Metge.

La salut es un dels bens més preuats pels ciutadans, no té preu, diem. Tant es així que els recursos, tot i que elevats, destinats a l’ assistència sanitària mai ens semblen excessius. La realitat, però, es que aquests diners no tant sols no arriben a cobrir totes les necessitats, penseu en les llistes d’espera i altres mancances, si no que el dèficit sanitari va creixent any rera any. L’increment dels preus dels carburants, ja efectiu des de l’estiu, o les insinuacions de pagar una quantitat a les visites s’han apuntat com a mesures per pal·liar el gasto sanitari. Mesures, al meu parer, no sé si necessàries però si que insuficients ja que no tracten el fons del problema.

Tenim una sanitat pública de qualitat amb professionals competents, en tots els àmbits i estaments, que desenvolupen una activitat correcta i qualificada que fan que el sistema funcioni. Però també tenim mancances.
Existeix una mala gestió dels recursos: decisions polítiques de vegades basades més en funció dels vots que en les necessitats; gestors en ocasions més preocupats per reduir despeses que per vetllar per que aquestes siguin les més adequades; una medicina defensiva que porta a realitzar proves no indicades; una mala coordinació entre els diferents serveis sanitaris amb el conseqüent trastorn pels ciutadans i, en ocasions, la realització de proves duplicades; una poca afortunada gestió del consum de fàrmacs; i, entre d’altres, la manca d’un sistema informàtic integrat i estandaritzat a l’abast dels professionals.

Ja en un altre àmbit, i seguint amb les mancances, podem trobar professionals amb contractes precaris i mal pagats; la necessitat de redefinir l’ensenyament de pre i postgrau dels diferents professionals sanitaris; la manca de formació, entre d´altres, en recerca científica, en lectura crítica d’articles o en bioètica, aquesta última cada cop més necessària en una societat més plural en valors, o la manca de un sistema acreditat de formació continuada a l’abast de tots els professionals.

Hi ha més. No existeix consciència de que els recursos son limitats i que han de ser utilitzats en la seva justa mesura per lo que, de vegades i com que no ens costa res, no seguim els circuits marcats (un exemple son les saturacions que pateixen alguns serveis d’urgències per persones amb patologies que poden ser ateses al seu centre d’assistència primària). Altra punt a destacar es la manca de educació a la població, i el seguiment per aquesta, d’hàbits de vida saludables (com serien una dieta sana, evitar el sobrepés no consumir tòxics i fer esport) , o, ja en un altre àmbit, de que no sempre més exploracions o més fàrmacs es millor i que cal fer un us racional dels mateixos.

Potser la salut no té preu i es ben cert que tots tenim el dret a la protecció de la salut i a l’assistència sanitària però el aconseguir això no només sí que té preu si no que aquest es molt elevat. Ho es tant que o bé prenem les mesures adients incidint en l’arrel dels problemes o el sistema perilla. Després d’això podem valorar si s’ha de pagar una petita quantitat per mantenir les prestacions o, tenir-ne més, o bé decidir, per exemple i això ja es un altra història, si volem destinar els diners a fer més residències per la tercera edat, o a fer més llars d’infants amb horaris més amplis o aconseguir que els llibres de text siguin gratuïts o ...