ESPAIS ICÒNICS DE BARCELONA: URBANISME O ARQUITECTURA ESPECULATIVA?

Eduard Montesinos i Ciuró
Marc Llovet Ferrer
Marc Puig i Salvadó
José Manuel Hernández Fernández
Estudiants del Grau en Geografia, Universitat de Barcelona

Recibido: 20 de septiembre de 2013, Devuelto para revisión: 15 de octubre de 2013, Aceptado: 14 de noviembre de 2013

Espais icònics de Barcelona: urbanisme o arquitectura especulativa? (Resum)

Un espai icònic és una àrea urbana que esdevé una fita a través de la popularitat que li reporten una o vàries edificacions, les quals generen riquesa econòmica. Un dels trets de l’urbanisme més recent de Barcelona és la proliferació d’aquestes construccions. En aquest article s’analitza quin paper han tingut aquests projectes en relació amb el seu entorn, és a dir, si han aconseguit passar de la dimensió individual de l’arquitectura a la dimensió col·lectiva de l’urbanisme. S’arriba a la conclusió que l’especulació immobiliària, com a insígnia dels interessos privats, ha estat la pauta que ha marcat la prioritat de les actuacions. Els espais analitzats són la Plaça Europa de L’Hospitalet, el Maremàgnum, la Plaça de les Glòries i Diagonal Mar i el Fòrum.

Espacios icónicos de Barcelona: ¿urbanismo o arquitectura especulativa? (Resumen)

Un espacio icónico es un área urbana que se convierte en un hito a través de la popularidad que le reportan una o varias edificaciones, las cuales generan riqueza económica. Una de las características del urbanismo más reciente de Barcelona es la proliferación de estas construcciones. En este artículo se analiza qué papel han tenido estos proyectos en relación con su entorno, es decir, si han conseguido pasar de la dimensión individual de la arquitectura a la dimensión colectiva del urbanismo. Se llega a la conclusión de que la especulación inmobiliaria, como insignia de los intereses privados, ha sido la pauta que ha marcado la prioridad de las actuaciones. Los espacios analizados son la Plaça Europa de L’Hospitalet, el Maremàgnum, la Plaça de les Glòries y Diagonal Mar y el Fòrum.

Iconic places of Barcelona: urbanism or speculative architecture? (Abstract)

An iconic place is a urban area which becomes a landmark through the popularity given by one or several buildings that generate economic wealth. The most recent urbanism in Barcelona is characterized by the proliferation of these buildings. In this paper, the relation of these projects with its environment is analyzed. In other words, we wonder if the step from the individual dimension of architecture to the collective dimension of urbanism has been reached. The conclusion is that the real estate speculation, heading up the private interests, has been the guideline of the priority of the interventions. The analyzed places are: Plaça Europa of L’Hospitalet, the Maremàgnum, Plaça de les Glòries and Diagonal Mar & el Fòrum.

 

Per espai icònic entenem una àrea urbana que es planifica per esdevenir una fita a través de la popularitat que li reporten una o vàries edificacions destacades, que li permeten concentrar activitat de tot tipus, sovint amb propòsit de generar riquesa econòmica^*. Actualment, entendre aquest concepte té interès en els estudis urbans, ja que en els darrers anys s’ha assistit a una autèntica febre constructora d’aquest tipus d’edificis en moltes ciutats del món i Barcelona no n’és una excepció. Al contrari: es pot argumentar que en aquesta ciutat s’ha donat aquest fenomen amb una intensitat elevada, a una magnitud comparable a les urbs capdavanteres en aquest aspecte.

En aquest text s’hi realitza una breu anàlisi crítica centrada a l’aglomeració urbana de Barcelona, en base a les premisses dels autors les obres dels quals s’han inclòs en la bibliografia. Aquesta pretén ser una aportació documental a un nou objecte d’estudi. S’ha posat èmfasi en constatar quina és l’articulació d’aquests espais icònics amb el seu entorn i això s’ha pres com a fonament per valorar l’actuació urbanística. S’han escollit quatre espais representatius de l’arquitectura icònica a Barcelona: la Plaça Europa (del municipi limítrof de L’Hospitalet de Llobregat), el Maremàgnum, la Plaça de les Glòries i Diagonal Mar i el Fòrum. Però podrien haver estat molts altres: en cap cas es tracta d’una anàlisi exhaustiva.

La Plaça Europa de L’Hospitalet: un exemple d’arquitectura neofuncionalista

La Plaça Europa està situada a la cruïlla de la Gran Via amb el carrer d'Amadeu Torner, al municipi de L'Hospitalet de Llobregat. Es considera el nucli del que serà el districte econòmic d’aquesta població, que rep el nom de Gran Via L'H.

Figura 1. Localització del municipi de L’Hospitalet de Llobregat dins l’Àrea Metropolitana de Barcelona i del districte econòmic Gran Via L’H dins d’aquest municipi. Font: elaboració pròpia a partir de www.bcn.cat i www.gencat.cat

Evolució de l’espai que ocupa la plaça

La zona on actualment s’ubica la Plaça Europa era anteriorment coneguda com a Can Pi i, popularment, com a “Barri de la Bomba” per l’existència d’una bomba que subministrava aigua a tots els veïns. Les primeres cases construïdes, situades a tocar de l’antiga carretera del Prat, s’observen al mapa de l’any 1926 (figura 2). La necessitat de mà d'obra durant el boom de la construcció que va provocar l'Exposició Universal de 1929 a Barcelona i la consegüent arribada de persones amb pocs recursos econòmics van ser l'origen d'aquest barri.

Figura 2. Plànol de situació del barri Can Pi – La Bomba 1926 / 1947. Font: www.lhospitaletdellobregat.wordpress.com

El creixement del barri 20 anys després es pot veure a la fotografia de l’any 1947, amb la Gran Via a la part superior (figura 2). Tot i que la població de la ciutat s’havia duplicat, encara hi havia les masies i els camps pràcticament intactes. A la dècada de 1960 la població es triplicà, i es van començar a construir els barris dormitori de Bellvitge i el Gornal i els polígons industrials característics de la perifèria de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Les posteriors onades immigratòries van fer perdurar aquest fenomen fins al 1976. Aquest any existien gairebé 400 barraques sense carrers pavimentats ni serveis mínims, on vivien unes 2.200 persones [1]. Es creu que durant tots els anys que va existir el barraquisme, per allí van passar unes 15.000 persones, gairebé totes d'origen andalús i extremeny [2]. Aquí és on ara s’ubica el centre comercial Gran Via 2.

Durant la dècada de 1980 l’activitat industrial es va veure frenada. Els terrenys d'antigues naus industrials, descampats d'escombraries i fàbriques de pintures, eren mostra del teixit degradat que es va abandonar definitivament el 1990, amb la marxa dels últims propietaris. A la fotografia de 1990 s’observa com va quedar la zona després de l’abandonament i s’hi poden discernir els actuals usos del districte econòmic (figura 3).

Figura 3. Fotografia del barri Can Pi – La Bomba l’any 1990.  Zona 1: Actualment ho ocupa el magatzem d’IKEA. Zona 2:  El que avui dia és la Plaça Europa d'Hospitalet. Zona 3: Tota aquesta gran esplanada és el centre comercial Gran Via 2. Fins a finals dels 80 hi havia hagut un cementiri de cotxes. Zona 4: Aquesta zona l'ocupa avui en dia l'hotel Prestige Congress. Zona 5: Actualment, això és la Fira Montjuic-2. Font: www.barriodelabomba.wordpress.com.

Actuacions i intencions

La creació de la Plaça Europa se situa dins d’un procés de renovació urbana iniciat per l'Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat amb la finalitat de crear un nou espai clau, que acollirà un gran centre de creació d'activitat econòmica i de nova residència. El soterrament de la Gran Via servirà per articular aquesta zona amb l’altra banda de L’Hospitalet (el Gornal i Santa Eulàlia).

Tal com es deia anteriorment, la Plaça Europa serà el centre neuràlgic del Districte Econòmic de L’Hospitalet. Els responsables del projecte expliquen que la seva intenció és consolidar un procés de transformació urbanística que condueixi a una ciutat estructurada territorialment com a base per a la cohesió social i l’augment en la qualitat de vida dels seus habitants. L’espai comptarà amb 28 torres i altres edificis de diferents alçades amb un total de 364.495 m² de sostre construït (proper al 30% de la superfície ordenada) entre oficines, serveis, habitatges i hotels. Edificacions que generen un nou perfil de la zona, com a reclam turístic i d’estatus local.

Segons els mateixos responsables, l’espai públic superarà els 100.000 m², dels quals 32.000 m² seran zones verdes i recorreguts per als vianants. A més, a la plaça hi haurà un total de 1.684 habitatges repartits en vint edificis. El 25% d'aquests pisos, en 5 edificis, seran de protecció oficial. En una zona molt propera, a la Ciutat de la Justícia, s’ampliaran també els usos residencials, ja que es construiran uns 140 habitatges protegits de lloguer per a joves, situats en un edifici de 10.000 m² de sostre construït, la planta baixa del qual es destinarà a equipaments públics [3].

En l'apartat comercial, aquesta nova àrea urbana compta ja amb un establiment de la multinacional sueca Ikea i amb un centre comercial, Gran Via 2. També compta amb altres marques comercials de gran potencial econòmic com Festo, la Federació Farmacèutica, Caprabo, Fecsa-Endesa, Grohe, Filmax, Banc Vitalici i els hotels Prestige Congress, Hesperia Tower i AC SOM. A més, Porcelanosa s’hi ha instal·lat realitzant una inversió d’uns 60 milions d’euros entre una botiga i un magatzem logístic.

Un factor clau en el desenvolupament de la zona ha estat l'aposta realitzada, fa ja alguns anys, per Fira de Barcelona per ampliar i renovar el seu recinte de L’Hospitalet com a resultat de la falta d’espai a la Plaça Espanya de Barcelona. La proximitat al centre de la ciutat, al port i a l’aeroport fan d’aquesta localització un bon lloc estratègic per competir amb el projecte del 22@ (que serà comentat en un apartat posterior). En paraules d’Horacio Capel:

“El impulso hacia la creación de nuevas centralidades periféricas se ha acentuado posteriormente, sobre todo en los lugares en que se produce la interfaz entre comercio y transportes internacionales (puerto, aeropuerto, autopistas). En esos puntos, y especialmente en los aropuertos, se crean nuevas áreas de oficinas y otros servicios terciarios (hoteles, centros de convenciones...).” [4]

La inversió en transport públic s’eleva fins als 300 milions d’euros amb la nova estació soterrada de Ferrocarrils de la Generalitat (Europa-Fira) i la de la futura Línia 9 del metro de Barcelona. El projecte també garanteix les comunicacions per a vehicles privats, ja que la Gran Via connecta directament aquesta zona amb el centre de Barcelona i, al mateix temps, amb l’aeroport i el port.

Aquestes intervencions urbanístiques han estat finançades amb capital públicoprivat. Fa uns anys, la cooperació entre municipis que ha permès dur a terme aquest projecte hauria estat difícil de concebre. Es constata, doncs, que les decisions a escala local van a remolc de les que es prenen a nivell internacional i que això es reflecteix en la producció d’aquests espais. La Plaça Europa és un exemple de com aquests interessos internacionals configuren la morfologia dels espais urbans, així com també les funcions que s’hi acaben desenvolupant. A la vegada, aquesta qüestió pot relacionar-se amb el concepte d’arquitectura del poder [5], elaborat per l’arquitecte britànic Deyan Sudjic per explicar com els grups més poderosos de la societat estan darrere dels grans projectes arquitectònics situats als espais de més importància estratègica.

Figura 4. Recinte Gran Via Fira de Barcelona. Font: www.firabarcelona.com

Es diu que el fet que aquests edificis estiguin dissenyats per arquitectes de renom internacional (com l’Hotel Porta Fira i Torre Realia BCN de Toyo Ito i Hotel Prestige Congress de Richard Rogers) comporta valor afegit per a l’empresa que finança la construcció i dóna poder d’atracció a l’edifici. Rogers, Rafael Moneo i Jean Nouvel són guanyadors del premi Pritzer, conegut com el “Nobel d’Arquitectura”, i han dissenyat alguns dels edificis de la plaça, que poden observar-se en la visió de conjunt (figura 4).

Quins són els resultats de l’actuació?

L’estructuració de la Plaça Europa vol donar lloc a un espai urbà al qual la ciutadania pot acudir per motius de treball, residència, compres o activitats d'oci o negoci. Tanmateix, la conjunció d’edificis de grans dimensions (dels 15 primers, entre 65 i 120 m d’alçada) amb els grans espais buits que hi ha entremig, dóna lloc a una plaça impersonal i no integrada amb el seu entorn immediat. Aquesta característica porta a pensar que, malgrat l’existència d’un projecte arquitectònic, hi ha una manca d’urbanisme.

La Plaça Europa es podria confondre amb qualsevol altre lloc del món de similars característiques urbanes, potser el Canary Wharf a Londres, Santa Fe a Mèxic o qualsevol ciutat amb gratacels funcionals que tinguem a la memòria. Aquest tret definidor de ciutats globalitzades és el que va portar al geògraf Francesc Muñoz a encunyar el terme urbanalització [6]. Plaça Europa és un bon exemple d’aquesta banalització de les ciutats.

No pot valorar-se rigorosament l’actuació a la Plaça Europa perquè el projecte encara no ha acabat de desenvolupar-se. Tot i així hi ha algun indici que apunta cap a resultats que no eren els previstos en el moment de la planificació. Les immobiliàries amb pisos a l’àrea no han trobat estratègies per atraure compradors. Tal com capta Horacio Capel:  

«La propaganda inmobiliaria insiste en los beneficios de la revalorización del valor de los pisos. Un anuncio de una gran inmobiliaria catalana intenta atraer a los compradores del Complejo Residencial Torres Europa, en Hospitalet de Llobregat (Barcelona) con esta frase poética: “Inexplicable: me emociono viendo cómo pasan las estaciones”, lo que tiene a continuación una justificación económica: “Explicable: el paso del tiempo revaloriza la inversión” (La Vanguardia, 20 de noviembre de 2005, p.12, www.fadesa.com)» [7]

Al mateix temps l’accés als pisos de protecció oficial s’ha restringit, per la qual cosa tots i els esforços de màrqueting no hi hagut una afluència de població tan nombrosa com s’esperava. Això, juntament amb la baixa ocupació de les oficines, contribueix a la sensació que és un espai mancat de barreja d’usos (que era la intenció inicial dels promotors). El model es podrà posar a prova si els sectors immobiliari i comercial tornen a revifar, situació que a dia d’avui no es pot albirar.

El Maremàgnum: de cara al mar, d’esquenes a l’urbanisme

L’essència mediterrània de Barcelona té una història recent. Fa poc més de 25 anys, amb els preparatius per als Jocs Olímpics, va sorgir una nova concepció de la ciutat. Un dels elements d’aquesta nova concepció era que Barcelona, que sempre havia viscut d’esquenes al mar, havia de començar a aprofitar els recursos que aquest li podia aportar.

La transició del Port Vell cap a un espai d’oci

Fins al 1874, amb el projecte de Mauricio Galán, Barcelona no va tenir un port modern amb un conjunt d’instal·lacions tècniques i espais marítims per a la càrrega i la descàrrega. Però l’accés al port encara no era possible per als ciutadans. La conversió de l’espai cap als usos actuals va començar el 1972, quan el Col·legi d’Arquitectes va fer un concurs de projectes alternatius al Pla de la Ribera, que els grans propietaris del sòl de la zona volien promoure. El pla alternatiu el va guanyar l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, que va oferir noves propostes que mai s’havien plantejat desenvolupar en aquell indret.

Però aquestes idees innovadores no es van dur a la pràctica fins a la designació de la ciutat com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. L’ús logístic es va desplaçar cap al nou port, al sud de la ciutat, i al Port Vell s’hi va establir el nou ús lúdico-comercial. La inversió pública a la zona va ser destacable, sanejant la costa, reordenant les línies ferroviàries que hi passaven i millorant l’accessibilitat amb l’obertura de les diferents Rondes. Com explica Pep Subirós:

“Durante mucho tiempo, las áreas portuarias urbanas han sido zonas conflictivas, espacios de transición, atractivos e inhóspitos al mismo tiempo. (...) Conscientes de la importancia de esta dimensión significativa, a menudo, en cualquier parte del mundo, los promotores de esta clase de operaciones han jugado a fondo la carta de los simulacros nostálgicos: eliminada la actividad portuaria real, las nuevas instalaciones se esfuerzan por recrear un aire marinero para seguir simulando lo que ya no son y para disimular aquello en lo que se han convertido.” [8]

El paper del Port a partir dels Jocs Olímpics

La cita olímpica va esdevenir el context ideal per promoure la renovació de l’espai del Port Vell. Tal i com explica Núria Benach:

“En los últimos veinte años, en Barcelona se han reconvertido espacios obsoletos en nuevos centros terciarios donde, a menudo, se han creado grandes áreas comerciales. Los tres casos que se tratan a continuación forman parte de áreas de nueva centralidad: L’Illa, en el extremo occidental del eje comercial tradicional; Maremàgnum, en el remodelado puerto viejo; y Glòries, emplazado en un nuevo centro cultural pero aún hoy en la periferia social.”[9]

L’objectiu de l’actuació va ser reconvertir un espai en desús en una nova àrea de centralitat que generés ingressos econòmics. Això només es podia aconseguir a base de vendre una nova imatge del lloc, és a dir, canviant la percepció que la gent tenia del Port Vell. L’estratègia que es va dur a terme va ser concebre el Maremàgnum com un nou espai icònic de la ciutat de Barcelona.

El Maremàgnum s’emplaça dins del complex del Port Vell, amb una extensió d’uns 120.000 m², 23.000 dels quals corresponen al centre lúdico-comercial. L’adequació amb l’entorn es va intentar aconseguir mitjançant una arquitectura temàtica vinculada al mar. En aquest sentit, un dels elements representatius són les ones del Moll de la Fusta, que han esdevingut una construcció emblemàtica d’aquest espai. Les millores dels accessos al Port Vell des de la ciutat també formen part d’aquests esforços per integrar l’espai amb el seu entorn urbà immediat.

Actuacions concretes al Maremàgnum

La infraestructura construïda consta de 3 grans edificis disposats al voltant d’una plaça: una galeria comercial, un edifici amb cinemes i un complex d’oci amb bars i restaurants. A la resta del conjunt del Port Vell s’hi situa l’Aquàrium de Barcelona i el cine panoràmic Imax.

Figura 5. Actual disposició dels elements del Port Vell. Font: Laia Garcia Bueno. Projecte d'espai polifuncional al port de les Balears de Barcelona. Barcelona: UPC, 2007, p. 1 <http://upcommons.upc.edu/pfc/handle/2099.1/4006>

 

S’ha millorat l’accessibilitat per a vianants amb la construcció d’un pont que uneix Drassanes (tram final de les Rambles) amb l’extrem del Port Vell (on se situa el Maremàgnum). També s’ha millorat l’accessibilitat a vehicles privats a partir de la construcció de nous pàrkings a la zona. Altres obres han consistit en millorar la imatge de l’àrea: cobrir les dues vies fèrries que passen pel litoral barceloní, eliminar el canal d’aigües residuals i substituir-lo per un gran emissari subterrani que envia les mateixes lluny de la platja (figures 5 i 6).

Figura 6. Vista panoràmica del Maremàgnum. Font: David Iliff. Llicència: CC-BY-SA 3.0.

Urbanisme integrador o especulació?

El Maremàgnum i el Port Vell han contribuït a fer de Barcelona una ciutat més atractiva. A més, les actuacions en aquesta zona han tingut el resultat que explica Jordi Borja:

“Un (...) element estratègic és l’impacte en l’entorn d’aquestes actuacions, l’efecte metastàsic que es pretén aconseguir amb les campanyes del tipus Barcelona posa’t guapa i petites operacions d’acupuntura urbana i també amb grans projectes concebuts com a àncora o baula per propiciar una dinàmica transformadora de l’entorn o de tota una àrea (per exemple, la (...) Vila Olímpica i el front marítim, o l’operació Sagrera-Meridiana basada en l’estació de tren d’alta velocitat). Aquest impacte és tant urbanístic com econòmic: la millora dels entorns suposa inversió, creació d’ocupació, major atractiu, etc.” [10]

No obstant, si utilitzem el criteri de Jane Jacobs [11] segons el qual un espai públic està viu si hi ha barreja de funcions urbanes (habitatge, oci, transport i producció), hem de constatar que aquesta zona no és urbanísticament òptima, perquè només s’hi desenvolupa la funció d’oci. La carència de l’urbanisme que defensa Jacobs es reflexa en els problemes que genera l’oci nocturn, ja que no hi ha veïns que es puguin queixar dels aldarulls. Així, el Port Vell i el Maremàgnum, potencialment, esdevenen un niu de conflictes. En definitiva, això pot comportar una pèrdua de prestigi que perjudiqui el bon funcionament de l’espai, no només de nit sinó també durant el dia. En els darrers anys l’èxit comercial del Maremàgnum s’ha vist reduït amb la pèrdua de varis establiments, fent que el pis de dalt del complex quedi força buit. Potser un dels factors explicatius és el que aquí es s’apunta.

S’han descobert les possibilitats que pot oferir el mar a la ciutat. La qüestió radica en quin enfocament s’escull per utilitzar aquest recurs. Hi ha l’opció que esdevingui accessible i agradable per a tots els ciutadans, i també hi ha l’opció que es converteixi en una atracció exclusiva d’un col·lectiu concret, per exemple, dels turistes. Després de l’èxit de Barcelona 1992 com a model urbà i del reconeixement internacional que ha comportat, la ciutat ha continuat el procés d’utilització de l’espai amb la finalitat de vendre la seva imatge. Sembla que a Barcelona, en aquest moment, la segona opció sigui hegemònica.

És obvi que el turisme és un dels pilars de l’economia barcelonina. El turisme és imatge, i Barcelona, tal com s’explica en el paràgraf anterior, ha sabut jugar les seves cartes en els darrers temps. Però cal recordar que una ciutat és un indret amb múltiples funcions i també s’ha de tenir en compte la població resident. Així doncs, caldria cercar un equilibri on imatge, funcionalitat i qualitat de vida convisquin i es doni un model de consens.

La Plaça de les Glòries: centralitat a cop de talonari

La plaça de les Glòries Catalanes va ser ideada per l’enginyer de camins Ildefons Cerdà en el seu Pla d’Eixample de 1859. Aquest pla preveia que els fluxos de circulació més importants havien de ser paral·lels a la costa i amb aquest propòsit es va dissenyar la Gran Via de les Corts Catalanes, que no era res més que una cintura ampliada de l’eix Ferran-Princesa.

Raó d’ésser de la plaça

La malla ortogonal projectada feia indispensable la introducció d’eixos creuats per a l’accessibilitat òptima de tots els racons de la ciutat. Aquesta era la funció de les avingudes Diagonal i Meridiana. La intersecció d’aquestes tres grans vies es donava aproximadament al centre geomètric de la nova ciutat: la Plaça de les Glòries. Per aquesta raó, la plaça havia d’esdevenir el nou centre natural de la ciutat  (figura 7).

Figura 7. Intersecció de grans vies al Pla Cerdà (1859). Font: Magrinyà, 2011.

 

Aquest procés de nova centralitat no va ser tan “natural” com s’havia planificat i, de fet, mai s’ha arribat a aconseguir. Quins van ser els factors? Se n’identifiquen varis. Primer, aquesta zona està en el límit entre l’antic municipi de Sant Martí de Provençals i Barcelona. Els arquitectes de Sant Martí de l’època, la família Rovira i Trias, van boicotejar el projecte de Cerdà per discrepàncies ideològiques i s’hi va començar a construir força tard [12]. També poden adduir-se els interessos dels propietaris rústics de Sant Martí, els quals veien construir-se a prop de les seves terres, en la mateixa època, les sèquies del Rec Comtal [13]. De retruc, aquesta zona de la ciutat va quedar com a menys atractiva pels nous propietaris i la part esquerra del nou Eixample, en contacte amb l’antic centre, va esdevenir l’autèntic motor de la ciutat, fet que encara continua inamovible.

Per entendre la raó dels discursos i les accions recents que tenen la intenció de convertir aquest espai en una icona de la ciutat, cal fer un repàs històric de les propostes urbanístiques de les autoritats barcelonines per a la plaça en l’últim segle.

L’efecte dels principals plans urbanístics a Glòries

Si bé és cert que el Pla d’Enllaços de Léon Jaussely (1905) va ser el primer projecte urbanístic que va projectar la idea de Cerdà, val a dir que la primera gran variació va venir amb el Pla Macià (1934). Es proposava una plaça que tenia com a funció exclusiva ser un nus circulatori (figura 8). Tot i que no es va arribar a realitzar el projecte, curiosament aquesta és la funció que ha tingut la plaça des que el fenomen metropolità ha arribat a Barcelona. Se sap que aproximadament aquest fenomen coincideix amb les dates del Pla Macià.

Figura 8. Projecte de la Plaça de les Glòries segons el Pla Macià (1934). Font: Víctor Darder Gallardo. Funciones de las rotondas urbanas y requerimientos urbanísticos de organización. Barcelona: UPC, 2005, p. 68. <http://upcommons.upc.edu/pfc/handle/2099.1/3375>

Sembla que s’abandonava la idea de la plaça com a centre de la ciutat perquè la dinàmica social havia consolidat un altre centre i ja no es qüestionava. Aquesta idea va quedar reforçada amb la concepció que tenia el Pla General Metropolità de 1976 per a les Glòries. L’especialització de la plaça en nus viari es feia evident i l’únic que es variava era el traçat de les diferents vies, que ja no es creuaven a diferents nivells com es pretenia el 1934, sinó al mateix.

En la modificació del Pla General Metropolità feta el 1992 s’introduïa una simplificació de la intersecció de vies, amb una rotonda elevada. Així és com ha arribat als nostres dies la plaça de les Glòries. Tanmateix, tot just acabats els Jocs Olímpics hi ha un retorn ideològic a la proposta de Cerdà. Les autoritats de la ciutat comencen per col·locar un seguit d’equipaments al voltant de la plaça per dotar de centralitat a la zona. En són bons exemples el Teatre Nacional, l’Auditori, un centre comercial i, més recentment, la Torre Agbar i l’edifici Disseny Hub Barcelona, conegut popularment com “la Grapadora”.

Aquests dos últims edificis ens resulten d’especial interès perquè són en sí mateixos el prototipus d’edifici icònic, aquell que tothom identifica com a característic d’un lloc. En el subapartat final es fan algunes consideracions respecte el seu paper, especialment de la Torre Agbar, en l’espai de la Plaça de les Glòries. El 22@ forma part d’aquest espai icònic per proximitat. Sembla que tota la zona s’està convertint en alguna cosa similar a la proposta de la Plaça Europa, a l’altra banda de la ciutat, que ja hem analitzat anteriorment.

A partir dels treballs d’adequació de la ciutat per als Jocs Olímpics es considera inapropiada l’aproximació a les millores urbanístiques a través de plans generals, i es desenvolupen els projectes específics. A principis de segle XXI hi ha l’intent de tornar a la plaça a nivell. Però cap dels projectes acaba quallant, entre altres motius perquè la situació econòmica no acompanya a gastar grans quantitats de diners. Tot i així, al gener de 2012 el nou Ajuntament, encapçalat per Xavier Trias, aprova un nou projecte que pretén recuperar la idea de plaça per a la gent i vol tenir-lo enllestit cap al 2017 (figura 9).

Figura 9. Recreació del projecte del govern de Trias, que ha marcat la reforma de la Plaça de les Glòries com una prioritat. Font: La Vanguardia, 17 de gener de 2012. <http://www.lavanguardia.com/vida/20120117/54244527336/barcelona-planea-ahora-un-granparque-en-la-plaza-glories-y-que-deje-de-ser-nudo-viario.html>.

El fracàs històric de la Plaça de les Glòries

L’interès dels dirigents de la ciutat en convertir aquesta zona en un centre no és nou. Anem a veure quins han estat els factors que històricament han impedit que això s’assolís.

Segons l’arquitecte Francesc Magrinyà, els equipaments amb els quals s’ha dotat fins ara a Glòries estan fragmentats i desconnectats del seu entorn i un espai és alguna cosa més que la suma de parts desconnectades entre elles [14]. És una argument que també apareix en els textos de Josep Maria Montaner [15]. A més, afegeix que el model de referència després dels Jocs i fins al Fòrum de les Cultures ha estat el d’edificis d’arquitectes globals que porten un urbanisme parcial i fragmentari.

Tot plegat va amb la idea de Jacobs [16] que explicita que un espai és apreciat pels ciutadans quan mai esdevé un desert humà. És justament el contrari del que passa a Glòries. A part de la funció circulatòria, als voltants de la plaça no hi ha residències sinó només oficines, per la qual cosa hi ha determinades hores en què ningú s’hi està. Això és aprofitat al vespre, per exemple, per les prostitutes per a fer-se ben visibles.

Capel diu el següent sobre les noves centralitats perifèriques:

“Se supera la rígida zonificación que se había impuesto como norma urbanística en años anteriores. Ahora se valoran la mezcla de actividades en un mismo espacio, los principios de convivencia e interacción. La mezcla de viviendas, ocio, trabajo, atracción de forasteros, el comercio. (...) Estas nuevas centralidades se sitúan a veces en el mismo borde de la ciudad construida, sobre viejas áreas industriales consideradas obsoletas que han adquirido centralidad por la expansión de la ciudad; sería el caso de las actuaciones del 22@ y Diagonal Mar en Barcelona.” [17]

Val la pena comentar alguna cosa més sobre el 22@. Aquest va ser en origen un projecte que reposava en les idees que aquí s’estan explicant: interacció entre la funció productiva d’alt valor afegit i la funció residencial per a la recuperació d’un espai deprimit. A més, a l’estar tan a prop de les Glòries es podia crear una sinèrgia entre les dues zones que convertís l’àrea en una de les més dinàmiques de Barcelona. Però la integració entre les dues peces no ha estat l’adequada, entre altres coses perquè a la pràctica el 22@ tampoc ha estat un lloc de barreja de funcions (no s’han trobat mecanismes per frenar l’especulació immobiliària). Aquest tema d’encaix de peces és la clau per comprendre el fracàs històric de la plaça de les Glòries i ens porta cap al subapartat final.

Idees urbanístiques al voltant de la plaça

L’arquitecte Manuel de Solà-Morales explica amb molta claredat quin és el camí a seguir en urbanisme per resoldre situacions com aquesta:

“No sólo son fundamentales las piezas, sino cómo se tocan estas piezas. (...) El que las cosas de menor envergadura se hagan con meticulosidad es también lo que ha hecho meritorias muchas de las recientes actuaciones en la ciudad donde, efectivamente se ha sabido ser sensible al mismo tiempo a las condiciones immediatas del entorno y del espacio que se quería crear y a la producción de edificios, de espacios públicos adecuados a funciones urbanas genéricas.” [18]

Una altra proposta és la de Magrinyà [19], que també insisteix en una conjunció òptima de les peces i, a més, fa algunes propostes concretes de com es podria generar la centralitat. Per exemple, al seu parer, un espai central està caracteritzat no només pels equipaments dels quals disposa sinó també per ésser un node ferroviari. Segons ell, tots els centres de Barcelona ho són i les Glòries ha d’aspirar a ser-ho (figura 10).

Figura 10. Els nodes ferroviaris de Barcelona. Font: Magrinyà, 2011.

Des de la geografia també s’han fet aportacions teòriques a aquest fet. Núria Benach i Rosa Tello [20] parlen d’una nova cultura global que aconseguiria integrar en un mateix espai d’una gran ciutat els processos mundials i els locals que hi interactuen. Només amb l’harmonia entre totes les escales es poden encaixar totes les peces de les quals parla Solà-Morales: des del forn de pa del barri fins a l’edifici venerat pels turistes japonesos.

I, a tot això, quines han estat les actuacions que han traspassat el pla teòric i s’han convertit en l’espai físic de la plaça? Per suposat que cap de les que es recullen a les línies de dalt. Tot i que empíricament s’han demostrat els beneficis socials del valor de l’heterogeneïtat a les ciutats, el patró que guia el món en què vivim, com és sabut, no és aquest, sinó el benefici econòmic d’una minoria que concentra el poder. I aquesta és la base que permet entendre perquè la integració dels edificis amb el seu entorn i la barreja d’usos no són prioritàries.

La prioritat és contractar arquitectes de renom mundial per assolir prestigi en detriment a altres ciutats amb les quals es competeix per esdevenir un node de referència dins la trama urbana internacional. Aleshores, en nom de la creativitat artística d’aquests arquitectes, es creen espais que res tenen a veure amb les dinàmiques locals i poden ser semblants a qualsevol lloc del món. No només això, si no que els espais públics es veuen relegats a un segon terme, i sembla que es construeixi la ciutat per a ser consumida com un producte abans que per a ser habitada [21].

Figura 11. L’edifici Disseny Hub Barcelona i la Torre Agbar. Font: Eduard Montesinos i Ciuró, novembre de 2013.

En el cas de la torre Agbar (figura 11), els responsables del projecte tenen arguments que discuteixen tot això que es comenta. Segons el mateix Jean Nouvel, arquitecte responsable de l’edifici, aquest:
“Tiene la misma función que un campanario en la antigüedad: marca un lugar y juega dentro de una composición urbana, ayuda a definir la ciudad.” I afegeix:

“Cuando tienes solucionados los aspectos técnicos y no necesitas mostrarlos como si fueras un nuevo rico, puedes volcarte en el simbolismo de la iluminación, de los materiales o del paisaje, y hacer eso es una manera de relacionar nuestro tiempo con un contexto específico. Eso es lo que he intentado hacer en Barcelona. Por eso habla de Montserrat, y de sus cimas y riscos erosionados. Por eso habla de los reflejos del agua y el azul del Mediterráneo.”

I finalment: “La Torre Agbar es un rascacielos muy contemporáneo: el edificio es cambiante, pero su manera de relacionarse con el resto de la ciudad es rotunda”. [22]

Fixant-nos en el projecte que l’Ajuntament té pensat per crear una plaça per a la gent (Figura 9), ens adonem que edificis d’aquest estil, per molts arguments arquitectònics que puguem donar, no tenen cap funció útil per a la vida quotidiana de la gent. En el fons, només responen a interessos molt concrets. Identificar tots els interessos que operen en el teixit social de les ciutats i trobar mecanismes per a que la majoria d’ells es vegin realitzats en major o menor mesura hauria de ser el camí a seguir, en aquest espai i en qualsevol. És un procés complicat i lent, però així és com funciona. Veurem com evoluciona aquesta plaça en els propers anys, però de moment els discursos van per una banda i les pràctiques per l’altra. Potser això influeix en el fracàs per convertir aquesta zona en un espai de centralitat de la ciutat de Barcelona.

Diagonal Mar i el Fòrum: quan la catàlisi es queda en simple teoria

Durant el segle XX, aquesta zona de la ciutat (més o menys el que avui és coneix per el Poblenou) havia destacat per ser el lloc on es trobava Can Girona, una important foneria especialitzada en elaborar carrils i vagons ferroviaris. El 1947 l’empresa va entrar en òrbita del Banc Central i va passar a dir-se MACOSA. El 1965 algunes de les empreses més importants instal·lades al Poblenou i barris del voltant, en el context d’una economia urbana en procés de desindustrializació, van promoure el Pla de la Ribera. Aquest pretenia endegar la substitució de l’ús del sòl industrial pel residencial i comercial [23]. Va ser al 1991 quan els amos de MACOSA van decidir vendre els terrenys (de 18 hectàrees) bona part dels quals quedarien ocupats, en un futur, pel nou complex de Diagonal Mar [24].

L’antic Poblenou industrial

A finals del segle XX el Poblenou era un barri industrial que s’anava quedant obsolet, de la mateixa manera que havia anat passant amb les colònies industrials de l’interior de Catalunya. Es tractava d’un barri ple d’antigues fàbriques industrials en desús, amb poca utilitat més que allotjar les famílies que tradicionalment havien estat mà d’obra de les fàbriques, però que s’havien anat quedant sense feina.

Aquesta no és, però, l’única cara que tenia aquesta zona de la ciutat. És un lloc on tradicionalment s’hi han anat establint alguns dels col·lectius més marginals, generalment procedents de les onades immigratòries durant el segle XX des de la resta d’Espanya. El cas potser més famós, que, tot i que quedi fora del barri del Poblenou, és molt proper, és el sempre problemàtic barri de La Mina. Altres casos, com el barri de barraques de Pequín, el del Camp de la Bota o el de Somorrostro, van ser enderrocats dècades enrere [25] (figura 12).

Figura 12. Barri de barraques del Somorrostro. Font: ANC, Fons TAF Helicòpters.

En definitiva, a les portes del segle XXI Poblenou era un barri decadent i problemàtic alhora; un dels focus d’atenció preferent de l’Ajuntament de Barcelona a causa de la “mala imatge” que generava. Es mantenia el que ja s’escrivia l’any 1975:“Brotes de racismo ha habido siempre hacia la comunidad gitana, basados en tópicos tan extendidos y poco profundizados como el de “son unos ladrones”, “no se lavan”, etc.” [26] Cal destacar que, abans que es comencés a preparar el pla urbanístic de Diagonal Mar, aquesta zona de la ciutat ja havia estat inclosa en el pla urbanístic que s’havia dut a terme de cara als Jocs Olímpics del 1992. Però finalment, a última hora, no va acabar entrant dins el pla, per la qual cosa el patrimoni arquitectònic d’aquest lloc va romandre intacte (a diferència d’alguns altres llocs propers, com el barri d’Icària) [27].

Plans urbanístics de Diagonal Mar i el Fòrum

Podem dividir el pla urbanístic que afecta aquesta part del Poblenou (l’altra part entra en l’òrbita del 22@) en dues actuacions principals: la creació del barri que s’anomenà “Diagonal Mar i Front Marítim del Poblenou” i la creació de l’Espai Fòrum. Les funcions d’un i altre van ser planificades per complementar-se.

El primer pla consistia en l’obertura definitiva de l’Avinguda Diagonal fins al mar, passant pel Poblenou, tal com Ildefons Cerdà havia dibuixat en el seu projecte 140 anys abans. La seva amplada, però, seria de 50 metres en el tram del Poblenou, en comptes dels 70 metres que fa, per exemple, en el tram que va des de la Plaça Francesc Macià fins a Pedralbes. Complementant aquesta obra, es faria arribar el nou tramvia barceloní (el TramBesòs) a través de l’avinguda, així com algunes línies d’autobús. Juntament amb tot això, es va planificar la construcció d’una gran zona residencial, hotels, edificis d’oficines, un gran centre comercial i un gran parc [28].

El segon pla consistia en la construcció d’un edifici icònic i un gran espai, el conjunt del qual s’anomenaria “Espai Fòrum”. Això es faria amb l’objectiu directe d’acollir el Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona 2004. Després quedaria com a un parc i un espai per celebrar esdeveniments com concerts i similars.

Quines eren, al cap i a la fi, les intencions de l’Ajuntament de Barcelona amb la preparació d’aquest doble pla urbanístic? N’hi ha de visibles i d’encobertes. Les intencions visibles eren les del discurs oficial, elaborat per a que l’Ajuntament guanyés reputació. Les intencions encobertes no eren tan ètiques, més aviat al contrari, per això convenia amagar-les.

D’entre les visibles destaca l’objectiu de dinamitzar una zona tan degradada com ho era el Poblenou nord a base de tres funcions principals: connectar aquesta àrea amb la resta de la ciutat, fer d’una zona decadent un nou espai econòmicament competitiu i crear una atmosfera de barri agradable. Això s’aconseguiria a través de la realització de la part del pla urbanístic referent al barri. L’altre objectiu visible que val a destacar correspon a l’altra gran construcció: l’Espai Fòrum i l’esdeveniment que hi tindria lloc. S’intentava promoure en general la ciutat de Barcelona de cara al món, sota una capa de conceptes com “ciutat multicultural” i “ciutat moderna”. Així també s’intentava atraure turisme, tant directament (amb l’esdeveniment) com indirectament (a partir de la reputació guanyada).

Pel que fa a les intencions encobertes, en primer lloc hi havia la intenció de fer un “rentat de cara” al barri amb l’objectiu de canviar la seva imatge i acabar amb els problemes que s’hi donaven amb alguns col·lectius, com per exemple el d’ètnia gitana. Amb l’obra no només es farien fora d’una revolada aquests col·lectius, redistribuint-los cap a altres zones, sinó que també es desviaria l’atenció que hi havia posada en llocs amb tanta fama de problemàtics com el barri de La Mina, molt a prop del pla urbanístic. Tot això no podia tenir lloc en una ciutat puntera com Barcelona. És part del que s’ha conegut com a “procés de destrucció creativa” [29]. En segon lloc, hi havia també l’objectiu de generar xarxes d’especulació immobiliària, tant a l’Espai Fòrum com amb Diagonal Mar, tan lucratives que sovint s’han convertit en una de les principals fonts de finançament en aquest tipus d’actuacions.

Intervenció final: èxits i fracassos

Un cop analitzades les intencions, cal posar la lupa sobre les actuacions concretes que van arribar a aplicar-se. Després d’haver ampliat l’Avinguda Diagonal fins al barri, amb les mesures previstes i juntament amb el transport públic esmentat, es van construir tres hotels, dos edificis d’oficines i 1.400 habitatges nous que ocupen la meitat de la superfície total que afecta el pla, dividits en cinc illes. També es va construir el centre comercial Diagonal Mar Centre, que es va convertir en el més gran de Catalunya, i el Parc de Diagonal Mar, dissenyat pels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, que amb les seves 14 hectàrees va esdevenir la tercera zona verda pública més gran de la ciutat. Finalment, es va dur a terme la construcció de l’Espai Fòrum, en la qual van intervenir els arquitectes Jacques Herzog i Pierre de Meuron. Va consistir en una vasta explanada oberta al mar i dos grans edificis [30].

S’han d’esmentar també les destruccions, ja que es van haver de derruir totes les barraques i restes del barri industrial que quedaven dins el pla urbanístic. Segons Jane Jacobs, quan s’arrasa un barri no només es tiren a terra les cases velles, també s’està desarrelant els seus habitants i es corrompen les interaccions humanes que s’hi donaven [31].

Valorant aquesta intervenció, s’ha de diferenciar entre els resultats finals als dos espais. Respecte la creació de Diagonal Mar i Front Marítim del Poblenou, la presència d’un gran centre comercial xoca amb la falta de comerç minorista, que no només tindria una funció econòmica, sinó també la d’enriquir el barri des del punt de vista de la vida social. Almenys fins ara, allò de “fer barri” no s’ha aconseguit. La funció de dinamitzar econòmicament un barri que estava obsolet està més aconseguida, tot i que la seva connexió amb les zones del voltant és limitada. El pla no mirava cap a l’exterior, més aviat procurava desviar-ne l’atenció. D’aquesta manera podem trobar ara contradiccions molt xocants en la geografia urbana de la zona. Al sud trobem encara naus industrials, algunes de les quals estan obsoletes (cap al carrer Marina). Al nord la contradicció encara és més violenta: es confronta un barri nou com el de Diagonal Mar amb altres com el de La Mina, que va tenir un projecte de dinamització econòmica des de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs,  fracassat per culpa de l’aparició d’un centre comercial com el de Diagonal Mar a tan poca distància, que li hauria fet una competència abusiva.

Respecte a les repercussions de la construcció de l’Espai Fòrum, la crítica ha de ser encara més negativa. Ja abans que es portés a terme el Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona 2004 amb el qual s’inaugurà l’espai, van sortir nombroses plataformes en contra, tan pel gran cost econòmic que suposava la construcció, amb clares finalitats especulatives, com per la hipocresia de l’esdeveniment que havia de tenir lloc. Algunes d’aquestes plataformes són Espai en blanc i Fotut 2004. Juntes van publicar un llibre [32] on s’exposen deu raons per les quals no anar al Fòrum, entre d’altres escrits.

Així doncs, la construcció de l’Espai Fòrum va venir acompanyada d’una gran polèmica, de manera que és difícil dir si al final la ciutat va aconseguir el seu objectiu de guanyar en imatge o si no se’n va sortir. Segurament es va donar més aviat el primer cas, sobretot en el panorama internacional i del turisme, ja que després de tot, l’esdeveniment va tenir força èxit de públic. Tot i això, cal donar importància a veus com les següents:

“El Fórum 2004 hubiera podido ser a lo mejor una ocasión para el debate social e intelectual que hiciera el elogio de la pluralidad y la denuncia de la desigualdad, pero las cosas no apuntan en esa dirección. Demasiadas instituciones, demasiadas multinacionales y demasiado dinero para creer que el Fórum pueda ser, como mucho, otra cosa que un gran parque temático al que se invitará a todo tipo de capitostes y gurús, y en que la diversidad humana será exhibida como un grandioso y amable show de luz y de color. Un circo.” [33]

Ara bé, què havia de passar amb l’Espai Fòrum un cop finalitzat aquell gran esdeveniment? És difícil saber quines intencions tenia l’Ajuntament. Si se suposa que havia de quedar com un parc més, com un espai on fer vida social, el fracàs és manifest. I el cost de tota l’estructura, desmesurat tenint en compte el pobre benefici que ha tingut per a la població (en el cas del benefici per als empresaris i polítics seria diferent). Normalment hi ha una baixíssima freqüentació (figura 13). Només s’omple quan hi ha un gran esdeveniment, com un concert. És molt discutible que aquest ús puntual justifiqui la creació de tot aquest espai.

Figura 13. L’Espai Fòrum un dia qualsevol. Font: Marc Puig i Salvadó, abril de 2013.

 

Conclusions

L’urbanisme és, per definició, col·lectiu. Aquesta dimensió social (afecta la vida de tots els ciutadans) li confereix un caràcter públic: no pot respondre només a interessos privats. En aquest article ens hem preguntat si algunes de les actuacions urbanístiques més recents a Barcelona incorporaven aquesta dimensió social o si, pel contrari, interessos inconfessables es trobaven darrere dels projectes que la ciutat aconseguia col·locar als starchitects més aclamats del món.

El balanç que cal fer d’aquesta anàlisi crítica és que, aprofitant la imatge adquirida per la ciutat a partir dels Jocs Olímpics, l’urbanisme barceloní de finals de segle XX i principis de segle XXI s’ha caracteritzat per l’explotació privada del sòl, en contrast amb l’època immediatament anterior (l’anomenada transició democràtica) en la qual la inversió va ser fonamentalment pública (i alguns dels avenços urbanístics també). En paraules de Jordi Borja:

“S’ha acusat l’urbanisme després del 1992 de servir sobretot als promotors immobiliaris o als especuladors. La gestió de la ciutat postolímpica es va voler exemplificar amb els new projects. És a dir, es tractava de fer un oferiment al sector privat per desenvolupar operacions proposades pel sector públic. En la pràctica, l’agent privat que assumia el projecte ho interpretava segons els seus interessos immediats i la seva peculiar cultura (o incultura) urbana.” [34]

Quins haurien de ser, doncs, els patrons fonamentals de l’urbanisme barceloní? Barcelona és una ciutat mediterrània. Aquesta tipologia urbana té un seguit de característiques, entre les quals en destaca una: l’espai públic és mutlifuncional. El marc conceptual de Jacobs [35], aleshores, ha de prevaldre per sobre de les tendències globals homogeneïtzadores de les quals parla Muñoz [36] si vol mantenir una identitat pròpia que la converteixi en un lloc atractiu. I hem vist que a la ciutat en general i als seus dirigents en particular els interessa (i molt) que Barcelona estigui en els circuits mundials de turistes.

La gràcia és que, si això s’aconsegueix, no només es reté el flux de turistes que visiten Barcelona, sinó que al mateix temps s’està beneficiant a la majoria dels seus habitants per les característiques intrínseques que aporta aquest espai públic multifuncional. S’estaria més a prop del que Borja anomena urbanisme democràtic:

“Aquell que es proposa sempre i en totes les seves accions avançar cap a la ciutat igualitària: utilitzar el potencial que pot oferir la ciutat en forma de salari indirecte, com un plus de ciutadania o acció positiva als que viuen en situació deficitària. Cal jutjar l’urbanisme en funció de la seva capacitat de reduir la desigualtat social, no sols amb criteris funcionalistes o economicistes.” [37]

Segurament, la construcció de la ciutat és una qüestió molt complexa i difícil d’organitzar de manera participativa. Sempre hi haurà un moment en què el tècnic haurà d’aplicar el seu criteri prescindint de la dialèctica popular. Però aquesta realitat no implica que no es puguin trobar mecanismes per a que la planificació urbana respongui a l’interès general dels ciutadans. Capel ho expressa de la següent manera:

“Es importante descubrir previamente los intereses enfrentados, en particular la estructura de la propiedad, los agentes que van a beneficiarse de las operaciones, las reservas de suelo acumuladas previamente por algunos de ellos; pero al mismo tiempo, es imprescindible conocer el tejido social existente para, eventualmente, defenderlo y protegerlo, por su valor para proyectos de futuro.” [38]

El sistema capitalista ha portat l’especulació als mercats del sòl urbans i aquest ha estat l’origen dels problemes que s’analitzen en aquest article. Novament Capel sintetitza els elements clau en aquest paràgraf:

“Lo que resulta evidente es que las alusiones a la necesidad de desbloqueo del desarrollo de los suelos urbanizables calificados en el planeamiento urbanístico, a la necesidad de profesionalización del sector para la producción de suelo urbanizado, y a la urgencia de “una nueva cultura del urbanismo, enfocada a la gestión integrada de la ordenación y la producción de ciudad, y ello de manera concertada entre Administración, propietarios y empresarios” (ROGER 2003), todo ello refleja el papel cada vez menor de los propietarios tradicionales del suelo y de los pequeños propietarios en el urbanismo, frente al papel cada vez más importante de las grandes empresas promotoras y grupos financieros poseedores de suelo para dirigir los procesos de urbanización.” [39]

Potser, per molt radical que pugui semblar en el món en què vivim, el primer pas per solucionar els problemes que actualment ens trobem a les ciutats sigui promoure la propietat pública del sòl en nom de la dimensió social de l’urbanisme a la qual fèiem referència al començar aquestes conclusions.

 

Notes

* Aquest article és fruit d’un treball realitzat durant el curs 2011-2012 dins l’assignatura “Geografia Urbana i Rural” del Grau en Geografia de la Universitat de Barcelona. Va ser dirigit pel Dr. Vicenç Casals Costa, membre del Departament de Geografia Humana de la mateixa universitat.

[1] Miró et al., 1974.

[2] VV. AA., 2007.

[3] Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, 2011.

[4] Capel, 2002, p. 517-518.

[5] Sudjic, 2010.

[6] Muñoz, 2008.

[7] Capel, 2013, p. 258.

[8] Subirós, 1996: citat a Magrinyà i Maza, 2005.

[9] Benach, 2000, p.10.

[10] Borja, 2010, p.123. Segon èmfasi afegit.

[11] Jacobs, 1973.

[12] Ubero, 1982, p.16.

[13] Martín Pascual, 1999: citat a Capel, 1999.

[14] Magrinyà, 2011.

[15] Montaner, 2002, p. 263-268.

[16] Jacobs, op. cit.

[17] Capel, 2002, p. 518.

[18] de Solà-Morales, 2004.

[19] Magrinyà, op. cit.

[20] Benach i Tello, 2004, p. 93-114.

[21] Capel, 2007.

[22] Zabalbeascoa, 2005.

[23] Tatjer, 1973, p. 81.

[24] Arxiu Històric del Poblenou, 2005, p. 33-35.

[25] Per a introduir-se en el tema del barraquisme a Barcelona les dues fonts bàsiques són: Camino et al., 2011 i Tatjer i Larrea, 2010. Per a la zona d’estudi específica és útil el llibre de Domènech, 2005.

[26] Alibés et al., 1975, p. 141.

[27] Caballé, 2010.

[28] Arxiu Històric del Poblenou, op. cit., p. 50-51.

[29] UTE, 2004, p. 46.

[30] Arxiu Històric del Poblenou, op. cit.

[31] Jacobs, op. cit.

[32] Delgado, 2004.

[33] Ibid., p.112.

[34] Borja, op. cit, p. 69.

[35] Jacobs, op. cit.

[36] Muñoz, op. cit.

[37] Borja, op. cit., p. 178-179.

[38] Capel, 2007.

[39] Capel, 2013, p. 95.

 

Bibliografia

ALIBÉS Josep Maria et al. La Barcelona de Porcioles. Barcelona: Laia, 1975.

ARXIU HISTÒRIC DEL POBLENOU. El Poblenou en 135 veus. Barcelona: Arxiu Històric del Poblenou, 2005.

BENACH Núria. Nuevos espacios de consumo y construcción de imagen de la ciudad en Barcelona. Estudios Geográficos, LXI, 2000.

BENACH Núria i TELLO Rosa. En los intersticios de la renovación. Estrategias de transformación del espacio y flujos de población en Barcelona. Revista de Geografia, núm. 3, 2004.

BOHIGAS Oriol. Reconstrucción de Barcelona. Madrid: Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo, 1986.

BORJA Jordi. Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

CABALLÉ Francesc. Desaparece el barrio de Icaria, nace la Vila Olímpica. Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografia y Ciencias Sociales, 2010, Vol. XV, nº 895 (9). <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-895/b3w-895-9.htm>.

CAMINO Xavi et al. Barraquisme, la ciutat (im)possible: els barris de Can Valero, el Carmel i la Perona a la Barcelona del segle XX. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 2011.

CAPEL Horacio. El Rec Comtal de Barcelona y otros canales mediterráneos. Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografia y Ciencias Sociales, 1999, Vol. IV, nº 157. <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-157.htm>.

CAPEL Horacio. La morfología de las ciudades. Vol. 2: Aedes Facere: Técnica, cultura y  clase social en la construcción de edificios. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2002.

CAPEL Horacio. El modelo Barcelona: un examen crítico. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2005.

CAPEL Horacio. De nuevo el modelo Barcelona y el debate sobre el urbanismo barcelonés. Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografia y Ciencias Sociales, 2006, Vol. XI, nº 629. <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-629.htm>.

CAPEL Horacio. El debate sobre la construcción de la ciudad y el llamado ‘Modelo Barcelona’. Scripta Nova. Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, 2007, Vol. XI, nº 233. <http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-233.htm>.

CAPEL Horacio. La morfología de las ciudades. Vol. 3: Agentes urbanos y mercado inmobiliario. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2013.

CLARÓS Salvador. De la ciutat dels Prodigis a la Barcelona social. Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, 2007, Vol. XII, nº 751. <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-751.htm>.

CLARÓS Salvador. Parc del Centre del Poblenou, una crítica urbanística. Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, 2008, Vol. XIII, nº 805. <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-805.htm>.

CLARÓS Salvador. Ciudadanía y Juegos Olímpicos en el levante barcelonés. Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografia y Ciencias Sociales, 2010, Vol. XV, nº 895 (7). <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-895/b3w-895-7.htm>.

DELGADO Manuel et al. La otra cara del Fòrum de les Cultures S.A. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2004.

DOMÈNECH Rosa. El Camp de la Bota: entre els afusellaments i el fòrum: treball comunitari en els barris. Barcelona: Hacer, 2005.

GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL del Fòrum de la Ribera del Besòs.  Un patrimoni únic, un futur brillant, un model de fer ciutat. Can Ricart - Parc Central de Barcelona. Nou projecte. Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, 2005, Vol. X, nº 580, <http://www.ub.es/geocrit/b3w-580.pdf>.

GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL del Fòrum de la Ribera del Besòs.  Proposta de pla integral de patrimoni industrial de Barcelona. Nou Projecte. Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, 2005, Vol. X, nº 581. <http://www.ub.es/geocrit/b3w-581.htm>.

GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL del Fòrum de la Ribera del Besòs. Can Ricart: proposta d’actuació. Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, 2006, Vol. XI, nº 630. <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-630.pdf>.

JACOBS Jane. Muerte y vida de las grandes ciudades. Madrid: Península, 1973. Existeix una reedició recent: JACOBS Jane. Muerte y vida de las grandes ciudades. Presentat per Zaida Muxí, Blanca G. Valdívia i Manuel Delgado. Madrid: Capitán Swing Libros, 2011.

MAGRINYÀ Francesc i MAZA Gaspar. Tinglados de Bar-cel-ona: La incorporación de espacios del puerto a la ciudad (1981-2002). Scripta Nova. Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, 2005, Vol. IX, nº 193. <http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-193.htm>.

MAGRINYÀ Francesc. Glòries i la forma de la centralitat urbana: de Cerdà a l’actualitat [en línia]. Barcelona: Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya, 2011 [Consulta: 18 de gener de 2012]. Document presentat a la Taula Rodona: El futur de la Plaça de les Glòries, realitzada el 14 de desembre de 2011. Disponible a: <http://www.camins.cat/correo/mailer/files/Debat_Glories_Magrinya_vr.pdf>

MARTIN PASCUAL Manel. El Rec Condal (1822-1879). La lluita per l'aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1999.

MARTÍN RAMOS Ángel (ed). Lo urbano en 20 autores contemporáneos. Barcelona: ETSAB, 2004.

MIRÓ Josep et al. La Catalunya Pobra: introducció a una anàlisi territorial de la pobresa. Barcelona: Nova Terra, 1974.

MONTANER Josep Maria. Los modelos Barcelona. De la acupuntura a la prótesis. Arizona Journal of Hispanic Cultural Studies, núm.6, 2002.

MONTANER Josep Maria. Repensar Barcelona. Barcelona: ETSAB, 2003a.

MONTANER Josep Maria. Ciudad fragmentada, Clarín, 5 de maig de 2003b.

MUÑOZ Francesc. Urbanalización: paisajes comunes, lugares globales. Barcelona: Gustavo Gili, 2008.

PLA ESTRATÈGIC METROPOLITÀ DE BARCELONA. Plaça d’Europa Granvia L’Hospitalet [en línia]. Barcelona: PEMB, 2011. [Consulta: 15 de gener de 2012]. Disponible a
<ttp://www.pemb.cat/?projecte=placa-d’europa-granvia-l’hospitalet>.

ROGER FERNÁNDEZ Gerardo. La gestión del suelo en las distintas Comunidades Autónomas. In CAPEL Horacio (coord). Ciudades, arquitectura y espacio urbano. Almería: Instituto Cajamar, 2003, p. 267-288.

SOLÀ-MORALES Manuel de. Contra el modelo de metrópolis universal. In MARTÍN RAMOS Ángel (ed). Lo urbano en 20 autores contemporáneos. Barcelona: ETSAB, 2004, p. 99-104.

SUBIRÓS Pep. Barcelona, Port 2000. De la metáfora al simulacro. Quaderns d´arquitectura i urbanisme, nº 212, 1996.

SUDJIC Deyan. Urban Icon. Domus: Architecture, 14 d’octubre de 2003a.

SUDJIC Deyan. Landmarks of hope and glory. The Guardian (The Observer), 26 d’octubre de 2003b.

SUDJIC Deyan. The caravan moves on. Domus: Architecture, 11 de novembre de 2003c.

SUDJIC Deyan. Competitions: The Pitfalls and the Potential. In Catherine Malmberg (ed). The Politics of Design: Competitions for Public Projects. Princeton: PRIOR, 2006.

SUDJIC Deyan. The shape of things to come. The Guardian (The Observer), 6 de juliol de 2008.

SUDJIC, Deyan. La arquitectura del poder: como los ricos y poderosos dan forma a nuestro mundo. Barcelona: Ariel, 2010.

TATJER Mercè. La Barceloneta del siglo XVIII al Plan de la Ribera. Barcelona: Ediciones Saturno, Colección Los Libros de la Frontera, Realidad Geográfica, 1973.

TATJER Mercè. Josep Oriol Bernadet (1811-1860) i la seva aportació a la ciència, la tècnica i l’arquitectura del segle XIX. Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, 2005, Vol. X, nº 582. <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-582.htm>.

TATJER Mercè. Fontseré a Can Ricart. La fàbrica de Can Ricart i l’actuació de Josep Fontseré i Mestre. Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, 2005, Vol. X, nº 607. <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-607.htm>.

TATJER Mercè, URBIOLA Marta i GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL. Can Ricart. Estudi Patrimonial (síntesi). Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, 2005, Vol. X, nº 598. <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-598.htm>.

TATJER Mercè i LARREA Cristina (eds). Barraques: la Barcelona informal del segle XX. Barcelona: Museu d’Història de Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, 2010.

UBERO Lina (coord). Apunts per a la història de Sant Martí de Provençals. Barcelona: Consell Municipal Dte. Xè. Comissió de l’Arxiu Històric de Sant Martí de Provençals, 1982.

Unió Temporal d’Escribes (UTE). Enderrocs i remodelacions per a la productivitat del territori. In UTE. Barcelona marca registrada: un model per desarmar. Barcelona: Virus Editorial, p. 41-54.

VV. AA. Baix Llobregat: el cinturó roig de Barcelona. Cornellà de Llobregat: Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, 2007.

ZABALBEASCOA Anatxu. El nuevo icono de Barcelona, El País, 23 de gener de 2005.

 

© Copyright Eduard Montesinos i Ciuró, 2013
© Copyright Marc Llovet Ferrer, 2013
© Copyright Marc Puig i Salvadó, 3013
© Copyright José Manuel Hernández Fernández, 2013.
© Copyright Biblio3W, 2013.

 

Ficha bibliográfica:

MONTESINOS CIURÓ, Eduard; LLOVET FERRER, Marc; PUIG i SALVADÓ, Marc; HERNÁNDEZ FERNÁNDEZ, José Manuel. Espais icònics de Barcelona: urbanisme o arquitectura especulativa?. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universidad de Barcelona, 30 de noviembre de 2013, Vol. XVIII, nº 1051. <http://www.ub.es/geocrit/b3w-1051.htm>. [ISSN 1138-9796].