Biblio 3W
REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES
(Serie documental de Geo Crítica)
Universidad de Barcelona 
ISSN: 1138-9796. 
Depósito Legal: B. 21.742-98 
Vol. XII, nº 719, 25 de abril de 2007

MONMONIER, Mark. Air apparent. How meteorologist learned to map, predict, and dramatize weather. Chicago: University of Chicago Press, 1999. 309 p. [ISBN: 0-226-53423-5]

Albert Martínez i Bobe
Estudiant de Geografia, Universitat de Barcelona


Resum

L'evolució dels mapes del temps es produeix de forma diferent a banda i banda de l'oceà, però es manté una certa simetria. No es pot entendre els mapes nord americans sense els britànics i viceversa. La simbologia, les eines i la tècnica també tenen cabuda en una obra única fins ara.

Paraules clau: història, mapa del temps, meteorologia, predicció, interpretació


Resumen

La evolución de los mapas del tiempo se produce de forma diferente a ambos lados del océano, pero se mantiene una cierta simetría. No se puede entender los mapas norteamericanos sin los británicos y viceversa. La simbologia, las herramientas y la técnica también tienen cabida en una obra única hasta el momento.

Palabras clave: historia, mapa del tiempo, meteorología, predicción, interpretación


Abstract

The evolution of the weather maps is produced in different way on both sides of ocean, but a certain symmetry is sustained. We can not understand the North American maps without the British ones and vice versa. The symbology, the tools and the technique also have shown in an unique work.

Key words: history, weather map, meteorology, predict, interpretate


Un llibre sobre la història dels mapes del temps

El llibre de Mark Monmonier Air Apparent, how meteorologists learned to map, predict, and dramatiza weather (1999), és una obra única en la seva forma. S'han publicat pocs llibres sobre la història dels mapes del temps, de fet a nivell dels Estats Units és l'única obra exhaustiva sobre el tema.

A part de les referències que s'han presentat en l'article existeix el llibre sobre la interpretació dels mapes del temps de Chaston: Weather Maps: how to read and interpret all the basic weather charts (1995), obra orientada al jovent i amb un llenguatge i esquemes força entenedors.

Una article alemany i força difícil de trobar és el de H.R. Scultetus Die erste Wetterkarte (El primer mapa del temps) de 1943. En aquesta obra apareix el primer mapa del temps europeu corretgit i amb els topònims llatins traduïts, cosa que el fa apte per a tots els públics.

En francès es pot destacar l'obra d'Hugo Hildebrand Hildebrandsson i Léon Teisserenc de Bort, Les bases de la météorologie dynamique: Historique-état de nos connaissances (1907), on reconstrueixen part de la cartografia meteorològica tradicional.

En el cas espanyol trobem dues obres que tracten dos temes que es complementen. El llibre de Javier Martin Vide Los mapas del tiempo (2005) ens ensenya com elaborar i interpretar els mapes meteorològics. Si en canvi volem una breu aproximació a la història d'aquests podeu consultar el primer capítol de Climatología general (1997) d'Antonio Gil i Olcina.

Seria molt interessant per a la cartografia meteorològica espanyola l'elaboració d'un estudi semblant al de Monmonier, l'obra resultant enriquiria considerablement la història del nostre país tant cartogràficament com culturalment. Personalment aquesta obra fàcil de llegir oferirà al lector una visió molt àmplia i estructurada de la història dels mapes del temps nord americans amb alguna pinzellada (feble) cap al vell continent.

Mark Monmonier, de professor a cartògraf

Mark Monmonier va començar a publicar llibres a la dècada de 1980. La seva primera obra Computer-Assisted Cartography: Principles and Prospects (1982) pot considerar-se un dels primers llibres comercials sobre cartografia informàtica, ara coneguda com ciència d'informació geogràfica. Uns anys més tard publicava dos llibres de text amb la col·laboració de George Schnell, geògraf de la State University of New York. Al 1983 conjuntament amb Charles E. Merril publicaven The Study of Population: Elements, Patterns, Processes (1988).

Uns anys més tard apareixia el que és pot considerar el llibre bàsic de Monmonier: How to Lie with Maps and Mapping It Out (1993) . Ràpidament es va convertir en llibre de capçalera de diversos cursos universitaris. Al 1995 publicava Drawing the Line: Tales of Maps and Cartocontroversy (1996) . Un llibre força interessant sobre el disseny i la producció de mapes que va rebre molt bones crítiques.

Fer mapes és en paraules de Monmonier “la millor invenció que s'ha pogut fer mai”. Les publicacions electròniques alteren radicalment la forma de treballar “amb un escàner, des de casa, amb accés a internet i un bon ordinador, pot treballar per arreu del món”.

Si voleu descobrir els secrets de com fer mapes podeu consultar l'obra: Mapping It Out: Expository Cartography for the Humanities and Social Sciences (1993). Pels que qui vulguin saber com i per què els artistes fan mapes Maps with the News: The Development of American Journalistic Cartography (1999) . Les dues obres són molt complertes, rigoroses i adaptades per a tots els públics.

L'Aire aparent, història de la cartografia meteorològica nord americana

El llibre que comentem està estructurat en 12 capítols. Aquesta estructura li permet donar una perspectiva general sobre la història, la tècnica i el futur de l'elaboració dels mapes del temps. L'obra es pot dividir en tres blocs: el primer tracta sobre la previsió del temps i la manera com s'han d'interpretar els mapes acabant el tercer capítol explicant com es difongué aquesta informació. El segon bloc ens porta des del capítol quatre fins al vuit les diferents formes d'obtenir informació des de tots els angles i dels perills que ens poden arribar de totes direccions. Finalment el tercer bloc, que va des del capítol nou fins al dotze, ens explica com ha evolucionat la tècnica en la representació del mapes, i la utilització d'aquests en els sistemes informatius.

De les primeres dades als primers mapes

El primer bloc del llibre compren els tres primers capítols on ens ensenya que el valor dels mapes del temps és més important del que pot semblar, sobretot quan se n'ignora el seu valor real. La història del Hollis Blannchard capità del Portland no ens deixa indiferents. Al capítol 1 “ Seeing and Forecasting” se'ns narra l'aventura del dia 27 de novembre de 1898 entorn de les 10 del matí quan la totalitat dels passatgers (120) de la seva nau varen morir en condicions extremes. El capità va ignorar el butlletí del Servei Meteorològic de les 7 de la tarda en el qual s'advertia de l'arribada d'una pertorbació molt profunda i que afectaria considerablement la costa est dels EEUU (una readaptació del mapa es troba a la pàgina 6). Ell va llevar àncores i dues hores més tard els caçava unes ratxes de vent de fins a 112 km/h. Tot plegat s'hagués pogut evitar si el capità hagués confiat més amb els mapes del temps. Feia pocs anys que es començaven a produir mapes continus (3 cada dia), però molta gent era escèptica al fet de que es pogués predir el temps a través d'un full de paper.

Al capítol 2 “ Seeing and Understanding” descobrim que el mapa del temps s'inventà entorn del 1816. Tota la informació fou recollida a través dels membres, subscriptors i científics de la Meteorological Society of the Palatinate . Segons l'autor el perquè fins aleshores els membres de la societat no van representar les dades era molt simple: cap d'ells pensava que la representació de la pressió atmosfèrica i la direcció del vent poguessin revelar quelcom que no sapigues-hi'n a través de l'observació directa.

Però farà falta encara uns quants anys fins que se li afegeixin símbols cartogràfics que en facilitin la seva lectura i la difusió cap al gran públic, això quedà en mans d'Arthur Robinson i Vertin que varen desenvolupar una genealogia de símbols d'igual valor.

En el llibre també se'ns explica l'origen de la isoterma al 1817, gairebé cent anys més tard que l'astrònom i geofísic Edmond Halley (1656 – 1742) dibuixés el camp magnètic terrestre a través de l'Oceà Atlàntic amb isogones (línies d'igual atracció magnètica). Alexander von Humboldt (1769 – 1859) les representà per primer cop. La carta magnètica de Halley es considera un dels mapes més importants en la història de la cartografia i al llibre n'apareix una reproducció (mapa de la pàgina 24). El mapa mostra a un simple cop d'ull tots els punts amb la mateixa atracció magnètica. Les isogones de Halley estan generades a partir de 150 observacions recollides entre els anys 1698 i 1700. Ell mateix va creuar l'Atlàntic diverses vegades a bord del Paramour que comandava amb el rang provisional de capità, de manera que cada una de les línies discontínues és cada una de les seves rutes.

Halley anys més tard anticipà una altra component dels mapes del temps: la fletxa per a representar la direcció del vent que li serviren per a proposar les seves corrents de circulació general atmosfèrica. Es basaven en un ascens d'aire a l'equador que es desplaça cap a latituds superiors on descendia en forma de vent. Aquesta interpretació fou vàlida fins al 1735 quan George Hadley (1685 – 1758) en modificà l'explicació introduint un balanç ascendent d'aire al llarg de l'equador amb dos cinturons descendents entorn els 30º de latitud Nord i Sud. Aquest descens produïa una circulació horària en l'hemisferi nord i antihorària en el sud.

La contribució americana caigué en mans de William Redfield (1798 – 1857) i Espy que van contribuir enormement en el procés de formació i desenvolupament de les tempestes. Redfield digué que la força de deriva era originada per la gravetat i la rotació terrestre, que generaven els vents, amb la conseqüent diferència de pressió, temperatura i densitat. La teoria d'Espy es centrava en la calor, que provocava l'elevació de l'aire, la força dels vents i la formació de núvols. Els seus mapes es basaven en la direcció del vent i les fletxes d'Espy descrivien un flux entrant cap a un punt o línia de mínima pressió.

El tercer capítol Weather by Wire (el temps per cable telegràfic), ens indica la importància d'aquest sistema d'informació que comença a establir-se al 1846, dos anys després de que Samuel Morse unís Washington amb Baltimore amb una línia de telègraf.

Joseph Henry (1797 – 1878) secretari i director de l' Smithsonian Institution entenia el potencial tant del telègraf com del mapa del temps, així que participà en la creació d'una xarxa local a l'estat de New York. Amb el temps, aquestes dades també s'enviaven al Washington Evening Star que el convertirien al 1857 amb un dels primers diaris que publicava un butlletí meteorològic.

L'autor també parla de l'evolució dels mapes del temps a Europa, sense la qual no es podria entendre determinats progressos nord americans. En la Gran Exposició de Londres celebrada al Hyde Park al 1851, fou la primera ocasió d'un altre grup de meteoròlegs per a presentar el primer mapa del temps diari (figura 1). Des del dia 8 d'agost fins a l'11 d'octubre, l' Electric Telegraph Company elaborava unes targetes amb la informació meteorològic telegrafiada el mateix dia.

 

Figura 1
El primer mapa meteorològic britànic

Font: MONMONIER, Air apparent , pàg. 43


A la Gran Bretanya el dia 3 de setembre de 1860 entrava en funcionament una xarxa de 15 estacions. Enregistraven les dades a les 8 del matí i enviaven la informació a Londres, on la Meteorological Office les recollia diàriament per a distribuir a les 11 del matí un informe meteorològic a diversos diaris. No serà fins a l'1 d'agost del 1861 quan l'oficina meteorològica inauguri una previsió meteorològica general per al dia següent pel que fa el temps i el vent per a cada un dels quatre districtes del Regne Unit. Es força interessant adonar-se que Monmonier comença explicant la història del mapa del temps a Estats Units i després torna al vell continent per cercar mapes meteorològics anteriors.

Observacions en totes direccions

Des del capítol quatre fins al vuit Monmonier ens explica les diferents formes d'obtenir informació. Per fer-ho amè ho ordena en funció de cap a on hem de mirar: amunt, endavant, avall o al nostre entorn. “ Looking Up” (capítol 4) ens introdueix a l'escola de Bergen, liderada per Vilhelm Bjerknes (1862 – 1951) un físic entusiasmat en poder representar gràficament la dinàmica de l'atmosfera. En un estudi titulat “ On the Structure of Moving Cyclones ” en resumia en detall el seu funcionament intern a través de les dades provinents d'una xarxa d'orbservadors noruecs. Al llibre també es representa esquemàticament “la vida del cicle dels ciclons i la teoria del Front polar en la circulació atmosfèrica”. Les masses d'aire, en la representació gràfica, anaven etiquetades amb les paraules “càlida” i “freda” depenent de si era més càlida l'una de l'altra, i amb fletxes clares i fosques per contrastar el flux d'aire càlid i fred. L'escola també li dóna a la meteorologia la simbologia de com representar els fronts: els freds com a línies blaves amb triangles i els càlids com a línies vermelles i amb semicercles. Els fronts oclusos d'un color violat tenen intercalats triangles i semicercles.

Quan mirem endavant (capítol 5 “ Looking Ahead”) ho podem fer a curt o llarg termini depenent de quant lluny volem arribar a predir el futur. Els mapes de previsió a llarg termini són una part fonamental de la previsió i més ara amb l'ús dels grans ordinadors.

El model de representació gràfica consisteix en set formes bàsiques d'isòbares representades totes juntes per primer cop al 1883 per Ralph Abercromby (1842 – 1897) que ens apareixen resumides en un únic diagrama (pàgina 82 del llibre). Els mapes de superfície són extremadament complexos. Els mapes d'isòbares en alçada no són tant detallats com els de superfície. Les fletxes representen la direcció del vent, en aquest cas, paral·lel a la isòbara: vent geostròfic. Si els comparem amb els mapes de superfície els mapes d'alçada són més simples, estables i fàcilment projectables cap al futur.

L'evolució dels ordinadors ha fet que la previsió del temps fos totalment automàtica, però introdueix un nou obstacle: no tots els models són vàlids per a la previsió a llarg termini. Al 1960 el meteoròleg Edward Lorenz del MIT desenvolupà una modelització del creixement de l'error a llarg termini. Els seus experiments donaren com a conclusió que l'error es dobla en quatre dies. Al cap de poc temps els seus models es relacionaren amb un aspecte de la teoria del caos conegut com “efecte papallona”, segons el qual el picar de les seves ales a Sydney generen un tornado als EEUU.

En el sisè capítol, Downwind Dangers , l'autor ens repassa tots els perills que ens poden arribar per aire arran de terra. Es centra en els punts emissors com les indústries, les plantes de generació d'energia i les incineradores municipals, pels quals els models de la qualitat de l'aire són essencials. Un cas concret són els models sense punt d'origen que representen els efectes del volum de trànsit i les indústries no localitzades geogràficament en una àrea, regió o continent.

Monmonier destaca dos models. El model font descriu la substància, l'emmagatzematge, les circumstàncies, la dispersió, la concentració a diferents punts des d'un inici definit. Aquest model reconeix l'estat (líquid o gas), la concentració i els detalls del tanc d'emmagatzematge entre d'altres variables:, la mida, la posició i la temperatura a l'exterior d'aquest. L'altre model és el de dispersió que simula la dissolució del líquid i el transport per l'atmosfera sota determinades condicions de vent, temperatura i demés factors meteorològics.

De la mateixa manera que han ajudat els mapes del temps en l'estudi de les masses d'aire i la circulació global, els models de la qualitat de l'aire poden ajudar a clarificar les conseqüències de determinades decisions públiques com ara l'emplaçament d'una indústria, el trasllat de productes químics i la incineració de residus.

Al capítol 7 l'autor ens fa adonar que ja no mirem tant cap amunt, sinó que des de la dècada dels 80 ja comencem a mirar cap avall Looking Down. La National Aeronautics and Space Administration altrament coneguda com a NASA tingué una de les seves primeres victòries en la carrera espacial l'1 d'abril de 1960 amb el llançament del satèl·lit TIROS I: el primer satèl·lit meteorològic. Fou el primer de deu d'una xarxa d'observació per televisió i imatges infraroges. El satèl·lit portava a bord dues minicàmares en blanc i negre dissenyades exclusivament per a fotografiar la nuvolositat. Les imatges es guardaven en una cinta enregistradora que es reproduïen en la següent òrbita. El TIROS I prengué unes 22.952 fotografies de núvols durant 77 dies de les quals 19.389 foren idònies per a estudiar-les. Per a fer les fotografies més manejables, la NASA afegí la costa dels continents, una malla de coordenades i les divisions polítiques dels estats.

Montmonier ens repassa les diferents generacions de satèl·lits meteorològics. Després de la sèrie Tiros vingué la Nimbus que combinava una òrbita gairebé-polar amb un sistema de control i estabilització que no només mantenien la velocitat de rotació terrestre sinó que a la vegada estaven sincronitzats amb la il·luminació solar. Sempre fotografiaven les zones on el Sol irradiava amb màxima intensitat.

La sèrie ATS ( Applications Technology Satellites ), llençats a partir de 1966 foren els primers a realitzar fotografies de la coberta de núvols de tot l'hemisferi. L'ATS-3 llençat al novembre de 1967 fou el primer que transmeté una imatge del disc sencer de pol a pol amb colors reals un any abans de que des de l'Apollo 7 poguessin fer una fotografia semblant.

Els SMS ( Synchronous Meteorological Satellite ) foren llençats a partir del 1974 i portaven una càmera amb dos canals de molta gran resolució radiomètrica (VHRR) que capturaven imatges del visible i infraroig.

El programa GOES ( Geostationary Operational Environmental Satellite ), iniciat al 1959 com una sèrie de satèl·lits amb una llarga vida operacional, anaven recollint dades contínuament. A finals de 1975 l'agència espacial va transferir el control del GOES-1 llençat el 16 d'octubre, i dos satèl·lits més (SMS-1 i SMS-2) a la National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) que estava supervisada pel Servei Meteorològic Nacional. La nova generació és la GOES-Next, que va entrar en funcionament al 1993 i a poc a poc ha d'anar substituint l'actual.

Un altre sistema que l'autor explica per tancar el segon bloc són els radars. Looking Around (capítol 8) ens explica un sistema actiu d'observació. El radar fou desenvolupat a finals de la dècada dels anys 30 com una arma secreta. L'aplicació meteorològica fou descoberta “per accident” durant la Segona Guerra Mundial quan els operadors estaven seguint un avió enemic i van identificar traces de precipitació que no s'esperaven. El sistema bàsic consisteix en una antena mòbil, una unitat electrònica i un visor. L'antena gira a una velocitat constant i escanneja el seu entorn transmetent una mateixa longitud d'ona de forma contínua i amb una energia suficient com per que pugui retornar des de milers de quilòmetres i ser mesurada. Al llibre hi trobem un esquema explicatiu força entenedor (pàgina 139). Els diferents tipus de tempesta produeixen diferents “ecos” que es veuen representats amb diferent forma i brillantor.

De la mateixa manera que amb els satèl·lits la generació de radars va evolucionant amb el temps. Els NEXRAD a més a més d'operar d'una forma més econòmica tenen la possibilitat d'instal·lar una sortida gràfica en color. El següent pas en l'evolució d'aquest sistema és l'AWIPS ( Advanced Weather Interactive Processing System ) el qual promet una integració complerta entre el radar Doppler, els mesuraments automàtics de les dades meteorològiques, les imatges de satèl·lits i els models de previsió informàtics.... però caldrà esperar una mica..

La difusió dels mapes del temps

El tercer bloc comença amb el capítol 9 “ Spreading the News ”, on Mark Monmonier ens fa un recorregut des de les primeres informacions del temps fins a l'actualitat. Ens explica el primer “informe telegràfic meteorològic diari” que es va emetre el 31 d'agost de 1848 al diari de Londres London News per part de William Marriott (1848 – 1916). Per elaborar-lo el pilot recollí dades de 29 ciutats britàniques. Els observadors voluntaris anotaren la condició del cel i la direcció del vent a les 9 hores del matí hora de Greenwich. Enviaven els seus informes via telegràfica a Londres on el diari en publicava una taula recopilatoria del temps del matí anterior.

En el llibre també hi apareix una reproducció del primer mapa del temps publicat al diari de Londres Time. El mapa era meteorològicament ric en la descripció de la temperatura, pressió i condicions de la mar.

En el cas nord-americà l'esdeveniment succeí a l'Exposició Internacional celebrada a Philadelphia al 1876, per a commemorar el centenari de l'aniversari de la Declaració d'Independència. El New York Herald volia recordar la data amb un petit fulletó amb noticies del dia on se li afegí les dades meteorològiques de New York. El dia 8 de maig de 1879 començà a publicar-se un mapa del temps regular al New York Daily Graphic . El diari ostenta també la posició de ser el primer en incloure il·lustracions i fotografies. El mapa es va convertir amb poc temps en un “element” popular i que la gent s'havia apreciar.

Una dècada més tard les telecomunicacions electròniques reviscolaren el mapa del temps. L'1 de gener de 1935 l' Associated Press inaugurà la xarxa Wirephoto. Wirephoto és un sistema facsímil per a transmetre en temps real fotografies dels membres sindicats. Durant gairebé 15 anys els mapes de la Wirephoto foren extremadament pràctics per als diaris. A la dècada dels 50 la xarxa va començar a créixer considerablement. Amb pocs anys es passà a utilitzar el sistema Fairchild Scan-A-Graver que permetia reproduir mapes a baix cost. La gran revolució arribà amb el receptor de Photofax.

Cap més altre mapa del temps sobre diari tingué l'impacte visual i distintiu que el que introduí al 1982 l' USA Today . Que apareix escannejat a les làmines centrals del llibre. El mapa portà la revolució del diari presentant el primer mapa en color. Amb un gradient de color es representaven les temperatures en superfície: en vermell les zones més càlides i en blau les més fredes. Les ciutats estaven indicades amb punts sobre els quals hi havia escrit el valor de la precipitació i les condicions del cel amb les màximes i mínimes del dia anterior. En unes taules sota el mapa es recopilava la previsió de diferents ciutats. Amb aquest competidor al davant la resta de diaris a poc a poc també començaren a fer el seu mapa del temps en color i guanyar d'aquesta manera més adeptes. L' USA Today ha anat canviat relativament poc durant els anys si bé cada vegada inclou més informació meteorològica local.

Després de veure l'evolució dels mapes de temps sobre paper l'autor ens canvia radicalment de medi i ens introdueix als canals temàtics i a les pàgines web. Weather Channels and Web sites (capítol 10) destaca la facilitat d'accés, la demanda, els gràfics del temps, les imatges de satèl·lits i la informació tècnica.

El primer mapa del temps a la televisió pública britànica ( British Broadcasting Corporation ) aparegué al 1936,. En ell es representaven les isòbares, els centres de pressió, la temperatura, l'estat del cel i la precipitació al llarg de totes les illes britàniques.

Monmonier ens explica que avui en dia els mapes del temps són extremadament automàtics; en canvi al principi de la dècada dels 50 eren totalment manuals. Funcionaven amb unes petites etiquetes i una simbologia molt complexa. La gran revolució arriba amb el croma . El croma consisteix en una pantalla de color verd o blau on es col·loca l'home del temps. La càmera captura la imatge, després es processa, s'elimina el fons i es superposa el mapa. L'home del temps al no veure el mapa s'ha d'orientar a través d'unes pantalles a dreta i esquerra i fora de pla. Alguns cops damunt del croma es situen diverses marques (del mateix color) perquè l'home del temps pugui desplaçar-se i orientar-se.

Un canal específic en la previsió del temps és el Weather Channel (TWC) que emet en digital durant 24 hores un servei no interromput d'informació meteorològica. Els mapes del temps mostren la predicció per als pròxims tres i fins i tot cinc dies vista. L'origen d'aquest canal està en mans de la Landmark Communications, Inc ., que fou fundada al 1982 per John Colemann, reporter del programa Good Morning America de l'ABC.

L'autor en aquests darrers capítols ha parlat de mapes, de la seva representació, de la isoterma, la isòbara. En el fons tot són línies, punts, polígons, colors i trames. La seva utilització sempre estarà en mans dels llibres d'estils de cada empresa. Per resoldre problemes existeixen diverses publicacions pel gran públic. Un exemple són els mapes climàtics que entre d'altres aspectes han d'estar recolzats per 30 anys de dades contínues, sense les quals la seva fiabilitat cau ràpidament. En aquest últim capítol ens introdueix en la classificació dels climes segons Wladimir Köppen (1846 – 1940) i en diversos efectes d'escala planetària com és l'ENSO (El Niño Southern Oscillation).

L'escalfament global és un fet on gasos com el diòxid de carboni, el vapor d'aigua, l'ozó n'incrementen l'efecte. Aquesta energia queda guardada en l'atmosfera i fa augmentar la temperatura mitja del planeta. Els CFC eren la base dels antics sistemes de refrigeració de les neveres, aerosols, entre d'altres. Per estudiar el fenomen la NASA llençà el TOMS ( Total Ozone Mapping Spectrometer ) a bord del satèl·lit meteorològic Nimbus 7 al 1978 per estudiar-ne la dinàmica. Però per a Monmonier la millor defensa que podem tenir contra les catàstrofes climàtiques està en monitoritzar, modelar, arxivar i visualitzar els fenòmens que es produeixen davant dels nostres ulls. Amb el temps potser es podrà arribar a predir-ne el comportament. De moment ja hi ha una xarxa de satèl·lits de diversos països sobre els nostres caps que ens fotografien en tot moment.

L'últim capítol del llibre “ Managed Myopia ” ens permet veure com la cartografia atmosfèrica presenta una paradoxa i a la vegada un enigma. Monmonier que es pot considerar tot un expert a l'hora d'elaborar mapes, explica que sempre s'han de complir tres propietats: l'escala que és el quocient amb numerador 1, la projecció i la simbolització. La simbologia dels mapes del temps la tenim que agrair a Johann Heinrich Lambert (1728 – 1755) que proposà els petits símbols que coneixem actualment per a identificar els núvols, la pluja, la neu, la boira i les tempestes (pàgina 222). La Meteorological Society of the Palatinate repartí les cartolines per tot Europa per unificar la simbologia. L'estandarització no fou ni molt menys instantania, trigà molts anys en convertir-se en universal.

El progrés en els mapes del temps és evident i més en una societat de la comunicació com en la que estem vivint. Malgrat tot encara ens podem arribar a sorprendre de que ens pot deparar aquest nou mil·leni en quant a la representació dels mapes del temps.

Al final del llibre l'autor inclou una relació de pàgines web que ajuden a connectar amb diferents organismes i institucions que ofereixen informació meteorològica a nivell nord americà i alguna d'internacional. No és massa exhaustiu i per tant deixa a l'autor les portes obertes a trobar-ne moltes més. Recentment s'ha publicat un article a la revista Ar@cne que en recull un bon grup totes elles actualitzades: < http://www.ub.es/geocrit/aracne/aracne-094.htm >.

 

Bibliografia

CHASTON, Peter.Weather Maps: how to read and interpret all the basic weather charts, Chaston Scientific, 1995

GIL OLCINA, Antonio, Climatologia general. Barcelona: Ariel, 1997.

HILDEBRAND HILDEBRANDSSON, Hugo i TEISSERENC DE BORT, León.Les bases de la météorologia dynamique: Historique-état de nos connaissances. París: Gauthier-Villars et Fils, 1907.

MARTÍN VIDE, Javier. Mapas del tiempo. Mataró: DaVinci, 2005.

MARTINEZ BOBÉ, Albert. La informació i previsió del temps per internet: de suport informatiu a canal temàtic. Ar@cne. Revista electrónica de recursos en Internet sobre Geografia y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universitat de Barcelona, nº94, 1 de març de 2007. < http://www.ub.es/geocrit/aracne/aracne-094.htm >.

MONMONIER, Mark. Air apparent. How meteorologist learned to map, predict, and dramatize weather. Chicago: University of Chicago Press, 1999.

MONMONIER, Mark.Computer-Assisted Cartography: Principles and Prospects. Chicago: Prentice-Hall, 1982.

MONMONIER, Mark i MERRIL, Charles E.The Study of Population: Elements, Patterns, Processes. Chicago: Publishing Company, 1988.

MONMONIER, Mark. How to Lie with Maps and Mapping It Out. Chicago: Henry Holt & Co, 1996.

MONMONIER, Mark. Drawing the Line: Tales of Maps and Cartocontroversy. Chicago: Henry Holt & Co, 1996.

MONMONIER, Mark. Mapping It Out: Expository Cartography for the Humanities and Social Sciences. Chicago: University of Chicago Press, 1993.

MONMONIER, Mark. Maps with the News: The Development of American Journalistic Cartography. Chicago: University of Chicago Press, 1999.

ROBINSON, Arthur, et. al. Elementos de cartografia. Barcelona: Omega, 1987

SCULTETUS, H.R. Die erste Wetterkarte (El primer mapa del temps). Meteorologische Zeitschrift nº 60, Berlín, Gerbrüder Borntraeger, 1943.

 

© Copyright: Albert Martínez i Bobé, 2007
© Copyright: Biblio3W, 2007

Ficha bibliográfica

MARTÍNEZ i BOBÉ. Albert MONMONIER, Mark. Air apparent. How meteorologist learned to map, predict, and dramatize weather. Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol.XII, nº 719, 25  de abril de 2007. [http://www.ub.es/geocrit/b3w-719.htm]. [ISSN 1138-9796].