SOBRE LA RELACIÓ ENTRE TURISME, PATRIMONI I CIUTADANIA

Lluís Garcia Petit
Arqueòleg, consultor en Patrimoni Cultural

Paraules clau: patrimoni, turisme, ciutadania

Key words: heritage, tourism, citizenship

La relació entre el turisme, el patrimoni cultural [1] i la ciutadania és una qüestió que aflora sovint en els debats actuals sobre els dos primer àmbits, perquè la ciutadania cada cop s’hi veu més directament implicada. La intenció d’aquest article és estimular la reflexió sobre com és i cap on podria evolucionar aquesta relació, a partir d’una anàlisi necessàriament esquemàtica i general de la situació actual, que inevitablement deixa fora nombroses excepcions i casos particulars.

El turisme ens diuen que és un dels pocs sectors econòmics que no només es manté, sinó que té un petit creixement i ens transmeten el missatge que hem d’aguantar els possibles inconvenients que generi, si no volem caure en una situació econòmica pitjor. Segurament, si considerem el conjunt de la societat, podem dir que el turisme ens aporta uns beneficis en forma d’ingressos econòmics i de difusió de la nostra cultura, que en general compensen els inconvenients que genera en els llocs més directament afectats per la presència de turistes. Per això en general donem una bona acollida ciutadana als visitants estrangers i ells així ho perceben, i per això proliferen els negocis relacionats amb aquest sector. Fins i tot podem dir que la ciutadania contribueix en certa manera al turisme, en la mesura que s’hi mostra amable i cordial.

També sembla clar que bona part d’aquest turisme, especialment a Barcelona, se sent motivat a venir, entre altres raons, pel patrimoni cultural que tenim i es pot dir que hem assumit que aquesta ha de ser una de les funcions del patrimoni. És evident que, des de ja fa molts anys, el patrimoni és considerat un element que afavoreix el turisme i que és una part imprescindible de l’anomenat “turisme cultural”. Per tant podem dir que el patrimoni beneficia el turisme, però en canvi, el que fins ara no ha quedat gens clar és si el turisme beneficia el patrimoni. És cert que moltes de les intervencions que s’han fet i es fan sobre el patrimoni es justifiquen amb l’argument que atraurà més turistes, i que d’una altra manera potser no s’haurien fet, però si mirem el conjunt del nostre patrimoni cultural veurem que això només n’afecta una petita part; sense comptar que la massificació pot arribar a constituir un perill per a molts béns, com podem comprovar en el Parc Güell.

Més complexa és la relació que hi ha entre el patrimoni i la ciutadania. Certament hi ha un consens social que cal preservar el nostre patrimoni i que aquest patrimoni és un dels elements de la nostra identitat com a poble. Però es fa difícil saber fins a quin punt la ciutadania es creu aquest discurs. Hem de preservar el patrimoni perquè això és bo per a nosaltres o perquè la llei hi obliga, perquè les institucions ho diuen, perquè així atraurem turistes? Les altres cultures ens vinculen amb aquest patrimoni, però nosaltres ens hi sentim identificats, el sentim nostre, ens aporta alguna cosa?

Crec que és urgent que ens plantegem aquestes preguntes i que fem una reflexió sobre la relació que volem entre patrimoni i ciutadania. Fins ara, i esquemàticament, una minoria social especialment sensibilitzada pel patrimoni ha anat pressionant les administracions perquè tinguessin cura d’aquest bé comú. D’aquesta manera es va aconseguir comprar i rehabilitar molts edificis, i dur a terme moltes excavacions arqueològiques, a més d’anar ampliant extraordinàriament la llista de béns catalogats. És cert que en alguns casos hi hagut veritables mobilitzacions populars i que hi ha alguns béns emblemàtics amb els quals ens sentim identificats la gran majoria de la població, però aquesta no és, ni de bon tros, la norma. Ara bé, des de fa uns anys ens adonem que les administracions no donen abast per assumir el cost que implica tot aquest patrimoni, un cost que no es refereix (o no s’hauria de referir) només a la conservació, sinó també a l’estudi i a la difusió[2]. És cert que a l’administració hi ha persones sensibilitzades pel patrimoni que fan tot el que poden, però hem de ser conscients que reben pressions de moltes bandes i més fortes de les que pot exercir aquella minoria sensibilitzada. La prova és que ni en els temps de bonança econòmica s’ha aconseguit millorar gaire el tracte que donem al patrimoni. Per exemple s’han fet milers d’excavacions arqueològiques, però la major part dels materials que se n’han extret no han estat estudiats i mentre descansen en enormes magatzems van perdent paulatinament la informació històrica que ens podrien proporcionar[3]; a més, molts materials directament no s’han recollit, davant la pressió incansable dels constructors perquè els arqueòlegs acabin com sigui la seva intervenció. Pel que fa als edificis, el que va passar al Poblenou amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona i les maniobres urbanístiques a Ciutat Vella són només dos exemples que ens recorden el lloc que ocupa el patrimoni entre les prioritats de les institucions.

Tanmateix no podem obviar que les institucions en bona mesura reflecteixen el sentir majoritari de la població i actuen així davant de l’escassa pressió social. Tots coneixem les lleis i la teoria, però és obvi que les administracions no poden assumir totes les seves obligacions i que a la pràctica han d’establir prioritats; i a l’hora d’establir-les tenen en compte les reaccions que es generen a la societat. En aquest sentit també som conscients que, en l’àmbit del patrimoni, no existeix la mateixa consciència social àmplia que, per exemple, pel que fa al medi ambient. Possiblement una de les causes d’això sigui que la majoria de la societat no sap ben bé què n’hem de fer del patrimoni, de tot el patrimoni en general. Potser fins ara no calia, n’hi havia prou amb aquella minoria sensibilitzada que marcava el camí i que d’alguna manera segurament era representativa del sentiment general; però la situació actual demana una major implicació directa de la ciutadania.

Un dels problemes de fons rau en la notable dosi de subjectivitat que amaga el concepte de patrimoni. La Conferència Mundial de la UNESCO (Mèxic 1982) el va definir així:
 “El patrimoni cultural d’un poble comprèn les obres dels seus artistes, arquitectes, músics, escriptors i savis, així com les creacions anònimes, sorgides de l’ànima popular, i el conjunt de valors que donen sentit a la vida; és a dir, les obres materials i no materials que expressen la creativitat d’aquest poble: la llengua, els ritus, les creences, els llocs i monuments històrics, la literatura, les obres d’art i els arxius i biblioteques.”

En realitat, aquesta definició només intenta acotar quins tipus de coses poden formar part del patrimoni, perquè, si volguéssim plasmar-la en la realitat, una lectura atenta ens portaria a concloure que gairebé tot és patrimoni. En tot cas la subjectivitat és palesa quan ens preguntem qui són “els seus artistes, arquitectes…”, o quines són “les obres que expressen la creativitat” d’un poble; perquè, segons com es miri, qualsevol obra expressa creativitat.

Les legislacions nacionals acoten una mica més la idea i la llei catalana, per exemple, fa la següent definició:
“El patrimoni cultural català és integrat per tots els béns mobles o immobles
relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que per llur valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic mereixen una protecció i una defensa especials, de manera que puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures.”

La pregunta que sorgeix és “quins són els béns que mereixen una protecció i una defensa especials?” O dit d’una altra manera, qui decideix quins són aquests béns, qui en determina el valor? Fins ara aquesta responsabilitat correspon essencialment als especialistes, als tècnics, als experts, com en vulguem dir; principalment els relacionats amb l’administració, però també els de fora. Això fa que les persones que volen conservar algun edifici o construcció perquè el consideren part del seu patrimoni, busquin sempre aquest aval “expert” per justificar la seva demanda i no sempre es preocupin suficientment de convèncer els seus conciutadans de l’interès d’aquell bé. Els especialistes, per fer front a aquesta responsabilitat, han intentat objectivar al màxim els criteris a aplicar i han trobat un bon punt de suport en la història de l’art. Aquest enfocament està àmpliament estès i en el fons és hereu d’una visió del patrimoni com a entreteniment, com a curiositat, com a objecte artístic de què només pot gaudir veritablement una minoria il·lustrada; una minoria oberta a tothom, però minoria al capdavall.

Sense trencar amb aquesta visió de fons, des de fa unes quantes dècades s’ha anat obrint pas el discurs del valor econòmic del patrimoni, coherent amb una idea més general sobre el valor econòmic de la cultura, que va dur en el seu dia a generar el concepte d’“indústries culturals”. Es tracta de considerar la cultura, i per tant el patrimoni, com un recurs econòmic i per tant que deixi de ser una despesa sense fons que les administracions han d’assumir. Aquest discurs, que indirectament també està relacionat amb el concepte de “turisme cultural”, pot tenir certa lògica i coherència des del punt de vista econòmic, però renuncia al que podria ser un discurs més social del patrimoni. Ara quan es parla de patrimoni es parla molt d’estètica, de sensacions que ens produeix, de vistositat, d’espectacularitat, d’extraordinarietat. I es parla poc del context (social, polític, econòmic, internacional) en què es va generar aquell patrimoni, del cost social que en molts casos va implicar la construcció d’un edifici, del significat que tenia per a la ciutadania d’aquella època, etc. Només cal fer un repàs de les escasses notícies sobre patrimoni que apareixen en els mitjans de comunicació per a comprovar-ho.

Però potser miraríem d’una altra manera les catedrals, tant si són romàniques com gòtiques, si veiéssim la funció que tenien dins d’una societat dominada en bona part pel poder religiós, si entenguéssim la seva arquitectura en termes d’ostentació i d’imposició, si ens expliquessin qui, com i perquè les va construir, si sabéssim com les veien els nostres avantpassats. Tal vegada no sentiríem el mateix davant d’algunes obres modernistes, si penséssim en els esclaus amb què traficaven algunes de les famílies riques de la Barcelona del segle XIX que les van finançar i si coneguéssim el que en pensaven els nostres rebesavis. I si projectéssim aquesta altra mirada social sobre el patrimoni, potser també tindríem una opinió diferent del que representen els grans edificis emblemàtics que es construeixen avui.

El predomini del discurs “historicoartístic” sobre el patrimoni és encara més evident quan se’l vol promocionar turísticament, perquè se’l tracta com un producte comercial i les explicacions se centren molt més en el seu aspecte que no pas en el que representa des del punt de vista de la història dels nostres avantpassats i de la nostra societat. I el que acaba passant és que aquest és el missatge que arriba al conjunt de la ciutadania, tots acabem rebent aquest enfocament “turístic” del patrimoni. Ho podem comprovar fàcilment llegint els fullets turístics o la informació que es publica a Internet (on d’altra banda el patrimoni sol estar en els apartats relacionats amb el turisme). Aquest tipus de missatge potser té sentit per a un visitant forani, però segurament no és el que necessita la persona més propera a aquell patrimoni per a sentir-se’l seu; no per a assumir acríticament que allò és patrimoni de la seva cultura encara que no li digui gran cosa, sinó perquè el senti com a propi. El patrimoni col·lectiu no pot ser un sentiment forçat des de dalt, sinó que ha de ser la suma de sentiments individuals reals. I aquest sentiment només pot néixer d’un coneixement profund, proper, arrelat en el temps, compartit, associat a vivències.

Amb tot això no estic defensant en absolut que deixem de promoure el turisme cultural ni que no tinguem en compte la història de l’art quan expliquem el patrimoni. Només penso que ens hem deixat endur massa per aquest corrent i que estem donant una imatge desequilibrada del patrimoni. I això està obrint una escletxa emocional entre la ciutadania i el seu patrimoni, l’estem cosificant; i també l’estem banalitzant, perquè constantment apareixen nous “patrimonis”, normalment associats a estratègies de promoció econòmica. El turisme és una activitat enormement enriquidora, però ni ha de ser l’únic estímul de la preservació del nostre patrimoni, ni ha de ser una excusa per a justificar qualsevol actuació sobre aquest patrimoni. I la funció dels especialistes —entre ells els d’història de l’art, però també els d’història social, política, econòmica, de la vida quotidiana, arqueòlegs…— és fonamental en el procés d’apoderament de la ciutadania; ells són els que poden extraure tota la informació i generar els coneixements necessaris perquè entre tots puguem decidir què volem que sigui patrimoni i també per a entendre’l millor i així fer-lo més nostre.

Fins ara les persones especialment sensibilitzades havíem recorregut a les institucions per convèncer-les de la necessitat de salvaguardar el patrimoni, un patrimoni que consideràvem gairebé il·limitat. Ara hem de treballar perquè la ciutadania pugui decidir més directament quin és el seu patrimoni i quina funció li vol donar.

Notes

© Copyright Lluís Garcia Petit, 2013.
© Copyright Biblio3W, 2013.

Ficha bibliográfica:

GARCIA PETIT, Lluís. Sobre la relació entre patrimoni, turisme i ciutadania. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universidad de Barcelona, 15 de noviembre de 2013, Vol. XVIII, nº 1049(10). <http://www.ub.es/geocrit/b3w-1049/b3w-1049-10.htm>. [ISSN 1138-9796].