FOUCHER, Michel. L'obsession des frontières. Paris: Perrin, 2007, 249 pàgines [ISBN: 978-2-262-02667-7].

Joan Capdevila Subirana
Enginyer Geògraf
Instituto Geográfico Nacional
joancap@telefonica.net

---

Paraules clau: fronteres, geopolítica, conflictes internacionals

Palabras clave: fronteras, geopolítica, conflictos internacionales

Key words: boundaries, geopolitics, international conflicts

---

Amb la caiguda del mur de Berlín al 1989 i la dissolució de la Unió Soviètica al 1991 desaparegueren el joc d’equilibris geopolítics que va caracteritzar l’anomenada guerra freda. Al mateix temps, l’augment de fluxos de capital i de bens, la millora tècnica al món de les telecomunicacions i el predomini de la visió capitalista més liberal va portar a fenòmens com el de la globalització. Aquest es caracteritza, entre altres coses, per basar-se en estructures en xarxa i, per tant, per superar els condicionants lligats al territori. En aquest marc podria sorprendre que hom s’esforcés per la pervivència de les fronteres estatals, unes estructures en principi més vinculades als estats-nació decimonònics que a la dinàmica internacional del segle XXI. Però les xifres recollides per en Michel Foucher són objectives i fan palesa una aparent paradoxa: cada cop s’estableixen més fronteres, augmenta la preocupació per regular-les, per formalitzar-les i, fins i tot, per fortificar-les. Segons aquest autor des de principis dels anys 90 s’han institucionalitzat 26.000 km de noves fronteres i 24.000 km més han estat delimitats. Es constata per tant, tal com diu el títol de l’obra que anem a ressenyar, l’existència d’una veritable obsessió per les fronteres per part dels estats. Vet aquí un sorprenent i estimulant punt de partida per donar un cop d’ull a l’estat del món des d’aquestes ratlles que creuen els mapes.

En Michel Foucher, nascut al 1946, és geògraf, diplomàtic i assagista. Actualment està ensenyant a l’École normale supérieure després d’exercir entre 2002 i 2006 d’ambaixador de França a Letònia. Els seus treballs s’han centrat sovint amb qüestions relacionades amb els Estats i les fronteres, tant a Europa com al món. És membre fundador i director de l’Observatoire européen de géopolitique a Lyon. En Yves Lacoste fou el seu mentor durant un cert temps i col.laborà amb assiduïtat a la revista Hérodote[1] en la seva primera època. D’entre les seves principals obres cal destacar L'invention des Frontières (1986); Fronts et Frontières, un tour du monde géopolitique (1988, 1991); Visiones de Europa (1996) i La République européenne. Entre histoires et géographies (1999) [2].

La present obra cal enmarcar-la, doncs, dins la línia de treball principal de l’autor: el paper de la frontera, i per extensió la situació geopolítica, al món actual[3]. Es tracta d’un llibre breu i intens, de lectura fàcil, on es fa una completa revisió de com encaixen els nous estats en les velles estructures heretades, de com es van redefinint els equilibris regionals dins el trencaclosques global i de com creix l’interès per afermar la pròpia sobirania enfront els preceptes de l’economia liberal “sense fronteres”. El fenomen de la globalització sembla que revifa l’interès de cadascú per saber quin és el seu paper al món, d’afermar la seva singularitat. De fet, tal com diu l’autor, “la nouvelle ère de délimitation en est le corollaire” (p. 11).

El llibre està dividit en quatre grans capítols. El primer dóna una visió de la situació actual pel que fa a la construcció i regulació fronterera moderna (Régler les frontières) malgrat que aquestes estiguin fixades des de fa mil.lennis. El segon es fixa en aquelles zones sota diversos tipus de pressió o tensió, on es tendeix al tancament físic o a la militarització de la frontera (Clôturer les limites). La tercera part es centra en les noves fronteres a l’Europa oriental i Àsia central (La production continue des frontières politiques), destacant-ne les dificultats dels nous actors internacionals per superar el seu passat soviètic. Acaba parlant de la construcció europea, analitzant la seva dinàmica expansiva i els diferents escenaris de futur que preveu (Reculer la frontière pour régler les confins). A la conclusió fa palesa la visió que des de França es té de l’actual dinàmica geopolítica. Al treball queden reflectides unes quantes idees que es van repetint: la construcció de fronteres es tan necessària per a la bona gestió administrativa com ho és també la seva desacralització o desmitificació; cal fomentar els tractats de límits bilaterals sense ambigüitats, les polítiques de cooperació interfrontereres i el foment de les relacions de veïnatge; i també cal prestar una especial atenció a les zones frontereres, element essencial per a que les esmentades polítiques tinguin èxit, ja que tot sovint solen ser espais perifèrics, marginals i deprimits.

Comença, doncs, el discurs desenvolupat a “L'obsession des frontières” posant sobre la taula unes quantes dades. Al món contemporani hi han unes 322 dyades[4] que sumen 248.000 km lineals. Constata que mai s’ha treballat amb tanta intensitat al voltant de les fronteres. No tant sols cal pensar en els territoris en crisi permanent o en els nous estats. Fins i tot aquells que són vells, on podria semblar que no hi haurien d’haver major complicacions pel que fa a l’establiment de la frontera, porten a terme operacions relacionades amb la formalització de la línia límit estatal.

Mirant enrera, Foucher distingeix quatre grans mundialitzacions, cadascuna amb la corresponent construcció de límits. Les dues primeres són: el repartiment d’Amèrica entre portuguesos i espanyols amb benedicció vaticana al segle XVI i el repartiment colonial de finals del segle XIX formalitzat a través dels acords de Berlín. Als dos casos el traçat de línies frontereres o d’àrees d’influència exclusives fou fet a priori, de forma planificada. La tercera mundialització fou la relacionada amb la guerra freda. La frontera, tant física com ideològica, quedà establerta en funció d’un equilibri de forces tens. La darrera, l’actual, te el seu origen en la reorganització territorial d’estats i nacions viscuda des de 1989, quan aquella guerra freda sorgida de la Segona Guerra Mundial es va donar per superada. És en aquest marc on s’observa un creixent interès per la formalització de les fronteres. Això no vol dir que siguin noves, de fet la majoria no ho són. Fins i tot els estats creats recentment han optat per emprar antics límits administratius en lloc de negociar traçats nous.

Des del 1989, poc a poc, les fronteres esdevenen una mena de “membranes asimètriques”, on la permeabilitat dels fluxos no és la mateixa en cada sentit. Amb el creixement de la Unió Europea aquestes membranes es van traslladant cap a la perifèria, seguint la vella màxima del segle XVIII de fer “recular la frontera per arreglar els confins”. Per altra banda, es constata una doble evolució en els fenòmens que hi tenen lloc. En un cert sentit, la permeabilitat augmenta al mateix temps que ho fan els fluxos de persones, bens i serveis i fluxos financers. En sentit contrari, el control del fenomen migratori fa que les fronteres es tanquin en nom de la seguretat interna. El mateix efecte es pot observar en certs fluxos econòmics però d’una forma més tímida.

L’autor proposa pensar en les fronteres, més que com línies, com institucions mixtes que estableixen la discontinuïtat territorial entre àmbits d’aplicació de la sobirania. Tant a Wesfalia al 1648 com al 1919 i al 1945, l’exercici de la sobirania exigeix el reconeixement mutu per part dels participants a l’arena internacional. Aleshores, les fronteres també són límits d’identitats diferents. “Pas d’identité sans frontières” (p. 22) diu en Michel Foucher. En temps de pau són el lloc fins on arriba l’exercici de les funcions estatals i en temps de guerra és el lloc que més ràpidament queda militaritzat. És on s’apliquen les polítiques de tipus protector enfront “l’altre”, on s’estableixen les taxes econòmiques a productes i serveis que venen de fora i on es porta a terme el control del pas de persones. Aleshores, la teoria diu que la frontera ha d’estar ben establerta i ben guardada.

L’autor considera la frontera des de tres escales diferents. Cada escala aporta una visió de la frontera diferent, on els actors que intervenen en la seva definició i les relacions entre ells varien. L’escala d’àmbit estatal, on la frontera és un perímetre fix que defineix el territori de la pàtria i, per tant, està vinculada a qüestions identitàries i a l’exercici de la sobirania. A aquesta escala és on es donen els debats entre el poder central i les parts, on queden reflectides, per exemple, les tensions secessionistes. L’escala interestatal té lloc a l’escenari internacional, on els estats veïns interaccionen entre ells com a iguals i on les fronteres es consideren com divisòries susceptibles de ser objecte d’acords. Amb la condició del reconeixement mutu entre les parts com a ens sobirans, és en aquest entorn on es pot modificar formalment el traçat d’una frontera. Finalment queda l’escala regional i local, on la frontera és un element donat, heretat, i que pot ser tant barrera com recurs en funció de les pràctiques i aprofitaments socials que s’hi donguin.

Al capítol dedicat a la regularització i formalització de les fronteres es parla dels processos de reterritorialització dels estats. Per a molts es dóna la fi d’un cicle imperial, accedint a la independència. S’observa una estratègia d’extensió cap els marges interns, preocupant-se per la gestió dels punts de contacte vers l’exterior, canviant l’escala de referència de la seva estratègia econòmica. També es fa palesa l’omnipresència de les qüestions relacionades en la seguretat, ja no tant pel que fa a la preocupació per la integritat territorial sinó més aviat pel pas indesitjat de persones. Un dels casos tractats és el de la Xina, qui per tal d’assegurar el seu espai de seguretat porta a terme una política fronterera pacífica. D’aquesta manera, fent servir la diplomàcia i basant-se en el seu important pes específic a la regió, el gegant asiàtic pretén controlar eixos comercials, rutes fluvials i els millors passos de montanya. Els acords de 2004 amb Rússia en són un bon exemple. En altres casos, però, no s’han estat d’utilitzar la força per fer prevaler els seus interessos, com és el cas del Tibet. Enfront el gegant xinès els seus veïns han adoptat diverses estratègies. L’Índia ha promogut la creació d’estats tampó que serveixin de fre, com és el cas del Bhutan. El Vietnam, per la seva banda, ha optat per llargues negociacions per mantenir la seva personalitat, cosa que l’ha obligat a fer algunes concessions que no sempre han estat ben enteses per part de tots els sector del país dels viets. De fet, tot el sud-est asiàtic és un seguit de fronteres molt velles, algunes del segle III de la nostra era, que continuen redefinint-se, tant en els traçats com en els acords. Es cerca el control dels nous fluxos a la zona sorgits després de la guerra freda. Com a exemple, es pot mencionar la polèmica entre Cambodja i Tailàndia per la zona al voltant del temple Préah Vahor. Malgrat que l’origen rau en una confusió cartogràfica, el turisme és una variable que ha portat el conflicte a primera plana. De la importància que en donen a les seves fronteres en dóna fe el fet de que a la constitució de Cambodja es parla específicament de quins són els seus límits i de la cartografia que els representa.

En altres casos la indefinició fronterera rau en problemes polítics més profunds. A l’Orient Mitjà hi han casos de no reconeixement mutu (per exemple, Síria vers el Líban o Israel enfront Palestina) que son conseqüència de la forma com es van crear aquests estats, en paraules de l’autor, territorials, febles, autoritaris i rendistes. Les fronteres actuals foren delineades per britànics i francesos als anys 20 i 30 del passat segle segons els seus interessos particulars. Avui en dia els treballs de delimitació estan lluny d’acabar. Hi han avenços (per exemple, demarcació entre l’Aràbia Saudita i el Iemen al 2003) però la presència militar, les barreres i el control electrònic continuen sent l’estratègia habitual a la zona.

A l’Àfrica la situació sembla ser, en general, si no positiva si, com a mínim, ben encaminada. El programa Frontière aprovat a la conferència de ministres de la Unió Africana de 2007 a Addis-Abeba vol promoure la demarcació fronterera amb un doble objectiu: el de prevenir conflictes i promoure la integració. Menys d’una quarta part de les línies africanes estan ben definides. La majoria es corresponen als traçats heretats de l’època colonial. Donat que no es va tenir en compte l’estructura social de les terres dividides, la realitat actual és que amb 104 línies límit s’han separat 177 grups ètnics o culturals. La coexistència forçada per aquesta raó fa que el estats siguin dèbils. Foucher proposa que per part dels estats s’adoptin polítiques descentralitzades i federalistes, al mateix temps que es duen programes encarats a la flexibilització de les barreres frontereres.

Tot i això, continuen existint zones on les fronteres no estan definides i zones sense control governamental a l’Àfrica, sobretot al Sahel i el Sàhara. Enfront aquest problema hi han dos pensaments contraposats, generalitzables a la resta del món. Un de base europea, centrat en la cooperació, i un altre típicament nord-americà, més preocupat per la seguretat. L’aplicació de cadascun varia en funció de la conjuntura política local i la capacitat d’influència de les potències occidentals.

Com a mecanismes per traçar les fronteres, en Foucher en discuteix quatre. El primer es basa en l’ús del dret internacional i d’antics traçats. Es tracta d’una jurisprudència àmpliament establerta per la Cort Internacional de Justícia (CIJ), un organisme d’actituds clarament conservadores. Difícilment s’estableixen fronteres ex novo. A resultes de conflictes armats es solen acordar les segregacions territorials que millor s’adeqüin a la situació. Després s’oficialitza algun traçat antic com a frontera encara que no coincideixi amb l’equilibri de forces resultant, com està passant ara amb l’ex-Iugoslàvia. El segon mecanisme fa referència al traçat de noves fronteres. Els pocs casos existents són tots el resultat d’un conflicte armat. Es solen dur a terme quan es fan necessaris els intercanvis de població. En aquests casos unes petites concessions territorials poden ser la solució o bona part d’ella. En altres casos, com a tercer mecanisme, cal fer ús de recursos tecnològics per portar a terme la demarcació, com és el cas als contextos desèrtics o selvàtics. L’Amazònia i el Sàhara en són exemples, on en molts punts s’han hagut de militaritzar o posar en marxa costosos sistemes electrònics per evitar el pas clandestí de persones (cas de la frontera entre Colòmbia i el Brasil) o la seguretat de rutes i infrastructures (com és el cas dels grans gasoductes nordafricans). Per últim, una forma original de regular una frontera passa per la delimitació d’àrees naturals protegides en les que participen dos o més estats. No es tracta d’un mecanisme menor: el 10% de les zones protegides al món es troben en aquesta situació. De fet, l’autor proposa aquest recurs com a solució al conflicte existent entre Israel i Síria pels Alts del Golan.

Hi han molts casos en que l’acord fronterer no és possible. En aquests casos la regulació fronterera es sol portar a terme de forma unilateral, la qual cosa sol acabar fortificant, d’una forma o altra, la frontera. Sembla que la caiguda del mur de Berlín podria haver servit de precedent per a l’obertura fronterera, però la realitat actual és ben diferent: han augmentat les fronteres barrades. Amb la regulació unilateral es pretén controlar allò que no es veu possible controlar de forma local o regional. Foucher parla de les fronteres fortificades més importants: l’anomenada línia Durand entre el Pakistan i l’Afganistan, situada en una zona de difícil accés, lloc de concentració del radicalisme islàmic emparant-se en el desacord fronterer; el conflicte del Caixmir, entre la Índia i el Pakistan, que ha portat a la construcció d’un dispositiu electrònic, en part electrificat, d’uns 500 km; els murs al Sàhara occidental construïts pels marroquins, que volen evitar la intromissió d’Algèria en les seves pretensions territorials; la tanca fronterera construïda per Israel enfront als enclavaments palestins en un conflicte al que no se li acaba de veure el final (Foucher hi comptabilitza set tipus de línies límit i de divisions administratives que actualment estan sobre la taula de negociació). En fi, es continuen construint murs per les raons més diverses, entre les que destaca el control migratori (entre la Índia i Bangla Desh, entre Botswana i Zimbabwe, entre els Estats Units i Mèxic). Ni tan sols les declaracions de pau o l’existència de contexts polítics pacífics permeten evitar-ne la construcció. A Nicòsia la línia Attila continua existint malgrat els avenços: l’asimetria continua sent gran entre la part turcoxipriota i la part sud de l’illa mediterrània. A Belfast, des de l’obertura de la frontera al 1998, els murs han passat de 18 a 40, ja que cada bàndol considera el procés d’obertura com una amenaça i els acords aconseguits com una concessió.

La producció de fronteres polítiques és contínua. Això és especialment cert a Europa, l’espai més fragmentat del món. Paradoxalment, al vell continent és on aparegueren els estats-nació tal com ara els coneixem i, alhora, resulta que el 48% de les fronteres actuals són relativament noves, s’han format a partir de 1945. Des de 1990 s’han creat 26.651 km lineals de fronteres, per una banda degut a la desintegració del bloc soviètic, per altra pel fet de que tant l’OTAN com la UE exigeixen com a condició prèvia als aspirants a entrar-hi que les fronteres estiguin formalment regulades mitjançant tractats internacionals i que es reconeguin els drets de les minories nacionals. El dossier més complex correspon a les línies entre Hongria i, respectivament, Eslovàquia i Romania. Diferents llocs, diferents processos. Contrasta l’ajuda americana per a la delimitació fronterera entre Macedònia i Kosovo amb el xoc d’influències romanes i russes a les negociacions entre Moldàvia i Ucraïna. El punt més candent, però, serà la delimitació de la frontera kosovar amb Sèrbia.

Al perdre el seu embolcall imperial, Rússia ha de refer el seu paper com a potència, sobretot després del fracàs de la CEI. Curiosament, el seu perímetre actual resulta un 10% més llarg que el de l’antiga Unió Soviètica. Un 56% d’aquestes fronteres són noves i cal que les reguli si vol participar en els fluxos comercials internacionals. Però encara hi ha una forta preocupació per la seguretat. Així s’expliquen les seves reticències enfront Ucraïna o Bielorrússia. Als països bàltics les reticències russes han tingut un rerafons relacionat amb reivindicacions històriques, de manera que el primer tractat signat amb Letònia no va ser fins al 2007. Al Caucas la situació és més complex, per una banda hi ha la preocupació per la seguretat però, per altra, també existeixen diferències entorn alguns enclavaments ètnics i pel control del pas de grans gasoductes. A l’Àsia central es va pretendre estendre la influència russa a partir dels enclavaments ètnics però al final s’han hagut d’activar polítiques de repatriació.

Un problema diferent és l’existència de països que no tenen una sortida directa a l’espai-món: Bielorrússia i Moldàvia; Armènia i Azerbaitjan, L’autor calcula que un estat enclavat d’aquesta manera pot arribar a tenir dèficits comercial d’un 70% al costat d’un altre situat a la costa i amb un desenvolupament semblant.

En altres fronts hi han hagut avenços, com és el cas de l’acord de delimitació entre Rússia i el Kazakhstan, una de les fronteres més llargues del món. Diferent és el cas de les fronteres entre les noves repúbliques de l’Àsia central, on tot sovint hi han enfrontaments. Tots aquests països es veuen obligats a escollir entre la dependència envers Rússia o la construcció d’identitats nacionals de tipus estatal, la qual cosa tot sovint passa per un enfrontament amb la resta de veïns. Algunes zones s’han minat per a aturar els treballs de demarcació fronterera! En opinió de l’autor, els nous estats d’Europa i d’Euràsia han de cremar ràpidament les etapes de formació política. Els que cerquen la integració europea poden oferir perspectives modernes als seus ciutadans. La resta es queda a l’ombra russa, tot sovint teatralizant la gestió dels seus contorns.

Per últim queda estudiar l’evolució de l’espai europeu i els seus límits en l’actual procés expansiu. L’autor, en primer lloc, vol deixar clar que cal evitar el confondre l’Europa político-cultural amb l’Europa institucionalitzada. No és tant important el creixement en si mateix com la incorporació a un projecte comú de nous estats viables, amb els que es puguin compartir identitats nacionals. En aquest sentit, el que cal anar amb compte és en la gestió dels temps propis d’aquest procés. La lògica de l’extensió oscil.la entre la difusió de un model polític i l’adquisició de nous partícips. Aquí l’autor proposa que es flexibilitzi el model d’adhesió diversificant l’oferta política institucional del nucli fort de la UE. Cal superar les fronteres establertes segons autoritats superiors (déu i els prínceps, les matemàtiques i la natura) per tal despullar-les del seu caràcter sagrat i convertir-les en el que són, instruments de gestió administrativa. Per a la Unió, el seu engrandiment és una plataforma per a la reforma (es demana al països aspirants un cert comportament) i una eina per a la gestió de crisis; pels estats és un vector de seguretat i una garantia de sobirania (recordem que 6 dels 10 darrers estats incorporats no existien abans de 1991). Hi ha una plèiade de nous estats en formació a la perifèria del nucli històric europeu. Alguns s’identifiquen sobretot amb representacions etno-culturalistes, on el factor lingüístic i religiós és important; altres són veritables protectorats, la viabilitat dels quals encara no està assegurada. No es tracta tant d’evitar importar problemes sinó d’exportar un valor europeu essencial : la resolució negociada i democràtica de les diferències. Amb l’excusa de les fronteres, l’autor aprofita per aprofundir en diversos temes geopolítics, especialment els relacionats amb la construcció europea actual. L’autor es demana sobre els límits últims europeus al topar amb dos centres antics antics i assentats: el rus i el turc, cadascun dels quals mira a Europa amb diferents ulls, cercant mecanismes de co-decisió els primers o demanant l’adhesió els segons, sense preveure excessivament el cost polític que els hi suposarà.

La UE ha de continuar expandint-se? Hi han opinions per a tots els gustos. Després del debat de 2006, sembla cercar-se un compromís entre la política expansiva i la necessitat d’una pausa, també pensant en solucions alternatives a la de la plena adhesió. Cal consolidar la confiança dels ciutadans, sobretot després de les negatives a les redaccions proposades per una constitució europea.

L’autor ens presenta cinc escenaris possibles diferents d’aquesta expansió. En primer lloc, l’escenari pensat pels Estats Units, on en un horitzó 2015-2020 les fronteres orientals de la UE seran les occidentals de Rússia. Aleshores es planteja una tensió d’influències entre la UE i Rússia que, segons l’autor, no disminuirà significativament fins que no convinguin els seus espais respectius d’influència. En aquest sentit, estem en una situació dinàmica o de desequilibri. Hi ha també un possible escenari confederal, on s’agrupen tots els països de l’Europa geogràfica i s’exporta des del centre tota una sèrie de valors universals: el desig de pau, l’interès per a la unificació, el compartir valors comuns. En aquest esquema, la participació de Rússia dependrà de l’evolució de la seva política interna. Ara per ara, sembla que es considera necessària la cooperació (Rússia es sent europea) però no la integració via l’adhesió. Altre escenari que es pot plantejar és el d’una UE sense Turquia, encara que l’autor pensa que acabarà acostant-se a Europa malgrat hagi de fer concessions sobre la seva sobirania. El camí, de ben segur, serà llarg. Un escenari alternatiu seria el que planteja un gran mercat continental, sense arribar a la integració política dels estats perifèrics però que permetés la seva participació en programes europeus amb assistència financera. Per últim, parla de la possibilitat d’establir fronteres temporals, on es cerqués durant un cert període l’estabilitat abans de continuar amb l’expansió. Però tenint present que una pausa no vol dir inacció. En aquest sentit, es reorienta el pensament geopolític del centre, pensant en l’organització política i social de les perifèries que, després d’un cert temps i via contracte, passen a formar part del nucli. D’aquesta manera es superen les polítiques de veïnatge proposades fins ara.

Com a conclusions, es constata un canvi del model geopolític francès, on la regulació de les fronteres era de gran importància tot cercant la protecció del nucli. No canvia el fons d’aquest raonament, tant sols l’estratègia per portar-ho a terme, ara més preocupada en expandir influències a la perifèria que en fortificar el seu perímetre. No oblidem, però, que les zones frontereres dins l’espai Schengen encara hi són degut a les desigualtats entre les parts, cosa fàcilment observable si s’estudien els fluxos transfronterers de treballadors.

És significatiu que les votacions per a la constitució europea a la zona fronterera francesa fossin bàsicament negatives. Demostra que hi ha una certa por a ser vulnerables en aquests llocs, que en general són zones deprimides i perifèriques. D’això l’autor en desprèn que la reconciliació fronterera no ha aconseguit els seus objectius d’adhesió de les societats civils al projecte europeu. Entre altres raons, degut al fort centralisme francès, que li costa delegar en els ens locals. Per a l’autor, la participació francesa en la construcció europea cal que passi per la prosperitat de les regions frontereres, cosa que exigeix que se’ls hi deleguin competències i responsabilitats. Aquest és un debat tan important a escala nacional com ho pugui ser el de les fronteres últimes d’Europa. Ambdós són casos d’evolució identitària però a diferent escala.

El llibre acaba amb el recull de notes del text, no gaire nombroses, que bàsicament fan referència a cites bibliogràfiques. També s’aporta una bibliografia a mode de recomanació i tot un seguit de mapes relacionats amb el text.

Acabada la lectura queda la sensació de que, a partir de la discussió sobre les fronteres, hem acabat donant una ullada a com el món, l’escena internacional, es va configurant contínuament, tot transformant-se, fent bona la frase de Pierre Vilar de que "és a les fronteres on millor es coneix la història del món"[5].