Biblio 3W
REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES
Universidad de Barcelona 
ISSN: 1138-9796. Depósito Legal: B. 21.742-98 
Vol. XIX, nº 1082, 15 de julio de 2014
[Serie  documental de Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana]

ARQUITECTURA TRADICIONAL AGRÍCOLA A L’ENTORN DE LA CIUTAT DE BARCELONA EN EL S. XIX

Ramon Ripoll Masferrer
Fernando Julián Pérez
Josep Tresserras Picas
Francesc Xavier Espinach Orús
Universitat de Girona

Recibido: 11 de diciembre de 2013; Devuelto para revisión: 4 de febrero de 2014; Aceptado: 26 de abril de 2014

 

Arquitectura tradicional agrícola a l'entorn de la ciutat de Barcelona al segle XIX (Resum)

La identificació, localització, catalogació i anàlisi de les masies i construccions agrícoles de l’entorn de la ciutat de Barcelona, de mitjans del s. XIX, ens apropa a la geografia econòmica, humana i paisatgística del pla de Barcelona d’aquest període. Es diferencien 25 tipologies d’edificis agrícoles agrupats en 6 grups diferents. Una classificació que ajuda a aprofundir en les característiques funcionals, arquitectòniques i constructives d’aquests edificis agrícoles tradicionals. L’objectiu d’aquest article és reflexionar directament en els valors territorials d’aquestes construccions i indirectament en la relació entre urbanisme modern i les preexistències arquitectòniques agrícoles tradicionals. La metodologia seguida ha estat principalment el treball de camp i d’arxiu. La conclusió final demostra la validesa general de les tipologies de la masia catalana i el sorgiment de construccions agrícoles singulars en les zones de legislació especial.

Paraules clau: Arquitectura tradicional, masia catalana, territori agrícola, pla de Barcelona, eixample Cerdà

 

Traditional farm architecture close to the city of Barcelona in the 19th Century (Abstract)

Identification, localization, classification and analysis of mid-nineteenth century farms and farm buildings in the vicinity of Barcelona, reflects economic geography, humanand landscape plan for Barcelona in this period. There are 25 different types of farm buildings, grouped in 6 different sets. A classification that helps deepen the functional, architectural and construction of these traditional agricultural buildings. The aim of this paper is directly pondering the vàlues ​​of these regional structures and, indirectly the relationship between modern urbanisme and the pre-existing architectural traditional farming. The methodology was mainly based on field work and archive research. The final conclusion demonstrates the general validity of the types of Catalan farm House and the emergence of unique farm buildings in special legislation areas.

Keywords:Traditional architecture, Catalan farm house, farm land, Barcelona urban plan, ​​eixample by Cerdà

 

La urbanització del pla de Barcelona[1] ha sigut tant important, en els últims 150 anys, que ha fet desaparèixer la majoria dels seus edificis aïllats tradicionals existents fins el s. XIX. S’ha investigat molt la relació del urbanisme modern de Barcelona amb la ciutat antiga i la seva arquitectura urbana històrica, però s’ha aprofundit poc en l’estudi del territori agrícola i la seva arquitectura tradicional aïllada. En aquest sentit te molt d’interès analitzar com són i quines característiques arquitectòniques tenen les construccions tradicionals existents abans de la urbanització del pla de Barcelona. Per això aquest article proposa estudiar i fer una primera catalogació de les tipologies[2] d’aquestes edificacions[3].

Malgrat que el pla de Barcelona forma geogràficament, en la primera meitat del s. XIX, un únic espai lliure obert al mar[4], jurídicament es poden diferenciar dues zones: el territori de fora de la zona de seguretat militar[5] i el territori de dins la zona de seguretat militar[6]. La primera zona està ocupada per construccions agrícoles permanents formades per una gran varietat de tipologies de masies tradicionals catalanes[7], mentre que la segona zona està ocupada per construccions agrícoles esporàdiques formades per assentaments especials. En total diferenciem sis grups d’edificacions. Els primers tres grups responen a les tipologies tradicionals de masies creades sense cap normativa, mentre que els tres grups restants configuren unes tipologies d’arquitectura agrària singulars creades sota l’ordenança militar.

L’objectiu de l’estudi és estudiar aquest patrimoni arquitectònic tradicional agrícola del pla de Barcelona, previ al procés d’urbanització modern, a partir de la documentació que disposem actualment. Les hipòtesis d’aquest estudi són:

- La masia facilita l’explotació del territori rural fins i tot a les zones properes a les grans ciutats catalanes[8].

- En les zones de seguretat militar sorgeixen noves tipologies esporàdiques i singulars[9].

- Els eixamples racionalistes de les grans ciutats són antagònics a l’arquitectura tradicional[10]. Solament els models urbanístics mes organicistes permeten la conservació d’algunes masies dins del seu teixit urbà[11].

 

Metodologia

La metodologia de treball que s’utilitza, en l’estudi de les masies de fora de la zona de seguretat militar de Barcelona, es fonamenta en la identificació dels exemples que actualment existeixen als diferents barris. D’entrada s’observa que aquestes masies es situen als barris perifèrics, mentre que no es troba cap exemple a dins de la zona de l’eixample Cerdà. En aquest treball s’analitzen 94 masies. Per cada una d’elles es defineix, al quadre 1, les característiques arquitectòniques (composició general, estil, funció i estat de conservació), les característiques del lloc (situació, orientació i pendent) i finalment les característiques de l’evolució històrica (primeres dates conegudes, evolució urbana i característiques de l’entorn actual) (quadre 2 en annex). Per facilitar el seu estudi podem diferenciar 15 tipologies representatives que les podem unir en tres grups diferents de masies. Cada tipus s’ha dibuixat els plànols de la planta coberta i l’alçat general (figures 2, 3 i 4). Afirmem que aquestes tipologies arquitectònics les diferenciem fonamentalment per la composició arquitectònica general (forma de la planta, organització de les crugies, numero de plantes, tipus de coberta, situació de la sala de la casa, etc.).    

Per altre banda, l’estudi de les edificacions agrícoles, de dins la zona de seguretat militar, s’ha basat en la recerca de fons arxivístics. Les peticions dels permisos d’obres de la zona polèmica exterior a la ciutat de Barcelona, adreçats als enginyers militars en el s. XIX i que és troben a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, és un material molt valuós per identificar i catalogar aquestes construccions. Uns documents que permeten conèixer com són les edificacions agrícoles del pla de Barcelona a una distancia inferior de 1.500 vares de les seves muralles. Redibuixar els plànols d’aquestes edificacions (situació, emplaçament, distribució, secció i alçat) dona la possibilitat de continuar el mètode de representació utilitzat en les masies (figures 5, 6 i 7). S’han treballat amb 69 exemples. Cada una d’ells s’han sintetitzat les característiques arquitectòniques generals (composició general, estil i funció), les característiques del lloc (situació, orientació i pendent) i finalment les característiques històriques generals (data de construcció i tipus d’intervenció) al quadre 3 en annex.  Per facilitar el seu estudi, com en el cas anterior, s’han diferenciat 10 tipologies que es poden agrupar en tres grups diferents. Aquests tipus s’han obtingut fonamentalment per la composició arquitectònica general (forma de la planta, organització de les crugies, numero de plantes, tipus de coberta...).

Tant en el cas de les masies com les edificacions agrícoles situades dins la zona de seguretat ens interessa saber fins a quin punt les característiques estilístiques, funcionals, geogràfiques i històriques influeixen en la definició del tipus arquitectònic.           

Les limitacions del present estudi estan condicionats sobretot per: La poca bibliografia que hi ha sobre aquest tema que ha dificultat poder contrastar millor les hipòtesis, els objectius, i la metodologia utilitzada en el treball (mancança que s’ha resolt parcialment consultant investigacions complementaries). L’absència actual de masies a la zona ocupada per l’eixample (l’ampli recull d’exemples situats en barris perifèrics de Barcelona poden suplir, encara que sigui parcialment, aquesta limitació). Els permisos d’obres de construccions agrícoles, de l’entorn de seguretat militar de Barcelona, dona una informació eminentment teòrica (es pot considerar que les construccions reals de la zona de seguretat militar s’adequen als permisos demanats).

Degut a l’espai disponible i als objectius proposats, no s’han tractat altres temes complementaris com: La relació entre el model urbanístic racionalista amb les preexistències arquitectòniques (podem establir una correspondència entre construcció de l’eixample i deconstrucció de l’arquitectura tradicional). La relació entre el model urbanístic organicista amb les preexistències (podem establir una correspondència entre aquest tipus d’urbanisme amb la supervivència de moltes masies dins el teixit urbà, malgrat poques d’elles s’han utilitzat per historitzar els barris), etc.

Finalment es vol demostrar:

- La repetició de les mateixes tipologies de masia agrícola tradicional a la major part del territori català fins i tot a l’entorn de les grans ciutats com Barcelona (figura1)[12].

- la creació d’unes tipologies arquitectòniques especials per l’explotació agrícola a les zones de protecció de l’entorn de les ciutats militaritzades.

- L'existència de diferents nivells de respecte segons el tipus d’urbanisme modern (pla d’eixample[13], urbanisme organicista[14], etc.) vers l’arquitectura agrícola tradicional.

 

Figura 1.  Les edificacions rurals al pla de Barcelona a mitjans del segle XIX[15]
Font: Elaboració pròpia

 

Característiques tipològiques de les masies de dins de la ciutat de Barcelona que han perdurat fins a l’actualitat

L’estudi de les dades històriques, urbanístiques, arquitectòniques i fotogràfiques existents de les 94 masies, que trobem a dins (i a l’entorn) de la ciutat de Barcelona, ens confirma la repetició majoritària de les mateixes tipologies tradicionals catalanes. En aquest sentit si entenem per tipologia arquitectònica els edificis que comparteixen els mateixos aspectes principals i deixen lliures els aspectes secundaris i terciaris[16], podem identificar els paràmetres que defineixen el tipus.

Els aspectes que podem confirmar com a fonamentals són: Concreció de les característiques de l’espai exterior de la masia en relació al tipus de façana, definició de l’espai interior de la sala[17] de la masia en relació a la seva situació dins de l’edifici, geometria de la forma de la coberta en relació al tipus de volum edificat, etc. D’aquesta manera queda en segon terme les característiques històriques i del lloc com són: L’orientació de la façana principal en relació a la pendent del terreny, les dates històriques en relació a les etapes de construcció, etc. I finalment l’estil[18] en relació a la funció, la tecnologia constructiva i els complements[19], etc, ocupa un grau d’influència secundari o terciari segons els casos. De les 94 masies estudiades diferenciem el grup I (20), el grup II (41), i el grup III (33)[20].

Grup I: Tipologies d’edificis de crugies paral·leles a la façana principal

Els habitatges rurals aïllats que s’organitzen mitjançant crugies paral·leles a la façana principal, a la ciutat de Barcelona, solen ser les masies mes antigues o bé les més senzilles econòmicament. Aquesta organització, de les crugies al llarg d’un espai exterior allargat (un camí de pas o bé un espai exterior longitudinal) li confereix a la majoria d’elles unes característiques comunes principals com són:

a-Importància de l’espai exterior longitudinal que permet disposar de diversos accessos a les crugies interiors situades paral·lelament a la façana principal. Un espai exterior que potencia el sentit lineal al sorgir a partir normalment d’un camí preexistent

b-Interiors relativament lliures funcionalment. Una característica que justifica la disposició de portes i finestres de manera asimètrica. L’espai interior mes important es la sala que es situa al primer pis a la zona aproximadament central de sobre l’entrada.

c-Suma de volums diferents alineats a la façana principal longitudinal segons les necessitats de cada període. Un sistema d’agregació de crugies arquitectòniques sorgit d’un procés constructiu realitzat per etapes successives. 

d-Coberta a una o dues pendents vers la façana principal i la façana posterior. Un sistema de coberta que vessa les aigües al davant i al darrera i per tant permet l’ampliació i el creixement il·limitat pels costats.

e-La superposició d’etapes històriques en els seus elements constructius (carreus, parets i acabats... ), arquitectònics (obertures, detalls estilístics... ) i volumètrics (diferents alçades, cossos annexos... )

La composició tipològica de les 20 masies analitzades, que responen a aquest primer grup, te també relació secundaria i terciària amb algunes característiques històriques, geogràfiques, estilístiques... Hem pogut comprovar que majoritàriament tenen antiguitats importants (s. XV-XVI (15%), s. XVII-XVIII (45%), s. XIX (10%), etc.). Moltes d’elles conserven marcs d’obertures gòtics, etc. També es interessant ressaltar que una bona mostra d’aquests exemples tenen encara un camí públic que passa pel seu davant (25%). Per altre banda gairebé la meitat miren al sud-est (sud-est: 45%, sud-oest: 20%, est: 15%,  sud: 10%, etc.). Moltes d’aquestes edificacions l’orientació de la façana correspon al sentit de la pendent geogràfica (20%). Finalment bona part d’aquest exemples estan situats en indrets de poca pendent (35%).

Les 5 masies mes representatives d’aquest primer grup de tipologies (figura 2) són: Ca l’Eudald, Can Artés, Can Figuerola, Can Miralletes, i Can Planes.[21]

 

Figura2. Grup I de tipologies de masies
Font: Elaboració pròpia

 

T-I-a Ca l’Eudald (Carrer Llobregs, sn / Horta-Guinardó). Tipologia bàsica de casa amb coberta d’una sola pendent i que dona les aigües a la façana principal. Aquesta tipologia allargada de planta rectangular (19,8 m de longitud de façana i de 109 m2 d’ocupació aprox.) és caracteritza per estar formada per un volum longitudinal feta en una o varies fases i seguint un cert ordre arquitectònic i constructiu. Aquest exemple de Ca l’Eudald es caracteritza per tenir: els espais interiors que ventilen i s’il·luminen a traves dela façana principal, l’entrada (a la planta baixa) i la sala (a la planta primera) estan situades a la zona central de l’edifici, etc. La tecnologia constructiva, com la resta de tipologies de masies és de paret de maçoneria.

T-I-b Can Artés  (Rambla de Fabra i Puig, 276 / Nou Barris). Tipologia de casa allargada i de planta rectangular (12,5 m de longitud de façana i de 81,25 m2 d’ocupació), de crugies paral·leles a la façana principal, està formada per dos volum diferents que demostren ampliacions successives amb criteris arquitectònics i constructius sovint diferents. Els diversos cossos tenen una coberta d’una sola pendent amb les aigües que donen a la façana principal. A vegades tenen dues pendents. Per exemple la masia de Can Artés és caracteritza per tenir: els finestrals del s. XV, poca alçada en la planta primera, eixos de composició diversos, porta principal coronada ambun arc de mig punt de dovelles de pedra sorrenca, sistemes constructius variats, etc.

T-I-c Can Figuerola (Carrer de Judea, 4 / Horta-Guinardó). Tipologia molt semblant a l’anterior de planta rectangular (21,5 m de longitud de façana i de 408 m2 d’ocupació aprox.) però de dimensions més important feta en períodes de creixement també diversos i formada per una línia de crugies paral·lela a la façana principal. La coberta vessa l’aigua a la façana principal. El volum de l’edifici te diferents alçades. Aquest edifici de Can Figuerola és caracteritza per tenir: les obertures de pedra picada amb decoracions gòtiques formant arcs conopials, marcs de finestres de pedra sorrenca, porta principal de dovelles i arc de mig punt, obertures organitzades a partir de quatre eixos de composició, etc. Cal destacar de la tecnologia constructiva els carreus carejats en les cantonades, etc.

T-I-d Can Miralletes(Carrer de la Conca, 37 / Sant Martí).Aquesta tipologia és caracteritza també per la seva planta rectangular (13,5x10 m de longitud de façana i de 135 m2 d’ocupació aprox.) amb una doble línia de crugies paral·leles a la façana principal iamb una coberta de dues aigües amb pendents a la façana principal i posterior. Aquest exemple de la masia de Can Miralletes, del s. XVIII, és caracteritza per tenir: dues plantes d’alçada, la porta principal de dimensions considerables amb carreus i llinda de pedra picada, finestres funcionals amb marc de rajol, ràfec de coberta format per peces ceràmiques de poca volada, etc.

T-I-e Can Planes (Carrer de la Selva del Camp, 11 / Sant Martí). Aquesta tipologia de planta rectangular (26x18 m aprox.), amb dues pendents de coberta que vessen les aigües a la façana principal i la posterior, és molt semblant a l’anterior però de dimensions majors. La seva amplitud és deguda a successives fases de construcció regularitzades amb un mateix criteri arquitectònic i constructiu. En el cas de la masia de Can Planes, del s. XVI-XVII, és caracteritza per tenir: tres plantes, poca alçada a la planta segona o sota-coberta, obertures organitzades en diferents eixos verticals relativament simètrics, marcs de les finestres de carreus de pedra sorrenca, porta principal d’arc de mig punt amb dovelles de pedra sorrenca, etc. Te carreus carejatsa les cantonades. El ràfec de coberta són de peces ceràmiques de poca volada.

Grup II: Tipologies d’edificis de crugies perpendiculars a la façana principal

Els habitatges rurals aïllats que s’organitzen mitjançant crugies perpendiculars a la façana principal s’han construït fonamentalment en una sola fase. Aquesta tipologia de masia és la més coneguda pels mestres d’obres locals[22]. Un grup tipològic que el trobem comunament a qualsevol entorn geogràfic de Catalunya procurant, això si, tenir la façana principal encarada a migdia. S’organitza a partir de l’entrada (que ocupa la crugia central de la planta baixa de la casa) i de la sala (que ocupa la crugia central de la planta primera) que fa de distribuïdor de les habitacions del primer pis[23]. Aquests dos espais tenen una forta relació amb l’exterior amb les corresponents obertures (porta principal i finestral) i estan comunicades entre si per l’escala interior. Les seves característiques principals són:

a-Edifici fonamentalment construït majoritàriament en una sola fase i fet en períodes de benestar econòmic (s. XVII-XIX). Una edificació principal i la resta d’edificacions secundaries a banda en els laterals o be formant cossos aïllats defineixen un espai exterior circular.

b-Funcionalitat organitzativa de les crugies interiors a partir de l’entrada, la sala, i la resta de dependències (cuina, celler, habitacions... ). La sala es l’espai interior principal i se situa al centre geomètric de la planta primera i simbolitza el centre de la casa.

c-Acceptació de funcions complementaries com: terrats superiors o altells de sota-coberta, cossos annexes o galeries laterals, etc. Majoritàriament les successives ampliacions es realitzen amb crugies secundàries i  complementàries que se situen fonamentalment a banda i banda de l’edifici principal. 

d-Ordre de les obertures que expressen: centralitat, simetria, equilibri, proporció, predomini del massís sobre el buit, etc. L’eix compositiu de la casa passa per la porta d’entrada, la finestra de la sala i els badius en el cas de l’existència d’una tercera planta de sotacoberta.

e-Acabats de qualitat sovint formats per façanes arrebossades o estucades amb marcs d’obertures de pedra picada. Una característica que demostra la capacitat econòmica dels propietaris d’aquestes construccions.

La composició tipològica de les 45 masies analitzades, també estan influenciades en segon i tercer terme per característiques històriques, geogràfiques, estilístiques... Hem pogut comprovar que majoritàriament també tenen antiguitats importants (s. XV-XVI (27%), s. XVII-XVIII (36%), s. XIX-XX (13%)), malgrat que moltes d’elles no coneixem cap referència històrica (24%). També es interessant ressaltar que bona part d’aquestes masies encara conserven actualment un espai lliure, mes petit o mes gran, al davant (93%). Per altre banda més de la meitat miren al sud-est (sud-est: 53%, sud-oest: 22%,  sud: 11%, etc.). Per tant no n’hi ha cap que estigui encarada al nord, però nomes tampoc no n’hi ha masses d’elles, contràriament al que es diu normalment, encarades totalment al sud. Una data sorprenent es que moltes d’aquestes edificacions l’orientació de la façana correspon al sentit de la pendent geogràfica (31%). Finalment bona part d’aquest exemples estan situats en indrets planers o de molt poca pendent (22%).

Les 7 masies mes representatives d’aquesta segon grup de tipològies (figura 3) són: Can Papanaps, Can Baró, Cal Xipreret, Ca l’Arnó, Can Mariner, Can Verdaguer, i Can Planes.[24]

 

Figura 3. Grup II de tipologies de masies
Font: Elaboració pròpia.

 

T-II-a Can Papanaps (Carrer de dos Rius, 7, Horta-Guinardó). Aquesta és la tipologia bàsica d’aquest segon grup tipològic. La planta rectangular (12,25 m de longitud de façana i de 108 m2 d’ocupació aprox.), les tres línies de crugies perpendiculars a la façana, la coberta de dues vessants donant les aigües a les façanes laterals, l’alçada de dues plantes, etc, són els aspectes més remarcables. En el cas de la masia de Can Papanaps és caracteritza per tenir: obertures emmarcades amb carreus de pedra picada amb llindes horitzontals, paret de maçoneria, ràfecs de coberta senzills i funcionals formats per vàries peces ceràmiques, etc. La bona orientació de la façana principal queda ressaltada pel corresponent rellotge de sol.   

T-II-b Can Baró (Carrer Pla de Bar, 43 / Horta-Guinardó). Aquesta tipologia de planta rectangular (21 m de longitud de façana i de 575 m2 d’ocupació aprox.),  és diferencia de l’anterior per tenir tres plantes d’alçada. Per tant és una variant evolutiva de la tipologia anterior. Aquest exemple de Can Baró és caracteritza per tenir: la façana principal de composició barroca (el remat ondulat de la façana principal imita l’estil barroc català), les obertures decreixents (segons l’alçada) i ordenades a partir de tres eixos verticals, etc. L’alçada considerable de la planta primera li atorga la funció de planta noble. La façana principal, orientada a sud, disposa d’un rellotge de sol que corona l’edifici. Els balcons funcionals, amb baranes metàl·liques, són alguns dels complements més significatius.

T-II-c Cal Xipreret (Avinguda Joan XXIII / Gràcia): Aquesta tipologia de planta rectangular (25 m de longitud de façana i de 404 m2 d’ocupació aprox.), és també una evolució de l’anterior amb la incorporació de volums complementaris a banda i banda de l’edifici i per tant està format per 5 línies de crugies perpendiculars a la façana principal. Aquesta masia de Cal Xipreret, del s. XVIII i XIX, és caracteritza per tenir: estil neoclàssic amb una estilitzada cornisa, balconades i obertures decreixents que ajuden a accentuar la perspectiva visual, estuc de color terrós que remarca els marcs de les balconades i les obertures, etc. Les lloses de balcons i la resta d’elements constructius són simples. En aquest cas la racionalitat tradicional és complementa amb la racionalitat neoclàssica.

T-II-d Ca L’Arnó (carrer del Rector de Vallfogona / Sant Martí). Aquesta tipologia de planta rectangular (13 m de longitud de façana i de 188 m2 d’ocupació aprox.), és diferencia de les anteriors per les reformes successives que han introduït asimetries volumètriques en el conjunt. Per exemple en la masia Ca l’Arnó és caracteritza per tenir: les obertures emmarcades amb carreus de pedra picada amb llindes horitzontals, ràfecs de coberta senzills i funcionals formats per vàries peces ceràmiques, etc. La bona orientació de la façana principal queda ressaltada pel corresponent rellotge de sol.   

T-II-e Can Mariner (Carrer d’Horta, 50 / Horta-Guinardó). Aquesta tipologia de planta trapezoïdal (25,5 m de longitud de façana i de 407 m2 d’ocupació aprox.) de grans dimensions te les característiques de volumetria amb algunes asimetries com el cas anterior. En aquesta tipologia és comença a fer visible, volumètricament des de l’exterior, l’altell de sotacoberta. En el cas de la masia de Can Mariner és caracteritza per tenir: volumetria de tipus basilical, paret de maçoneria amb cantonades de carreus carejats, obertures emmarcades amb carreus de pedra sorrenca amb llindes horitzontals, tres badius a la planta golfes amb arc de mig punt, etc. També destaquen els balcons de la planta primera amb baranes metàl·liques i els ràfecs de coberta de poca volada de peces ceràmiques. La façana principal està encarada a migdia amb un rellotge de sol situat en un dels laterals del parament.

T-II-f Can Verdaguer (Carrer de Piferrer / Nou Barris). Aquesta tipologia planta rectangular del seu volum principal (16,5 m de longitud de façana i de 450 m2 d’ocupació aprox.),  continua tenint una volumetria simètrica formada per tres línies de crugies perpendiculars a la façana. Es una tipologia clarament de tipus basilical amb la crugia central de tres plantes i les crugies laterals de dues plantes. La masia de Can Verdaguer és caracteritza per tenir: obertures ordenades en tres eixos verticals i emmarcades amb carreus de pedra picada i llindes horitzontals, porta principal en forma d’arc de mig punt i dovelles de pedra picada, ràfecs de coberta senzills i funcionals formats per vàries peces ceràmiques, obertura amb arc de mig punt en el terrat superior, etc. Als seus laterals s’han construït edificacions secundàries. La façana principal està orientada a sud i te un rellotge de sol.   

T-II-g Can Planes (Avinguda Joan XXIII, 214 / les Corts). Tipologia de planta rectangular (16,5 m de longitud de façana i de 354 m2 d’ocupació aprox.) totalment simètrica formada per tres línies de crugies perpendiculars a la façana. La crugia central forma un terrat superior i esta coberta a quatre aigües. Aquest tipus de teulat és de transició cap el tipus de masia senyorial. La masia de Can Planas, reconstruïda a principis del s. XVIII, és caracteritza pertenir: una volumetria unitària i compacte, obertures ordenades a partir de tres eixos verticals amb marcs de pedra picada, etc. L’organització interna s’estructura a partir de l’entrada a la planta baixa i la sala a la planta primera.

Grup III: Tipologies d’edificis de crugies paral·leles i perpendiculars a la façana principal

Els habitatges rurals aïllats que s’organitzen mitjançant una malla de crugies, paral·leles i perpendiculars alhora, són les masies normalment de majors dimensions i tenen característiques tipològiques de palau senyorial. Moltes d’elles tenen un caràcter unitari dins d’un llenguatge estilístic culte i acadèmic[25]. Les seves característiques més comunes principals són:

a- Espai homogeni tant exterior (ràfec de coberta horitzontal a totes les façanes) com interior (modularitat repetitiva de sales de forma regular). Tendeix a donar la mateixa importància a totes les quatre façanes i per tant a l’espai exterior que es troben davant de cada una d’elles.

b- Priorització de l’espai situat al centre geomètric de la casa i la crugia que en ella s’hi troba. Una crugia central que majoritàriament es situa la caixa d’escala com organitzadora de la casa

c- Obertures disposades de manera simètrica i proporcionada amb dimensions decreixents en les plantes superiors. Majoritàriament el tractament d’aquest grup tipològic com a casa senyorial tendeix a aplicar les proporcions decreixents de l’arquitectura culta en l’alçada de les obertures i dels sostres.

d- La coberta és de quatre pendent si vessa les aigües per igual a totes les façanes, i la planta noble es troba a la planta primera. No n’hem trobat cap amb l’espai central que faci de claraboia d’il·luminació.

e- La major part d’aquestes masies segueixen un estil culte, fonamentalment el neoclassicisme, amb esgrafiats de gran riquesa de formes. La resta d’acabats, ràfecs de coberta, marcs d’obertures, lloses de balcons... segueixen un mateix estil.

La composició tipològica de les 33 masies analitzades, que responen a aquest tercer grup, esta influenciada en segon i tercer lloc per característiques històriques, geogràfiques, i estilístiques. En aquest sentit hem pogut comprovar que tendeixen a tenir una data de construcció més recent (s. XV-XVI (18%), s. XVII-XVIII (45%), s. XIX-XX (16%)). Moltes d’elles continuem no tenint cap referència històrica concreta (21%). També es interessant ressaltar que bona part d’aquestes edificacions conserven actualment l’espai lliure a tot el seu entorn indispensable per deixar lliures les seves quatre façanes (85%). Solament algunes d’elles (15%) es troben actualment adossades a edificis realitzats posteriorment. També la bona orientació continua sent present en totes elles (sud-est: 54%, sud-oest: 18%,  sud: 15%, etc.). També cap d’aquests exemples la façana principal esta encarada al nord. Per altre banda es interessant el percentatge que ens indica que la majoria d’exemples d’aquest grup es troben construïts en terrenys plans o de molt poca pendent (68%). Finalment son pocs els casos que l’orientació de la façana principal correspon al sentit de la pendent geogràfica (15%).

Les 3 masies mes representatives d’aquesta tercer grup de tipologies (figura 4) són: Can Querol, Can Canet de la Riera, Can Vinyals de la Torre.[26]

 

Figura 4. Grup III de tipologies de masies
Font: Elaboració pròpia

 

T-III-a Can Querol (Passeig de Maragall, 394, Horta-Guinardó). Aquesta tipologia de planta quadrangular (17,5 m de longitud de façana i de 370 m2 d’ocupació aprox.),  amb coberta a quatre aigües és el model bàsic de masia palau. Un tipus caracteritzat per la simplicitat que li dona una austeritat senyorial remarcables. El cas de Can Querol, del s. XVIII, és caracteritza per tenir: tres plantes d’alçada i un espai de sota-coberta, alçades interiors menors en les ultimes plantes, obertures ordenades mitjançant eixos verticals i les ventilacions de sota-coberta estan formades per obertures el·líptiques, etc. Altres aspectes remarcables són els marcs d’obertures, cantonades, lloses de balcons i ràfecs de coberta fets de pedra picada. La pell d’arrebossat i les baranes metàl·liques dels balcons són altres complements destacables. 

T-III-b Can Vinyals de La Torre (Carrer del Doctor Salvador Cardenal, 7, les Corts). Aquesta segona tipologia de masia palau, amb coberta a quatre aigües, te la façana principal en la dimensió més petita de la seva planta rectangular (21,5 m de longitud de façana del volum principal i de 460 m2 d’ocupació aprox.). Les edificacions secundaries annexes complementen el conjunt. La masia de Can Vinyals de la Torre és caracteritza per tenir: tipologia de palau i tipologia basilical alhora, quatre crugies perpendiculars a la façana principal, porta principal d’arc de mig punt i dovelles de pedra picada, obertures de forma quadrangular i emmarades amb carreus de pedra picada, balcó a l’obertura de la sala de la planta primera, etc. Les obertures de la planta segona formen un seguit de badius d’arcs de mig punt de reduïdes dimensions que serveixen per ventilar el sota-coberta.

T-III-c Can Canet De La Riera (Carrer Bosch i Gimpera, 513, les Corts). Aquesta tercera tipologia de masia palau, amb coberta a quatre aigües, te la façana principal en la dimensió més llarga de la seva planta rectangular (18 m de longitud de la façana del volum principal i de 520 m2 d’ocupació aprox.). Un seguit d’edificacions secundaries annexes complementen el conjunt. L’exemple de la masia de Can Canet de la Riera, que antigament depenia del monestir de les Puel·les i que va ser ocupada per la família Canet en el s. XVII, és caracteritza per tenir: tres plantes (l’últim d’elles formant un terrat o sota-coberta amb badius de petita mida), planta primera de major alçada que fa de planta noble, porta principal de la planta baixa te un arc de mig punt, etc. El ràfec de coberta horitzontal està format per peces ceràmiques.

Característiques tipològiques de les construccions agrícoles situades dins la zona de seguretat militar de Barcelona en el s.XIX

En l’estudi dels permisos d’obres del s. XIX demanats a la Comandància d’Enginyers per part dels propietaris de les finques del voltant de la ciutat de Barcelona, sotmesos a la servitud militar, ens ha permès identificar 69 exemples d’edificis relacionades amb l’activitat agrícola-residencial. Cada un d’aquests permisos d’obres esta format per una memòria redactada pel propietari, uns plànols realitzats per un mestre d’obres i un informe redactat pels enginyers militars. Uns exemples que estan regulats per diferents reials ordres, del s. XIX, que solament permeten edificar funcions de caràcter agrícola o funcions molt lligades al territori. Els permisos d’obres, que els propietaris particulars sol·liciten als enginyers militars, són per construccions de nova planta, reformes, reconstruccions, etc.[27] La descripció de les obres es realitzen mitjançant una memòria i uns plànols de: situació, distribució, alçats i seccions.[28] Entre les peticions mes usuals hi ha la construcció d’un magatzem[29]; una sínia i un dipòsit[30];una barraca i una sínia[31];una caseta per habitatge[32]; una barraca, una sínia i un dipòsit[33];una caseta, una sínia i un dipòsit[34];  reedificar una caseta[35]; una barraca com a habitatge[36], etc. Cal dir que les edificacions que presentem a continuació desapareixen a finals del s. XIX i principis del s. XX tant per la construcció de l’eixample Cerdà, com per la seva precarietat constructiva.

Unes edificacions agrícoles que, segons aquests permisos d’obres, proposen unes tipologies totalment diferents a les masies estudiades en l’apartat anterior degut a la rígida normativa militar que els obliga a construir edificis d’una sola planta, de reduïdes dimensions, de funcions indispensables per l’economia del pla de Barcelona, i finalment mitjançant tecnologies fàcils d’enderrocar. En aquest sentit el concepte de tipologia es mes repetitiva, homogènia i on l’estil arquitectònic neoclàssic es gairebé present en totes elles com una de les característiques que defineix el seu valor arquitectònic.

Cal dir que aquestes edificacions agrícoles, de dins la zona de seguretat militar de Barcelona, són semblants a la d’altres ciutats catalanes militaritzades del s. XIX (Girona, Figueres, etc.) sotmeses a les mateixes normatives militars. El comentari general de les tipologies és fonamenta en l’organització funcional, volumètrica i constructiva. També es fan comentaris particulars d’algunes d’elles segons l’estil arquitectònic, els complements i altres especificacions.

Els aspectes que definim com a fonamentals es caracteritzen en aquest cas, per la incorporació d’aspectes fins ara que definíem de tercer ordre entre els condicionats fonamentals com són: l’espai exterior format per l’habitatge, el magatzem, la sínia i el dipòsit d’aigua (segons el casos) en relació al tipus de façana d’estil fonamentalment neoclàssic, l’espai interior format per una planta lliure que permet qualsevol distribució interior mitjançant envanets (com són les habitacions i la cuina de reduïdes dimensions), coberta plana o a dues aigües i d’una sola planta etc. Mentre que queden en segon terme les característiques històriques i del lloc com són: Aspectes d’orientació en relació a la pendent del terreny, època de construcció en relació a les etapes de construcció, etc. A partir d’aquests condicionants podem dividir tots els exemples estudiats en tres grups. En aquest ca el quart grup està format per les tipologies que tenen solament la funció agrícola (barraca) o d’allotjament d’animals (quadres) o de productes (magatzems), el cinquè grup es mixt i te la doble funció d’habitatge unifamiliar (residencial) i agrícola (magatzem, sínia, dipòsit d’aigua...) i finalment el sisè grup tipològic te solament la funció residencial. De les edificacions estudiades diferenciem el grup IV (42%), el grup V (24%), i el grup VI (34%)[37].

Grup IV: Tipologies d’edificis de funció d’allotjament d’animals (quadres) o ferratges (magatzems)

Els assentaments que només tenen la funció de barraca o de magatzem agrícola i de quadre d’animals s’organitzen en crugies lliures, àmplies i funcionals. En aquests assentaments no es troba cap funció residencial. Per tant el seu us principal és la cria de bestiar aprofitant la situació d’estar voltada de camps de conreu. Les seves característiques més generals mes importants són:

a- Volumetria allargada i cobriment a dues aigües, amb dues façanes principals i dues façanes secundàries. Aquest tipus de plantes rectangulars simples i funcionals les trobem des de les barraques de reduïdes dimensions a les quadres i magatzems de grans dimensions.

b- Màxima funcionalitat interna mitjançant una planta lliure. Els pilars estan embeguts en el tancament perimetral evitant així els pilars interiors. Un espai interior sense distribucions que permet la multifuncionalitat amb repartiments posteriors mitjançant envanets.

c- Les ampliacions es realitzen allargant els extrems de la nau o be construint una nau paral·lela quan és necessita un major espai. El mateix succeeix en el cas que es necessita la reducció de l’espai.

d- La porta principal, les portes secundaries i la resta d’obertures estan disposades normalment de forma simètrica. L’ordre i la repetició de les obertures es una constant en tots els exemples.

e- Austeritat constructiva molt semblant a altres edificacions situades al pla de Barcelona de tipus productiu o industrial. La servitud militar potenciava la simplicitat constructiva i estructural.

La composició tipològica de les 29 edificacions analitzades, que responen a aquest quart grup, també estan influenciades en segon terme amb les característiques funcionals i estilístiques. En tercer terme queden les influencies històriques o geogràfiques. La relativa importància d’aquest últim aspecte es degut a que majoritàriament l’entorn de Barcelona es planer. També cal destacar que la majoria d’aquestes edificacions corresponen a permisos d’obra nova (90%) respecte a les obres de reforma, reconstrucció i ampliació. Es de suposar que les poques referencies que tenim sobre intervencions sobre edificacions existents es degut  a que es devien realitzar les obres sense donar-ne coneixement a les autoritats militars.

Les construccions seleccionades representatives d’aquest quart grup de tipologies (figura 5) són: Barraca de Josep Pascual, Quadres Serrallach, i Magatzem agrícola Regordosa.

 

Figura 5. Grup IV de tipologies de construccions agrícoles
Font: Elaboració pròpia

 

T-IV-a Barraca de Josep Pascual (Inici de la muntanya de Montjuïc / 1868). Aquesta tipologia te una funció de magatzem d’eines. Esta situada dins una cavitat circular d’una antiga pedrera de la muntanya de Montjuïc. Esta format per una barraca quadrada (6x6 m) amb una superfície d’ocupació reduïda (36 m2). Al seu costat es troba un cobert rectangular (6x10,5 m) amb una superfície gairebé el doble que la de la barraca (63 m2). L’alçada de la barraca es de 3 m. Aquesta barraca, a diferencia de la majoria que son de fusta, esta construïda amb pedra seca per considerar-se que es una construcció precària. La coberta és de dues aigües amb carener al centre. A nivell compositiu esta modulada estructuralment i es de caràcter eminentment funcional.

T-IV-b Quadres Serralalch (Inici de la muntanya de Montjuïc / 1868). Aquesta tipologia te una funció exclusiva de quadres. Les quadres Serrallach és caracteritzen per tenir: planta rectangular (46,2x11,5 m) amb una superfície d’ocupació considerable (513 m2), deu crugies estructurals (4,6x11,5 m) disposades en paral·lel, pilars de 45x45 cm i paret de rajol de 15 cm d’amplada, etc. No sabem com són els pòrtics estructurals principals de llums importants (11,5 m). Podem considerar que el sostre és de bigues de fusta de llums normals (4,6 m) i solera de fusta i ceràmica. La coberta és plana. Compositivament te un estil academicista ordenat (sòcol, arcs rebaixats en les obertures, i motllura superior formant un ràfec de coberta) format per 3 portes i 16 finestres (1,5 m d’amplada). Aquest edifici te poca alçada (3 m interior i 3,5 m exterior). Finalment no tenim coneixement de l’existència d’altres edificacions ni funcions complementaries al seu entorn.

T-IV-c Magatzem agrícola Regordosa (Pla de Barcelona - Sarrià / 1855). Aquesta tipologia també te us agrícola de magatzem. En el cas del magatzem agrícola Regordosa és caracteritza per tenir: planta rectangular (72x11,5 m) amb una superfície d’ocupació important (828 m2), 26 crugies estructurals (5,5x5,5 m) disposades en paral·lel doble fila, pilars de 45x45 cm, paret de rajol de 15 cm d’amplada, etc. Com en el cas anterior no sabem com són els pòrtics estructurals principals però, per la seva reduïda llum, podem considerar que són de jàsseres de fusta (5,5 m). Creiem que el sostre és de bigues de fusta de llums considerables (5,5 m) i solera de fusta i ceràmica. A nivell de composició segueix una modularitat funcional repetitiva. Al no tenir la façana no podem deduir els elements estilístics ni la seva alçada. Te els equipaments complementaris indispensables com són: el porxo de la sínia, el dipòsit d’aigua per regar, etc. Aquestes dues funcions complementaries és troben disposades a poca distància del magatzem (4,5 m)i estan formades per dos mòduls geomètrics iguals (4,5x4,5 m).

Grup V: Tipologies d’edificis mixtes que tenen la doble funció d’habitatge unifamiliar (residencial) i agrícola (magatzem, sínia, bassa d’aigua...)

Els assentaments que tenen la doble funció residencial i de quadres o magatzem agrícoles s’organitzen en diferents volums (un al costat de l’altre). Aquesta és la tipologia agrícola més usual dins la zona de seguretat militar. El programa funcional es repeteixen tots ells. Unes construccions que estan enmig d’una propietat formada per hortes o camps de conreu de reduïdes dimensions. Les seves característiques principals són:

a- Suma de volums en que cada un d’ells te una funció: casa, porxo per la sínia, dipòsit d’aigua, pou... El volum principal esta format per la casa. Cada element te les dimensions diferents segons l’espai que necessita.

b- La majoria de plànols estudiats d’aquesta tipologia no tenen distribució interior i hem de suposar que la realitzaven després lliurament mitjançant els envanets interiors.

c- Aquesta organització en edificis diferents permetia la construcció per fases successives. Les ampliacions es fonamentaven pel principi de la suma lliure d’elements fonamentalment a les bandes de la caseta principal.

d- Coberta majoritàriament de teula amb dues aigües i de ràfecs senzills (no trobem dibuixats complements especials com fumerals, etc.). En alguns casos també trobem coberta plana.

e- Sempre és remarca en les memòries el caràcter efímer d’aquests edificis malgrat acabin sent en realitat edificacions permanents. Això justifica que la majoria d’elles tinguin tancaments d’un gruix màxim de 15 cm.

La composició tipològica d’aquest cinquè grup hem analitzat 17 exemples, igualment com el grup anterior, es caracteritzen per tenir una composició tipològica influenciada en segon terme per les característiques sobretot estilístiques. Queden així, en tercer terme, les influencies històriques o geogràfiques. Cal valorar que la majoria d’aquestes edificacions corresponen a permisos d’obra nova (70%) respecte a les obres de reforma, reconstrucció i ampliació (30%).

Les construccions seleccionades representatives d’aquest sisè grup de tipologies (figura 6) són: Casa Umbert,  Casa Foraster, Casa Girona.

 

Figura 6. Grup V de tipologies de construccions agrícoles
Font: Elaboració pròpia

 

T-V-a Casa Umbert (Pla de Barcelona/1851). Tipologia de casa unifamiliar i un dipòsit petit d’aigua. La casa Umbert és caracteritza per tenir: funció d’habitatge unifamiliar amb una planta rectangular (6,3x9,3 m) de reduïdes dimensions (60 m2), podem deduir que te una sola crugia estructural amb paret de rajol en els tancaments exteriors de gruix normal (14 cm) i en els tancaments interiors de rajol pla de poc gruix(5 cm), podem considerar que el sostre és de bigues de fusta de llums considerables (6 m) i solera ceràmica, coberta plana, etc. A nivell compositiu està format per un eix vertical que centre la porta d’entrada (1,6x2,4 m) amb una finestra a cada costat (0,9x1,6 m). Te un motllura a nivell de sostre del primer pis a tot el seu voltant que marca l’alçada interior (uns 4m) sobre el qual hi un mur de coronament que dona l’alçada total de l’edifici (5,5 m).El dipòsit esta fet amb paret de reduïda alçada (0,9 m), amb tres compartiments, i te la funció de magatzematge d’aigua (uns 48 m3).

T-V-b Casa Foraster (Pla de Barcelona – Besòs / 1855). Tipologia de casa unifamiliar gran, un dipòsit d’aigua també gran i un edifici complementari per la sínia. La casa Foraster és caracteritza per tenir: planta rectangular (11,4x9,3 m) d’una sola planta de dimensions grans (106 m2), malla regular de pilars, 6 perimetrals i 2 centrals, de rajol (30x30 cm) i sense pilars a les cantonades seguint un modelatge de dimensions normals (3,7x4,5 m) amb jàsseres i bigam de fusta i solera ceràmica. tancament perimetral de rajol de gruix normal (14 cm) i distribució interior de rajols plans de poc gruix (5cm), coberta és plana, etc. Pel que fa a la seva composició està format per un eix vertical que situa una finestra central (0,8x1,3 m) amb dues portes als costats (1x2,5 m). Te un motllura a nivell de sostre del primer pis a tot el seu voltant que marca l’alçada interior (uns 3,9m) sobre el qual hi un mur de coronament donant l’alçada total(4,9 m). L’edifici de la sínia es molt semblant a l’habitatge però de dimensions més reduïdes (57 m2). El dipòsit està fet amb paret d’alçada normal (1,3 m), amb dos compartiments, i te la funció de magatzematge d’aigua (uns 52 m3).

T-V-c Casa Girona (Pla de Barcelona – Besòs, 1865). Tipologia complexa formada per una casa unifamiliar, dipòsit d’aigua i cobert per la sínia. Aquest exemple de la casa Girona és caracteritza per tenir: varis volums juxtaposats creant una planta irregular de grans dimensions (202 m2), crugies rectangulars de diferents dimensions i llums diverses (<5,6 m), tancament perimetral de rajol de gruix normal (14 cm) i distribució interior de rajol pla de poc gruix (5 cm), coberta inclinada de teula àrab, etc. Compositivament està format per la suma de volum diferents amb portes de dimensions normals (1x2,1 m) i finestres de dimensions també usuals (0,8x1,3 m). L’alçada de la coberta és normal (entre 2,5 i 3,7 m). Te tres dipòsits fets amb paret d’alçades diferents (entre 1,5 i 2m) que tenen la funció de magatzematge d’aigua (uns 44m3).

Grup VI: Tipologies d’edificis només de funció residencial

Els assentaments que tenen només la funció residencial, per una o dues famílies, i envoltats de camps de conreu. En els permisos d’obres és justifica la seva construcció per raons teòricament agrícoles. Les seves característiques fonamentals són:

a-Composició arquitectònica molt semblant a les edificacions realitzades dins els nuclis urbans. Les façanes estan ordenades segons criteris majoritàriament d’estil neoclàssic que van des dels mes senzills als d’un grau de perfecció importants.

b- Interiors formats per programes de distribució senzills (dues sales) fins als més complerts. En aquests últims casos trobem el distribuïdor que comunica  diferents estances interiors com son la cuina i varies habitacions. El servei el trobem a l’exterior adossat a una de les parets de la façana posterior o laterals.

c- Eixos de composició verticals que ordenen les obertures i franges de composició horitzontals que ordenen el sòcol, el cos de l’edifici i el coronament. L’obertura principal es col·loca al centre i les secundaries als laterals.

d- Edificis aïllats que tracten majoritàriament totes les façanes de manera homogènia una característica pròpia de l’arquitectura d’estil. En aquest sentit les façanes tendeixen a tenir la mateixa importància.

e- Majoritàriament és reprodueix l’estil academicista mitjançant motllures, detalls arquitectònics i decoracions. Els ràfecs de coberta i els macs de les obertures son els elements amb un major detallisme arquitectònic.

La divisió que hem fet van des de les propostes unifamiliars a les bi-familiars. Tant en un cas com en l’altre els hem disposat segons l’evolució estilística de cada un d’ells, des de les tipologies merament funcionals a les propostes d’arquitectura culta. En aquests casos es veu una clara voluntat de seguir els paràmetres matemàtics de proporció academicista i els detalls arquitectònics que reprodueixen un estil determinat.

La composició tipològica de les 23 edificacions analitzades, que responen a aquest sisè grup, han estat influenciades en segon terme per característiques funcionals i estilístiques. D’aquesta manera novament són relegades en tercer terme les influències històriques o geogràfiques. La major part dels casos (90%) les obres estudiades corresponen a permisos d’obra nova. Es de suposar que novament les poques referencies de reformes, reconstruccions i ampliacions d’edificacions existents es degut  a que es devien realitzar les obres sense donar-ne coneixement a les autoritats militars.

Les construccions seleccionades representatives d’aquest sisè grup de tipologies (figura 7) són: Casa Girau, Casa Portavella, Casa Parladé, i Cases Martí.

 

Figura 7. Grup VI de tipologies de construccions agrícoles
Font: Elaboració pròpia

 

T-VI-a Casa Girau (Pla de Barcelona - Clot / 1862). Tipologia de casa unifamiliar amb un estil acadèmic senzill. La Casa Girau és caracteritza per tenir: planta quadrangular (9,2x9,2 m) de dimensions normals (92,5 m2), paret de carrega perimetral de dimensions importants (30 cm) amb un pilar central de rajol (30x30 cm),  jàssera central formant dues crugies cobertes amb bigues i solera ceràmica, coberta plana, etc. Respecte a la seva composició, està format per un eix vertical que situa una finestra central (0,8x1,6 m) i una porta (1,2x3,2 m) a banda i banda. Te una motllura a nivell de sostre del primer pis a tot el seu voltant que marca l’alçada interior (uns 4m) sobre el qual hi un mur de coronament donant l’alçada total de l’edifici (5,4 m). Estilísticament te un sòcol d’alçada normal (0,9 m) i una motllura que emmarca obertures i cantonades de poca amplada (20 cm). No coneixem el seu repartiment interior.

T-VI-b Casa Portavella (Pla de Barcelona – prop de la Ciutadella  / 1863). Tipologia de casa unifamiliar amb un estil acadèmic culte. La casa Portavella és caracteritza per tenir: planta rectangular (7,6x11,3 m) de dimensions normals (85,8 m2), paret de carrega perimetral de dimensions importants (30 cm) creant una crugia de llum notable (6,5 m), coberta plana, etc. En lo que respecta a la seva composició, està format per un eix vertical que situa una porta principal al centre de la façana principal i una altre porta a la façana posterior (1,2x2,4 m). Sobre la porta d’entrada hi ha un finestral amb arc rebaixat. Les 4 finestres estan disposades a les façanes laterals són d’amplades normals (0,8 m).Te un motllura a nivell de sostre del primer pis a tot el seu voltant que marca l’alçada interior (uns 4 m) sobre el qual hi un mur de coronament donant l’alçada total de l’edifici (4,9 m). Estilísticament te un sòcol d’alçada reduïda (35 cm), unes motllures verticals que emmarquen la porta d’amplada normal (45 cm) i també a les cantonades d’amplada important (95 cm). Un envà divideix el interior en dues sales.

T-VI-c Casa Parladé (Pla de Barcelona / 1852). Tipologia de casa unifamiliar d’estil acadèmic culte sofisticat. La casa Parladé és caracteritza per tenir: planta rectangular (5,4x11,6 m) de dimensions reduïdes (60 m2), paret de carrega perimetral de dimensions exagerades (60 cm),crugia de llum normal, coberta plana, etc. A nivell compositiu està format per un eix vertical que situa la porta principal al centre de la façana principal de dimensions importants (1,6x2,9 m) acabat amb arc de mig punt. Les 7 finestres de l’edifici estan disposades a la façana principal (4), laterals (2) i posterior (1) de dimensions allargades (0,5x1,7 m) i acabades amb un arc de mig punt. Te un motllura a nivell de sostre del primer pis a tot el seu voltant que marca l’alçada interior (uns 3,6m) sobre el qual hi un mur de coronament donant l’alçada total de l’edifici (4,6 m). Estilísticament te un sòcol d’alçada normal (90 cm) i uns cossos laterals amb motllures verticals, d’amplada importants (2 m), als extrems de la façana principal que emmarquen una finestra en cada una d’elles. Dos envans creant tres espais interiors (sala, cuina i dormitori).

T-VI-d Cases Martí (Pla de Barcelona / 1865). Tipologia de dues cases aparellades de grans dimensions amb un estil acadèmic molt senzill i funcional. Les cases Martí és caracteritzen per ser edificacions agrícoles complementaries. Cada casa te: planta rectangular (10x16,6 m) de grans dimensions (166 m2), paret de carrega perimetral de dimensions normals (15 cm), diverses crugies interiors que cobreixen una amplada important (9,8 m) i deduïm que el cobriment és de bigues de fusta i solera ceràmica, la coberta és inclinada amb teula àrab, etc. Respecte a la seva composició està format per un eix vertical que ordena dues portes de dimensions importants (1x3 m) i tres finestres també de dimensions considerables (1x1,8 m) de manera rítmica. La coberta oscil·la entre una alçada mínima (2,1 m)a la màxima (3,7 m). Els envans divideixen el interior en una entrada, un distribuïdor allargat i vuit sales (cuina, menjador i habitacions). A un costat es troba un cobert de grans dimensions (95,5 m2) i a l’altre un dipòsit de paret d’una alçada important (2 m) pel magatzematge d’aigua (uns 100 m3).

Conclusions

Aquest estudi revaloritza l’anomenada “arquitectura menor” desapareguda majoritàriament per les grans intervencions urbanístiques. En aquest sentit l’estudi de l’arquitectura tradicional agrícola, de l’entorn de la ciutat de Barcelona del s. XIX, fa reflexionar sobre la importància de la relació entre l’edificació històrica i l’evolució de l’entorn i les dificultats que te l’arquitectura històrica per adaptar-se als nous paisatges rurals i urbans.

En els primers tres grups (I, II i III) hem comprovat que les 15 tipologies estudiades de l’entorn de la ciutat de Barcelona els trobem majoritàriament repetides en la majoria de comarques catalanes. Els dos primers grups (21% i 44%) aspectes com l’estil arquitectònic i les funció concretes queden en tercer terme a l’hora de definir les tipologies arquitectòniques. Un fet que a quedat palès amb el pas dels anys que ha variat l’estil arquitectònic i la funció i s’ha mantingut intacte el seu valor arquitectònic definit per la seva tipologia. Solament el tercer grup (35%) l’estil arquitectònic comença a tenir importància a l’hora de definir aquesta tipologia de caràcter més senyorial. En aquest cas unes masies més lligades a l’arquitectura culte i l’estil classicista dels segle XVIII i XIX. 

Els tres grups restants (IV, V i VI) trobem tipologies arquitectòniques especials per l’explotació agrícola a les zones de protecció de l’entorn de les ciutats militaritzades. En aquests exemples l’estil arquitectònic es el que influeix sempre, en segon i fins i tot en primer terme, a l’hora de donar valor arquitectònic en les tipologies sorgides de la composició arquitectònica. També cal destacar la majoritària de les anomenades simples barraques agrícoles (42 %). Malgrat aquesta definició genèrica de barraca podem intuir que moltes d’elles s’adapten posteriorment com a caseta residencial. En totes elles veiem que l’estil arquitectònic es troba en segon terme a l’hora de definir el valor tipològic d’aquests exemples (quadre 1).

Quadre 1.
Taula comparativa dels paràmetres d’influència en la definició tipològica
 

CARACTERÍSTIQUES  ARQUITECTÒNIQUES

CARACTERÍSTIQUES  DEL LLOC  

CARACTERÍSTIQUES  HISTÒRIQUES

TI-PUS

COMPOSICIÓ   GENERAL

ESTIL

FUNCIÓ

CONSERVACIÓ

SITUACIÓ

ORIENTACIÓ

PENDENT

ORÍGENS

EVOLUCIÓ URBANA

ENTORN ACTUAL

I

1

3

2

3

3

2

2

2

3

3

II

1

3

2

3

3

2

2

2

3

3

III

1

1

2

3

3

2

3

3

3

3

IV

1

2

2

3

3

3

3

3

3

3

V

1

2

2

3

3

3

3

3

3

3

VI

1

1

2

3

3

3

3

3

3

3

Clau: 1 molt, 2 normal, 3 poc
Font: Elaboració pròpia

 

Te molt d’interès les deduccions que es poden fer a partir d’aquesta taula sobre el valor arquitectònic de l’arquitectura agrícola tradicional. Es pot comprovar els paràmetres més importants que actuen en la creació tipològica, la influencia que te l’evolució del seu entorn sobre les característiques arquitectòniques i sobretot quins són els aspectes fonamentals que s’han de tenir en compte en la seva rehabilitació.

Finalment aquest estudi d’aproximació a l’arquitectura agrícola tradicional del s. XIX a l’entorn de Barcelona hauria d’ajudar a conscienciar la importància que poden tenir aquestes edificacions que encara perduren a les zones perifèriques per urbanitzar. En aquests casos caldria portar a terme un estudi acurat dels valors geogràfics, paisatgístics i patrimonials de les zones periurbanes i valorar la seves possibilitats d’adaptació urbana abans que siguin destruïdes pels creixements urbanístics futurs[38].

ANNEXOS

Quadre 2
Quadre 3

Notes

[1]Històricament s’ha denominat Pla de Barcelona a la zona planera delimitada al nord-oest per la Serralada de Collserola, al nord-est pel riu Besòs, al sud-est pel mar mediterrani, i al sud-oest per la muntanya de Montjuic i el riu Llobregat. 

[2]S’entén per tipologia arquitectònica al conjunt d’edificis que mantenen les característiques arquitectòniques principals (espacials, organitzatives, estructurals i formals) mentre que són diferents les seves característiques arquitectòniques secundàries i terciaris (detalls funcionals, detalls tecnològics, ornamentació, usos, cossos annexes...). La classificació en tipus arquitectònics permet entendre les característiques principals que les uneixen i les característiques secundàries i terciàries que les diferencien (climatològiques, econòmiques, usos, època, estil...) (Ripoll, 2009, p.77). Alguns autors van més enllà a l’afirmar “...el concepte de tipologia a vegades és confon amb el de model. El tipus necessita una evolució fins que és consolida definitivament, mentre que el model és un objecte inventat que es repeteix sense possibilitat de modificació” (Moner, 2005, p. 70).

[3]L’entorn de la ciutat de Barcelona des de sempre ha estat una terra propicia per l’horta i l’agricultura. Els deltes dels rius Besos i Llobregat han contribuït a crear aquesta plana a partir dels sediments transportats pels mateixos rius. Una plana regada, a més per aquests dos rius, pel seguit de rieres que travessen el pla provinents de la Serralada de Collserola. També es poden diferenciar clarament les terres del delta i les terres de la plana pròpiament continental. La diferència entre aquests dos territoris és el que molts s’ha anomenat graó barceloní (Cassassasi Riba, 1995, p. 33).

[4]Alguns autors defineixen les planes del costat del mar com gran circs oberts al mar que constitueixen zones assolellades i encarades al sud i arrecerades per les muntanyes i del vent del nord (Eizaguirre, 1991).

[5]La jurisdicció catalana de la propietat rural tenia com a màxim exponent “...l’heretament universal, l’emfiteusi, els contractes agraris, els principi de troncalitat i la carta de gràcia i empenyorament. Els efectes socials de l’emfiteusi ha estat per a Catalunya transcendentals. Pel seu mitjà és repoblaren erms, es facilità l’accés a la propietat rústica i ciutadana, etc.” (Camps, 1977, p.14).

[6]La jurisdicció militar de les ciutats militaritzades obligava a respectar la lliure edificació al seu voltant. Fins una distancia de 1.500 vares (1.253 m) no és permetia la construcció d’edificis ni la urbanització de barris a extramurs. Una zona de servitud militar que arribava (figura 1) als barris d’Hostalfranchs, Gràcia, Camp de l’Arpa, Clot, la Mina, etc. Molts documents demostren que a partir de 1858 la ciutat de Barcelona perd les funcions militars i el pla de Barcelona deixa de ser zona militaritzada. En la realitat, segons l’estudi que s’ha realitzat, es demostra que durant tota la dècada de 1860 es continuen demanen permisos d’obres als enginyers militars per fer construccions agrícoles a la zona del Pla de Barcelona. Amb els anys la zona militar es concentra a l’entorn del castell de Montjuïc. D’aquesta manera la zona de la muntanya de Montjuïc es continua obligant a respectar aquesta distancia fins ben entrat el s. XX.

[7]“...en termes generals la masia s’estén profusament en tots el territoris que formen la Catalunya Vella, especialment les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona. Un anàlisi més detallat, ens permetrà concloure que Catalunya és terra de masos pel fet d’aparèixer en els paisatges i estar en plena vigència la institució malgrat la crisis que en diversos aspectes presenta la vida rural… l’estil arquitectònic de totes aquests masies (la de Barcelona) és un mostrari del que estigueren en voga del s. XV al XIX. Totes conserven el to senyorívol. Les del segle XIX és caracteritzen per la tendència al neoclàssic i són destinades més a residencia estival que no pas com a casa de pagès. Moltes han perdut el seu caràcter agrícola o pecuari” (Camps, 1977, p.117-128).

[8]Es interessant tenir en compte que les masies i l’habitatge dispers del Pla de Barcelona sofreix una primera mutació a finals del s. XVIII i durant el principi del s. XIX degut a la introducció de noves funcions residencials alienes a la de l’explotació agrícola. En aquest període moltes masies del Pla de Barcelona es transformaren en residencies rurals i en residencies senyorials rurals. Un procés que evoluciona en moltes d’elles amb la urbanització de caràcter suburbial que experimenta el seu entorn, sobretot en el s. XX, que influeix novament en la seves característiques funcionals i en la pèrdua de la seva notorietat social.

[9]La normativa militar solament deixava construir construccions que tenien funcions molt relacionades amb el territori (edificacions agrícoles, forns de ceràmica, etc.) i amb unes característiques constructives que facilitaven el seu enderrocament en els períodes bèl·lics. Es concedia el permís d’obres sempre que complissin aquests dos aspectes. Sabem que aquest control és va aplicar amb molta rugositat durant la major part del s. XIX. En aquest sentit trobem obres que es varen poder acabar, després d’haver-les iniciat sense llicencia, gràcies a demanar després el permís corresponent (i enderrocar les parts que estaven fora de la normativa militar). En els casos de total desobediència dels propietaris que construïen edificacions il·legals se’ls feia enderrocar.

[10]L’urbanisme racionalista de Cerdà sorgeix de l’aplicació rigorosa del mètode analític que comportava fer taula rasa de les preexistències territorials en l’aplicació del seu model urbanístic com a conseqüència de: “...la recerca de  principis sintètics, fonamentals, i de general aplicació en una matèria, sota el punt de vista científic, enterament nou. Aquest mètode i el natural desig d’evitar la confusió que produeix sempre la barreja d’idees i de fets de diversa naturalesa, m’han obligat a portar la divisió i la subdivisió més allà del que els signes topogràfics consentissin” (Cerdà, 1968, p. 23).

[11]Bona part dels barris perifèrics de Barcelona s’ha aplicat un urbanisme majoritàriament “…que entén la ciutat com una suma de realitats, com una juxtaposició de trossos de certa autonomia i no com un sistema global apriorísticament racionalitzat i asèpticament coherent i incontrovertible. Un urbanisme que ha plantejat els problemes a partir de les necessitats explicitades en el barri i constatades directament per l’usuari, mes que a partir d’una monumentalització dels temes que no donen la solució a cap problema conjuntural ni resolen un futur imprevisible o previsible” (Bohigas, 1983, p. 18).

[12]El canvi de model territorial del paisatge rural de l’entorn de Barcelona al paisatge urbà metropolità passa per una acumulació de variables en els segles XIX i XX. La substitució de la colonització del territori mitjançant el model agrari de les masies al model de ciutat moderna es degut a: l’augment de la població urbana respecte a la població rural, la consolidació de l’activitat industrial respecte a l’agrària i finalment la colonització del territori des de la metròpoli central que substitueix el model tradicional (Busquets, 1994, pp. 83-84).

[13]Cerdà tenia el propòsit de crear una teoria per a la construcció de noves ciutats. Una teoria que tractés la ciutat en tota la seva globalitat, en tots els seus aspectes físics, des de l’estructura urbana fins com ha de ser la cuina… Cerdà volia que l’eixample crees un nova ciutat subjecte a les regles de l’art i a les necessitats i coneixements de l’època, una nova polpació, a les seves immediacions, que no tingués els inconvenients de la Barcelona tradicional i dels varis nuclis i suburbis perifèrics que tocaven la zona de protecció militar (Puig, 1990, p. 30- 32).

[14]La lenta transformació de la perifèria de Barcelona arranca de mitjans del s.XIX. Alguns autors concreten aquests canvis “…al voltant de 1845-1848 es quan comença a haver-hi un cert equilibri entre els diferents pobles del Pla de Barcelona. Gràcia emergeix amb força, Sants també ho fa, i Sant Martí ho fa però amb menys intensitat. Les coses canvien quan a partir de 1850 Sant Martí comença a ser el nucli industrial més important del Pla de Barcelona, perquè s’hi van traslladar empreses que abans eren als barris urbans del Raval i de Sant Pere de les Puelles i també s’hi decideixen instal·lar empreses de nova planta, tant del tèxtil com d’altres sectors que obren horitzons nous en la indústria catalana” (Grau i Arranz, 1994, p. 17).

[15]Dibuix realitzat a partir de la informació obtinguda de varies fonts gràfiques que són: l’Aixecament del ciutat vella realitzat per Josep Mas i Vila en el 1842, del Mapa topogràfic del Pla de Barcelona realitzat per Ildefons Cerdà en el 1855, i el Plànol del Pla d’eixample fet per Ildefons Cerdà en el 1859. 

[16] En el model arquitectònic tot ha sigut determinat prèviament i per tan es un objecte que s’ha de repetir tal qual és. Mentre que el tipus no ha sigut format a priori sinó que la seva formació requereix la prèvia existència de edificis d’evidents analogies formals i funcionals que ja existeixen en una determinada condició històrica de la cultura  (Giuliano Argan. El concepte de tipologia arquitectònica) (V.AA: La masía, historia i tipología. Barcelona: 2C Construcción de la ciudad n.17-18, 1981. p.12)

[17]Una de les característiques espacials mes important de la masia es l’espai destinat a sala “...la sala catalana conserva el caràcter de la llar pròpia del seu origen, i el centre de l’habitatge a on convergeixen la vida dins l’espai domèstic. D’aquesta concepció se’n deriven diversos caràcters. Un es la tendència a la unitat central de la sala, que malgrat sigui fila de la tradició rectangular pròpia del sistema de coberta d’embigat de fusta, tendeix a la forma quadrada” (Cirici, 1988, p.22).

[18]La masia no ha estat allunyat de les influencies de l’estil de cada moment històric. Aquesta influencia estilística podia ser general (sobretot en masies construïda per propietaris d’un cert nivell cultural i econòmic) o be en detalls concrets (marcs de portes i finestres).  

[19]Els complements funcionals, estilístics... son innombrables. Aquests accessoris són afegits realitzats durant la construcció o be en el pas dels anys (reixes, baranes, esgrafiats...).

[20] Veure en Annex el quadre 2 obtingut de Ripoll, Ramon i altres, 2010

[21]Altres masies també significatives d’aquesta tipologia I són: Rectoria de Sant Genís a Horta-Guinardó, Can Gener a Horta-Guinardó, Can Traví Vell a Horta-Guinardó, Rectoria de Santa Eulàlia a Nou Barris, Can Cabassa a Sarrià-Sant Gervasi, Casa Gravat a Sarrià-Sant Gervasi, Can Llevallol a Sarrià-Sant Gervasi, Can Pasqual a Sarrià-Sant Gervasi, Mas Teixidor a Sarirà-Sant Gervasi, Torre de Santa Margarida a Sarrià-Sant Gervasi, etc.

[22]Cal recordar que la tecnologia constructiva era realitzada pels mestres de cases ajudats pels manobres, els fusters, ferrers i traginers. Els paletes rurals utilitzaven la tècnica constructiva en un doble sentit: el funcional (la paret de càrrega, el bigam, la volta, l’arc... ) i per altre el cultural (el realisme, el sentit comú, l’autenticitat... ). En tots ells trobem una tecnològica fonamentada en bons operaris, materials adequats, simplicitat d’execució, i que permetia una durabilitat assegurada. Una construcció que obligava, majoritàriament, el domini de la paret massissa sobre el buit (portalades i finestrals). Un plantejament que definia una arquitectura d’una gran lògica constructiva i formal. (Ripoll, 2009, p.77).

[23]“...durant el s.XVI i sobretot el s.XVII gairebé tots els masos de nova planta és construeixen amb tres cossos i una sala central al pis (tot relegant la cuina a un lloc lateral, sigui a la planta baixa o al pis). Igualment la majoria de masos de construcció anterior es reformen per aconseguir que la sala o menjador assoleixin questa condició de centralitat o simetria ...l’arquitectura de tipus, en base a la neutralitat formal que posseeix, permet no només la superposició de diferents estils històrics sense que s’alteri la seva estructura essencial (la seva tipologia) sinó que accepta que nous elements constructius i successives ampliacions s’adaptin a diferencies climàtiques o a certes especialitzacions de cultius (Moner, 2005, p. 82-70).

[24]Altres masies també significatives d’aquesta tipologia II són: Cal Xipreret de Gràcia, Can Tusquets de Gràcia, Can Baró d’Horta-Guinardó, Can Mariner d’Horta-Guinardó, Can Mora d’Horta-Guinardó Can Papanaps d’Horta-Guinardó, Can Planes de les Corts, Can Verdaguer de Nou Barris, Can Cadena de Sant Martí, la Masia del Sot de Sans-Montjuic, Can Balasc de Sarrià, Can Calopa de Dalt de Sarrià, Can Raspall de Sarrià, Masia de la Budallera de Sarrià, la Vil·la Florida de Sarrià, etc.

[25]Moltes d’aquestes masies-palau o masies senyorials estaven dirigides per mestres d’obres de prestigi que dominaven, a mes de l’ofici tradicional, les traces i proporcions de l’arquitectura culta. D’aquesta manera la masia no ha estat allunyat de les influencies de l’estil en boga en cada moment històric (Ripoll, 2009, p. 77).

[26]Altres masies també significatives d’aquesta tipologia III són: Can  Carabassa d’Horta-Guinardó, Can Querol d’Horta-Guinardó, Can Canet de la Riera a les Corts, Can Vinyals de la Torre a les Corts, la Torre Llobeta de Nou Barris, Can Armera a Sant Andreu, Can Carasses a Sant Andreu, la Torre de Fang a Sant Andreu, la Torre de Sant Joan a Sant Martí, Can Pomaret a Sarrià, Can Senillosa a Sarrià, el Mas Teixidor de Sarrià, etc.

[27]Els diferents tipus d’intervencions són: obra nova (construcció d’un edifici o construcció de nova planta), reedificació (reconstrucció d’edificacions totalment malmeses), reforma (reparacions puntuals d’edificis existents poc deteriorats), i finalment ampliacions (tant d’ocupació com d’alçària per tal d’aconseguir una major cabuda i grandària a edificis existents). També cal fer esment les peticions d’enderrocament (fer desaparèixer una construcció o edificació pel no compliment de les normatives militars).

[28]Els conceptes fonamentals utilitzats són: casa, cobert, barraca, cabana, caseta, magatzem, forn, tanca, "tinglado", pou, dipòsit d’aigua, paret, quadre, fabrica, farga... Malgrat que el terme de major us sigui casa, crida l’atenció els conceptes de cobert, barraca, cabana, caseta... com a sinònims dissimulats d’un futur habitatge. En aquest sentit molts dels plànols presentats de coberts i barraques és fa evident que són la primera fase d’una futura casa o bé la possible ampliació d’una casa ja existent. Un altre aspecte a remarcar és l’obligació de fer edificis d’una sola planta i el problema de manca d’espai que aquest fet comportava. En aquest cas s’ha comprovat que la majoria d’obres de nova construcció (sobretot les cases) es dibuixen, tal com es pot veure en els plànols, amb alçades interiors lliures mínimes de 5 metres. Una característica admesa pels militars com a construccions d’una única planta però que permetia ben segur la possibilitat de fer-hi, més endavant, altells interiors[28]. El mateix succeeix amb l’obligatorietat de fer parets fàcils d’enderrocar de 14 cm de gruix i el problema de manca d’estabilitat estructural que aquest fet comporta. Els mestres d’obres solucionaven la feblesa de les parets col·locant pilastres de reforç en els punts més convenients. Un recurs que s’utilitzava indiferentment tant en les parets dels edificis com en els murs de les tanques.

[29]Construcció d’un magatzem per Rita Viladomat (1855): “…dista 1.300 varas del saliente del derruido baluarte de Tallers i en el estado en que este, como todo el recinto de esta Plaza, se halla por su demolición a consecuencia de la Real Orden de 12 de agosto del año anterior, no causa en el dia daño alguno a la fortificacion, debiendo aquel ser demolido por la interessada cuando lo ordenase la autoridad militar de la Plaza sin derecho a indemnización...”

[30]Construcció d’un magatzem agrícola, una noria i un dipòsit d’aigua (1855): Aquesta petició ja es va fer en el 1849 i se li va denegar per raons d'ocupar una zona destinada a un possible eixamplament de la plaça: “...sin embargo se podria conceder con la condicion de demoler la obra si esta fuese obstaculo para los nuevos proyectos de fortificaicon que tal vez puedan hacerse ademas de sujeatarse a las prescipricones de la Real Orden de 13 de febrero de 1845”.

[31]Construcció d’una barraca i una sínia de Bienvenido Baños (1866): S'accepta murs inferiors de 14 cm i pilars maxims de 56 cm sobre socols d'aquesta ultima dimensió i d’alçada màxima 7 m des del terreny als cavallets i 5 m si hi ha terrat segons la Reial Ordre de 13 de febrer de 1845.

[32]Construcció d’una caseta per habitatge d’Antoni Feliu (1792): “...haviendore conocido el memorial de Antonio Feliu en que solicita fabricar una casilla para su habitación de 72 palmos de largo, 24 de ancho y 12 de alto, en la Huerta de San Beltran, al lado del camino que sube a Montjuic y en vista de ello me dice V.E. informe lo que se me ofreciere y parecierese: Devo decir a V.E. que no hallo reparo en que se le conceda al sup/te. el fabricar otra casilla a causa de haver otras mas cerca de la Plaza que en tiempo de sitio se habran de derruir por perjudicar a la fortificación, con la circunstancia de dejar suficiente camino para poder pasar los carros. 16 agosto de 1462 . Don Gaspar de Antona, governador de la plaza”.

[33]Construcció d’una barraca, una sínia i un dipòsit d’aigua per Jaume Miralta (1850): Petició de fer una barraca, una sínia i un dipòsit en el lloc a on hi havia hagut un forn de rajol, en el terreny es pot realitzar la construcció.

[34]Construcció d’una caseta, un dipòsit d’aigua i una sínia per Francesc Foraster (1855): Es permet fer una casa de fusta sobre un sòcol de maçoneria, la bassa no es podia fer en profunditat en el terreny segons el Reial Ordre de 13 de febrer de 1845. L'edifici es va fer amb excés d’alçada i per fer pilars de pedra que estaven prohibits.

[35]Reedificar una casa per Ignasi Golorons (1842). Reedificar una casa per Catalina Rovira (1824): Es permet fer una petita cabana de canyes i coberta de terra per magatzem del cultiu de la terra.

[36]Construcció d’una barraca com habitatge per Teresa Julià (1860): No se li concedeix per estar prohibit qualsevol edificació de tota mena, segons la instrucció vigent de 20 de desembre de 1855.

[37]Veure en Annex el quadre 3 obtingut dels permisos d’obres de la zona polèmica de la ciutat de Barcelona gestionats pels enginyers militars en el s. XIX (Fons enginyers militars / Zones polèmiques / Arxiu de la Corona d’Aragó).

[38] Segons alguns autors entre 1972-1992 s’urbanitzà 23.554 ha a l’àrea de Barcelona, i es preveu en els propers anys la transformació de 26.858 ha de sòl més (Sampere, 2007, p.49).

 

Bibliografia

BOHIGAS, Oriol. Presentació. Plans i projectes per a Barcelona, 1981-1982.Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1983, p. 18.

BUSQUETS, Joan. Barcelona, evolución urbanística de una capital compacta. Madrid: Editorial Mapfre, 1994.

CAMPS, Joaquim. La masia catalana. Barcelona: Editorial Aedos, 1990.

CAMPS, Joaquim. Les cases pairals catalanes. Barcelona: Edicions Destino, 1977.

CASSASSAS, Lluis, i RIBA, Oriol. Morfologia de la Rambla Barcelonina. Treballs de la societat Catalana de Geografia. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1995.

CERDÀ, Ildefons. Teoria general de la urbanización. Reforma y ensanche de Barcelona. Barcelona: Ediciones Ariel i Editorial Vicens Vives, 1968.

CIRICI, Alexandre. L’art català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988.

EIZAGUIRRE, Xavier. Los Componentes formales del territorio rural. Los modelos de estructures agrarias em el espacio metropolitano de Barcerlona. La masía como modelo de colonización en Torelló. Barcelona: Universitat Politecnica de Catalunya, 1991

GRAU, Ramon i ARRANZ, Manuel. La formació dels suburbis industrials de Barcelona: Sant Martí de Provençals. El futur de les perifèries urbanes. Canvi econòmic i crisi social a les metròpolis contemporànies. Barcelona: Departament de Benestar Social, Generalitat de Catalunya, 1994, p. 17.

PUIG, Jaume. El projecte d’eixample Cerdà i la teoria urbanística. La formació de l’eixample de Barcelona. Aproximacions a un fenomen urbà. Barcelona:  Editorial Avenç, 1990, pp. 30-32.

MONER, Jeroni. La masia una arquitectura singular. La masia catalana, evolució, arquitectura i restauració. Figueres: Brau Edicions, 2005, p. 70

RIPOLL, Ramon. Valor arquitectònic de les masies a la ciutat de Barcelona. Masies de Barcelona. Barcelona: Angle Editorial, 2009, p. 77.

SAMPERE, Jordi. L’agricultura de les perifèries urbanes. El cas de Barcelona i Toulouse. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, 2007.

© Copyright: Ramon Ripoll Masferrer, 2014
© Copyright: Fernando Julián Pérez, 2014
© Copyright: Josep Tresserras Picas, 2014
© Copyright:Francesc Xavier Espinach Orús, 2014.
© Copyright: Biblio3W, 2014.

 

[Edición electrónica del texto realizada por Ferran Ayala]

 

Ficha bibliográfica:

RIPOLL MASFERRER, Ramón; Fernando JULIÁN PÉREZ; Josep TRESSERRAS PICAS; Francesc Xavier ESPINACH ORÚS. Arquitectura tradicional agrícola a l'entorn de la ciutat de Barcelona al segle XIX. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universidad de Barcelona, 15 de julio de 2014, Vol. XIX, nº 1082 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-1082.htm>[ISSN 1138-9796].

Volver al índice de Biblio 3W

Volver al menú principal