Jaume Binimelis Sebastián
Universitat de les illes Balears

Palabras clave: turismo, espacio rural, debates

Key words: tourism, rural space, debates

Aquesta me creà una estranya sensació entre indignació i incomprensió per la quantitat de barbaritats, mitges veritats i errors formals, de contingut i de mètode, que vaig trobar en un treball on el Dr. Miguel Seguí inventa l’espai rural illenc. Un cop recobrada la serenitat vaig prendre la decisió de fer-ne una reflexió a mode de ressenya*.

Un treball de recerca en Geografia es pot vestir de diverses formes: 1) pot ser una aportació sobre un tema, poc o molt estudiat, que ens ofereixi tot un seguit de nous coneixements sobre el territori, o simplement matisos i reinterpretacions a un tema que ja havia estat encetat. Aquestes aportacions es basen en una informació que hem hagut d’arreplegar i que pot ser de naturalesa molt diversa (estadística, cartográfica, documental, qualitativa, quantitativa ) la qual hem posteriorment tabulat, sintetitzat i analitzat i que ens han dut a unes conclusions o reflexions de nou encuny. 2) També pot ser un treball de reflexió sobre fonts, diguem-ne secundàries, és a dir, fonts bibliogràfiques. Es tracta en aquest cas, d’un exercici intel·lectual d’altura, on l’autor postula una nova tesi a partir del que ja s’ha dit, és a dir, a partir del que han argumentat els qui fan investigació de base, dels qui han anat a la font original, postul·len una reinterpretació sobre el mateix. Ambdos tipus d’exercici són vàlids i se situen dins dels cànons del que són treballs en Geografia. Ambdos tipus fan aportacions novedoses. Així m’ho ensenyaren i així veig que es fan les coses.

El treball del Dr. Seguí Llinàs ha obert una tercera via que, des de la meva perspectiva, no respecta les normes d’atracar-se a la realitat que es pretèn estudiar.

Bàsicament, la fórmula consisteix en plantejar una argumentació sobre un tema basant-se en clichés establerts de forma consuetudinària sobre aquella temàtica dins de l’acadèmia o entre el comú de la gent, molts de cops caricaturitzats, distorsionats i desubicats, fent omisió de tot allò que ja s’ha estudiat o explicat sobre dit tema, no sé si inconscientment o conscient? En conseqüència, sempre es planteja el treball com a novedós. La ciència sempre és la suma d’avenços, per tant, no cal dir repetir allò que ja s’ha dit, perquè simplement ja se sap i, en cas que es repeteixi, cal apuntar qui ho ha dit. No s’acudeix mai a la bibliografia sobre el tema i, a més, es fonamenta l’argumentació amb un bagatge de dades molt limitat i a cops pràcticament inexistent. Se tracta de treballs que no s’adequen als mètodes diguem-ne corrents.[1]

Aquesta ha estat la proposta metodològica que he detectat en el treball del Dr. Seguí que ara comentam[2]. A continuació, seguint en gran part el fil argumental de la comunicació, posaré en solfa gran part dels arguments que s’utilitzen i per últim, dedicaré un darrer apartat a comentar els errors metodològics més greus.

El títol, De espacio rural a espacio turístico, és ambiciós. L’objectiu de l’autor és analitzar el procés de canvi rural que ha tingut lloc a Balears les darreres dècades, és a dir explicar els factors que han permès que els illencs hagin passat de “vivir del campo a vivir en el campo” (Seguí, M. et al, 2004: 651). En l’explicació del procés donen a la implantació d’establiments de turisme en espai rural -seguint la denominació de Cànoves i Villarino (2001)- un paper clau.

La transformació de l’espai rural illenc és un procés que es desenvolupa dins del temps, i per això el Dr Seguí pretèn en un principi establir les grans etapes del canvi i els factors que hi incideixen en cada una d’elles. D’ací el títol del primer apartat Precedentes del turismo rural en Baleares. A més, a les conclusions, l’autor explícitament parla del “itinerario que se ha hecho de los últimos cuarenta años en el medio rural balear” (Seguí, M. et al, 2004: 663).

No puc negar que no s’hagi intentat establir un itinerario, dels darrers 40 anys, però parcial, ambigu i molt sovint irreal, desdibuixant els grans clichés que tots varem aprendre durant els anys de la carrera, fonamentant-se en l’inventiva, la creació i la màgia i no en allò que se sap, a més sense cap fonament estadístic o documental. L’autor estructura aquest suposat itinerario en dècades -convenció com una altra i que de fet s’ha utilitzat en altres ocasions.[3]- Atorga, en la descripció del procés, una importància cabdal a l’èxode rural durant la década dels anys seixanta. Defineix l’èxode rural espanyol dels anys seixanta com a “ola importante de población que marchó del campo para residir en las grandes urbes”, fenomen que tingué també la seva traducció a les illes Balears: “en el caso de Mallorca, Palma que tenía menos de 160.000 habitantes en 1960, pasa a tener 234.098 en 1970 y 282.050 cinco años después, datos que demuestran el importante éxodo rural que se dio en la isla ” (Seguí, M. et al., 2004: 651) D’acord a l’afirmació precedent i recordant també el context que l’envolta -en aquest cas no és vàlid allò de que s’ha tret fora de context perquè en realitat el context la reforça- entenem que l’autor està convençut que el creixement demogràfic de Palma durant la dècada dels seixanta només s’alimenta per un balanç migratori positiu entre Ciutat i la Part Forana. Aquest és el primer gran error greu del treball i que no fa altra cosa que recrear el mite del l’èxode rural amb un grau d’exageració una mica infantil. que hem observat al treball i que a continuació comentarem.

El fals mite de l’èxode rural

L’èxode rural és un moviment migratori de caràcter definitiu que significa un canvi residencial des d’un espai rural cap a una ciutat. Està causat per l’atracció d’una nova activitat laboral lligada als sectors secundari i terciari i suposa l’abandó de l’activitat agrícola.

A les illes Balears, i a Mallorca en particular, s’ha considerat l’èxode rural com a fenomen causant del creixement de Palma com a ciutat hegemónica del sistema urbà illenc, sobretot durant la década dels anys seixanta, coincidint, per tant, amb els inicis del turisme de masses, nova activitat que catapulta el canvi de model económic i territorial. Aquesta tesi, qui primer la formulà amb arguments de pes fou el professor B. Barceló (1970) a la seva tesi doctoral. No només ho apuntà, sinó que també mesurà l’èxode rural, com també ho feren posteriorment Albert Quintana i més actualment Pere Salvà. Mesurar l’èxode rural és un objectiu força difícil fins i tot avui en dia. Al tractar-se de migracions internes (dins del mateix Estat) la font que ho arreplega -teòricament- és el padró. No obstant això, i obviant les multiples llacunes de dita font, la publicació de les Estadistiques de Variacions Residencials elaborades a partir del padró, utilitzen la província com a unitat de segregació espacial de les dades. Per tant, les dificultats de mesurar el fenomen din d’un espai restringit com és l’insular, on les unitats d’anàlisi des d’un punt de vista estadístic són els municipis o en tot cas les entitats de població, feren que els interessats en la mesura i pes de dit fenomen optassin per mètodes indirectes com és el balanç migratori o diferència entre el creixement absolut i el creixement natural.

Segons B. Barceló (1970: 115)“ la capital, y también las áreas industrializadas, ejercen una fuerte atracción no sólo sobre la inmigración exterior a las islas, sino también sobre la parte rural de Mallorca, atracción que se acentúa a partir de 1940 y sobre todo desde 1960, como se comprobará en el estudio de la población según su origen ”

B. Barceló analitzarà el balanç migratori municipal de dos quinquennis, el que va de 1955 a 1960 i el que va de 1960 al 1965. Durant el primer dels quinquennis estudiats per B. Barceló hi va haver 32 municipis que qualifica de Emigrantes, que perderen en conjunt 5.002 habitants. En el segon periode ja només foren 24 els municipis que exportaren gent, i se’n anaren 2.268 persones. A més, “el municipio de Palma acogió el 67 por ciento de la inmigración en el primer quinquenio y el 68 por ciento en el segundo, actuando como principal centro de atracción ” (Barceló, B., 1970: 116)

D’altra banda, quan analitza la procedencia dels habitants, per zones (unes comarques demogràfiques que es feren servir al Pla Provincial) el 1965 hi havia 35.588 habitants nascuts en altres zones o municipis de Mallorca que estaven enregistrats a Palma (Barceló, B., 1970: 146).

En definitiva, Palma creix durant els convulsos anys seixanta sobretot per la onada inmigratòria peninsular, i en part per l’èxode rural des de la Part Forana (7.270 persones emigraren del seu poble i no totes s’establiren a Palma). D’altra banda, de les dades que ens aportà B.Barceló també hem de concloure que l’èxode de la Part Forana cap a Palma no només viu episodis estadísticament significatius durant els quinquennis que marcaren l’inici del boom turístic, sinó que degué experimentar altres episodis intensos des del punt de vista demogràfic en altres quinquennis durant el passat segle. No obstant això, Palma acaparava gran part de les funcions urbanes i havia experimentat un desenvolupament fabril gens menyspreable.

L’estudi del profesor B. Barceló tinc la intuició que s’erigí en la pedra angular que va contribuir a l’arrelament del mite de l’èxode rural que de forma absolutament distosionada reprodueix el professor Seguí al seu treball. En realitat, hi ha hagut migració des dels municipis de l’interior cap a Palma, però aquest fet no explica per ell tot sol el creixement de Palma, ni prop fer-hi, sinó que és la inmigració la base en què es fonamenta dit creixement i, m’atreviria a dir, de la nova dinámica demográfica que experimentarà l’illa. D’altra banda, la desagrarització, o procés pel qual el nombre absolut de pagesos amb dedicació exclusiva a la terra disminueix, no és la conseqüència única i directa de l’èxode rural. Els dos fenomens estan relacionats, però no es complementen de forma absoluta. És a dir, els pagesos que abandonen l’agricultura no necessàriament se’n anaren a Palma o a zones urbanes de nou encuny (turístiques, metropolitanes). Paradoxalment, aquesta ambigüetat en la definició de l’èxode rural, posteriorment fou reproduïda pel mateix B. Barceló (1985: 50) lligant conceptualment èxode rural i desagrarització quan, en realitat, són fenomens relacionats, però no conceptes intercanviables. Des de llavors hem observat una clara tendència a confondre la desagrarització amb l’èxode rural, l’abandó de l’activitat agrícola amb la migració a la ciutat, fenomens que estan relacionats però no se complementen de forma absoluta, en treballs posteriors de Pere Salvà (1992) i de jo mateix (Binimelis, J.,1995). Ara bé, fins ara mai ningú s’havia atrevit a afirmar de forma tan rotunda que l’augment de 122.050 habitants que experimentà Palma entre 1960 i 1970 “ demuestra el importante éxodo rural que hubo en las islas ” (Seguí, M. et al, 2004: 651)

Albert Quintana fou el primer autor que de forma implícita matisà la importancia de l’èxode rural durant les dècades del gran canvi. Quintana observa que durant un període de 15 anys, des de 1955 a 1970, un total de 30 municipis mallorquins perden població i tenen un balanç migratori negatiu: “ un total de treinta municipios mallorquines han perdido población entre 1955 y 1970, revelando el proceso de concentración de la misma en los núcleos más activos. La mayor parte de estos municipios son, según puede verse, agrarios, lo que confirma la desruralización de la vida insular en los últimos 15 años ” (Quintana, A., 1979: 99).

Això no obstant, l’èxode rural fou intens en un curt període de temps, perquè si només s’observa el període que va de 1965 al 1970 “ veremos que muchos de estos municipios conocen o bien un estancamiento o bien un positivo incremento, señal que el auge de la construcción y de la hostelería en los centros de que dependen los ha revitalizado como centros de residencia de una población que ya no es agraria ”(Quintana, A., 1979: 99).

Quintana dins del seu constructe teòric, dóna una vital importància al constrenyiment de l’espai que suposen la generalització de l’automòbil i la millora de les infrastructures viàries. Això fèu posible a principis dels 70 que “ sólo tres capitales municipales -de las 52 de la isla- quedan fuera de la isocrona de los sesenta minutos ” (Quintana, A., 1970: 38). En conseqüència, l’èxode professional, (l’abandó de l’agricultura a favor d’activitats dels sectors secundari i terciari) marca el trànsit d’una societat rural de base agrària a una societat urbana fortament terciaritzada. L’acursament de les distancies fa que: “ La población activa urbana de estos municipios acudirá a los centros vecinos más desarrollados industrial y/o terciariamente con más razón que los anteriormente enumerados, ya que éstos no disponen en general de puestos de trabajo en esos sectores, inconveniente que los desplazamientos facilitados por la proximidad ” (Quintana, A., 1979: 39).

Per tant, Quintana atribueix a l’èxode rural un paper secundari en l’explicació del canvi de model demogràfic de l’illa. La variable responsable de la dinàmica demogràfica, positiva i espectacular és per a Quintana la inmigració: “ es esta inmigración la responsable de una dinámica positiva y a veces espectacular en el crecimiento de estos municipios, como vimos al analizar la evolución entre 1955 y 1970 ” (Quintana, A., 1979: 102). No així, a l’èxode professional, que contribueix força a la urbanització funcional de Mallorca: “ el fenómeno que en esos momentos caracteriza el proceso de urbanización de Mallorca residen en el cambio cualitativo de la actividad de la población residente en los municipios menores, que han dejado de ser pueblos para convertirse en para-urbanos ” (Quintana, A., 1979: 39). Això és el que se’n diu èxode professional, la població autòctona que resideix al nucli tradicional canvia d’activitat.

Pere Salvà (2002) ha estat l’autor que darrerament ha fixat la seva atenció en la mesura del balanç migratori dels municipis illencs per tal d’observar noves tendències. De fet, l’ús de les variables balanç migratori, creixement natural i creixement absolut li permeteren elaborar una taxonomia municipal d’on es desprenia que existien símptomes clars de processos de dispersió i de difusió demogràfica que contrastaven amb els procesos de concentració que havien observat Barceló i Quintana a les dècades dels 60 i dels 70.

L’envelliment de la població activa agrària

El Dr. Seguí ha sentit campanes, però contínuament comet errors de desubicació temporal a l’hora de descriure el procés. Ens diu que als anys seixanta, el “arranque del turismo de masas” tingué com a conseqüència inmediata “el despoblamiento de los espacios rurales de las islas, además de un progresivo envejecimiento de la población rural” (Seguí, M., 2004:. 652).

El Dr. Seguí torna dur malament les fites. El turisme no causà en una sola dècada tants de mals. De fet, el 1965 un 18,35 por ciento de la població activa agrària tenia menys de 30 anys, i un 35,73 por ciento menys de 40. De fet, no se’n comença a parlar de l’envelliment de la població activa agrària fins a principis dels anys 80 (Barceló, B., 1985: 50). La manca de reemplaç generacional i l’extinció de les generacions adultes és el que ha provocat l’estrangulament demogràfic de la població activa dedicada a l’agricultura. Ara bé, aquest és un procés que no es fa en dos dies com es desprèn del discurs desubicat del Dr. Seguí

Si l’èxode rural dugué als anys seixanta com a conseqüència un “alejamiento de las nuevas generaciones en relación al mundo rural” (Seguí, M., et al., 2004: 652) , “el valor paisajístico del campo se mantiene, ya que en él persisten segmentos de población que, aunque envejecida, siguen desarrollando las actividades que habían ejercido hasta entonces”. És a dir, l’èxode rural i l’envelliment de la població activa agrària dels anys seixanta no convertiren Mallorca en una pleta erma del tot, encara, tant de bo!

La figura redemptora del hobby farmer

Dins de la periodització proposada, als anys setanta altra cop, “se ponen en peligro (...) los valores visuales del campo” (Seguí, M., et al., 2004, p. 653) degut a l’envelliment de la població activa agrària. Però sorgeix “en esta atmósfera” i “en Europa” el hobby farmer. que  “hace referencia a actividades que llevan a cabo segmentos de población jubilada o que trabajan en sectores no agrícolas y que tienen como afición tareas relacionadas con el mundo agrícola en sus horas de descanso”.. (Seguí, M., et al., 2004, p. 653)

L’agricultura d’oci caracteritza els espais rurals de les societats fortament urbanitzades. Ha estat bàsicament dins l’àmbit anglosaxó on han definit i caracteritzat l’agricultura d’oci[4]. En la definició que ens ofereix el Dr. Seguí hi inclou les activitats practicades pel jubilats, quan dins del debat sobre l’agricultura d’oci, l’agricultura a temps parcial, les activitats practicades pels jubilats tenen una categoria pròpia que es diu part-retirement, per oposició a part-farming (Etxezarreta, M., 1985).

L’agricultura d’oci és també un fenomen que s’ha desenvolupat a Mallorca i que és conseqüència dels processos d’urbanització de l’espai rural[5].

Idò bé, per al Dr. Seguí el hobby agricultor redimeix el camp illenc de la destrucció definitiva dels seus valors visuals i paisatjístics perquè els valors socials (desagrarització i envelliment) i econòmics (pèrdua de pes específic del sector dins del PIB regional i d’altres indicadors macroeconòmics) ja havien estat devastats als 60. Amb què es basa per dir tot això?, qui ho havia demostrat abans?, quina documentació s’ha consultat?:

“el hobby farmer aparece como el elemento que permite mantener el valor de más renombre que, hasta ese instante, conservaba el mundo rural balear el cual, como ya hemos anunciado, no era otro que el visual y paisajístico” (Seguí, M. et al., 2004: 653).

Aquesta funció redemptora s’esvaeix a la dècada dels anys 80, quan assistim a “ una progresiva degradación paisajística del campo como consecuencia del declive evidente del Hobby Farmer ” Això ho atribueix a ajustos laborals posats en pràctica per les cadenes hoteleres que tenien com a finalitat el “ incremento del rendimiento de los trabajadores (un ejemplo de ello fue el nacimiento y puesta en marcha del sistema de servicio de restauración conocido como buffet) ” (Seguí, M. et al., 2004: 653) que tingueren com a conseqüència “la mayor actividad y estrés de aquellos trabajadores que después de trabajar tenían como actividad la práctica de hobby farmer” i ara “prefieren descansar o desarrollar otras actividades de ocio más serenas” (Seguí, M. et al., 2004. p. 653)[6]

No crec, sincerament, que els hobby farmers característics siguin precisament els qui redimeixen el camp balear als anys 80, si de forma estricte consideram l’agricultor d’oci com un individu de procedència urbana que normalment és un agent més que ha contribuït a la difusió de funcions residencials ,i per tant, a la irrupció d’activitats inmobiliàries i especulatives dins l’espai rural. En definitiva, des d’aquesta òptica la hobby agricultura és un agent de canvi i transformació, no un element de conservació (Binimelis, J., 1996).

Ara bé, una altra cosa són els post-pagesos -utilitzant la nomenclatura un dia creada pel Dr. Miquel Barceló Perelló- o conjunt d’individus, de passat rural recent, propietaris de parcel·les de cultiu a les illes i que gestionen en part o totalment les seves parcel·les. Aquest col·lectiu seria equiparable al que Layton (1981) anomena com a hobby-farmers motivats.

Els canvis als convenis laborals del sector de l’hosteleria va provocar “ un final de los años ochenta en el que el campo balear vivió una situación de crisis sin precedentes ” (Seguí, M. et al., 2004: 654)

El pes de la llei

El segon capítol o apartat de l’article el dedica el Dr. Seguí a analitzar les mesures legals que han permès al seu parer la “reconversión del espacio rural balear” (Seguí, M. et al., 2004: 655).

Al treball argumenta que se sumà a la crisi del món rural de finals dels vuitanta la crisi del sector turístic. Tot plegat, consciencià a l’Administració de la ineludible necessitat d’intervenir amb mesures que donassin un impuls a la renovació del sector turístic. Així, la Ley de Ordenación de Establecimientos Hoteleros y Alojamientos Turísticos, Ley de Modernización de Alojamientos Turísticos existentes en las Islas Baleares, Ley de Espacios Naturales y de Régimen Urbanístico de las Áreas de Especial Protección, Ley de Campos de Golf tenen com a finalitat crear un nou estat de les coses que permeti una sortida a la crisi estructural del sector. Aquí hi destaca el Decreto 3/1991 que regula la creació d’establiments d’agroturisme i de turisme rural, que fou de tal transcendència que “ marcará un giro en la estructura económica del campo: un relevo de las actividades económicas pasando de las tradicionales ligadas a su producción a otras vinculadas con el turismo ”. (Seguí, M. et al., 2004: 655). És a dir, el Decret que regula la irrupció de l’agroturisme i del turisme rural a les illes fou el que va permetre a principis dels noranta iniciar una nova etapa caracteritzada per l’aparició de funcions lligades a l’oci urbà dins l’espai rural. El turisme en espai rural, arma per a la diversificació econòmica segons resen les principals doctrines de les polítiques de desenvolupament rural, també havia de permetre “ mejora en las producciones agrícolas con lo que el sector primario llegaría tener un mayor protagonismo en el PIB ” (Seguí, M. et al., 2004: 656).

Tot plegat no és més que un cúmul de despropòsits. La regulació del turisme en espai rural s’ha de relacionar amb la integració de l’Estat espanyol dins de la Unió Europea i la participació de l’Estat en l’esperit que es desprèn de les politiques agràries i rurals de Brusel·les des de mitjan dels anys 80. Amb això hi estan d’acord gran part dels autors que han reflexionat sobre el paper jugat pel turisme en espai rural a l’Estat espanyol[7]. Es considera el turisme en espai rural com una eina que permetrà la diversificació econòmica dels espais rurals extrems i la fixació de població en dits espais. Es vincula la promoció del turisme en espai rural amb les noves formes d’oci postfordista, la qual cosa no és d’estrayar si recordam que la diversificació és la principal manifestació del postproductivisme (Bowler, I.R., Ilbery, B.W., 1996).

No crec que el desenvolupament d’activitats recreatives en espai rural hagi contribuït a la millora de les produccions agrícoles. En general, l’obtenció de rendes agrícoles no interessen més que per complir amb els requisists de la normativa i pel màrqueting que suposa mantenir una certa dosi de folklore i d’angelical bucolisme pagès a l’antiga explotació agrària.

D’altra banda, no creim que ni les 489 places de turisme en espai rural existents el 1999, ni tan sols les 1517 del 2002 hagin estat clau en la desestacionalització de l’activitat turística en general.

Dinámica actual de l’espai rural a les Balears

Els canvis més actuals experimentats per l’espai rural illenc els darrers 10 anys són conseqüència d’un llarg procés iniciat en anteriors dècades. El Dr. Seguí es reafirma en l’absurd de concedir a la normativa reguladora dels establiments d’agroturisme i de turisme rural un paper que no els hi pertoca: “ Como hemos visto, el espacio rural en las Islas Baleares llega a un punto que postula, por él mismo, una legislación propia para poder superar la crisis estructural a la que se había llegado tras los dos primeros booms turísticos vividos en las islas ”(Seguí, M. et al., 2004, p. 658) . Tanta importància ha tingut dita normativa i la seva aplicació, que la proliferació d’establiments de turisme en espai rural són considerats la punta de llança del procés d’urbanització del camp: “ El marco que acabamos de dibujar va a sufrir un proceso de metamorfosis como consecuencia de la simple aplicación de las leyes impulsadas en la década de los noventa. De esta manera, la voluntad de querer oxigenar las zonas turísticas litorales, estableciendo una diversificación turística que incluía los espacios rurales como elemento estrella, ha provocado la actual invasión urbanística del interior de las islas, sírvase de ejemplo el caso de Mallorca ” (Seguí, M. et al., 2004: 659).

Per tant, el procés d’urbanització de l’espai rural es produeix a partir de la dècada dels noranta, coincidint amb la regulació del turisme en espai rural. La difusió d’establiments d’agroturisme i de turisme rural serveix de punta de llança de l’espargiment de segones residencies. Aquestes darreres són ocupades per nord-europeus, si bé “ ha ido seduciendo a la población balear que, en estos últimos años, también se ha incorporado a este proceso ” (Seguí, M. et al., 2004:660). Tot això no és cert, és fruit de la malaltissa afecció del Dr. Seguí de confondre la conjetura amb el rigor, enganyant de forma solemne als voluntariosos i ben intencionats membres dels comités científics i de redacció de congressos i revistes llunyanes.

Dedica un segon apartat d’aquest capítol a dibuixar els actors del conflicte social que, al seu parer, existeix al medi rural illenc. Aquests són la població autòctona, la població d’origen urbà i la població estrangera. Segons el Dr. Seguí “ La introducción de nuevos colectivos sociales, va a traer una serie de alteraciones significativas en esta estructura tradicional, hecho que explica la reacción manifestada por la población autóctona del medio rural balear ” (Seguí, M. et al., 2004:662). Quina és la reacció manifestada? Com se produeix el conflicte? Sembla tot plegat una transposició adulterada al camp balear de models com els de Lewis i Maund (1976), que basaven gran part de la seva explicació sobre la problemática de la urbanització del camp a la lluita pel lideratge social entre cosmopolites i localistes. Si és així, el Dr. Seguí no fa res per demostrar-ho, només ens presenta els actors del duel social, i nosaltres ens quedam sense saber quina ha estat el detonant del conflicte o si realment existiesen les proves empíriques constrastables per afirmar tal cosa.

Fonts i metodologia

El Dr.Seguí fa gala al treball d’un desconeixement absolut, intencionat o inconscient?, de totes les referències que existiesen sobre els processos de canvi i transformació dels espais rurals a les illes Balears. Ningú més ha dit res sobre la transformació de l’espai rural? Ningú ho ha estudiat abans?A més, tampoc sembla conèixer les diverses aportacions que ja s’havien fet sobre la temática del turisme en espai rural a les illes Balears i dins l’àmbit de l’Estat espanyol sobre dita temática, curiosament per persones amb qui ha participat en projectes de recerca (Cànoves, G., Villarino, M., 2000). Per arrodonir el bucle, a la bibliografía esmenta dos articles seus, el darrer publicat a la revista Territoris (Segui, M, 2004) que res té a veure amb el turisme rural i amb la transformació dels espais rurals i dubto que tengui res a veure amb el títol que li posa.

Quines dades s’exploten?, com se fonamenten les tesis que s’apunten a l’article?

Fonamenta tot l’article a partir de dues gràfiques que reprodueix i que originalment foren publicades a l’Atles de les illes Balears (Seguí, J.M. (dir.), 1998). No cita l’autor de les grafiques i cita l’obra col·lectiva confonent l’editor, el Govern Balear, amb l’autor o director. Poden ser dos gràfics d’una feina ja publicada per un altre i mal citats, la única base d’un treball pretesament científic?. És així? No ens sorprèn doncs que quan no hi ha arguments s’hagi de recorrer a la conterella.

Notes

* Aquest treball ha estat finançat amb el pressupost adscrit al projecte d’investigació “Cambio Rural y post-productivismo. Las repercusiones de la Reforma de la PAC de 1992 en las islas Baleares (BSO2000-1207)

[1] Estam davant d’una nova proposta metodològica, un nou paradigma en Geografia que convertirà la Geografia mallorquina en pionera d’un nou discurs intel·lectual? El relativisme de la postmodernitat ens ha conduït de forma inexorable a una nova forma de coneixement a mig camí entre la realitat i la ficció? Serà la Geografia un nou gènere literari?

[2] Aquesta forma d’obrar no és nova en l’autor del treball que comentam. Espero amb devoció l’estudi del tractament del tema balear feta en francès per geògrafs francesos o no aquests darrers quinze anys que, des de fa temps, està preparant el company Antoni Ordinas.

[3] La periodització de la transformació dels espais rurals s’ha assajat en diversos treballs. Aquesta ha variat en funció de les variables estudiades, ja sien les residències secundàries (Salvà, P.; Binimelis, J., 1993), la difusió de funcions residencials com a pedra angular del canvi (Binimelis, J., 1996) o per últim, la consideració del canvi rural com un procés global de caràcter polièdric a on hi intervenen molts de factors (Binimelis, J., Ginard, A., Seguí, J.M., 1999). No podem descartar la consulta d’obres d’abast general i de recent aparició a on s’exploren els processos territorials de Mallorca introduïnt tot un conjunt d’idees alienes en la pròpia cocktelera (Rullan, O., 2002)

[4] Layton (1981), autor canadenc, fou un dels primers que definí i caracteritzà el fenomen.

[5]L’agricultura d'oci fou un dels temes que vaig tractar a la meva tesi doctoral. Tot i que no ha estat publicada he donat compte d’alguns aspectes parcials d’aquest tema en publicacions nacionals o estatals (Binimelis, J., 1996)

[6]Quina enquesta als anys 80 adreçada a hobby agricultors posava de manifest que els qui havien salvat el camp als 70, als 80 deixaren de fer-ho perquè, a conseqüència de la tirania del capital, substituïren l’axada pel paddle.

[7] Vegeu en aquest sentit treballs de referència com són la tesi doctoral de Alba Caballé i Rivera (1999) i l’article sobre turisme en espai rural a Espanya de Gemma Cànoves i Monserrat Villarino (2000). Tal com assenyala Caballé (1999, 21): “ En una nova etapa de la PAC s’instaurà un sistema de quotes de producció per tal de fomentar la diversificació de l’explotació i l’ús alternatiu del sòl, i el turisme rural i l’agroturisme es considerà unes de les activitats possibles ”.

Bibliografía

BARCELÓ PONS, B. Evolución reciente y estructura actual de la población en las islas Baleares.  Madrid: CSIC, 1970. 399 p.

BARCELÓ PONS B.  La población agraria en las Baleares. El Campo. Boletín de información agraria, 100, 1985, p. 49-54

BINIMELIS SEBASTIÁN, Jaume. Els Paisatges Agraris. Geografia Universal. Andorra. Balears. Catalunya. País Valencià. Barcelona: Editorial 92, 1995, vol. 10, p. 307-315.

BINIMELIS SEBASTIÁN, Jaume. Caracterització, tipificació i pautes de localització de les àrees rururbanes a l'illa de Mallorca. Departament de Ciències de la Terra. Universitat de les Illes Balears (tesi doctoral inèdita),  1996, 1.247 fols mecan. (3 vols)

BOWLER, I.R., ILBERY, B.W. Agricultural land-use and landscape change under the post-productivist transition-examples from the United Kigdom. Land use changes and their environmental impact. París: Unesco, 1996, p.121-139.

CABALLE i RIVERA, Alba. L’agroturisme a l’Estat espanyol. Anàlisi de l’oferta des d’una perspectiva de gènere. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions, 1999. 148 p.

CÀNOVES VALIENTE, G.; VILLARINO PÉREZ, M. Turismo en espacio rural en España: actrices e imaginario colectivo. Documents d’Anàlisi Geogràfica,  2000, nº 37, p. 51-77

ETXEZARRETA, Miren. La agricultura insuficiente. Madrid, MAPA. Servicio de Publicaciones,  1985. 442 p.

LAYTON, R.L. Attitudes of hobby and commercial farmers in the rural-urban fringe on Ontario. Ontario-Cambria,  1981, vol. 8, nº 2, p. 33-44.

LEWIS, G.J.; Maund, D.  The urbanisation of the countryside: a framework for analysis. Geografiska Annaler, 1976, 58B, p. 17-27

QUINTANA PEÑUELA, A. El sistema urbano de Mallorca. Palma: Ed. Moll, 1979. 289 p.

SALVÀ TOMÀS, P. Les característiques actuals i les perspectives de futur de la població de les illes Balears: una variable bàsica per l’ordenació del territori. Societat i Territori. Jornades d’Ordenació del Territori. Palma: Col·legi Oficial d’Arquitectes de les illes Balears, 2002, p. 14-29

SALVÀ TOMÀS, Pere. Las actividades agrarias en las islas Baleares en la etapa del turismo de masas. El Medio Rural Español. Cultura, paisaje y naturaleza. Salamanca: Universidad de Salamanca,  1992,  p. 715-730.

SEGUÍ PONS, J.M. (dir.) Atles de les Illes Balears. CD-Rom. Conselleria de Cultura, Educació i Esports. Govern Balear. Sa Nostra. Universitat de les Illes Balears,  1998.

SEGUÍ, M.; MIR GUAL, A. De espacio rural a espacio turístico. ¿Qué futuro para los espacios rurales? AGE-Grupo de Geografía Rural,  2004, p 651-664.

SEGUÍ, M.  Les implicacions socials d’un projecte de turisme sostenible. Territoris, 2004,  nº  4, p. 31-42.
 

© Copyright: Jaume Binimelis, 2005
© Copyright: Biblio3W, 2005

Ficha bibliográfica

BINIMELIS,  J. Realitat o ficció? Reflexions de la darrera aportació sobre l'espai rural. Biblio 3W, Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. X, nº 583, 15  de mayo de 2005. [http://www.ub.es/geocrit/b3w-583.htm]. [ISSN 1138-9796].

Volver al índice de Biblio 3W

 

Volver al menú principal