Andreu García

Metge i Màster en Bioètica i Dret de la UB.

A finals dels anys 70 dos autors anglosaxons, Beauchamp i Childress, van publicar un llibre titulat "Principis dŽètica médica" en el qual exposaven els principis que haurien de regir lŽactivitat dels professionals sanitaris i la seva relació amb els seus pacients.

Van definir quatre principis que calien ser tinguts en consideració: no maleficència, beneficència, principi de respecte a les persones i justicia o equitat.

La no maleficència vol dir que el metge no pot utilitzar els seus coneixements per a fer mal al seus pacients i en cas de que alguna de les seves activitats impliqui dany aquest ha de ser justificat pel benefici obtingut (per exemple: per operar a una persona dŽapendicitis cal fer-li un tall a la panxa, aquesta "agresió" queda justificada pel fet de que el benefici obtingut, la guarició de la persona, és ampliament superior al dany causat).

El de beneficència implica que els professionals sanitaris han de procurar el bé dels seus pacients, tenint present que en el contexte actual el bé no és tan sols alló que el profesional considera com a bò sino allò que és percebut com a bò per els seus pacients.

El respecte a les persones, o autonomía, és potser un dels que en els darrers temps més sŽha avançat. El dret a lŽinformació, al respecte a unes directrius anticipades, a la confidencialitat o a lŽintimitat de les persones, entre dŽaltres, impliquen una adequació de lŽatenció sanitària. Aquest principi implica tenir també en consideració que vivim en una societat plural i cada cop més multiracial i en la qual no existeix un codi únic de valors per lo que persones diferents viuran i demanaran respostes diferents davant dŽuna mateixa situació.

El darrer, seguint lŽordre que aquí hem pautat però no en importància (ja que no es podria fer, com diuen alguns autors i en contra del que propugnen altres, una gradació dŽaquests principis) és el de justicia.

El principi de justicia pot ser interpretat de diverses formes i així podem entendre com a justicia donar a cadascú segons el que pagui, es a dir, que qui més paga té més prestacions (això ens passa, per exemple, quan ens fem lŽassegurança del cotxe i passa també en models dŽassistència sanitària lliberal com ara als EEUU); o interpretar que la justicia es donar a tothom el mateix, es a dir, cobrir lŽassistència fins a una determinada quantitat anual (en aquesta situació els ciutadans que no gastessin tot el seu capital el podrien guandar per anys posteriors i els que es quedessin curts haurien dŽaportar part de les despeses);i un tercer model seria donar a cada persona segons la seva necessitat, o dit dŽuna altra forma, donar a la mateixa necessitat la mateixa assistència i en el mateix temps independenment de qualsevol altre premisa social.

La Constitució Espanyola reconeix, al seu article 43, el dret a la protecció a la salut que va venir recollit posteriorment a la LLei General de Sanitat de lŽany 1986. Per tant, tots els ciutadans del nostre pais tenim reconegut el dret a lŽassistència sanitària. Aquest reconeixement implica que es la tercera interpretació del principide justicia el que cal tenir en consideració. Cada persona ha de rebre lŽassistència que necessiti i totes les persones que necessitin una mateixa assistència lŽhan de rebre amb la mateixa atenció i diligència.

Dels quatre principis que hem esmentat el de no malefiència afecta de forma primordial al metge així com el de beneficència i el respecte a les persones; la familia del pacient adopta habitualment una actitud de beneficència i el pacient es el principal subjecte del principi dŽautonomía. El principi de justicia si bé implica a tots, metges i pacients han dŽutilitzar bé els recursos, obliga de manera especial als gestors politics i sanitàris.

Els recursos, si bé son importants, no son il·limitats i cal distribuirlos entre les diferents necessitats. Podem destinar diners a fer carreteres, a millorar lŽensenyament, a promocionar la cultura o a fer propaganda politica, per exemple i entre dŽaltres coses. Els diners que destinem a una dŽaquestes activitats son diners que no podrem destinar a les altres(sempre podem fer mes carreteres, millorar més lŽensenyament o la cultura o ...). Les partides sanitàries son una més de les que cada any es destinen quan sŽel·laboren els presupostos.Aquests diners caldrà repartir-los entre les diferents especialitats amb el fi de cobrir lŽampli ventall de patologies que son tributàries de ser ateses per la sanitat pública i al fer-ho caldrà ponderar les necesitats de la població i lŽurgencia de les mateixes a fi dŽevitar situacions discriminatóries o malalties, i malalts, "orfes" (ès a dir amb pocs recursos per a tractar-les).

Els diners destinats a sanitat no son suficients per crear una estructura sanitària, arquitectònica i de personal, capaç de cobrir totes les necessitats no urgents al moment i això porta a lŽaparició de les llistes dŽespera que poden cumplir el principi de justicia, sería equitatiu, si són trasparents i totes les persones amb la mateixa necessitat reben la mateixa asistència en un temps aproximat.

Darrerament ha sortit a la prensa les llistes dŽespera de diferentes patologies i de diferents centres de Catalunya. Cal interpretar les mateixes. Els centres sanitàris tenen concertada les prestacions que han de fer anualment amb el Servei Català de la Salut (SCS). Dit dŽaltra manera el SCS concerta, per exemple, amb lŽhospital "X" que faci "Y"intervencions quirúrgiques de"Z" a lŽany. Si lŽhospital cumpleix la seva activitat reb la remuneració pactada per intervenció peró si la sobrepassa, i opera més pacients, les intervencions realitzades de més son pagades a un preu molt inferior que va disminuint en funció del nombre dŽintervencions que superin la xifra concertada. Davant dŽaixò els hospitals intenten ajustar la seva activitat a la acordada amb el SCS, responsable últim de la assistència sanitària als ciutadans de Catalunya (encara que el SCS podría alegar en la seva defensa que no reb tots els diners que voldría de la Generalitat i aquesta que lŽEstat no li en dona prou i ha de cobrir moltes necessitats, i aquest que ...).

Que un pacient hagi dŽesperar més per ser atès en un hospital que un altre no implica necessariament una activitat menor dŽaquell hospital sinó que la quantitat de persones que hi accedeixen o bé supera la capacitat del mateix, i per tant han de ser remeses a un altre centre que ho pugui fer, o bé que superen la activitat concertada. I això si que pot violar el principi de justicia. El ciutadà que per el fet de viure en un determinat lloc li correspon un hospital on la seva necessitat trigarà més en ser atesa pot veure afectat el seu dret a lŽatenció a la salut per agravi comparatiu. La solució no es senzilla i son els encarregats de la politica sanitària els responsables de crear una xarxa assistencial que faci igualment accesible tots els recursos sanitàris a la població.

Les llistes dŽespera poden afectar també el principi de justicia perquè lesionen més a les persones amb menys recursos i que, per tant, no disposen dŽaltres medis per a solucionar el problema que presenten, afegint a les seves mancances la no possibilitat dŽaccedir a la sanitatsi no és a través de la xarxa pública (que en un estat social i democràtic de dret com és el nostre és lŽencarregada de que lŽassistencia arribi a tota la població).DŽaltra banda, quan les llistes dŽespera superen un temps raonable, que serà diferent per cada patologia concreta, son motiu dŽansietat per als pacients i en ocasions poden portar a un deteriorament de la persona o a una disminució de la seva autonomía.

Les llistes dŽespera són un problema sanitàri i si les volem disminuir caldrá aportar més diners al presupost anual destinat a sanitat a fi dŽadequar les estructures sanitáries ja existents, reforçant-les, allà on sigui necesari, amb més espais sanitaris, més personal i més medis i evitant sobrecarregar els ja existents, en ocasions ja sobrecarregats i insuficients.Això és responsabilitat del nostres gestors de politica sanitària i també nostre que hauríem de decidir,implicant els politics en aquesta decisió, en qué volem que es gastin els diners dels nostres impostos, recordant però que els diners que destinarema una cosa anirà, sens dubte, en detriment dŽuna altra.