ANDREU GARCÍA AZNAR

Metge

En els darrers dies el tema de la mort digna i l’eutanàsia han saltat a la palestra dels medis de comunicació. Pel·lícules com “Mar adentro” o “Million dollar baby, la retirada de l’alimentació artificial a la Sra. Schiavo i la seva mort, els “fets” de l’hospital de Leganés o les imatges de patiment de Joan Pau II han sigut font de debats seriosos i, cal dir-ho també, de demagògia i manipulacions.

L’ any 2003 l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona va publicat un document defensant el dret de les persones sobre la disposició de la pròpia vida i l’eutanàsia. Recentment ha estat l’Institut Borja, lligat a la Universitat Ramon Llull, qui ha fet una declaració vers una possible despenalitzatció de l’eutanàsia. Aquestes entitats, amb rerafons ideològic diferent, tot i no coincidir en totes les qüestions relacionades amb el tema si que estan d’acord en que hi ha persones que pateixen excessivament en el moment de la seva mort i en que, i sempre amb el consentiment d’aquestes persones, cal fer quelcom per evitar aquest patiment. També estan d’acord en que malgrat les cures paliatives son d’una gran ajuda i en que han dignificat en gran mesura la qualitat de vida de moltes persones fins el moment de la seva mort, aquestes ni arriben encara a tota la població ni poden donar resposta a totes les demandes.

Vivim en una societat que reconeix el dret de les persones a viure d’acord amb els seus valors i creences dintre d’un marc de respecte comú.. En aquesta situació el concepte d’allò que es bo o desitjable ja no es universal sinó que es converteix en una qüestió individual i intransferible i, per tant, ningú no hauria d’ imposar els seus valors als altres. Així, mentre que per a uns prima la sacralitat de la vida (i per tant no seria acceptable res que suposes un escurçament de la mateixa) per a altres es més important la qualitat d’aquesta vida i, en determinats supòsits, aquesta no tindria cap sentit per la qual cosa demanen que es portin a terme les accions necessàries per la despenalització de l’eutanàsia.

L’art. 68 del Codi de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya diu “tota persona té dret a viure amb dignitat fins el moment de la seva mort i el metge ha de vetllar perquè aquest dret sigui respectat [...] es deure mèdic fonamental d’ajudar al pacient a assumir la mort d’acord amb les seves creences i allò que ha donat sentit a la seva vida”; i l’art. 70 “el tractament de la situació d’agonia ha de pretendre evitar el patiment i l’angoixa”. Malgrat conèixer tant sols per la premsa els “fets” de Leganés (tots sabem que la mateixa noticia no es igualment difosa pels diferents medis) no puc menys que pensar en que es vergonyós criminalitzar professionals que han tingut la sensibilitat de crear protocols per evitar el patiment de persones, amb el consentiment de les mateixes, en la fase terminal de les seves vides.

Cal destinar més recursos a personal i a infraestructures a fi de que les cures paliatives siguin a l’abast de tothom però, coneixedors de que aquestes no poden donar resposta en tots els casos, cal també que, ja de una vegada, els nostres parlamentaris, de vegades tant donats a la critica fàcil i interessada, afrontin el tema amb sensibilitat i valentia a fi de que tothom, lliurement i d’acord amb les seves creences, pugui viure amb dignitat fins el moment de la seva mort.