Joan Tort i Donada
Pere Tobaruela i Martínez

Palabras clave: arte y ciencia/ pintura/ procesos vitales

Key words: art and science/ Painting/ live processes

Tot i situar-se en un pla diferent, l’art té molt en comú amb la ciència. L’un i l’altra els podem concebre, en essència, com dues formes de coneixement que comparteixen en darrera instància una mateixa vocació: penetrar en els "misteris" de la vida, de l’home, de la naturalesa. L’un i l’altra es plantegen, al cap i a la fi, uns interrogants molt similars, per bé que el "mètode" del qual se serveixen per contestar-los sigui força diferenciat. Tot i això, entre tots dos no hi ha una barrera impenetrable: si una mentalitat és prou flexible per a acceptar les complementarietats que pot arribar a haver-hi entre art i ciència, fàcilment podrà concloure que, en el fons, constitueixen dues variants d’un mateix camí cap al coneixement.

D’algunes d’aquestes qüestions, d’alguns d’aquests interrogants hem volgut parlar avui amb Goretti Pomé. Una artista -pintora, concretament- nascuda a la Pobla de Segur i establerta a Barcelona, i que sintetitza a través de la pròpia trajectòria dos mons aparentment antitètics: el món urbà i el món rural. Dos mons que es descobreixen, també, com dues constants en la seva obra pictòrica, insinuades a vegades d’una forma al·legòrica. És a dir, a través dels colors, de les textures dels quadres o, simplement, a través de signes esquemàtics però rics en significats. Diríem que, al capdavall de l’obra de Goretti, hi ha uns interrogants bàsics sobre el món i sobre la natura, sobre la raó de ser de les coses. Uns interrogants que tenen molt en comú amb les grans preguntes que l’home s’ha fet des que té consciència de tal i que, avui mateix, situats a l’altre extrem de la història, no podem dir que ja no tinguin raó de ser.

En entrar a casa vostra es descobreix de seguida que esteu molt implicada amb el món de la pintura.

És possible: però no pretenc, ni molt menys, que sembli una exposició. Tinc obres per tot arreu: a casa meva i a casa dels familiars més directes i dels amics. Tinc problemes d’espai, no ho puc negar. L’estudi de Barcelona és més aviat petit i està ple a vessar. Aquests dies l’estic endreçant una mica. El mateix passa amb l’estudi de la Pobla de Segur. De fet, tinc tendència a pintar quadres d’una dimensió considerable. Aquesta tendència té una explicació ben senzilla: un quadre gran em permet "integrar-me" en la pròpia composició pictòrica. És com si jo mateixa fos un element més de l’obra; o sigui, com si en formés part. I és que, quan pinto, necessito sentir-me integrada en el quadre. Recordo, en aquest sentit, el que ens havia dit un professor a la facultat de Belles Arts: "En el moment de pintar un quadre de les mides d’un full treballa tan sols una mà; si es tracta de pintar-ne un una mica més gran, treballa el braç; ara bé, en afrontar un quadre de grans dimensions impliquem tot el cos, i per això arriba a donar la sensació que un mateix s’està movent dins el quadre". Sempre més he tingut present aquesta interpretació de la tècnica pictòrica.

En tot cas, us haig de confessar que últimament he deixat de pintar quadres grans. Ara mateix, si pinto alguna cosa, ho faig en paper. El paper em permet desenvolupar una pintura, diguem-ne, més íntima. I és que estic immersa en un període de reflexió i d’introversió, de recolliment. Un període, en qualsevol cas, en què m’estic replantejant algunes qüestions, i això m’està portant, cada cop més, als meus orígens: a la meva pintura primerenca… Al llarg de la vida he passat pel que podríem anomenar diferents etapes pictòriques. Etapes, de fet, lligades d’una manera molt directa amb la meva trajectòria vital. Perquè la meva pintura reflecteix els meus estats emocionals, les meves preocupacions. No puc deslligar una cosa de l’altra…

En concret, quina circumstància o quina persona us va empènyer cap a la pintura?

De fet, que jo recordi, sempre he pintat. Per a mi la pintura ha estat una mena de necessitat vital que m’ha acompanyat des que era ben jove. Tot va començar amb petites exposicions a la Pobla de Segur. La meva primera "gran" exposició la vaig fer a Esplugues de Llobregat, ara fa deu anys. A partir d’aleshores n’he organitzat més, a ciutats diferents: Barcelona, Saragossa, Albacete i altres ciutats més petites.

De tota manera, el punt de partida, el meu primer escenari, va ser la Pobla de Segur, on vaig néixer. Recordo una anècdota dels anys d’escola al poble: un concurs de dibuix al nivell de tot Catalunya que va organitzar una empresa de xocolata molt coneguda. Vaig ser seleccionada, i em van concedir un premi. Aquesta anècdota il·lustra molt bé la meva tirada cap al món del dibuix i de la pintura. El meu primer quadre, inspirat en un paisatge del poble, el vaig pintar quan tenia onze anys. A casa, però, volien que estudiés magisteri; fins i tot vaig arribar a passar-me un any a Lleida amb aquesta finalitat. No obstant això, després de l’estada a Lleida, vaig fer a cap a Barcelona per estudiar Belles Arts.

Des de la perspectiva de la vostra obra, quina empremta ha deixat en vós la Pobla de Segur?

A la pràctica, tal com us he dit abans, la Pobla de Segur va ser, des del punt de vista de la meva obra, el meu primer escenari, tant a nivell humà com en relació amb el paisatge. En primer lloc us puc dir, quant al vessant paisatgístic, que el propi entorn, indrets com ara Collegats, on la natura es mostra capritxosa i espectacular, gairebé en el seu estat més autèntic, són els meus referents més immediats i han estat presents a la meva obra d’una manera o d’una altra.

Per un altre cantó, pel que fa al vessant humà, us puc dir que a la Pobla vaig conèixer Miquel Villà, un pintor d’un cert renom que hi passava els estius. Jo l’acompanyava de tant en tant a les excursions, diguem-ne, "pictòriques", que organitzava. Durant aquestes excursions jo no parava de preguntar-li coses. Encara avui, tot i que ja han passat un bon grapat d’anys, tinc molt vius alguns dels seus comentaris: "Tu què veus aquí?", em solia preguntar en arribar a l’indret que havia triat. Com és lògic, jo no sabia què contestar-li. Aleshores m’explicava la manera de mirar el paisatge i la forma de representar-lo. Aquesta va ser una etapa molt bonica i força alliçonadora.

El temps que vau passar al costat de Miquel Villà va ser, en certa manera, una etapa de preparació de cara a la vostra posterior formació universitària a la facultat de Belles Arts?

En aquest sentit no sé ben bé què dir-vos. En qualsevol cas, si voleu que us sigui sincera, us haig de dir que, a grans trets, la meva etapa a la facultat de Belles Arts va ser una experiència frustrant, en el sentit que em vaig sentir incompresa per part de la majoria del professorat. La veritat és que m’esperava una altra cosa de la universitat. Recordava aleshores Miquel Villà quan em deia: "Fes sempre el que vulguis i el que sentis". A la facultat, però, no vaig poder fer el que vaig voler i, per dir-ho d’alguna manera, vaig haver de deixar al marge la meva pròpia creativitat, la meva manera de veure la pintura, per adaptar-me a un formalisme acadèmic molt tancat i estereotipat. Per posar-vos un exemple, us podria explicar que vaig ser titllada d’abstracta; simplement, perquè utilitzava uns colors atípics i donava molta textura als meus quadres, cosa que no era usual. Això sí, haig de reconèixer, d’altra banda, que des del punt de vista tècnic la meva etapa universitària va ser enriquidora en molts aspectes.

Tanmateix vull remarcar-vos que, per a mi, l’arribada a Barcelona va significar el trencament amb el passat. Jo venia de la Pobla, d’un món ben diferent al de la Ciutat Comtal, en tots els sentits. Des una perspectiva artística aquest canvi va ser radical: vaig deixar enrere un món de "línies orgàniques", el del paisatge de la Pobla, per entrar de ple en un món de línies rectes: el de la ciutat. Per a una persona com jo, crescuda en un paisatge típicament pirinenc, ple de color i de formes tan diferents les unes de les altres, aquest va ser un canvi important.

Els colors atípics i la textura són, doncs, una característica dels vostres quadres…

Sí, en certa manera. De fet, van ser la característica dels quadres que vaig pintar en un primer moment o etapa. Un tipus de pintura que podria resumir en una expressió breu: "passió per la natura". Com us ho explicaria… El contacte directe amb el paisatge de l’entorn de la Pobla em va portar a tenir una especial predilecció pels ambients naturals. Una predilecció que va esdevenir una cosa així com un intent constant de "traslladar" la natura a casa. Jo mateixa em sentia part de la natura, i intentava plasmar-la en els meus quadres. Amb aquesta finalitat feia servir els mateixos materials que el medi em proporcionava: òxids, terra, argila. Fins i tot pintava amb les mans, a la manera dels homes primitius.

La textura era molt important en aquells primers quadres i, de fet, sempre ho ha estat dins la meva obra quan el que he intentat ha estat captar la natura. Perquè no concebo la natura sense volum. La textura em permet representar més fidelment les múltiples formes que trobo al paisatge. Textura i natura són, per a mi, dos elements indestriables. De vegades s’ha arribat a dir que els meus quadres semblen escultures, perquè pot donar la sensació que "surtin" de la tela. La textura n’és el motiu.

En qualsevol cas, crida l’atenció que en un moment en concret pintéssiu amb les vostres pròpies mans, a la manera dels homes primitius…

El cert és que, si ho vaig fer, va ser com per un desig d’"emular" els homes primitius, els primers artistes. D’alguna manera, en els meus primers quadres, volia retrobar-me amb els orígens de la pintura: la pintura rupestre; és a dir, viure-la des de l’inici de la seva pròpia història. Reconec que va ser una opció poc usual, però era el que aleshores m’agradava fer. Torno a insistir: sempre he intentat ser fidel a mi mateixa, als meus sentiments.

La meva primera exposició es va titular "Escletxes". Aquest títol resumeix molt bé la meva inquietud d’aleshores: "viatjar" per dins de la terra. En el quadre principal de l’exposició es podia veure una escletxa amb un forat gran a través del qual s’entrava dins de la terra; figuradament, és clar. Per a mi, l’interior de la terra és un escenari ple d’energia i de misteri, que des de ben petita m’ha atret. És més, sóc una col·leccionista empedreïda de pedres i fòssils. Tinc una passió molt especial per la geologia. En aquests quadres vaig voler expressar totes aquestes sensacions.

Segons heu dit, la vostra pintura ha viscut un procés en què es poden distingir diverses etapes o moments.

Des d’una certa distància, us diria que he viscut dues èpoques bàsiques: la de la Pobla i la de Barcelona. Per exemple, l’exposició que acabo d’esmentar forma part d’una etapa que té com a denominador comú la natura i tots els elements que hi tenen alguna cosa a veure. Tot al llarg d’aquest període, el meu objectiu principal va ser representar la natura des de múltiples mirades o punts de vista. I amb aquest objectiu vaig investigar els materials i elements que la componen: els sediments, els estrats, les coves, les roques, els òxids…

En marxar de la Pobla, però, em vaig distanciar de la natura i, correlativament, l’home comença a guanyar protagonisme. De fet, l’arribada a Barcelona simbolitza, per a mi, la "descoberta" de l’home. Això no vol dir que deixés de banda la natura, sinó que l’home va esdevenir la figura principal dels quadres. Just aleshores, en aquest moment d’"allunyament" de la natura, començo a pintar sense textura. Simplement, perquè, si la natura havia deixat de ser el meu centre de gravetat, no tenia sentit continuar fent èmfasi en les textures.

Es podria dir, en definitiva, que el canvi de residència habitual va significar un punt d’inflexió en la vostra trajectòria artística.

Mireu, a Barcelona jo estava físicament lluny de la Pobla; és a dir, lluny dels ambients que fins aleshores havien impregnat l’essència de la meva obra. Es podria afirmar, doncs, que la marxa del poble és el motiu de l’aparició de l’home com a element principal dels meus quadres. L’home entès en el sentit de "transformador" de la natura. En un principi em vaig preocupar pels seus orígens. Alguns títols significatius d’aquella època són, per exemple, "Principi de vida i univers", "Home i univers" i "Home i cultures primitives". Posteriorment, el meu interès per l’home es va traduir en una preocupació per les tensions en què viu immers: els problemes socials, la relació amb la natura, la relació entre els propis homes…

Actualment, estic en una etapa de transició en què gairebé no pinto quadres. Les circumstàncies personals m’han fet replantejar-me certes qüestions i, de fet, estic considerant la possibilitat de tornar als meus orígens; o sigui, a l’interès per la natura. Estic integrada a la ciutat, no pretenc negar-ho; formo part d’un ambient urbà, però vull explicar coses sobre la natura. Necessito "carregar piles" a la Pobla. Si fa més de tres setmanes que no hi pujo, em sento estranya. La natura alimenta els meus quadres, tot i que no surti reflectida d’una manera explícita. De fet, la textura ha tornat a aparèixer als meus escenaris pictòrics; senzillament, perquè la natura torna a tenir una presència important en la meva vida.

Ens agradaria que ens expliquéssiu més extensament què representa per a vós el fet de "tornar als orígens" en la vostra pintura.

Si parlo de tornar als orígens, em vull referir sobretot a l’aspecte formal de la meva pintura: la textura i la utilització d’uns materials determinats. Un aspecte formal que em serveixi de punt de partida per explicar les meves inquietuds actuals: els problemes que m’envolten. És en certa manera un intent d’enllaçar la natura i l’home amb la finalitat última d’explicar el que passa al món d’avui. Al cap i a la fi, el pintor explica a la seva manera les coses que li estan passant, que són, en definitiva, les coses que el preocupen.

Un exemple d’això que us vull dir és l’enginyeria genètica, una qüestió que em preocupa en particular. Concretament, el "clonatge", la creació d’éssers idèntics a partir de la manipulació dels gens. Penso que el mateix concepte de "clònic" és un desafiament a la idea d’home, d’humanitat. És, en tot cas, un símptoma alarmant, perquè en el fons significa la negació de la idea d’individualitat, de creació pura, i l’afirmació de la tècnica com a valor absolut.

De fet, els dilemes que avui dia planteja el progrés de la tècnica tenen per a l’artista unes connotacions particulars, perquè sempre hi ha hagut una relació estreta entre "art" i "tècnica"; sobretot, en el sentit instrumental…

En el meu cas, el fet que la natura sigui per a mi un referent fonamental no vol dir, necessàriament, que estigui en contra de la tecnologia. De fet, no nego la tecnologia; nego el mal ús de la tecnologia. És més, per a mi, el debat art-tecnologia és necessari de cara a trobar un equilibri, en el sentit que en la lluita de contraris hi ha l’essència de la resposta del que pot ser la realitat. Ben mirat, es tracta de saber trobar el punt idoni de complementarietat dels elements que componen la realitat, tot i que sovint ens puguin semblar contraposats. La mateixa vida de les persones, per posar un exemple, és una successió de vivències molts cops contradictòries.

Jo mateixa tinc alguns coneixements d’informàtica. Vaig treballar durant tres anys en el servei informàtic d’una entitat bancària. Aquesta descoberta, gairebé casual, de la tecnologia m’ha portat, després d’aprofundir en aquest àmbit, a interessar-me pel punt de confluència que hi ha entre l’art i el món dels ordinadors. Actualment estic portant a terme un treball d’investigació, en forma de tesi doctoral, sobre l’art virtual. Un dels principals arguments d’aquesta tesi doctoral és que la realitat virtual és un nou mitjà de transmissió d’art, que encara no està prou explotat pels artistes. Internet, concretament, ens dóna la possibilitat de crear una obra d’art inacabable, pel fet que tothom pot contribuir-hi. En certa manera, es tracta de la mateixa idea que va intentar transmetre’ns Jorge Luis Borges sobre els seus escrits, que mai no dóna per acabats.

El món virtual pot significar una manera d’obrir vies de prospecció artística, però, en un altre sentit, pot conduir a una visió reduccionista de la realitat.

Reconec que parlar sobre la realitat virtual és complicat. Però hi ha una qüestió que penso que no podem defugir i que queda ben il·lustrada en una de les màximes que corren avui per Internet: "L’art vol ser lliure". Hem d’admetre que s’està creant una cultura fonamentada en la realitat virtual, que crea una cosa així com un "món paral·lel", amb els seus codis i amb la seva dinàmica pròpia. Des del meu punt de vista, aquesta manera peculiar de concebre la realitat pot servir per potenciar la individualitat de l’home, però també per aïllar-lo. De fet, l’aïllament i la incomunicació són dues de les característiques de la societat actual. La televisió va ser el primer pas en aquest sentit.

Ens trobem, doncs, davant la paradoxa que un instrument concebut per a la comunicació, es converteix en un "mitjà d’incomunicació"…

El problema és que ningú no ens ensenya a mirar la televisió. Això referma la meva idea sobre l’oblit que pateix l’educació visual dins el sistema educatiu actual. I ho dic a partir de la pròpia experiència, ja que fa uns anys que treballo com a professora de dibuix. Durant aquest període de temps m’he adonat que, des de la perspectiva de l’educació visual, som uns incultes.

Una educació visual encertada ens ajudaria a mirar la televisió d’una altra manera. En tot cas, no podem continuar permetent estar exposats a segons quins continguts amb un rerefons subliminal força dubtós. Aquest any, a classe, estem treballant l’anàlisi d’anuncis de televisió. Hem arribat a comptabilitzar més de setanta plans diferents en un anunci de tan sols trenta segons. Un plans que nosaltres mateixos no arribem a "veure" i que ens estan transmetent uns missatges que accentuen la nostra necessitat de consumir…

Malauradament, el que us he dit sobre els anuncis també es dóna en el terreny dels dibuixos animats; un camp que conec una mica i que m’interessa molt des d’una perspectiva professional. El que passa és que en el cas dels dibuixos animats la cosa encara és més greu, perquè, entre altres coses, la violència hi és present d’una manera sistemàtica. Des del punt de vista de la pedagogia infantil, està comprovat que els nens demanen moviment i acció, perquè la mateixa vida ho és. El greu és que els productors de dibuixos animats confonen l’acció amb la violència.

A la pràctica, la manca de tradició en l’educació visual va en detriment del propi art, en el sentit que ningú no ens ensenya a "mirar" una obra artística.

Si em permeteu, us explicaré un experiment que vaig portar a terme a classe i que crec que ve al cas. Tot va començar amb motiu d’una visita al MACBA. L’endemà, vaig proposar als alumnes que representessin les seves vivències en un full, mitjançant un dibuix, una pintura o qualsevol tipus de composició realitzada amb els materials que ells volguessin. Així ho van fer, i passats uns dies cadascun va portar la seva obra. Aquest experiment tenia la finalitat de demostrar als alumnes que qualsevol obra d’art expressa alguna cosa, tot i que, en un primer moment, sigui difícil de captar. ¿Per què la forma té més importància que el contingut? ¿Per què l’art ha de ser, necessàriament, atractiu a la vista? Aquestes van ser algunes de les reflexions que vaig plantejar als alumnes. L’art pot ser lleig i transmetre alguna cosa. I per aquest motiu s’ha de respectar qualsevol obra. En definitiva: el missatge és més important que la forma, i no a l’inrevés.

L’art pot donar més de si, però perquè això passi s’ha d’educar la societat des de la base: els infants. Mireu, l’art contemporani, l’art que s’està fent avui dia, no està inclòs en el sistema educatiu actual. En el cas de la pintura, per exemple, sembla que tot s’acabi amb les impressionistes. En aquest sentit, l’art pateix una "deformació acadèmica" semblant a la que es dóna a altres disciplines.

Arribats en aquest punt, ens agradaria que féssiu una valoració de la tendència actual de l’art en general.

Personalment, penso que hi ha una tendència que apunta una altra vegada cap al realisme. Ara bé, no sé ben bé si això és així perquè està passant realment o perquè ens ho volen fer creure els crítics d’art. D’una banda, pot ser que l’art abstracte hagi mort de tan abstracte, valgui la redundància. D’altra banda, també pot ser que l’artista, en general, estigui més content amb la societat d’avui, i per això mateix tendeixi a utilitzar unes formes de representació més "conformes" amb la realitat. L’art abstracte és, al cap i a la fi, un acte de protesta; és un crit de revolta sorgit en una època de crisi i de greus limitacions de la llibertat humana. De tota manera, no crec que es pugui parlar, avui dia, de categories tancades, d’"abstracció" i de "realisme" com unes simples etiquetes.

El que si que tinc ben clar, en canvi, és que l’artista ha de dir el que vol dir mitjançant el seu propi llenguatge. L’important és buscar el llenguatge, i, per què no, nous llenguatges. Jo continuo pintant les meves coses, tot allò que em surt de dins. Ja us ho he dit abans, els meus quadres són la meva manera de veure el món; la meva manera d’expressar-me. Jo ho veig així. D’altra banda, no hem d’oblidar que, parlant en termes generals, l’art és el "vehicle" de múltiples mirades. És a dir, de moltes maneres de veure el món, ens agradin o no.

S’ha dit, en algunes ocasions, que els camins de l’art estaven ja tots exhaurits. Tal com succeeix en alguns altres camps del coneixement, es detecten en el terreny artístic els símptomes d’allò que algú ha convingut a anomenar el "desconcert de la modernitat"; o, en altres paraules, una certa incapacitat de reacció davant la dinàmica del canvi accelerat que caracteritza el mode de vida d’avui. De la mateixa manera que, en el món de les ciències socials, hi ha qui parla de "la fi de la història", ja hi ha hagut algú que, en el vessant de l’art, ha plantejat com a inútils els intents de fer allò que, qualsevol artista, a qualsevol època, ha considerat com a irrenunciable: expressar amb veu pròpia una inquietud personal.

Tanmateix les motivacions per a expressar-se artísticament són múltiples, i diríem que inacabables. Tal com ens ha explicat Goretti Pomé, les fonts elementals per a qualsevol artista estan al món, a la realitat que ens envolta; i aquesta "veritat primera" no es pot perdre de vista si es tracta de ser conseqüent amb un mateix. Cal partir de la base que, més que el món, allò que ha canviat -i que canvia constantment, al compàs dels avanços tècnics- és la "relació" de l’artista amb el món. I convé no confondre, per tant, allò que tal vegada és un problema instrumental amb les arrels autèntiques de l’activitat artística. Que, com qualsevol altra activitat humana, no s’esgota en si mateixa ni és un valor absolut, deslligat de tots els altres. És, en tot cas, i per damunt de conjuntures i de modes efímeres, un reflex viu del món i de la seva circumstància.

Nota

*Aquest text ha estat elaborat a partir d’una conversa amb Goretti Pomé que va tenir lloc el mes de desembre de 1999, a Barcelona, i ha estat revisat posteriorment per la interessada.

© Copyright: Joan Tort Donada y Pere Tobaruela i Martínez, 2001.
© Copyright: Biblio 3W, 2001.

Menú principal