Biblio 3W
REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES
(Serie documental de Geo Crítica)
Universidad de Barcelona
ISSN: 1138-9796. Depósito Legal: B. 21.742-98
Vol. X, nº 598, 30 de julio de 2005

CAN RICART. ESTUDI PATRIMONIAL (SÍNTESI)

Mercè Tatjer Mir
Marta Urbiola Domènech
Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs


Palabras clave: Can Ricart, patrimonio industrial, conservación del patrimonio, Barcelona, Poblenou

Key words: Can Ricart, industrial heritage, heritage maintenance, Barcelona, Poblenou


 
Can Ricart, recinte fabril d'un gran interès dins del patrimoni industrial barceloní i català, es troba junt al parc Central i en el gran eix patrimonial de Pere IV (Oliva Artés, Ca l'Alier, La Escocesa i Ca l'Illa, entre d'altres). Per mèrits propis i per la seva grandària i posició, Can Ricart ofereix una oportunitat única de crear un nou estil de fer ciutat, com a peça clau d'una àrea de nova centralitat culturalment arrelada, econòmicament dinàmica i socialment creativa, d'atractiu indubtable per a locals i visitants.

El manteniment d'aquest conjunt patrimonial és condició prèvia per aconseguir una amalgama entre noves activitats i activitats ja existents, i entre activitats productives, serveis i usos culturals capaç de generar una polaritat urbana al cor del districte de noves activitats industrials arrova, vora la Diagonal i a mig camí entre les Glòries i el Besòs.

 
L'actual projecte d'intervenció aprovat per l'Ajuntament de Barcelona comporta la destrucció de la major part del recinte, del qual sols es preveu conservar quatre fragments dispersos: la nau principal amb la torre adossada, la xemeneia i la nau ocupada per l'Hangar. Hi pot haver influït el fet que, quan fa uns cinc anys es perfilaren les decisions, no hi havia l'actual densitat de reflexions sobre els criteris d'actuació en el patrimoni industrial barceloní.
 
La necessitat de comptar amb estudis per avaluar les decisions preses, quan encara resulten reversibles, ha impulsat el Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum Ribera Besos a posar en marxa l'anàlisi de Can Ricart des de diferents angles: patrimoni, usos i model de ciutat. Aquest treball és una primera entrega de l'estudi del conjunt des de l'òptica històricopatrimonial, imprescindible per determinar-ne l'interès sobre una base documental i de treball de camp. La tasca ha anat a càrrec de Mercè Tatjer (geògrafa i historiadora, Universitat de Barcelona) i Marta Urbiola (arquitecta), conjuntament amb el Grup de Patrimoni Industrial, que és format per Salvador Clarós, Lluís Estrada, Joan Roca, Mercè Tatjer, Antoni Vilanova, Noemí Cohen i Jorge Ribalta.
     

    Can Ricart amb el parc Central al davant, l'eix Pere IV a la dreta i la Diagonal a l'esquerra.

    Vista parcial de Can Ricart des del Sud.
La trajectòria històrica de Can Ricart
 
Can Ricart és un dels tres grans conjunts industrials del segle XIX que queden a Barcelona, junt amb Can Batlló del carrer Urgell i Can Batlló de la Bordeta. En el seu disseny hi intervingueren arquitectes de renom, com Josep Oriol Bernadet, i Josep Fontseré i Mestres.
 
Segons J. Nadal i X. Tafunell, la primera fase de la fàbrica es construeix amb celeritat entre 1852 i 1854, quan ja cotitza a les llistes de contribució industrial. El primer document gràfic localitzat correspon a l'alçat de la façana que signa Josep Oriol i Bernadet el juliol de 1853: aleshores era l'únic document del projecte que era obligatori presentar en sol·licitar el permís d'edificació.1
 
El Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona, signat el 19 de novembre del 1855 per l'enginyer Ildefons Cerdà confirma la rapidesa inicial de la construcció d'aquella fàbrica d'estampats. L'esmentat plànol mostra ja l'existència del nucli inicial del conjunt, amb la nau principal i la nau annexa perpendicular a aquesta, més una altra nau aïllada situada al nord-oest.
 
Josep Oriol Bernadet projectà per a Can Ricart un conjunt de trets neoclàssics amb una composició de forta simetria i unitat estilística, alhora que desenvolupà un programa funcional innovador, en adaptar els diferents elements del conjunt al procés mecànic de tractament del teixit i de l'estampació, així com a l'elaboració dels tints i a la fabricació pròpia dels corrons de coure i al disseny i dibuix de mostres per estampar les teles. Bernadet, un dels més reconeguts arquitectes acadèmics de la Catalunya, fou alhora un científic prestigiós i professor de la Junta de Comerç i de l'Escola Industrial de Barcelona (1851-1855). A ell es deuen els projectes del balneari de la Puda de Montserrat (1846) i de l'Institut Mental de la Santa Creu (1857).2
 
Amb la projectació de Can Ricart, Josep Oriol Bernadet es convertí en un dels primers arquitectes acadèmics que abordà la ideació d'una fàbrica mecanitzada, ja que fins aleshores aquesta activitat constructiva havia estat quasibé sempre en mans dels mestres d'obres. Tant la trajectòria professional d'aquest arquitecte com la gran unitat en el desenvolupament del recinte fabril apunten decididament cap a l'existència d'un projecte de conjunt -planta, alçats, instal·lacions, etc- així com d'una memòria sobre les característiques tècniques i edificatòries de la construcció de la fabrica.
 
La documentació indica que ben aviat aparegué Josep Fontserè i Mestres com a director d'obres de Can Ricart, si més no fins a 1865. El compromís de qui seria l'autor del parc de la Ciutadella, l'Umbracle i el Mercat del Born amb la família Ricart, marquesos de Santa Isabel, anà més enllà dels treballs en el recinte del Poblenou: també va rebre l'encàrrec de construir la seva casa senyorial al barceloní passeig de Sant Joan.
 
Fontserè fou l'autor de l'aixecament planimètric de les instal·lacions de Can Ricart de 1866, el primer localitzat com a tal.3 El plànol mostra ja l'extensió del recinte cap al nord, com apareix també en el plànol de Sant Martí de 1871. Poc després, entre aquest any i 1880, es completaren les naus del passatge, tancant el recinte, sempre d'acord amb la pauta i el llenguatge original proposats pel model original de Josep Oriol Bernadet.
 
El 1884, segons fonts de l'època, Can Ricart ocupava una superfície de 39.770 m2, dels qual 14.440 estaven edificats. La fàbrica havia assolit una dimensió estable i no experimentà variacions significatives durant més de mig segle, com es comprova si es comparen el gravat de Castelucho de 1888 i els plànols de la tercera dècada del segle XX, especialment el de la fàbrica de 1930. El disseny finalment resultant del conjunt neoclassicista de Can Ricart, corresponent a la fàbrica construïda al segle XIX, presenta una gran racionalitat compositiva en la disposició de naus i espais lliures i té una gran qualitat com a ambient urbà, que l'escàs manteniment actual d'alguns elements, reparable sense grans inversions, no pot impedir d'apreciar.
 
Can Ricart del Poblenou fou, d'acord amb Jordi Nadal i Xavier Tafunell, una de les primeres fàbriques d'estampació mecànica de teixits de cotó de Catalunya i també fou una de les primeres d'aquest sector que s'instal·laren a Sant Martí. Al llarg del segle XIX i fins a principis del segle XX figurà sempre en el primer o segon lloc quant a cotització industrial.
 
Els estudis d'Àngels Solà, professora d'Historia Contemporània de la Universitat de Barcelona, han permès situar la fàbrica d'estampats Ricart del Poblenou dins d'una complexa divisió tècnica i territorial del treball de l'empresa en el mapa industrial de Catalunya. La factoria poblenovina s'articulava amb la filatura de Can Ricart del Raval barceloní i amb el teixit a les instal·lacions de Can Ricart que hi havia a Manresa. Les oficines eren al centre de Barcelona, primer al Raval i després a l'Eixample.
 
Can Ricart era, així mateix, una de les principals indústries de tot Sant Martí i, per tant, del pla de Barcelona. L'any 1894 era la primera indústria de Sant Martí en potència instal·lada, 530 cv, i també ocupava un lloc molt destacat pel volum de producció. Fou punta de llança de la innovació tècnica -per exemple, amb la introducció de les pierrotines- i capdavantera en la mecanització del procés i en el disseny i construcció dels models de corrons, obtenint nombrosos premis a Exposicions Regionals i Universals d'Europa i Amèrica.
 
Els Ricart, segons han documentat Àngels Solà i Francesc Cabana, formaren part de la gran història econòmica de la ciutat i del país en el vuit-cents, tant com a industrials com per la seva participació al Banc de Barcelona i a la Junta de Fàbriques. Els treballadors i treballadores de les seves fàbriques no foren aliens als grans episodis del moviment obrer català, per bé que aquest és un aspecte que encara espera estudis detallats.
 
A la dècada de 1920, la fabrica dels Ricart va passar, amb el nom d'Hilaturas Ricart, a formar part del grup empresarial tèxtil de la família Bertrand i Serra, mantenint durant uns anys les activitats tèxtils al Poblenou. Llavors començà la segona fase històrica en la utilització del gran recinte fabril del poblenou, convertit en parc industrial amb locals de lloguer, on al llarg del temps s'instal·larien tot un seguit d'activitats innovadores d'altres sectors, com la Cía. Hispano Filipina, que s'hi ubicà l'any 1922, dedicada a la producció d'oli de coco i sabons, un sector clau al districte industrial del Poblenou, com han mostrat els estudis de Jordi Catalan, professor d'Història Econòmica de l'Universitat de Barcelona.
 
Més endavant va arribar a Can Ricart la Sociedad Ibérica de Industrias Químicas, creada el 1923, que encara manté instal·lacions a can Ricart, i passada la Guerra Civil hi hagué en una part del recinte la Fundición Dalia, sense que l'activitat tèxtil desaparegués del tot del recinte: fins fa pocs anys es va mantenir a Can Ricart la fàbrica de tints de J. Font. Posteriorment hi arriba, entre d'altres, l'empresa Arnella, del sector de paper i les arts gràfiques.
 
La gran flexibilitat dels espais de la fàbrica d'estampats permetia encabir totes aquestes noves activitats sense canvis estructurals. L'única modificació significativa de les dècades de la postguerra fou l'addició d'algunes naus i coberts de poca qualitat formal i constructiva, sobretot pel flanc sud. La continuada renovació industrial de Can Ricart s'ha mantingut en les darreres dècades, amb noves indústries i tallers, als quals cal afegir l'arribada d'activitats artístiques, entre les quals el Centre de Producció d'Arts Visuals Hangar.
 
La plaça de l'entrada, la cantina i el passatge interior del recinte fabril continuen essent, avui mateix, un lloc de relació i osmosi entre activitats molt diverses, amb petites empreses del sector del metall (tant 'clàssiques' com 'innovadores'), distribució química, disseny de mobles, creació artística, decoració i serveis a la construcció, arts gràfiques, cereria de disseny, etc., algunes de les quals amb una facturació important i una presència constatable en els mercats internacionals, que sembla que té molt de sentit de mantenir in situ, dins d'un districte d'economia industrial renovada dens, ric i no banalitzat.4
 
Can Ricart és, doncs, tot un compendi d'història industrial barcelonina, durant la primera meitat de la seva història com a gran recinte fabril d'estampats de molt relleu a la ciutat i a Catalunya, i durant la segona com a parc industrial diversificat, amb successives generacions d'activitat que han deixat el seu pòsit en el conjunt, com mostren així mateix els estudis de Francesc Caballé i Reinald Gonzàlez, elaborats en obrir-se la Diagonal.
 
Per tots aquests motius, Can Ricart no ha de ser tan sols considerat com un element del patrimoni industrial del Poblenou i de Barcelona, sinó com una peça cabdal del patrimoni industrial de Catalunya, tostemps en actiu i que sembla especialment adequat per combinar activitats productives, innovació i difusió tecnològica, usos productius i usos culturals i ciutadans, en un emplaçament de gran interès urbà.
 
Evolució de la fàbrica segons la planimetria
 
La planimetria i els alçats que s'han pogut localitzar permeten traçar la sequència evolutiva del conjunt fabril de Can Ricart entre 1853 i 1988 i afirmar que el recinte de la fàbrica que ens ha arribat fins avui, amb pocs canvis, correspon a un progressiu desenvolupament del projecte original de Bernadet, completat amb anterioritat a l'Exposició Universal de 1888, tal com mostra el gravat de Castelucho d'aquell anys.
 
El recinte de 1888 és pràcticament idèntica al que mostren, quatre dècades més tard, tants els plànols de la ciutat de Barcelona de Vicenç Martorell (1927, 1929) com el plànol de la fàbrica de 1930.
 
Tan sols després de la Guerra Civil començarà l'addició de nous elements aliens al recinte fabril consolidat en el vuit-cents (en groc en els diagrames evolutius de la fàbrica), per bé que fins i tot en aquest cas se segueix la lògica preexistent quant a la disposició d'edificacions i espais lliures.
 
 
Fragment central de la façana de Josep Oriol Bernadet, 1853, segons l'alçat que es conserva
a l'Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

 
 
Can Ricart al Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona, d'Ildefons Cerdà.
 
Plano Geométrico del término jurisdicional de Sant Martí de Provensals
aixecat per l'agrimensor Pedro Moreno y Ramirez el 1871
 

Gravat del dibuixant Castelucho (La Exposición.Diario Oficial,1888)
 
 
Planimetria parcial (AMDSM, Sèrie Antecedents, Exp. 1382 ,1922 i 38380, 1923),
que ens mostra l'adaptació de les naus de la fabrica a les noves activitats sense alterar-ne l'estructura.

 
Plànol de la ciutat de Barcelona, obra de Vicenç Martorell del 1927 a escala 1:500 Full C1a i C1b.
Plànol de Vicenç Martorell a escala 1.10000.
 
 
El plànol de Can Ricart de 1930 detalla totes les peces del conjunt fabril, així com la distribució i disposició interior de les naus,
amb els seus elements portants. El plànol reflecteix perfectament el recinte històric consolidat a finals del segle XIX, i es
correspon amb molta exactitud al gravat de Castelucho: el recinte fabril romanguè inalterat durant gairebé mig segle
 .
Estat de la fabrica, segons la planimetria de 1930 (Annex a contractes d'arrendament de locals de Can Ricart)
Estat de la fabrica, segons la planimetria de la dècada del 1980 (AMSM Sèrie Antecedents.Exp. 45125.1988).
 
Trets generals del recinte fabril
Can Ricart és un recinte industrial configurat dins de quatre illes de l'Eixample i situat a l'antic eix industrial de Pere IV juntament amb d'altres fàbriques com Oliva Artés, Ca l'Alier, La Escocesa o Ca l'Illa. El complex fabril construït durant les dècades centrals del segle XIX forma, com ja s'ha dit, un conjunt totalment unitari, que després no ha sofert modificacions estructurals: és el que aquí anomenem recinte fabril consolidat, al qual s'addicionaren molt després, passada la Guerra Civil espanyola, algunes naus i coberts estantissos, principalment pel flanc sud, que en molts casos es troben avui en desús (una part ja estan semienderrocats) i que no tenen interès patrimonial.
 
El recinte té un accés centralitzat pel Passatge del Marquès de Santa Isabel, 40, amb la tradicional edificació de porteria a l'entrada. El complex el formen diferents edificacions on s'hi ubiquen diverses activitats industrials, un parell de "zones verdes", espai d'aparcament i la cantina. Les edificacions estan arrebossades i pintades de diferents colors. A l'accés, per tal de facilitar la càrrega i descàrrega, hi ha una mena de pati rebedor d'on neixen els passatges de diferents amplàries que permeten la comunicació interna del complex.
 
També apareix al passatge principal un pont elevat de fusta que uneix dues naus per la primera planta. Quat a la xemeneia, és de maó vist, troncocònica i s'assenta sobre una base poligonal. Un altre element característic de Can Ricart és la torre del rellotge, situada sobre una de les naus.
 
Les edificacions del recinte tenen l'estil propi del neoclassicisme característic de mitjan segle XIX, seguint el projecte i disseny original de Josep Oriol Bernadet. El conjunt es composa de naus allargades amb una alçada màxima de dues plantes i grans obertures que faciliten l'entrada de llum, matisada a vegades per porticons (en algun lloc es conserva el sistema de rails per facilitar el moviment dels porticons de fusta). L'estructura és la típica dels recintes industrials amb grans i llargues naus diàfanes, combinant encavallades i estructures verticals de pilars. Després d'analitzar tot el conjunt es confirma que hi ha tot un seguit de constants en la composició i el llenguatge formal que dónen aquesta unitat tan característica a Can Ricart.
 

La fàbrica es construeix al llarg del tercer quart del segle XIX seguint les línies del projecte d'empremta neoclàssica de Bernadet de 1853, com mostren el gravat de Castelucho de 1888 i el plànol de 1930 i com es pot veure en l'actualitat resseguint els diferents elements del recinte.

 
En el cas de les naus de dues plantes, l'estructura està formada a base de capitells i pilars de fosa que suporten bigues de fusta o metàl·liques. Els pilars de fosa corresponen al moment de construcció de la fàbrica, atès que molts d'ells sostenen la biga de fusta treballada mitjançant una platina de fosa: és una solució característica del primer període (1850-1860) en la utilització d'aquest tipus de pilars com a element portant. Una gran part dels pilars de fosa -nau de la façana principal, naus de la Cereria Mas, nau de l'empresa Cendra i nau d'Hangar, entre d'altres- foren fabricats per l'empresa Bonshom y Lacoma, important foneria ubicada a Sant Martí d'ençà mitjà segle XIX. Tanmateix, en una de les naus de construcció més primerenca s'han localitzat pilars d'obra amb arcs d'àmplia llum.
 
 
Diferents tipus de columna de fosa existents a la nau principal, a Hangar, a la Cereria Mas i al magatzem de l'empresa Cendra.
Moltes d'elles tenen la marca de fabrica de la foneria Bonshom y Lacoma.
 
En el cas de les naus d'una sola planta, l'estructura de les cobertes està formada a base d'encavallades metàl·liques reblonades, dissenyades per a la formació del lluernari superior. Si bé en alguns casos les cobertes de teula han estat substituïdes per uralita, són nombroses les que encara mostren el perfil original, algunes d'elles amb xemeneies de ceràmica per ventil·lar les naus.
 
 
Diferents tipus d'estructures metàl·liques típiques del vuit-cents, que mostren l'aplicació capdavantera del ferro fos a les cobertes de les naus de can Ricart.
 
Hi ha dos tipus d'obertura de les finestres a Can Ricart. Les més característiques són les acabades amb arcs de mig punt, però també n'apareixen d'altres amb una llinda en forma d'arc rebaixat. La repetició d'aquests mòduls reforça encara més el caràcter unitari i programat de les naus industrials de la fàbrica i d'altres edificacions, com la casa del contramestre, actualment cantina, i l'habitatge adossat. A part d'aquest disseny de la pròpia obertura, són destacables les reixes de protecció, els porticons, els elements de protecció solar i les fusteries.
 
Fins i tot en aquelles naus que han sofert petites modificacions en les seves obertures, la forma original és fàcilment recognoscible en una lectura atenta de la seva façana.
 
 
Detalls de les diferents obertures de les naus de can Ricart. 
La fidelitat al disseny de Josep Oriol Bernadet a tot el recinte històric és absoluta.
 
Les parts d'un tot: descripció d'elements

El recinte històric consolidat de Can Ricart s'ha descompost en diverses parts per tal de facilitar-ne l'estudi patrimonial.

 
En l'estudi patrimonial complet, del qual el present text és una síntesi, s'ha obert una fitxa individualitzada per a cadascun dels elements, on s'aplega un plànol amb la seva situació en el conjunt i una sèrie de dades històriques, constructives, d'estat de conservació, etc. S'indica, també, l'ús actual i s'acompanya de fotografies generals i de detall.
 
La relació que segueix ofereix una breu síntesi de les fitxes referides a alguns dels elements del recinte històric, a l'espera de poder tenir el document complet, amb totes les fitxes del conjunt, amb vista a fornir dades de cara a la seva rehabilitació.
 
 
Vista parcial de Can Ricart des de l'Est. A l'esquerra, plaça d'entrada del recinte.




 

Valoració del conjunt
 

Can Ricart és un dels tres grans conjunts industrials del segle XIX que queden a Barcelona, juntament amb Can Batlló del carrer Urgell i Can Batlló de Sants. De l'anàlisi arxivística, documental, i del treball de camp desenvolupat a Can Ricart i que hem exposat a les pàgines anteriors se'n desprèn que el gran valor patrimonial del recinte no es fonamenta en un o altre element sinó que deriva, precisament, de la seva consideració com a conjunt íntegre, coherent formalment i funcionalment, i com a element urbà d'alt potencial pel seu caràcter patrimonial, per la seva posició a la ciutat i per la seva qualitat d'espai molt flexible per a l'osmosi entre diferents usos, entre els quals can valorar tant els que pugui tenir en el futur com els que ja té actualment.
 
Una autoria remarcable: Bernadet i Fontseré
 
La fàbrica d'estampats Can Ricart, com s'ha dit, fou projectada per Josep Oriol Bernadet l'any 1853. Josep Fontserè hi treballà una dècada més tard. Es bastí per encàrrec de l'industrial i home de negocis Jaume Ricart per ubicar-hi la secció d'estampats de cotó que formava part del complex fabril de la seva empresa.
 
Tot i que fins ara no s'ha localitzat la planimetria inicial del conjunt de tot el recinte, disposant-se només del dibuix de la façana, la trajectòria professional, acadèmica i científica de Josep Oriol Bernadet, la planimetria posterior de Josep Fontserè, l'acurat i precís dibuix de Castelucho i l'estudi de camp del recinte fabril ens permeten afirmar que l'arquitecte Josep Oriol Bernadet l'ideà i projectà amb visió de tot el conjunt. Aquest s'anà bastint durant tres dècades llargues, entre els anys cinquanta i vuitanta del segle XIX, sense perdre mai de vista el programa i la referència compositiva del seu projectista inicial. Sols queden fora de programa les naus i coberts de baix interès arquitectònic i patrimonial afegits ben avançat el segle XX.
 
En el marc de la projectació de Bernadet, Josep Fontserè i Mestres deixà així mateix una empremta notable a la fàbrica, també en l'aspecte tècnic del tractament dels elements de ferro, com les encavallades, així com en els enjardinaments que l'envoltaven, dels quals encara es conserva alguna traça. Les seves intervencions són en aquest moment objecte d'una recerca específica que esperem completar de cara a la versió completa del present estudi patrimonial. Fontserè fou director d'obres a Can Ricart del Poblenou si més no fins a mitjana dècada dels seixanta. També va treballar a la fàbrica dels Ricart al Raval, a més de construir, com s'ha dit, la seva residència al passeig de Sant Joan.
 
Un recinte unitari: racionalitat compositiva, innovació tècnica i formalització neoclàssica
 
Can Ricart no s'inclou dins de l'estètica d'obra vista ni de l'estil de fàbrica manxesteriana, tan freqüent al Poblenou i a d'altres nuclis fabrils. Es l'únic conjunt fabril de formalització neoclàssica que s'ha mantingut dempeus i en bon estat de conservació i és un dels pocs conjunts fabrils d'aquesta època dissenyats per un arquitecte acadèmic de reconeguda trajectòria cientificoacadèmica.
 
Can Ricart constitueix un recinte perfectament modulat, des de la distribució i encaix de les naus i de la disposició d'espais lliures i espais edificats fins a les obertures de les façanes, ritmades per les obertures amb arcs de mig punt. Totes les edificacions del recinte segueixen la tipologia de l'arquitectura industrial de grans naus diàfanes amb una gran flexibilitat per al seu ús: n'és la prova la varietat d'activitats que s'hi han allotjat al llarg del temps, sense altres adaptacions que envans i algunes alteracions en les obertures, a més d'uns quants afegitons intersticials.
 
La fàbrica apareix també com a pionera en la introducció del ferro fos en una construcció fabril, ja que és, molt probablement, un dels primers edificis industrials de Catalunya on es fan servir pilars de fosa com a element portant que s'ha conservat fins avui. També és un conjunt remarcable pel repertori d'estructures de ferro en les grans encavallades de coberta i en les encavallades de lluernaris, en els elements tècnics encara visibles (sistema de corretges de transmissió) i en els elements decoratius (reixeria de balcons i finestres, barana de l'escala de la torre).
 
Tot comptat i debatut, l'interès de Can Ricart no deriva tan sols de l'autoria i de la unitat del llenguatge, sinó també, i sobretot, de la seva riquesa quant a les solucions tècniques, funcionals i formals adoptades en un espai complex i unitari alhora. Tot plegat en fa una peça d'interès excepcional, però que sols és tal si es conserva con a conjunt: el seu valor patrimonial queda severament mutil·lat si se'l remet a uns fragments conservats fora de context, perdent-se alhora la seva capacitat de suport d'un ric microcosmos urbà.
 
Una trajectòria representativa: fàbrica d'estampats i parc industrial
 
El procés original d'estampació de Can Ricart al segle XIX està molt ben documentat en nombroses publicacions de l'època,5 així com en els treballs dels especialistesactuals: Francesc Cabana, Jordi Nadal, Xavier Tafunell, Àngels Solà, que ja s'han comentat. En els interiors, sobretot a la nau principal i a la nau de la cereria, s'hi segueixen trobant un bon nombre d'elements tècnics -peces, restes de pilars i rodes d'embarrats, derivacions de la sèquia, dipòsits de tractament dels teixits, rails, etc.- que permeten seguir el procés de producció per tot el conjunt fabril i que estan essent examinats pels conservadors del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. La permanència de la sala de calderes, les conduccions cap a la xemeneia, els pous de captació d'aigua, les cavallerisses, etc. completen la legibilitat del primer ús del conjunt com a fàbrica d'estampats.
 
A més de ser una de les grans empreses del vuit-cents al Poblenou, també fou punta de llança de la innovació tecnològica i organitzativa, dins d'una empresa que com s'ha dit disposava de fàbrica de filatura al Raval (Carrer de les Tàpies i Sant Oleguer) i de teixit a Manresa, per tal d'aconseguir les avantatges de les diferents localitzacions. En el cas del Poblenou aquests consistien en la bona dotació d'aigua i d'espai en el llavors suburbial municipi de Sant Martí i en les bones comunicacions amb la ciutat, el port i el ferrocarril, en trobar-se prop de la cruïlla de la carretera de rança (Pere IV) amb Sant Joan de Malta (vegi's plànol de 1855 d'Ildefons Cerdà), avantatges als quals s'afegia la progressiva conformació de tota la zona com un districte industrial densament teixit i integrat.
 
La segona meitat de la vida del conjunt, com a complex de locals industrials, ha deixat també nombroses empremtes de les activitats que s'hi han ubicat, molt significatives dins del teixit industrial barceloní i que ja hem descrit anteriorment. Tal com se desprèn de l'inventari fins ara realitzat, són nombroses i variades les indústries que s'hi han ubicat, algunes de les quals amb relleu propi dins de la història empresarial de Catalunya (com la Ibérica de Industrias Químicas).
 
A això cal afegir que el conjunt segueix encara avui en activitat, amb més de trenta empreses de sectors molt variats i perspectives de futur que no segueixen un patró únic. Des d'un punt de vista immobiliari i en la perspectiva de l'enderroc de la major part del conjunt pot tenir sentit voler-les traslladar totes, però no en té des del punt de vista industrial, cultural i ciutadà.
 
La complexitat i la mescla d'usos fa de Can Ricart un lloc privilegiat per resseguir un segle i mig d'història industrial de la ciutat, sens perjudici que aquesta sigui també present i futur.
 
Un alt potencial urbanístic: Can Ricart-Parc Central-Pere IV
 
A Can Ricart no hi ha contradicció entre patrimoni i ús. La seva gran capacitat per adaptar-se als canvis al llarg del temps sense modificacions estructurals és una prova més de la qualitat del plantejament inicia d'espais lliures i naus i de la disposició dels espais interns.
 
L'articulació entre les diferents peces afavorí en el passat la circulació interna necessària per al funcionament de la indústria d'estampació i posteriorment, fins avui mateix, la fàbrica ha mostrat la seva flexibilitat per a encabir al llarg del temps noves activitats en un entorn especialment atractiu per la seva escala horitzontal i vertical, per la disposició dels elements ; en suma, per la qualitat arquitectonicourbanística del conjunt.
 
Aquestes característiques i la presència d'espais lliures, fàcilment enjardinables (com es trobaven en el seu orígen), permeten un diàleg excepcional amb el parc Central. Si el requeriment de concentrar l'edificabilitat en el flanc sud-oest de la fàbrica per tal de permetre, dins dels paràmetres actuals, la conservació del conjunt, donés peu a un nou edifici d'alta qualitat arquitectònica i urbana capaç de dialogar amb el conjunt patrimonial, el resultat podria ser una polaritat urbana de 'gamma alta', perfectament aliniada amb els postulats d'una Barcelona arrova que aposta per ser ciutat del coneixement.
 
Un conjunt ben conservat
 
El recinte de Can Ricart conserva inalterada tota la seva estructura i composició dels elements del conjunt fabril consolidat a finals del segle XIX: els afegits sense interès patrimonial efectuats ja avançat el segle XX són molt minsos dins del recinte històric i es concentren al flanc sudoccidental.
 
La fàbrica manté amb escassa alteració tots els edificis originals, amb les seves alçades, i estructura interna: són poques les naus que han sofert grans transformacions més enllà d'envans fàcilment eliminables. Malgrat el recent enderroc d'algunes teulades, també es mantenen dempeus les estructures metàl·liques originals de gairebé totes les cobertes, així com lluernaris i elements de reixeria.
 
Pel que fa a les façanes, a la pell exterior de la fàbrica, les alteracions en algunes obertures, la majoria perfectament reversibles, no impedeixen gairebé enlloc de poder seguir els ritmes, pautes compositives i recursos estilístics propis del projecte original. La manca de manteniment ha provocat certes patologies a les façanes, però en la major part dels casos sols afecten els revestiments.
 
El conjunt conserva així mateix la sala de calderes i la xemeneia amb la seva corresponent comunicació soterrània, la torre del rellotge i les construccions auxiliars (pous d'aigua, etc.); dins de les naus, com ja s'ha dit, són perfectament recognoscibles nombrosos elements del procés d'estampació.
 
Can Ricart és, per tant, un conjunt fàcilment rehabilitable per recuperar la seva imatge original com a conjunt únic i irrepetible de la racionalitat tècnica i urbanística dels primers temps de la indústria mecanitzada i de l'arquitectura acadèmica del neoclassicisme català de mitjà segle XIX, en ser sol recinte fabril d'aquest període d'aquestes característiques estilístiques i compositives que resta en peu a Catalunya.
 
Conclusions i proposta de conservació
 
Cal remarcar que sols una conservació completa del que hem descrit com a recinte històric consolidat té sentit. No es tracta d'una qüestió quantitativa sinó de criteri: l'aposta per mantenir un o altre element dispers comporta la definitiva pèrdua del valor patrimonial de Can Ricart, precisament perquè aquest es basa en l'excepcional unitat del conjunt.
 
La definició del que cal entendre com a recinte històric consolidat no ofereix tampoc dubte: el recinte completat en els anys vuitanta del segle XIX apareix de manera pràcticament idèntica al gravat de Castelucho de 1888 i, més de quatre dècades després, als plànols urbans de Martorell de finals dels anys vint i al plànol de la fàbrica de 1930. Les dades documentals coincideixen a més plenament amb les de la visita a la fàbrica. Vegi's el plànol sobre la delimitació d'àrees.
 
Les intervencions necessàries dins del recinte per eliminar alguns afegits relativament recents són d'ordre menor i la rehabilitació de Can Ricart no requereix una inversió desmesurada ni una actuació unitària, ja que és abordable part per part, sota les directrius d'un pla director. Quant a la possibilitat de transferir edificabilitats als solars contingus al recinte per tal de compatibilitzar efectivament la conservació del conjunt amb els paràmetres de la unitat d'actuació del parc Central en la seva definició i estat actuals, tema que excedeix els pressupòsits, mètode i objectius d'un estudi patrimonial, ens remetem al document impulsat pel Grup de Patrimoni Industrial al respecte.6
 
Voldríem acabar recopilant els arguments que ja s'han exposat per proposar un tractament global i certament excepcional del conjunt patrimonial de Can Ricart:
 
En primer lloc, perquè sols com a conjunt té sentit. Can Ricart no presenta uns edificis nobles i uns altres de menor interès, sinó que el seu interès radica, precisament, en el tractament unitari de ritmes, formes, disposicions espacials i volumètriques a tot el clos fabril. Qualsevol mutil·lació del recinte històric comporta la pèrdua del seu principal valor arquitectònic i urbanístic. Cal remarcar que l'obertura del carrer Bolívia -per altra part inoperant de cara al trànsit urbà rodat- també resultarà, en aquest sentit, molt destructora: altra cosa fóra una obertura que permetés el pas transversal de vianants, perfectament possible sense efectuar cap destrucció.
 
En segon lloc, per la seva condició de document històric excepcional de la història industrial barcelonina i catalana. Hi ha una qüestió de dimensió fonamental: tan sols Can Ricart i els dos Can Batlló poden avui testimoniejar, per la seva magnitud, de la puixança industrial barcelonina del vuit-cents, base sobre la qual s'ha bastit la modernització de la ciutat i del país. Els altres grans conjunts fabrils ja han desaparegut o s'han conservat amb d'altres criteris.
 
En tercer lloc, pel seu potencial específic com a pal de paller i nucli articulador del conjunt del patrimoni industrial del Poblenou: la conservació de nombrosos fragments de fàbrica sense Can Ricart conservat íntegre no resulten legibles, en perdre's l'escala del Manchester català. La conservació de Can Ricart com a conjunt és, d'alguna manera, una condició indispensable pequè tingui sentit un pla de patrimoni industrial del Poblenou en general i perquè sigui consistent un dels seus espais més privilegiats, el de l'eix patrimonial de Pere IV. No es tracta per tant d'una qüestió d'àmbit veïnal, sinó d'assegurar el resultat d'una operació d'envergadura per a la ciutat futura, en diferents plans, inclòs el del turisme.
 
En quart lloc, per la seva excepcional condició com a testimoni arqueològic, atès que és l'única fàbrica del Poblenou que pot mostrar en totes les seves peces un complex industrial del segle XIX i la seva evolució al llarg del segle XX, durant la seva segona etapa com a parc industrial. Aquest excepcional valor documental de Can Ricart quedaria encara més realçat si es creés vora seu un museu metropolità del treball.
 
En cinquè lloc, pel seu potencial com a espai de mescla d'usos productius, culturals i educatius, d'innovació i difusió, d'empreses ja existents i de noves firmes terciarioindustrials, en un entorn d'alta qualitat urbana (en aquest sentit hauria de portar a reflexió l'èxit del conjunt de Palo Alto) i amb capacitat de metàstasi.
 
En sisè lloc, per consideracions pròpiament urbanístiques, donada la qualitat de l'espai de Can Ricart. Obert al parc Central i amb intervencions arquitectòniques de qualitat al seu voltant proporcionaria una osmosi entre espai públic i privat molt rica, en un lloc estratègic per configurar una àrea de nova centralitat productiva, cultural i cívica pròpia de la ciutat del coneixement que el 22@ proposa. Un potencial que es perd si desapareix el conjunt patrimonial i que no és reconstruïble si sols se'n conserven fragments dispersats.
 
La possibilitat d'afegir als elements que actualment es preveu conservar (nau principal i torre, nau d'Hangar i xemeneia) una o dues naus més no és, per tant, una solució. No es tracta d'una qüestió quantitativa, sinó qualitativa: sols com a clos fabril conservat en el seu conjunt té sentit Can Ricart, de la mateixa manera que sols amb un pla de reutilització que no n'homogeneïtzi l'ús es pot aconseguir-ne una completa valoració, no com a passiu que no hi ha més remei que conservar, sinó com a valuós actiu per projectar el Poblenou i el conjunt de la ciutat cap al futur.
 
 
El conjunt fabril a conservar és el que es manté estable durant més de mig segle, des dels anys 1880 (dalt)
fins als anys 1930 (baix), que amb posterioritat no ha sofert pràcticament modificacions, llevat d'alguna addició.
 






Notes

1 AMDSM (Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí), Fons antic Josep Oriol Bernadet, 14 de juliol del 1853.

2 Vegi's Mercè TATJER, Josep Oriol i Bernadet (1811-1860) i la seva aportació a la ciència, la tècnica i l'arquitectura del segle XIX, Biblio 3W, Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales nº 582, http://www.ub.es/geocrit/b3w-582.htm.

3AHPB (Arxiu Històric de Protocols de Barcelona), Notari Josep Falp,1866, vol II; i Joaquim Òdena, 1865.

4 Vegeu una relació d'empreses actualment a Can Ricart a GRUP DE PATRIMONI NDUSTRIAL DEL FÒRUM DE LA RIBERA DEL BESÒS, Can Ricart-parc Central. Nou Projecte, Barcelona, 2005.

5 Per exemple, a L'Arc de Sant Martí, núm 7 (8 de juny de 1884).

6 Sobre aquesta qüestió, vegi's GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM DE LA RIBERA DEL BESÒS, Can Ricart-parc Central. Nou Projecte, Barcelona, 2005 i GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM DE LA RIBERA DEL BESÒS, Can Ricart-parc Central. Estudi de sòl i sostre, Barcelona, 2005 (en curs d'edició).
 
 

Bibliografía

CABANA, F. Fabricants i empresaris. Barcelona: Enciclopedia Catalana, 1992-94, vol. II.

GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FORUM DE LA RIBERA DEL BESÒS. Can Ricart - Parc Central. Nou projecte. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 30 de abril de 2005, vol. X, nº 580 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-580.htm>

GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FORUM DE LA RIBERA DEL BESÒS. Proposta de Pla Integral del patrimoni industrial de Barcelona. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 5 de mayo de 2005, vol. X, nº 581<http://www.ub.es/geocrit/b3w-581.htm>

NADAL, Jordi i TAFUNELL, Xavier. San Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona (1847-1992). Barcelona: Columna, 1992

SOLÀ PARERA, A. Aigua, Indústria i fabricants a Manresa (1759-1860). Manresa: Centre d'Estudis del Bages, 2004.

TATJER, Mercè. Josep Oriol i Bernadet (1811-1860) i la seva aportació a la ciència, la tècnica i la arquitectura del segle XIX. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, 10 de mayo de 2005, vol. X, nº 582 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-582.htm>

 

© Copyright: Mercè Tatjer Mir, Marta Urbiola Domènech i Grup de Patrimoni Industrial

© Copyright: Biblio3W, 2005
 

Ficha bibliográfica

TATJER MIR, M. URBIOLA DOMÈNECH, M. GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL. Can Ricart Estudi Patrimonial (Síntesi). Biblio 3W, Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. X, nº 598, 30 de julio de 2005. [http://www.ub.es/geocrit/b3w-598.htm]. [ISSN 1138-9796].



Volver al índice de Biblio 3W