EL DEBAT SOBRE LA TRANSFORMACIÓ DEL FRONT MARÍTIM

Lluís Rabell
President de la Federació d'Associacions de veïns i veïnes de Barcelona (FAVB)

Paraules clau: front marítim, transformació urbana

Key words: Seafront, urban transformation

El debat sobre la transformació de la façana marítima de Barcelona és, de fet, un debat sobre el model de ciutat. I això per moltes raons. D’entrada, perquè aquesta és una ciutat marítima i la relació de Barcelona amb el mar determina en gran mesura la seva fesomia... Però també, i molt concretament, perquè les dinàmiques econòmiques, socials, urbanístiques i mediambientals que es desenvolupen i prenen força a la façana litoral acaben imprimint la seva petja al conjunt de la ciutat.

Vivim una època crucial en què, de nou, el model de ciutat està en disputa. Durant algunes dècades, l’embranzida de les reivindicacions veïnals, del moviment obrer i de les lluites democràtiques dels últims anys del franquisme ha marcat d’un segell inconfusible la transformació de la ciutat. Certament, amb realitzacions incompletes. També amb fracassos, topant amb la resistència tenaç de poderosos interessos privats, d’aquelles “grans famílies” que, des dels anys de Porcioles, no han deixat de projectar una ciutat neoliberal, de negocis especulatius i socialment segregada.

L’empenta ciutadana va frenar alguns dels deliris urbanístics més esbojarrats. (El Pla de la Ribera en fou potser el més paradigmàtic i recordat. Però podríem parlar igualment d’algunes pretensions de transformació de la Rambla i altres autopistes urbanes). A còpia de lluites per la dignificació del barris, per l’educació i la sanitat universals, per les llibertats civils, es va anar forjant el somni de la ciutat democràtica: d’una ciutat diversa, però vertebrada per una potent xarxa de serveis públics, solidària i oberta a la participació ciutadana, mediambientalment justa... Els anys de la globalització, però, van marcar un punt d’inflexió en la transformació de la ciutat. El “model Barcelona” va començar a derivar en “marca Barcelona”. El trasbals dels Jocs Olímpics contenia ja els elements d’aquest gir. I, com no podia ser d’una altra manera, els canvis que es produïren en la façana marítima en foren la petja més visible.

La globalització ha comportat la reorganització dels mercats mundials i una nova divisió internacional del treball. Barcelona hi ha trobat un lloc propi com a urbs en què el passat industrial ha deixat pas a l’economia de serveis, al turisme de masses i a les inversions especulatives. “L’obertura de la ciutat al mar” del 92 comportava ja transformacions del port que anaven en aquest sentit – i que foren objecte de controvèrsia amb el moviment veïnal. En el darrer període dels governs progressistes de la ciutat, aquestes tendències es van anar accentuant: el Fòrum de les Cultures – temptativa fallida de mantenir un bioritme accelerat de la ciutat a còpia d’esdeveniments artificiosos – o la dinàmica cap a la privatització del litoral que representen realitzacions com l’hotel Vela, en són l’exemple fefaent.

Amb la crisi actual arribem a un moment crític en què es combinen diferents factors. Els impactes de la recessió econòmica es veuen agreujats per les polítiques d’austeritat de les diferents administracions, aprofundint les diferències socials, soscavant la xarxa vertebradora de l’Estat del benestar, paralitzant o alentint projectes urbanístics nodals... En un mot: introduint una creixent fractura social i territorial a la ciutat. Però, alhora, el fracàs d’un model de creixement basat en gran mesura en el totxo duu els seus mentors a cercar nous nínxols de negoci. I ho fa seguint la tradició rendista i especulativa, característica de les elits barcelonines més nostrades – que, moltes vegades, actuen com a cap de pont o testaferro d’inversors estrangers.

I és ara quan sorgeixen tot un seguit de projectes, responent als inputs de diferents lobbys, que es concentren en la façana marítima de la ciutat i que tenen un fort impacte disgregatiu. No és casual que, de cop i volta, tinguem la Marina de luxe del Port Vell, el nou Pla d’Usos de Ciutat Vella, la remodelació del Paral·lel... En aquest context, el projecte d’un nou barri residencial al peu de Montjuïc és una mena de “serp d’estiu” que apareix i desapareix com a proposta urbanística, però que mostra una fortíssima tendència de fons: una tendència a la privatització creixent d’espais i edificis públics, a l’explotació mercantil desenfrenada de determinades zones de la ciutat, a la progressiva delimitació d’una zona exclusiva i benestant, a l’aixecament d’una barrera entre la ciutat i el mar... Més que d’un projecte ben definit, es tracta d’impulsos desordenats, a voltes caòtics, però que exerceixen un forta influència sobre les decisions municipals i que van configurant la fesomia d’una Barcelona neoliberal. La Marina del Port Vell actua com a punt de llança d’una escomesa que tindria com a fitons el Palau de Mar, la Facultat de Nàutica, potser la Llotja i l’edifici de Correus... La pressió especulativa redobla sobre els habitatges i locals comercials, des del Raval fins a la Barceloneta. La Rambla ja ha perdut la seva trama comercial tradicional. El Paral·lel comença a transformar-se en una nova via de canalització de turistes cap a un seguit d’establiments privilegiats.

Els ritmes d’acumulació del capital són molt més ràpids que els cicles de reproducció o regeneració de la natura (el capitalisme es revela històricament com un sistema ecocida) ... Però violenten també el règim de desenvolupament sostenible, social i mediambientalment just, de la ciutat. La sobreexplotació de Ciutat Vella i de la façana litoral – amb el seu corol·lari de saturació de fluxos turístics, encariment de preus, assetjament immobiliari, expulsió d’habitants i destrucció dels teixits econòmics de proximitat... – correspon a la necessitat de fer diners... i fer-los molt de pressa. Es pretén fomentar un turisme massiu, sense una política que miri d’orientar els seus fluxos de manera que no distorsionin la convivència ni els grans equilibris de la ciutat. Se segueix apostant per una reactivació econòmica basada en sectors d’escàs valor afegit i funcionant en un mercat laboral cada dia més degradat. Els esforços per captar el projecte d’Eurovegas – avui abocats al complex d’oci “Barcelona World” - són reveladors del lamentable horitzó econòmic vers el que pretenen conduir-nos els nostres governants. Aquest projecte – com en el seu dia la modificació de l’abocament del Llobregat per tal d’ampliar les possibilitats del transport de mercaderies, un  altre potent vector de transformació de la façana marítima – demostren fins a quin punt justícia social, patrimoni ecològic i democràcia participativa de la ciutadania formen part de l’equació que tenim el repte de resoldre.

La postmodernitat ens ha ofert una visió fragmentada de la realitat, un caleidoscopi capriciós i incomprensible. Més que mai necessitem recuperar una visió de conjunt del que està succeint a Barcelona. I hem de recuperar el relat i l’ambició de la ciutat democràtica. Jornades com la que ara encetem ens han d’ajudar a retrobar aquesta perspectiva, indispensable per escometre una urgent i profunda transformació de la realitat.  
                 

© Copyright Lluís Rabell, 2013.
© Copyright Biblio3W, 2013.

Ficha bibliográfica:

RABELL, Lluís. El debat sobre la transformació del front marítim. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universidad de Barcelona, 10 de noviembre de 2013, Vol. XVIII, nº 1049(02). <http://www.ub.es/geocrit/b3w-1049/b3w-1049-02.htm>. [ISSN 1138-9796].