(Este documento de trabajo no puede difundirse ni publicarse sin autorización del autor.)

LA CREACIÓ DEL SISTEMA DE PARCS A LA BARCELONA NOUCENTISTA

Vicent Casals Costa
Universitat de Girona

A finals del segle XIX, Barcelona havia annexionat al seu municipi bona part de les poblacions del Pla. El creixement que s'havia donat tant a la ciutat central com als nuclis perifèrics, va fer que l'Ajuntament barceloní es plantegés la necessitat d'articular i unificar el creixement urbà, el que va donar lloc, l'any 1903, a convocar un "Concurs internacional d'avantprojectes d'enllaç de la zona de l'Eixampla de Barcelona i dels pobles agregats". El guanyador del concurs, l'any 1905, fou l'arquitecte francès Lleó Jaussely, que utilitzava el pseudònim de "Romulus"; dos anys després, el 1907, el projecte fou aprovat per l'Ajuntament.

Influït per les teories d'en E. Howard i la "ciutat-jardí", en el projecte d'en Jaussely s'introduïen, entre d'altres novetats, la creació d'un sistema de parcs per a la ciutat, que fins a aquell moment disposava d'un únic espai verd de dimensions pròpiament urbanes, el parc de la Ciutadella, que, significativament, fou conegut durant molts anys com el "parc de Barcelona", expressió d'aquest caràcter d'excepció que el caracteritzava.

Del "parc de Barcelona" al sistema de parcs

En aquest context, el consistori municipal va iniciar una política de compra de sol destinat a la creació de parcs, adquirint diferents terrenys a Montjuïc, Guinardó, Vallvidrera i a la falda del Tibidabo, zones que en bona part del casos estaven allunyades de la ciutat pròpiament dita i, per tant, de preus relativament baixos. Com a resultat, dels 310.000 m² de parc que hi havia l'any 1900 (la superfície de la Ciutadella), es va passar als 718.034 m² l'any 1910.

Les noves adquisicions es distribuïen de la següent manera⁽¹⁾

:

Parc de Montjuïc 51.200 m²

Parc del Guinardó 35.400 m²

Font de la Budellera i de l'Estisora 157.940 m²

Parc del Tibidabo 150.634 m²

Font del Recó 12.860 m²

D'aquestes adquisicions destaquen clarament les fetes a la serra de Collserola, que assoleixen una superfície equivalent a la de la Ciutadella. Aquesta primitiva orientació, a la que tot sovint s'hi ha posat poc èmfasi, te que veure amb diferents raons.

Per una part, amb motivacions de tipus cultural, donat que en aquest període hi ha un despertar de les preocupacions per la natura i els beneficis que s'associaven amb el contacte amb ella. Des de feia uns anys a Barcelona actuava la "Sociedad de los Amigos de la Fiesta del Árbol", segurament la primera associació explícitament conservacionista que va actuar a la ciutat, molt motivada per raons de propaganda cap a la conservació dels recursos forestals i la necessitat de modificar els hàbits de la població envers a la natura. Des del 1904, aquesta Societat va celebrar la seva festa anual, amb participació massiva dels escolars de la ciutat, precisament a la finca anomenada el Frare Blanch, on la Societat Anònima "El Tibidabo" construïa la seva ciutat-jardí. Aquesta poderosa Societat, per altre part, estava directament interessada per raons sobre tot econòmiques, en la potenciació de la serra de Collserola com a lloc d'esbarjo dels barcelonins. El 1907, la Societat Anònima "El Tibidabo" va concórrer al concurs obert per l'Ajuntament per a l'adquisició de terrenys per a parcs, oferint diferents indrets dels que era propietària. A la memòria en que s'ofereixen els terrenys, es fan un seguit de consideracions que creiem val la pena reproduir:

"Desde que la apertura de las líneas del Tibidabo permitió el cómodo acceso a dicha montaña, el pueblo de Barcelona ha demostrado por ella una predilección que es imposible desconocer. Su elevación sobre el nivel del mar, los horizontes amplios que desde ella se divisan y el contacto con la Naturaleza verdad explican dicha preferencia.

El público huye de los parques geométricos, pautados, reglamentarios. Acude al campo precisamente para respirar con libertad, física y moralmente: si le marcan con verja de hierro el círculo de que dispone, si se le cubre de arena el suelo que pisan sus pies, si se le dan granitos de cemento, y arboledas en que no puede penetrar, se llama a engaño y se aleja de la tela artificial para buscar el cuadro auténtico.

Este se lo ofrece el Tibidabo, de dimensiones prácticamente ilimitadas, pues la sierra ocupa una extensión de centenares de kilómetros cuadrados, en su mayoría cubiertos de bosque o monte bajo. Las carreteras en ella existentes y las vías y paseos explanados por esta Sociedad suman un desarrollo de muchos kilómetros, por los cuales discurre el público sin trabas de ningún género; constituyendo este conjunto un parque de dimensiones y circunstancias tales, que ninguna otra población del mundo lo posee semejante. Cualquier proyecto, artificial y artificioso, que pudiera formularse, parecería un belén de feria al lado de esta realidad, de este hecho consumado, que Barcelona debe únicamente a su posición admirable.

Sólo falta, pues, que el público de Barcelona, al pasar por el Tibidabo, pueda tomar asiento, por decirlo así, en su propia casa. Para ello bastan algunos terrenos, escalonados en la montaña, en los cuales no habrá nada más que hacer sino conservarlos en su natural estado; y, a lo más, disponer alguna que otra fuente pública y varios refugios de montaña, para el caso de que la lluvia sorprenda en ella a los excursionistas.

A este pensamiento obedece la oferta que se formula. En virtud de la misma, el pueblo de Barcelona, además de disfrutar de más de 50 kilómetros de paseos y caminos de montaña, podrá sentar sus reales en diversos parajes, próximos y más bajos, unos, para quienes no puedan o no quieran alejarse mucho en las expediciones al campo; más elevados otros, para los que disponen de más tiempo o de más fuerzas para las excursiones. Hay que hacer notar que el conjunto de los terrenos que se ofrecen permitirá el libre acceso, ahora y para siempre más, hasta la cumbre del Tibidabo, sin necesidad de tomar pasaje en el tranvía o funicular y sin que, ningún particular o compañía, en el transcurso de tiempo, pudiera jamás llegar a poner trabas a las excursiones al Tibidabo, que por sus encantos son las preferidas de los barceloneses. Esta consideración opinamos que por si sola ha de pesar grandemente en el ánimo del Excmo. Ayuntamiento.⁽²⁾

L'oferiment es concretava en cinc indrets diferents, senyalats en un plànol adjuntat a la memòria (que no hem pogut obtenir), entre els que només indica pel seu nom la finca de can Borni, que després en convertiria en viver municipal. Aquest paper central que va tenir el Tibidabo en les primeres adquisicions per a parcs i la seva relació amb alguns dels projectes d'urbanització de la serra, te un interès afegit per la personalitat d'un dels homes que hi va intervenir-hi i que potser hi tot va redactar la memòria a que fem referència, l'enginyer militar Marià Rubió i Bellvé, autor del projecte i construcció del funicular la Tibidabo i personatge destacat de la Societat⁽³⁾

.

El mestratge de Jean Claude Nicolas Forestier

En efecte, Marià Rubió fou el pare de Nicolau Mª Rubió i Tudurí, artífex de la política de parcs de l'Ajuntament de Barcelona entre 1917 i 1937, i qui en virtut del seu càrrec d'assessor tècnic de la Junta encarregada de preparar l'Exposició d'Indústries Elèctriques, després convertida en projecte d'Exposició Universal, va presentar l'any 1915 el seu fill a Jean Claude Nicolas Forestier, l'enginyer forestal i paisatgista francés cridat per Cambó per a dur a terme el disseny i execució del parc de Montjuïc⁽⁴⁾

, de qui seria durant anys l'ajudant. Aquests dos personatges, Rubió i Tudurí i en Forestier, seran les peces claus del desenvolupament, teòric i pràctic, de la política de parcs a Barcelona, amb una influència, però, que anirà molt més lluny d'aquest objectiu.

La col.laboració entre Rubió i Forestier fou molt estreta fins al 1930, any en que va morir l'enginyer francès. Primer, com a ajudant fins a finals de 1917, any en que Rubió va obtenir la plaça de director de Parcs Públics i Arbrat de l'Ajuntament; desprès, fins al 1923, com a executor pràctic dels projectes de Forestier i, finalment, des de 1923, moment en que Forestier fou acomiadat pel primer consistori barceloní del període de la Dictadura d'en Primo de Ribera, mitjançant els freqüents viatges que Rubió va efectuar a Paris per a rebre consells del seu mestre indubtable.

S'ha senyalat per part de diferents autors les influències en Rubió de les idees sobre la ciutat-jardí i la tradició urbanística d'en Howard, de la que se sol posar com a exemple la seva vinculació a la Societat Cívica "La Ciutat-Jardí", a la secretaria general de la qual va succeir a Cebrià de Montoliu l'any 1920, així com el seu folletó de 1926 sobre El problema de los espacios libres i alguns altres escrits. Aquesta idea, que es continua repetint avui dia, cal matisar-la molt i , en la seva essència, inclòs es pot qualificar com de falsa. De fet, avançant la conclusió que pretenem demostrar al llarg d'aquest text, l'influència aclaparadorament predominant fou, fins a la guerra civil, la d'en Forestier, les teories del qual va intentar plasmar en la seva activitat pràctica durant el període comprès entre 1917 i 1937, sense que mai s'allunyes gaire del tipus d'enfocament, tant en matèria de paisatgisme com d'urbanisme, caracteristic del seu mestre.

El poc coneixement de l'obra teòrica d'en Forestier en el terreny de l'urbanisme així com d'alguns dels primer escrits, no publicats, d'en Rubió durant el seu període inicial de col.laboració amb l'enginyer francès, poden explicar aquesta confusió. Ara bé, per una part en els últims anys l'obra d'en Forestier ha sigut estudiada amb major detall, produint-se una revalorització de la mateixa⁽⁵⁾

, i, per l'altra, han aparegut alguns documents i textos d'en Rubió que fan modificar de forma creiem que molt important l'idea que fins ara s'havia divulgat.

El 1916, quan ja portava un temps com ajudant d'en Forestier, Rubió va rebre el títol d'arquitecte. El gener del mateix any, Jaume Coll i Ros, director d'Arbrat i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona, va morir, quedant, per tant, la plaça vacant. Era un moment en que s'havia reactivat el pla d'enllaços d'en Jaussely, paralitzat des del 1907, i per tant un moment apropiat per modernitzar l'antiquat servei d'Arbrat i Jardins i posar-lo a l'altura del que el nou projecte de ciutat exigia. El març de 1917, la Comissió de Foment de l'Ajuntament va decidir convocar un concurs públic per cobrir la plaça vacant. Si van presentar varis candidats, entre ells Francesc de Paula Nebot, professor de l'Escola d'Arquitectura, i el jove ajudant d'en Forestier, Nicolau Maria Rubió, que, com ja hem dit, gaudia del títol d'arquitecte des de feia poc.

En un altre lloc⁽⁶⁾

, he estudiat el paper que va jugar en Forestier per a que el seu col.laborador pogués obtenir la plaça i el contingut de l'examen a que va tenir que sotmetre's Rubió, en el que s'esbossava el programa a desenvolupar a Barcelona en matèria de parcs i jardins i altres espais lliures⁽⁷⁾

. Assenyalava també l'existència d'un "rapport", elaborat per en Rubió sota el directa mestratge d'en Forestier, en el que s'exposava de forma molt més ampla tot aquest programa per a la ciutat i que va fer arribar a la Comissió de Foment, encarregada de jutjar-lo, com a un mèrit en l'oposició.

La troballa d'aquest "rapport", titulat Estudio de los problemas municipales de paseos, jardines y parques públicos⁽⁸⁾

, aporta noves perspectives i informacions al que ja havíem plantejat a partir de la lectura del seu examen en l'oposició a la plaça de director del servei de parcs. De fet, les aportacions d'aquest text, no solament representa el programa de jardineria publica més ampli escrit per Rubió, sinó que també es probablement una de les més complertes exposicions de quin era el pensament de Forestier al respecte, donat que fou aquest, com veurem, qui li va inspirar directament les propostes.

L'Estudio està format per un text mecanografiat de 94 pàgines d'extensió, en el que hi ha intercalades, al marge de la paginació, 33 figures il.lustratives dels temes que va desenvolupant. Segons senyala Forestier, hi tenia que haver incorporat diversos dissenys de projectes que Rubió estava elaborant, el que no va ser possible ja que "il a due consacrer entièrement tout son temps et son activité aux travaux nombreux et pressants qui lui sont confiés sous ma direction"⁽⁹⁾

. Porta la data de juliol de 1917 i un extracte del contingut de l'índex es el següent:

"I. El problema de los espacios libres.

II. Necesidad e importancia del servicio municipal de paseos, parques y espacios libres.

III. Distribución de los jardines y espacios libres sobre la ciudad.

IV. Sistemas de parques americanos y europeos.

V. Modernas orientaciones del estudio de los sistemas de parques.

VI. De los jardines, paseos y parques públicos, su estudio particular y su trazado y plantación.

VII. Organización municipal.

VIII. Viveros y escuelas de horticultura municipales."⁽¹⁰⁾

Cal precisar el grau d'influència de Forestier en aquest text d'en Rubió. El 16 de juny de 1917, Forestier escriu des de Paris una carta al president de la Comissió de Foment de l'Ajuntament de Barcelona recomanant al seu jove ajudant, de qui diu que "des circonstances heureuses m'on très utilement servi en me permettant de trover l'assistances d'un jeune architecte que je n'aurais pas cru devoir apporter tant d'ardeur et d'intelligence dans l'exécution des grands travaux de jardinage, et surtout y apporter une telle intelligence de ces sortes de travaux assez nouveaux por tout le monde"⁽¹¹⁾

. Continua assenyalant que Rubió havia cregut convenient reunir els coneixements adquirits durant l'execució dels treballs que Forestier dirigia i els coneixements que ell li havia transmès en un "rapport", a la vista del qual va considerar que l'informe

"qu'il vient de faire ne doit pas être un travail à conserver pour lui personnellement. Il présentera certainement un très grand intérêt pour la Commision de Fomento et ses membres également et vivement soucieux des grandes améliorations et de l'avenir de Barcelone, pourront y trouver beaucoup de renseignements utiles, et j'ai conseillé à M. Nicolas Rubio de vous présenter ce travail."⁽¹²⁾

Per tant, el text d'en Rubió es, com assenyala Forestier, el resultat i una excel.lent exposició del que el paisatgista francès li havia ensenyat tant en el terreny de la pràctica com de la teoria. Per altra part, en la carta es fan diverses consideracions sobre la necessitat de donar tota la importància tant al paper dels parcs com a la necessitat d'un servei especialitzat encarregat del seu disseny, com al nou paper que aquests espais tenen en les modernes ciutat i "sur les études d'áménagement des villes". Entre els elements que Forestier considera importants en una política de parcs assenyala, a més dels estètics i els de la higiene urbana, els relacionats amb l'educació dels infants, introduint per tant l'important paper social que devia de complir la jardineria.

El paper de la jardineria social fou una de les aportacions més importants d'en Forestier a les polítiques urbanes de principis de segle. L'any 1906 havia publicat un llibret titulat Grandes villes et systèmes de parcs on va desenvolupar aquesta concepció a partir de les experiències de diversos països, sobre tot dels Estats Units. Al mateix temps, en aquest treball desenvolupava també l'experiència nord-americana dels sistemes de parcs, de la que va fer una adaptació per Europa, en especial per al cas de Paris⁽¹³⁾

Aquesta obra fou, en gran mesura, el fonament teòric en que es va basar Rubió pel seu Estudio, de la que, per altra part, en transcriu nombrosos paràgrafs. De totes maneres, l'Estudio es força més complert que l'obra d'en Forestier de 1906, recollint l'extensa experiència que des d'aquella data havia adquirit l'enginyer francès, de la que a més Rubió en fa una aplicació al cas de Barcelona, estudiant nombrosos exemples concrets de la ciutat.

Per caracteritzar el marc cultural de preocupació pels problemes ambientals en aquests anys a les ciutats -un aspecte que de vegades no es posa prou de relleu-, el millor es transcriure el paràgraf inicial de l'Estudio. Comença així:

"Un angustioso problema se presenta ante los directores de las grandes aglomeraciones urbanas y es la dificultad creciente que los ciudadanos tienen de ponerse en contacto con la naturaleza: tierra, aire libre y sano, vegetales, vida campestre. La capa espesa de edificaciones que cubre las ciudades separa cada vez más a sus habitantes de lo que siempre había sido el ambiente natural del hombre y les coloca en condiciones de vida completamente anormales para la especie humana."⁽¹⁴⁾

Aquest plantejament genèric el podrem trobar desprès en alguns documents importants de l'Ajuntament de Barcelona. La pèrdua del contacte amb la natura dels barcelonins com a conseqüència del procés urbanitzador, el podem trobar, en el text que analitzem, referit a alguns casos concrets: ens parla, per exemple, del deficient procés de creixement urbà sofert pel Nord, concretament a Sant Gervasi i a Gràcia, que segons Rubió havia donat lloc a "un verdadero bloque de construcciones, impenetrable para las grandes arterias" de la ciutat i, com a conseqüència, la pèrdua d'espais verds, cada cop més allunyats. En relació això, senyalarà dues qüestions centrals que hi ha que tenir en compte en relació a aquest problema: per una banda, que es tenen que anticipar les solucions i, per l'altra, que es precisen plans de conjunt, amples i previsors⁽¹⁵⁾

.

Hi, en relació a tot això, un aspecte a remarcar en el que Rubió va intentar incidir, no sempre amb èxit: el paper fonamental que, des del punt de vista social, tenen els parcs vers a l'infantesa, que en bona mida condiciona el tipus de parc. No n'hi ha prou en dedicar alguna installació per als nens en els parcs, ja que "modernament" s'ha entès que el paper social dels jardins i espais lliures te a la població infantil i jove en bona mida per objecte. Per això, diu,

podría decirse que la base del trazado de los actuales jardines públicos, consiste en los terrenos de juego para los jóvenes y los niños, terrenos que cubren la mayor parte de alguno de los grandes parques del extranjero, además de existir aisladamente, repartidos en el interior de las ciudades con toda la profusión posible. Este es el punto de vista moderno para la cuestión de los espacios libres."⁽¹⁶⁾

Al voltant de la complexitat d'aquest problema, Rubió indica que des de fa uns trenta anys s'havia creat una "verdadera ciencia" destinada a resoldre'l i que les principals ciutats d'Europa, Amèrica i Austràlia havien trobat el seu fonament el l'estudi del sistema de parcs i espais lliures, sobretot en aquelles ciutats de nova creació -referint-se en aquest cas a les experiències de "ciutats-jardí" llavors en marxa- on la ciència del Town planing havia establert teories més o menys complertes en relació a aquestes qüestions⁽¹⁷⁾

. Un dels aspectes més interessants per desenvolupar aquestes noves idees es el de preveure el creixement de la ciutat i la seva direcció, que condicionarà el tipus de sistema de parcs a establir i els llocs on els municipis tenen que fer reserves de sòl amb destinació a espais verds. A més, senyalarà,

un proyecto de conjunto no podría establecerse en buenas condiciones, sin contar con la adhesión de los municipios vecinos a la gran ciudad. Boston ha previsto ya, hace años, la cooperación necesaria en su sistema de parques de 39 ayuntamientos adyacentes. La preparación del proyecto de este consorcio es pues, otro motivo de actividad para el servicio municipal de Paseos, Parques y Espacios libres."⁽¹⁸⁾

Aquesta idea d'un pla d'abast supramunicipal, inspirada sobretot en el cas de Boston, que desprès estudiarà amb detall basant-se en el treball de 1906 d'en Forestier, la va concretar més a l'exercici teòric que el setembre de 1917 va tenir que fer en concurs per accedir a la direcció del servei de parcs. En aquest treball hi proposa la constitució d'una Mancomunitat de Municipis de cara a elaborar el pla de conjunt, dibuixa l'esquema del sistema de parcs i en fa la descripció, en el següents termes:

"Barcelona está cerrada por el Nordeste por la barrera del Tibidabo. En su marcha creciente, Barcelona necesita pasar por uno y otro lado de la barrera. Por esta razón deben reservarse las direcciones generales de salida, por medio de Park Ways a lo lago del Besós y del Llobregat.

Entre estos dos ejes -y me inspiro en los ejemplos de Viena y Baltimore- pueden establecerse tres cinturones de parques

"1ª Cintura: Ciudadela, Glorias Catalanas ampliadas, Park Güell, Putxet, Turó (propiedad Gil), Turó Park, Hospital Clínico y Parques de Montjuich.

2ª Cintura: Besós, Ciudad Jardín (propiedad Sivatte), Laberinto, Vista Rica, Tibidabo, Budallera, Pedralbes, Llobregat

3ª Cintura: Reservas más allá del Vallés"⁽¹⁹⁾

El caràcter social de la jardineria i la planificació del sistema de parcs tant present en Forestier i Rubió, fa que prengui la major importància la proporció de verd per habitant i la seva distribució en el si de la ciutat. Seguint a Forestier, Rubió considera que hi hauria que destinar per a parcs en els pressupostos municipals (de 1917) una pesseta per habitant i que la superfície mínima a assolir tindria que ser de 4 a 5 m², mentre que la superfície que es podria considerar com a bona seria de 10 m² per habitant, excloent-hi les vies de circulació, les reserves de paisatge i les zones molt allunyades⁽²⁰⁾

. Tampoc hi considera els jardins privats, l'existència del quals creu de la major importància, que en determinats barris, indica, poden assolir percentatges molt més elevats. Aquestos percentatges creu que hi hauria que garantir-los mitjançant les ordenances municipals, que obliguessin a respectar les servituds necessàries que exigien les noves idees sobre la construcció de la ciutat.

La distribució dels jardins públics la concep com una peça clau per assolir nivells del que en termes actuals s'anomenaria "justícia social urbana" en relació als espais verds. Els jardins i els parcs deuen distribuir-se en una forma homogèniament relativa, de forma que cada ciutadà disposi almenys d'un d'aquests espais a una distancia màxima de 500 metres⁽²¹⁾

.

En aquesta qüestió, de la màxima transcendència, Rubió s'allunyarà de l'experiència nord-americana, que creu insuficient, i posarà l'èmfasi en les aportacions d'en Forestier, com queda clarament explicitat en les línies que reproduïm:

"Los sistemas de Parques Americanos han venido llenando su cometido durante una serie de años: los "landscape architects" de aquellos países han tenido el mérito de sistematizar esas cuestiones, de difundir las ideas de los espacios libres, de colocar el problema de los parques públicos a la cabeza de todos los problemas de urbanización, y, finalmente, de lograr que todas las ciudades importantes del mundo reservasen -más o menos- áreas de su recinto a la aireación, soleamiento, masa verde y recreo de los niños.

Pero, modernísimamente, ha sido preciso percatarse de que en los sistemas americanos de parques, no todos los puntos de vista del urbanismo integral han sido tenidos en cuenta. Debo a Mr. J. C. N. Forestier algunas ideas que he procurado desarrollar sobre la manera como debe ser considerada hay día la inquietante cuestión de los espacios libres y plantados de las ciudades."⁽²²⁾

Les idees d'en Forestier que diu desenvolupar es refereixen sobretot a qüestions de mètode i de concepció social dels parcs. Per a Rubió (i Forestier), son tres els aspectes metodològics bàsic que hi ha que tenir en compte: a) l'aspecte de la ciutat, la seva "fisionomía" (avui diríem morfologia) i els principals trets físics que li donen caràcter; b) la distribució de les densitats de població; i c) els preus dels terrenys.

Respecte a la primera qüestió, posa l'èmfasi en la necessitat d'estudiar amb tot detall l'altimetria del lloc on s'assenta la ciutat, que es la que li dona caràcter. De tots els elements del paisatge, dirà, només el relleu del terreny es el que es salva de la "invasión bárbara" de les construccions.

Sobre la segona qüestió, senyala la necessitat de construir mapes de densitats de població dels diferents barris de la ciutat mitjançant una escala de tonalitats i al llarg de períodes de 5, 10 o mes anys. Aquests mapes, així construïts, donaran una idea de la dinàmica espacial de la població, podent-se deduir dels mateixos "leyes generales" o al menys dades dels indrets que es mantenen mes densos al llarg del temps. Aquests mapes deurien acompanyar-se d'altres, de caràcter auxiliar, on es reflectissin la demografia, les malalties endèmiques, la tuberculosis i la criminalitat infantil i adolescent.

Finalment, respecte als preus del sòl, indica la seva importància per al poder crear un sistema de parcs i proposa la realització d'un seguit de mapes temàtics semblants als anteriors, on quedin reflectits l'estat de les valoracions dels terrenys, les seves variacions, el seu desplaçament cap uns barris o altres, etc., dels que se'n podrà deduir els llocs mes adients des d'un punt de vista econòmic per a la localització dels diversos components del sistema de parcs⁽²³⁾

.

Amb aquests estudis com a fonament bàsic, la solució teòrica del sistema de parcs de la ciutat consisteix, com ja hem avançat abans, en que cada habitant deu poder disposar d'un jardí de barri a menys de 500 metres del seu domicili i un camp de jocs a menys de 1000. Els parcs urbans deuen situar-se a una distancia inferior als 2000 metres, mentre que els suburbans i les reserves de paisatge també tindran la seva distancia òptima, però que no indica.

Aquest sistema d'àrees d'influència dels parcs deuria cobrir tota la ciutat, però si queda algun espai sense cobrir, te que procurar-se que siguin indrets de baixa densitat de població. Aquesta forma de plantejar les coses, es on més es manifesta el caràcter social de la concepció d'en Forestier i en Rubió, com aquest explícitament senyala:

Notemos de pasada, que esta teoría conduce generalmente a la ejecución de muchos espacios libres y jardines públicos en los distritos obreros y modestos -donde el terreno es relativamente barato y la densidad de población considerable- mientras que los barrios ricos -terreno caro y población menos densa- se les atribuyen muchos menos. Hay que recordar que los jardines privados constituyen una amplia compensación de la falta de espacios libres municipales, y que son los distritos ricos los que pueden poseer mayor superficie dedicada a jardines particulares."⁽²⁴⁾

El sistema de parcs quedarà així constituït per un conjunt d'instal.lacions que comprenen els jardins per a nens, els camps de joc, els jardins de barri, els passeigs públics, els parcs urbans, els parcs suburbans i les reserves i paisatges protegits, distribuïts de la manera que abans em pogut veure. Aquesta visió general, de totes maneres cal complementar-la amb l'estudi del lloc concret de localització. Per a poder garantir el caràcter públic dels parcs hi ha que complir un seguit de condicions que permetin que els ciutadans en puguin gaudir, entre elles el seu aïllament respecte les grans vies de comunicació, que permetin al ciutadà gaudir de la tranquil.litat i del sentiment d'allunyament de la gran ciutat i, no menys important, que hi hagi un adequat sistema d'accessos als parcs, que son els que garanteixen la seva "eficiencia" en el compliment de la seva funció i que si no es te en compta probablement serà motiu del seu fracàs⁽²⁵⁾

. En aquest sentit, Rubió estudia amb cert detall els casos de varis parcs existents llavors (la Budallera i el Guinardó), que considera amb accessos molt deficients, i el del planejat parc de Pedralbes, un enorme parc projectat per Forestier a l'actual zona Universitària i que mai es va dur a termini, que valora molt positivament.

A la resta del treball Rubió tracta amb algun detall dels diferents tipus de parcs, dels problemes de la vegetació en el medi urbà i acaba proposant el tipus de model de servei de parcs més convenient pel desenvolupament del seu projecte i d'alguns elements materials que deurien acompanyar-lo, entre els que desenvolupa, a l'últim capítol, el que fa referència als vivers i a la creació d'una escola de jardineria, que s'inspira en l'existent a Paris des del 1890.

El desenvolupament del sistema de parcs de Barcelona

Rubió va guanyar el concurs segons resolució del tribunal de la Comissió de Foment de data 24 de novembre de 1917, aprovada per l'alcalde l'11 de desembre del mateix any⁽²⁶⁾

. A partir d'aquest moment, l'antic servei d'Arbrat i Jardins va passar a anomenar-se Direcció de Parcs Públics i Arbrat, començant a desenvolupar el programa de política de parcs per a la ciutat que Rubió havia exposat al seu Estudio, al que es mantindrà fidel fins el seu exili a Paris l'any 1937.

La política d'adquisicions de terrenys per a parcs

Com hem vist, la política de reserva de sòl per a destinar-lo a la construcció de parcs era una peça bàsica pel desenvolupament del projecte d'en Rubio. L'Ajuntament de Barcelona ja havia pres algunes mesures al respecte cap al 1907, com ja s'ha senyalat abans, que es va tornar a reprendre amb la creació de la nova Direcció de Parcs Públics. El 1919 es van iniciar les gestions per a l'adquisició de nous terrenys, definitivament aprovades el 25 de febrer de 1920, decidint-se incorporar al patrimoni públic de la ciutat 271 noves hectàrees de sòl destinades a parcs, encara que desprès, a la pràctica, foren algunes menys. Aquests nous terrenys, ho foren al Tibidabo, Vallvidrera i Montjuïc, adquirides a un preu global de 25.000 pta.. l'hectàrea⁽²⁷⁾

. El desembre de 1920, l'Ajuntament va aprovar unes "Bases para la celebración de un concurso destinado a la adquisición de terrenos para parques y futuros barrios-jardines municipales", per a la compra de terrenys a la zona del Llobregat, Esplugues, Sant Pere Màrtir, Vallvidrera, el Tibidabo, les Planes, Sant Medí, Horta i el pla del Besós per un import global de 500.000 pessetes. El preu màxim de les ofertes no podia sobrepassar les 10.000 pessetes l'hectàrea, els terrenys no podien estar més lluny de 500 metres d'algun baixador del tren o línia de tramvia o, cas de que la distància fos superior a 1 quilòmetre, el preu no podia sobrepassar les 3.000 pessetes⁽²⁸⁾

.

El 12 de gener del 1922 foren aprovades unes altres "Bases para un concurso de adquisición de terrenos en la zona afectada por el parque del Guinardó", que de fet son una adaptació de les anteriors. Al concurs, al que si destinava un pressupost de 1.000.000 de pessetes, desprès rebaixat a 750.000, tenien que ser limítrofs al parc a l'estar destinats a la seva'ampliació. El preu no podia ser superior a 50 cèntims el pam quadrat⁽²⁹⁾

De les diferents ofertes d'ambdós concursos varies es van desestimar per a no complir les condicions establertes, acceptant-se en canvi les següents:

1er. concurs (parcs exteriors)

Nom Superfície Preus totals

Oferta Segons informació tècnica

Farell 272.500 m² 263.092,75 263.092,75 pta..

Herència Ribas

(finca 1) 326.811

(finca 2) 213.320 500.000 454.803

717.803,75

2on. concurs (ampliació del parc del Guinardó)

Nom Superfície Preus totals

Oferta Segons informació tècnica

Planas 695.261 pams² 347.630,5 333.725,28 pta..

Vintró 158.791,32 79.236,86 76.219,83

Fargas 509.256,71 254.119,09 244.443,22

Borrás 105.326,55 50.556,74 50.556,74

731.543,19 704.945,07

D'aquestes proposicions, en principi considerades per a la seva compra, foren realment aprovades les adquisicions de les finques Farell i Herència Ribas (però només la finca 1) i totes les de la zona del parc del Guinardó. Això representava l'adquisició de 64,5 noves hectàrees de terrenys per a parcs, de les que 58,9 ho foren en parcs exteriors i 5,5 a la zona del Guinardó, a la que es va dedicar uns imports de 589.903,75 i 704.945,07 pessetes, respectivament⁽³⁰⁾

. Aquestes adquisicions, junt amb la del parc Güell i alguna a l'Eixampla (plaça de la Sagrada Família), van elevar el patrimoni de parcs públics cap a mitjans de la dècada de 1920 a unes 447 hectàrees, de les que unes 103 eren pròpiament de parcs urbans i les altres 344 de parcs exteriors i reserves de paisatge a la zona de Collserola⁽³¹⁾

. El 1929 es van iniciar els tràmits per a noves adquisicions i, durant la República, es va adquirir el Turó Park, amb el que el patrimoni de parcs de la ciutat es va situar en unes 450 hectàrees, xifra que pràcticament no va augmentar fins a mitjans de la dècada del 1960.

Els jardins per als infants i els terrenys de jocs

El segon aspecte que hi ha que considerar es el paper dels jardins per infants i dels camps de joc en el sistema de parcs dissenyat per en Rubió. Ja hem indicat a pàgines anteriors l'important paper que'ls hi assignava, idea que repetirà en diferents moments de la seva vida. Per exemple, el 1922 tornarà a posar de relleu l'important paper social dels jardins de joc per a nens a les modernes ciutats en el següents termes:

"En les ciutats així atapeïdes s'adopta solucions artificials per a suplir la falta d'espai-camp que el creixement dels nois demana. El terreny de jocs per a infants, anomenat Playground als Estats Units, i a Anglaterra, més aviat, Recreation ground, és una de les formes d'aquelles solucions. Tota Ciutat compacta, on els nois son separats de la Naturalesa, necessita un nombre de terrenys de jocs o jardins per a nois, proporcionat a l'espai habitat. La proporció s'ha d'establir després d'un aprofundit estudi tècnic, que seria llarg d'explicar. Una fórmula simplista dóna idea d'ell: cap noi deu tenir el "playgrounds" a més de 500 metres de la casa."⁽³²⁾

L'any 1920 la Comissió de Cultura de l'Ajuntament barceloní va elaborar un informe titulat Els jardins dels infants⁽³³⁾

on, a partir d'amples consideracions sobre l'esmentat paper social dels parcs i terrenys de joc, es planificava tot un conjunt de jardins per a nens distribuïts homogèniament per a tota la ciutat. Aquesta Comissió estava formada, en el moment de la seva creació l'any 1916, per Lluís Duran i Ventosa, Santiago Andreu, Jaume Bofill, Hermenegildo Giner de los Ríos, Josep Mª de Lasarte Manuel Vega i Enric Vila. No sabem la seva composició el 1920, però sí que l'any 1918, quan es va aprovar una partida extraordinària per a crear alguna d'aquestes instal.lacions, Duran i Ventosa fou un dels signants de la proposta⁽³⁴⁾

. La Comissió disposava d'un assessor arquitecte⁽³⁵⁾

, que no hem pogut comprovar si era en Rubió, però que creiem que fou així per les raons que tot seguit passem a senyalar.

Els treballs que hem pogut consultar sobre la Comissió de Cultura⁽³⁶⁾

no diuen res sobre quins foren els autors d'Els jardins dels infants, que tampoc consta en el llibre. Ara bé, la comparació del seu text amb l'Estudio d'en Rubió del 1917 deixa les coses força clares. De fet el primer apartat d'Els jardins, titulat "De l'excessiu allunyament de la natura", es gairebé idèntic al paràgraf amb que comença l'Estudio i que hem reproduït cap al principi d'aquest treball. La totalitat de les idees i de la seva formulació que, respecte al sistema de parcs s'expliquen en el text, es poden trobar gairebé literalment en l'Estudio d'en Rubió. A més, a Els jardins hi ha tota una part, anomenada "Del sistema de parcs davant les grans ciutats" que, es diu, es la traducció d'un dels capítols de Grandes villes et sistemes de parcs d'en Forestier que, de fet, no es altra cosa que la versió que del mateix capítol Rubió havia fet en el seu Estudio. Però hi ha més, tot el conjunt d'estadístiques sobre accidents, perills, delinqüència, etc. que incorpora Els jardins no es altra cosa que el tipus d'estudis i metodologia que Rubió, seguint a Forestier, assenyalava com a necessaris per a l'adequada planificació del sistema de parcs, que abans hem vist.

Partint de la distribució que la mateixa Comissió de Cultura havia fet uns anys abans de 30 grups escolars per tota la ciutat, es proposa que junt a cada un d'aquests grups s'hi instal.li un jardí o un camp de joc per als nens. "I -continua-, combinant aquests 30 espais lliures amb 30 més, d'un tipus més imperfecte, tindríem que cada noi trobaria a 500 metres, aproximadament, de casa seva un lloc on esplaiar-se."⁽³⁷⁾

No hi ha gaires dubtes que es en Rubió qui està parlant, ja sigui directa o indirectament. I, val la pena repetir-ho un cop més, d'en Forestier a través d'ell.

Les dificultats que hi havia per a tirar endavant aquest projecte -entre d'altres de tipus pressupostari- van fer que aquests espais es classifiquessin en tres classes: els camps de joc, jardins d'infants de tipus perfecte i jardins d'infants de tipus imperfecte. Per aquests últims, s'entenia senzillament espais habilitats a qualsevol plaça on les criatures poguessin jugar sense problemes, mentre que els perfectes devien acompanyar-se d'un seguit d'instal.lacions de tipus educatiu, com ara biblioteques i d'altres, que desprès es descriu amb detall.

Les realitzacions, però, foren encara més minses. L'any 1926, Rubió es lamentava de la poca atenció que es prestava a aquest important tema i passava revista a algunes de les realitzacions⁽³⁸⁾

. "El gran plan que no tenemos -diu-, sin duda porque no queremos, ha tenido que ser substituido por una labor de paciencia y perseverancia, de resultados lentos y modestos". Un exemple fou el primer jardí que Rubió va projectar amb aquesta finalitat, de l'any 1921, anomenat de les "4 copes" (jardins de la Reina Victòria), situat a la Gran Via, entre Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia, un lloc ben poc adequat i que, com senyala el seu autor, li va produir molts de dubtes abans de decidir-se a proposar-lo. Un altre, també a iniciativa de Rubió i impulsat per la Junta de Senyores de la Societat Cívica "La Ciutat-Jardí"⁽³⁹⁾

, fou el que es va crear davant l'Hospital Clínic, en un espai força més adequat. Altres ho foren a la plaça Adriano, a la plaça Sanllehy, a la Font del Recó, a diversos indrets del parc de la Ciutadella i a alguns altres llocs, acompanyats quasi sempre amb un notable èxit.

Els parcs urbans

La situació del parc de la Ciutadella durant aquesta època, el parc més simbòlic de la ciutat, es un bon indicador de les dificultats amb que es va trobar Rubió per desenvolupar el seu projecte. De fet el parc va quedar molt malmès com a resultat de L'Exposició de 1888 i va tardar molts anys en recuperar-se. Cap a principis de segle era un lloc semiabandonat i d'escassa freqüentació, el que va portar a l'Ajuntament de la Ciutat a prendre un seguit d'iniciatives que el van convertir en un vertader parc d'atraccions i un lloc on d'ubicació de diversos serveis municipals. Des del 1921 es van iniciar un seguit de treballs de restauració que, amb no poques dificultats, van culminar el 1926, en el que Rubió va anomenar "la resurrecció del Parc de la Ciutadella"⁽⁴⁰⁾

.

Durant aquest període el sistema de parcs es va desenvolupant, tot i que lentament. Entre els parcs urbans cal fer esment dels que eren les tres peces claus, com Cambó recorda en les seves Memorias⁽⁴¹⁾

: el parc de Pedralbes, el parc de Montjuïc i el parc del Guinardó que, a més, tenien cadascun un sentit social diferent. El parc de Pedralbes, el gran parc aristocràtic projectat per Forestier, mai va arribar a construir-se; cap el 1926 es van inaugurar els jardins del Palau Reial, dissenyats per en Rubió, que fins a cert punt se'ls pot considerar com el resultat residual del primitiu gran projecte i, a més, amb l'accés públic limitat en aquells moments. El parc de Montjuïc, el parc mesocratic de la ciutat, fou construït en una part important, però mai es van concloure els diferents projectes que havia anat realitzant Forestier; alguns dels problemes que això van comportar, encara s'arrosseguen en aquests moments. Del Guinardó, el parc popular, també se'n va realitzar només una part.

Altres parcs es van anar realitzant i com que la relació es prou coneguda no cal reproduir-la. Algunes iniciatives importants d'en Rubió mai es van dur a termini. Es el cas, per exemple, de l'Avinguda de l'Estació del Nord, un projecte d'enjardinament urbanísticament delicat. El projecte elaborat per en Rubió⁽⁴²⁾

, que es basava en algun altra treball realitzat a l'Escola d'Arquitectura, mai es va realitzar: la situació dura fins avui dia.

Cal fer esment, finalment, d'un altre aspecte, avui dia també d'actualitat: la recuperació dels patis de les mansanes de l'Eixampla, qüestió de la que també Rubió se'n va ocupar. En el seu llibret sobre El problema de los espacios libres (1926), Rubió va estudiar amb detall l'evolució constructiva de les illes d'en Cerdà i les pèrdues que en espais verds això havia comportat. Uns anys desprès, el maig 1930, Rubió va realitzar un viatge a Nova York on va estudiar les solucions de construcció en altura per alliberar sòl per a espais verds, exemplificat en el cas de Manhattan i el Central Park. En l'escrit on recull els resultats del viatge, avui encara inèdit⁽⁴³⁾

, Rubió explica el sentit de la seva fascinació pel gratacels i "l'experiència americana", com l'ha qualificat Ignasi de Solà-Morales⁽⁴⁴⁾

. Pròpiament dit, el que li interessa de Nova York son les "relacions entre els parcs i la gran edificació moderna; relacions que constitueixen un dels aspectes mes importants de la urbanització d'avui i de demà". Cal cercar solucions a la seva convivència i Rubió creurà trobar-les precisament en la construcció intensiva i els gratacels. Ho dirà amb les següents paraules:

"Des del punt de vista econòmic, un parc es una càrrega. Així, doncs, es natural que (sempre parlant des del punt de vista econòmic) aquesta càrrega demani ésser compensada. ¿Com pot un parc donar compensacions del seu cost?. La resposta és fàcil si ens fixem en allò que un parc representa en la vida urbana: el parc es espai lliure, on els grans i els petits poden passejar i jugar, al mig dels arbres i al mig de les flors. En un districte ben proveït de parcs, una gran densitat d'habitació dins de les cases veïnes es permesa, perquè el parc dona esbarjo pels habitants nombrosos d'aquelles cases. Es a dir, que un parc pot oferir, com a compensació econòmica del seu propi cost, una elevació considerable del tipus de densitat d'habitació dels districtes veïns; en una paraula, una explotació mes completa dels solars que volten el parc. Aquesta superexplotació de la capacitat d'habitació dels solars veïns, constitueix la compensació econòmica del cost del parc. Es una recuperació legítima de valors econòmics que semblaven perduts en la zona del parc, la qual s'obté per venda dels solars a alt preu, per augment d'arbitris, i per altres mitjans semblants."⁽⁴⁵⁾

El Central Park es el model de tot això. Es la seva existència la que permet que la zona central de Manhattan sigui superedificada i superpoblada. I l'exemple, creu Rubió, pot aplicar-se a Barcelona, com al Turó Park que de fet fou l'únic indret on es va portar a la pràctica.

Però el que te més interès es la seva proposta de generalitzar el model per recuperar els espais interiors de les mansanes de l'Eixample. Situant-se en el terreny del pragmatisme -"deixem de banda si convindria o no rebaixar la xifra del volum edificable"-, proposa una modificació de l'estructura edificatòria mitjançant una nova disposició del volum edificat, que agrupa en alçada: d'aquesta manera la sobrelevació permet la recuperació de bona part de l'espai de l'interior i la seva transformació en espai verd. A l'espai resultant, dirà, "hi cap un jardinet d'infants, molt ben assolellat, accessible fàcilment, i, al mateix temps, lliure del perills del tràfec."

El famós eclecticisme de Rubió -expressió que sol utilitzar-se quan no se sap com classificar algú dins les corrents de pensament establertes- es això, cercar solucions enginyoses per a problemes importants en moments on els processos urbans a la pràctica estan totalment fora del control dels professionals de l'urbanisme.

Els parcs suburbans i els límits de la ciutat

Com a secretari de la Societat Cívica "La Ciutat-Jardí" des del 1920, any en que Rubió va assistir al congrés d'Edificació i Urbanisme de Londres⁽⁴⁶⁾

, era un obert partidari i propagandista d'aquest tipus d'urbanització. Cal remarcar, però, que aquestes idees ja estan presentes al seu Estudio de 1917, on les recull d'en Forestier, que també les exposava com a solució urbanísticament avançada en el seu treball de 1906. Però en Rubió, mont més pragmàtic que el seu admirat Cebrià de Montoliu -i això sens dubte es una altra de les influències d'en Forestier-, el seu interès te poc a veure amb plantejaments més o menys utòpics i molt, en canvi, amb la recerca de solucions viables al creixement de les ciutats. A Rubió l'espanta el "desig vulgar" de voler "passar del milió d'habitants, en créixer monstruosament baix la forma de massa atapeïda", en una Barcelona que "te ara deu vegades més habitants dels que li calen per menar una vida arreglada i vertaderament civil"⁽⁴⁷⁾

. El sistema de parcs te en aquest context, com hem anat veien, la finalitat de garantir el necessari contacte amb la natura, que permeti al ciutadà una vida realment humana; en això son especialment importants els parcs suburbans i les reserves de paisatge, on la natura es més "veritat", com deia la memòria de la Societat Anònima "El Tibidabo" que hem comentat al principi d'aquest text.

La política d'adquisició de terrenys per a parcs exteriors anava en aquesta direcció, però també en una altra. Aquests parcs i reserves tenien a més la funció de marcar els límits de la ciutat, com clarament ho posarà de manifest Rubió el 1932 en el Pla de distribució en zones del territori català (Regional Planning), en l'estudi de detall de la regió de Barcelona. Les zones d'habitació del tipus ciutat-jardí, vinculades a aquests espais suburbans, que deuen solidaritzar els barris forans amb els eixamples de les ciutats, proposa situar-les, entre altres indrets, "a tot el volt del massís del Tibidabo, d'espatlla als boscos d'aquest i donant front a les zones de circulació de cintura."⁽⁴⁸⁾

A mitjans de 1920, Rubió va abordar diferents projectes en aquest sentit. El 7 de gener de 1925 va presentar a l'Ajuntament l'avantprojecte de passeig de Muntanya que, seguint la carretera de les Aigües, enllaçava l'avinguda Pearson amb la carretera de la Rabassada. Estava concebut, i dibuixat, com una calçada per a carruatges de 6 metres, separada del terraplè per una vorera protectora d'1 metre, una pista per a cavalls de 2 metres i un passeig per a vianants de 3 metres⁽⁴⁹⁾

. Posteriorment, l'Ajuntament li va encarregar que aquest projecte es desenvolupés conjuntament amb un altre d'urbanització de la zona de Vallvidrera i el Tibidabo, del que també existeix dibuixat un esbós. Les dificultats econòmiques que això representava van fer que es proposés el seu desenvolupament per fases: primer, el tram entre el funicular al Tibidabo i la carretera de Sarrià a Vallvidrera; després, des de Vallvidrera al mirador de Sant Pere Màrtir i, finalment, els dos extrems. En un escrit del Director General d'Obres Públiques de l'Ajuntament el projecte de passeig de Muntanya es qualifica de "interensantísimo por su situación y como base del desarrollo de la parte baja y media de la montaña donde en el porvenir ha de llegar a construirse una de las Ciudades jardín más hermosas del mundo."⁽⁵⁰⁾

De les dificultats que això representava en dona una idea el fet de que un any després, el 28 d'agost de 1926, Rubió es dirigís a l'Ajuntament proposant un seguit de mesures de cara a controlar l'anarquia urbanística del sector. Concretament, proposava que mentre el projecte estigues en fase d'estudi no s'aproves cap pla d'urbanització presentat per particulars a la zona; que els plans d'urbanització que estiguessin aprovats es fessin arribar a la Direcció de Parcs pel seu estudi; que s'apliques amb tot rigor l'acord de no permetre l'edificació en façana de la carretera de les Aigües, en especial les edificacions que quedessin per sota de la visual de l'esmentada carretera i, finalment, que se li consultés abans de donar qualsevol permís d'edificació dispersa per la muntanya⁽⁵¹⁾

. Les propostes foren aprovades per l'Ajuntament, però el projecte mai es va dur a termini.

Propostes de legislació

Després de que Forestier fos acomiadat pel primer Ajuntament del període de la Dictadura de Primo de Ribera, Rubió va continuant mantenint una estreta relació amb el seu mestre, realitzant freqüents viatges a Paris per a consultar-li diferents qüestions. Un d'aquests viatges el va realitzar el 1924, amb la finalitat d'estudiar el tipus de solucions que s'havien donat a al sistema d'espais lliures en el Pla d'Extensió de Paris⁽⁵²⁾

. D'aquest viatge en van sortir alguns resultats importants que cal comentar, entre els que es troba la gènesis del seu famós folletó de 1926 sobre El problema de los espacios libres i diverses propostes en matèria de legislació urbanística.

En efecte, com a resultat immediat de la seva visita a Forestier, Rubió va elaborar tres documents que va fer arribar a diferents organismes municipals. El primer, es pròpiament la Memòria de les recerques realitzades per Rubió durant la seva estanca i a la que va donar el títol de Consideraciones sobre el estudio del Plano de Extensión de París⁽⁵³⁾

. Les idees que s'hi exposen mostren clarament l'influencia de Forestier, explícitament reconeguda. Lògicament es centra en el cas dels espais lliures, però també hi han diverses consideracions d'altre tipus, sobretot d'ordre metodològic i que proposa com a model a seguir a Barcelona.

El segon document, que porta la data de 17 de novembre de 1924, proposa un seguit de mesures encaminades a evitar que els barris de nova construcció "sufran de una densidad de habitación excesiva y dañosa para el bien público". Està dividit en dos apartats ens els que tracta, successivament, d'una "Ordenanza general de Espacios libres" i de les "Servidumbres especiales de espacios libres", proposant a l'Ajuntament barceloní l'adopció, en cada cas, d'un articulat, que presenta ja redactat, a incorporar a les ordenances municipals de construcció⁽⁵⁴⁾

.

Finalment un tercer document es de data més tardana, 29 de maig de 1926. Es una mena de resum de l'anterior, on recorda, de pas, també el contingut de la Memòria esmentada, tornant a plantejar la proposta d'articulat per a les ordenances municipals i insistint en que no s'aprovi cap projecte d'urbanització que no satisfaci, en el que es refereix a espais lliures, el que es contemplava al Capítol II, art. 5, b del Reglament d'Obres, Serveis i Bens de l'Estatut Municipal (10% de l'àrea total reservada per a espais lliures), aclarint, a més, que aquest 10% te que contabilitzar-se al marge de l'espai viari⁽⁵⁵⁾

.

El resultat d'aquestes propostes no fou gaire encoratjador, però tampoc del tot inútil. La d'"Ordenanzas de Espacios libres" va passar a la Comissió d'Eixampla, de la que el propi Rubió en formava part, la qual el dia 5 de març de 1925 va designar a Manuel Álvarez per a que, conjuntament amb el Delegat d'Obres Públiques es constituís en Ponència d'Espais Lliures i estudies la proposta⁽⁵⁶⁾

. Més d'un any després, com hem vist Rubió va tenir que insistir novament en la mateixa sentit, i en aquest cas obtenint algun resultat. La Ponència d'Espais Lliures, llavors formada pel Baró de Rialp, Ignasi de Ros, Ezequiel Dauner i Manuel Álvarez, va decidir, a la sessió de 22 de juny de 1926, que

"examinada la memoria presentada por el Arquitecto Director de Parques Públicos, ha discurrido largamente sobre los problemas que la cuestión de los espacios libres plantea en Barcelona, acordando que por dicho Sr. Arquitecto Director se redacte el texto de un folleto explicativo de todas estas cuestiones que en la reunión se han tratado y que los someta a la mayor brevedad a la revisión de esta Ponencia, para que en caso de ser aprobado, pudiera ser publicado y repartido entre los Srs. Concejales y el público en general."⁽⁵⁷⁾

El resultat d'aquest encàrrec fou El problema de los Espacios libres. Divulgación de su teoría y notas para su solución práctica, tal com explícitament es fa constar a la presentació del llibret, encara que sense fer esment de la seva gènesi.

Algun altre resultat van tenir les iniciatives de Rubió, en aquest cas de caràcter més pràctic. El 28 de setembre de 1925, foren aprovades per l'Ajuntament unes "Ordenanzas especiales" per a l'edificació privada als laterals de la llavors anomenada Av. Alfonso XIII (l'actual Diagonal), en el tram comprès entre el carrer d'Urgell i el Palau Reial de Pedralbes. Aquestes "Ordenanzas" recolliran, quasi íntegrament les propostes de Rubió que, a més, va projectar els espais públics de la zona. Les "Ordenanzas" limitaven l'altura dels edificis a 15 metres, tenint-se que reservar per a jardí el 30% del solar (Rubió proposava un 20% en general i un 40% quan l'edifici sobrepasses els 11 metres), així com deixar una faixa entre el carrer i l'edifici de 5 metres també per a jardí⁽⁵⁸⁾

, tal com havia proposat en Rubió. Des de les pàgines del Butlletí Oficial del Foment Nacional de l'Horticultura, del que Rubió era director, es va donar la noticia de l'aprovació de les esmentades "Ordenanzas especiales", senyalant la seva importància⁽⁵⁹⁾

.

De la lectura d'aquestes propostes que estem tractant, se'n desprèn clarament que no son altra cosa que un intent d'adaptar al cas de Barcelona part de la normativa que hi havia a la llei francesa de 19 de juny de 1924 sobre l'obligatorietat de formar en tots els municipis plans d'ordenació urbana (l'anomenat Plan d'extension et d'amenagement des villes), que ja tenia un antecedent a una altra llei de març de 1919⁽⁶⁰⁾

, un intent de racionalitzar el creixement de les ciutats i les zones suburbanes que reflectia, en part, l'influencia de les idees d'urbanistes com Marcel Poëte i Patrick Geddes.

Seguint aquesta línia, l'any 1926, en el XI Congreso Nacional de Arquitectos. Primero de urbanismo, celebrat a Madrid, va presentar una comunicació sobre Legislación en materia de urbanismo, en la que abordava, entre altres qüestions, el problema del finançament de l'adquisició de terrenys per a espais lliures. Va proposar que en tots el municipis de més de 50.000 habitants es consignés obligatòriament en els pressupostos anuals l'1% del seu import amb destinació a aquestes adquisicions, que a mes devien distribuir equitativament l'import entre les zones urbanes, suburbanes i de les afores⁽⁶¹⁾

. Per altra part, en l'esmentada comunicació va proposar per primera vegada de forma clara (tot i que ja amb anterioritat havia fet alguna referència al respecte), la necessitat d'elaborar un Regional Planning, "como expresión del criterio actual del Urbanismo sobre el desarrollo de las grandes ciudades, proponiendo la reunión de una Conferencia Nacional para estudiar su aplicación"⁽⁶²⁾

.

Conclusió: el model de servei de Parcs, les tasques de conservació i alguns problemes actuals de la jardineria pública

En el seu Estudio de 1917 Rubió va esbossar també el tipus d'organització que deuria adoptar el Servei de Parcs. Al respecte, considera dos models: per una part, el model nord-americà, de tipus descentralitzat i basat en l'existència dels Commissioners of Parks i de superintendents, al que retraurà la seva falta d'eficàcia com, diu, ja comença a acceptar-se als mateixos EE. UU. L'altre model, de tipus centralitzat i basat en un cap únic està clarament inspirat en l'experiència parisina, seguint la tradició hassmaniana dels Alphand i Forestier.

Clarament opta pel segon, en base al que proposa que la direcció única del servei deu ser auxiliada per dues gran seccions, que anomena d'estudis i d'execució. La primera, destinada a la recerca i elaboració de tots els materials i documents de tipus estudi físic i socio-econòmic que permetin l'elaboració dels projectes; la segona, encarregada de l'execució dels treballs pràctics deu estar formada, per la seva part, per tres subseccions d'arquitectura i enginyeria, jardineria, i d'administració i vigilància.

Bàsicament aquest fou el model i estructura a partir del que Rubió va desenvolupar la seva obra fins a la guerra civil. De totes maneres, va haver-hi alguna modificació significativa, imposada per les circumstàncies, altre cop, de tipus econòmic. L'idea original del servei sembla pressuposar que totes les tasques, des dels estudis, planificació i execució dels treballs pràctics, seria assolida directament pel servei. La realitat però fou una altra. A finals de 1919 va sortir a subhasta pública la conservació dels jardins i arbrat de l'interior i Eixampla de Barcelona, que fou adjudicada per un període de deu anys a l'empresa Sociedad de Construcciones y Servicios S. A. L'any 1930 li fou prorrogat el contracte, situació que va continuar després de la guerra i es va perllongar, amb algunes variacions, fins a finals de 1970.

Els plecs de condicions que van regir aquesta contracta, redactats per Rubió⁽⁶³⁾

, estableixen un control força estricte sobre els treballs de l'empresa, detallant-se amb molta cura no solament els treballs a realitzar sinó també com hi ha que realitzar-los, amb la qual cosa el document es converteix de vegades en un petit manualet de tasques jardineres. No ens entretindrem ara a analitzar aquest aspecte, tot i la importància que te, i ens limitarem a senyalar alguna conseqüència que per a l'actualitat ha tingut aquesta separació de tasques entre el servei de parcs pròpiament dit i la conservació dels jardins per una empresa privada.

En efecte, l'actual servei de parcs -l'Institut Municipal de Parcs i Jardins, com es diu avui en dia- més que hereu del Servei d'en Rubió ho es de l'empresa privada que feia la conservació, donat que està centrat bàsicament en el manteniment dels parcs i no desenvolupa tasques de planificació dels espais verds barcelonins. Per altra part, aquesta tasca en els últims anys, ha passat a ser desenvolupada per arquitectes i altres professionals aliens tant al Servei de parcs com a la pròpia tradició jardinera i paisatgística. Alguns dels resultats que avui en dia podem veure d'aquesta dicotomia -que, val a dir-ho, son altament discutibles- segurament alguna cosa deuen tenir a veure amb l'escissió que hem comentat entre planificació i conservació que malauradament es va donar l'any 1920.

Annex 1

J. C. N. FORESTIER

BOIS DE BOULOGNE

NEUILLY-SUR-SEINE Neuilly, le 16 Juin 1917

Monsieur le Prédident et cher Monsieur,

Dans les travaux que vous avez bien voulu me confier, et dans ceux plus importants dont j'ai eu à m'occuper por le Comité de l'Exposition, des circonstances heureuses m'on très utilement servi en me permettant de trover l'assistances d'un jeune architecte que je n'aurais pas cru devoir apporter tant d'ardeur et d'intelligence dans l'exécution des grands travaux de jardinage, et surtout y apporter une telle intelligence de ces sortes de travaux assez nouveaux por tout le monde.

Il a cru que le nouvel enseignement qu'il acquérait dans la direction de ces travaux, et les renseignements qu'il puisait de toutes parts ainsi que ceux que j'étais heureux de pouvoir lui donner devaient être réunis et conservés dans un rapport écrit.

Les besoins de l'hygiène urbaine, les nécessités d'ámélioration sociale, et surtout les modifications profondes des conditions de la vie dans nos grandes villes modernes surpeuplées, sont autant de causes et maintenent de causes nouvelles qui influent sur les études d'áménagement des villes. Elles donnnet une importance nouvelle et considérable à ces installations diverses indispensables aux agglomérations modernes qui son comprises dans le terme géneral, d'ailleurs impropre, de jardins et parcs publics.

Considérer les jardins, les plantations des villes comme l'oeuvre très simple d'un horticulteur qui n'a qu'à choisir et à les assembler plus ou moins heureusement en un lieu quelconque sur une place, dans une avenue, un peu au hasard, les plantes et les fleurs. serait aujourd'hui une erreur capitale.

Les villes sans jardins et surtout sans espaces libres deviennent des villes incomplètes, malsaines et dangereuses por l'éducation des enfants et les générations à venir.

Il y a de très hautes considerations dont il faut tenir compte dans l'étude des espaces publics, des promenades et des jardins d'une grande ville, considérations por lesquelles il faut une expérience et un entraînement spéciaux.

N. Nicolas Rubio a, sous mes ordres, déjà exécuté plusieurs oeuvres de cette nature, et je me suis efforcé de le faire profiter d'une expérience malheureusement bien longe et de renseignements que j'ai eu la bonne fortune de recueillir dans les différentes grandes villes d'Europe et d'Amérique. D'après ce que je connais de son travail et d'après ce que j'ai pu constater dans ce qu'il a exécuté por moi, je puis certainement conclure que le rapport qu'il vient de faire ne doit pas être un travail à conserver pour lui personnellement. Il présentera certainement un très grand intérêt pour la Commision de Fomento et ses membres également et vivement soucieux des grandes améliorations et de l'avenir de Barcelone, pourront y trouver beaucoup de renseignements utiles, et j'ai conseillé à M. Nicolas Rubio de vous présenter ce travail.

Je me permets de le recommander à votre attentions, car j'ai pu constater dans les travaux qu'il a dirigés depuis 2 ans ses connaissances techniques et l'expérience qu'il a acquise dans le travail très spécial des constructions et plantations des jardins publics de grandes villes.

J'ai cru, Monsieur le Président, vous être utile en me permettant de vous écrire cette lettre et repondre ainsi à votre sollicitude pour tout ce qui concerne votre ville.

Veuillez être mon interprête auprès de Messierus les membres de la Commision pour leur présenter et veuillez agréer personellement l'hommage de ma haute considération et de mes sentiments tout dévoués.

J. C. Forestier

J'aurais voulu que M. N. Rubio vous apportait quelques dessins de projet - mais il a due consacrer entièrement tout son temps et son activité aux travaux nombreux et pressants qui lui sont confiés sous ma direction.

Font: FORESTIER, J. C. N. (1917), Carta dirigida a Monsieur le President de la Comisión de Fomento. Ayuntamiento de Barcelona, manuscrit contingut a l'Expediente relativo al concurso para proveer la plaza de Director de Arbolado y Jardines, Arxiu Administratiu Municipal de l'Ajuntament de Barcelona. Secció de Foment. Expedient núm. 5.395.

1.

¹RUBIÓ Y TUDURÍ, Nicolás Mª (1926), El problema de los espacios libres. Divulgación de su teoría y notas para su solución práctica, Ayuntamiento de Barcelona, 1926, pág.25-26.

2.

²SOCIEDAD ANÓNIMA "EL TIBIDABO" (1907), "Consideraciones sobre la oferta de terrenos para parques, hecha al Excmo. Ayuntamiento de Barcelona por la Sociedad Anónima "El Tibidabo", Barcelona, Arxiu administratiu municipal. Urbanització i reforma. Varia provisional. Caixes 7 i 8. Original mecanografiat.

3.

³L'oferta de terrenys de la que la memòria forma part ho es en nom de Salvador Andreu i Grau, director de la Societat Anònima "El Tibidabo", però molts del documents d'aquesta Societat, així com freqüentment la seva representació en actes públics, es deuen a Marià Rubió.

4.

⁴RUBIÓ I TUDURÍ, Nicolau Mª (1982), "Forestier", Quaderns d'arquitectura i urbanisme núm. 151, pàg. 17-18.

5.

⁵Per exemple, el Colloque internacional sur J. C. N. Forestier, celebrat a Paris l'any 1990, que va reunir a especialistes d'arreu del mon. Les actes d'aquest col.loqui s'han publicat amb el títol de Jean Claude Nicolas Forestier, 1861-1930. Du jardin au paysage urbain, Paris, Picard, 1994. També la Tesi Doctoral de Cristina Domínguez, un resum de la qual pot trobar-se al capítol titulat "J. C. N. Forestier. El mestre", del llibre col.lectiu Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981), Ajuntament de Barcelona, 1989, pàg. 35-55. Recentment, a l'Ateneu Barcelonès s'ha desenvolupat un cicle de conferències sota el títol genèric d'Els jardins d'en Forestier, on els conferenciants (S. Tarragó, H. Duverger, A. Marjanedas i E. Viñas), han reivindicat l'actualitat de l'obra de J. C. N. Forestier (Barcelona, 14 de desembre de 1995 a 18 de gener de 1996).

6.

⁶CASALS COSTA, V. (1992), "Es tierra perdida la que se destina a la edificación". Nicolás Maria Rubió y Tudurí y la Dirección de Parques públicos y Arbolado del Ayuntamiento de Barcelona", Ciudad y Territorio, núm. 94, pàg. 125-145.

7.

⁷CASALS COSTA, V. i BARRANCO, Manel (1995), Jardineria pública i medi ambient urbà, C.O.N.C i Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, 55 pàg. A l'annex d'aquest llibret vam incorporar la transcripció del manuscrit original de l'examen realitzar per Rubió el 1917.

8.

⁸RUBIÓ Y TUDURÍ, N. M. (1917), Estudio de los problemas municipales de paseos, jardines y parques públicos, 94 pàg. + 33 figures. Text mecanografiat, inèdit. Agraeixo al Dr. Joan Bassegoda les facilitats per accedir a aquest document, que forma part del llegat "Riudor" dipositat a la Càtedra Gaudí.

9.

⁹FORESTIER, J. C. N. (1917), Carta dirigida a Monsieur le President de la Comisión de Fomento. Ayuntamiento de Barcelona, manuscrit contingut a l'Expediente relativo al concurso para proveer la plaza de Director de Arbolado y Jardines, Arxiu Administratiu Municipal de l'Ajuntament de Barcelona. Secció de Foment. Expedient núm. 5.395.

10.

¹⁰RUBIÓ Y TUDURÍ, 1917.

11.

¹¹FORESTIER, 1917.

12.

¹²FORESTIER, 1917.

13.

¹³FORESTIER, J. C. N. (1906), Grandes villes et systèmes de parcs, París, Hachette, 55 pàg.

14.

¹⁴RUBIÓ, 1917, pàg. 1.

15.

¹⁵RUBIÓ, 1917, pàg. 3.

16.

¹⁶RUBIÓ, 1917, pàg. 4.

17.

¹⁷RUBIÓ, 1917, pàg. 5-6.

18.

¹⁸RUBIO, 1917, pàg. 7-8.

19.

¹⁹RUBIÓ I TUDURÍ, Nicolau Maria (1917a), Exercici teòric efectuat en el concurs per a la provisió de la plaça de director d'Arbrat i Jardins de Barcelona, publicat con annex a CASALS COSTA, V. i BARRANCO, M. (1995), Jardineria pública i medi ambient urbà, Barcelona, C.O.N.C. i Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, pàg. 38-40.

20.

²⁰RUBIÓ, 1917, pàg. 11-12.

21.

²¹RUBIÓ, 1917, pàg. 13.

22.

²²RUBIÓ, 1917, pàg. 31.

23.

²³RUBIÓ, 1917, pàg. 31-34.

24.

²⁴RUBIÓ, 1917, pàg. 35-36.

25.

²⁵RUBIÓ, 1917, pàg. 58-59.

26.

²⁶COMISIÓN DE FOMENTO (1917), "Propuesta de resolución del concurso para la provisión de la plaza de Director de Arbolado y Jarines de esta Ciudad", Arxiu administratiu municipal, Secció de Foment, expedient núm. 5.395. La resolució està signada pels membres del tribunal, amb data 24 de novembre de 1917, i el "Cumplase" per l'alcalde de la ciutat amb data 11 de desembre de 1917.

27.

²⁷RUBIÓ Y TUDURÍ, Nicolás Mª (1920), "Adquisició de nous Parcs municipals a Vallvidrera i el Tibidabo", Cívitas, núm. 1, juny 1920, pàg. 5-9.

28.

²⁸AYUNTAMIENTO DE BARCELONA (1920), Expediente relativo a la celebración de un concurso para la adquisición de terrenos para Parques y futuros barrios jardines municipales y para la adquisición de terrenos en la zona afectada por el Parques "El Guinardó", de conformidad con el acuerdo de 1º de Diciembre de 1920, Arxiu Administratiu Municipal de l'Ajuntament de Barcelona, Secció de Foment, Expedient nº 14.

29.

²⁹AYUNTAMIENTO DE BARCELONA, 1920.

30.

³⁰Acord de la Comissió de Foment, de 16 de desembre de 1922, pel que es decideix adquirir diverses finques amb destí a parcs a la zona exterior de la ciutat i a la zona del parc del Guinardó. Aprovat per l'alcalde amb data 18 de gener de 1923. Arxiu administratiu municipal. Urbanització i reforma. Varia provisional, caixa 10/1, carpeta 1920-25.

31.

³¹RUBIÓ, 1926, pàg. 27-28.

32.

³²RUBIÓ I TUDURÍ, Nicolau Mª (1922), "Terrenys de jocs", Cívitas, núm. 8, abril 1922, pàg. 5-6.

33.

³³AJUNTAMENT DE BARCELONA (1920a), Els jardins d'Infants, Barcelona, 70 pàg. + 1 mapa.

34.

³⁴ROCA, Francesc (1979), Política econòmica i territori a Catalunya, 1901-1939, Barcelona, Ketres, pàg. 37 i 44.

35.

³⁵AJUNTAMENT DE BARCELONA, 1920a, pàg. 69.

36.

³⁶En especial ROCA, 1979.

37.

³⁷AJUNTAMENT DE BARCELONA, 1920a, pàg. 60.

38.

³⁸RUBIÓ Y TUDURÍ, Nicolas Mª (1926a), "Jardines de juego para niños", Barcelona Atraction núm. 181, pàg. 18-20.

39.

³⁹RUBIÓ I TUDURÍ, Nicolau Mª (1923), "L'obra de la Junta de Senyores. Terreny de joc per a nois", Cívitas núm. 14, pàg. 5-6.

40.

⁴⁰RUBIÓ Y TUDURÍ, Nicolas Mª (1926b), "La resurrección del Parque de la Ciudadela", Barcelona Atraction núm. 184, pàg. 21-23. Vegi's també, RUBIÓ Y TUDURÍ, Nicolas Mª (1927), "La restauración del Parque de la Ciudadela", Barcelona Atraction núm. 192, pàg. 171-182.

41.

⁴¹CAMBÓ, Francisco, (1987), Memorias (1876-1936), Madrid, Alianza Editorial, pàg. 215.

42.

⁴²RUBIÓ Y TUDURI, Nicolas Mª (1927a), "La Avenida de la Estación del Norte", Barcelona Atraction núm. 189, pàg. 78-80.

43.

⁴³RUBIÓ I TUDURÍ, N. M. (1930), Notes d'un viatge d'estudis a Nord Amèrica, 14 pàg. Manuscrit dipositat a l'Escola de Jardineria del Servei Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona.

44.

⁴⁴SOLÀ-MORALES, Ignasi (1992), "Nicolau Mª Rubió i Tudurí: ciudad y arquitectura", Historia urbana, núm. 1, València, pàg. 30.

45.

⁴⁵RUBIÓ I TUDURÍ, 1930, pàg. 4.

46.

⁴⁶RUBIÓ I TUDURÍ, Nicolau Mª (1920), "El Congrés d'Edificació i Urbanisme. Londres, juny 1920", Cívitas núm. 2, pàg. 11-15.

47.

⁴⁷RUBIÓ I TUDURÍ, Nicolau Mª (1923), "La Ciutat ideal", Cívitas núm. 14, pàg. 6.

48.

⁴⁸RUBIÓ I TUDURÍ, Nicolau Mª i RUBIÓ I TUDURÍ, Santiago (1932), El pla de distribució en zones del territori català (Regional Planning), Barcelona, Generalitat de Catalunya, pàg. 98 (les pàgines es refereixen a la reedició de Novatècnica, de l'any 1976).

49.

⁴⁹RUBIO Y TUDURÍ, Nicolás Mª (1925), "Anteproyecto de paseo de Montaña", Arxiu administratiu municipal, Urbanització i reforma. Varia provisional, Caixa 10/2, carpeta 1924-28. Breu manuscrit al que acompanya un plànol de l'avantprojecte.

50.

⁵⁰Escrit del Director General d'Obres de l'Ajuntament de Barcelona", Arxiu administratiu municipal, Urbanització i reforma. Varia provisional, Caixa 10/2, carpeta 1924-28.

51.

⁵¹RUBIÓ Y TUDURÍ, Nicolás Mª (1926a), "Escrit dirigit a l'Iltre. Sr. Tenient d'alcalde Delegat d'Obres de l'Ajuntament de Barcelona", Arxiu administratiu municipal, Urbanització i reforma. Varia provisional, Caixa 10/2, carpeta 1924-28.

52.

⁵²RUBIÓ Y TUDURÍ, Nicolás Mª (1924), "Comunicación de fecha 18 de junio de 1924 al Iltre. Sr. Teniente de Alcalde Delegado de Urbanización", Arxiu Administratiu Municipal de l'Ajuntament de Barcelona, Fondo urbanització i Reforma, caixes 7 i 8.

53.

⁵³RUBIÓ Y TUDURÍ, Nicolas Mª (1924a), "Consideraciones sobre el estudio del plano de extensión de Paris", reproduït com a annex a CASALS COSTA, 1992, pàg. 139-141.

54.

⁵⁴RUBIÓ Y TUDURÍ, Nicolás Mª (1924c), "Comunicación al Iltre. Sr. Teniente de Alcalde Delegado de Obras Públicas del Ayuntamiento de Barcelona", reproduït com a annex a CASALS COSTA, 1992, pàg. 141-143.

55.

⁵⁵RUBIÓ Y TUDURÍ, Nicolás Mª (1926b), "Comunicación de fecha 29 de mayo de 1926 dirigida al Iltre. Sr. Teniente de Alcalde Delegado de Obras Públicas", Arxiu Administratiu Municipal de l'Ajuntament de Barcelona, Urbanisme i Reforma, caixes 7 i 8.

56.

⁵⁶COMISIÓN DE ENSANCHE (1925), "Junta del día 5 de Marzo de 1925", Arxiu Administratiu Municipal de l'Ajuntament de Barcelona, Fondo Urbanisme i Reforma, caixes 7 y 8.

57.

⁵⁷PONENCIA DE ESPACIOS LIBRES (1926), "Acta de la Sesión del día 22 de junio de 1926", Arxiu Administratiu Municipal de l'Ajuntament de Barcelona, Fons Urbanisme i Reforma, caixes 7 y 8.

58.

⁵⁸AYUNTAMIENTO DE BARCELONA (1925), Ordenanzas espaciales para la edificación privada en las zonas laterales de la prolongación de la Avenida de Alfonso XII, aprobadas por el Pleno en 28 de Septiembre de 1925, reproducidas en TORRES I CAPELL, Manuel, LLOBET I BACH, Josep, PUIG I CASTELLS, Jaume (1985), Inicis de la urbanística municipal a Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Corporació Metropolitana de Barcelona, 1985, pàg. 120.

59.

⁵⁹RUBIÓ I TUDURÍ, NICOLAU Mª (1925), "Els Jardins a les urbanitzacions", Butlletí Oficial del Foment Nacional de l'Horticultura, núm. 10, setembre de 1925, pàg. 7.

60.

⁶⁰SICA, Paolo (1981), Historia del urbanismo. El siglo XX, Madrid, Instituto de Estudios de Administración Local, 1981, pàg. 561-562.

61.

⁶¹RUBIÓ Y TUDURÍ, Nicolás Mª (1926c), Legislación en materia de urbanismo, Comunicación al XI Congreso Nacional de Arquitectos. Primero de Urbanismo, Madrid, 1926, pàg. 6.

62.

⁶²RUBIÓ (1926c), pàg. 4.

63.

⁶³RUBIÓ Y TUDURÍ, N. M. (1919), Pliego de condiciones especiales, facultativas y económicas que deberán regir durante diez años forzosos y cinco voluntarios por ambas partes, para la conservación del arbolado y jardines del Interior y de Ensanche de esta ciudad, Arxiu Administratiu Municipal de l'Ajuntament de Barcelona, Caixa 6. Urbanització i reforma, carpeta 1921, 39 pàg. Text mecanografiat.

© Copyright Vicent Casals

Volver al índice