‘Ecologia i evolució dels Papilionoidea del Paleàrtic Occidental’, l’última tesi que va dirigir el professor Ramon Margalef

dilluns, 9 abril, 2018

 

L’ecologia i l’evolució de les papallones diürnes és l’eix central de l’última tesi doctoral impulsada a la UB sota el mestratge directe del professor Ramon Margalef (1919-2004), el primer catedràtic d'Ecologia a tot l’Estat espanyol. El treball, defensat per Albert Masó a la Facultat de Biologia el gener passat, ha contribuït a comprovar les hipòtesis del professor Margalef sobre la influència de la vegetació en les papallones i, en especial, sobre la duplicació cel·lular com a procés macroevolutiu generador de noves espècies.

Aquesta tesi  —el darrer treball de doctorat inspirat directament per Ramon Margalef— està dividida en dues parts. En la primera, l’autor desplega una recerca a l’àrea geogràfica del massís del Montseny per comprovar si la vegetació determina les característiques de la comunitat de papallones, així com per investigar alguns trets biològics en algunes espècies. El treball ha servit per descartar que aquests lepidòpters mostrin una dependència determinista de la vegetació i, a més, que la composició específica de la vegetació tingui un caràcter predictiu respecte a la de la comunitat de papallones. Així mateix, també detecta una gran coincidència entre el voltinisme —nombre de generacions d’un organisme que apareixen en un any— i la fase d’hibernació de les espècies genèticament més properes.

En la segona part, Albert Masó confirma una altra de les hipòtesis del professor Margalef, la que constata el fenomen de la duplicació del nombre de cèl·lules de l’ala de les papallones com a possible mecanisme d’evolució i de diversificació biològica. Els resultats aportats, fruit d’una investigació meticulosa en col·leccions dels principals museus d’història natural, indiquen una clara associació entre la mida de les ales i el nombre d’escates. D’altra banda, la distribució de mides alars dins de conjunts filogenèticament emparentats s’agrupa al voltant de valors que suggereixen duplicacions de superfície alars associades a duplicacions en el nombre d’escates. En conseqüència, aquestes duplicacions serien un mecanisme discontinu d’evolució, idea que sempre va fascinar Margalef i que es veu reforçada per aquests resultats. 

En el curs del treball, la tasca de direcció iniciada pel professor Margalef la van continuar els professors Javier Romero —deixeble de Margalef i membre de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio)— i Joaquim Baixeras, membre de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València. 

El professor Ramon Margalef està considerat un dels pares de l’ecologia moderna i un dels pilars de l’ecologia del segle XX. Autor d’obres de referència, va rebre un sòlid reconeixement internacional a través de prestigioses distincions ara el Premi Huntsman d’Oceanografia Biològica, de l’Institut Bedford d’Oceanografia (Canadà); la Medalla Naumann-Thienemann, de la Societat Internacional de Limnologia, i el Premi Alexander von Humboldt, de la Fundació Alexander von Humboldt (Alemanya). Margalef és un dels científics més productius i esmentats en l’àmbit de l’ecologia, i ha deixat un llegat immens que comprèn articles científics, llibres, comunicacions a congressos i contribucions a revistes de divulgació, i en el qual destaca molt especialment un conjunt d’idees molt renovadores i tota una manera de pensar la natura que ha impactat i orientat els treballs de generacions d’ecòlegs.

Escola de Doctorat

​Gran Vía, 582, 1º
08011 Barcelona

Informació

Telèfon: 934 021 754

​Email: escola.doctorat@ub.edu