Andreu García

Metge i Màster en Bioètica i Dret de la UB.

La mort és una realitat lligada a lŽexistencia mateixa de la vida de tal manera que res no pot morir que no hagi nascut abans i tot allò que neixi morirà. Aquest fet equipara lŽhome amb la resta dŽelements vius de la natura si bé existeix una diferencia amb ells: lŽhome pren conciència de la seva mort i pot el·laborar una serie de mecanismes que li donen un sentit que va més enllà del fet físic de morir. Per algunes persones la mort es lŽacabament de una vida que es va iniciar en el moment del neixement i no hi ha res més, dŽaltres consideren que poseim una ànima que continuarà vivint eternament i uns altres que lŽànima es va reencarnant en cossos diferents fins arribar a purificar-se. Existeixen moltes més interpretacions.

Existeix una altre diferència amb la resta dŽéssers vius. La persona, només pel fer de ser-ho, te dignitat i això vol dir que mereix respecte i consideració. Dit dŽaltra manera, les persones són poseidores de drets entre els quals estàn, entre dŽaltres, el de lŽinformació, la llibertat de creences i el de viure la seva vida dŽacord amb els propis valors. Aquests drets han de ser respectats amb lŽunica limitació de que els drets dŽuna persona no poden lesionar els drets dels altres.La proximitat de la mort no priva les persones dels seus drets, abans al contrari: quan més necesitada està una persona, i menys possibilitats té de defensar-los, més obligada està la societat de crear els mecanismes neccesaris per què aquests siguin respectats.

La mort ens pot arribar de moltes maneres. Hi ha persones que moren sobtadament, per accident o per malaltia i nŽhi ha que moren després de patir una llarga i, de vegades, penosa infermetat i mentres que algunes ho fan amb les seves facultats mentals preservades dŽaltres pateixen demències o afectació del seu estat de conciència. Es pot morir sol o accompanyat (tant a casa com en residències o en hospitals) i lŽentorn pot ser càlid i amable però en ocasions també, i malgrat la dedicació i bona actuaciò de les persones encarregades de lŽatenció, fred i impersonal.

Si hem de morir i lŽhome té dignitat, què és una mort digna? Posiblement trobariem arguments diferents en defensa de les diverses postures però hi ha algunes consideracions que crec que cal tenir presents i que ens poden ajudar a respondre aquesta qüestió: el respecte a la autonomia de les persones i a la seva lŽintimitat, el tractament del dolor i el sofriment i el manteniment de lŽesperança i el suport espiritual.

El respecte a lŽautonomia obliga a respectar les persones en els seus valors. Això requereix informar-lo i tenir-lo en compte a lŽhora de prendre decisions, fet que pot implicar que, en determinades circunstancies, algunes persones voldràn utilitzar tots els medis necesaris per continuar vivint i dŽaltres poden considerar que no sŽemprin medis per perllongar la seva vida en unes condicions que ells no consideren admisibles. Obliga també a respectar el dret a no ser informat si així ho manifesta lŽinteressat.

El segon punt es lŽintimitat. La persona ha de estar tranquil·la a la seva habitació, sŽha de tenir cura de preservar el silenci a fi de pugui descansar i sŽha de respectar el seu desig de rebre, o no, visites. DŽaltra banda, quan se li realitzin cures o acurats les persones no vinculades directament no hi haurien de ser-hi presents.

Sense oblidar el control dŽaltres simptomes que es poden presentar ni tampoc la realització de cures (per exemple: cures de la boca, massatges corporals, compreses fredes si ha febre, proximitat física,...) que poden ajudar a millorar el confort de la persona, el tractament del dolor es altra de les questions a considerar. De vegades això sŽacconsegueix evitant realitzar cures innecessàries, o canvis posturals, quan la persona està tranquila; o exploracions que potser aportaran coneixement del procés però que no es traduiran en un tractament beneficiós per lŽindividu. Altres vegades això no serà suficient i caldrà utilitzar fàrmacs que caldrà ajustar de forma individual segons les necessitats de cada persona ja que no tothom té el mateix dolor ni tampoc el viu amb la mateixa intensitat. Cal considerar també el sofriment i/o lŽangoixa. En ocasions això dóna més malestar que el propi dolor físic. El fet de no saber com serà la mort i si provocarà dolor, o el tenir que separar-se de les persones estimades, o el sentiment de no haber pogut realitzar aquelles coses que un havia previst, o el no haber sapigut estimar o demanar perdó, entre dŽaltres, poden ser-ne la causa. Es important que els metges, i la resta de personal sanitàri, siguem sensibles al dolor i al sofriment ja que aquests, desde el punt de vista mèdic, no tenen cap sentit. Cal emprar el medis neccesaris per control·lar el dolor i cal també que ajudem els nostres pacients a afrontar la propia realitat i a trobar el consol necesari.

Això es relaciona amb el quart punt que es el manteniment de lŽesperança. Ha de ser una esperança honesta, que no diu mentides: esperança de que les persones estimades estaràn al costat, de que el metge serà fidel a les coses pactades, de que ens cuidaran i ens calmaran el dolor si aquest es presenta i de que cada dia sŽintentarà trobar il·lusió a les coses que ens envolten. Cada persona té els seus propis valors i les seves ilusions per lo que en aquest cas, com en tots els altres, es neccessari la col·laboració entre familiars i personal sanitari.

SŽhan de respectar també les creences religioses i aquelles persones que ho vulguin han de rebre assistència espiritual a fi de que afrontin la mort dŽacord amb allò que ha format part de la seva vida.

Quan la mort arriba de forma inesperada és obvi que no es posible tenir en compte totes aquestes qüestions però si caldria, en la mesura que fos possible, que es tinguesin en consideració en les altres circunstàncies

La perdua de una persona estimada sempre és dolorós per als familiars i amics sobretot quan aquesta mort no entra en els esquemes que tenim previstos. És més fàcil aceptar la mort quan és en persones dŽedat avançada, "llei de vida" diem, però ens sobta quan els que moren son persones joves o que encara estàn en plena activitat. Potser hem cregut tant en els avenços mèdics que hem oblidat que som vulnerables i que la medicina no pot vencer la mort. Cal però que les persones que quedin també trobin consol, el consol del record de les estones viscudes junts i dŽhaber estat al seu costat i el dŽhaber-lo cuidat i ajudat, si és el cas, respectant-lo en les seves decisions.

El desig de que es respectin les decisions de les persones referent a com volen ser tractades en cas de patir una malaltia és el que ha portat al Parlament de Catalunya, fent-se ressò de les inquietuts de ciutadans i associacions qur propugnaven la seva legalització, a aprobar, al desembre de 2000, una llei que reconeix la legalitat dŽun document de voluntats anticipades o testament vital.

El testament vital es un document en el qual una persona major dŽedat expressa les instruccions a tenir en compte en cas de patir una malaltia que lŽimpedeixi de manifestar la seva voluntat. En aquest document lŽinteresat pot designar també una persona, que pot ser un familiar o no, per que sigui el representant dels seus interessos i sŽencarregi de sustituir-lo, com a interlocutor, amb el metge o lŽequip sanitari. Aquest document es pot realitzar devant notari o bé devant de tres testimonis majors dŽedat i amb plena capacitat dŽobrar, dels quals dos, com a mínim, no han de ser familiars, fins al segon grau de parentesc, ni estar vinculats per relació patrimonial amb lŽotorgant. Un cop redactat convé lliurar-lo al centre sanitari on la persona és atesa a fi de que sigui incorporat a la seva història clínca. Es facultat de la persona que lŽha realitzat modificar-lo o anular-lo en el moment que així ho desitgi.

No existeix un format únic de document però existeixen alguns models orientatius com ara el de la Conferéncia Episcopal Espanyola i el de lŽAssociació Dret a Morir Dignament. Cadascú que ho vulgui, per tant, el pot redactar dŽacord amb alló que cregui oportú, sent recomanable, no obstant, que es redacti amb el suport dŽalgun professional de la seva confiança.

El document de voluntats anticipades es dŽobligat compliment sempre i quand les seves indicacions no siguin contràries a lŽordenament jurídic o a la bona práctica clínica.

Tots, indepedenment dŽallò que hem sigut o fet a aquesta vida, ens haurem dŽenfrontar amb la mort. Potser val la pena que recordem Moisès Broggi, metge cirurgià i humanista, quan diu que "el malalt neccesita que el curin però també que el consolin, perquè el metge no ho cura tot i no hem dŽoblidar que les màquines no consolen" .