Relat guanyador al Concurs Literari Lletres de Maig 2019

M. G. B., estudiant de Medicina al Campus de Bellvitge, ha guanyat el Concurs Literari Lletres de Maig 2019, convocat per la Unitat de Formació i Recerca de Medicina-Bellvitge de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i organitzat per la Comissió de Dinamització Lingüística del Campus  de Bellvitge, amb el suport del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística, la Xarxa de Dinamització Lingüística i els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.

Enguany, els relats presentats havien de ser sobre el tema «L’avi o l’àvia té Alzheimer». A continuació, us deixem el relat guanyador:

El llenguatge de les flors

Iaia, jo crec que la tristesa et va començar la primera vegada que parlant amb la teva filla vas notar com ella et defugia la mirada. Elena, què tens? Res mama, res. Res, res. Però aquell res es va anar dilatant, es va arrelar qui sap on i va anar creixent dins de l’Elena fins a esquerdar-ho tot. De mica en mica l’Elena també et va anar defugint les mans, i les abraçades, i les trucades, i els què passa, què tens, Elena, mira’m, Elena, si us plau, però l’Elena girava el cap i a tu el cor se t’encongia.

Cada petita fugida seva escapçava salvatgement els brots del que havia estat la teva felicitat. Amb els anys aquesta va quedar reduïda a una planteta ridícula i petita, que inútilment intentaves regar llegint llibres sobre els txakres, comprant pedres medicinals, estampetes de la mare de déu i escrivint els teus desitjos dins de sobres de paper.

Però res de tot això podia explicar la inexplicable i injustificable absència d’una filla que fugia dels teus ulls. Perquè va arribar un dia en què ja no l’hauries de veure mai més, l’Elena.

La tristesa t’havia començat. Però els anys, immutables, van seguir passant; i et va arribar la vellesa.

Tenies un pis lluminós al centre de Barcelona on per fi podies viure de la manera que havies somiat durant tants anys. Tenies la seguretat d’haver complert a la vida: dècades de feina dura a la floristeria, carregant caixes, amb el nas vermell a l’hivern i suant les calors de l’estiu, dreta tot el sant dia i sempre amb un somriure per tirar endavant la família i assegurar-te una vellesa dolça i agradable. Et vas llençar a gaudir de la vida tant com podies: t’encantava anar a la perruqueria cada setmana i arreglar-t’hi els cabells, escollir cada matí quina faldilla et posaries i pintar-te els llavis de color vermell fosc. T’encantava tenir temps per passejar, xerrar amb els veïns del barri i dedicar-te a nosaltres, les teves netes. Eres una dona elegant, independent i generosa. Només els qui et coneixíem bé per dins sabíem que rere tots aquells intents d’estimar-te a tu mateixa hi havia una gran tristesa. Semblava que ho tenies tot, oi iaia? Semblaves tan feliç. I en realitat et faltava una de les peces més importants: la teva filla.

Per a mi l’Elena era una figura misteriosa que mai arribaria a conèixer. El papa sempre ens responia amb paciència tot el que li preguntàvem sobre el tema. Jo li deia, però on és la tieta?, però encara viu a Barcelona?, i com és de personalitat? La Júlia, amb la tendra innocència de la seva edat sempre preguntava, però per què no ve mai…? Inevitablement qualsevol cadena de preguntes sempre anava a topar al mateix mur: «No ho sé». Ningú més que la mateixa Elena entenia quins motius interns l’havien empès a allunyar-se de les persones amb qui s’havia estimat durant tants anys. A casa procuràvem no parlar-ne gaire, sobretot si hi eres tu, iaia.

Ja t’havies venut la floristeria però vas seguir plantant flors al terrat, al balcó i pels racons de la casa. Sempre que venia m’agafaves de la mà i em portaves a veure el petit jardí. A través de l’amor de les teves mans havies aconseguit que a casa teva hi hagués geranis, begònies, gira-sols, crisantems, dàlies, violes, petúnies i fins i tot roses. Passejàvem a través de testos i tiges enfiladisses que vessaven colors i em deies en veu baixa, les flors tenen un llenguatge secret, Bruna.

Era un llenguatge que tu semblaves entendre perfectament. En cada flor hi veies un ésser rebel que naixia per transformar la crueltat i la pena del món amb la seva bellesa única i delicada. El poder de les flors, em deies, és fer que el món sigui un lloc millor només amb la seva presència.

Tu creies que totes les flors eren igual de boniques però que cadascuna tenia el seu missatge particular. Els gira-sols, per exemple, contenien l’esperit del sol i tenien el poder d’il·luminar la vida de les persones que en rebien un. Les hortènsies encarnaven l’abundància, mentre que les dàlies eren la flor de la puresa, la innocència i la felicitat. I les margarides, les meves preferides, eren la materialització de la lleialtat.

Cada vegada que venies a dinar a casa en collies una per a algú de la família, pensant especialment en la persona i en quina era la flor que més s’adeia amb el seu moment vital. Ho havies fet des de sempre, i tot i així no ens cansàvem mai d’aquest joc ple de misteri: sempre esperàvem, expectants i esverades, qui de nosaltres rebria l’obsequi i quina seria la flor escollida. Era deliciós.

T’havies acostumat amb molta naturalitat a aquella etapa de la teva vida. Ens feies créixer a mi i a la Júlia com feies créixer les teves flors, amb tota la cura i amor de què eres capaç. I el temps passava. Van ser anys plàcids i tranquils. Però va arribar el moment en què tot va començar a canviar. Molt lentament, de forma subtil: petits oblits i petits errors estúpids, cosetes sense importància, dèiem, coses de l’edat, oi? Ostres, iaia, t’has oblidat d’engegar la rentadora, iaia, vigila que ja hi has posat sal abans, iaia, això m’ho acabes de preguntar fa dos minuts, que no te’n recordes?

No te’n recordaves. Tu ja t’havies adonat que la memòria et flaquejava i ho compensaves prenent nota de tot en paperets que enganxaves pertot arreu: regar els geranis, comprar mitjons per a la Bruna, escombrar el menjador. Però cada cop més sovint, les paraules et fugien del cap i t’encallaves a mitja frase, buscant a les palpentes el mot adient, aquella cosa, què era? Sí, volia dir… ai…, tant és. Et perdíem, iaia. Et costava seguir el fil de les converses i cada cop participaves menys en els moments familiars, empetitida en un racó del menjador. No volies que ens adonéssim del que et passava: no et senties vella i t’enfadaves amb tu mateixa per no ser capaç de fer les coses com sempre les havies fet.

Un dia va passar una cosa que em va fer pensar que pot ser tots aquells oblits eren més importants del que havíem volgut creure. Vas venir a dinar a casa, però vas venir amb les mans buides, sense cap flor per a ningú. Era la primera vegada que trencaves aquella tradició tan particular. Iaia… avui no hi ha flor? Tots et miràvem i tu et vas quedar en silenci, amb els ulls vidriosos. Semblava que no sabies de què t’estàvem parlant i alhora percebies que faltava alguna cosa i que la responsable n’eres tu. Flor? Flor, vas xiuxiuejar, la flor… No vas saber dir res més.

La preocupació va enfosquir els nostres cors. Per primera vegada en anys no hi havia flor i en lloc seu havies portat un silenci espès que planava sobre la taula mentre dinàvem. Només la Júlia es va atrevir a trencar-lo, i va dir, què li passa a la iaia? Menjaves lentament i amb la mirada perduda. La mama ens va mirar i ens va dir, la iaia necessita molts petons.

El papa estava inquiet i al vespre et va trucar per saber si havies arribat bé a casa. Però no li vas contestar i es va espantar molt i va haver de córrer amb el cotxe. Et va trobar a casa sola, inconscient, estesa a terra al costat d’un test trencat. No ho havíem sabut veure a temps i t’havies fet massa petita per aquell pis tan gran.

El papa et va portar a viure a casa nostra. Vas oblidar el que havia passat i va semblar que les coses s’estabilitzaven. Dinàvem juntes cada dia i et quedaves amb mi quan jo tenia migranyes i no podia anar a classe. Em deies que el cap és la part més sagrada del cos i m’hi posaves les mans perquè em trobés millor. I un d’aquells matins me’n vas parlar. Em vas dir, tinc un forat al pit, Bruna. I ploraves tant, iaia. Tinc un forat al pit. I no se’m curarà fins que ella no em torni.

Tornar a què? Tornar a estimar? Tornar a veure, tornar a mi. Elena, si us plau. Que torni, que torni.

Van passar les setmanes i la confusió i l’oblit van ressorgir, més intensos que abans. Va aparèixer el primer de molts. Què eren? Monstres, pensaments, cossos, lladres de la teva pau. Eren figures sense rostre que veies passejant pel pis de nit. Robaven els plats i desendreçaven els llibres. Reien de tu des de les ombres de l’habitació i tu, tan petita i tan indefensa, els miraves atemorida des del llit.

Els pensaments van començar a jugar amb tu. Volien que t’enfadessis molt amb mi de cop i volta, que m’odiessis acusant-me de lladre, en una fúria que ni tan sols tu comprenies. Volien que de sobte tots nosaltres fóssim desconeguts, que no reconeguessis el lloc on eres ni a cap dels que sèiem a taula. Volien fer-te sentir estranya, desorientada, confusa, volien que si sorties al carrer no poguessis recordar el camí per tornar a casa. Volien canviar-te el caràcter dolç per una agressivitat imprevista si algú et portava la contrària. Deies que l’Elena t’havia dit que havies de marxar d’aquella casa i anar amb ella, que t’estava esperant. El papa acotava el cap i jo et deia, no, iaia, això no pot ser, fa molts anys que no parles amb ella. Calla! Deixeu-me en pau, vull sortir i anar-hi, Elena, Elena! T’enfurismaves.

Tenies la ment afeblida i plena de forats. Les teves mans havien oblidat com trenar-me el cabell, com cordar botons, com escriure, com fer una truita, com dibuixar. Els objectes quotidians com una forquilla constituïen un misteri absolut per a tu: te’ls posàvem davant i no sabies com agafar-los. Vestir-se o banyar-se eren tasques impossibles perquè implicaven recordar i entendre massa coses. Et quedaves quieta davant la pila de roba o l’aixeta de la banyera sense saber com utilitzar-les.

Vaig convèncer el papa per traslladar alguns dels testos que tenies a Barcelona a casa. Havies oblidat el nom de totes les flors i vaig començar a cuidar-les jo per tu. Gaudies asseient-t’hi a la vora i mirant-me regar-les mentre cantussejava alguna cançó. Ja sabia que les flors encara et seguien parlant en el seu llenguatge, i que d’alguna manera et transmetien un missatge de pau i bellesa com cap de nosaltres podia fer. Em semblava intuir que els teus ulls brillaven més després d’haver-les tingut a la vora.

La vida se’t feia massa difícil, iaia. Et costava parlar, et costava riure, et costava viure. Alguna cosa dins teu volia robar-te tot el que feia que fossis tu.

Després de diverses visites al metge vam saber que el seu nom era Alzheimer. L’Alzheimer havia arribat per canviar-ho tot i per fer que tu, la teva vida i les teves coses no tornéssiu a ser mai més com abans. Tu t’hauries merescut una vellesa serena, una vellesa de repòs per a la teva ànima després de tants anys vibrant al món i fent néixer flors de la terra humida. T’hauries merescut poder conservar tots els teus records, secrets, anhels i cadascun dels racons de la teva memòria. T’hauries merescut que les coses no fossin tan difícils, tan dures, i que els dies no estiguessin tan plens de por i incomprensió, saps, iaia? T’hauries merescut que cap malaltia no et fes renunciar mai a la persona que eres.

Després de tot l’amor i esforç sense límits que els havies donat, també t’hauries merescut fer-te gran tenint dos fills al teu costat en comptes de només un. No et mereixies l’absència de l’Elena, no et mereixies aquesta tristesa incomprensible i sòlida que t’oprimia el pit. Em fa molta pena pensar-ho, iaia, però fora dels moments de confusió, una de les coses que l’Alzheimer no et va poder robar va ser l’amargor de saber que una filla havia volgut oblidar-te. La situació es va complicar massa: tu, nosaltres i l’Alzheimer ja no podíem viure junts. Aleshores el papa et va portar a la residència: un edifici a prop del mar, amb un jardí d’herba, arbres i flors silencioses. Al final del jardí, rere una gran vidriera hi havia una filera d’ancians asseguts que respiraven a poc a poc, mirant com queien les fulles dels arbres i esperant que arribés el seu dia. Durant tot aquell temps havíem aconseguit portar la teva decadència amb certa elegància: eres orgullosa i bonica, i volíem que poguessis ser-ho fins al final. Però també havies d’acabar renunciant a tot això, iaia. Els anys et van asseure a la cadira de rodes, et van encorbar l’esquena cap endavant i et feien caure els cabells. La pressa de les cuidadores et vestia amb uns pantalons marró fosc que ni tan sols eren teus, i a la residència algú et va robar l’anell de compromís, els collarets i les arracades de més valor. Quedaven molt poques coses de la persona que havies estat.

Cada vegada que anava a visitar-te, abans m’agradava fer un pensament per a tu i collir-te la flor que més podies necessitar aquell dia. Et portava calèndules quan em semblava que no et trobaves gaire bé i necessitaves forces, clavells rosats quan volia fer-te un petit homenatge i lliris de neu quan sentia que necessitaves esperança. Havies perdut totalment la capacitat d’articular paraules, i només amb el llenguatge de les flors sentia que podia seguir parlant amb tu d’alguna manera.

Sempre et buscava els ulls: ens miràvem molt perquè ja no podíem parlar-nos. I en una mirada jo et deia iaia bonica, tranquil·la, no cal que trobis la paraula, estic amb tu i t’acompanyo aquesta estona, i no em cal res més, i tu em deies gràcies, t’estimo, em sento molt gran i molt cansada.

Però un dia ja no t’hi vaig trobar als ulls, iaia. Eres com un cigne fràgil que s’havia anat allunyant d’aquesta vida molt a poc a poc, deixant-se lliscar per l’aigua clara del temps. Un dia ja no t’hi vaig trobar i als teus ulls només hi havia vidre. I amb certesa dura vaig comprendre que seria l’última vegada que et veuria. Empesa per qui sap què, et vaig voler fer una fotografia amb el mòbil. No vas mirar a la càmera.

Els teus ulls havien de ser l’última cosa que perdés de tu.

Al matí ja no et van poder llevar del llit. Jeies arraulida als llençols blancs amb la boca patèticament oberta, el coll estès, les mans cargolades als cantons i les cames inertes de costat. Prenies l’aire amb un ronc agònic que et ressecava la boca i els llavis.

El papa no et va deixar d’agafar la mà totes les hores següents. Semblava que et resistissis a morir endebades. Les apnees eren cada cop més prolongades, fins que després de tants esforços una va ser la definitiva.

Entre llàgrimes el papa em va dir que creia que havies estat esperant, iaia. Havien vingut familiars i amics, però aquelles últimes hores al llit tu només havies estat esperant l’Elena. El ronc agonitzant que et donava l’aire naixia d’aquell buit que ella havia deixat en tu, tinc un forat al pit, Bruna, d’aquella ferida oberta que mai es va curar esperant que tornés, que tornés, si us plau. Però a ella, buit ocult, absència invisible, filla estimada, a ella no l’havies de tornar a veure mai més.

Et vaig deixar entre els dits una orquídia tendra perquè te la poguessis endur amb tu allà on siguis ara. Flor de les flors, els seus pètals blancs són els únics dignes de la bellesa i la valentia amb què vas saber viure.

M. G. B.