Breu història dels estudis de filologia grega a la Universitat de Barcelona

Fundada, després de diverses i complicades temptatives, l’any 1450, per privilegi d’Alfons el Magnànim i butlla pontifícia de Nicolau V, la Universitat de Barcelona no començà a funcionar fins que, en temps de Carles I d’Habsburg, el Consell de Cent (és a dir, les autoritats de la ciutat) aconseguiren posar-se d’acord amb els poders (monarquia i església, representada pel Capítol catedralici) a fi de proveir les Càtedres i fer-se càrrec de les despeses. El que inicià els estudis de grec a la Universitat de Barcelona, en temps ja de Felip II, fou Cosme Damián Fuentes, succeït en la càtedra per Francisco Escobar, valencià; tots dos deixaren una certa reputació de competents, però no es poden comparar, ni de lluny, amb el tercer professor, el gran humanista P. J. Núñez, el qual, entre Saragossa i València, recalà una quinzena d’anys a Barcelona.

Els avatars de l’Acadèmia barcelonina sota els Habsburgs, el funest impacte de la Contrareforma en els estudis d’humanitats i el daltabaix de 1714, amb la supressió de la Universitat i l’exili a Cervera decretat pel primer Borbó, no poden, en aquest context, detenir-nos gaire. A despit dels seus orígens inequívocament autoritaris i despòtics, la Universitat de Cervera visqué un primer període força brillant, gràcies sobretot a l’abnegada tasca d’alguns mestres, com ara el doctor Josep Finestres (1688-1777), veritable ànima de la institució durant molts anys, i que ja havia professat a l’Estudi barceloní. Jurista brillant en ambdós drets, de reputació europea, fou també un humanista competent, que deixà un estol de deixebles. Entre aquests, convé destacar alguns jesuïtes expulsats per Carles III a Itàlia, com el pare B. Pou (1727-1802), el primer traductor d’Herodot a l’espanyol. Però, sobretot després de la Guerra del Francès i del retorn de Ferran VII, la Universitat de Cervera acabà menant una vida molt esllanguida i mediocre, que s'acabà amb un veritable cisma: una part del claustre retornà a Barcelona, de primer l’any 1836, amb confirmació definitiva el 1842, per decret de l’autoritari general Espartero, llavors ministre omnipotent d’Isabel II, mentre que d’altres, amb el darrer canceller al capdavant, es refugiaven a la Cort del pretendent carlí, a la Seu d’Urgell.

Entre els fundadors de la Institució renovada, el Catedràtic de grec, Antoni Bergnes de les Cases (1800-1879), fou un dels més destacats. Afrancesat, liberal, exiliat semi-voluntari a Anglaterra durant l’Ominosa (allí probablement es féu quàquer), dugué a terme una obra de culturalització il·lustrada i progressista verament immensa, a través de les seves múltiples revistes i empreses editorials, que, si bé li provocaren la ruïna econòmica, l’acabaren envoltant d’una bella aurèola de sant laic. Hagué d’aprendre el grec (que en la darrera etapa cerverina havia desaparegut de la Institució acadèmica) pels seus propis mitjans: un comerciant de Quios establert a Barcelona li ensenyà el grec modern, i ell tot sol féu el salt a la llengua clàssica, amb l’ajut de gramàtiques alemanyes i franceses. Fou la primera vegada, en els temps moderns, que el grec començava pràcticament de zero a Barcelona; no seria la darrera. Bergnes fou Senador a Madrid durant el breu regnat d’Amedeu de Savoia, i Rector de la nostra Universitat. Com a hel·lenista, produí dues Gramàtiques i dues Crestomaties (lliurament inspirades en models sobretot alemanys i francesos) que senyorejaren sense discussió el panorama docent durant molts anys.

Bergnes tingué també la fortuna d’un òptim continuador: el doctor Josep Balari i Jovany (1844-1904), d’ascendència italiana (Bergnes, al seu torn, era d’origen rossellonès). Dotat d’una òptima formació lingüística (sobretot en els dominis de l’etimologia i la toponímia), es dedicà més al llatí que no pas al grec, tot i que era Catedràtic d’aquesta darrera matèria; gràcies a la seva expertesa lingüística, i a moltíssimes hores de treball tenaç i pacient a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, posà les bases (sobretot als Orígenes históricos de Cataluña, 1899, la seva obra més important) d’una mena d’historiografia de les institucions, els costums i les mentalitats avant la lettre, que constitueix un producte intel·lectual molt curiós i interessant. La seva obra encara espera, en part, l’estudi i la valoració que es mereixeria.

Els contemporanis i successors d’aquests grans homes, bé que no del tot negligibles, no mantingueren el seu nivell: i noms com els de R. Garriga i Nogués, Cosme Parpal i Marquès (1878-1923), com, una mica més tard, el de Josep Banqué i Faliu, i d’altres, només deuen dir alguna cosa als especialistes més familiaritzats en aquesta època. El següent personatge digne de menció és Lluís Segalà i Estalella (1873-1938). El seu prestigi restarà vinculat per a sempre a les seves traduccions homèriques, que polí i repolí a diverses represes, fins a la tercera edició definitiva de l’any 1927. La història d’aquest text és tan singular que mereix algun comentari.

Alguns experts en traduccions han arribat a la conclusió, probablement indemostrable però fonamentada, que les versions homèriques de Segalà són un dels textos en llengua espanyola que ha estat objecte de més edicions no autoritzades, semi-abusives o directament pirates de tot el segle XX. Durant gairebé tres quarts de segle, no tan sols a la Península, sinó també a l’Amèrica Llatina, Homer ha parlat per la veu de Segalà: un homenatge imponent a una traducció que si, per una banda, presenta encerts importants i una fèrria honestedat científica, no està pas privada de fallides de la sensibilitat literària.

Altrament, l’ensenyament de Segalà devia ser eficaç; i de la seva aula en varen sortir els dos personatges que, en circumstàncies més benignes, haurien pogut donar el tomb decisiu a la Filologia clàssica catalana (i a la peninsular, de passada). Deixebles directes de Segalà foren Pere Bosch i Gimpera (1891-1974), que es doctorà (a la Universidad Central de Madrid, l’única autoritzada, llavors, a conferir el grau) amb una Tesi sobre Baquílides, tota una novetat, en aquell moment; i Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961), autor d’un treball extraordinari —som a l’any 1911— sobre El teatro de Menandro. Però ambdós deixaren aviat la Filologia grega: Bosch Gimpera, per indicació del mateix Ulrich von Wilamowitz, mestre seu a Berlín, a fi de crear, pràcticament del no res, els estudis d’arqueologia a la Península Ibèrica; més endavant, esdevingué també un indoeuropeista de reputació internacional. Nicolau es féu medievalista, sota el guiatge d’Antoni Rubió i Lluch (1856-1937), el qual, tot i ser nominalment Catedràtic de "Literatura General y Española", estudiava amb gran rigor documental les relacions entre la Catalunya medieval i l’Imperi bizantí. Tant Nicolau com Bosch foren engolits pel terbolí de l’atroç lluita política espanyola dels anys vint i trenta. Bosch va ésser l’admiradíssim i molt influent Rector de la Universitat Autònoma de la República; Nicolau d’Olwer arribà a ministre d’Economia a Madrid i a governador del Banc d’Espanya. De nit, en el silenci del seu despatx oficial, rellegia l’Orestea d’Èsquil. Tots dos moriren a l’exili mexicà, en circumstàncies personals molt difícils (sobretot les de Nicolau) — admirables figures d’intel·lectual i de ciutadà, allunyats per sempre d’un país que desesperadament enyoraven.

Ningú no ignora el nom de Carles Riba (1893-1959) i el seu alt mestratge. Ell mateix va escriure, en una carta al seu mestre Karl Vossler, que ell no era pas “un home de ciència”. Però sí que va ser un gran poeta i un extraordinari traductor. Va deixar les dues traduccions de l’Odissea, dels tràgics (en vers i en prosa), de Plutarc i de Xenofont; però com a assaigs crítics d’importància, només l’òptima introducció a la versió de l’Edip Rei, i, en mesura menor, a l’Àiax i a Les Traquínies. La seva influència, per altra banda, s'exercí més a través de la Fundació Bernat Metge que no pas de la Universitat, a la qual només estigué vinculat durant el breu període de la Universitat Autònoma, com a professor del Patronat, no pas com a Catedràtic ordinari.

Acabada la Guerra Civil, el brillant planter d’intel·lectuals de la Universitat republicana fou implacablement anorreat i dispersat. En el terreny del grec, el buit fou cobert per un clergue addicte al Règim, Sebastián Cirac Estopañán, que havia fet estudis a Múnic durant els anys trenta. Els seus manuals de gramàtica (inspirats, i sovint copiats literalment, dels grans textos alemanys i francesos) no deixaren de fer servei; i tenia certs coneixements de bizantinística. Humanistes de més entitat, com Jaume Berenguer i Amenós, Eduard Valentí i Fiol, Santiago Olives i Canals, Pere Pericay, etcètera, trobaren refugi en els Instituts d’Ensenyament Mitjà, aleshores d’un nivell molt apreciable. Però fou el doctor Josep Alsina i Clota (1926-1993) qui, des de la desolació de la postguerra, va fer ressuscitar el grec a la Universitat de Barcelona — amb l’ajut d’alguns d’aquells professors (Berenguer, Valentí i Pericay; també el pare J. Vives, jesuïta), que hi pogueren fer algunes classes a partir dels anys 60. Altra vegada, com en temps de Bergnes de les Cases, per bé que d’una manera diferent, calia començar pràcticament de zero. Josep Alsina, nascut a Ripoll, autodidacta, personalitat vehement i contradictòria (les seves memòries, no exemptes d’inexactituds, tenen malgrat tot un gran valor per a comprendre el clima de l’època), dissenyà, i tracta de realitzar, almenys en part, un programa molt ambiciós de modernització dels estudis de Grec a la Universitat. La seva Literatura griega: Contenidos, Problemas y Métodos (Barcelona, Ariel, 1967; amb la col·laboració de C. Miralles) ha ensenyat a llegir una sèrie d’autors grecs a moltíssimes generacions d’estudiants de la Península i d’Amèrica Llatina. Alsina deixà una obra científica copiosa, per bé que dispersa i eclèctica; tanmateix, el seu impacte fonamental radicà en l’àmbit de la docència. No és cap exageració afirmar que tots els qui actualment ensenyen grec a les Universitats catalanes han estat deixebles directes seus, o bé deixebles de deixebles; les excepcions es poden comptar amb els dits d’una sola mà. Ombres i llum d’una personalitat que l’ancoratge radical en el seu temps convertí en irrepetible.