L'exercici pretén avaluar el coneixement de l'estructura dels àcids nucleics, més en concret, les bases pròpies de la seva composició i l'emparellament que aquestes estableixen en els polinucleòtids de doble cadena. També s'avalua el domini de concepte d'ésser viu a través de la seva aplicació sobre els virus.
1.
- El virus 1 conté DNA de cadena senzilla. Si el seu DNA fos de cadena doble, segons la llei de l'emparellament de bases, caldria que el percentatge de la base adenina fos el mateix que el de la base timina; i el mateix caldria esperar per la guanina i la citosina.
- El virus 2 conté RNA de doble cadena. La presència d'uracil és característica de l'RNA. Per altra banda, la proporció en què es presenta la base adenina és idèntica a la de la base uracil, resultat esperable en un RNA de doble cadena on aquestes dues bases es troben emparellades.
- El virus 3 conté DNA de doble cadena: la proporció d'adenina coincideix amb la de timina, i la de citosina amb la de guanina.
- El virus 4 conté RNA de cadena senzilla. Com
que presenta uracil, l'àcid nucleic ha de ser RNA.
Per la proporció en què es presenten les diferents bases
induïm que es tracta de cadena senzilla, ja que no coincideixen les
proporcions de les bases que haurien d'estar emparellades.
2.) El fet que els virus mostrin capacitat de multiplicació pot ser un argument a favor de la seva naturalesa d'éssers vius. No obstant no poden multiplicar-se al marge dels sistemes cel·lulars, raó per la qual es consideren paràsits cel·lulars.
Els virus no estan formats per cèl·lules, un dels postulats de la teoria cel·lulars (tots els éssers vius estan formats per cèl·lules). A més, els virus no mostren cap tipus de metabolisme, no incorporen ni matèria ni energia del seu medi extern. No disposen de cap sistema multienzimàtic. Els virus es comporten com partícules inerts, en el sentit que no mostren capacitat de reacció davant les variacions dels factors propis del seu medi.