Una de les característiques de la comunitat universitària és l’obertura cap a les grans qüestions que preocupen la societat de la qual formem part. La nostra responsabilitat, com a persones compromeses en la creació de millors maneres de viure en el món, ens fa sentir una implicació profunda respecte del que passa al voltant nostre, que va més enllà dels nostres campus. Un d’aquests grans temes és la violència de gènere. Encara que cadascuna i cadascun de nosaltres no sentim personalment i directament l’amenaça d’aquest tipus de violència, en realitat ens amenaça molt més del que podem imaginar i aquesta amenaça no exclou, en absolut, els homes. En un món en què cada vegada es posa més en evidència que tot està relacionat amb tot, no és possible concebre la violència de gènere com un fenomen aïllat, descontextualitzat de la societat actual en conjunt ni de la trajectòria que aquesta segueix. Els problemes socials, com els països, tenen la seva història, i les històries marquen rumbs inercials als quals podem abandonar-nos o els quals podem intentar modificar. La violència masculina que, en remots orígens, va sotmetre les dones és la mateixa violència que va sotmetre altres homes, va crear l’esclavitud, va provocar guerres, va promulgar lleis iniqües, va explotar éssers humans de totes les edats, va crear mites guerrers i va desenvolupar una idea de masculinitat basada en la profecia d’una prepotència que només pot complir-se amb la invenció d’éssers inferiors dels quals disposar i obtenir obediència i submissió. Siguin quins siguin els éssers als quals s’aplica, la violència és una i necessita algú a qui violentar per mantenir-se. No pot existir guerrer sense enemic, ni home prepotent sense dona sotmesa. La mateixa ideologia que crea les guerres crea la violència contra la dona, la «guerra» quotidiana d’aquells homes que se senten impotents i necessiten la submissió d’una dona per oposició a la qual definir-se, creant la seva identitat per negació. La lluita contra la violència de gènere no és tant una lluita policial com una lluita ideològica, una lluita contra la iniquitat de qualsevol poder il·legítim, no atorgat voluntàriament, sinó aconseguit —com en qualsevol dictadura— per la força, a base de cops i de desqualificacions, d’enganys, d’explotació i d’abusos. Un poder que, per la seva incapacitat per compartir, necessita la submissió d’éssers humans als quals robar allò que se’ls enveja, ja es tracti de petroli o de la capacitat d’estimar i de reproduir-se. Aquest caràcter ideològic, mai del tot explicitat, que té la violència de gènere recorda els règims dictatorials, per la inflexibilitat i la duresa dels seus mètodes, que no vacil·len a aplicar la pena de mort als qui deserten. Pot semblar sorprenent que aquest tipus d’unitats familiars dictatorials puguin néixer i proliferar en el si de societats democràtiques, però això indica que encara falta una important evolució que concerneix la meitat de la humanitat. Es tracta de l’evolució del model de masculinitat, ancorat encara en un passat irrespectuós amb la llibertat i l’equitat de tots els éssers humans. La Universitat, laboratori d’idees i de futurs, entén que la violència contra les dones amenaça la nostra llibertat col·lectiva, la nostra identitat ideològica elegida lliurement, com ho faria qualsevol dictadura o poder injust imposat a la societat de la qual formem part. Per aquesta raó, vol comprometre’s en la lluita per eradicar-la, amb mitjans importants a l’abast: l’aversió a l’abús, la sorpresa davant el que és inexplicable, la raó, l’acció, la comprensió, la convicció i la paraula. Monserrat Moreno Marimón |