Rosa Frasquet, becària predoctoral: “El procés d’investigació, anàlisi i escriptura et posa cara a cara amb els teus fantasmes”

Aquest mes ens acomiadem de la nostra companya Rosa Frasquet, que ha guanyat recentment una beca doctoral que li permetrà centrar-se en la seva investigació sobre la “Maternitat en solitari per elecció”. Frasquet ha col·laborat amb l’Àrea de Comunicació de la Facultat des del mes de febrer del 2014, en aquest període ha gestionat el blog InfoGiH oferint a la comunitat universitària l’actualitat de la Facultat. Així que li prenem comiat com millor sabem: Entrevistant-la.

IMG_5995Fins ara treballaves en una beca de col·laboració amb l’àrea de comunicació de la facultat, en què consistia la teva feina?

A l’Àrea de Comunicació ens encarreguem de donar difusió a les iniciatives i activitats que es duen a terme des de la nostra Facultat per part dels actors que formen la comunitat universitària: estudiants, professors, grups de recerca… Fer que circuli la informació per així generar processos de reflexió i participació. Ho fem a través de diverses vies, com les xarxes socials, el web o el blog InfoGiH, que he coordinat durant aquest temps, fent entrevistes, reportatges…

En dos anys has pogut conèixer el treball a la universitat des d’una altra perspectiva, que ens pots explicar d’aquesta experiència?

Sí, treballar en aquest àmbit m’ha fet conèixer la facultat des de dins, copsar el seu funcionament intern. M’ha servit per donar-me compte de quelcom que sovint passa desapercebut a les grans institucions com és la UB: Les persones amb cara i ulls les que fan possible el seu funcionament quotidià. També m’ha servit per fer-me una idea més clara de la seva estructura (departaments, grups de recerca, etc.) i comprendre millor alguns procediments que pel seu caràcter burocràtic solen ser més críptics o llunyans en l’etapa d’estudiant, en el meu cas d’Antropologia. Crec que s’ha de seguir fent un esforç per fer arribar la informació que els afecta de manera clara i entenedora, com ens hem esforçat a fer fins ara.

Aquest període de col·laboració finalitza per què acabes de guanyar una beca de doctorat. Felicitats!  Això que suposa? Que són aquestes beques?

Moltes gràcies! Com a doctoranda del Programa d’Estudis Avançats en Antropologia, els estudiants podem optar a diverses beques de tercer cicle que ens permeten dedicar-nos a la investigació a temps complet, rebent una remuneració per dur a terme la nostra investigació. Rebre una beca, en el meu cas una beca APIF de la Universitat de Barcelona, suposa incorporar-se al Departament com a investigadora predoctoral en formació, fent suport a l’activitat docent i disposant de temps i recursos per dur a terme el projecte de recerca. Cal dir que la situació actual i la retallada de fons pel que fa a la investigació exclou a moltes persones, que sense beca es veuen obligades a compaginar la feina investigadora amb altres feines remunerades, fet que dificulta i en molts casos fa impossible dur a terme una tesi doctoral per ser incompatible amb la sostenibilitat de la vida. Jo mateixa he estat a punt d’abandonar el doctorat per aquest motiu, així que em sento afortunada per poder, finalment, dedicar-m’hi amb unes condicions favorables.

Sovint parlem amb persones sobre les seves investigacions, però majoritàriament en retrospectiva… com descriuries en “calent”, el procés de fer una tesi?

Bé, com la majoria de les coses, les aprens a fer sobre la marxa. Compartint aquest procés amb altres companyes sovint comentem que moltes vegades és un procés dur en la mesura en què és prou solitari. Quan ens trobem i parlem de les nostres angoixes, els nostres problemes i també els nostres avenços constatem que a tots i totes ens assalten els mateixos dubtes i vivim els mateixos processos, que malgrat això es solen viure com processos individuals. «És rellevant el meu tema de recerca, o la meva contribució a aquest tema? Seré capaç de fer-ho? Estic enfocant de forma assenyada la meva recerca?…» I un llarg etcètera. Crec que el procés d’investigació, anàlisi i escriptura et posa cara a cara amb els teus fantasmes i que s’ha de ser valenta per aconseguir trobar i fer sentir la teva veu – que és pròpia i que al mateix temps és fruit de la interrelació amb les altres veus que formen un determinat debat acadèmic-, fer-ho amb humilitat i al mateix temps amb la determinació que és necessària per habitar un espai propi. Aquesta és, per a mi, la vertadera lluita, i crec que s’hauria de fer el màxim d’acompanyada per les altres companyes i companys que estan fent el mateix trànsit. El suport i la comprensió d’amics i família també és fonamental, hem de reconèixer i valorar les cures que fan possible el treball acadèmic, que sovint queden amagades darrere dels currículums, i evitar que els rols de gènere, tan arrelats, impedeixin a les dones dur a terme la seva carrera acadèmica en igualtat de condicions.

Rosa FrasquetAbans d’estudiar Antropologia vas estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma. Creus que els teus estudis previs et faciliten la tasca investigadora? O el Periodisme i l’Antropologia  són perspectives antagòniques?

La meva relació amb el periodisme és un poc amor-odi. Quan estudiava la carrera em semblava que hi havia molt poc espai per a la reflexió, que -amb algunes notables excepcions, com les classes de Fèlix Balanzó d’anàlisi crític del discurs periodístic- ens ensenyaven a reproduir uns determinats formats sense propiciar una crítica al model imperant; molta forma i poc fons. A tercer de carrera vaig descobrir l’Antropologia perquè vaig matricular-me a Antropologia del Gènere amb Verena Stolcke. La perspectiva antropològica va ser per a mi un grandíssim descobriment, disfrutava moltíssim a unes classes en què es parava atenció a aspectes de la vida social sobre els que mai havia pensat que es pogués teoritzar. Era el meu oasi de reflexió.  Posteriorment vaig matricular-me a Antropologia a la UB i a poc a poc vaig anar incorporant aquesta mirada sociològica, distant, que caracteritza a la disciplina; i també vaig recuperar i posar en valor alguns dels coneixements assolits a la carrera de periodisme, com la capacitat d’explicar les idees tenint en compte a qui llegeix, de manera que els textos siguin entenedors, i la vocació de servei públic i la voluntat de transformar la societat i donar la veu als qui no la tenen, que distingeix el bon fer dels periodistes, que n’hi ha molts.  Així, diguem que he reconciliat les dues esferes, que poden complementar-se mútuament perquè tenen en comú l’interès per allò social, encara que des de paradigmes i temps diferents. Penso que els formats i la vocació periodístics també són necessaris perquè les reflexions sociològiques i antropològiques arribin a com més gent millor.

La teva tesi investiga la maternitat en solitari per elecció. Explica’ns:  En què consisteix la teva recerca?

La meva tesi parteix de la hipòtesi que les dones, mitjançant les seves eleccions reproductives, estan modificant l’ordre social establert. La família és una de les instàncies socials on es manifesta i es reprodueix aquest ordre (amb mandats de gènere i rols desiguals i jerarquitzats) i on es generen identitats, pel que les transformacions en aquest àmbit repercuteix en la resta de la societat, generant noves representacions. Les denominades «mares solteres per elecció» (MSPE) són dones que desafien la norma nuclear i heterosexual que encara avui funciona com ideal normatiu de què és «la família» mitjançant la decisió de ser mares sense parella -en la majoria dels casos- masculina. La maternitat, per tant, es converteix en un projecte autònom –en el sentit que deriva de  la pròpia decisió, malgrat que no es duu a terme en solitari- i es desvincula de l’aparellament i la conjugalitat. Aquestes eleccions reproductives estan en procés de legitimació, quelcom que dóna compte de l’ambigüitat que susciten aquestes pràctiques: Com que la maternitat és un mandat social per a les dones, tothom entén que una dona vulgui ser mare; però depenent de les circumstàncies que envolten la decisió i la via d’accés triada les reaccions socials varien, d’acord amb una escala de valors morals de base judeocristiana que estigmatitzen la sexualitat i l’autonomia femenines. Per exemple, accedir mitjançant el mercat de les tècniques de reproducció assistida pot ser considerat més «acceptable» que mitjançant relacions sexuals esporàdiques amb un «donant conegut». La tesi vol analitzar de quina forma es legitimen aquestes pràctiques en el context d’una societat eminentment patriarcal en relació a les reaccions socials que suscita -quines estratègies individuals i col·lectives es posen en marxa-, i posar en relleu les categories travessen la maternitat en tant que dispositiu a la llum de decisions reproductives «no normatives», com és el cas de les MSPE, o d’altres postures que també reivindiquen l’autonomia reproductiva, com és el cas de les dones que decideixen no tenir fills. Tan decidint ser mare sense parella com decidint no ser mare es trastoca l’ordre social establert i es creen nous discursos i identitats femenines.

Rosa FrasquetPer què una dona decideix ser mare en solitari? Quines poden ser les seves circumstàncies?

Les circumstàncies personals que envolten la decisió són variades. En la majoria dels estudis es ressalta l’edat com a factor decisiu, i sí que és veritat que aquest factor influeix, però en si mateix no explica que cada vegada més dones acudeixin a clíniques de reproducció assistida per ser mares sense parella. Moltes d’elles són dones que estant en parella, decideixen separar-se i després inseminar-se perquè no volen compartir aquest projecte amb parelles amb les quals no se senten prou satisfetes. Algunes s’ho plantegen després d’un trencament de parella relacionat amb una negativa de la parella masculina a «assumir la responsabilitat de la paternitat». Unes altres són dones solteres que, organitzant-se o tenint una certa estabilitat laboral i una xarxa social i/o familiar de suport a la criança es decideixen a donar el pas. Aquesta decisió cada vegada es retarda menys, atès que el fet que cada vegada més dones optin per aquesta opció fa que aquesta opció sigui cada vegada més visible; fent que la por i els dubtes que moltes manifesten abans de «donar el pas» (Novament: Ho faré bé? Podré fer-ho sola?) es puguin resoldre abans, en molts casos compartint informació amb altres dones que també estan en la mateixa situació o s’ho estan pensant. El que crec que comparteixen totes és la determinació per dur a terme el seu projecte maternal, que no se supedita a l’existència o no d’una parella masculina que doni l’accés a aquest. Per tant, la voluntat de ser mare i l’autonomia que possibilita l’elecció d’una maternitat determinada pel propi desig. Però no oblidem que per exercir l’autonomia, necessitem el suport dels altres i les condicions necessàries per fer-ho. Des de lleis que garanteixin l’accés a la reproducció assistida pública a escoles que en comptes de celebrar el «dia del pare» celebrin, per exemple, el dia de la diversitat familiar.

Rosa FrasquetDesaprova la societat la seva elecció? Per què?

Una de les meves informants, una dona que va acudir a una clínica de reproducció assistida per ser mare estant soltera, m’explicava que en plantejar el seu desig de ser mare al seu grup d’amics (gairebé tots casats i que la miraven amb condescendència per ser soltera) es sentia constantment qüestionada: «Però ja seràs capaç?» «Qui cuidarà al nen?», tota una sèrie de comentaris que la feien sentir com si ella fos una irresponsable per voler tenir un fill «ella sola» (és a dir, sense parella, però comptant amb el suport dels seus pares). Un company de la feina li va arribar a dir: «Clara, és que no pots tenir-ho tot», fent-la sentir com nena capritxosa que no vol assumir el seu «deure» de tenir una parella abans de ser mare. És interessant veure el que subjau sota aquestes interpel·lacions. Per contra, apuntava Clara, a les dones en parella ningú qüestiona la seva capacitat o la legitimitat dels seus desitjos. No crec que la societat desaprovi el fet que elles vulguin ser mares -ja que en aquest camí treballa la socialització de gènere que identifica feminitat amb maternitat- sinó el fet que ho facin fora dels canals marcats, i com deia abans, sense haver de «carregar amb tot el pack», és a dir, una relació de parella insatisfactòria en què a més quasi amb tota probabilitat seran elles -i les seves mares- les que s’acabaran fent càrrec de la responsabilitat de la criança gairebé en solitari. Penso que aquest augment de les monoparentalitats electives és una de les formes de resoldre la crisi en les relacions de gènere que es dóna a la nostra societat actual; en què els homes han assumit la igualtat en un discurs políticament correcte que no es tradueix en la pràctica quotidiana. Mentrestant, les dones construeixen altres opcions i les posen en pràctica.

Aquestes mares reben algun suport a nivell institucional?

Les famílies monoparentals reben algunes prestacions, però el seu caràcter assistencialista fa que es dirigeixin quasi exclusivament a famílies en situació e necessitat, pel que molt poques MSPE es poden beneficiar d’elles. No perquè no siguin socialment i econòmicament vulnerables, sinó perquè la societat no reconeix les seves necessitats. El fet que no existeixin mesures estatals que permetin compatibilitzar la vida laboral amb la familiar (com flexibilitat horària a les feines, o serveis de guarda) fa que les dones que crien en solitari conciliïn recorrent a xarxes de suport formades per familiars, amics o altres mares. Això fa pensar que només aquelles dones que es troben en la posició de poder flexibilitzar en certa mesura l’horari laboral poden plantejar-se aquesta opció.

Parlem de maternitat, però i la paternitat? Hi ha homes que decideixen tenir fills en solitari? Pateixen la mateixa pressió? Quines són les seves opcions?

Hi ha un estudi de Fernando Lores, de la Universitat Complutense de Madrid, que parla sobre els homes que decideixen ser pares al marge de la parella, els «pares solters per elecció». Són molts menys, però hi ha, i també reben discriminacions i un especial escrutini per part de l’Administració quan decideixen adoptar, com les MSPE. En aquest cas, i pel seu tradicional allunyament de l’àmbit de la criança, els homes que volen adoptar es troben, explica Lores, «sota sospita», ja que el desig d’un home de criar en solitari tampoc està socialment legitimat. Els homes solters també estan accedint a la paternitat mitjançant la denominada gestació subrogada, en els països on aquesta és legal i es permet accedir a homes sols, com els EUA. Aquesta és una opció que només poden permetre’s persones d’una alta capacitat adquisitiva, ja que el procés complet ronda els 100.000 euros. La regularització de la maternitat subrogada és un tema polèmic que està suscitant intensos debats sobre si el «treball reproductiu» és ètic o legítim, quelcom que al meu parer depèn del grau d’autonomia i de llibertat d’elecció de les mares gestants, sense perdre de vista que ens trobem a una societat capitalista, estratificada, i on no totes tenim les mateixes oportunitats.

T’agradaria afegir alguna cosa més?

Que ha sigut un plaer treballar amb tu!

Igualment Rosa, endavant amb la feina! Moltes gràcies!

 

Anna Garcia