|
REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES Universidad de Barcelona ISSN: 1138-9796. Depósito Legal: B. 21.742-98 Vol. XV, nº 858, 5 de febrero de 2010 [Serie documental de Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana] |
EL PAISATGE I ELS JARDINS D'ALELLA.
Aproximació a la naturalesa, origen i naixement dels jardins existents a la població d'Alella
Jordi Díaz Callejo
Enginyer Tècnic Agrícola
jdiazcall@gmail.com
El paisatge i els jardins d'Alella. Aproximació a la naturalesa, origen i naixement dels jardins existents a la població d'Alella (Resum)
Alella és un municipi pròxim a Barcelona amb un patrimoni jardiner ric on es barregen els diferents tipus de jardí que es van donar al llarg del segle XIX i principis del segle XX a Catalunya. A l'article es presenta el jardí com una creació humana plena de contingut cultural i es classifiquen els jardins més notables de la població en diferents tipologies com a resultat de la resposta als canvis socials i culturals propis d'aquest període.
Paraules clau: jardineria, paisatge, relació jardi-medi natural,Alella, segles XIX-XX
El paisaje y los jardines de Alella. Aproximación a la naturaleza, origen y nacimiento de los jardines existentes en la población de Alella (Resumen)
Alella es un municipio próximo a Barcelona con un rico patrimonio jardinero donde se mezclan los diferentes modelos de jardín que se dieron a lo largo del siglo XIX y principios del XX en Catalunya. En el artículo se presenta el jardín como una creación humana llena de contenido cultural y se clasifican los jardines más notables de la población según diferentes tipologías como resultado de una respuesta a los cambios sociales y culturales propios de este periodo.
Palabras clave: jardinería, paisaje, relación jardín-medio natural, Alella, siglos XIX-XX
The landscape and gardens of Alella. Approach to the nature, origin and birth of the existing gardens in the town of Alella (Abstract)
Alella is a town close to Barcelona with a rich gardening heritage, where the different kinds of gardens that were common throughout the 19 th century and the beginning of the 20 th century in Catalonia are mixed. In this article, the garden is presented as a human creation full of cultural content and the most remarkable gardens in the town are classified into different typologies as a result of the response to the social and cultural changes typical of this period.
Key words: gardening, landscape, relation garden – natural environment, Alella, 19 th -20 th centuries
El medi natural d’Alella
El municipi d’Alella te poc més de 9 km2, és troba al sector meridional de la comarca del Maresme a 18 km de Barcelona i a poca distància de la costa. Manté una població de poc més de 9.000 ciutadans amb el nucli principal de població a una altitud sobre el nivell del mar de 90 m.
Topogràficament Alella està situada al vessant de marina de la Serralada Litoral, sobre un sòl granític erosionat per rieres, entre el turó d’en Mates i els turons d’en Colomer i d’en Cabús de 257 i 368 m respectivament. Sota d’aquest darrer, el Coll de la Font de Cera comunica Alella amb el sector interior de la serralada i, per tant amb el Vallès Oriental, amb les poblacions de Vallromanes i la Roca del Vallès.
Les rieres de la Coma Clara i la Coma Fosca s’uneixen a la part baixa del poble per formar la Riera d’Alella, que desguassa directament al mar. Aquestes rieres, com les de totes les poblacions del maresme han estat tradicionalment els camins naturals d’accés a les poblacions des de la línia de costa.
La Serralada Litoral és l’element geogràfic determinant del paisatge i la fesomia de la població. La seva orografia ha dibuixat turons, muntanyoles i rieres que juntament amb el tipus de sòl i clima, han condicionat el seu desenvolupament. Les rieres són l’element organitzador, distribuint des dels cultius i jardins, que han estat font de riquesa i plaer, fins a concretar el rostre del seu urbanisme orientant carrers, escampant places i horts, repartint passatges i rambles.
La Serralada segueix la direcció nord-est sud-oest, paral·lela a la línia de la costa. Està constituïda principalment per materials granítics i roques calcàries. Essencialment es tracta d’un relleu vell, caracteritzat per ondulacions lleugeres. La conca on es situa Alella, està constituïda per crestes suaus i arrodonides. Ha conservat relativament bé els sòls antics formats en el propi lloc, encara que a les vessants i pendents més pronunciades, l’acció de les aigües de les tempestes d’estiu i tardor, han provocat que el terreny, per la constant erosió i descomposició dels granits perdi el conjunt orgànic. El sòl, en general és porós i arenós, constituït per sauló en la major part del territori, la qual cosa si bé és bona per al conreu, pateix una manca de matèria orgànica i es fa de difícil regatge. Aquestes condicions de sòl subordinen el terreny als cultius de secà. La vinya ha estat des de temps dels romans el cultiu per excel·lència i primera font de riquesa. Totes les famílies s’han dedicat en un moment o altre a la vinya, ja fos per propietat o per arrendament.
El clima és mediterrani amb estius calorosos i hiverns moderadament rigorosos o suaus [1]. La proximitat al mar li permet mantenir unes temperatures agradables temperades per la brisa de marina i per l’abric que suposa la mateixa Serralada Litoral. Agronòmicament el seu clima és del tipus Mediterrani Marítim segons la classificació climàtica de J. Papadakis[2].
El paisatge vegetal ve determinat principalment pel clima i el tipus de sòl, però per ser aquesta una zona amb un assentament humà de molt antic, ha estat força transformat. De manera natural, el clima poc plujós amb estius eixuts, fa que els vegetals creixin lentament i els arbres siguin relativament poc alts, amb un sotabosc per contra variat i abundós.
La vegetació potencial d’aquesta part de la Serralada Litoral és la comunitat d’alzinar amb marfull i roures, el que significa que l’alzina hauria de ser l’arbre més abundós, però l’home n’ha reduït la seva extensió i antics boscos han esdevingut erms i garrigues o bé com és el cas més habitual, l’alzina ha estat substituïda per pi blanc i pi pinyer. Si contemplem fotografies amb vistes de les muntanyes de fa uns 80 anys o anteriors descobrirem com ha canviat el paisatge que ens envolta, observant-les ens adonarem que pràcticament amb els dits de les mans podrem comptar i identificar els arbres que dibuixaven el perfil de la serralada. L’augment de la superfície boscosa d’Alella durant els darrer segle, al igual que a la resta de Catalunya és en general, malgrat el fort augment de les àrees urbanitzades, una constant que s’ha accelerat durant els darrers 25 anys, degut entre altres moltes raons a l’abandó de terres de cultiu.
En els indrets on es conserven nuclis poc alterats d’alzinar o alzinars joves en regeneració abunda el sotabosc format per espècies arbustives com el marfull, l’arboç, l’arítjol, el lligabosc o l’aladern entre d’altres. Malgrat tot, són les pinedes de pi blanc o de pi pinyer i els boscos mixtos d’alzines amb pins el conjunt forestal actual més característic de la població. Per altre banda el conreu de la vinya i encara avui, la dispersió d’alguna casa amb els seus cultius són els elements que configuren el paisatge menys urbanitzat d’Alella.
Malgrat pugui semblar aquesta una presentació tradicional del municipi amb la descripció del seu medi natural, no és gens banal tornar a recordar-ho, doncs el paisatge i els jardins –que no deixen de ser uns paisatges dominats i controlats per l’home- són conseqüència de les característiques del territori sobre el que s’assenten, però indiscutiblement també del resultat de l’activitat humana. Per tant cal tenir present que la vegetació base d’aquests jardins és la pròpia del paisatge que els envolta malgrat totes les aportacions exòtiques que puguin existir. Cal avançar ara, ja que citem l’activitat humana que Alella, una població amb relativament pocs habitants fins ben bé mitjans del segle XX, manté com poques altres de Catalunya una alta densitat de jardins interessants fent pinya al voltant del seu nucli històric.
Un cop definits alguns dels paràmetres físics del paisatge d’Alella crec que és necessari recordar i insistir que paisatge, medi ambient i societat, són tres dimensions de la mateixa realitat de qualsevol territori i que estan estretament vinculades; el clima d’una regió determina tant el seu paisatge, especialment la vegetació i els cultius predominants, com els costums de les societats que l’habiten.[3] Prenem la temperatura com exemple, ningú no dubta que aquesta afecta a l’activitat de totes les espècies, incloent l’espècie humana. La temperatura condiciona els cicles de vida de la fauna i la flora i per tant els cicles dels cultius i la generositat de les collites; i com a conseqüència la riquesa d’una comunitat i els seus hàbits socials i alimentaris. De la mateixa manera, els canvis de temperatura alteren les floracions, la caiguda de les fulles i condicionen l’ús que fem dels jardins. Una bona temperatura continuada al llarg de l’any propiciarà mantenir diferents espais fora de casa dedicats a seure i prendre “la fresca” com terrasses, berenadors, porxos amb taules, etc. i un clima amb temperatures fredes afavorirà la vida a l’interior de casa, la presència d’hivernacles, etc. Per tant, si volem parlar de jardins des d’una perspectiva moderna hem d’acostumar-nos a situar el punt de partida en el fet social i cultural, tant si es tracta de la seva creació com del seu ús, o si mes no, situar-lo al mateix nivell que els fets biològics o naturalístics. Tenim molta tendència a oblidar-ho, i a valorar els jardins tan sols pels seus valors botànics o mediambientals.
El jardins són per davant de tot una voluntat de creació, una representació cultural. Qui no percep aquesta realitat o no es situa davant aquesta perspectiva no pot entendre que és un jardí. Un jardí no és un espai natural, i els seus valors no són en exclusiva valors relacionats amb el medi natural. Un jardí és una obra artificial que fa servir elements de la natura però que necessita de la ma de l’home per existir i perpetuar-se, en això consisteix el seu valor, en que és una obra humana. No hi ha jardins sense persones. Les formes de domesticar i explotar la natura són part de la cultura, formen part d’aquest artifici del que ens envoltem per viure.
Els jardins són porcions de territori on l’home intenta controlar i dominar les forces de la naturalesa des d’una perspectiva estètica.
La vegetació és el material bàsic de construcció d’un jardí. Les plantes les utilitzem, modelem i organitzem segons el nostre gust i els components culturals del moment, de la mateixa manera que l’arquitecte, el paleta o qualsevol artesà o artista combinen els seus per construir les seves obres. En un jardí s’entrelliguen, dialoguen la “força vital “ de la Natura –amb els seus cicles de vida i mort- i la capacitat de l’ésser humà de crear harmonia i bellesa mes enllà de la mateixa Naturalesa. Aquesta capacitat de provocar-nos sentiments i experiències transcendents és segurament el nexe d’unió més íntim i sublim que podem establir entre natura i jardí, més que l’ús d’elements vegetals per crear-lo. Perquè un jardí el podem estudiar-analitzar des de la botànica, o des de les relacions que s’estableixen entre la seva vegetació i la seva fauna, o inclús relacionar-lo amb el medi que l’envolta, de la mateixa manera que una barraca de vinya la podem estudiar des de la litologia o des de les algues que corroeixen algunes de les seves pedres; però a ningú se li ocorrerà considerar la cabana com un espai natural tan sols perquè està fabricada amb elements de la natura, mentre que el jardí encara es vist així per una gran majoria. Plantes i carreus són els elements constructius d’un sistema unitari i alhora material de construcció, tant dona si es tracta d’un senzill jardí domèstic o dels jardins d’un palau, d’un humil mur de pedra seca o d’una catedral; la seva qualitat i vàlua com apuntàvem des del principi, no prové única i exclusivament dels seus materials. Aquesta realitat ens ha de donar idea que la riquesa d’un jardí no necessàriament, o no només, ve determinada pels “tresors” botànics o pel seu exotisme. És el conjunt i la seva concepció unitària, l’organització dels seus elements de composició, l’estil, les construccions, les perspectives, les fonts, senders, etc. els que determinen la seva vàlua.
El discurs cultural i identitari que porta implícit un jardí amb els seus usos, la iconografia del seu moment històric, o la inclusió-exclusió de segons quins elements en l’espai enjardinat, és en el cas dels jardins d’Alella més valuós que la botànica o la seva relació amb el medi ambient.
Pensar en la creació d’un jardí forma part del plantejament d’una utopia possible, dels anhels i la recerca d’un benestar individual. Un impuls que s’alimenta dels nostres sentiments més profunds per crear un paisatge propi fet al “nostre gust”. Els desig, les percepcions, els gustos i les preferències individuals modifiquen els codis culturals, afegint-hi notes molt personals i en certs moments, artístiques, per això no hi ha dos jardins iguals, però malgrat això, tots els jardins d’Alella ens evoquen un jardí “conegut” que ens complau i ens projecta com individus a un lloc social, a una cultura comuna. Els jardins del municipi d’Alella, tot i la diversa tipologia, participen d’un mateix arrelament, són en la seva diversitat, fruit de la mateixa idiosincràsia mediterrània. Com va escriure Rubió i Tudurí, referint-se al jardí mediterrani, "totes les ribes de la Mediterrània van fer florir jardins,..., jardins lliurement creats pels seus diversos autors, i malgrat tot, tots ells semblants, d’esperit comú, agermanats en idea i emoció...Tots els llatins, tots els jardiners de la conca mediterrània occidental, van fer el nostre jardí"[4].
Quins són els motius que han contribuït a que Alella sigui una població amb tradició jardinera i que al seu terme es plantessin tants jardins?
Alella ha estat un centre d’atracció de la burgesia des de finals del segle XIX, tot i que es tenen referències de ciutadans de Barcelona que tenien residència temporal a la Parròquia d’Alella al 1515.[5] La seva proximitat a Barcelona ha facilitat que fos una població escollida per industrials i comerciants per establir-hi la seva residència habitual o el seu casal familiar. A més a més la població històricament ha mantingut el privilegi d’una certa tradició de la noblesa per instal·lar-s’hi o per tenir-hi propietats, fet singular si tenim en compte que Catalunya ha estat un territori sense govern propi des del renaixement i per tant sense prínceps i amb una aristocràcia escassa[6].
 |
Figura 1: Croquis del Jardí de Cal Baró. |
Aquests són, sens dubte alguns dels motius que han facilitat l’existència de grans propietats amb jardins, molts dels quals, tot i les transformacions lògiques del pas dels anys, encara existeixen. El manteniment d’un nombre elevat de jardins notables en el mateix nucli urbà ja és un tret singular de la població, com dèiem abans, però si a més a més fem constar que aquests jardins són d’una grandària considerable respecte del que és habitual a altres poblacions de Catalunya, no ens queda més remei que acceptar que Alella és una població d’obligat reconeixement i cita per a qualsevol estudi que es realitzi sobre la jardineria de Catalunya.
Diem per endavant, que el patrimoni jardiner d’Alella no ha de cercar-se només en l’exaltació d’uns pocs jardins notoris o conjunts singulars de finca, jardí i habitatge, que hi són, sinó que un dels valors patrimonials més importants de la població prové del lligam entre ells i amb d’altres més modestos, de la relació entre les persones que els mantenien i gaudien, i de les circumstàncies que han fet possible que arribessin als nostres dies.
Un jardí, encara que en ocasions no ho sembli o ens oblidem, és un sistema utilitari que respon a unes necessitats, i es constitueix al llarg del temps. Nous usos i noves exigències els transformen. No podem valorar-los només com la materialització d’un projecte constructiu en un moment determinat. No parlem d’arqueologia ni d’història de jardins, parlem de jardins existents, útils i plens de vida. El manteniment i la conservació del carisma inicial del jardí sense caure en les imposicions de la modernitat ni l’abandó és també un valor i un mèrit, que en aquest cas no es pot atribuir al passat. Han estat els propietaris amb dedicació i esforços econòmics els seus responsables i així se’ls hi ha de reconèixer.
El model mediterrani
“Villa”, “Quinta”, “Alqueria”, “Almunia”, tots aquests noms son diferents versions que defineixen la mateixa realitat: una casa de camp o de “recreo” amb jardí i explotació agrícola, normalment amb masovers o empleats que solen estar obligats a pagar una part de la collita. Aquesta és una característica comuna important sobre l’origen i funció d’alguns dels jardins d’Alella, que prové del seu esperit profundament mediterrani. Són hereves del que podem considerar el prototipus de vil·la rural romana, recollit i transformat després com a base del jardí del Renaixement. Com recull Francisco Paez de la Cadena[7] quan descriu la vil·la rural romana, es tractava de mansions lligades a la vida del camp amb la principal finalitat d’obtenir rendiments agrícoles, essent una funció secundària l’ús com a refugi i repòs dels senyors. Tot i que aquests tipus de finques rurals són les expressions més destacades de la jardineria romana, cal dir que eren relativament escasses. De la mateixa manera moltes grans, i després durant el segle XIX les no tant grans, explotacions agrícoles a casa nostra van seguir aquest model. Molts dels jardins d’Alella responen a aquest model: l’àrea enjardinada pròxima a la casa es tracta amb major intensitat, amb cledes[8] retallades i topiària[9] -actualment limitada o suprimida-, plantacions geomètriques i arbres podats, zones amb flors de temporada, fonts, estàtues i petites construccions. Mentre que a les zones mes allunyades es manté un enjardinament extensiu, de formes irregulars, normalment amb alguns eixos amb arbres alineats que fan d’enllaç entre la vivenda i zones mes boscoses o entre aquestes i les zones de cultiu.
En general, a Catalunya són pocs els jardins existents anteriors a la segona meitat del vuit-cents, però algun d’ells encara es possible llegir-lo i entendre’l com una mostra actualitzada d’aquell model d’origen rural.
Es tracta majoritàriament de grans finques i explotacions agrícoles del pla de Barcelona, Maresme o Baix Llobregat, que a partir de la segona meitat del segle XIX van continuar mantenint els seus jardins, i que en aquest moment els reformen o amplien buscant modernitat. Durant la segona meitat del segle XIX, el que és modern a Catalunya és una evolució del jardí clàssic anglès d’estil paisatgístic que va arribar a través de França. El país veí reinterpreta els models jardiners anglesos i els desprèn de l’amabilitat i aparent naturalitat del paisatge anglès que reprodueix la natura, per crear imatges exòtiques i ambients fantàstics d’aspecte i intenció romàntica. Aquest jardí de tipus romàntic amb llacs i grutes de rocalla, ocelleres amb aus exòtiques, i ponts i mobiliari d’obra imitant troncs va tenir molta influència en la jardineria de Catalunya.
 |
Figura 2: Gruta i berenador de Can Llimona. Font: Jordi Díaz |
Alguns d’aquests elements es mantindran anys després i s’incorporaran al gust dels jardins modernistes o noucentistes amb nous materials i funcions (Figura 3). D’aquesta tipologia de jardins són per exemple, l’ampliació del Laberint d’Horta a Barcelona amb la incorporació del sector romàntic del llac i canal realitzat per Elies Rogent el jardí de Ca l’Arnús a Badalona o el creat per Josep Fontseré[10] a Cambrils conegut com Parc Samà. Totes les finques citades mantenen a més a més del jardí, la gran casa-palau amb una zona de bosc mes o menys natural i terres de cultius. Aquest és també el cas del jardí de Les Quatre Torres d’Alella transformat durant la segona meitat del vuit-cents i amb molts elements comuns als anteriors, sobre tot amb la finca i jardí de Cambrils. Tots dos comparteixen elements i efectes paisatgístics fins al punt que no seria cap desgavell pensar, com en més d’una ocasió s’ha especulat, que poguessin pertànyer al mateix autor.
 |
Figura 3: Un immens cedre a la vora del pont i l'illa amb ocellera al llac de les Quatre Torres. Font: Jordi Díaz |
Altres jardins d’Alella que responen a aquest model són els que van existir a les cases de Cal Baró i a Can Cues, també coneguda com Can Carbonell, ambdós conserven encara elements representatius de l’època. En concret Can Cues, manté part de les construccions que configuraven un parc vuitcentista d’estil romàntic que des de la falda del turó s’aproxima fins ben bé a tocar de la casa; cascades, glorieta, un pont fet amb falsos troncs d’acàcia acompanyen al passejant per un recorregut de camins sinuosos entre densa vegetació.
 |
Figura 4: Cascada i gruta del Jardí vuitcentista de Can Cues. Font: Jordi Díaz |
També la finca coneguda com el Marquesat d’Alella, manté la zona del llac amb els trets característics d’aquest model paisatgístic, la resta del jardí més pròxim a la casa es transformà oferint actualment una imatge escenogràfica més eclèctica. De la mateixa manera, La Torre del Governador adquirida i totalment transformada per l’Antoni Borrell i el seu germà als voltants de 1878-1880 manté elements i similituds amb aquest model, però cal considerar, per davant de tot, que la construcció de la casa i els diferents jardins eren més un producte barreja d’estils fruit de la fantasia i del caprici que d’un projecte unitari planificat.
 |
Figura 5: Un racó de l'extens jardí de Torre Governador. Font: Jordi Díaz |
No cal perdre de vista que estem parlant encara, tot i la sofisticació, d’un món rural en el que aquestes finques representen fragments de paisatge normalment tancats per murs i tàpies, petits oasis que oferien espectacles exòtics i luxosos en comparació amb la vida rústega i rural que els envoltava, i que els seus propietaris solien ser terratinents locals o membres de l’antiga aristocràcia, o ambdues coses alhora.
El fenomen de l’estiueig
L’altre grup dels jardins importants d’Alella, són els que provenen en primera instància de l’aparició en escena dels empresaris i burgesos de mitjans i finals de segle.
El procés d’industrialització a Catalunya i Barcelona ja s’havia iniciat a mitjans del XIX, però encara van passar molts anys amb alternances d’èpoques de crisi i bonança fins que la burgesia no va manifestar de manera esplendorosa i generalitzada els rèdits dels seus beneficis. Aquests però, no van ser solament econòmics, els ideals socials i artístics en tots els àmbits de la vida es van anar desprenent poc a poc de la subordinació als antics i clàssics models, i la renovació i modernitat que ho va mudar tot, des del camp de les idees i les arts passant per la tècnica, l’arquitectura o la jardineria, es començà a manifestar tímidament el darrer terç de segle per revelar-se i popularitzar-se de ple a principis del segle XX.
Sens dubte a Catalunya amb la puixança de la burgesia es desenvolupa un fenomen social nou reconegut com l’estiueig. Amb ell, s’inicia una tradició burgesa de vital importància i transcendència per a la transformació del paisatge i de la jardineria de moltes poblacions del país. Iniciat a finals del segle XIX i difós amb molta intensitat les primeres dècades del segle XX, és un fet que sota diferents modalitats i variants, encara perdura.
Aquest esdeveniment, anomenat en la seva fase inicial protoestiueig[11], s’inicia com un flux radiant des de Barcelona cap a les poblacions pròximes de Sarrià, Sant Gervasi, Gràcia o Horta per extendre’s poc a poc a poblacions més llunyanes com veurem més endavant. L’adquisició i compra de propietats de caràcter rural per part d’industrials o burgesos rics a les afores de la ciutat per passar-hi temporades tampoc no era en sí mateix una novetat, doncs alguns d’ells i també membres de l’antiga noblesa ja mantenien explotacions agràries que els hi proporcionaven grans rendes, com hem apuntat abans. La novetat és el nou estil de comportament d’aquests insòlits veïns i els diferents usos que se’n fa de les noves propietats adquirides i dels espais públics tradicionals.
En principi aquest procés general és també el que s’ha reproduït a Alella.
No totes les poblacions però, que rebien estiuejants de Barcelona o d’altres capitals donaven resposta als mateixos interessos, ni oferien les mateixes avantatges i possibilitats. Diferents van ser els incentius que feien que unes poblacions es posessin “de moda” i altres no. Un dels motors d’aquesta novetat provenia en primera instància de la bonança econòmica acumulada durant el darrer terç del vuit-cents, període com recullen Vicens Vives i Llorens[12], de veritable enriquiment per al país. Un segon impulsor va ser les corrents higienico-ambientalistas europees que consideraven que l’aire lliure i la proximitat de la natura era un bé necessari per recuperar o en tot cas mantenir la salut. No és casual aquesta visió i inquietud higienista, doncs la tuberculosi i altres malalties infeccioses havien estat la causa de grans mortaldats al llarg de tot el segle XIX. En aquesta línia les poblacions imant que atreien colons estivals barcelonins es podien dividir en dos grups, les que entre les seves bondats oferien aigües termals i balnearis, i les que oferien platja i banys de mar, ambdós activitats molt de moda a principis de segle. En el primer grup cal citar poblacions com La Garriga, Caldes de Malavella, Caldes de Montbui o Caldetes; i en el segon Sitges, Vilassar, o tantes altres de la costa situades entre Vilanova i la Geltrú i Canet. A Alella l’hauríem d’incloure en aquest grup, doncs la seva proximitat a la costa ha estat des de sempre un valor afegit preuat[13].
El desenvolupament i popularització del ferrocarril va facilitar encara més que determinades poblacions afavorides pel seu traçat s’incorporessin a la moda de l’estiueig. Poblacions com Cardedeu, Llinars al Vallès, o Gelida amb l’al·licient del funicular –inaugurat el 1924- són uns bons exemples d’aquest model. Normalment són poblacions situades a no més de 50 km de Barcelona, una distància en aquell moment còmoda que permetia fer el trajecte i part dels preparatius en menys d’una jornada.
Paral·lelament a aquests fets es produeixen creixements i moviments de població que afavoreixen la posada en marxa d’ampliacions dels nuclis urbanitzats. La part més visible d’aquest creixement urbà és la que correspon a les noves construccions burgeses. Cases anomenades en un principi torres o xalets es van situant al llarg de la carretera i a noves avingudes i passeigs. Es creen nous eixamples en els que apareix una nova tipologia en l’àmbit rural, la de la casa i jardí aïllats en una parcel·la delimitada per un tancat. Autors com Manel Ribas i Piera[14] han definit aquests espais com jardins de parcel·la. En aquesta nova situació urbanística i social, no es podien entendre les noves construccions sense el seu jardí.
Un dels exemples més clars d’aquesta tipologia de casa d’estiueig amb jardí de parcel·la que trobem a la població d’Alella és la propietat coneguda com Les Monges.
Can Bertran, Can Llimona i Can Comelles es situen en una posició a mig camí entre l’explotació agrícola amb bosc i jardí, i la parcel·la amb casa i jardí característica de la majoria de poblacions d’estiueig. Totes tres es troben situades al marge dret de la riera de Coma Clara, i s’acosten per altre banda al model de creixement urbà alineat al llarg de la carretera principal de la població, en aquest cas amb la riera entremig.
Al voltant d’aquestes urbanitzacions s’estableixen tot un nou món de relacions econòmiques i socials entre els estiuejants –en ocasions formant veritables colònies- i els autòctons. Es produeix un intercanvi cultural ciutat-món rural enriquidor de molta importància per a les poblacions del país que participen del fenomen.
Sens dubte l’estiueig i l’arribada de nous propietaris procedents de la capital va ser un dels incentius, per convenciment o imitació, per a que s’incorporessin jardins a antigues cases d’origen rural i altres propietats existents.
Aquest és l’origen dels jardins de la finca de Can Cases, propietat actualment inclosa en la trama urbana. Alella conserva encara un nucli urbà esponjat amb nombroses parcel·les de cultiu i de bosc al seu interior. També ho és el de Can Serra, una casa pairal amb grans extensions de terreny dedicats al cultiu d’horta i de secà.
Aquesta emulació dels valors burgesos, i la fusió amb el coneixement hortícola local, juga un paper molt important en la creació de jardins i en la difusió de la tradició hortícola relacionada amb la floricultura i les plantes ornamentals de la qual Alella ha mantingut una gran tradició a diferència d’altres poblacions estiuenques. Només cal fer memòria dels camps de clavells de Cal Petxo, de les Quatre Torres, de l’explotació de planta ornamental coneguda com de La Florista d’Alella, o de la nissaga de la família Arenas, per citar només uns exemples.
L’origen i la transformació del paisatge jardiner d’Alella no és en principi diferent al d’altres poblacions de Catalunya, tot i que lògicament presenti característiques pròpies. Aquí només hem fet una petita aproximació per constatar-ho.
Un repàs acurat de la història jardinera de Catalunya ens descobriria sens cap dubte que Alella és una de les poblacions indispensables i responsables per afirmar que al nostre país, amb reputació de ser un territori escàs de jardins, durant el segle XIX i principis del XX es genera un interès i una conjuntura per a la jardineria com no s’havia produït abans. Va ser un període fructífer durant el qual es van construir molts jardins arreu del país.
Malgrat tot, la generalització i l’interès per l’agrupació dels jardins en tipologies sempre pot ajudar a la comprensió i a l’estudi, però també representa un cert allunyament de la realitat. El coneixement intel·lectual d’aquestes qüestions és essencial per a la justa valoració d’un espai enjardinat, però en profunditat, tota vivència paisatgística dependrà més de la nostra sensibilitat, espiritualitat y capacitat d’emoció que de cap altre cosa. Tot jardí com qualsevol obra d’art només pren vida i es manifesta acabat quan desperta sentiments a qui es delecta en la seva visita.
Res no pot substituir els valors emocionals ni l’experiència d’una visita a cada un dels diversos jardins i racons d’Alella.
Notas
[1] Martín-Vide, J. “Factors geogràfics, regionalització climàtica i tendències de les series climàtiques a Catalunya”, dins Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: CADS, 2005. P. 87-111
[2] Papadakis, J. (1966). Climates of the world and their agricultural potentialities. Publicat
per l.autor, Avda. Córdoba 4564, Buenos Aires, Argentina.
[3] Medina, Mercè i Antó Josep Maria. Clima, meteorologia i salut, dins Paisatge i Salut. Edició a cura de J. Nogué, Lpuigbert i G. Bretcha. Observatori del Paisatge de Catalunya, Olot. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut,2008. Pàg. 130 i ss.
[4] Rubió i Tudurí, N.M. Del paraíso al jardín latino. Barcelona: Tusquests Editores, 1981. Traducció lliure del castellà per l'autor de l'article.
[5] Galera i Isern, Ll, i Artés i Llovet, S. Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu d'Alella. Alella: Ajuntament d'Alella i Josep Domingo, 1975, segona edició. Pàg. 88
[6] Per més informacions sobre les propietats o les activitats de la reialesa al municipi d'Alella és útil consultar el cap. VII de l'obra de referència de la cita 5
[7] Paez de la Cadena, Francisco. Historia de los estilos en Jardinería. Madrid: Ediciones Istmo,1982. Págs..54 i ss.
[8] En castellà seto
[9] La topiària és una tècnica de jardineria i poda que consisteix a retallar artísticament arbres i arbusts per a donar-los formes escultòriques, geomètriques o figuratives.
[10] Josep Fontseré i Mestres ( 1829-1897) va ser també el projectista i dissenyador del Parc de la Ciutadella, de la urbanització dels entorns del Parc i del mercat del Born a Barcelona i d'altres jardins a Catalunya.
[11] Citat per Manuel Rivas Piera a JARDINS DE CATALUNYA. Barcelona: Edicions 62 S.A. 1991. Pàg. 97
[12] Vicens Vives, J. I Llorens, M. INDUSTRIALS I POLITICS. HISTÒRIA DE CATALUNYA. Volum 11. Barcelona: Ediciones Vicens Vives, S.A. 1994. Pàg. 98.
[13] Alella va perdre el barri d'Alella de Mar el 1842.
[14] Ribas i Piera, M. Jardins de Catalunya. Barcelona: Edicions 62.1991 Pàgs. 93 i ss.
Bibliografía
ALELLA. Alella, recull d'imatges. Cent anys d'història. Edició a cura de Joan Josep Ramos. Alella: Associació Cultural Revista Alella,1991
DÍAZ CALLEJO, Jordi. Els jardins modernistes de Barcelona i alguns dels motius pels quals no els podem gaudir. Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. X, nº 661, 5 de julio de 2006. [http://www.ub.es/geocrit/b3w-661.htm].
PAEZ DE LA CADENA, Francisco. Historia de los estilos en Jardinería. Madrid: Ediciones Istmo,1982.
PAISATGE. Paisatge i salut. Edició a cura de Joan Nogué, Laura Puigbert i Gemma Bretcha. Olot: Observatori del Paisatge de Catalunya i Departament de Salut. Generalitat de Catalunya, 2008.
RIBAS I PIERA, Manuel. Jardins de Catalunya. Barcelona: Edicions 62.1991
RUBIÓ I TUDURÍ, N. M. Del paraíso al jardín latino. Barcelona: Tusquests Editores, 1981.
[Edición electrónica del texto realizada por Miriam-Hermi Zaar]
© Copyright Jordi Díaz Callejo, 2010
© Copyright Biblio3W, 2010
Ficha bibliográfica:
DÍAZ CALLEJO, Jordi. El paisatge i els jardins d'Alella. Aproximació a la naturalesa, origen i naixement dels jardins existents a la població d'Alella. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. XV, nº 858, 5 de febrero de 2010. <http://www.ub.es/geocrit/b3w-858.htm>. [ISSN 1138-9796].
