Què en sabem dels rius temporals?

  

Els rius temporals són ecosistemes fluvials en els que l’aigua deixa de córrer o que s’assequen totalment en algun moment de l’any i/o l'espai. Ocupen més del 50% de la xarxa fluvial mundial i les projeccions futures incideixen en que la seva freqüència augmentarà de manera significativa a conseqüència del canvi climàtic. Malgrat la seva rellevància a nivell mundial i els nombrosos serveis ecosistèmics que proporcionen, els rius temporals han estat oblidats històricament pels investigadors, els gestors i la societat en general. En els últims anys, però, hi hagut avenços significatius que han permès entendre una mica millor la seva hidrologia i ecologia i disposar d’informació per poder desenvolupar eines de conservació, gestió i restauració específiques.

Els rius temporals de les regions de clima mediterrani, com ara els de Catalunya, es caracteritzen per presentar règims hidrològics estacionals. En general, la intermitència del flux es dóna durant els mesos d’estiu, mentre que els cabals més elevats els trobem després de les pluges de primavera i tardor. Així doncs, les condicions hidrològiques canvien en el temps, el que permet identificar 6 estats aquàtics diferents que descriuen les agrupacions de mesohàbitats disponibles per a les comunitats que hi viuen. La durada de cada un d’aquests estats, així com el moment en què es canvia d’estat, depèn de cada riu temporal (e.g. tipus de substrat, més o menys permeable) i del règim de precipitacions anual. A la pràctica, els 6 estats aquàtics se simplifiquen sovint en tres fases aquàtiques: flux, basses desconnectades i llera seca.

 

Figura 1. Estats aquàtics definits per rius temporals segons Gallart et al. (2012). Entenem per estats aquàtics, les agrupacions de mesohàbitats que es donen en
un moment i un tram fluvial determinats, condicionats per les condicions hidrològiques.

 

A mesura que els estats aquàtics canvien, les comunitats biològiques també ho fan, especialment en les transicions que impliquen pèrdua del flux superficial, la pèrdua de l’aigua superficial i la restauració del flux superficial. Els efectes del canvi dels estats aquàtics són tan importants que la intermitència del flux en aquests ecosistemes es considera una pertorbació natural que afecta tant a la diversitat d’espècies com a la composició de les comunitats. No obstant això, a la pertorbació natural que suposa la intermitència del flux, s’hi han d’afegir les nombroses pertorbacions antròpiques a les quals estan sotmesos els rius temporals i que n’alteren tant el règim hidrològic com l’estat ecològic. Això és especialment rellevant als rius de la conca mediterrània on l’activitat humana hi ha tingut lloc des de fa mil·lennis, modificant significativament tant la quantitat com la qualitat de l’aigua.

 

Com afecta la desconnexió i reconnexió del flux superficial en els rius temporals?

La pèrdua del flux superficial implica la desaparició d’espècies adaptades als hàbitats ràpids, però també l’aparició d’espècies que es troben exclusivament en hàbitats lenítics, com els de les basses. A mesura que passa el temps, les condicions abiòtiques de les basses canvien i, amb elles, les comunitats biològiques de manera que, cada bassa, en funció del temps que fa que s’ha desconnectat i de les característiques locals, alberga unes espècies o unes altres.

El temps de desconnexió d’aquestes basses és també variable i depèn de diversos factors, com la mida, el grau d’insolació o el tipus de substrat. Eventualment, la pèrdua de l’aigua superficial, amb l’assecament de les basses, desencadena respostes molt variades. Alguns organismes no són capaços de fer front a la falta d’aigua i, simplement, moren; d’altres opten per emergir i completar el seu cicle en l’ecosistema terrestre, migrar cap a altres basses o cap a l’hiporreos; i uns altres activen formes de resistència que quedaran latents en el llit del riu fins a la restauració del flux.

Després de l’assecament de les basses, el moment de la reconnexió del flux amb la pluja és un altre moment clau per les comunitats biològiques. Les espècies tornen a colonitzar aquest nou ecosistema fluvial i les comunitats es tornen a reorganitzar seguint processos de successió secundària.

 

Canvis en les comunitats aquàtiques a mesura que es perd el flux superficial, es forma la bassa desconnectada o es perd l’aigua superficial. Les fletxes contínues indiquen organismes que arriben o marxen a través de la via aquàtica, les discontínues amb punts indiquen organismes que arriben o marxen aèriament, mentre que les discontínues amb ratlles indiquen organismes que recolonitzen a partir de formes de resistència de la zona hiporreica o que bé entren a la zona hiporreica.

 

Així doncs, els rius temporals es caracteritzen per ser ecosistemes altament dinàmics que combinen característiques aquàtiques amb terrestres, el que requereix una conservació i gestió integrada pròpia i ben diferenciada de la dels ecosistemes aquàtics permanents.

 

 

Segueix les novetats a twitter amb #TRivers_P

Darrer Twitt:

 

Back To Top