ELS JARDINS MANELIC DE MONTJUÏC (BARCELONA)

Albert Marjanedas

Un dels actes commemoratius més rellevants del multitudinari homenatge que Catalunya tributà al poeta i escriptor Angel Guimerà l'any 1909 fou la inauguració, en una zona contigua a l'Escola del Bosc de Montjuïc, de l'escultura d'en"Manelic", conegut protagonista de l'obra Terra Baixa, del propi Guimerà. Realitzada en bronze per en Josep Montserrat és avui, per tant, una de les escultures més antigues de Barcelona. Després de la inauguració, els que passaren a anomenar-se "Jardins Manelich" foren, sota la frondosa vegetació de l'antiga finca Laribal, cada vegada més freqüentats fins esdevenir eminentment populars, seu de cícliques trobades i cel.lebració d'arrelades efemèrides culturals.

Els projectes de J.C.N. Forestier per la Exposició del 1929, profundament respectuosos amb l'esperit del paratge, convertiren els Jardins Manelic en un esplèndid mirador sobre el Teatre Grec i la ciutat. L'àrea enjardinada relligava aleshores amb l'anomenada escala del Generalife, que condueix al roserar dels jardins Amargós, i amb la plaça del Solstici on modernament s'aixecaria la Fundació Miró, edifici que seccionà brutalment els principals eixos de disseny del mestre Forestier i aïllà els Jardins Manelic de la resta del parc.

Des del començament del segle i fins fa pocs anys, els Jardins Manelic foren un mosaic de camins i caminois per entre parterres geomètrics dibuixats amb plantes retallades de poc més d'un metre d'alçada, els quals encerclaven grups florals i un gran arc de sis palmeres de Canàries a l'entorn de l'escultura. El conjunt, ombrívol, era embolcallat per la vella arbreda de la finca Laribal, molt destacadament, entre altres, per llorers de bell port. Un dels oms monumentals de la muntanya morí de grafiosi durant la dècada dels 70. El pas del temps, però, no feu sinó enriquir encara més la imatge dels jardins. La gamma de les flors i dels parterres, sota la llum tamisada dels arbres i les palmeres, convertí aquest racó en un dels més bells de Montjuïc. Però aquest idil.li jardiner, mantingut durant 80 anys pels serveis municipals, fou finalment profundament malmès.

En efecte, el 1990 la Fundació Miró, conjuntament amb el Grup Uralita i l'Ajuntament de Barcelona projecten convertir aquest espai públic en un jardí d'escultura contemporània, com una ampliació natural de la Fundació. El nou projecte, obra dels arquitectes Jordi Ferrando i Jaume Freixa delimita i tanca la zona pels dos extrems amb portes metàl.liques corredisses, suprimeix de soca-rel tots els parterres geomètrics, escampa i redueix parcialment la vegetació environant, obre un únic i ampli camí central vorejat per dues franges de gespa, els quals aboquen a una esplanada oberta, completament entapissada de sauló. Esparses, arreu, s'instal.len vuit escultures modernes, obres de Tom Carr, Gabriel, Riera i Aragó, Perejaume, Plensa, Pep Duran, Enric Pladevall i Eran Verlinden. Perduren només, de l'antic jardí, alguns vells llorers, les sis palmeres de Canàries i l'escultura de Manelic ara puntejada, però, per quatre washingtònies, palmeres de nova plantació. Amb el nou projecte, per tant, els Jardins Manelic no solament perden el seu caràcter sinó també la seva significació històrica.

En boca de directius i autoritats polítiques, els discursos d'inauguració incidiren en "la forma más adecuada de acabar la ampliación de la Fundación Miró", en "un regal de Nadal per la ciutat" i "en obras de mejora de la vida ciudadana que crean un espacio de ocio y cultura muy importante que hace dar un salto cualitativo tanto a la ciudad como a la Fundación Miró". Ningú, però, va fer esment ni de la figura d'Angel Guimerà ni de l'arrelament històric, cultural i popular dels Jardins Manelic ni, menys encara, de l'excepcional vàlua artística de l'obra jardinera d'en Forestier y del seu deixeble Nicolau Mª Rubió en aquest racó de muntanya.

Per si fos poc, però, l'11 de maig de 1997 "El Periódico" denuncia la desaparició de l'escultura d'en Manelic, malmesa, segons sembla, per les maniobres d'un camió.

Un any més tard -1998- l'escultura d'en Josep Montserrat encara no s'ha reintegrat al seu lloc. L'àrea sencera està visiblement deteriorada. En efecte, no solament la vegetació circumdant està desatesa des de fa anys -molt destacadament la del sector nordoest, abocada al Teatre Grec, que colapsa completament la panoràmica des del mirador- sinó que algunes de les escultures contemporànies fins i tot han desaparegut. Manquen tanmateix alguns ròtuls, i un cartell penjat a la gran porta corredissa notifica, des de fa al menys dos anys, que s'entra en una zona en procés de remodelació. Es, avui, l'àrea més degradada del parc Laribal. Només caldria que un nou accident malmetés el pedestal de l'escultura d'en Manelic, avui solitari al bell mig del descampat, per acabar d'esborrar definitivament les més petites traces d'un passat immediat, iniciat el 1909 amb l'homenatge a un dels nostres literats i que ha perdurat fins fa pocs anys.

Si tal cosa succeís, s'acabaria d'aniquilar la que fou una veritable obra d'art en la història de la jardineria catalana, engolint alhora tot el seu llegat històrico-cultural. La pèrdua, en el camp de la jardineria, equivaldria a l'enderroc de qualsevol de les joies artístiques modernistes en el camp de l'arquitectura, si bé, en aquest cas, seria la societat i els propis mitjans de comunicació els que, per consciència cívica, intervindrien per tal d'aturar el procés. Tractant-se de jardins, i més concretament dels jardins Manelic, en canvi, cap entitat barcelonina ni cap persona física ha deixat sentir la seva veu ni sembla, fins i tot, que se'n hagin enterat.

Admetre la desaparició dels Jardins Manelic, impregnats de contingut, en nom de la modernitat o d'una pretesa millora en la qualitat de vida ciutadana, representaria consolidar el primer pas per a una propera "modernització" de tot el parc Laribal. Efectivament, el procés de profund deteriorament en que es troba abocat el parc sencer invita a creure que pugui repetir-se la trista experiència encetada en el jardí Manelic, el racó més antic i emblemàtic de la muntanya. Com s'ha demostrat en aquest cas, les més peregrines idees de restauració, d'actualització i de modernitat han trobat plena justificació intel.lectual davant d'una societat muda i insensible després, aixó sí, d'un llarg periode d'abandó i de la sistemàtica desaparició de les més petites traces del passat. I aquests criteris i aquesta realitat, tant en nom de la memòria històrica del nostre païs i de la nostra gent com en nom de l'art dels jardins, són absolutament inadmisibles.

Tornar a l'inici de la pàgina