INTRODUCCIÓ ROQUES METAMÒRFIQUES

El metamorfisme és el procés geològic mitjançant el qual les roques experimenten una sèrie de canvis mineralògics i texturals, per acció de temperatures i pressions diferents a les que hi havia quan es van formar; així s’originen les roques metamòrfiques que formen part de l´escorça continental, en concret els nuclis de les serralades muntanyoses i els cratons (zones estables i antigues dels continents). Una vegada formades a l´interior de l´escorça, les roques metamòrfiques afloren a la superfìcie terreste a causa de la combinació dels processos tectònics i erosius.

El metamorfisme és un procés endogen, perquè té lloc en zones profundes de l’escorça, i es produeix en estat sòlid, és a dir, no hi ha fusió de minerals. La majoria dels processos metamòrfics són isoquímics, perquè no produeixen canvis significatius en la composició química global de les roques afectades.

Els processos metamòrfics són inaccessibles a l’observació directa i el que es pot estudiar són els seus resultats, les roques metamòrfiques. De l’estudi mineralògic i textural d’aquestes roques es dedueixen les condicions de pressió i temperatura en què ha tingut lloc el metamorfisme.

Els límits entre el metamorfisme i els altres dos processos petrogenètics, la diagènesi i el magmatisme, són difícils d’establir amb precisió. Es considera que els canvis metamòrfics s’inicien a temperatures compreses entre 200ºC i 300ºC i experimentalment es comprova que les roques es comencen a fondre a temperatures superiors als 700ºC.

El metamorfisme es pot classificar atenent a diversos criteris. En el metamorfisme tèrmic, el factor predominant és l’augment de la temperatura; en el metamorfisme dinàmic, el factor predominant són les pressions dirigides o orientades que originen una intensa deformació en determinades zones de l’escorça; en el metamorfisme dinamotèrmic, els canvis en les roques els provoca l’acció conjunta de l’augment de la temperatura i l’increment de les pressions.

El metamorfisme regional afecta grans masses de roques, extenses àrees geogràfiques i és el que té lloc a les zones orogèniques de les vores convergents de les plaques (zones de col·lisions continentals i zones de subducció). El metamorfisme de contacte es produeix a les proximitats de masses magmàtiques que, en refredar-se, desprenen calor que escalfa i transforma les roques més properes. Als voltants de cossos intrusius es formen bandes de roques amb una nova mineralogia i una nova textura, anomenades aurèoles de metamorfisme de contacte.

La foliació és la textura més freqüent de moltes roques metamòrfiques i consisteix en la presència de superfícies de discontinuïtat definides per una marcada tendència dels cristalls, planars, tabulars o prismàtics, a disposar-se paral·lelament. Aquestes superfícies de discontinuïtat no tenen relació amb l’estratificació i són conseqüència de la deformació de la roca que causa una reordenació dels grans minerals segons direccions preferents. La foliació pròpia de les pissarres s’anomena clivatge, mentre que la que presenten els esquists rep el nom d’esquistositat.

Es coneix una gran varietat de roques metamòrfiques, la qual cosa fa difícil establir-ne una classificació senzilla. En la descripció i classificació de les roques metamòrfiques es fan servir nombrosos criteris, com ara la composició mineralògica, el tipus de textura que presenten, el tipus de roques de què deriven i el tipus i la intensitat del metamorfisme que les ha originades.

Sovint es fan servir els termes de roques ortometamòrfiques per designar les que deriven de roques magmàtiques, i de roques parametamòrfiques per designar les originades a partir de roques sedimentàries.

De la gran varietat de roques metamòrfiques cal esmentar, entre les més abundants, les pissarres, les fil·lites, els esquists, els gneissos i els marbres.