GAS REUSENSE, UNA EMPRESA DE GAS AL REUS DEL SEGLE XIX

Gas Reusense, una empresa de gas al Reus del segle XIX (Resum)

Gas Reusense és un model d’indústria energètica, formada per una majoria de capital local, que serveix com a referència per a l’anàlisi d’altres indústries creades el segle XIX, en ciutats espanyoles de dimensions similars. L’objectiu principal de l’empresa de Reus va ésser la producció i subministrament de gas, primer destinat a l’enllumenat públic i poc després al consum particular.

L’empresa reusenca, com va succeir en altres llocs de Catalunya i Espanya, també va introduir l’electricitat a la ciutat de Reus, l’any 1898, i els gasos derivats del petroli, l’any 1960.

Paraules clau: Introducció del gas al segle XIX, creació d’una empresa energètica a Reus, gas i electricitat.

Gas Reusense, a gas company in the Reus of 19^th Century (Abstract)

Gas Reusense is a model of energetic industry, formed by the majority of the local capital. The case of Reus can serve as a reference for the analysis of the other industries created in the 19^th century, in Spanish cities of similar dimensions. The main objective of the Gas Reus company was the production and provision of gas, first destined for the street lighting and soon after to the private consumption.

As it happened in other places of Catalonia and Spain, this company also brought electricity to the city of Reus, in 1898, as well as the butane gas, in 1960.

Key words: gas 19^th Century, energetic company, Reus, gas and electricity.

La segona meitat del segle XIX va ésser el període del canvi d’un enllumenat públic de caràcter gairebé medieval per un enllumenat modern. El gas va fer possible aquest canvi i va convertir les nits en una prolongació del dia de tal manera que les activitats nocturnes van esdevenir un fet normal. A més, el gas va entrar per il·luminar les llars més benestants i els locals de més prestigi[1].

L’aparició del gas com a indústria a Espanya s’ha d’interpretar com una conseqüència del procés d’industrialització del segle XIX. Una indústria del gas que va dependre de l’exterior, tant per la importació de tecnologia com d’hulla, que era la matèria primera bàsica. La dependència externa  va comportar que la indústria del gas a Catalunya s’iniciés tres dècades desprès que a les illes britàniques. La posada en marxa de la indústria del gas espanyola també va dependre de l’arribada dels tècnics estrangers, en el cas de Reus, la fàbrica de gas la va construir, l’any 1854, l’enginyer britànic William Richards.

En el text següent es presenta un cas particular i paradigmàtic de l’empresa gasista creada a Reus, l’any 1854, quan era la segona ciutat catalana, en importància demogràfica i econòmica, però que quedava lluny de les dimensions de Barcelona. El cas de la indústria del gas a Reus és significatiu en la seva comparació amb les ciutats mitjanes catalanes i espanyoles que van tenir al gas com energia. L’empresa Gas Reusense es va basar en una aportació majoritària de capitals de caràcter local i es va emmirallar en l’empresa barcelonina, creada el 1843, la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas. L’any 1854, Gas Reusense va aconseguir, com a resultat de l’acord entre els capitalistes reusencs i l’Ajuntament de Reus, el privilegi exclusiu de l’explotació del gas a la ciutat de Reus. Sense aquesta concessió administrativa de l’Ajuntament, la creació de la societat hagués tingut una evolució incerta perquè depenia del creixement continu del consum i dels punts de subministrament, quan el mercat energètic era feble.

El gas va il·luminar els carrers mentre la tecnologia elèctrica encara era experimental, no va ésser fins a finals del segle XIX que l’electricitat es va convertir en una altra opció per l’enllumenat públic i privat. Durant les primeres dècades del segle XX, mentre es produïa un ràpida substitució de l’enllumenat privat a gas per l’elèctric, l’enllumenat públic a gas va prevaler sobre l’elèctric degut a dues raons bàsiques: tecnologia i economia. Els arcs voltaics elèctrics no van poder competir amb els becs de gas del tipus Auer.

Gas Reusense va participar de forma breu en l’experiència elèctrica, entre els anys 1898 i el 1912. La il·lusió elèctrica de Gas Reusense va acabar quan va haver de vendre els seus actius elèctrics a una empresa de major envergadura. Les petites iniciatives elèctriques locals no podien seguir el ritme d’innovació tecnològica de la indústria elèctrica i la inversió en les noves grans infraestructures hidroelèctriques. Les empreses elèctriques reusenques havien realitzat una gran inversió en la creació de la fàbrica elèctrica i en el sistema de distribució; però mai van veure compensats els seus esforços, perquè els rendiments econòmics obtinguts van ser baixos i aquest fet no va permetre l’acumulació de capitals. El retorn a la comercialització del gas, com a producte energètic únic, va ser per a Gas Reusense, inevitable.

A partir d’aquestes premisses presentem la indústria del gas a Reus, durant la segona meitat del segle XIX, des del seu naixement fins a l’aparició de l’electricitat com a competidor.

La instal·lació del gas, com a símbol de modernitat  

La introducció en el mercat energètic, a mitjans del segle XIX, de la producció de gas mitjançant carbó d’hulla va aconseguir avantatges comparatives en la relació preu-qualitat respecte a d’altres combustibles fets servir per a l’enllumenat públic –aspecte extern de la ciutat- i les activitats relacionades directament amb la creació de riquesa –el consum particular-[2]. La primera aplicació va ésser per a l’enllumenat públic i va implicar una millora amb la seguretat ciutadana, amb el prestigi ciutadà i grans avantatges per a els establiments industrials, perquè va permetre augmentar la jornada laboral. El nou fluid va significar per a les poblacions un canvi en algunes de les seves costums quotidianes i l’adaptació a d’altres formes de vida de tal forma que s’incrementarien les relacions socials en les societats culturals i de lleure al poder realitzar activitats vespertines i nocturnes. Altres evidències de la incorporació del gas a la ciutat, van ésser les adequacions dels comerços, així trobem els primers aparadors il·luminats i els fanals de gas anunciadors a les botigues[3]. La majoria dels mitjans periodístics van proclamar la nova energia com un símbol de  progrés.

La primera empresa gasista espanyola va néixer amb trenta anys de retard respecte de la pionera londinenca i quinze pel que fa a les primeres empreses instal·lades a l’Alemanya i França. Les primeres indústries gasistes espanyoles ens indiquen la presència estrangera en el seu procés de creació. Aquest protagonisme forà seria encara més acusat en una segona fase d’introducció de l'enllumenat de gas a les altres ciutats. La ciutat pionera, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, que va iniciar l’establiment d’una fàbrica per a la producció de gas a partir de la destil·lació d’hulla, va ésser Barcelona el 1840. Barcelona va imitar i assimilar les innovacions tecnològiques que ja tenien les ciutats europees. Altres ciutats espanyoles van seguir l’exemple barceloní[4]. València va construir la seva fàbrica de gas l’any 1843 i va inaugurar l’enllumenat públic a gas un any després[5]. L’any 1847, Madrid es va incorporar a les ciutats il·luminades pel gas[6]. Reus va incorporar aquesta nova energia l’any 1854. La construcció d’una fàbrica de gas no sempre va significar un subministrament immediat, per culpa dels problemes financers i burocràtics d’algunes de les iniciatives.

Figura 1. La fàbrica de Gas Reusense el 1888
Font: Arxiu de Gas Natural. Fons Gas Tarraconense.

Catalunya va ésser el motor industrial d’Espanya durant els segles XIX i XX (ja ho havia estat durant el segle XVIII). Va ésser la pionera en la producció tèxtil i en la construcció de maquinària industrial. Durant la segona meitat del segle XIX, també, va estar al capdavant dels serveis associats a la urbanització, en especial el gas. En aquell moment es va desenvolupar un doble procés: una simbiosis entre l’oferta tecnològica i una demanda social, malgrat que aquesta relació no va ésser sempre estable i en cada cas va crear una situació diferent d’ajust.[7] Catalunya i Barcelona, en concret, liderarien les revolucionàries aplicacions de l’energia produïda amb el gas i, mig segle després, amb l’electricitat[8]. A finals de segle, quasi tots els nuclis de més de cinc mil habitants havien creat, algunes de forma experimental, iniciatives al voltant d’aquesta nova font de energia.

L’any 1842, la primera ciutat catalana més poblada era Barcelona i desprès la seguien, a molta distància, Reus, Tortosa i Valls[9]. Al Camp de Tarragona, hi va haver tres ciutats que s’incorporaren aviat a la indústria d’elaboració de gas. La primera va ésser Reus, l’any 1854. Uns anys més tard, Tarragona, després de diversos intents, va iniciar el subministrament de gas a l’any 1858[10] i Valls, que es va començar a interessar-se pel gas a partir de l’any 1854 però que no va poder establir una central productora fins l’any 1880[11]. L’establiment de cada fàbrica local de gas va comportar la creació d’una nova empresa. A Catalunya, per regla general i amb l’excepció de Barcelona, amb cada indústria local de gas es va crear, en general, una Societat Anònima, basada en l’aportació de capitals locals[12].

A Catalunya, el procés de creació de diferents indústries gasistes va respondre al binomi que es va implantar, a la segona meitat del segle XIX, a la societat catalana: “autonomia econòmica” i “autonomia tecnològica”[13]. Aquest fet la va diferenciar de la resta de l’Estat, perquè a Catalunya l’any 1861 hi havien constituïdes 11 de les 25 fàbriques que existien a l’Estat espanyol. L’any 1901, a Catalunya funcionaven 32 fàbriques de gas de les 81 existents a Espanya. Una altra conseqüència de la autonomia econòmica catalana va ésser la procedència dels capitals invertits en la nova tecnologia; mentre els catalans eren de procedència autòctona, els capitals invertits a la resta de l’estat corresponien, en gran part, a inversors estrangers i que patirien les fluctuacions borsàries europees[14]. Totes aquestes característiques econòmiques i tecnològiques d’índole general per a la indústria gasista catalana també es concretarien a la fàbrica de Reus. Gas Reusense va néixer directament interrelacionada amb la ciutat i en un temps propici per a la modernització de la ciutat.

Quan es va plantejar la instal·lació d’una indústria de gas, un valor significatiu va ésser el demogràfic perquè influïa en un primer terme en l’extensió del territori i, per tant, en el volum de l’enllumenat públic i per altra banda en el consum particular. Reus tenia, segons el cens de 1860, un total de 27.257 habitants i era la segona ciutat més poblada de Catalunya[15]. La voluntat modernitzadora del municipi existia i es volia convertir a Reus en una ciutat que estigués a l’alçada d’altres ciutats europees. Amb aquesta intenció, l’Ajuntament, l’any 1853, va demanar permís al Governador civil per substituir l’oli pel gas en la il·luminació pública[16]. Una vegada s’aconseguí l’autorització, el 31 de desembre l’Ajuntament es reuní amb Macià Vila i Mateu, que encapçalava un grup promotor interessat en establir una fàbrica de gas per a usos públics i privats. L’any següent, Macià Vila va comunicar a l’Ajuntament que el dia 23 de gener de 1854 s’havien iniciat a Reus les obres de la fàbrica de gas en una porció de terra situada a extramurs de la ciutat, dins del terme municipal, a la partida denominada “Dresereta”. Gas Reusense ja havia iniciat el seu camí. Macià Vila i Mateu es va convertir en el seu primer president[17]. El gas, igual que va succeir a Barcelona, seria el primer servei públic que es constituiria a la ciutat –tal com s’entén en l’actualitat-. L’enllumenat públic a gas, o millor dit una part d’ell, es va inaugurar el 14 de gener de 1855 amb una bona acceptació ciutadana[18].

L’èxit de les indústries químiques a Catalunya en general i a les empreses gasistes en particular, es va deure a la ràpida assimilació de les innovacions tècniques de l’estranger. La inexistència d’una estructura investigadora a Catalunya i de la manca de capitals invertits en recerca tècnica, varen fer que l’única possibilitat d’adaptar-se a la modernitat era seguir de prop tots els avenços i perfeccionaments tècnics que es produïen al món occidental. La indústria del gas es va fonamentar en la imitació. La imitació de la tecnologia significa innovació, què a la vegada, acostuma a estimular la invenció[19].

“(...) L’industrial català del segle XIX se sentí pregonament europeu i no volgué restar rerassagat en el desplegament de les activitats industrials. Per aquesta causa, la majoria dels progressos científics i tècnics introduïts a Espanya tingueren llur primer lloc d’arrelament a Catalunya (...)”[20].

Però no hem de menysprear altres característiques que intervingueren en la creació d’empreses dedicades a la indústria del gas, com va ser l’intent d’un ràpid lucre com a conseqüència de què l’aparició de la nova tecnologia presentava possibilitats incalculables. Aquest fet va comportar que en un primer moment s’invertís amb gran dosis d’aventura i risc, encara que una vegada passada la primera etapa d’introducció tecnològica es va imposar una visió més prudent i matisada. El negoci del gas, amb una gestió correcta, va assolir una importància similar a altres grans infraestructures[21].

Figura 2. L’enllumenat de gas a l’any 1904, estava completament integrat al paisatge urbà.
Plaça del Mercadal. A la esquerra es veu un canelobre de gas instal·lat l’any 1888.
Font: Cessió particular

Cal destacar i situar en un primer pla, la tasca efectuada pels Ajuntaments catalans en la constitució i el desenvolupament de la indústria gasista del segle XIX, de manera espacial si considerem els problemes, que com a Reus, patien els municipis. Si imprescindibles eren els elements privats en la creació industrial, no menys important va ésser l’interès i desig mostrat per les entitats públiques municipals en la gestació de societats, que varen incidir en una millora urbana general i que varen repercutir de forma directa al ciutadà. La feina realitzada pels municipis en l’adaptació tecnològica de l’època, als diferents vessants públics –conversió del tipus d’enllumenat, obres de millores en el clavegueram, la pavimentació del carrers i la distribució d’aigua potable- no ha estat en la majoria d’ocasions prou valorada. De vegades, l’ajuntament, com el cas de Reus i Vilafranca del Penedes a l’any 1866[22], es va veure forçat a exercir el paper d’impulsor d’iniciatives privades per el subministrament de gas manufacturat. De fet, l’Ajuntament podia en gran mesura influir en l’èxit o no de la implantació de tipus d’activitats similars, per raons jurídiques, administratives i per raons econòmiques entrecreuades. Una condició bàsica per desenvolupar el negoci del gas era la de contractar l’enllumenat públic, perquè en la fase d’inici no existia encara un mercat particular constituït[23]. Des de un punt de vista legal, la indústria del gas fou, durant molt de temps, un negoci privat on el seu millor client era la representació pública del municipi.

Tan a França com a Espanya, els ajuntaments es beneficiaven d’una acumulació de competències que desembocarien al final del segle XIX, en l’elaboració de la noció jurídica de servei públic[24]. I és que totes aquestes competències anaven lligades a les necessitats de la classe social dominant, entre d’altres coses perquè gran part de l’Ajuntament estava integrat pels seus representants. Existia una relació de reciprocitat i de suma d’interessos. Moltes persones conjugaven el seu tarannà capitalista, o sigui, un caràcter eminentment individualista amb la representació col·lectiva dintre del municipi o altres institucions públiques[25]. L’Ajuntament va afavorir directament el desenvolupament empresarial de Gas Reusense encara que en ocasions, va haver de conjugar els interessos públics amb els privats. Les classes benestants controlaven i dominaven des de dins la trajectòria de les decisions municipals.

Uns aspectes rellevants de la consolidació burgesa de la l’època són els mecanismes amb els quals es regia el capital financer: les concentracions de capital i màxima mobilitat, l’estratègia produïda pel fet de la pertinència a grups molt propers al poder, pràcticament endogàmics i, per tant, amb la possibilitat d’accedir a certes informacions reservades[26]. A Reus, un personatge important de l’expansió industrial va ésser Macià Vila i Mateu, burgès liberal de caire progressista. Com s’ha dit, va ser el principal promotor de Gas Reusense. Però la seva vida industrial no va concloure aquí, sinó que va intervenir en la creació de diverses activitats lucratives a Reus, en una època marcada pel progrés industrial. Els seus negocis presentaven una diversitat pròpia de les preferències del capitalista del segle XIX, que buscava invertir en les activitats emergents del sector secundari i, així, aconseguir que les seves inversions generessin beneficis amb facilitat i garanties. Macià Vila va participar de forma important en el sector tèxtil (La Fabril Algodonera o Vapor Nou) i en el bancari (Banc de Reus). Va fer participar de les seves iniciatives com accionistes personatges com el magnat espanyol José Antonio Muñoz Sánchez (comte de Retamoso) i Pascual Madoz, destacat polític liberal de l’època[27]. 

Els inicis del gas a Reus

Macià Vila és un clar exemple de les estretes relacions entre el capital i el poder. El primer president de Gas Reusense tenia gran relació personal i econòmica amb polítics de l’època i, amb tota seguretat, la fomentava amb conveniència. Entre ell i el General Prim, Comte de Reus, existia una contrastada amistat que s’havia establert trenta anys enrere[28]. L’industrial, com succeïa freqüentment amb els integrants de la burgesia, va intervenir directament en la política municipal[29]. Macià Vila és una figura vuitcentista que recull gran part dels trets atribuïts per Vicens Vives a l’industrial i dirigent català de l’època[30].

El 29 de maig de 1854, a Reus, es va signar l’Escriptura de Constitució de la societat i el 10 de desembre de 1854, es va elegir la primera Junta inspectora i el càrrec d’Administrador[31]. El dia 12, en la primera reunió de la Junta inspectora, va ésser confirmat com a President de la societat, Macià Vila i Mateu i com a Secretari, Joan Tarrats i Aleu[32]. El primer contracte per l’enllumenat del servei públic amb gas es va signar amb l’Ajuntament de Reus el 13 de gener de 1855, després de què fos acceptat per el consistori municipal mesos abans[33].

Gas Reusense va néixer amb el pretext d’implantar a la ciutat de Reus l’enllumenat públic per mitjà del gas i adaptar una de les millores ja establerta en les més importants ciutats europees. Reus no va deixar mai d’emmirallar-se en Barcelona, ciutat més important de la península que havia adoptat totes les millores tecnològiques en la vessant urbana. Barcelona va iniciar la substitució de les llums d’oli per l’enllumenat amb fanals a gas a l’any 1842 mentre que Reus ho va fer el 1854. Però l’enllumenat públic no era ni el principal ni l’únic objectiu per la creació de les empreses gasistes, sinó que ho va ésser el consum particular dirigit al sector comercial i industrial. Aquest fet va tenir una certa similitud al canvi de la força de sang –animal- per la força del vapor que s’havia efectuat unes dècades abans. Els estatuts de la societat reusenca eren clars al respecte i consideraven part del negoci subministrar energia a clients particulars. Anys després, el consum domèstic de gas, també, es va convertir en un altre dels objectius prioritaris de la indústria del gas.  

Gas Reusense va fixar la duració de la societat en trenta anys que podien ésser prorrogats per acord dels accionistes en la Junta general. Aquesta previsió tan optimista es va basar en l’article 16 de la concessió municipal:

 “(...) El Magnífico Ayuntamiento concede a la empresa privilegio absolutamente  exclusivo de canalización en las calles y plazas de esta villa durante el término de treinta años que será el de duración de la contrata (…)”[34].

La primera acció de l’empresa Gas Reusense, encara sense constituir-se oficialment, va ésser la creació del seu nucli productiu: la fàbrica de gas. El 20 de gener de 1854 es va formalitzar un acord: per una banda, entre Macià Vila i Mateu, Josep Simó i Amat i Pere Òdena i Pujol, comissionats per representar a la futura societat Gas Reusense, i, per l’altre, William Richards, de nacionalitat anglesa i veí de Barcelona. Aquest acord convenia les bases fonamentals per a la construcció d’una fàbrica per a l’elaboració de gas. Richards va participar, no tan sols, en la construcció de la fàbrica de Reus, sinó va que construir les plantes productores de Sabadell (1851-1852)[35], Tarragona (1857-1858)[36] i Manresa (1858)[37]. Aquestes primeres indústries varen basar tota la seva tecnologia en components (maquinària i matèria primera) estrangers. De la mateixa forma, es va requerir la intervenció de personal tècnic estranger per tal d’iniciar i mantenir, durant els primers anys, la indústria gasista espanyola. No va ésser fins la dècada dels seixanta, que va començar la intervenció d’enginyers catalans a les empreses de producció de gas i en els darrers anys del segle XIX, aquests enginyers ja controlaven algunes de les importants fàbriques del Principat[38]. La societat Gas Reusense va ésser un dels exemples de com la creació de la indústria del gas, la seva producció i el manteniment de la factoria varen estar, en un inici, en mans de cognoms de procedència estrangera. Richards va ésser la persona encarregada de posar la fàbrica en funcionament i un altre tècnic estranger, el maquinista Frederic Lemercier Bocours, procedent de Rouen (França) va ésser el primer responsable de la producció i el manteniment. Aquestes dues figures estrangeres van ésser accionistes de la empresa perquè aquesta participació mantenia una relació directa amb la seva remuneració.

L’estat legal de la societat es va adquirir el dia 17 de agost de 1856, quan es va celebrar una Junta Extraordinària, presidida per l’alcalde constitucional, Joaquim Borràs, per delegació del Governador Civil. A partir d’aquesta data, es va autoritzar a l’empresa a iniciar una activitat que ja realitzava des de feia dos anys. Quatre dies després, en una nova reunió, es varen aprovar els Reglaments, els quals signaren tots els assistents[39]. El fons del capital de la societat va ésser d’1.300.000 rals, dividits en 650 accions de 2.000 rals cadascuna, numerades i correlatives. El capital de la societat es dividia entre el que era de caràcter local, o sigui, els propietaris de les accions eren veïns de Reus o els forasters. El capital local era el 65 per cent[40]. La resta del capital, el 35 per cent de les accions havien estat adquirides per diferents personatges residents a Barcelona[41]. Alguns dels inversors de fora de Reus també ho eren de la primera societat gasista espanyola, la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas. És el cas d’Agustí Robert i de Vicenç Oller[42].

Dels 39 accionistes de Gas Reusense, vint-i-set eren residents a Reus i dos més en altres localitats del Camp de Tarragona[43]. L’accionista més important va ésser l’advocat reusenc Gaietà Pàmies i Juncosa que posseïa 53 accions. El segon més important William Richards es va encarregar de la construcció de la fàbrica de gas i en tenia 50. Però qui va tenir més pes específic a la societat, va ésser Macià Vilà, que posseïa 48 i en controlava 223, les seves més les de vuit accionistes barcelonins. Els interessos dels quals representava tal i com consta en la mateixa escriptura[44]. Aquest nombre d’accions convertiren a Macià Vilà, de facto, en l’accionista principal perquè tenia a les seves mans el 34 per cent del capital, la qual cosa implicava un gran domini sobre la societat. També tindria, amb tota seguretat i degut a la importància de la seva figura en la societat reusenca, ascendència sobre el capital local que intervingué a l’empresa. El capital local procedia de diferents sectors de la societat; el nombre més gran d’accionistes eren comerciants; eren tretze persones i posseïen 171 accions, un 41 per cent del capital reusenc. Cinc accionistes que consten com a industrials reusencs controlaven 118 accions, el 28 per cent del capital i per últim, onze accionistes locals que hem agrupat dintre del sector serveis (professions lliberals i petit artesanat) tenien un 31 per cent del capital local format per 131 accions. Si ens fixem en l’accionariat local, descobrim que els grups socials més interessats en la producció de gas varen ésser els comerciants i els individus que participaven del sector serveis, tot i que el ràtio persona-accions és molt més elevat entre els industrials de la ciutat. En reflexionar sobre aquests dos últims punts, podem asseverar que la ciutat de Reus tenia una estructura comercial i artesanal important, però va ésser els industrials els qui varen apostar amb més decisió per la innovació tecnològica. Així cada industrial va invertir en la fàbrica de gas una mitjana de 28 accions, que implicava 56.000 rals mentre que els comerciants, professionals de caire lliberal i artesans van adquirir una mitjana de 12,6 accions per cap, es a dir una compra accionarial per valor d’uns 25.200 rals.  

La importància dels accionistes de Gas Reusense i la seva influència en la política reusenca es evident; l’any 1860, hi havia cinc accionistes que eren regidors de l’Ajuntament de Reus: Gaietà Pàmies i Juncosa, que a més havia estat nomenat tinent d’alcalde i era l’accionista més important; Macià Vilà i Mateu, Josep M. Morlius i Borràs, que posseïa 16 accions; Esteve Llaberia i Cabré, amb 10 accions i Baudili Bufill i Auger amb 6 accions. Aquests regidors posseïen més del 20 per cent de les accions. També eren accionistes de Gas Reusense, persones considerades com els “Primers Contribuents”; aquest era el cas de Pere Sardà Cailà, que posseïa 35 accions, que el convertien en el cinquè accionista més important[45]. A les eleccions municipals celebrades l’any 1860, es varen escollir com a regidors, els accionistes: Pere Òdena i Pujol (comerciant i amb 33 accions de Gas Reusense), Francesc Figuerola i Pàmies (metge amb 11 accions) i Joaquim Borràs i Compte (comerciant amb 10 accions)[46], Josep Simó i Amat (metge cirurgià i industrial amb 8 accions) que esdevindria l’Administrador de Gas Reusense, també va participar a l’Ajuntament de Reus com a regidor i tinent d’Alcalde el 1867[47]. A l’Ajuntament Revolucionari de l’any 1868, hi participaren com a regidors, Josep Simó i Josep Mª Morlius[48].

Uns altres accionistes de professions liberals van participar en més activitats econòmiques ciutadanes. Així, Jaume Montaner, un advocat que posseïa 5 accions de Gas Reusense, va ésser un dels directius, que l’any 1863 van iniciar l’activitat del Banc de Reus[49]. Més tard, també va formar part de la societat Tomàs Abelló i Llopart que, dedicat especialment a l’exportació, va ésser membre de la Junta de Govern i de la Comissió Permanent del Banc de Reus i de la Junta Inspectora de Gas Reusense i va ésser Conseller Municipal i Diputat Provincial, nomenat pel Govern. Va ésser també, el primer President de la Cambra de Comerç, l’any 1886. La implicació de Gas Reusense amb la Cambra de Comerç va continuar, i entre d’altres, van formar part accionistes com Ramon Grifoll i Payarols, que va ésser membre de la direcció, l’any 1934; Antoni Batlle i Rosich, membre de la Cambra, l’any 1945; Ramon Vilella i Macaya que va ésser el tresorer, l’any 1945 i Joan Busquets i Crusat que va ésser un dels vocals cooperadors, l’any 1953[50].

La nova indústria energètica va concitar unes grans expectatives, no tan sols perquè obria horitzons industrials més amplis sinó també perquè, en molts casos, el règim de creació empresarial i les seves relacions institucionals es fonamentaven en la forma legal del privilegi exclusiu. Aquest interès extraordinari per la tecnologia punta de l’època es dona en les principals ciutats del territori català i espanyol. En cada ciutat catalana de mitjanes dimensions, la casuística en la introducció del gas va ésser similar a la que es va produir a Reus però els resultats van variar segons uns condicionants específics.

Gas Reusense des d’un bon principi tenia unes grans expectatives d’expansió perquè el gas produït era aplicable no tan sols a l’enllumenat públic sinó que també va cobrir les demandes del consum industrial, el comercial i el domèstic. L’estesa de la xarxa de gas al subsòl de la ciutat, per acomplir la contracta de l’enllumenat públic amb l’Ajuntament de Reus, tenia una doble vessant, donat que feia arribar el gas a punts molt llunyans del  centre neuràlgic de la ciutat  i millorava les condicions urbanístiques de nous espais i, també, perquè amb al pas de la canonada creava consumidors potencials: 1) els industrials que adoptaren el gas per l’enllumenat de les seves factories, 2) els comercials que aplicaren la tecnologia per fer més atractius el seus negocis i 3) els domèstics, que abandonaren antigues tècniques de confort en l’habitatge. Les expectatives creades esdevingueren una realitat als anys següents perquè des de l’inici Gas Reusense va mantenir una línia ascendent en la producció de gas malgrat que els beneficis empresarials no ho van créixer paral·lelament perquè, de tant en tant, l’empresa va patir les sotragades econòmiques, socials i polítiques externes. El gas anual consumit a la ciutat de Reus el 1857 va ésser de 199.593 m³, el gas produït l’any 1880 va arribar als 300.000 m³ mentre que a l’any 1901 es va elaborar quasi el triple que 20 anys abans, 862.663 m3[51]. 

Amb la construcció de les fàbriques de gas de Reus i Tarragona, Richards es va convertir en el tècnic estranger més important que va actuar en el Camp de Tarragona. Richards, no treballava sol, era el cap visible d’un col·lectiu dedicat a la indústria del gas, tal com es desprèn de les notícies que tenim de la seva actuació a la ciutat de Tarragona[52]. A Reus, les bases convingudes entre els representants de Gas Reusense i Richards tenien com a principal condició l’obligació, per part d’aquest últim, de construir una fàbrica per a l’elaboració de gas amb la tecnologia més moderna[53]. Els gasòmetres que s’havien de muntar calien que tinguessin una capacitat per donar subministrament a 4.000 llums d’un consum de 100 litres per hora durant cinc hores i mitja diàries, es a dir calia que produïssin un mínim de 2.200 metres cúbics per dia.

El procés d’implantació de les infraestructures de la indústria del gas a Reus va ésser continu; la construcció de la fàbrica estava en marxa i la canalització dels carrers de la ciutat va estar estenent-se, en un primer període, ràpidament. Davant d’aquest panorama, la societat va pensar amb la compra dels elements necessaris per concretar l’enllumenat públic. Es va iniciar una selecció dels fanals que s’haurien de col·locar als carrers i places tan aviat es posés en servei la fàbrica. Aquesta necessitat es va concretar, el dia 18 de novembre del mateix any 1854, quan es va estipular un compromís amb l’empresa de J. Nogués y Cía. de Barcelona, amb el qual s’obligaven a construir i lliurar “(...) por todo el presente año, 150 faroles llamados de calle y 50 faroles de los de Rambla, y más si se necesitasen, según las muestras que dejan en poder de la empresa (...)”. Es fa constar que els fanals havien d’ésser de llautó i el seu preu de 140 rals de billó cadascun. Col·locar-los va costar 64 rals cada fanal. I calia instal·lar, almenys, 35 fanals per setmana[54].

Al plec de condicions del primer contracte, acordat l’any 1854, entre la ciutat de Reus i la societat Gas Reusense; l’empresa subministradora es comprometia a pagar la col·locació de les canonades per a la distribució de gas, les consoles, els canelobres, els fanals, els braços i altres accessoris de l’enllumenat públic en tota la línia instal·lada. També, havia d’assumir les despeses i el servei d’encendre i d’apagar els fanals. Havia de canalitzar i il·luminar els 113 carrers i places que l’Ajuntament havia seleccionat. La primera fase de canalització de la xarxa de gas es va acabar abans del final de l’any 1855. Estava obligava a elaborar un gas de bona qualitat que projectés una llum clara i brillant. El subministrament no seria només públic, sinó que la companyia havia de proporcionar gas a tots els particulars que ho sol·licitessin, als carrers per a on passés la canonada. També, havia d’atendre les sol·licituds d’aquells establiments que demanessin gas i no es trobessin separats de la canonada principal més de 10 vares. L’Ajuntament va senyalar els punts on s’havien de col·locar els fanals, amb una distància entre ells que no podria ésser superior entre 120  i 150 pams, segons les circumstàncies particulars del carrer. El contracte també regulava l’horari de l’enllumenat públic que diferia segons l’època de l’any i estipulava que l’empresa cessaria l’enllumenat ordinari de gas set dies al mes, aquests dies serien el pleniluni i els tres dies anteriors i posteriors. El bec de les llums públiques tenia un consum de cinc peus cúbics de gas espanyols l’hora. El preu de l’enllumenat públic era de 5,5 maravedís per cada hora i llum de consum de cinc peus cúbics per hora. Una altra clàusula, va concedir a la representació municipal el dret què els hospitals, les casernes, els col·legis i altres establiments comunals tinguessin l’enllumenat de gas al mateix preu que el que s’havia fixat per a l’enllumenat públic. El dia 3 de febrer de 1855, es va acordar que l’enllumenat de les Cases Consistorials es fes per mitjà del gas[55].

Com es pot observar al quadre 1, el preu per l’enllumenat particular oscil·lava entre els 11 i els 70 rals de billó al mes, en funció del tipus de bugia i de l’horari de consum[56]. El preu del gas mesurat per comptador es va establir en 75 maravedís per metre cúbic. Els abonaments particulars calia que fossin com a mínim d’un any, prorrogable a més anys a voluntat dels clients. Els treballs i els aparells de les instal·lacions interiors dels edificis, els havien de realitzar “artistes” (instal·ladors o lampistes); degudament autoritzats per l’administració de Gas Reusense. Els “artistes” eren els únics responsables de les seves obres i els seus treballs eren retribuïts segons “(...) una tarifa equitativa que publicará la empresa”[57].

Quadre 1
Preus de l’enllumenat particular (1854)

Becs	Des del vespre
	Fins les 21 h	Fins les 22 h	Fins les 23 h	Fins les 24 h
Bugia	11 rals	14 rals	17 rals	20 rals
de núm 2	16 rals	20 rals	24 rals	29 rals
de núm 3	22 rals	28 rals	34 rals	40 rals
de núm 4	31 rals	40 rals	49 rals	58 rals
de núm 5	43 rals	52 rals	61 rals	70 rals

Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Reus. Plec de condicions mitjançant les quals la Societat titulada
Gas Reusense ofereix al Magnífic Ajuntament d’aquesta vila subministrar l’enllumenat públic de gas.  
Actes Municipals 1854-1855. Reus, 27 de novembre de 1854.

La condició de privilegi exclusiu per la canalització dels carrers de la ciutat no obeí tan sols als interessos de l’empresa, sinó que a més també cobria i garantia els objectius del Consistori municipal. L’empresa, com totes, desitjava beneficis sense competència i l’ens municipal volia establir una de les bases per a la creació d’un municipi modern basant-se en un enllumenat estable i de bona qualitat. L’Ajuntament, a més, es garantia el control d’un creixement unitari i equilibrat de la xarxa[58]. L’Ajuntament, en la concessió de l’enllumenat públic a gas, va voler protegir, en un acte de previsió, la il·luminació dels carrers de la ciutat, de manera què, per evitar els riscos de què apareguessin problemes i accidents que pugessin afectar al subministrament de gas, obligava a l’empresa a tenir el mateix nombre de gresoles que de becs, i així poder suplir amb oli la possible manca de l’enllumenat de gas. A canvi l’Ajuntament es va comprometre ha fer valer tota la seva autoritat per tal d’evitar que es malmetessin les propietats que l’empresa gasista posseïa per l’enllumenat públic.

El Plec de condicions del primer contracte, com va passar amb de posteriors, es va redactar a partir de les experiències d’altres ciutats, la imitació d’uns d’existents que ja reconeixien l’èxit assolit per ambdues parts. Al final del document, l’Ajuntament declarava una clara satisfacció i una sèrie de consideracions sobre l’acceptació d’aquest plec presentat per la Comissió bipartida que va negociar-lo[59]. Aquest document es va remetre a la Diputació provincial que va donar la seva aquiescència al contracte i que va ressaltar dos aspectes que definien la importància econòmica de Reus com a centre punter del comerç i de la fabricació de la demarcació i que situaven a la ciutat com a capdavantera en l’aplicació de les noves tecnologies de l’època[60]. Aquesta valoració tecnològica no resulta estranya si recordem que, l’any 1843, es va fundar La Industrial Reusense, que va ésser la primera indústria de la província i la segona en tot el Principat, que va aplicar al seu sistema productiu la màquina de vapor[61].

L’empresa Gas Reusense no es va limitar a crear una estructura empresarial basada només en components industrials, sinó que des d’un primer moment va fixar una vessant, complementària però important, de caràcter comercial que havia de garantir l’expansió del producte energètic. Així, el novembre de l’any 1854, mitjançant la Junta de la societat, es va establir que la casa de J. Nogués y Compañía era la única empresa autoritzada en la col·locació dels ramals (connexió de servei) de la canonada i altres elements necessaris per el subministrament particular de gas. D’aquesta forma, J. Nogués  va obrir un establiment on es venien tota classe d’aparells a gas. El diari reusenc El Liberal Reusense invitava, des de les seves pàgines, “a todos los amantes de la prosperidad de esta Villa, a que acudan a proveerse de lo necesario, y se apresuren a tomar Gas, si quieren tener luz más clara, más curiosa y más económica”[62].

El canvi de l’enllumenat públic tradicional per l’enllumenat de gas, va registrar un gran interès en tots els estaments ciutadans que va quedar reflectit a moltes cròniques ciutadanes. Aquest fet va tenir una certa similitud al canvi de la força de sang –animal- per la força del vapor que s’havia efectuat unes dècades abans. El diari El Liberal Reusense, el divendres 17 de novembre de 1854, comentava i lloava l’avenç tecnològic que estava a punt d’entrar en funcionament[63].

A l’any 1855, quant tot va estar en ordre, per il·luminar les places i els carrers mitjançant el gas, Reus va experimentar aquella transformació lumínica tan anhelada que la convertia en la segona població de Catalunya, i de les primeres d’Espanya, que tenien un sistema estable d’enllumenat de gas canalitzat[64]. Les perspectives per a la incipient societat tecnològica eren encoratjadores, la sensació de negoci era més que evident, però la situació econòmica i social en què Gas Reusense havia de créixer com empresa energètica no era la més idònia.

El procés de consolidació de la indústria del gas a Reus

La dècada del anys 60, del segle XIX, venia precedida per un procés de desacceleració econòmica que es produí, a Reus, a causa del còlera entre els anys 1854 i 1857. El progrés de la indústria catalana i reusenca no tenia una continuïtat homogènia sinó que patia oscil·lacions freqüents, de tal forma que una crisi de subsistència, com la produïda entre els anys 1856 i 1857, feia baixar la producció industrial als valors dels anys anteriors. A partir de l’any 1860, es va entrar en una fase de expansió molt matisada perquè la Guerra civil als Estats Units d’Amèrica, entre els anys 1861 i 1865, va fer trontollar la indústria tèxtil del cotó. En aquest període es va produir el denominat “desencís carboner”, que va fer que moltes filatures cerquessin un tipus d’energia més econòmica. Aquesta energia va ésser la hidràulica i com a conseqüència les filatures es van concentrar en les conques dels rius Llobregat, Anoia, Ter, Freser i Cardener. Reus, com d’altres ciutats catalanes, era deficitària en energia hidràulica i amb els costos energètics tan elevats que moltes de les inversions cotoneres es varen desplaçar lluny de la ciutat. A Reus, com a Manresa i a Vilanova, es varen localitzar només les activitats tèxtils complementàries. Va ésser per això, que la ciutat va iniciar un camí d’estancament industrial considerable. El ritme de creixement es va desaccelerar de tal forma que la indústria local va restar al marge del definitiu “take off” de les altres zones catalanes i es va deturar el procés de expansió industrial. Entre els anys 1850-1861 es va produir un període marcat per la conflictivitat social i l’inici de la dialèctica tèrbola entre patrons i obrers[65].

Gas Reusense va iniciar la seva activitat amb altres dificultats perquè va tenir que enfrontar-se als problemes lògics de gestionar un avenç tecnològic amb pocs referents al territori espanyol i que depenia d’una tecnologia i unes matèries primeres provinents de la importació. Per solucionar aquests entrebancs  i trobar mecanismes que asseguressin l’estabilitat de la companyia en el seus primers passos va ésser necessari buscar solucions financeres. Així, l’any 1857 es va realitzar una emissió d’obligacions per un valor de 120.000 rals de billó que es va garantir amb els béns de la societat. Amb aquesta emissió quedava clar que el capital social i els beneficis generats en els primers anys havien estat insuficients per cobrir totes les despeses de la posada en marxa de les infraestructures de l’empresa. El negoci iniciat no podia autogestionar-se amb el seu compte de resultats. Era una empresa condicionada per la manca de recursos. En concret, li feien falta per completar una infraestructura pròpia, com era la fàbrica, i la infraestructura externa bàsica, la xarxa i els elements de l’enllumenat públic. L’augment del capital de la societat va ésser, com va succeir en d’altres ocasions, la solució adoptada[66]. Aquest procés s’esdevé, sense cap mena de dubte, arriscat però a la vegada va plantejar un clar exemple d’una aposta pel futur de les noves tecnologies i les seves aplicacions.

El món, al segle XIX, era ple d’avenços tecnològics que oferien a la societat catalana l’apropament a uns sistemes social, econòmic i industrial plenament establerts a la major part dels països de l’Europa Occidental. L’aposta reusenca, com la catalana en general, no tenia cap garantia d’èxit, perquè encara que l’element tecnològic i econòmic tenia precedents fora de les nostres fronteres, també s’ha de puntualitzar que la economia i la tecnologia catalana i, especialment l’espanyola, no estaven a la mateixa alçada. Però, tot i aquests condicionants, els accionistes que van participar en la indústria del gas van creure en la viabilitat de les empreses a partir del coneixement de la solvència de les experiències externes. Un cert plagi tecnològic, una avidesa en aplicar les innovacions tècniques estrangeres i de tot allò que signifiqués desenvolupament, foren les característiques essencials i bàsiques de l’empresariat català. L’aposta per l’energia del gas es va deure, també a què, al segle XIX, l’industrial català es sentia europeu i no es volia endarrerir amb el desplegament de les activitats industrials[67]. Altre motiu per participar en la indústria del gas passava pel prestigi social que s'aconseguia amb el lideratge d'empreses que significaven una millora ciutadana. A partir d'aquest sentiment de classe amb utilitat pública, que va poder sentir la burgesia, des d'una doble vessant, la individual i la col·lectiva, a Reus es van posar altres objectius de millora per a la ciutat: el port de Salou, el Banc de Reus o la participació en el capital destinat als ferrocarrils, entre d’altres.

El conjunt de trets definits van fer que Gas Reusense intentés consolidar les seves estructures.  A l’exercici de l’any 1857, el consum de gas a Reus va ésser de 199.593 metres cúbics a un preu de 15 maravedís i 299 mil·lèsimes cada metre cúbic de gas. De la venda d’aquest gas, Gas Reusense va obtenir un benefici líquid de 19.791,11 rals de billó. El carbó, aproximat, que va ésser necessari per produir el gas de l’enllumenat públic va ésser de 19.959 quintars. Es a dir per cada 10 metres cúbics de gas es necessitaven 1 quintar de carbó. El carbó havia baixat de preu aquest any i l’Ajuntament va demanar a l’empresa subministradora una reducció del preu[68]. L’any 1857, l’empresa obtenia uns beneficis d’uns 3,3 maravedís per metre cúbic venut, un marge insuficient per finançar la infraestructura prevista anys abans. L’any 1860, la societat més consolidada va obtenir uns beneficis nou vegades superiors als del 1857[69]. Queda clar que durant els primers anys de la instal·lació de l’enllumenat públic i privat, la situació empresarial va anar a l’alça, l’expansió de la canonada era contínua i la penetració comercial entre el ciutadans de Reus era destacable. Però aquesta bona situació econòmica generava, per part dels ciutadans de Reus, una major exigència en la qualitat del producte energètic subministrat, així les denúncies d’un mal servei eren paleses en escrits com el de Jaume Fort, que a l’any 1863, relacionava la bona marxa de Gas Reusense amb les inquietuds ciutadanes:

“Gas.- Válganos Dios, ¡qué bien suena esta palabra a los accionistas y qué cosas hemos oído algunas veces al público descontentadizo! Por nuestra parte, amigos somos de conciliarlo todo, desearíamos que no se dé tanto por ciento a los accionistas, si para dar a estos tanto hay que quitar tantito de presión al gasómetro y quedarnos a oscuras o a media luz. El público debe ver siempre las cosas muy claras, y para esto no hay como una buena luz de gas, que tan clara sea a las ocho de la noche como a la hora en que deba apagarse. A propósito de gas, suplicamos a quien corresponda, que tan pronto como se posible se supriman todos los faroles que pudiendo ser alumbrados por gas, lo son todavía por aceite”[70].

A l’inici de la dècada dels anys 60 del segle XIX, les estructures bàsiques del negoci del gas, gairebé, estaven establertes i l’aportació tècnica estrangera al projecte va deixar d’ésser imprescindible[71]. Durant l’any 1859, va presentar la seva dimissió del càrrec de director, l’anglès Richards i va estar substituït per Josep Simó i Amat, que des de la fundació realitzava les tasques d’Administrador, de tal forma que una sola persona va ostentar els dos càrrecs. La concentració de poder en la figura de Josep Simó es regulava mitjançant la voluntat de la Junta d’accionistes i la Junta inspectora, que havia d’aprovar primer les seves decisions.

Foren molt importants per al creixement de Gas Reusense, les continues innovacions tecnològiques en les aplicacions del gas. El bec de Bunsen, aparegut l’any 1855, va presentar nous avantatges en el consum del gas[72]. De forma contínua, s’enginyaven sistemes que intentaren millorar, entre d’altres aspectes, la intensitat del gas de l’enllumenat[73]. Es varen iniciar les primeres experiències en la fabricació de motors amb gas. Les innovacions en el motor a gas per part de Lenoir el 1860 va significar portar-lo a la pràctica industrial[74]. Aquests motors es varen aplicar, en gran part dins de la petita i mitjana empresa i varen generar noves possibilitats a les indústries, on l’aplicació dels generadors de vapor no era possible degut a l’elevada inversió que calia efectuar per a la instal·lació i el manteniment. A més, la potència de les calderes era molt superior a les necessitats de la indústria de caire artesanal i familiar, com eren els forns de pa i molins, que treballaven, en general, amb potències que oscil·laven entre 1 i 4 cavalls de vapor. A Reus, el primer motor de gas que hem pogut datar, encara que no amb precisió, corresponia a un motor de 2 cavalls de potència instal·lat en una tintoreria durant la dècada dels anys 80[75]. L’any 1886 es realitza una connexió de gas necessària per ficar en marxa el motor instal·lat a un magatzem del carrer Rosich[76]. Un any desprès, es van posar en marxa, almenys, un motor de gas més[77]. Als anys següents la introducció dels motors de gas en el mercat industrial i artesanal van continuar[78]. A l’any 1891, es va instal·lar en una fàbrica de pa un motor de gas amb una potència de 2 cavalls. Un any després es van instal·lar dos més, un en una fàbrica de construcció de màquines i que s’utilitzava per el moviment dels torns i per una màquina de trepar[79]. Les aplicacions dels motors de gas van ésser molt diverses. Anys més tard, quan el motors elèctrics semblaven que reemplaçarien de forma ràpida als de gas, les innovacions aplicades als motors de gas per part de l’enginyer alemany Otto van fer incrementar, de forma temporal, la seva utilització. Otto va desenvolupar el motor horitzontal de quatre temps – aspiració, compressió, explosió i escapament[80].

L’augment del consum de gas, degut a l’increment considerable de clients de la companyia, va fer necessari l’adquisició de més maquinària. El mercat potencial de Gas Reusense es va ampliar amb noves ofertes i amb la diversificació de les aplicacions del gas per el consum particular[81]. Es van posar en circulació aparells, fins al moment inèdits a Reus, basats amb els avantatges que el fluid presentava amb la cocció dels aliments i altres utilitats tèrmiques. L’any 1867, Gas Reusense va obrir al públic una botiga per a la venda de cuines econòmiques a gas i així poder augmentar el consum de gas[82]. Un fet que podria indicar que el gas ja era una energia aplicada a la calefacció quedaria palès amb la sol·licitud que va realitzat a l’Ajuntament de Reus l’empresa Puig, Sans y Compañía, l’any 1866, en la què afirmava que volia establir-se a la ciutat per subministrar gas exclusivament per la calefacció dels habitatges per tal de no pertorbar els drets adquirits per l’altra societat[83]. Però aquesta raó per l’establiment a la ciutat es pot considerar una excusa per fer la competència a Gas Reusense dins del mercat particular, sobretot si tenim en compte que la calefacció dels habitatges mitjançant gas no era, en aquesta data, gens usual. El concepte de calefacció per el consum particular de gas queda establert en el Contracte signat entre Gas Reusense i l’Ajuntament de Reus l’any 1887[84]. La primera calefacció central instal·lada a Reus va ésser la de casa Navàs, l’any 1901, però aquesta innovació va tardar unes dècades en estendre’s als altres grups socials de la ciutat[85].

Malgrat els moviments tecnològics i del creixement comercial de la companyia, Gas Reusense es va veure obligada a restringir part de les inversions i els costos d’explotació en tota la infraestructura industrial per culpa dels retards en el pagament del gas consumit i del deute acumulat per l’Ajuntament; el seu principal client. Com s’observa al quadre 2, el deute municipal va representar un llast important per l’empresa gasista que veia com una important part del seu subministrament de gas per l’enllumenat públic no era satisfet. El deute municipal es va convertir en un mal endèmic, que gravava els beneficis industrials de Gas Reusense.

Figura 3. Valor del deute municipal, 1875-1889.
Font: Boletín Oficial de la Provincia de Tarragona i Arxiu Històric de la Ciutat de Reus. Elaboració pròpia.

Les notícies sobre l’enllumenat públic a Reus indicaven que l’any 1860 existien uns 100 fanals de gas, que tan sols es contempla com una referència perquè l’any 1854, Gas Reusense, va adquirir 150 fanals denominats de carrer i 50 fanals de Rambla[86]. El cost de l’enllumenat públic de gas, l’any 1864, era de 141.600 rals de billó que segons el preu pactat i l’horari establert indica que existien més de 200 fanals[87]. Als deu anys de l’aparició de l’enllumenat públic de gas a la ciutat de Reus, gairebé ja s’havia substituït gran part de l’antic enllumenat per oli i petroli, de tal forma que en la redacció dels pressupostos municipals per a l’any 1865 es van preveure unes despeses per a l’enllumenat públic de 153.600 rals de billó, dels que un 94 per cent corresponia a l’enllumenat a gas[88]. L’evolució de l’enllumenat públic a gas, durant la segona meitat del segle XIX, queda representada per les dades de l’any 1903 en el què el consum anual dels 126.395 m³ de gas de la il·luminació dels 426 fanals instal·lats als carrers de Reus va significar un cost per l’Ajuntament de 23.311 pessetes. Respecte a la producció total de Gas Reusense  a l’any 1903, l’enllumenat públic va consumir el 16 per cent del gas elaborat[89]. Les infraestructures creades per la distribució de gas per l’enllumenat públic va patir, a mesura que transcorrien els anys, una transformació de manera que cada vegada més va ésser un sistema de distribució en el que el més important era el consum particular. Gas Reusense, como d’altres empreses, va deure el seu èxit a l’augment de l’increment de clients particulars.

El consistori reusenc va denegar la sol·licitud de Puig, Sans y Cía., en virtut de l’article 16 del contracte signat amb Gas Reusense[92], mentre que el Governador de la Província va autoritzar l’establiment de la nova fàbrica, el 4 de gener de 1867[93]. Aquesta situació va crear una dicotomia que es va solucionar en favor de Gas Reusense. Amb posterioritat, va tornar a aparèixer una nova iniciativa en la indústria del gas a Reus. D’aquesta manera l’any 1868, l’Ajuntament de Reus va aprovar el dictamen de la secció de Foment sobre la instància presentada per Alfons Gaillard, on es demanava poder canalitzar els carrers de Reus per establir per a l’ús particular, l’enllumenat de gas pel sistema Lebon[94]. El 1869, Gaillard va a tornar a insistir. Aquestes dues noves iniciatives no van aconseguir consolidar-se[95]. En un primer moment, Gas Reusense va notar aquests intents de competència amb un descens de la cotització de les seves accions, que van tornar als seus valors, tan aviat com la directiva de Gas Reusense va avortar la implantació de la fàbrica de gas del sistema de producció Lebon[96]. Amb tot, establir una infraestructura paral·lela a l'existent semblava almenys una temeritat, si tenim en compte que la demanda del mercat domèstic era feble degut a què el gas era, encara, un producte energètic considerat car per la majoria de la població. Un mercat energètic clarament insuficient hauria fet impossible la rendibilitat de les inversions a mitjà termini. L’avantatge excessiu aconseguit amb el contracte d’exclusivitat signat per Gas Reusense havia fet inviable l’establiment d’una altra empresa gasista a Reus.

Figura 4. Beneficis de Gas Reusense al període 1857-1899.
Font: Boletín Oficial de la Provincia de Tarragona (1860-1899). Elaboració pròpia.

Malgrat les propostes que van aparèixer per fer la competència a Gas Reusense dins el mercat energètic del gas, aquesta societat durant l’any 1868, va realitzar bons negocis, a pesar de les protestes de la premsa sobre la qualitat de l’enllumenat públic[97]. Tal i com es veu al quadre 3, des de l’inici del projecte empresarial fins a l’aparició dels projectes elèctrics a l’any 1898, els resultats econòmics van ésser positius, encara que estancats durant els últims 15 anys del segle. Els beneficis de la empresa reusenca van estar basats en un increment de la rendibilitat en la producció, en una major demanda i en l’estabilitat del preu de la hulla.

El gas i l’electricitat (1898-1912): negoci i competència

Les experiències elèctriques a Reus es van conèixer en petits projectes unes dècades abans de que l'Ajuntament de Reus, com molts altres, considerés com un fet possible l'enllumenat públic elèctric. A l'any 1897, va crear les bases per a la subhasta del contracte de l'enllumenat públic mitjançant el gas i l'electricitat.

Figura 5. La fàbrica de gas de Reus a mitjans del segle XX.
Al fons, els edificis i la xemeneia que van formar part de la fàbrica elèctrica de Gas Reusense.
Font: Arxiu de Gas Natural. Fons Gas Tarraconense. 

Un any desprès, dos projectes van prendre forma el de l’empresa gasista Gas Reusense i el de l’Electra Reusense. El 1899 els primers carrers de Reus van gaudir de llum elèctrica produïda i subministrada per Gas Reusense. Un any desprès, L’Electra Reusense, il·luminava els carrers designats en el segon contracte atorgat. Va ésser l’inici de la competència entre el gas i l’electricitat per aconseguir la preeminència en l’enllumenat públic, el gas amb l’intent de mantenir el nombre de fanals establerts i l’electricitat cercant substituir-los per els seus fanals amb arcs voltaics. Però l’aparició dels becs de gas Auer va frenar el procés de desenvolupament elèctric a la ciutat, de manera que en el projecte de reforma de l’enllumenat públic de l’any 1904, el gas va sortir com a vencedor. El 1905 es substituïren els fanals tradicionals de gas per els Auer. Aquesta innovació en la il·luminació a gas va marcar el desenvolupament elèctric en les dècades següents. La il·luminació de la plaça de Prim i dels Ravals van ésser exemples d’aquesta situació. També, el major preu de l’energia elèctrica va jugar en contra seva. En la figura 6 es pot veure com a l’any 1899, en els punts de llum establerts a la ciutat destacava de forma majoritària la il·luminació a gas. L’enllumenat elèctric que s’observa en la figura 6 corresponia als Ravals de Reus, que també gestionava Gas Reusense i que posteriorment es substituirien per fanals de gas. Però amb tot, aquesta situació tan sols va ésser el punt d’arrencada de l’electricitat com una seriosa opció energètica que podia suplantar al gas.

Figura 6. Situació dels punts de llum de l’enllumenat públic elèctric a Reus[98].
Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Reus. Instal·lació d’enllumenat elèctric (1896-1917). Elaboració pròpia.

Amb l’aparició de les làmpades de Swann i Edison, l’electricitat va experimentar un salt qualitatiu considerable al passar dels arcs voltaics a les làmpades d’incandescència més regulars i que permetien enllumenats d’intensitat més baixa. La comercialització d’aquest tipus de làmpades va significar un apropament qualitatiu a la llum de gas i una ràpida introducció en l’enllumenat particular[99].

El període de producció elèctrica de les dues empreses reusenques va ésser curt perquè van ésser absorbides, l’any 1912, per empreses de major volum inversor i capacitat tecnològica. Les grans inversions que calien, en un moment en què la hidroelectricitat era una realitat, va ésser el detonant perquè les petites iniciatives creades a moltes ciutats espanyoles sucumbissin davant les empreses elèctriques de gran capital. La resistència a aquestes absorcions era impossible perquè tal i com es veu en el  quadre 4 els beneficis generats per el negoci elèctric a la ciutat era insuficient. El 10 de juny de 1912, a l’empresa Energía Eléctrica de Cataluña S.A. va adquirir els actius elèctrics de Gas Reusense. Al mateix temps Riegos y Fuerza del Ebro va assimilar la Electra Reusense i poc després els actius d’Energía Eléctrica de Cataluña van passar a mans de Riegos y Fuerza del Ebro[100].

Figura 7. Pagaments de l'ajuntament a Gas Reusense i a Electra Reusense per l'enllumenat públic elèctric[101]
Font: Llibre de despeses d’energia elèctrica, gas i carbó.
Anys 1896-1936. Arxiu Històric de la Ciutat de Reus. Elaboració pròpia.

L’abandonament de la producció d’electricitat per Gas Reusense va significar el tornar a ésser una empresa de subministrament d’una única energia, el gas, un retorn als orígens de l’empresa i el naixement d’una competència més directa amb l’electricitat durant el segle XX. En aquest procés va recuperar la major part de les inversions realitzades per crear la fàbrica elèctrica, de manera que és va produir una reducció del capital social i en el compte d’immobilitzat de l’empresa[102].

Mentre, les infraestructures elèctriques creixien i creaven una xarxa de subministrament que unien punts de consum cada vegada més llunyans, la indústria del gas va quedar reclosa en l’espai local on havia nascut cada fàbrica. Gas Reusense va ésser el reflex de les estratègies establertes per la indústria del gas, per tal de no perdre la seva quota en l’enllumenat públic i incrementar la seva presència en el consum particular com a energia tèrmica durant el segle XX. Com es pot constatar, la indústria del gas no va desaparèixer durant un segle en què va tenir que fer front a la primera gran crisis carbonífera (1a Guerra Mundial), a la Guerra Civil espanyola i a la política industrial autàrquica imposada pels vencedors i al fet de què Europa s’enfrontés en un conflicte bèl·lic que va mantenir la indústria espanyola reclosa en si mateixa (2ª gran crisi carbonífera del segle XX). De com va reaccionar la indústria del gas a totes aquestes adversitats, Gas Reusense ens pot donar les respostes.

Conclusions

La societat Gas Reusense es va crear, l’any 1854, per donar una entitat econòmica i social a la fàbrica productora de gas i a la seva distribució. Va ser el resultat de l’acord tàcit entre capitalistes locals, que es van convertir en els seus accionistes, i l’Ajuntament de Reus, es a dir, la interrelació entre les diferents estructures polítiques i financeres locals. L’objectiu primer de l’empresa de gas era millorar l’aspecte intern de la ciutat mitjançant un nou enllumenat públic que havia de substituir el tradicional sistema basat en llums d’oli. El 1854, Gas Reusense va aconseguir el privilegi exclusiu de l’explotació del gas a la ciutat de Reus, a través de l’enllumenat públic i el subministrament de gas als particulars. La concessió administrativa de l’Ajuntament va atorgar l’estabilitat inicial necessària perquè el gas iniciés el procés de substitució dels combustibles energètics tradicionals. A més, la situació va afavorir la consecució d’un altre dels objectius: l’obtenció dels beneficis. Gas Reusense va fer tot el possible per no tenir cap competidor gasista i així garantir la seva viabilitat industrial i econòmica.

Durant mig segle (1854-1899) la producció de gas va esdevenir la solució energètica més moderna per a la ciutat de Reus. El gas va arrelar com a servei públic de la ciutat i més enllà de tenir una única aplicació en l’enllumenat, es va convertir en una energia que, a partir de l’ampliació i perfeccionament del seus usos, va aportar eficiència, comoditat i qualitat al mercat particular.

Tot i això, els beneficis empresarials de Gas Reusense i la indústria del gas espanyola no es van generar de manera suficient, per tres raons bàsiques: la dependència exterior (tecnologia i matèries primeres), la política econòmica espanyola en funció de si era més liberal o més proteccionista i el deute municipal. L’èxit de les empreses de gas va dependre de la capacitat d’incrementar la demanda i el consum energètic particular. L’augment de la producció de gas a Reus no es va reflectir directament en els resultats econòmics. L’estancament dels beneficis, durant l’últim quart del segle XIX, el van suportar els accionistes degut a que la indústria de gas no era la seva principal activitat econòmica, sinó més aviat un símbol del seu prestigi com a classe social.

A les acaballes del segle XIX, l’electricitat va fer irrupció al mercat energètic de la ciutat de Reus i es va convertir en un important competidor del gas. L’Ajuntament de Reus va redactar, l’any 1897, les bases per a la subhasta del contracte de l’enllumenat públic mitjançant el gas i l’electricitat. Un any després hi havia dues opcions per competir pels contractes de la distribució elèctrica: Gas Reusense i l’Electra Reusense. Aquestes dues empreses volien competir en el mercat elèctric per raons contraposades, però amb un mateix objectiu. Gas Reusense no desitjava perdre el control energètic que gaudia a la ciutat des de gairebé mig segle i l’Electra Reusense volia arrabassar-li al gas tot el potencial energètic que pogués. L’any 1899, Gas Reusense inaugura els primers arcs voltaics elèctrics a l’enllumenat públic de Reus. Poc desprès l’Electra Reusense encén els seus. En un primer moment, la preeminència en l’enllumenat públic de gas sobre l’elèctric és un fet tal i com es reflecteix en la reforma de la il·luminació de la ciutat, l’any 1904, on el gran triomfador va ésser el bec de gas tipus Auer.

Però la indústria elèctrica ja s’havia introduït a les ciutats i els pobles de forma generalitzada. A mesura que avançava la tecnologia elèctrica, també ho feia l’estructura empresarial de la indústria; de tal manera que l’any 1912, les dues empreses locals reusenques d’electricitat van ser absorbides per una empresa de major magnitud en un procés de concentració de fàbriques elèctriques. Gas Reusense es va veure obligada a tornar al gas com a negoci únic i a enfrontar-se a l’electricitat com el seu competidor més important.

Gas Reusense va iniciar el segle XX, amb nous reptes com van ser la consolidació del gas com a energia tèrmica de referència per al consum particular i la defensa de l’enllumenat públic, davant de l’electricitat. Per poder sobreviure com empresa va tenir que superar els nombrosos problemes externs i interns que se li van presentar.

Notes

[1] Aquest treball està realitzat a partir d'una part de la Tesis Doctoral Un model d'empresa energética local: Gas Reusense (1854-1969). Memòria de la indústria del gas a Reus. La tesis doctoral va ser dirigida per el Dr. Pere Anguera i Nolla, es va presentar a la Universitat Rovira i Virgili del Camp de Tarragona i la seva defensa es va realitzar l'1 de juliol de 2009.

[2] Arroyo, 1996, p. 19-21.

[3]“(...) Darse cuenta (...) autorizando a D. Buenaventura Carpa  Taixés, Farmaceútico, para instalar un farol de gas, anunciador, en la esquina de la plaza de Prim y arrabal de Santa Ana, 2, sin pago del impuesto Municipal (...)” Actes Municipals, 1897. Reus, 22 de septiembre. Arxiu Històric Comarcal de Reus.

[4] Cadis a l'any 1845; Bilbao l'any 1847; Sevilla l'any 1851; Sabadell, Gràcia, Santander i Valladolid, l'any 1852. Poc desprès, altres ciutats catalanes es varen acollir a la innovació; Manresa i Tarragona, l'any 1858, El Vendrell, l'any 1859 i Vilafranca del Penedès, l'any 1866.

[5] "El día 9 de octubre de 1844, día de San Dionisio, quedó inaugurado el alumbrado público por gas en la Glorieta donde lucieron doces hermosas farolas”. (García, 1984, p. 83).

[6] “Antes de que Azofra emita su dictamen técnico se hace un ensayo oficiosa del nuevo alumbrado el 18 de agosto de 1847 en la calle del Prado, Salón del mismo nombre y calle del Lobo. (Simon Palmer, 1989, p. 53).

[7] Fernandez, 2001.

[8] El 1861, les fàbriques registrades a Espanya eren 25 de les quals 11 estaven situades a Catalunya, un 44 %. El cens de l'any 1901 presenta un nombre de 81 fàbriques de les quals 32 estan situades a ciutats catalanes. (Sudrià, 1983, p. 106-107).

[9] A l'any 1842, Valls tenia una població de 16.084 habitants. A partir de la segona meitat del segle es produí una decadència econòmica que afectà a la població de manera que aquesta descendirà fins els 11.869 a l'any 1910 i a 10.698 habitants a l'any 1920. (Ribé i Gascon, 1995, p. 17-18).

[10] Olivé, 1984, p. 167-170.

[11] Ribé i Gascón, 1995, p. 24.

[12] A Tarragona naixeria el 1858 la Sociedad Tarraconense para el Alumbrado por Gas i el 1887 el Gasómetro Tarraconense. A l'any 1880, s'estableix la Sociedad Anónima del Alumbrado por Gas de Valls que regirà la fàbrica de producció. Amb anterioritat, s'havia creat la societat Gas Reusense.

[13] Arroyo, 2000, p. 49.

[14] Arroyo, 2000, p. 49.

[15] Notes quantitatives sobre diversos aspectes de la ciutat, 1861. (Arxiu Històric de la Ciutat de Reus, en endavant, AHCR).

[16] El 6 de setembre del mateix any li varen concedir. Olivé, 1985, p. 8-9.

[17] Actes Municipals 1853. Foli 61. Reus, 3 de setembre de 1853. (AHCR).

[18]“Els fanals, uns canelobres de ferro colat, s'inauguraren el 14 de gener de 1855. (...)”. (Anguera, 2003, p. 23).

[19] Cardwell, 1996, p. 47-48.

[20] Vicens i Llorens, 1958, p. 61-62.

[21] Arroyo, 1996, p. 31-34.

[22] L'Ajuntament de Vilafranca del Penedès Reus va haver de reunir en les seves dependències als majors contribuents per tractar sobre l'establiment de l'enllumenat públic a gas. En aquesta convocatòria es tractava d'explicar les proposicions, considerades per l'Ajuntament com a acceptables, dels empresaris ja que es reduïen a que el majors contribuents s'interessin per adquirir obligacions de 500 rals cadascuna, per la meitat del valor de les obres, amb un interès del 6 % a més d'obtenir una rebaixa en la tarifa del gas. (Gas Penedés, 1994, p. 10).

[23] Fernández, 2001.

[24] La Llei de 1877 declarava l'exclusiva competència dels Ajuntaments en els aspectes relacionats amb els serveis urbans. El caràcter de servei públic de “(...) los suministros de energía eléctrica, agua y gas a los abonados de las empresas de distribución (...)no será formalizado hasta el Real Decreto-Ley de 1924 sobre el Estatuto Municipal”. ( Muñoz, 1998).

[25] La paraula burgès s'introdueix en el nostre lèxic en 1869, a conseqüència de la Revolució de Setembre, fins aquest moment es parlava de capitalistes o industrials. (Vicens, 1958, p. 125).

[26] Arroyo, 1996, p. 29.

[27] Benavent, 1966, p. 58.

[28] Actes Municipals 1858-1861. Reus, 1 de setembre de 1858. (AHCR).

[29] Actes Municipals 1862-1865. Reus 31 de març de 1862. (AHCR).

[30] “ El progrés de l'economia catalana fou una obra col·lectiva en la qual les minories dirigents, terratinents i fabricants , posaren el coll, ensenyant al pagesos i als obrers els nous procediments tècnics per a la millora de la producció agrícola i industrial”.  (Vicens, 1958, p. 25).

[31] Protocols Notarials. Basedas y Saludes, Plácido. Manual 1854. Folis 82-99. (Arxiu Històric de Tarragona, en endavant, AHT).

[32] Banús, 1954, p. 13.

[33] El preàmbul d'aquest document deia: “(...) Como imitación y ejemplo de algunas poblaciones del Reyno que rivalizan en cultura y delicado gusto, concibiera este Ayuntamiento en 1853 el plausible pensamiento de substituir el alumbrado público de aceite que hoy día emplea con el de gas canalizado, solicitó al intento del Gobierno de la Provincia la competente autorización que fué concedida oficialmente en 6 de septiembre del mismo año. Constantte la Municipalidad en su propósito y con noticia de que Don Matías Vila, en sociedad con otros, se hallaba dispuesto a tomar por empresa el nuevo sistema de alumbrado, celebró sesión en 30 de diciembre del propio año en la que propuso a aquél la plantación del conveniente establecimiento. A consecuencia de este acto se formularon las bases, para poder celebrar la contrata por dicho señor Vila en sesiones que tuvieron lugar en los días 14 y 22 de junio del año pasado 1854, y no se llegó a negociar por haber cesado en sus cargos aquel cabildo. Y el día 27 de noviembre de 1854, reunidos a las doce del día, bajo la presidencia del señor Alcalde primero constitucional, Don Juan Martell, los señores concejales, en sesión extraordinaria, se dió cuenta por la comisión del Ayuntamiento encargada del convenio con el <Gas Reusense> de las bases, y después de conferencias y discusiones dilatadas para buscar el medio con que saliesen menos gravados los intereses del común y el servicio público experimentase las notables mejoras que los adelantos y la situación de este pueblo reclaman, habían formalizado convenio con la Junta de dicha sociedad”. ( Banús, 1954, p. 13-14).

[34] Pliego de condiciones mediante las cuales la Sociedad titulada "Gas Reusense" ofrece al Magnífico Ayuntamiento de esta villa suministrar el alumbrado público por gas. Actes Municipals, 1854-1855. Reus, 27 de noviembre de 1854. (AHCR).

[35] Arroyo, 2000, p. 57.

[36] Olivé, 1984, p. 170 i Arroyo, 2000, p. 48.

[37] Oliveras, 1985, capítol 7.3; Arroyo, 2000, p. 48.

[38] Garrabou, 1982, p. 179-180.

[39] Banús, 1954, p. 16.

[40] Escriptura de constitució de la societat Gas Reusense. Protocols Notarials. Basedas y Saludes, Plácido. Manual 1854. Folis 82-99. (AHT).

[41] Escriptura de la Constitució de la Societat Gas Reusense realitzada l'any 1854. (AHT).

[42] Arroyo, 1996, p. 56.

[43] Considerem, també, com a capital local les 13 accions que posseïa Joan Domingo i Serra de Tarragona i les 3 accions de Josep Pelegrí i Borràs de Montbrió del Camp.

[44] Escriptura de constitució de la societat “Gas Reusense”. Folis 82-99. (AHT).

[45] Fort, 1924-1932, tom I, p.50 i 58.

[46] Fort, 1924-1932, tom I p. 263.

[47] Fort, 1924-1932, tom IV,  p. 313.

[48] Destaquem a Josep Ma Morlius com un altre prototipus burgès. (Anguera, 1980, p. 206-207).

[49] Fort, 1924-1932, tom I, p. 49-54.

[50] Cambra Comerç, 1988, p. 10, 66 i 187.

[51] Anguera, 1981, p. 115; Fort, 1924-1932, tom V i Estadística del impuesto sobre el consumo de Luz de gas, Electricidad y Carburo de calcio, 1902. (Arxiu Gas Natural, en endavant AGN).

[52] El dia 7 d'octubre de 1857, va segellar un contracte amb l'Ajuntament de Tarragona per a l'establiment de l'enllumenat públic a gas. El gener de 1858, Richards y Cía., va presentar el projecte per a construir una fàbrica de gas als afores de Tarragona. L'Ajuntament va concedir el permís el febrer i, al mateix temps, li va concedir l'exclusiva de la distribució de gas durant 30 anys. (Olivé, 1984, p. 168-170).

[53] Conveni. Acord entre Gas Reusense i William Richards. Reus, 20 de gener de 1854. (AGN).

[54] Banús, 1954, p. 12-13.

[55]  Actes Municipals 1854-1855. Reus 3 de febrer de 1855. Foli 204. (AHCR).

[56] Aquest sistema de consum i de pagament del gas subministrat als particulars, aviat va quedar restringit degut a la picaresca que es donava degut a la manipulació dels usuaris que podien obtenir major cabdal de gas per al mateix preu. El 1887, al celebrar una nova contracta amb l'Ajuntament aquest sistema de pagament va desaparèixer. Contracte Excmo. Ayuntamiento de esta ciudad y la Sociedad “Gas Reusense”. Protocols Notarials de Teodoro Pedrol y Tomas. Núm.: 586. Reus, 26 d'agost de 1887. Clàusula Octava. (AGN).

[57] Plec de condicions mitjançant les quals la Societat titulada Gas Reusense ofereix al Magnífic Ajuntament d'aquesta vila subministrar l'enllumenat públic de gas.  Actes Municipals 1854-1855. Reus, 27 de novembre de 1854. Folis: 174-178. Article 15. (AHCR).

[58] A més, el municipi va correspondre a l'expansió de les canalitzacions per els eixos viaris més prestigiosos i de major rellevància social; zones que comprenien el major moviment econòmic i representativitat social i política.

[59] Es deia que: “(...) el alumbrado por medio del gas, va a causar un aumento de gasto en el presupuesto municipal, quedan estos debidamente compensados con la incomparable mejora que va a tener el alumbrado público, con el mayor número de horas que tendrá de duración, y con el adorno que muchas calles van a experimentar por efecto de los candelabros que deberán en ellas colocarse; y considerando por otra parte, que las bases establecidas por la comisión y la junta representante de aquella sociedad son más beneficiosas que las consignadas en las demás contratas de los pueblos del Principado, (...)”.Actes Municipals 1854-1855. “Plec de condicions... Reus, 27 de novembre de 1854. (AHCR).

[60] “(...) No es dable poner en duda la grande importancia de la referida mejora, que conduce de una manera notable al embellecimiento de esta villa, Centro del comercio y de la Fabricación de esta provincia, y muy digna por tanto de que sea la primera en la carrera de los adelantos materiales, fruto de moderna civilización. (...)”. Banús, 1954, p. 14.

[61] “(...) En 1843 - 11 anys després de la pionera fàbrica Bonaplata de Barcelona - es fundà La Industrial Reusense, la primera factoria amb una màquina de vapor a la ciutat. Comença amb dues calderes d'una força de 20 cv. i durant 10 anys impulsà la fabricació de filats i, algunes temporades, de teixits de cotó. (...)” Anguera, 1981, p. 49-66.

[62] Situat al raval de Santa Anna, número 11. El Liberal Reusense. Dijous, 30 de novembre de 1854.

[63]“ No queremos hablar del alumbrado de Gas como mejora de adorno, aunque lo será y grande para esta Villa, sino como una necesidad que todos sentimos. Efectivamente: quien no se ha aplastado las narices, roto una pierna o quebrado un cuerno, al transitar por esas calles de Dios sin norte ni más brújula que su instinto, tropezando a cada paso y dando contra el suelo con todo el peso de su humanidad, o besando alguna esquina?.Tan malo es el alumbrado que tenemos, y ha sido comúnmente tan mal servido, que en invierno, en pasando las nueve, por demás le son a cualquiera los ojos, pues con ellos no ha de ver si un puñal amaga su vida (…). Tengamos al menos un buen alumbrado que nos permita salvar los peligros que nos ofrece un mal piso y la oscuridad que tanto alienta intentos criminales.(...) A las mejoras que ha hecho, les falta luz que las alumbre, y desearíamos que el Alcalde D. Juan Martell no se fuese dejándolas a obscuras” El Liberal Reusense. Divendres 17 de novembre de 1854.

[64] Banús, 1954, p. 15-16.

[65] Anguera, 1981, p. 49-66; i Arnavat, 1992, p. 27-35.

[66] El 27 de maig de 1857, es va escripturar l'acció del préstec abans ressenyat i l'emissió d'obligacions. A l'escriptura es deia –els representants de la societat- que Gas Reusense en Junta general extraordinària, celebrada el 25 d'abril, es va acordar per unanimitat, després de donar compte de l'estat general dels interessos de la societat, autoritzar a la Junta d'Inspecció perquè sol·licités del Govern Civil la facultat d'emetre obligacions fins a la quantitat de 600.000 rals i que ínterim s'obté, pugui la mateixa prendre a préstec 120.000 rals de billó, a l'interès anual del 6 %. Es va preferir que els actuals accionistes fossin els subscriptors de les obligacions i es va concedir vuit dies de termini per a la subscripció. El procés d'augment de capital, segons l'Administrador Josep Simó, era imprescindible per fer front a les despeses en cisternes, l'adquisició d'aigües i de més quantitat de carbó per cobrir els temps de carestia i, sobretot, per a completar la implantació de canonades i l'enllumenat al territori urbà, contractat amb l'Ajuntament. Desprès, l'escriptura relata la resolució de la Junta d'Inspecció del 15 de maig de 1857 que va donar conformitat a les accions de l'Administrador perquè signés l'escriptura pública, on la societat Gas Reusense rebia en préstec 100.000 rals de billó de Tomàs Abelló i Estela i 20.000 de Jaume Quer i Ballester, els únics accionistes que van subscriure l'emprèstit aprovat per la citada Junta general extraordinària. També, la Junta d'Inspecció, va acordar que en garantia d'aquest contracte s'hipotequessin els béns de la companyia, els quals consistien en la fàbrica, la maquinària, la canonada i la resta de dependències de la factoria; però no els béns particulars dels accionistes atorgants per tractar-se d'un document de negoci aliè. Debitorio de la Sociedad Gas Reusense delante notario de Reus D. Fernando Gasset. Reus, 1857. (AGN).

[67] Vicens, 1958, p. 62.

[68]  Actes Municipals 1858-1861. Folis 66-71 i 78. (AHCR).

[69] Els beneficis de l'exercici del 1860 va ésser de 174.963, 54 rals de billó. BOPT. 14 de juny 1861. Núm. 71.

[70] Fort, 1924-1932, tom III, p. 110-111.

[71] “(...) La sociedad que va canalizando las calles extramuros de esta ciudad, cuenta ya con vida próspera, según detállase en el Balance últimamente publicado en el Boletín Oficial. Dice así: Balance del Gas Reusense: Año 1860.- Activo. Material de la Sociedad: alumbrado público, 140 mil 738'03; cañerías, 374.419'82; fábrica, 713.752'33; total: 1.228.920'18.- Muebles y enseres: Por los existentes según inventario, 70.489'74.- Carbones: Por existencia de 7'024 quintales, 67.883'20 (...)” Fort, 1924-1932, tom II, p. 66.

[72] "La introducción del quemador atmosférico, que introducía aire en el flujo de gas justo por debajo del punto de ignición, lográndose así una combustión mucho más completa: este quemador fue diseñado alrededor de 1840, pero la famosa versión de Bunsen -más apropiada para dar calor que luz- tendría que esperar a 1855". (Derry i Williams, 1990, vol. 2).

[73] Revista industrial, 1861-1863.

[74] “Hasta 1859, fecha en que un ingeniero francés, Étienne Lenoir, construyó un motor de gas que había diseñado en muchos aspectos de acuerdo con la práctica seguida en la construcción de máquinas de vapor, no se consiguió un éxito real. (...) Su rendimiento no admitía comparación con el de las máquinas contemporáneas de la misma potencia, pero en cualquier caso se trataba de todo un acontecimiento, ya que era el primer motor no movido por vapor de agua capaz de trabajar de forma continuada a nivel industrial”. ( Derry, 1990, volum 3, p. 882-883).

[75] Jacint Miralles Canals, propietari d'una tintoreria instal·lada als baixos del carrer del camí de Salou, 69, va voler legalitzar a l'any 1906 el motor a gas instal·lat des de feia més de 20 anys. Motors 1890-1900. Foment. (AHCR).

[76] Sol·licitud de Francesc Gambús Font d'una connexió de gas, al front del carrer Rosic, 8, necessària per generar la força del motor que es va instal·lar al local. Expedients d'obres. Foment. Reus, 8 de març de 1886. (AHCR). 

[77]  Francesc Perpiñà i Ciurana va sol·licitar i se li va concedir autorització per establir un motor de gas de 2 CV en el magatzem, situat en el carrer de Sant Celestí, per l'elevació de vins. Expedients d'obres, núm. 118. Foment. Reus, 12 de desembre de 1887. (AHCR).

[78] Josep Pomerol va traslladar, l'any 1892, un motor a gas de 1 cavall de potència del què tenia concedida llicència des de finals de 1889. Motors 1890-1900. Foment. (AHCR).

[79] Motors 1890-1900. Foment. (AHCR).

[80] Motors 1890-1900. Foment. (AHCR).

[81] Per veure l'evolució dels aparells domèstics a gas durant el segle XIX, és molt interessant veure el llibre publicat Exposition Colletive de l'Industrie du Gaz. En 1900. 1901. (AGN).

[82] Banús, 1954, p. 16.

[83] Fort, 1924-1932, tom IV, p. 206-207 i Fort, 1924-1932, tom IV, p. 274 i Conducció de gas. 1866. (AHCR).

[84] “Catorce: El precio consumido por particulares tanto para usos ordinarios y calefacción, como para usos industriales, no podrá exceder de veinte y cinco céntimos de peseta”. Contrata Excmo. Ayuntamiento de esta ciudad y sociedad “Gas Reusense”. Reus, 26 d'agost de 1887. (AGN).

[85] Anguera, 2003, p. 225-226.

[86] Fort, 1924-1932, tom I, p. 245 i Banús, 1954, p. 13..

[87] Fort, 1924-1932, tom III, p. 173.

[88] Actes Municipals 1862-1865. Reus, 28 de maig de 1864. Foli 339 – 341. (AHCR).

[89] Enllumenat públic. Contracte amb Gas Reusense. Proyecto de instalación del mechero Auer en los faroles del alumbrado público, 1904. AHCR i Enllumenat. Proyecto de reforma del alumbrado público de la Ciudad de Reus. Reus, 25 d'agost de 1904. (AHCR).

[90] Pertanyent a la burgesia reusenca era comerciant, cofundador del Banc de Reus, i seria el President de la societat entre els anys 1865 i el 1872. Moriria a l'any 1900. (Banús, 1954, p. 6 i Actes Municipals. Anys 1900. 31 de gener. Foli 57. (AHCR).

[91] Jaume Arbòs milloraria l'anomenat gas d'aigua, de tecnologia francesa. Aquesta millora es feu a partir de la base de que el gas d'aigua s'obtenia amb la descomposició de l'aigua i l'alliberament de l'hidrogen mentre que Arbós barrejà aquesta mescla d'hidrogen impur i aire calent amb un hidrocarbur en forma de vapor. S'aplicaria amb èxit aquesta nova tècnica a Vic, Caldes de Montbui, Tortosa, Sabadell i a l'Hospital Militar de Catalunya a on es produïa gas per l'enllumenat i la calefacció. (Cabana, 1992, p. 326).

[92] Indústria. Gas Reusense: La sociedad fue canalizando algunas calles de Reus, mal que una nueva empresa intentara implantar una nueva fábrica de fluido en esta. El Ayuntamiento no concedió permiso por tener la exclusiva el Gas Reusense, y no obstante ello, estuvo en un tris para que Reus tuviera dos fábricas de gas”. ( Fort, 1924-1932, tom IV, p. 206-207).

[93] Conducció de gas. 1866. (AHCR) i Fort, 1924-1932, tom IV, p. 274.

[94] “En Francia, el ingeniero Philippe Lebon, en 1799, quemó madera en un recipiente cerrado e hizo pasar los gases generados a través de un depósito con agua, logrando de esta forma condensar las materias bituminosas y amoniacales; el gas así purificado producía una buena iluminación al quemarse”. (Riera, 1992, p. 51).

[95] Actes Municipals. Anys 1868-1870. Reus, 8 i 25 de juny de 1868 i 7 de desembre de 1869. (AHCR).

[96] Fort, 1924-1932, tom V, p. 321.

[97] Fort, p. 124-125.

[98] Plànol, no datat, realitzat o enviat a “(...) Monsieur Le President de la Commission d'èclairage. Instal·lació enllumenat elèctric. 1896-1917. (AHCR).

[99] “Los aparatos de arco no permitían alumbrados de débil intensidad y era preciso recurrir a otro tipo de lámparas cuyo funcionamiento fuese más regular y adecuado. De ahí que apareciera la incandescencia". (Espín i Cordeiro, 2001, p. 135-164).

[100] Enllumenat. Traspàs del servei de Gas Reusense a la Cia. Energia Elèctrica de Catalunya. L'escriptura pública de la venta es realitzà davant el Notari Antonio Solo i Castaños a la ciutat de Reus. (AHCR).

[101] En el tram final de la gràfica, la fluctuació és important, degut al deute municipal. Llibre de despeses d'energia elèctrica, gas i carbó. Anys 1896-1936. (AHCR).

[102] El valor de l'immobilitzat de la societat es va depreciar un 63 per cent, dit d'una altra manera, la inversió en la fàbrica i les instal·lacions elèctriques havia significat una aportació de recursos que doblava el valor de la fàbrica de gas i la seva infraestructura de distribució. El 1911 de 1.118.586,18 pessetes mentre que el 1914 era de 414.063,46 pessetes. Balanços Gas Reusense. Any 1910- 1914. AHT.

Bibliografía

ANGUERA i NOLLA, Pere.La burgesia reformista. Reus en els fets de l'any 1860. Reus: Associació d'Estudis Reusencs: 55, 1980.

ANGUERA i NOLLA, Pere: Economia i societat al Baix Camp a mitjan del segle XIX. Escaire, 3. Tarragona: Publicacions del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, 1981.

ANGUERA i NOLLA, Pere (coord). Història General de Reus. Una societat en ebullició 1800-1923. Volum III. Reus: Ajuntament de Reus, 2003.

ARNAVAT, Albert. Moviments socials a Reus 1808-1874: dels motins populars al sindicalisme obrer. Reus: Edicions Rosa de Reus, Biblioteca d'autors reusencs, núm. 82, Associació d'Estudis Reusencs, 1992.

ARROYO HUGUET, Mercedes.La industria del gas en Barcelona 1841-1933. Barcelona: Edicions del Serbal, Col·lecció «La estrella polar», 1996.

ARROYO HUGUET, Mercedes. Tècnics i tecnologia de gas a la Catalunya del segle XIX. Barcelona: Quaderns d'història de l'Enginyeria, volum IV, 2000.

BANÚS SANS, Josep.Gas Reusense, S.A. 1854-1954. Reus: Gas Reusense, 1954.

BENAVENT DE BARBERÀ, Pere.Macià Vila Mateu. Esbós biogràfic d'un pròcer industrial progressista del Reus de mitjan segle XIX. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, núm. 38, 1966.

CABANA, Francesc.Fàbriques i empresaris: els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. I Metal·lúrgics – Químics, 1992.

CAMBRA OFICIAL DE COMERÇ I INDÚSTRIA DE REUS. Memòria, 1886-1986. Reus: Cambra de Comerç, 1988.

CARDWELL, Donald.Historia de la tecnología. Madrid: Alianza Universidad núm.: 847, 1996.

DERRY, T.K. i WILLIAMS, Trevor I. Historia de la Tecnologia. Desde 1750 hasta 1900. Volums I i II. Madrid: Siglo veintiuno de españa editores s.a., 1990.

ESPÍN ESTRELLA, Antonio i CORDEIRO, Manuel R.Introducción a la historia del alumbrado. Del aceite a la incandescencia. Granada: Impremta Santa Rita, 2001.

Exposition Colletive de l'Industrie du Gaz. En 1900. París: Commission d'Exécution de l'Exposition Collective de l'Industrie du Gaz, 1901.

FERNANDEZ, Alexandre.Cambio tecnológico y transformaciones empresariales: gas y electricidad en Bilbao y en Burdeos (1880-1920). Zaragoza: VII Congreso de Historia econòmica, 2001.

FORT PRATS, Jaume. Anales de Reus desde 1860 a nuestros días. (1860-1920). 9 volums. Reus: Impremta de Celestino Ferrando, 1924-1932.

GARCÍA DE LA FUENTE, Dionisio.La Compañía Española de Gas: CEGAS. Más de cien años de empresa. València: CEGAS, 1984.

GARRABOU, Ramon.Enginyers industrials, modernització econòmica i burguesia a Catalunya (1850-Inicis del s. XX). Barcelona: L'Avenç – Col·legi d'Enginyers Industrials, Col·lecció Clio, 1982.

GAS PENEDÈS.Tradició gasista. 75 aniversari de Gas Penedès. Editor Gas Penedès, S.A., 1994.

MUÑOZ MACHADO, Santiago.Servicio público y mercado. Volum I. Madrid: Civitas, 1998.

OLIVÉ I SOLANES, Josep Mª.Tarragona a través del temps, Tarragona: Gas Tarraconense, S.A., 1984.

OLIVERAS I SAMITIER, Josep.Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa, 1985.

RIBÉ, Ernest; GASCON, Vicenç. Història del gas canalitzat a Valls. Valls: Gas Tarraconense, 1995.

RIERA I TUÈBOLS, Santiago. Tecnología en la ilustración. Madrid: Akal, 34, 1992.

SIMON PALMER, María del Carmen. El gas y los madrileños. Madrid: Gas Madrid, Espasa Calpe, 1989.

SUDRIÀ, Carles. Notas sobre la implantación y el desarrollo de la industria de gas en España, 1840-1901. Revista de Història Econòmica. Any 1, núm. 2, 1983.

VICENS I VIVES, Jaume i LLORENS, Montserrat. Industrials i Polítics (segle XIX). 1a. edició 1958. Barcelona: Editorial Vicens Vives, Història de Catalunya. Biografies Catalanes, volum 11, 1a. Reimpressió, 1983.

© Copyright Florentí Moyano Jimènez, 2010
© Copyright: Biblio 3W, 2010

MOYANO JIMÈNEZ, Florentí. Gas Reusense, una empresa de gas al Reus del segle XIX. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. XV, nº 896, 15 de noviembre de 2010. <http://www.ub.es/geocrit/b3w-896.htm>. [ISSN 1138-9796].