EL MOVIMENT VEÏNAL DE BARCELONA DAVANT ELS JOCS OLÍMPICS

 

Andrés Naya

Albert Recio

Activistes veïnals de Nou Barris


Recibido: 5 de agosto de 2010. Aceptado: 30 de septiembre de 2010.

---

Els Jocs Olímpics de Barcelona es van presentar al món com una mostra de participació popular, d’allò que llavors es deia “enorme complicitat” de la ciutadania i les institucions. I certament, la mobilització social de suport al projecte olímpic abans i durant la celebració va ser espectacular. ¿Quin paper hi va jugar en tot això el moviment veïnal? ¿Va aconseguir millores substancials per a la ciutadania? ¿Va incidir en el model urbanístic que els jocs plantejaven? En aquest article mirem de recordar algunes qüestions essencials, que porten a un balanç agredolç que es podria resumir en dues qüestions: el moviment veïnal va aconseguir algunes mobilitzacions i algunes victòries, però no va tenir capacitat d’introduir temes clau. En certa mesura, l’evolució urbanística de la ciutat després dels Jocs va estar influïda per tot allò que havia passat en el període anterior.

La Barcelona pre-Olímpica

El context en què es plantejà la candidatura dels Jocs no era el més adequat per fomentar una participació crítica. D’una banda hi havia la crisi econòmica, l’atur i la pèrdua de llocs de treball. Una situació que feia bo un projecte que es plantejava com una oportunitat de reviscolament econòmic, d’inversions creadores de llocs de treball... Per l’altra banda, la participació havia experimentat una important davallada després del decensís de finals de la dècada dels 70, de la cooptació per a càrrecs públics d’alguns dirigents socials, de la volguda marginació del moviment veïnal per part dels nous poders institucionals i, per què no dir-ho també, per la tornada de molta gent al limitat cercle de la privacitat. Un bon indicador d’aquesta pèrdua de mobilització social el trobem en la important caiguda del nombre d’associacions de veïns federades a la ciutat de Barcelona (de 138 al 1980 a 100 cinc anys més tard).

Tampoc no es pot oblidar que la proposta de celebrar els Jocs Olímpics connectava amb un ampli sector de la ciutadania en una societat com la catalana, tan aficionada a l’esport, amb potents mitjans de comunicació dedicats al tema i on la fita olímpica tenia, a més, un cert flaire de victòria enfront de Madrid. I ja se sap que quan una fita té un gran suport social, els crítics acostumen a ser mal vistos.

La precandidatura: secretisme i primeres accions

Tots els plans de preparació de la precandidatura es van portar amb un gran secretisme. L’Ajuntament ho justificava amb l’excusa que es feia per no donar pistes a les candidatures rivals. Però des de la FAVB es va interpretar com una operació orientada a evitar les crítiques i eludir el debat obert. El moviment veïnal va poder constatar que el Pla d’Actuació Municipal 1984-1988 no donava satisfacció a les demandes de reforma dels barris. Es van organitzar les primeres accions. El novembre de 1983, la Coordinadora d’Associacions de Veïns de Nou Barris va organitzar un acte festiu-reivindicatiu al parc de la Guineuta, “Nou Barris ante la Barcelona Olímpica” que reivindicava la manca d’equipaments esportius al districte. Gràcies a aquesta campanya finalment es va construir un complex esportiu a Can Dragó. El març de 1984, l’Assemblea General de la FAVB decideix crear una comissió específica per al seguiment del projecte. S’organitzen “expedicions” de visita a zones que es consideren afectades pel projecte, especialment a la Vila Olímpica. Un projecte que es relacionava amb el malaurat projecte del Pla de la Ribera, que havia centrat una part de la lluita veïnal del Poblenou.

D’aquestes iniciatives de la FAVB en sortirà una plataforma ciutadana enfront del projecte olímpic. Mai no serà massa operativa, en bona part perquè conflueixen projectes i punts de mira molt diversos que sovint donaran lloc a una manca d’operativitat i un discurs no entenedor per a la majoria de la població.

La construcció olímpica i les campanyes veïnals

El 19 d’octubre de 1986, dos dies desprès de la proclamació de Barcelona com a seu olímpica, la FAVB celebra una assemblea a les Cotxeres de Sants. Es fa una valoració crítica i preocupada de la major part dels projectes. En concret, del possible retard – com efectivament va succeir – dels PERIS de la majoria de barris, de la marginació del transport públic en benefici del cotxe (les Rondes van ser la gran reforma del transport), el caràcter especulatiu de la Vila Olímpica, la marginació de l’esport de base i, en general, la manca real de participació. Com a element positiu, es va considerar el de l’obertura de la ciutat al mar.

En anys posteriors s’hi afegirien altres crítiques expressades en comunicats i resolucions de les assemblees anuals. Entre aquestes crítiques destaquen les dirigides a l’agressió al parc de Collserola, amb la construcció del túnel de Vallvidrera i la torre de comunicacions (al costat del nucli de Vallvidrera), la marginació de la política d’habitatge públic i protegit (Assemblea de 1988), l’oposició a plans urbanístics que privatitzaven espais d’equipaments (com el Pla de Piscines i Esports de 1986) o PERIS especulatius, com el del carrer Tarragona i el de Doctor Fleming (1989).

També es van realitzar campanyes específiques per temes lligats als Jocs. D’una banda, la denúncia del Pla d’Hotels, que convertia aquests negocis privats en categoria d’equipaments públics. Encara que el pla era limitat a 10 actuacions, suposava la pèrdua d’espais per a equipaments col·lectius als barris i obria la possibilitat de noves martingales especulatives (els posteriors plans d’habitatges dotacionals seguirien la via iniciada al Pla d’Hotels).

Es va fer una altra campanya, organitzada conjuntament amb els sindicats,  exigint que el 40% dels edificis de la Vila Olímpica fossin destinats a habitatge protegit o social. Malgrat la important recollida de signatures i una concentració a la plaça Sant Jaume, la campanya no va tenir èxit. Es van imposar els interessos dels promotors, que temien que l’habitatge social espantés la clientela de classe mitjana per a la qual s’havia dissenyat la Vila.

 

Figura 1: Cartell que convocava els veïns i veïnes a una manifestació per exigir habitatge públic a la Vila Olímpica

 

Les poques lluites reeixides van ser les que tenien a veure amb una demanda territorial concreta. Destaca la lluita pel cobriment de la Ronda, que va generar diverses mobilitzacions a Nou Barris i Poblenou i va assolir un èxit parcial: el cobriment d’una part del recorregut. O la ja esmentada lluita de Sant Andreu i Nou Barris per aconseguir el parc esportiu de Can Dragó. Encara que, també aquí, no es va poder impedir que una part dels antics terrenys de la Renfe acabessin en noves accions especulatives (Heron City, el Corte Inglés, la torre del Banc Sabadell). O la sostinguda lluita del Poblenou pels habitatges de les persones desplaçades per les obres olímpiques. Victòries que, encara que migrades, indiquen que la mobilització sovint dóna els seus fruits.

Uns Jocs poc participatius

Pel que fa a l’organització de la ciutat, els Jocs van ser poc participatius. De fet, van marginar importants reivindicacions veïnals, com la del transport públic (que va obligar posteriorment a noves mobilitzacions en defensa del pla de Metros), l’habitatge (una eterna qüestió irresolta). I amb la Vila Olímpica es va donar el tret de sortida a un model especulatiu que continuaria posteriorment amb Diagonal Mar o el 22@.

A l’opacitat i manca de participació per part de l’Ajuntament, s’hi afegia el silenci i la manipulació dels mitjans de comunicació, per als quals el tema olímpic era tabú.

Per al moviment veïnal va ser, com a mínim, un moment de marginació de les principals demandes socials, tal i com s’expressa en un comunicat de 1990: “L’Ajuntament és més sensible als interessos dels especuladors que a les necessitats socials dels nostres barris”, premonitori d’allò que vindria després, i tal i com es recull al número especial de Carrer dedicat a “La Barcelona de Maragall”.

La recomanació que podem fer als moviments veïnals d’altres candidatures olímpiques és doble. Que no esperin que els Jocs serveixin per millorar radicalment la situació, i que promoguin campanyes ben organitzades a l’entorn d’objectius concrets. I també, que no esperin tenir molts aliats. Ja se sap que els grans esdeveniments esportius alienen moltes consciències.