UB 2015 sense fons petit                 

Entrevista a la revista Presència

Entrevista a la revista Presència (Suplement dominical d'El Punt Avui)

fes click a la imatge per descarregar el PDF de l'entrevista completa

revistaPresencia05032017

discurs per al X Premi Joan Oró a la divulgació Científica

La comunicació i difusió de la ciència: Rigor, Projecció i Acció

Intervenció del Professor Narcís Prat, Catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona en la entrega dels X premis Joan Oró a la divulgació Científica (15.12.2016)



Joan Oró, Ramón Margalef, la ciència i la seva comunicació.

En primer lloc volia agrair als organitzadors la invitació a fer aquesta intervenció en un acte dedicat a premiar joves investigadors que cerquen la manera de fer visible per al gran públic, o com a mínim a un públic interessat, el fruit de la seva recerca. Des de fa anys també ha estat un dels meus objectius, en part per vocació en part per frustració (com explicaré desprès). Jo vaig fer la meva tesi doctoral amb un gran savi, el Professor Ramón Margalef, d’ell vaig aprendre a fer de científic, a fer difusió de la ciència i ser actiu en l’aplicació de la ciència a la gestió.

Joan OróRamon Margalef va ser l’ecòleg més gran que ha tingut mai aquest país, un naturalista excepcional, una bellíssima persona i un gran mestre per a molts. D’ell vaig aprendre que per fer comprensible la nostra recerca al públic i fer-la més útil per a la societat calen tres coses (entre altres): Rigor en la recerca; claredat, precisió i simplicitat en la difusió per projectar a la societat el nostre treball i, si cal, disponibilitat per a l’acció, per acomplir els objectius de la nostra recerca. Margalef a més fou un bon amic de Joan Oró, i varen coincidir diverses vegades en actes i publicacions sobre la ciència i el país. Per exemple el 1980 tots dos donaren suport a la creació de la revista Ciència. Aquesta en el primer número tenia com a article destacat un treball del professor Margalef que es titulava “Cap a una teoria general de la Biosfera” i l’entrevista que es feia era precisament al Dr. Joan Oró. Tant Margalef com Oró tenen sendes biografies publicades per la Fundació Catalana de la Recerca el 1994 i 1996. Estem parlant de dos figures que no només foren grans científics sinó que col·laboraren de forma decisiva al creixement i difusió de la ciència catalana. Tots dos varen morir el 2004, precisament aquell any la revista “Catalunya Recerca” número 5, a l’apartat de pioners, hi ha un article dedicat a cadascun dels dos científics. Els dos varen rebre la medalla Narcis Monturiol el 1982. Ramon MargalefDissortadament el país no es va adonar del potencial que els dos científics li oferien i no els va aprofitar. Jo havia sentit dir moltes vegades a Margalef dir que “el país no es pren seriosament la ciència”, quan lamentava la falta de medis i de cultura científica de Catalunya i el poc interès que la Generalitat tenien per la ciència.

Vegeu que li deia en una carta de 1978 Ramon Margalef a Joan Oró:

“Estimat Joan, Com van les coses?. Per ací tot segueix igual i la gent perd la poca energia que queda en xerrameca. Em sembla que serà difícil remuntar la davallada que hem fet” .

Tant Margalef com Oró van ser dos treballadors infatigables, que no es van desmoralitzar mai i van saber trobar camins per seguir fent ciència, maneres de comunicar-la i també es van significar en accions de defensa de l a terra


 

El rigor científic

Margalef deia que la seva professió (naturalista) era la millor del món, ja quefFeia el que li donava la gana i a sobre el pagaven!!. Margalef irradiava sempre un gran entusiasme, era difícil no animar-se a treballar desprès de parlar amb ell. Era un home intuïtiu, però molt auto-exigent en la seva recerca, va publicar més de 600 treballs, i molts d’ells avui en dia segueixen essent citats. Aquesta autoexigència és la que hem d’aplicar a la nostra recerca; el “producte” que pretenem divulgar ha de ser de qualitat i per tant hem de poder demostrar la seva excel·lència. Una manera de fer-ho (no la única) és la publicació dels resultats en una bona revista del àmbit científic en el que fem la nostra recerca. Tot i que no és una garantia 100% del rigor en al recerca, la publicació dels resultats en revistes d’impacte, sol ser una assegurança de fiabilitat per qui ha de reproduir la notícia. Si voleu conèixer millor la biografía científica de Margalef podeu llegir el llibre que el 2015 vam publicar sobre ell.

Per això és important que qui faci difusió científica pugui exhibir un bon currículum que ens garanteixi la fiabilitat de les seves recerques i conclusions. Tant Ramon Margalef com Joan Oró són exemples d’excel·lència científica i de científics que van intentar difondre la seva ciència. Ara bé una bona investigació, amb el màxim rigor, pot no servir per res si no tenim un bon pla de difusió que ens serveixi per projectar-la cap a la societat.....sempre que desitgem difondre-la. Hi ha molts investigadors que pensen que un cop publicat el seu treball la seva feina s’acaba, i de fet en els concursos per opositar a una plaça d’investigador o professor, la divulgació de la recerca té un pes molt petit, i per tant, no ofereix recompenses acadèmiques. Per això la divulgació es fa moltes vegades només per aquells que tenen una veritable vocació per comunicar. El que està clar es que un cop decidits a fer la divulgació de la nostra recerca, necessitem una estratègia. I això vol dir dedicar temps a pensar com ho farem i de quina manera ho farem, i, malauradament, molts investigadors pensen que dedicar temps a aquests afers els distreu de fer recerca: “Fent bona recerca ja hem fet la nostra feina” argumenten . Per tant, fan falta bons instruments, infraestructures i recursos humans per poder fer la difusió de la nostra feina amb garanties. Sense aquests instruments la nostra eficàcia en passar del article científic al paper de diari o al “youtube” serà mínima


 

La projecció de la recerca cap a la societat

Podríem dir que ara tenim una mica més fàcil fer difusió de la nostra tasca científica que ho tenien Oró o Margalef. Per exemple els gabinets de premsa de les universitats avui en dia fan aquesta feina de forma efectiva, amb professionals (gràcies Rosa!!) que saben perfectament el seu ofici. De totes maneres l’esforç és insuficient i en part és per la poca importància que professió periodística li dona al tema. En les conclusions d’una tesi doctoral dedicada al tema, se’ns parla de la precarietat de les condicions laborals dels periodistes , de la seva falta de formació i alguns altres factor que fan que fer de periodista científic a temps complert sigui gairebé impossible. Per això quan els científics volem difondre la nostre feina i trobem algun periodista que sap de l’ofici, veiem l’horitzó una mica més clar. Per exemple a nosaltres el gabinet de premsa de la UB ens ha fet reportatges molt bons dels nostres treballs de recerca o publicacions, el que va lligat a la presència en aquest òrgan d’una periodista que a la vegada es biòloga. A la meva Universitat des de fa uns anys tenim també un gabinet especialitzat en la divulgació científica, la UBDivulga, que fa una feina excel·lent, amb un grau d’entusiasme enorme i inversament proporcional a la quantitat de diners a que reben de la institució, que son ben pocs (gràcies Marga!!). Si no fos pels diners que “elles” es generen per pagar els seus sous no existirien. I tot plegat amb una gran dosi de voluntarietat (de vegades la Universitat ni els hi dona ni les gràcies). Però la seva sola existència i persistència indica que alguna cosa està canviant i que cada vegada més la difusió de la feina científica és un element indestriable de la pròpia recerca. Molts centres fan ara aquesta feina de forma quotidiana i fins i tot es coordinen entre ells, per exemple les notes de premsa que fan el CISIC, L’ACA, la UB i la CHJ en el nostre projecte LIFE-TRIVERS. Avui en dia comença a ser una obligació fer difusió de la Ciència, el que sens dubte és una notícia positiva.

Una altra cosa és com els medis tracten les notícies i quines destaquen més. Segons un estudi de la FECYT de 2014, cada vegada hi ha una millor recepció i interès del ciutadà per les notícies científiques, destacant les mèdiques sobre les altres. El fet que moltes notícies de tipus mèdic siguin positives segurament influeix en aquesta dominància ja que les notícies d’altres àmbits, com en cas del medi ambient, solen ser negatives. Tal com es conclou en un estudi realitzat al llarg d’un any dels informatius de la televisió:

“De una muestra de 32.592 noticias recogidas durante un año, las informaciones de temática ambiental supusieron un 3,4% del total. Centradas en el deterioro del ecosistema, el estado de la biodiversidad, el cambio climático, las prácticas ecosaludables, la protesta ecológica y las energías renovables, dichas piezas tuvieron por valores noticiosos el catastrofismo, el dramatismo, el atractivo visual y el conflicto”.

Com que la gent està un a mica tipa de notícies negatives, segurament això pot explicar, em part, l’èxit de les notícies mèdiques respecte a les altres.

Un altra aspecte interessant a discutir és quan s’ha de publicar una notícia científica. En alguns moments sembla que la pressa per publicar resultats científics fa que es generi una notícia que sembla estar més dirigida a obtenir uns bons titular de premsa que no pas a comunicar uns resultats clars i contundents basats en el coneixement científic rigorós. Fent una mica de broma podríem dir que avui casi es possible un titular com aquest

“Gràcies a una investigació de la Universitat de San Plim de Quintaessència s’ha descobert una molècula que potser d’aqui a 20 anys disminuirà en 10% la imbecilitat dels humans”...

...Bromes a part algunes vegades sembla que es vulgui vendre el peix abans d’haver-lo pescat, per això convé que qui fa la difusió de la ciència tingui uns bons coneixements del tema si no és l’autor del estudi......I que estigui segur de la fiabilitat de la seva font. Aqui fem nostra l’advertència de Carlos Elias:

“Muchos periodistas piensan que lo que declara un científico o un ingeniero – o cualquier otro técnico de la administración es una verdad científica o técnica. Y no siempre tiene que ser así, porque puede haber científicos interesados en quedar mejor con el poder público que con el estamento científico y que “por tanto” se presten a utilitzar un fundamento técnico inexacto para maquillar decisions políticas indiscutibles”.

La feina rigorosa del científic implica, normalment, un nivell d’interacció important entre el periodista que es fa càrrec de la difusió de la notícia i l’investigador. I aquí rau una part important del problema de comunicar bé, per la poca disponibilitat de temps que a vegades tenen els investigadors o els periodistes, ja que normalment han de fer altres coses. La precarietat dels contractes de la majoria de periodistes que es dediquen a la difusió científica tampoc afavoreix el contrast d’opinions amb altres investigadors del tema. Hi ha una tesi doctoral dedicada a analitzar el tema que es prou aclaridora en aquest aspecte i que dona unes recomanacions molt interessants per millorar la difusió de la tasca científica . Com que segurament no podem anar a pitjor i gràcies sobretot al entusiasme i dedicació tant de periodistes com de científics, les coses van millorant. La Unió Europea també ha estudiat el tema i marcat com una prioritat dels projectes Europeus és que tinguin una bona difusió. Nosaltres, per exemple, en el projecte LIFE que tenim ara vàrem introduir en el nostre projecte, des de el principi, la col·laboració amb la nostra oficina de premsa i dediquem uns diners a tenir un periodista (a temps parcial dissortadament) a fer difusió de les nostres activitats. Tenim, és clar, una web i la meva jovenalla es mou pel twitter i el facebook com si fossin el pati de casa seva.

Em deixareu ara també que recordi un moment al Dr. Margalef com a divulgador . Qui només conegui els seus treballs científics (i especialment alguns dels seus llibres més tècnics) mai dirien que en sabia molt de comunicar i de crear instruments difusió molt potents. Per exemple per explicar la successió ecològica va crear un joc de la oca (el joc de la soca) que encara avui el podem fer servir per explicar el procés de construcció pas a pas i a poc a poc del ecosistema forestal i la facilitat de tornar enrere per culpa de les pertorbacions humanes que tornen el sistema a fases més inicials de forma sobtada (per exemple un incendi). També és genial la seva comparació de la diversitat amb les peces de Mecano i com això és important per la funcionalitat de les màquines (en el Mecano) o dels ecosistemes (la biodiversitat en la Biosfera). Nosaltres, modestament també hem fet contribucions originals en el camp dels bioindicadors de qualitat que fa servir molta gent, des de un petit llibret fet els anys vuitanta que es titulava”El Riu Pam a pam”, passant per la roda de la qualitat del rius del Projecte Rius, fins a l’APP que tenim ara per fer la diagnosi “in situ” dels rius per part de qualsevol ciutadà que desprès pengem en una web. Sempre amb al mateixa intenció, oferir, a partir d’un treball científic rigorós, una eina que serveixi al ciutadà per aprendre i, si vol, la pugui emprar com un instrument de canvi de la societat (en aquest cas per millorar la qualitat de les aigües dels rius).


 

Acció per canviar les coses

I finalment queda l’acció. L’acció prové, en els científics,i com he dit abans, algunes vegades, de la frustració. La frustració de veure que fas una recerca que creus útil, una recerca que pot servir a la societat i que es queda oblidada, que no et fan cas. O pitjor, desprès de treballar un tema de forma detallada arribes a una conclusió i quan veus que es fa al món real, resulta que s’està fent just el contrari!!. Tu ho saps, ho pots demostrar, fins i tot el teu estudi ha sortit als diaris, però ningú et fa cas. Com passar a l’acció?. Quina es la responsabilitat del científic davant d’aquests fets?. La meva experiència en la contaminació dels rius de Catalunya o els possibles efectes del Pla Hidrològic Nacional sobre el Delta de l’Ebre crec que es prou aclaridora.

Desprès dels meus primers estudis al rius Llobregat emprant els organismes com indicadors de la contaminació vàrem arribar a la conclusió de que era impossible que amb les depuradores del Pla de Sanejament (de 1991) es pogués tornar als rius la bona qualitat biològica. Fer entendre això a l’administració fou impossible en aquell temps, sobretot perquè l’administració no tenia ganes de sentir notícies que anessin en contra dels seus plans de fer com més depuradores millor. Algunes notícies als diaris sobre la contaminació del riu Besòs o el Llobregat varen ajudar a posar el tema sobre la taula, però les notícies duren a les portades dels diaris 24 o 48 hores i l’administració saps plegar veles una temporada fins que, passat el primer rebombori, segueix endavant amb els seus plans com si res no hagués passat. Un aprèn que en aquests casos sol no pot fer res, ni que sigui el científic més famós del món. I a més, si no vigiles, pot ser que et facin dir just l’inrevés del que tu penses. Llavors s’ha de buscar algun aliat, algú a qui proporcionant-li els arguments correctes pugui qüestionar les propostes que s’aparten del que la ciència i la tecnologia demostra. Es tracta de trobar la base més amplia de la societat que pugui emprendre una acció decidida per a canviar les coses amb ajut de la bona ciència. Com un exemple puc recordar la meva col·laboració amb del GDT (Grup de Defensa del Ter). Els anys noranta per tal de fer avinent la forta contaminació de la riera del Sorreigs per part d’un indústria tèxtil i com que el efecte més aparent era que el riu anava ple d’escuma, el GDT va muntar una barberia al cantó del riu per “afaitar-lo”!!. Això va atreure molts periodistes, va fer que el Fiscal s’interessés pel tema i tot plegat va acabar amb un empresari a la presó per delicte ecològic.

L’exemple del Pla Hidrològic Nacional potser és més conegut, en tot cas ha estat per a mi una experiència única en la que m’he sentit molt recompensat com a científic, tant per resultats immediats com pel missatge a llarg termini que ha quedat en la societat. En aquest cas, una Plataforma ciutadana va ser capaç d’aturar un Pla Hidrològic que era clarament contrari a la preservació dels valors naturals i els serveis ecosistèmics que el Delta del Ebre té o ens proveeix. En aquest cas el nostre paper va ser dotar d’arguments convincents a la Plataforma per tal que la seva oposició al Pla quedés plenament justificada. I sobretot que es pogués presentar una alternativa en forma del que es coneix ara com a Nova Cultura de l’Aigua. Ara fa 15 anys la proposta de crear una Nova Cultura de l’Aigua va ser tot un èxit i l’acció de la Plataforma (i altres organitzacions) amb el suport del món científic tot comunicant una visió alternativa de com gestionar l’aigua, va ser capaç de frenar un Pla Hidrològic Nacional. Una altra de les característiques de l’Acció Ambiental” es que no es pot abaixar mai la guàrdia, ja que l’administració es reconsagrada i desprès d’un temps de silenci i de guardar-se els projectes en un calaix, els torna a treure amb una disfressa diferent. Ara el parlament espanyol ha decidit que fa falta un gran Pacte Nacional de l’Aigua (vaja transvasaments d’aigua altra volta). La Plataforma del Delta de l’Ebre torna a esmolar les armes i aquest proper cap de setmana es rearma per seguir amb la seva lluita pel Delta. És com el dia de la marmota, tornem al mateix punt sempre. Per sort el coneixement que tenim del Delta de l’Ebre i dels efectes dels transvasaments i altres accions de l’home sobre el Baix Ebre ara és encara millor. Aquest coneixement ens permet dir que el Pla Hidrológic de l’Ebre és un exemple de com intentar falsejar la informació científica, amagant o desacreditant els treballs científics amb informes fets per empreses a mida del gestor, que conclouen justament el contrari que tots els estudis científics. Davant d’això els científics poc podem fer sense la col·laboració i el lideratge dels ciutadans per canviar la manera de gestionar els recursos i que sigui realment sostenible.

Una reflexió sobre la “desinformació” científica és en aquest punt adient. Davant d’un tema complex, per exemple el canvi climàtic, una manera de fer que el públic perdi el seu interès, és precisament qüestionar la feina dels científics. L’estratègia consisteix en contra-comunicar els informes científics que no t’agraden, posant al damunt de la taula...” que el tema es molt complex, que permet moltes interpretacions i que els científics encara no estan segurs del que pot o no pot passar”..., sembrant així un dubte sobre la notícia generada pels científics alarmats davant les seves conclusions. Davant del contrast, el ciutadà sol inhibir-se o, pitjor, reaccionar negativament (....quan s’aclareixin ja m’ho diran...) o pensar que al final científics, polítics i tots plegats són iguals i van a la seva i per tant el millor és no fer-los massa cas. Per això és important que la difusió del coneixement científic sigui precís i adequat al públic al que va dirigit. Val més informar menys però de manera més clara que no pas voler explicar massa coses.

Finalment també vull posar sobre la taula un altra tema amb el que cal tenir una certa prevenció: La mort d’èxit d’algunes propostes. Al terme Nova Cultura de l’Aigua l li ha passat com li va passar a la paraula Ecologia o li està passant a la Sostenibilitat. Al final tothom les fa servir per els seus propis interessos i l’acaben emprant grups que proposen tot el contrari del que el terme significa. Davant d’això qui fa recerca i qui la comunica ha de saber molt bé com ho fa per tal que al seva notícia no caigui en el calaix del oblit.

Abans d’acabar i reiterant el meu agraïment als organitzadors de l’acte per haver-me donat la ocasió de fer aquest discurs, vull animar als guanyadors i a tots els participants a perseverar en la seva afició a divulgar la seva feina científica. Ho heu de fer amb il·lusió i ganes. La ciència es molt divertida, és una feina apassionant que cal que gaudiu. Els que fem ciència i ens hi guanyem la vida som uns privilegiats, si a més som professors d’universitat i cada any ens trobem amb gent jove amb ganes i entusiasme com vosaltres, podem dir que encara som més privilegiats. Tots plegat tenim el deure de tornar-li a la societat aquest privilegi que és fer de científics. Una manera de fer-ho és fer-los partícips de la nostra feina i fer-ho de la manera més planera (però rigorosa) i fins i tot divertida possible per tal que els ciutadans prenguin consciència de lo molt que la ciència els pot ajudar. I si podem afegir un somriure millor

Per comunicar el que volem no hem de limitar la nostra menti si convé cal que ens riem de nosaltres mateixxos. El nostre grup de recerca aquest any per Nadal ens hem disfressat de Guerra de les Galaxies per intentar convèncer a tothom que el Canvi Climàtic és el pitjor enemic dels rius juntament amb el creixement de la població i la petjada ecològica que l’home deixa sobre la terra. Alguns dels guerrers som ja veterans, i ara ens toca passar-vos el testimoni que ens van deixar Joan Oró i Ramón Margalef, convé que els joves us disfresseu de jedais i acabeu convencent als nostres ciutadans que cal actuar per prevenir i corregir els efectes del canvi climàtic.

Que la força us acompanyi.

Moltes gràcies.

 



 

Algunes referències.
  • Bonnin, P. 1994. Ramon Margalef. Biografies. Fundació Catalana per la Recerca. 193 pp.
  • Elías, C. 2008 Fundamentos de periodismo científico y divulgación mediàtica,. Alianza Editorial
  • FECYT, 2015. Percepción social de la ciència i tecnologia. 2014. 402 pp.
  • Francescutti, L.P.; Tucho-Fernández, F. & Imigo-Jurado, A. I. 2013. El medio ambiente en la televisión espanyola: anàlisis de un año de informativos. Estudios sobe el Mensaje Periodístico, 19:2: 683-701.
  • Guerrero, R. 2004. La química del Espai. Joan Oró. Pioners. Catalunya recerca. Gener. pp 14-15
  • Hernandez-Malpartida, S. 2015. La Comunicación Científica en la Unión Europea. Políticas y Acciones. Tesis Doctoral. Universidad de Extremadura. 233 pàginas.
  • Mercado-Saéz, M.T.; Sánchez-Castillo, S. & Herranz de la Casa, J.M. 2014. El periodisme ambiental como àrea de especialización en las aules universitarias. Historia y Comunicación social, 19: 213-226.
  • Pairoli, M. 1996 Joan Oró. Biografies. Fundació Catalana per la Recerca. 181 pp.
  • Prat, N.; Ros, J.D. & Peters, F. 2015. Ramon Margalef. El ecólogo de la Biosfera. Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona. 184 pp.
  • Ros. J.D. 2004. Entendre la natura. Ramon Margalef. Pioners. Catalunya Recerca. Gener pp 16-17.
  • Vallmitjana, M. 2013 Ciència magazine, second period (1980-1991): Recovering normality for the Catalan scientific Language.. Forum and Focus. Institut d’Estudis Catalans. Contributions to Science, 9: 177-182.

Narcís Prat com a divulgador

LA TASCA DE DIVULGACIÓ CIENTÍFICA DEL PROFESSOR NARCÍS PRAT.

NPrat-microscEl professor Narcís Prat és catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona a la Facultat de Biologia. Dirigeix el grup de recerca F.E.M. que compta amb una desena de membres entre professors, post-doc, estudiants de doctorat, estudiants de grau que fan el seu TFG i tècnics. El grup de recerca està reconegut per la Generalitat de Catalunya des de l'any 2005. Les seves publicacions en revistes del SCI superen les 200 i en total ja són mes de 300 comptant llibres i capítols de llibre.

El professor Prat a més de la seva carrera científica ha desenvolupat un treball de divulgació de la ciència i de defensa del treball dels científics en la gestió que va començar a final dels anys setanta. De forma sintètica direm que en temes de contaminació i gestió de l'aigua el professor Prat ha:

  • liderat 76 projectes de recerca sobre el tema, des de projectes de durada curta, fins a projectes del Pla Nacional.
  • Com resultat d'aquesta feina ha publicat 63 articles científics en revistes d'àmbit nacional i internacional,
  • Dirigit 3 Tesis doctorals (d'un total de 21) i 16 Tesines, Treballs de fi de carrera i màster sobre el tema
  • Publicat 102 treballs de difusió de la seva recerca tant a nivell de servei (generació de dades per prendre decisions) com d'articles de divulgació per a un públic més general. Entre aquests, 52 tenen com a tema la qualitat de les aigües i 29 tenien com a tema la gestió de l'aigua, la resta tenen una temàtica més general o no es pot classificar en cap d'aquestes dues temàtiques.
  • Pronunciat 176 conferències, algunes a nivell internacional i moltes en ateneus, ONG's o públic en general.
  • escrit molts articles a la premsa o l'han entrevistat en molts medis (radio, televisió). A l'apartat de vídeos de la web del grup de recerca F.E.M. s'hi poden veure molts d'aquests vídeos o àudios (http://www.ub.edu/fem/index.php/public/media).
  • i, entre altres coses, va actuar com a perit del fiscal de Medi Ambient durant 10 anys (60 judicis) y va ser membre del "Consejo Nacional del Agua", en la sessió que es va aprovar el PHN del 2000 a la qual 4 dels 5 científics van votar en contra (l'altra es va abstenir).

El detall de totes aquestes entrades es pot consultar al CV de divulgació del professor Prat que està disponible en PDF a: http://www.ub.edu/fem/docs/CV_NPrat_divulgacio_30_10_2015.pdf

Per recollir de manera ordenada el seu treball en aquest àmbit ho farem dividint-la en dos apartats i recordant els fets més característics en cada una d'elles.

1 - La tasca realitzada per tal que la ciutadania coneixi què són els rius i com es pot valorar la seva qualitat mitjançant l'estudi dels invertebrats que hi viuen.

2 - La feina feta per la defensa dels rius i de la millora de la gestió de l'aigua.


1 - LA PASSIÓ PELS RIUS I LA MESURA DEL ESTAT ECOLÒGIC. DEL PAPER A L'APP.

El professor Prat mentre estudiava la carrera, va començar a col·laborar amb el Departament d'Ecologia. Els dissabtes dels anys 1970 i 1971 anava a ajudar a dos doctorandes del Dr. Margalef que feien la tesi a Banyoles. Però la seva passió eren els rius des de que de petit anava a pescar amb el seu pare al Brugent (a Amer, la Selva). Mentre el seu pare pescava ell jugava amb els peixos a la vora del riu fen-los basses i corriols per on passar d'una a l'altra. Les primeres recol·leccions quan encara era estudiant foren a prop de casa seva (Anglès, Girona). Un cop ja feia la tesi (sobre embassaments), va rebre una beca FPI per estudiar precisament el Ter al seu pas per Anglès entre 1974 i 1977. El seu doctorat fou el 1978 amb una tesi sobre el bentos dels embassaments espanyols, dirigida per Ramón Margalef. Va ser professor interí de 1980 a 1983, quan guanyà l aplaça de titular i és catedràtic des de 1987.

Fruit dels seus treballs en l'estudi dels rius, es va adonar ràpidament de la degradació de la qualitat de les seves aigües, especialment entre 1979 i 1981 quan va estudiar el Llobregat, però també el 1977 quan va estudiar els rius d'Andorra. De manera que el 1978 va publicar el seu primer article sobre la gestió de les aigües on sobretot es parlava de la contaminació dels rius i l'eutrofització dels embassaments. L'any 1981 va elaborar els materials que servien per mesurar la qualitat de les aigües en el joc de rol "El Joc de l'Aigua", que es van publicar posteriorment en un llibret que es deia "El riu pam a pam". A partir de total la informació generada amb els estudis fets per la Diputació (1979-1981) es va elaborar un índex de qualitat de les aigües per el Besòs i el Llobregat (BILL) que se segueix aplicant ara en aquests rius. Entre els anys vuitanta publica nombrosos articles en diferents revistes sobre la degradació dels rius Besòs i Llobregat i més tard sobre altre rius i també dels rius espanyols i comença a aplicar i dissenyar altres índexs biològics, destacant una i altra vegada els problemes de contaminació que pateixen els rius, sobretot el Besòs. La seva feina de recerca i divulgació fa que el convidin a presentar treballs a diferents institucions i revistes. Era també el moment on es discutia el PHN de Borrell a on va tenir una participació significativa en la seva critica i recerca d'un model alternatiu.

L'any 1994-95 comença una sèrie de publicacions sobre els rius Besòs i Llobregat finançats per la Diputació de Barcelona, que són una continuació (limitada en el nombre de punts de mostreig) dels que havia fet el 1979-81. La Diputació de Barcelona va crear una col·lecció especial per la publicació dels resultats d'aquests informes. El 1997 s'incorpora a aquests estudis la conca del riu Foix. El 1998 dissenyen (amb M. Rieradevall i A. Munné) un mètode per incorporar a l'avaluació l'estat del Bosc de Ribera, el QBR, que actualment s'usa en diversos països del món per la seva senzillesa i efectivitat i s'incorpora al estudi la conca de la Tordera i una part del Ter. Tot aquest treball es sintetitza en el protocol ECOBILL, publicat a la sèrie "Estudis de la qualitat ecològica dels rius" de la Diputació de Barcelona l'any 2000. Protocol que ha anat evolucionat i es pot descarregar avui en dia de la nostra pàgina web. A partir d'aquest any comencem a parlat del "Estat ecològic" per apropar a la gent a la mesura de la qualitat de l'aigua que la UE proposa a la seva Directiva Marc de l'Aigua (DMA). Són els anys de la generació del concepte Nueva Cultura del Agua que te un èxit rotund. El professor Prat és un dels patrons fundadors de la mateixa. L'any 2003 publica de títol inequívoc: "La gestió de l'aigua a Catalunya. 25 anys i pocs canvis".

L'any 2005, i per celebrar els 10 anys de treball ininterromput a les conques fluvials de la província de Barcelona finançat per la Diputació, a més de publicar un treball de síntesi, es passa a publicar el treball en un CD-ROM per poder incloure l'extensa base de dades que ja es té en aquell moment. Cada any es publiquen entre 2 i 4 treballs sobre els temes de l'estat ecològic dels rius. L'any 2008 es publica (també gràcies a la Diputació) un manual de com fer la diagnosi ambiental dels rius, manual que s'esgota ràpidament. L'any 2008 es passa del CD-ROM a la pàgina web, de manera que l'accés a la informació i les dades es fa molt més ràpidament, pàgina web que primer hostatja la Diputació i ara el grup F.E.M. que la manté viva, incorporant un informe cada any i augmentat les dades de la base de dades. La metodologia s'exporta a Sud-Amèrica i es publica el 2011 un manual per els rius dels Andes al final d'un projecte de recerca de 4 anys, el "Protocolo CERA", que es pot descarregar d'un a la pàgina web que tenim sobre Ríos Altonadinos: http://www.ub.edu/riosandes/index.php/protocolo-cera-s.html

RiuNEt imatge promoL'any 1997 neix el Projecte Rius, una xarxa de voluntaris que realitzen una tasca de vigilància ambiental dels rius valorant el seu estat. La creació dels materials que s'utilitzen per tal que els ciutadans facin servir els invertebrats i el bosc de ribera per avaluar el estat dels rius es obra de de Maria Rieradevall i Narcís Prat, materials que (amb alguns canvis) encara s'usen pel projecte. La metodologia ha estat exportada a diversos grups de voluntaris de tot Espanya. L'evolució d'aquests materials (fruit també de la recerca feta pel grup) ha donat lloc a l'app Riu.net, que es pot descarregar gratuïtament des de mòbils Android o IOS . L'app es llença el Novembre de 2014 i fins al moment porta un miler de descàrregues, més de 5000 intents de ús, tot i que només hem rebut 326 dades validades (les dades només es publiquen a la web un cop els tècnics del grup FEM les validen), el que ha permès elaborar un mapa de qualitat de diversos rius catalans i espanyols fet pels ciutadans (vegeu www.RiuNet.net). L'aplicació ha estat millorada en aquest any i el Novembre de 2015 es penjarà a la xarxa una nova versió que es podrà utilitzar també en tauletes i que permetrà al que la faci servir rebre un informe amb tots els detalls del que ha fet.

2 – L'AIGUA COM A RECURS, PROPOSTA D'UNA NOVA MANERA DE GESTIONAR L'AIGUA.

Mentre que els treballs dels anys vuitanta, tant de recerca com de divulgació, del professor Prat i del seu equip (sobretot amb la col·laboració intensa de la professora Maria Rieradevall) estaven dedicats al tema de la contaminació, poc a poc el tema de la gestió dels recursos va entrant també en la tasca de defensa del medi i de divulgació del Dr. Prat. L'any 1984 publica un primer article sobre la gestió de l'aigua a la Mediterrània, i l'any 1990 una amb un títol ben significatiu: "La gestió de l'aigua, la crisi dels noranta". fncaA l'any 1998 neix la "Fundación Nueva Cultura del Agua", creada per un grup de professors universitaris (sobretot de Saragossa, on és la seu) que en aquests anys s'han dedicat a donar suport a diferents col·lectius que lluiten per la preservació dels seus rius, com la gent del Biscarrués que no volen que el seu poble desapareixi sota les aigües d'un embassament que s'ha de construir en el riu Gállego. Cada any s'organitzen unes jornades per informar a les persones que s'enfronten a l'administració per alguna problemàtica derivada de com es vol gestionar l'aigua, que ha de assecar un riu, els pous o contaminar-los, o bé fer-los desaparèixer sota un embassament. Es creen també uns congressos per difondre la idea de que la Nova Cultura de l'Aigua (NCA) es una peça clau per anar cap a la sostenibilitat i que aplicar-la es possible i fins i tot rentable econòmicament. Són anys d'intensa col·laboració amb els professors Pedro Arrojo i Javier Martínez-Gil. El professor Prat és l'"expert" en temes de contaminació que ara troben un context molt més general en el marc de la Nueva Cultura del Agua. L'any 2000 quan arriba la Directiva Marc de l'Aigua (DMA), queda clar que la política europea de l'aigua es quasi coincident a la de la NCA, i l'esforç fet de tants anys troba la seva recompensa. Els anys noranta son temps de moltes publicacions, de nombroses intervencions a la ràdio i a la televisió, de publicació d'informes contra els transvasaments promoguts ens els Plans Hidrològics Nacionals (PHN), el de l'any 1993 pel ministre Borrell i l'any 2000 pel govern del sr. Aznar. prat a ampostaLa lluita es veu recompensada el 2004 per l'anul·lació que es fa del transvasament de l'Ebre per part del govern Zapatero (gràcies a la ministra Narbona i al Conseller Milà que estaven convençuts que la sostenibilitat era el que li convenia al país). La dedicació al tema del Dr. Prat aquests anys fou molt intensa, gairebé sempre coordinant equips de treball (conjuntament amb el Dr. Carles Ibáñez, actualment a l'IRTA de Sant Carles de la Ràpita). La millor recompensa fou un debat a Brussel·les a on va quedar clar que el projecte oficial era molt defectuós i que existia una alternativa al PHN. Aquesta alternativa, tot i el ridícul del Sr. Baltasar amb algunes, va funcionar en la sequera 2007-2008 de Catalunya. Entre 2004 i 2010, el professor Prat va ser assessor del conseller Milà, primer, i el director de l'ACA, desprès, sobre Nova Cultura de l'aigua. En gran part doncs, ha estat responsable, conjuntament amb Gabriel Borràs i Antoni Munné de l'ACA, de l'elaboració del Pla de Gestió de Catalunya del 2010, pla que dissortadament no ha estat posat en pràctica pel govern actual. El Pla de Gestió que l'ACA ha elaborat el 2015 segueix els mateixos principis. La tasca de difusió del que pretén la Nova Cultura de l'Aigua i de formació de molta gent en aquest tema (inclosos els tècnics de l'ACA), és una de les que més satisfacció ha produït al Dr. Prat.

A mode de resum...

Al llarg de 35 anys, des de el moment de publicació del seu primer treball de divulgació de la feina que feia de diagnosi de la qualitat ecològica dels rius, el professor Prat ha fet una tasca important no només per la difusió del que feia sinó també de conscienciació i de col·laboració activa amb diferents col·lectius que creien en la sostenibilitat ambiental i que volen una altra manera de gestionar l'aigua. Més enllà dels resultats quantitatius (publicacions, presència als medis de comunicació, etc.), el que valora especialment el Dr. Prat és la quantitat de gent que ara pensa que un riu és més que un lloc per banyar-se, pescar o anar a passejar el gos. Les pedres d'un riu es veuen per sempre més d'una altra manera quan t'enganxa conèixer que hi viu en elles i quina informació et donen sobre la seva qualitat. Quan la gent contempla el bosc de ribera no com un esbarzer empipador que s'hauria de desbrossar, sinó com una part integral d'un ecosistema al que cal preservar per les funcions que fa i els serveis ecosistèmics que ens proveeix. Aquest cuc està present amb tots aquells que han passat per la Facultat de Biologia, amb molts professors d'instituts i escoles que fan servir la seva metodologia, en els que participen de voluntaris en el Projecte Rius. Proper a la jubilació pensa, encara, en el que no ha pogut fer i sobretot en com la seva feina ha estat fecundada per els nombrosos col·laboradors que ha tingut, especialment la professora (i esposa seva) Maria Rieradevall, amb qui han compartir i gaudint els diferents passos que han anar fent. Poder fer recerca i desprès adaptar els resultats d'aquesta per tal que tots els ciutadans puguin fer ciència (ciència ciutadana en diuen ara) i conscienciar-se de la importància de preservar els nostres rius, ha estat un plaer increïble, una feina apassionant i gratificant que no es pot pagar.


i un darrer punt amb la col·laboració del professor Narcís Prat amb els mitjans de comunicació:

articlesPremsaGeneral

El professor Prat ha estat cridat aproximadament 50 vegades com a expert a diferents programes de ràdio i televisió per temes relacionats amb l'aigua, la seva gestió i al contaminació des de l'any 1990. Entre els programes amb els que ha col·laborat destaquen els '30 minuts' de TV3 dedicats a la gestió de l'aigua o el programa especial de 'Millenium' del Canal 33 sobre Doñana però són moltes les seves intervencions als 'Telenotícies' de TV3, las Noticias de la 2' de TVE, el programa de debat de l'actualitat '8 al dia' de 8TV o en espais de temàtica científica com 'Einstein a la platja' de BTV o el 'Quèquicom' del Canal 33. A la ràdio, també ha estat present en nombrosos programes dedicats o que parlaven de l'aigua, en emissores com Catalunya Radio, RAC1 o Radio 4.

Pel que fa a les seves col·laboracions amb la premsa escrita, remarcar els diversos articles d'opinió que ha escrit a El Periódico de Catalunya o les nombroses entrevistes en altres diaris o revistes. El nombre de vegades que ha estat present als medis de comunicació escrits està molt relacionat amb l'actualitat dels temes relacionats amb l'aigua, com es pot veure al gràfic següent:

Media

20/10/2017 - entrevista al Dr. Narcís Prat sobre l'Aigua al programa Línia de servei de XIP TV


02/09/2015 - 8 al Dia - 8tv

cargolPoma


12/12/2014 - Telenotícies comarques - TV3

LaRicardaPlena


08/12/2014 - Telenotícies Migdia - TV3

ElDebalGestioAigua


12/11/2014 - infoK - Canal Super3

EstudiemElsRius


13/10/2014 - UBtv - Projecte Life Trivers


 05/10/2014 - Generació Digital - Canal 33


29/09/2014 - UBtv - Riu.net: l'app per avaluar la qualitat ecològica dels rius.

Carregant vídeo...

27/03/2014 - UBtv - La salinització dels rius: un problema mediambiental a tot el planeta.


06/11/2013 - Els Matins de TV3 - TV3


20/06/2013 - Entrevista 324 - 324


19/06/2013 - La tertulia del Migdia - 8TV

(a partir del minut 47)


21/11/2009 - Terra verda - TV2


8 i 15/5/2005 - 30 Minuts - TV3

llobregatCansat1

llobregatCansat2


Tallers divulgatius

L’aigua no és només un recurs. Què passa al riu quan obrim l’aixeta de casa?

 

En aquesta fitxa es presenta una xerrada que el prof. Narcís Prat ha fet repetidament en escoles, instituts, casals i altres llocs. El que es tracta és que a partir del rebut de l’aigua es descobreixi el que hi ha al darrera de obrir l’aixeta de casa i sobretot com això influeix en la salut dels ecosistemes aquàtics que en resulten afectats.

RebutAiguaExcel

descarregar EXCEL per calcular el consum domèstic d'aigua.

rebutAiguaPortada

descarregar PDF de la presentació

- video del taller al cicle de conferències 'Pèssics de Ciència' - 17 de juny de 2017 - l'Hospitalet de Llobregat -


OBJECTIU:    Fer entendre l’auditori que l’aigua, a més d’un recurs per a l’ésser humà, és una substància clau per a la vida. De com el manteniment de la biodiversitat a la terra depèn del gest quotidià d’obrir l’aixeta de casa nostra.
     
     
     
L’INSTRUMENT   L'instrument és el rebut de l’aigua, a partir del qual es fa tota la reflexió al llarg d’una hora. Cal que tots els presents portin un rebut de l’aigua de casa seva.

 

La xerrada permet abordar diferents aspectes que poden servir per altres objectius com la conversió d’unitats, o el coneixement del territori, en funció dels col·lectiu al que va dirigida la xerrada. En el cas de centres docents es poden fer alguns exercicis abans de la xerrada que permetran avançar una mica més despresa.

 

 

ACTE 1

 

 

 

 

 

 

 

Obrim l’aixeta. El fet d’obrir l’aixeta ens permet fer-nos diferents preguntes:

  • aigua1 Gastem molta aigua?

Per això calcularem els litres/persona i dia que gastem. A partir dels valors d e m3 gastats en els dos darrers mesos. Per això caldrà saber el nombre de persones a la llar, els dies i transformar el s m3 a litres. Farem una comparació entre tots els presents i intentarem esbrinar perquè uns gasten més que altres. 

Comparació amb la despesa unitària dels diferents municipis de Catalunya.

  • D’on ve l’aigua que surt per l’aixeta?.

Començant per dipòsit municipal (també permet explicar el concepte de pressió, perquè l’aigua surt a pressió) i seguint per la connexió del dipòsit a la xarxa.

Si es té un plànol del municipi, es pot veure la situació del dipòsit (en alçada) per tal de veure com es manté la pressió.

Introduïm el concepte de potabilització, l’aigua no s’envia de qualsevol manera al municipi, s’ha de desinfectar.

Relació amb la planta de potabilització que serveix al municipi.

 
     
ACTE 2  

Quan agafem l’aigua estem alterant un sistema natural?

El fet d’agafar aigua d’un riu o d’emmagatzemar-la en un embassament significa un canvi important en les característiques del sistema natural del qual agafem l’aigua.

Introducció del concepte de cabal ecològic. Exemple del Ter i l’aigua que es transporta cap a la Regió Metropolitana i del Llobregat, l’aigua que s’agafa a Sant Joan Despí i com això afecta al riu.

Aigua i energia. Quan obrim l’interruptor de la llum també podem estar alterant el cabal d’un riu.

     

ACTE 3

 

aigua2
La qualitat.
Un cop hem fet servir l’aigua que passa?

El recorregut de l’aigua bruta, de casa a la depuradora i al riu o a la mar.

Què fa una depuradora? fins a quin punt neteja l’aigua?

Efectes de l’aigua bruta sobre la fauna i la flora del riu.


CONCLUSIÓ  

Hem de fer servir el mínim d’aigua possible, no només perquè és un recurs escàs sinó perquè cal que en deixem el màxim possible pels organismes que hi viuen.

Hem de contaminar el mínim possible per tal que la depuradora treballi bé i tingui el menor impacte possible sobre el riu.

De tot plegat en depèn la salut dels nostres rius, el que en diem l’estat ecològic que hem de preservar per a les futures generacions i per a complir la Directiva Marc de l’Aigua.

Go to top