Cristina Blanch Sedó
Departament d’Antropologia Social i Història d’Amèrica i d’Àfrica
Universitat de Barcelona

La producció de cítrics a Alcanar: el paper de la mà d'obra immigrada magribina i la "nova immigració" (Resum)

La població d’Alcanar aporta més del 50 per cent de la producció catalana de cítrics i també més del 75 per cent de la producció estatal de plantons de cítrics.

Cal un gran volum de mà d’obra per a les tasques de recol·lecció dels fruits i per al treball en els vivers de plantons. Donat l’envelliment progressiu de la població a Alcanar i a tota la comarca i el creixement demogràfic negatiu, aquest remanent de mà d’obra el proporcionen treballadors d’altres poblacions i estrangers.

Des de fa una dècada, les quadrilles de treball estàn formades sobretot per immigrants magribins que s’han anat assentant a la zona. Tanmateix, el darrer treball de camp mostra l’ampliació del nombre de països de procedència (a partir de l’any 1999, arriba gent de Sud-amèrica i dels antics Països de l’Est) i una major diversificació de les procedències dins d’aquests mateixos països. Aquest nou fenomen, que aquí tractarem com a nova immigració, ha afectat profundament la regió.

Paraules clau: cítrics / immigració magribina / nova immigració

Citrus production in Alcanar: the role of immigrant moroccain labour force and the "new immigration" (Abstract)

Alcanar, a village in the province of Tarragona, provides the 90 per cent of the citrus fruits Catalan production and also more than 75 per cent of the whole Spanish production of citrus plants.

A great volume of labour force is needed to carry out the tasks of harvesting of citrus fruits and working in tree nurseries. Since the population in Alcanar and in the whole region is growing old and has a negative growth, this labour force surplus has to be provided by workers from other villages and foreigners.

It is about a decade since the work gangs are mainly composed by Magribian immigrants who have slowly settled down in the area. But the last field work shows the increase of the countries of provenance (since 1999, South American population and people coming from the old Eastern Countries) and the diversification within such countries. Such new phenomenon, named here as the new immigration, has deeply affected the region.

Key words: citrus friuts/ moroccain immigration/ new immigration

Abans d’exposar la comunicació voldria agraïr a tots aquells i aquelles que han col·laborat en aquesta fita; anomenar-los tots seria massa llarg, però sense ells i elles aquest treball no s’hauria pogut realitzar. Mereix una menció especial la Fundació Jaume Bofill, que ha donat suport al projecte i gràcies a l‘ajut de la qual ha estat possible portar a terme el treball de camp.

Aquest informe analitza la producció citrícola a Alcanar i el paper que té la mà d’obra magribina en la recol·lecció de cítrics. En primer lloc es fa una descripció de la zona d’estudi i de la producció de cítrics i, per altra banda, del perfil de la immigració magribina, per després determinar la seva funció des d’una perspectiva laboral i comprovar l’efecte provocat per la nova immigració procedent d’altres països.

La metodologia emprada parteix, d’una banda, de l’anàlisi de dades estadístiques i de documentació bibliogràfica i, de l’altra, del treball de camp que es va iniciar l’any 1996 amb entrevistes als diversos agents socials implicats en el sector i als mateixos immigrants. S’han observat diversos aspectes que afecten aquest col·lectiu per tal de concretar l’estudi en l’àmbit laboral i delimitar la zona d’anàlisi. Això ha permès observar l’evolució de la situació i dotar-la d’un important element de comprensió del dinamisme d’un fenomen com el de la immigració extracomunitària al nostre país.

La investigació intentarà realitzar una caracterització de l’agricultura, en concret, de la producció de cítrics a Alcanar, que permeti assenyalar l’evolució dels diferents sectors productius, l’anàlisi dels recursos de la força assalariada, de les formes específiques que adquireixen en la segmentació dels mercats de treball i la seva correspondència amb la segmentació ètnica.
 

La població d’Alcanar

El municipi d’Alcanar, de 41,7 km², ocupa una bona part de la façana costera de la comarca del Montsià. És el municipi més meridional de Catalunya i limita al nord amb Sant Carles de la Ràpita, a l’est amb el mar Mediterrani, al sud amb les terres del Mestratge (Castelló de la Plana) i a l’oest amb el terme d’Ulldecona. Les condicions climàtiques temperades, sense gelades, converteixen la zona en idònia per al cultiu de qualitat dels cítrics.
 
 

La població d’Alcanar l’any 2000 era de 8.232 persones empadronades; si comparem aquesta xifra amb la del 1996, en què el nombre d’habitants era de 7.727, podem veure que hi ha un saldo positiu de 505 nous habitants empadronats. Tanmateix, el moviment natural de la població a Alcanar és negatiu: entre 1991 i 1996 va disminuir el nombre de naixements (com a conseqüència de la reducció de la població en edat reproductiva), mentre que van augmentar les defuncions (fruit de l’envelliment progressiu de la població). Aquest fenomen, que es produeix a tot Catalunya, evidencia una disminució dels actius demogràfics i indueix a considerar que l’augment de la població d’Alcanar ha de venir donat per un saldo immigratori positiu.

La població activa el 1996 era de 2.619 persones residents en el municipi, de les quals un 43 per cent es dedicava a l’agricultura, seguit per un 35,2 per cent en el sector seveis i, en darrera instància, un 12 per cent en la indústira i un 9,4 per cent en la construcció. La gran importància de la producció de cítrics s’erigeix, doncs, com un dels pilars bàsics del dinamisme local i és la generadora d’altres activitats com la transformació i la comercialització del producte o la creació de vivers de plantons.

Desenvolupament de l’activitat cítrica a Alcanar

Les terres de l’Ebre, en especial el Baix Ebre i el Montsià, són la zona citrícola de Catalunya, amb una superfície aproximada de 7.000 ha i una producció que enguany s’estima que serà de 90 milions de kg. Una bona part de les taronges i mandarines s’exporten i la resta es ven en el mercat nacional. El cultiu de cítrics ha patit una constant expansió; a principis dels anys ’60 la collita era de 16 milions de kg. i en l’actualitat, si les condicions climàtiques són favorables, sobrepassa els 100 milions de kg.

La gran expansió del cultiu de cítrics ha anat acompanyada d’una alta tecnificació de les explotacions agràries, que permet oferir als mercats exteriors fruits de gran qualitat conreats mitjançant sistemes respectuosos amb el medi ambient, és a dir, que s’adiuen amb l’anomenada Producció Integrada (PI), la qual exigeix l’optimització dels recursos pel que respecta al control de plagues, a la fertilització i a d’altres tècniques de cultiu. Paral·lelament, també s’ha desenvolupat una moderna xarxa comercial que fa arribar els productes arreu d’Europa.

La recollida de la taronja i la mandarina es concentra en els mesos de novembre i desembre, tot i que el període de recol·lecció s’amplia fins a febrer i març, en funció de les diferents varietats. Durant la resta de l’any es duen a terme les tasques d’adob i poda dels arbres i de manteniment del terreny.

Hi ha dues maneres d’organitzar la recol·lecció i posterior comercialització dels cítrics. En el primer cas, al principi de la temporada, el propietari del terreny posa a disposició dels compradors la venda de la producció que pensa obtenir. Aquests avaluen la finca i fan una proposta de preu de compra, i el propietari accepta la que més li convé. El corredor, que pot ser un particular o bé un representant d’alguna empresa dedicada a la comercialització de cítrics, majoritàriament de València, s’encarrega d’organitzar la recol·lecció de la producció i la seva posterior venda a magatzems locals i nacionals o exportació. Per tant, el corredor formarà la colla que anirà a treballar a la finca. A tal efecte, alguns recorren a la figura del cap de colla per organitzar-les. Es paguen salaris que oscil·len entre les 5,5 i les 6 pta per kg recollit, en el cas de la taronja, i de 10 pta per kg en el cas de les mandarines; un treballador pot recollir uns 1.000 kg de taronges o fins a uns 800 kg de mandarines per dia.

En el segon cas, el propietari de la finca empra els recursos de què disposa per a la recol·lecció (explotació familiar i contractació de mà d’obra) i després ven la seva producció a la cooperativa o bé opta per gestionar el procés directament a través de la cooperativa, de manera que aquesta és la que s’encarrega d’organitzar la recollida dels fruits i de vendre’ls, com ho fan els corredors que abans esmentàvem.
 

El sector viverista

La ciutat d’Alcanar és el principal centre de producció i subministrament de gran part dels plantons de cítrics que s’usen per a les plantacions en les diverses zones del país. Les condicions del sòl i del clima, unides a l’experiència acumulada i transmesa de generació en generació, han permès que els plantons d’Alcanar, conreats al camp amb mètodes tradicionals, reuneixin unes característiques òptimes. En particular, el desenvolupament del sistema radicular permet el transplantament gairebé amb total garantia d’èxit.

Alcanar compta amb una vintena d’empreses dedicades als vivers de plantons cítrics. Aquest ha estat un dels motors essencials en l’expansió del sector, ja que gràcies als coneixements i a la categoria que s’hi ha assolit, ha conferit entitat pròpia a les empreses i les ha deslligades de la dinàmica de producció del sector primari a la zona. En els darrers anys, la facturació del sector viverista (que ja supera la del sector citrícola) ha experimentat un fort increment del 100 per cent.

Abans de l’aparició de la virosi denominada tristesa, els vivers seguien de preferència el patró del taronger amarg, però com que aquest és tan vulnerable a la virosi, els serveis tècnics del Ministeri d’Agricultura van recomanar altres patrons, fet que va comportar una concepció nova de com havia de ser un viver de cítrics. Precisament a causa de la plaga de la tristesa en altres terres, els vivers d’Alcanar afronten ara un augment significatiu de la demanda, a curt i mig termini. Actualment, el sector està en condicions de servir entre 7 i 8 milions d’arbres l’any, que representen més del 75 per cent de la producció de plantons cítrics d’Espanya.
 

El immigrants magribins a Alcanar

Pel que respecta a la població immigrada a Alcanar, disposem del cens de 1996 i dels padrons del 1999 i del 2000, que compararem per observar-ne l’evolució. Com hem vist abans, la població d’Alcanar el desembre del 2000 era de 8.232 persones empadronades, de les quals els magribins en representaven un 1,4 per cent. D’acord amb les dades estadístiques oficials, la informació dels agents socials i la pròpia informació extreta de les entrevistes amb els immigrants, caldria assenyalar que aquestes xifres sobre la població immigrada es veurien molt incrementades si hi consideréssim la població en situació irregular; les xifres quedarien llavors triplicades i, en les èpoques de recolecció de cítrics, les noves xifres encara s’arribarien a doblar.

Amb les dades oficials i les de les entrevistes realitzades podem observar la composició de la població magribina immigrada a Alcanar: la majoria dels immigrants són homes solters, o casats però sense la família aquí; en menor nombre hi ha homes casats amb el reagruprament familiar realitzat; hi ha un petit grup de dones casades que han vingut gràcies al reagrupament familiar; i finalment hi ha un grup molt reduït de dones joves solteres.

A finals dels anys vuitanta hi havia una presència poc destacable de magribins a la zona. A partir de 1989 i 1990, però, es produeix una arribada massiva d’immigrants. La majoria va arribar entre el 1990 i el 1992. Durant tota una dècada, la immigració magribina ha tendit cap a un procés d’assentament, encara que en l’actualitat aquesta població s’ha estancat i es veu desplaçada pels immigrants sud-americans i de l’Europa de l’Est.

Els magribins de la zona treballen principalment en l’agricultura i en concret en el sector de l’horta, els cítrics i els vivers. Hi ha un petit subgrup que treballa en la indústria del moble (es desplacen fins a la Sènia, propera a Alcanar, que compta amb una indústria del moble molt dinàmica) i un altre a les canteres (a Ulldecona); es tracta de treballadors que porten força temps a la zona i que s’han anat promocionant dins del món laboral. Excepcionalment hi ha alguns immigrants que treballen en la construcció i fins i tot en l’hosteleria.

En la majoria dels casos, els magribins viuen en bastant males condicions (cases velles, de pagès, abandonades, garatges mal habilitats, pensions barates). Hi ha una borsa flotant de població per manca de vivenda. Els propietaris de pisos particulars no volen llogar-los al col·lectiu immigrat magribí; prefereixen llogar-los als nous col·lectius immigrats adduint una major afinitat cultural.

Com podem observar, en la població magribina hi predominen els homes sols en edat laboral. Cal destacar que amb els anteriors processos de regularització es va afavorir el reagrupament familiar i que per això l’increment del nombre de dones i de nens i nenes s’ha anat consolidant. Aquest major assentament i integració afavoreix la reagrupació i també la millora de les condicions de vivenda, ja que per poder accedir al reagrupament familiar cal justificar que es compta amb un habitatge digne. En aquests moments, tanmateix, la reagrupació familiar s’ha estancat a causa de la sensació d’inseguretat que han provocat les noves lleis d’estrangeria i al toc d’alerta social que s’ha produït respecte al fenomen immigratori.
 

La nova immigració

La procedència de la població immigrada no magribina a Alcanar és Sud-amèrica (sobretot de Colòmbia i d’Equador) i els antics Països de l’Est (de Romania, de Moldàvia i d’Ucraïna). De Sud-amèrica vénen homes i dones amb una situació legal en principi més irregular que la resta; en canvi, un cop han aconseguit un primer permís de treball tenen més possibilitats d’assolir la regularització, principalment gràcies als acords entre els respectius estats sobre el sistema de quotes. Dels antics Països de l’Est arriben dones i homes solters, sols o en parella, en una franja d’edat que va dels 20 als 30 anys.

Les dones, tant les sud-americanes com les dels antics Països de l’Est treballen en tasques domèstiques. De fet, a la comarca s’ha enregistrat una davallada de la taxa d’atur en aquest àmbit, donat que les immigrants (també, fins i tot, les magribines) van ocupant aquest espai laboral progressivament. De totes maneres, convé tenir en compte que també es dónen casos de prostitució sota suposats contractes en tasques domèstiques, casos que queden així ocults a les dades oficials i que poden tergiversar la percepció de l’ocupació real.

En relació al treball, aquests nous col·lectius són més flexibles i cobren menys que els magribins, de manera que generen una forta competència per l’ocupació del mercat laboral. Com comentava un informant magribí de la zona, "Més gent: menys diners, menys feina...".

En el cas de la població immigrada procedent dels Països de l’Est, a més a més, val a dir que alguns tenen una formació tècnica i superior—en especial els ucraïnesos—, fet que afavoreix que trobin una feina més especialtizada, sovint dins en el sector industrial en comptes de l’agrícola.

D’altra banda, és també entre els immigrants de l’Europa de l’Est on es detecta una certa proliferació de xarxes il·legals de tràfic persones i de màfies que extorsionen els immigrants amb xantatges i amenaces contra els seus familiars en els països d’origen i que els obliguen, a part de pagar el viatge, a pagar per l’estada, a entregar un percentatge del sou, etc.

Segons el padró del 2000, hi ha empadronats 421 immigrants extracomunitaris, que suposarien un 5,11 per cent de la població d’Alcanar. Les dades posen de relleu l’atenció que cal prestar a aquest nou fenomen migratori, ja que, com hem vist abans, la població magribina només representa un 1,4 per cent.

Es nota certa tendència per part dels pagesos i empresaris a contractar la nova mà d’obra: "Estan més integrats que los morets... Els sud-americans parlen el castellà i són més afins a nosaltres culturalment... Els rossets es veuen menys al camp, sota els tarongers..." (extractes d’una conversa amb un informant autòcton). Si bé és cert que per tradició cultural els magribins es mouen en un espai social més tancat, la veritat és que el motiu principal d’aquesta preferència té una arrel sobretot econòmica, ja que els nous immigrants cobren aproximadament la meitat que el col·lectiu magribí, que ja fa anys que coneix el procés de negociació salarial.
 

El treball dels immigrants

La feina és un dels factors principals en el procés migratori i en molts casos determina, al seu torn, el procés d'’ssentament. El treball incorpora l'’mmigrant com a membre actiu de la societat, li confereix capacitat adquisitiva, li obre la possibilitat d’establir-se i de reagrupar la família (o de formar-la), li permet l’accés als serveis de la Seguretat Social, li dóna dret a cobrar un subsidi d’atur i condiciona la possibilitat o no d’obtenir el permís de treball i el de residència.

Alhora, la necessitat de mà d’obra barata que té la societat d’acollida tendeix a configurar l’immigrant com una reserva de força de treball per a tasques que els treballadors autòctons no volen ocupar; per tant, es veuen empesos a treballar en condicions molt precàries (molts d’ells es troben implicats en l’economia submergida), ja que el seu mercat laboral es veu restringit a les feines més dures i mal pagades. A aquest fet s’hi afegeix el sistema de quotes que marca el govern, que encara limita més el seu accés al mercat laboral.

A Alcanar, el col·lectiu immigrat mostra una alta mobilitat entre les poblacions de la comarca. Els desplaçaments són un fet habitual en la trajectòria laboral i solen produir-se entre el lloc de residència i el lloc de treball (que, com s’ha pogut veure, no sempre són a la mateixa població). Els immigrants amb una millor situació econòmica utilitzen el cotxe, tot i que la gran majoria depenen del mitjà de transport que els facilita el mateix propietari de la finca on han d’anar a treballar; aquest transport pot ser gratuït o bé es descompta del jornal que cobraràn.

El sector de l’horta es localitza en les terres de regadiu que s’estenen pel litoral de la comarca. Ofereix una feina de temporada, del tot lligada als cícles agrícoles tant de plantació com de recol·lecció dels fruits i amb una marcada diferenciació dels productes d’hivern i d’estiu. Les tasques que duen a terme els immigrants són les de recol·lecció i manipulació dels cítrics, així com les d’adequació i manteniment dels terrenys. A l’horta hi trobem tant els immigrants que treballen per a determinats agricultors com aquells que ho fan per a magatzems de fruites i verdures privats.

La forma tradicional de contractar i organitzar la mà d’obra immigrada és el sistema de quadrilles: un corredor o un cap de colla tria i organitza el grup de treball, estableix les tasques de cadascú, marca els horaris, coordina els desplaçaments i negocia els sous de cada jornaler.

El preu del treball dels temporers es pot establir d’acord amb dos criteris diferents: a preu determinat per jornada treballada o bé a preu fet (on cada treballador cobra d’acord amb el pes total dels fruits recollits). Aquesta darrera fórmula de càlcul dels sous és la que més s’ha utilitzat en els darrers anys, ja que estimula el treballador a esforçar-se molt en la feina i els propietaris n’obtenen millors resultats.

El cap de colla prepara la quadrilla abans de la temporada de recol·lecció. En molts casos, les colles estàn formades per les mateixes persones d’una temporada a l’altra. Es constitueixen per grups de 10 o 15 treballadors, tant autòctons (de la mateixa població, de poblacions properes o de les terres de llevant) com immigrats, i treballen plegats o separats segons decideixi el cap de colla.

El mecanisme de contractació és informal, ja que el cap de colla busca personalment els treballadors que necessita; a vegades passa a la inversa i són els propis treballadors els que es posen en contacte amb un cap de colla. Els immigrants accedeixen a la feina gràcies a les xarxes informals que hi ha creades dins del col·lectiu mateix i que giren entorn de les relacions personals (lligams familiars i d’amistat, actituds solidàries de grup).
 

Conclusions

Malgrat la globalització mundial de l’economia, s’observa que el mercat laboral que ofereix una població concreta com Alcanar és molt delimitat i restringit. En el necessari procés d’especialització que exigeix la pròpia marxa de l’economia, la immigració en general s’articula com un recurs fonamental i pràcticament imprescindible de força de treball, donat que la població autòctona no pot (per nombre) ni vol assumir determinades tasques.

L’arribada d’una onada de nous immigrants procedents de països diferents als que havien arribat fins ara, que eren magribins, posa en qüestió la situació de statu quo que s’havia establert. A partir d’ara, caldrà observar cap a on s’orienten les relacions entre els diversos grups, on s’obre un petit ventall de combinacions: competència, substitució o complementarietat entre la força de treball autòctona i la immigrant i la nova immigració; insersió, integració o conflicte dels sectors socials relacionats amb aquests processos en el teixit de la societat local.

La hipòtesi de treball es fonamenta en la necessitat de contextualitzar les dades macroestadístiques de la marxa de l’economia, que freqüentment s’expressen com a factors explicatius per ells mateixos, i de fer front a la idea que el m ercat està cada cop més globalitzat, quan la tendència és anar cap a una restrició dels mercats de treball i, en aquest cas, veure com la immigració s’articula en aques procés. i, finalment, les tendències possibles en el futur: competència,
 

Bibliografia

AJUNTAMENT D’ALCANAR. L’economia d’Alcanar: paper i funcionalitat del sector frutícola. Alcanar: Ajuntament d’Alcanar, 1999.

CAIXA D’ESTALVIS DE CATALUNYA. El Montsià: Estrucutra socioeconòmica. Barcelona: Caixa d’Estalvis de Catalunya, 1982.

DARP. L’agriculutra a les comarques de Catalunya. Barcelona: DARP. Gabinet tècnic de la Generalitat de Catalunya., 1996.

ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Geografia Comarcal. El Montsià. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, vol. VII.

— Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, vol XV.

FAO. Frutos cítricos frescos y elaborados. Estadísticas anuales. Madrid: FAO, 1998.

ICDE. Diagnosi de les comarques de l’Ebre. Tortosa: AGRO3. ICDE, 1995.

IEC. Monografies comarcals. Cens agrari. Montsià. Barcelona: IEC. Generalitat de Catalunya, 1989.

OPI. Indicadores de la inmigración y el asilo en España. Madrid: OPI. Ministerio de Trabajo y Asuntos sociales, 1999-2000.
 

© Copyright: Cristina Blanch Sedó, 2001
© Copyright: Scripta Nova, 2001

Menú principal