ANDREU GARCÍA AZNAR

Metge

La bioètica (amb qüestions com el clonatge, la teràpia gènica o l’eutanàsia) es un tema que es tracta amb certa freqüència en els medis de comunicació. Rares vegades es en relació amb la qualitat assistencial quan la realitat es que la possibilitat de que ens troben en una d´aquelles situacions no es gaire freqüent i en canvi si que ho es que tinguem de ser atesos en un centre d´assistència primària o en un hospital. Es en aquests casos que ens son més propers on, al meu parer, la bioètica té més interès.
Una assistència de qualitat, des de un enfoc de la bioètica, ha de ser no maleficent i ha de respectar els principis d´equitat i autonomia.
Però, que vol dir ser no maleficent?. En resum vol dir que no s’ha de fer mal i que en aquells casos en que això sigui necessari, per exemple fer una ferida per operar una apendicitis, el benefici obtingut ha de ser superior al dany causat. Però no vol dir només això. Aquest principi implica també que cal reduir la variabilitat (la mateixa patologia tractada de forma diferent) per lo que els actes que es realitzin han de basar-se en l’evidència científica o, en aquells casos en que aquesta no es clara, en el consens. També implica un exercici d´humil.litat en el reconeixement dels errors (que no s’han de confondre amb una evolució desfavorable de la malaltia, amb els potencials efectes secundaris d’un acte mèdic o amb les negligències) establint, d’una banda, mecanismes de detecció i correcció a fi que no es produeixin o es tornin a repetir i, d’altra, sistemes d’ajuda als implicats. En aquest apartat tampoc ens podem oblidar del anomenat síndrome de desgast professional o, dit d’altre manera, “estar cremat”. Algunes enquestes reflecteixen que un de cada 4 metges no tornaria a estudiar medicina i això es extensiu a altres professionals sanitaris. Unes estructures rígides que no tinguin en conte els professionals, que no valorin la seva activitat i estimulin la seva participació repercuteixen en els mateixos i poden comportar un deterior de l’assistència.
El principi d’equitat implica que aquelles persones amb les mateixes necessitats han de ser ateses amb els mateixos medis i que en el cas, freqüent, de que hi hagin llistes d’espera, aquestes han de ser transparents i que la seva priorització ha de basar-se en la gravetat o l’urgéncia del procés en el context del pacient. Es evident que els recursos son limitats i que cal establir pautes per el seu millor aprofitament. Una visió purament economicista del tema no es adequada, com tampoc ho seria si es fes únicament des de un punt de vista mèdic, per lo que es necessari que en la discussió intervinguin tots els estaments implicats.
Però tot això no val si no es té en compte el principi d’autonomia. Ja no val únicament una assistència científicament correcta si aquesta no es respectuosa amb els valors de les persones que han de ser ateses. Avui en dia no existeix un codi únic de valors i les diferents creences religioses son únicament vàlides per les persones d’aquella confessió. Cada persona ha de ser respectada en la seva individualitat i tractada d’acord amb els seus valors. Existeixen limitacions però: el respecte i la promoció dels drets humans, aquelles que marca la llei i el dret d’objecció de consciència dels professionals (que si bé es poden abstenir han de procurar que els pacients siguin atesos per altres professionals). Cal dir, no obstant, que el fet que una cosa no sigui legal no vol dir que no sigui ètica per lo que es necessari anar avançant en la discussió de les diferents situacions que es van presentant en el decurs de la relació metge-pacient.