Edificis aïllats o residències?, àrees singulars o regions úniques?, “booms” o desenvolupaments?, espai rural o sòl rústic?

Edificis aïllats o residències?, àrees singulars o regions úniques?, “booms” o desenvolupaments?, espai rural o sòl rústic? (Resum)

L’article discuteix la interpretació dels resultats presentats al treball publicat al número 225 d’Scripta Nova després d’analitzar els antecedents del mateix. La discussió s’estableix en un doble pla, per un costat es discrepa en termes terminològics, teòrics i conceptuals i, per l’altre, en termes metodològics i d’interpretació dels resultats.

Es discuteix especialment sobre la interpretació de dos conceptes encunyats per l’autor del present article el 1995 (l’arc agrícola) i el 1997 (el tercer boom turístic) així com sobre l’ús de variables presents al sòl rústic (edificis aïllats) per a validar o refutar conceptes i definicions manifestades especialment en sòl urbà i urbanitzable.

¿Edificios aislados o residencias?, ¿áreas singulares o regiones únicas?, ¿”booms” o desarrollos?, ¿espacio rural o suelo rústico? (Resumen)

El artículo discute la interpretación de los resultados presentados en el trabajo publicado en el número 225 de Scripta Nova tras analizar los antecedentes del mismo. La discusión se establece en un doble plano, por un lado se discrepa en términos terminológicos, teóricos y conceptuales y, por otro, en términos metodológicos y de interpretación de resultados.

Se discute especialmente sobre la interpretación de dos conceptos acuñados por el autor del presente artículo en 1995 (el arco agrícola) y 1997 (el tercer boom turístico) y sobre el uso de variables presente en el suelo rústico (edificios aislados) para validar o refutar conceptos y definiciones manifestadas especialmente en el suelo urbano y urbanizable.

Detached buildings or homes?, singular areas or unique regions?, booms or development?, rural areas or rustic land? (Abstract)

This paper discusses the interpretation of results presented in a study published in issue 225 of Scripta Nova, following an analysis of the background to the latter. The discussion is a two-fold one. On the one hand, it disagrees from a terminological, theoretical and conceptual perspective and, on the other, it disagrees in terms of the methodological approach and interpretation of the results.

The discussion focuses particularly on the interpretation of two concepts coined by the author of this article in 1995 (the agricultural belt) and 1997 (the third tourism boom) and on the use of variables associated with rustic land (detached buildings) in order to either approve or object to the concepts and definitions that have been used, particularly in relation to urban land and land rated as apt for development.

L’aparició del número 225 d’Scripta Nova[3] ens brinda una bona oportunitat per a debatre sobre diferents aspectes de la geografia mallorquina actual, la qual cosa és d’agrair en els sovint insípids ambients intel·lectuals universitaris. Dividiré la meva aportació a aquest debat en dos apartats, al primer contextualitzaré, fins allà on conec, els antecedents del treball que es presenta a l’article citat i, al segon, raonaré la meva opinió sobre les conclusions que es pretenen encarrilar a partir dels resultats que es presenten.

Els antecedents del treball

Recordo perfectament quan l’any 1991 Macià Blázquez va entrar al meu despatx del departament -que aleshores compartia amb Maurici Ruiz- amb els fulls de Mallorca del Mapa Topográfico Nacional 1/50.000 (MTN50), edició de 1987, que s’acabava de comprar. Aleshores va suggerir que si comparàvem el número de quadrets vermells (edificis aïllats) de cada quadrícula quilomètrica UTM (en la part classificada com a sòl no urbanitzable) amb les que hi havia al mapa de l’edició del 1973 es podria fer un molt interessant treball sobre l’increment i difusió de l’edificació sobre el foravila mallorquí. Precisament el MTN50 de Mallorca del 1973 era (i encara és) composat a una de les parets del meu despatx. L’esmentat mapa l’havia penjat Maurici Ruiz que, juntament amb l’autor d’SN-225, era present quan Blázquez suggeria la idea.

La tasca la posàrem en marxa amb Antoni A. Artigues i sense Macià Blázquez[4] i presentarem els resultats al V Coloquio de Geografía Cuantitativa celebrat a Saragossa (Artigues et al. 1992)[5]. Jo mateix feia la presentació de la comunicació a Saragossa pel setembre del 1992.

Aquest treball del 1992 fou, com nosaltres també podem corroborar, “la base sobre la qual [l’autor d’SN-225 va] fonamentar part de la tesi doctoral” (SN-225: 2)[6]. Una base suggerida per M. Blázquez i implementada pels quatre autors indicats. Amb aquesta base, bona feina i alguns altres ingredients pel març del 1996 la tesi era dipositada per ser llegida dia 28 de juny del mateix any.

Quatre mesos més tard d’aquest dipòsit veié la llum un altre treball que, incidint en la mateixa temàtica del de 1992 i de la tesi lliurada pel març de 1996, posava en ús una nova metodologia per a l’anàlisi de la distribució i difusió del usos residencials dins sòl no urbanitzable, anomenat rústic a les Balears des del 1997. Es tractava de la implimentació de diferents models de regressió múltiple (MRM) per a cadascuna de les illes per tal d’esbrinar-ne la difusió i abast de la funció residencial dins del sòl no urbanitzable. Una tècnica que ja es venia implementant a d’altres ciències i per a altres finalitats.

L’aplicació es dugué a terme, com dèiem, en un informe lliurat al Govern de les Illes Balears pel juliol de 1996. L’esmentat informe fou una part d’un encàrrec de més abast que el govern autonòmic fa ver al Gabinet d’Anàlisi Ambiental i Territorial (www.gaat.es) en el context dels estudis per a l’elaboració de les Directrius d’Ordenació Territorial illenques (GAAT, 1996)[7]. D’on prové la importació al camp de l’anàlisi territorial, en el seus aspectes rústics, d’aquesta metodologia? Sembla que hi ha dues versions, a més d’algunes dades que ens poden ajudar a aclarir la polèmica.

L’autor que comentem ha assenyat en varies ocasions com “Les pàgines que segueixen [referides als resultats del treball del 1996], i el capítol en general, beuen de la meva tesi, però sobretot formen el cos de l’Estudi sobre la problemàtica del SNU a les Illes Balears del qual en vaig ser coordinador” (Binimelis, 2002: 212). El mateix autor, a l’article aquí comentat, assenyala (paràgraf 3) que “Les dades i contingut de la tesi [la seva] fou el punt de partida d’un estudi...” tot referint-se, així mateix, a l’informe de juliol de 1996.

Si aquest “beuen de la meva tesi” de la primera citació i el “contingut de la tesi” de la segona no es refereixen als aspectes metodològics derivats de l’aplicació del MRM podríem estar d’acord, amb molt pocs matisos, amb les afirmacions citades. Únicament postil·lar que, a més de l’esmentada tesi, hi ha moltes altres fonts d’on beu aquell treball. En cas contrari, si es vol fer referència a l’aplicació del MRM a l’anàlisi del sòl rústic, es fan necessaris alguns aclariments. Només en aquest segon supòsit poden tenir interès els mots que segueixen. Si pel vostre compte heu aclarit que el supòsit és el primer i no el segon, podeu saltar directament a l’apartat referit als resultats.

Quan el GAAT va rebre l’encàrrec d’elaborar la monografia lliurada el juliol del 1996, des de l’esmentat gabinet vam confiar la coordinació a l’autor de l’article que comentem[8]. A una de les primeres reunions de coordinació[9] vaig proposar l’aplicació del MRM per a dur a terme l’encàrrec que teníem sobre la taula, proposta que va ser acceptada per la resta de l’equip present a aquella reunió. A. Marcús, que no havia assistit a aquella primera reunió, va corroborar posteriorment la potencialitat de la proposta metodològica plantejada ja que ell mateix l’havia fet servir per a la seva tesi de master (Marcús, 1991).

Personalment havia vist les possibilitats d’aquesta metodologia arran d’haver coordinat, amb A. Rodríguez, un estudi sobre la serra de Tramuntana lliurat vuit anys abans, el 1988. En aquell treball J. A. Guijarro va fer els capítols de climatologia tot aplicant l’esmentada metodologia (Equip Tramuntana, 1988, I: 112-152). Posteriorment, arran de l’elaboració d’un assaig que vaig publicar fa uns anys (Rullan, 2002) vaig llegir la tesi original de Guijarro (1986)[10]. De fet, l’informe de 1996 es va fer amb dades topogràfiques i de pendents que J. A. Guijarro me va passar desinteressadament, al temps que li feia les consultes tècniques pertinents. L’aportació metodològica de la tesi de Guijarro als treballs sobre la residencializació del camps insulars ha estat reconeguda al treball que vaig publicar amb A. Marcús i J. Manchado el 1998[11], no així als que conec de l’autor que aquí ressenyo[12]. Així doncs l’informe de 1996 es va fer amb una metodologia que jo mateix vaig proposar, després d’haver-la apresa de J. A. Guijarro, i que els analistes GIS A. Marcús i J. Manchado implementaren. Podeu comprovar que el MRM no havia estat utilitzat pel geògraf felanitxer abans del lliurament de juliol de 1996 tot repassant la seva tesi doctoral que havia estat dipositada, recordem-ho, pel març del mateix any. Això si l’autor o algun membre del tribunal que la jutjà us la vol deixar consultar.

La publicació dels mapes i resultats de l’estudi sobre la residencialització del SNU insular s’ha dut a terme, efectivament, en dos “publicacions distintes, firmades per autors diferents” (nota 2)[13]. La primera fou lliurada per a la seva publicació dia 21-05-97, acceptada prèvia avaluació dia 28-06-98 i publicada el mateix any (Rullan-Manchado-Marcús, 1998) i la segona fou presentada entre els dies 16 i 21 d’octubre del 2000 a les II Jornades de Turisme i Medi Ambient a les Illes Balears tot i que la publicació local de les esmentades jornades no veié la llum fins dos anys més tard (Binimelis, 2002)[14].

Quines diferències hi ha entre l’informe original del 1996 i les publicacions de 1998 i 2002? En primer lloc hi ha diferències de tipus formal[15] però sobretot hi ha diferencies de redacció i de conclusions destacades entre, per un costat, el treball del 1996 i la publicació del 2002 i, per l’altre, la publicació del 1998. Vegem-ho.

El MRM de l’informe de 1996 partia del següent plantejament: si coneixem el grau de residencialització (percentatge de les edificacions rústiques que tenen ús residencial) d’un nombre significatius de km² (quadrícules UTM) podrem calcular amb quines variables correlaciona el fenomen i, com sigui que disposem dels valors d’aquestes variables per a tots els km² de SNU, podrem implementar un model que ens proporcionà els valors esperats de residencialització a tot el SNU de les illes Balears.

Així és va fer amb una mostra de 109 quadrícules (GAAT, 1996: 8) i una bateria de 22 variables (GAAT, 1996: 19) de les que 6 foren les que mostraren una major correlació (GAAT, 1996: 18-20). Això va permetre assolir la cercada recta de regressió (GAAT, 1996: 21) i la conseqüent mapificació de la residencialització esperada.

La primera publicació de resultats (Rullan-Manchado-Marcús, 1998), amb una redacció completament nova respecte a la del 1996, incorporà algunes novetats. Per començar la mostra utilitzada fou sobre 173 quadrícules[16] i les correlacions es feren sobre una bateria de 29 variables de les que se’n seleccionaren 5. Així s’obtingueren noves rectes de regressió i uns mapes lleugerament modificats (Rullan-Manchado-Marcús, 1998: 131-132). Aquesta metodologia s’aplicà, com ja s’havia fet el 1996, per separat a Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera i, a més, es mapificaren les tendències esperades d’expansió de la residencialització[17].

La segona publicació dels resultats (Binimelis, 2002) després de rectificar “l’equació de regressió lineal que apareix a l’original, un cop revisat de primcopte la taula de correlacions de Pearson” (Binimelis, 2002: 212), repeteix l’anàlisi del 1996 tot afegint 4 variables més a la bateria. Tot plegat permet a l’autor obtenir una nova recta a partir de 8 variables finalment seleccionades i, conseqüentment, un mapa lleugerament modificat (Binimelis, 2002: 213-216).

Els diferents resultats cartogràfics (GAAT, 1996: mapa 13; Rullan-Manchado-Marcús, 1998: 136; Binimelis, 2002: 216), més enllà de la diferent qualitat gràfica dels mapes, no presenten discrepàncies significatives. No així la redacció dels treballs.

La publicació del 1998 fou, com dèiem, completament nova respecte a la de l’informe original i contextualitzada amb 29 referències bibliogràfiques. La del 2002, malgrat recolzar-se en una nova recta de regressió, empasta directament des de l’informe original el que constituirà aproximadament el 50 per cent de les 6 i escaig de pàgines que aquesta publicació dedica al tema que ara ens ocupa. Quan a referències bibliogràfiques que puguin contextualitzar els resultats no n’hi ha cap, llevat d’una que parla de la història del partit comunista (sic).

La classificació del sòl rústic mallorquí en funció dels diferents graus de residencialització a la que arriben els tres treballs, malgrat la ja esmentada similitud entre els mapes obtinguts, mereix algun petit comentari.

La diferenciació d’àrees és mínima entre el primer (GAAT, 1996: 24-8) i tercer treball (Binimelis, 2002: 216-8). Fonamentalment es parla de nuclis difusors de residencialització amb Palma al capdavant, dels vessants sud i est de les serres de Llevant per mor de la demanda estrangera, de la baixa intensitat a la serra de Tramuntana i a l’entorn de Randa, de la feble rururbanització de l’arc agrícola[18] i dunes marines “indemnes a la residencialització”, i de Pollença i Sóller que al treball original eren tractats com a focus emissors en el mateix apartat que es tractava el cas de Palma i que ara (2002) rebran una atenció més específica.

La publicació de 1998 organitza la classificació de manera molt similar (Rullan-Manchado-Marcús, 1998: 135-8) però, això si, reflectint aquells elements territorials que més ressalten en una anàlisi territorial no escorada cap a una visió sectorial. D’aquí que Palma rebi un tractament a part, es destaqui la pràctica conurbació del Raiguer entre Palma i Inca i la difusió del fenomen analitzat des de tots el nuclis turístics, no només des de la costa de Llevant.

En realitat, aquestes diferències no fan més que reflectir les distintes perspectives des d’on en mira el territori i, conseqüentment, el que “es veu”. Totes elles perfectament legítimes i ben dignes de ser tingudes en compte. Personalment se’n fa difícil descriure el territori –i encara més explicar-lo i comprendre’l- a partir de visions només temàtiques o sectorials, dit d’un altra manera, se’n fa difícil descriure –i encara més explicar i comprendre- l’edificació rústica al marge de tota la resta d’edificació, sigui urbana o rural, urbana o rústica, concentrada o dispersa (vegeu figura 1).

Posteriorment a aquests estudis, diferents formacions del Col·lectiu Pagès han anat aportant treballs locals que, ho he de reconèixer, conec molt tangencialment i sobre els quals no hi puc donar una opinió fundada. Tanmateix altres treball d’aquest col·lectiu són d’abast geogràfic una mica major, mallorquí. Entre aquests darrers hi ha el que es presenta a SN-225 i amb el que, entre d’altres, hem pogut ratificar el mapa de dispersió de l’edificació que publicarem el 1998. Compari’s al respecte el mapa d’edificacions disseminades del 2002 que aporta el Col·lectiu Pagès amb el que nosaltres havíem previst tot projectant cap al futur les dades de finals de la dècada del 1980 (figura 2).

Potser, tot comparant aquests dos mapes, al treball que comentem li manqui una conclusió del tipus: “el recompte de les edificacions rústiques del 2002 validen la projecció de les dades observades fins els 1987 feta per Rullan, Manchado i Marcús i publicada el 1998”. Per cert que al mapa de 2002[19] de la figura 2 no hi acabo de veure el famós “front de Llevant”. Al meu entendre el que destaquen aquests dos mapes és un potent conglomerat a l’entorn del camí Vell de Muro i la carretera Vella de Sineu, entre el Raiguer i la carretera de Manacor. Segueix essent Palma (375.773 habitants el 2005) el principal focus emissor d’edificació dins sòl rústic i no, encara, les zones turístiques.

Però el treball que motiva aquesta col·laboració parla també d’altres temàtiques i, sobre elles, vol arribar a conclusions. Vegem que aporta i quines conclusions pretén encarrilar.

Els resultats i les conclusions que es pretenen encarrilar amb la continuació de l’estudi de 1992

D’una lectura poc atenta de les primeres pàgines d’SN-225, per les citacions i els antecedents que es donen, hom podria pensar que el treball que es va a presentar és continuació dels tres darrers que venim de comentar (GAAT, 1986, Rullan-Manchado-Marcús, 1998 i Binimelis, 2002). Doncs res a veure amb ells, si més no des del punt de vista metodològic ja que, com es pot comprovar, no s’implementa cap MRM. En realitat qui ha redactat SN-225 continua amb la idea original de Macià Blázquez publicada el 1992 (Artigues, et al., 1992): comptar casetes (edificis aïllats del MTN-50)[20] i restar les diferencies entre cada edició sense calcular quina part d’elles tenen efectivament funció residencial. Una reculada metodològica respecte al que la geografia mallorquina havia assolit a la segona meitat de la dècada del 1990.

Vegi’s sinó com a la publicació del 1992 es parla d’analitzar el poblament i l’hàbitat disseminat en SNU (Artigues, et al., 1992: 13) sense parlar de la funció d’aquest tipus de poblament que, tanmateix, ja s’intueix preferentment com a residencial. El canvi metodològic del treball del 1996 es va dur a terme precisament per tal de separar el gra de la palla i poder escatir quina part d’aquell hàbitat (Artigues et al., 1992: 17 i 21) conservava funció agrícolaramadera i quina era residencial. Una relació que, en el cas de Mallorca i després del treball de 1998, podia ser avaluada aproximadament en un 88 per cent a favor dels edificis aïllats rústics amb funció dominant residencial (Rullan-Manchado-Marcús, 1998: 139). Un aclaparador domini residencial que els treballs posteriors del Col·lectiu Pagès també han corroborat amb treball de camp i mètodes qualitatius la qual cosa legitima, crec, a parlar de “difusió residencial a l’espai rural” o de “l’impacte de la difusió residencial” (SN-225: 25) malgrat la llegenda del MTN50 parli exclusivament de “edificio aislado”[21]. Esperem que, en futurs treballs del Col·lectiu Pagès, també podrem quantificar la residencialització.

Però potser el que més dóna per debatre del que s’escriu a SN-225 és quan, després d’haver exposat els resultats de l’actualització del primitiu treball de 1992, en un sobtat i inexplicable canvi de tema per qui no coneix el rerafons del que s’escriu entre els paràgrafs 30 i 54, es llancen conclusions sobre dues qüestions que vaig plantejar[22], respectivament, el 1995 (fa 12 anys) i 1997 (fa 10 anys):

A) un àrea de naturalesa agrícola, l’arc agrícola, que vaig descriure amb els companys J. Manchado i A. Marcús el 1995 (paràgrafs 42 a 54) i

B) la fase de creixement urbanístic que viuen les Illes Balears i que, el 1997, vaig proposar anomenar tercer boom turístic (paràgrafs 30 a 41).

Amb el treball publicat a SN-225, tot comptant quadrets vermells del MTN-50 de sòl rústic de Mallorca, s’assoleixen conclusions que atenyen la capacitat agrològica dels sòls i l’acceleració de la urbanització, fora del sòl rústic, que es dona a les illes Balears especialment des de la segona meitat de la dècada del 1995. És com si amb un experiment de física s’assolissin a conclusions de química.

La sensació que me dóna és que aquesta segona part conclusiva del treball ha estat encallada a la força sobre la feina dels alumnes de doctorat 2003-4 (nota *). Tinc la sospita, però potser vagi equivocat, que les conclusions ja estaven plantejades i que l’anàlisi del poblament rústic del 2002 (o no sabem ben be de quin any) ha estat utilitzat per contradir antigues afirmacions meves com ho hauria estat un estudi sobre el formatge maonès. Me sembla que, com a les sèries B, aquí ja se sap com acaba la pel·lícula i el desenllaç esdevé completament independent de la trama.

Però potser soc excessivament malpensat i si la finalitat del treball del curs dels tres alumnes de doctorat de “Les transformacions dels espais rurals a les societats desenvolupades” era esbrinar si existia o no l’arc agrícola i la naturalesa del tercer boom turístics els demano, a ells tres, les meves més sinceres disculpes.

Sobre l’arc agrícola

Pel més de març de 1995 el GAAT lliurava al Govern Balear un informe sobre el medi físic de les Illes Balears on, entre d’altres, es dibuixava el que en aquell moment anomenàrem l’arc agrícola[23]. L’esmentat arc fou simbolitzat, així mateix, en forma de corema tal com mostra la figura 3 (esquerra).

Posteriorment he tornat alguna vegada, no gaires, sobre el tema (Rullan, 2002: 295-303) més que res per tal de documentar com altres autors ja havien parlat, sense proposar cap nom, de la singularitat de l’esmentada àrea.

El 2002 dèiem de l’arc agrícola: “la distribució dels sòls de qualitat, més que la disponibilitat de l’aigua, és el que dibuixa un arc, de reguiu als extrems i de secà a uns indrets només puntualment regat” (Rullan, 2002: 297), en aquest mateix treball reconeixíem de qui era el mèrit d’haver situat l’àrea en el model de R. Sinclair (Rullan, 2002: 302), una inserció que fins i tot, i sense haver demanat permís a R. Sinclair, ens atrevírem a dibuixar[24].

Fent abstracció de l’agre to que segrega l’autor d’SN-225 puc dir, amb tota sinceritat, que estic d’acord en gran part del que diu quan a l’arc agrícola. Aquesta sobtada escomesa, 12 anys després de la proposta original, no s’entén gaire a no ser que l’autor vulgui disparar contra el missatger i no contra el missatge i, sense cap altre justificació, pretengui negar la major.

Fixeu-vos com el primer que se’m retreu és el to grandiloqüent de la pretesa “descoberta”: “descobert, com si es tractés d’una troballa geogràfica a la manera d’un viatger o d’un colonitzador del segle XIX (paràgraf 42). Un to, parlem-ne, que efectivament pot semblar exagerat si no és te en compte que aquestes paraules s’emmarquen en el context d’una dura polèmica entaulada amb A. Rodríguez a la premsa local[25]. El to era el del geògraf front al geòleg i, per tant, s’havia de fer servir tota la munició. El que és trampa és retreure ara, en seu geogràfica, l’adjectivació que vaig fer servir al seu moment front al duríssim discutidor i amic A. Rodríguez.

En qualsevol cas en cap moment no vaig dir que haguéssim[26] descobert cap “individu geogràfic” (què deu ser això?) ni molt menys cap “regió” agrària (paràgraf 42), sempre hem i he parlat d’àrea diferenciada i no crec que sigui ara el moment d’explicar-li al redactor d’SN-225 les diferències entre ambdós termes. Com tampoc en cap moment parlàrem de que es tractés d’un “fet únic i excepcional” (nota 13), això si que ja és més fort, a aquestes altures confondre encara únic amb singular.

En aquesta mateixa línia de discussió teòrica a la nota 13 se’ns recrimina el suposat ús incorrecte del concepte de regió agrària –quan nosaltres no l’hem fet servir mai- front a un altre de millor: “Creim que front a la regió agrària, el concepte de sistema agrícola, resol millor els exercicis de taxonomies agrícoles” (nota 13) i, al final de la nota se’ns dóna bibliografia: “Sobre les diferències entre regió agrària i sistema agrari vegeu el treball sobre tipologies agrícoles de (...). També és interessant l’ús que se’n fa del concepte de sistema agrari al treball de (...). A veure, anem a pams, regió “agrària”?, sistema “agrícola”?, taxonomies “agrícoles”?, sistema “agrari”?, tipologies “agrícoles”? Quan jo era estudiant no volia dir el mateix agrari que agrícola. Les ciències socials no són ciències exactes però cal que siguin precises, sense precisió no hi ha ciència, només bla, bla, bla...

I, al final, tot l’embolic per dir-nos que si no haguéssim comès tals errors conceptuals “les àrees de reguiu dedicades a la ramaderia vacuna de llet de Campos i el Prat de Sant Jordi de Palma formarien part d’un mateix sistema. En canvi, l’arc agrícola com a regió [sic] agrícola seria una unitat que agrupa l’esmentada àrea de reguiu de Campos, i les planes cerealistes del municipis orientals del Pla, part occidental de Manacor i les àrees d’horticultura intensiva de Muro i sa Pobla” (nota 13). Doncs mireu com venim definint l’àrea des del 1995, com la més extensa d’entre “las de vocación agrícola, representadas en rojo en el modelo sintético. La agricultura sería la vocación primordial de la unidad localizándose en dos zonas: el Pla de Sant Jordi [sic] y lo que llamamos el “arco agrícola”, una zona esta última que uniría las huertas de sa Pobla-Muro con la de Campos por el área noroccidental del pla donde, como demuestra el mapa de capacidad agrológica se localizan las mejores tierras de cultivo del interior de la isla” (GAAT, 1995: 60). Amb aquestes mateixes paraules ho donàvem a conèixer a la comunitat científica dos anys més tard (Manchado-Marcús-Rullan, 1997: 34). Comproveu vosaltres mateixos com al corema del 1995 hi ha un quadrat en vermell referit al Pla de Sant Jordi (figura 3, esquerra). El treball del 1995 era sobre el medi físic i per això valorarem els sòls, en cap moment analitzarem la ramaderia i, per això no hem parlat mai d’arc agrari. Tot plegat un bullit mental de proporcions colossals que convindria no s’escampés.

Per tant ni regió agrària, ni fet únic i excepcional, simplement una àrea diferenciada de la que ja molts altres autors, amb altres denominacions i paraules, havia parlat (Rullan, 2002: 202-3): J. Bisson (1964: 62), J. Alonso (1963: 14), P. Deffontaines (1967: 198-9), B. Pastor (1976: 184 i 187), altra vegada J. Bisson (1977: 334-5), B. Barceló (1973: 2001-2). Però és que, fins i tot, el propi autor que comentem a la seva tesi en parlar –aquí sí correctament- d’àrees diferenciades parla de “un gran arc [sic] que aniria de la zona hortícola de Sa Pobla-Muro fins a l’horta de Campos, on la rururbanització es manifesta de forma puntual, difosa i esporàdica (...) (Binimelis, 1996: 240-1). És més, adopta -tot citant correctament la procedència de la idea original- la figura coremàtica del 1995 i la incorpora al seu propi corema (Binimelis, 1996: figura 4.2.1, pgs. 242-3). Compareu sinó els dos coremes de la figura 3, el de l’esquerra és el del GAAT del 1995 i el de la dreta és el de la tesi de l’autor d’SN-225 del 1996.

Si bé l’informe original del 1995 presentava l’arc, com ja hem assenyalat, com a àrea sobretot per a la seva vocació agrícola –per això ens recolzàvem especialment en la capacitat agrològica dels sòls[27]- pel meu compte vaig defensar, i defenso, que la relativa conservació dels paisatges rurals de la zona s’ha vist reforçada per la també relativa llunyania del principal focus emissor de rururbanització: Palma (Rullan, 1995: 7). Una idea sobre la que posteriorment vaig insistir (Rullan, 2002: 302-3). La progressiva influència urbana que ja s’albirava el 1995, me va fer escriure: “¿Quin serà el futur de l'arc agrícola? Personalment voldria veure'l resguardat d'influències urbanes -el treball del GaaT per a les DOT així ho proposa-, però estic gairebé segur que m'hauré de reprimir” (Rullan, 1995: 7) i, set anys més tard, publicava: “Ara (...), a més de Palma que de cada cop pressiona amb més força, hi ha nous nuclis que, des la costa de Llevant pressionen des de la reraguarda de l’arc, la litoralització comença a expandir-se terra endins i l’arc es va aprimant pels dos costats, pel de llevant per la pressió dels estrangers i pel de ponent per la dels ciutadans. De terra de pagesos amb una capital i una costa quelcom llunyanes, a una terra de pagesos que van venent les seves terres als residents estrangers que contraataquen des de l’est” (Rullan, 2002: 302-3).

Ara, el Col·lectiu Pagès proclama que l’arc agrícola és una àrea moribunda que pràcticament ja havia sucumbit el 1995 quan fou “descobert” (paràgraf 44) i que defallia quan es “descobrí” (paràgraf 54). Doncs benvinguts al club. Jo ja ho deia el 1995, l’any d’inici del tercer boom turístic (ara en parlarem d’això) quan encara no coneixíem les xifres de l’explosió urbana de la segona meitat de la dècada del 1990. Ara la feina de camp del Col·lectiu Pagès confirma la definitiva (?) rururbanització de l’arc. Sembla doncs que falti una segona conclusió del tipus “es confirma el pronòstic d’O. Rullan quan deia que les activitats agrícoles a l’arc agrícola tenien els dies comptats”.

Però, abans de tancar aquest tema, permeteu-me un darrer comentari. Si l’àrea, al seu moment, fou definida principalment per la bona qualitat dels seus sòls ho deuen seguir essent, amb independència de la destructiva política agrària de la UE. A més, que una residència al mig d’una foto demostri l’existència o inexistència de quelcom és més que dubtós. És com si les tomatigueres sembrades a l’interior d’una illa de l’eixampla pretenguéssim que demostrés un suposat procés de ruralització de la ciutat. Amb altres paraules, si cercant evidències de retrocés de les activitats agrícoles de l’arc, el Col·lectiu Pagès només ha trobat edificacions com les de les figures 7 o 8 i, especialment, paisatges com els de les figures 10 i 11 (que, per cert, són fotos no datades i, per tant, no serveixen per certificar res), o el que els ha dit “un pagès d’Ariany” (nota 17), l’arc agrícola gaudeix de més bona salut del que pensava.

En qualsevol cas podríem convenir que l’arc agrícola potser ha mort per a la geografia agrícola, i potser també agrària, però no encara per a la dels sòls, per això darrer encara fa falta que s’espoliïn moltes camionades de sòl per dur-les cap a les parcel·les dels xalets de les pobres i esquifides, edafològicament parlant, marines costaneres.

Però no ho discutiré, si el Col·lectiu Pagès diu que l’arc agrícola és mort, ho deu ser. No seré jo qui polemitzi sobre aquesta qüestió amb qui fa treball de camp pels sementers mallorquins des de que, el 1992, va visitar una tanca de tarongers de Llucmajor.

Sobre el tercer boom turístic

Dia 29 de novembre de 1997 vaig pronunciar una conferència a Can Tàpera (Palma) amb el títol “L’evolució del model territorial a les Illes Balears” a la que vaig proposar anomenar tercer boom turístic (3rBT) a la nova pulsació de creixement que vivien les Balears que, ja aleshores, era ben palesa[28]. L’efectiva integració econòmica amb Europa es manifestava, segons el meu parer d’aleshores, amb l’adquisició del “domini directe i indirecte del territori. La proliferació de compres de finques rústiques per part d’estrangers o, com en segons quins indrets dels pobles de la costa de llevant o del clos antic de Palma, de cases urbanes són l’efecte més visual i espectacular d’aquest tercer boom turístic” (Rullan, 1998: 200).

Posteriorment he tornat reiterades vegades sobre el tema, més de les que es citen a SN-225, en el context de treballs no específicament de geografia del turisme tot i que, tanmateix, no és possible defugir del turisme si hom treballa la geografia de les Illes Balears. En aquests treballs he mantingut que el 3rBT, amb els seus alts indicadors d’activitat turística, urbanística i immobiliària, no és més que el reflex del triomf de les polítiques neoliberals implantades arran de la efectiva integració al mercat únic europeu: tipus d’interès negatius en termes reals que provoquen febre consumidora i bombolla immobiliària, complementat amb una important afluència de fons europeus.

Doncs sembla que això tampoc li va bé a qui ha redactat el treball del Col·lectiu Pagès. Com en el cas de la crítica (?) a l’arc agrícola, es dispara altre cop abans al missatger que al missatge[29]: “l’ús reiterat i reincident de la paraula “boom” (una onomatopeia d’explosió) no fa més que reduir a terminologia col·loquial el que es voldria que fos un article de referència, i així esdevé fosc i incomprensible per a la comunitat científica (nota 9), tot per una suposada manca d’enquadrament. I això després de definir, penso que correctament, el que a les Balears (ell diu a Mallorca) s’entén per boom turístic i de reconèixer que “una munió d’erudits locals” ho fan servir.

En efecte, la primera citació de boom que conec, i pel que es diu en ella no deu ser la primera, referida al canvi esdevingut arran del procés de turistització és de Josep Melià i data de 1967: “D’aquesta subversió alguns en diuen “boom”, jo trob que no és més una revolució industrial a deshora” (Melià, 1967: 73). Després molts altres autors ho han fet servir: Bennàssar (1972), novament J. Melià (1976: 182), C. Picornell (1978: 9), V. Ma. Rosselló (1977: 161-2), E. Aguiló, E. Bardolet i A. Sastre (1981: 2), F. Navinés (1985: 96), C. Picornell i J. Ma. Seguí (1987: 78), C. Picornell i M. Picornell, (2002: 32-3, 37), J. Buades, 2004, etc.

Quan al segon boom, la primera referència que conec, i no sé si és la primera, és de C. Picornell i J. Ma. Seguí: “Lo acontecido en esta última década es lo que se conoce como segundo boom turístico” (Picornell-Seguí, 1987: 80). Posteriorment C. Picornell i M. Picornell, (2002: 32, 37-8) també l’han usat. Jo mateix n’he fet ús en nombroses ocasions.

Una “munió d’erudits locals”, des de Melià a Picornell passant per Rosselló que no s’han “preocupat gaire, per no dir mai, d’enquadrar aquests fenòmens” (nota 9). ¿O aquest defecte únicament es troba a “l’obra de Rullan (2002) o a la de Blázquez i altres (2002)”?, ¿o la suposada manca d’enquadrament i l’onomatopeia d’explosió només és imputable al 3rBT i no al primer i al segon?, ¿o els que no ens dediquem a la geografia del turisme no podem usar l’adjectiu turístic per tal de descriure fenòmens de més abast que els específicament turístics? Els postulats i els apriorismes me sembla que, aquí també, determinen el discurs.

Però, anem per parts. Tot parlant del 3rBT, present fins i tot al títol de l’article, dues són les acusacions que se’m fan a partir de l’anàlisi de l’increment d’edificacions dins sòl rústic entre 1987 i 2002 (?), que ja son ganes de vincular temes. La primera és la ja esmentada suposada manca d’enquadrament del 3rBT i la segona és un també suposat exagerat pes que hauria atribuït a l’increment residencial en sòl rústic a l’hora de caracteritzar el 3rBT. Parlem-ne.

Se m’acusa en primer lloc, com dèiem, de manca d’enquadrament a l’hora d’interpretar els booms turístics i, a continuació, el geògraf rural ens informa que “l’estudi d’aquestes fluctuacions forma part de la literatura científica internacional dels fenomens turístics, enquadrada dins els que es denomina “cicles de vida de les destinacions turístiques (Picornell Bauzà, C.; Picornell, M., 2002, 84-89)” (nota 9). És a dir que les fluctuacions de la demanda les hem d’enquadrar, per tal d’explicar-les, dins dels cicles de vida de les destinacions turístiques. És a dir que el tot, la fluctuació de la demanda que no fa més que reflectir el cicle econòmic extraturístic, per tal d’entendre-la, l’hem d’enquadrar dins la part, el cicle de vida de les destinacions turístiques. Atòmic l’enquadrament teòric proposat.

Aquí el que hi ha, novament, és una confusió teòricoconceptual de proporcions gegantines agreujada per una patent manca de precisió terminològica que inunda tot l’article. Els models explicatius als que se’ns remet a través de la citació de Climent i Mateu Picornell són propostes teòriques pensades des de la temàtica particular de la geografia i, sobretot, l’economia del turisme. Suposo que no deu ser delictiu que, des de fora de la geografia del turisme, s’empri l’adjectiu turístic sense necessitat d’intrusió dins del camp específicament geoturístic.

Malgrat tot, i això ho apunten els investigadors dedicats al turisme, la majoria d’aquests models serveixen especialment per explicar els canvis que s’observen als “espais turístics”, a les destinacions turístiques, al que a les Illes Balears s’anomenen “zones turístiques”, les 37 de Mallorca, les 14 de Menorca, les 11 d’Eivissa i les 3 de Formentera, tot i que molts d’aquests models es puguin situar també a escala regional. Com s’ha dit “como muchos modelos se derivan empíricamente, carecen de elevada aplicabilidad a tipos de destinos diferentes como islas [sic], los destinos rurales o los de diferentes superficies (por ejemplo, regiones o naciones). Carecen también de aplicabilidad a un número de mercados diferentes como segmentos que usan coche, los cruceros o los aéreos” (Dredge, 1999: 401).

Tot i que n’hi ha una ampla varietat de models, pel fet d’haver estat majoritàriament derivats empíricament a partir del comportament de la demanda, més que per a extenses “regions” turístiques com les Illes Balears, serveixen fonamentalment per a descriure el metabolisme recent de “zones o espais” turístics com la badia de Sant Antoni o l’Arenal. Això ja va passar amb la urbanització no turística que primer fou l’urbanisme (local) i els models urbans i, molt posteriorment l’ordenació del territori (regional) i els models territorials.

Això no vol dir que no es puguin fer generalitzacions del model a escales més petites que la local o comarcal, a escala regional, molts investigadors treballen fructuosament en aquesta línia. Però, i això sí que no passa de ser la meva opinió, a escala regional veig moltes ombres a l’hora d’aplicar aquests models. Mireu sinó que diuen al respecte els mateixos autors als que se’ns remet: “(...) es podria discutir (...) si es poden aplicar els models evolutius al conjunt de les Illes, si és més representatiu fer-ho illa per illa (...) o, encara limitant més l’escala, fer-ho zona per zona a cada illa (...)” (Picornell-Picornell, 2002: 33). En qualsevol cas no serem nosaltres que polemitzem amb qui treballa en geografia del turisme sobre quin model encaixa millor o si n’hi ha cap o no que encaixi. Això sí, si se’ns permet, darem la nostra opinió situant-nos, però, a escala regional.

En la nostra opinió models com el de Butler, que sembla ser un del que compta amb més adeptes[30], tenen alguns problemes d’encaix a escala regional. En primer lloc, pel que ja hem dit, per un tema d’escala i, en segon lloc, per que a escala regional (i quan nosaltres parlàrem del 3rBT ho fèiem a aquesta escala) entren en joc altres sectors tan importants o més que l’específicament turístic mesurat a partir del número de turistes. Si a escala de zona turística podríem convenir en que tot, o quasi tot, gira al voltant de la demanda turística, a escala regional apareixen sectors, alimentats per altres demandes, com el de la construcció, l’immobiliari o el purament financer que fins hi tot poden tenir interessos –sempre conjunturals- enfrontats amb el sector turístic. En la nostra opinió el model de Butler potser serveix per al turisme “fordista” però per al “postfordista” (i el 3rBT és bàsicament això) la corba de creixement logístic no es dibuixa com ho feia en dècades anteriors[31].

A escala regional crec que hi ha altres models teòrics que donen més joc. Per al cas que ens ocupa, un dels que més útil m’ha resultat, per explicar i comprendre l’evolució regional de les Balears des del primer boom, ha estat la teoria dels cicles econòmics de Kondratieff i el model espaciotemporal de Gormsen sobre destinacions turístiques litorals. El primer ens pot ajudar a descobrir la variable independent explicativa, origen i principal causa dels canvis. El segon s’hi pot vincular tot considerant el que el geògraf alemany anomena perifèries turístiques com a una de les variables dependents que esdevé desenllaç i un dels efectes, no l’únic, d’aquells cicles[32].

Al cap i a la fi, però, l’adopció d’una determinada teoria explicativa no és aliena al posicionament ideològic de l’elector, per part nostra no tenim cap problema en reconèixer-ho explícitament. Llegir l’evolució balear en termes de desenvolupaments (1r, 2n i 3r) o rejoveniment (1r i 2n coincidents amb el 2n i 3r desenvolupaments) (Picornell-Picornell, 2002: 35-44) no és el mateix que fer-ho en termes de “booms”. L’obra de Nicolai Dimitrieu Kondratieff (1892-1938) va ser popularitzada per Joseph Alois Schumpeter (1883-1950) que va parlar dels cicles econòmics en termes d’innovacions[33] i consums energètics que el va portar a plantejar els successius cicles com un procés continu de “destrucció creativa”^[34]. Una lectura del territori molt més en línia per a una interpretació dels creixements de la demanda turística i immobiliària en termes de booms que no de desenvolupaments[35].

Òbviament el propietari de la cadena Riu, per exemple, no es mostrarà partidari de contextualitzar el paisatge urbanístic de l’Arenal en termes de booms destructius, per ell allò es defensarà com un “desenvolupament”. Més proclius a llegir el paisatge de la Mallorca de la segona meitat del segle XX en termes de “booms” destructius sembla que haurien de ser els que treballen la geografia agrària i rural, els “pagesos”. Però és veu que no, es veu que les teories organicistes del cicle de vida, les que prediquen que l’avanç de la urbanització sobre els camps agraris és “natural” (creació, maduresa, obsolescència ...), els convencen més. És evident que no som davant pagesos de “Vía Campesina”.

El segon retret que se m’imputa quan al 3rTB és que n’he volgut explicar la seva naturalesa a partir d’un erroni i exagerat pes de la residencialització del sòl rústic (no urbanitzable segons la terminologia estatal). Per a demostrar tan exagerat protagonisme s’aporten dues citacions de treballs meus de 1999 i 2002 (paràgrafs 31 i 33). Ambdues citacions estan, més que descontextualitzades, segmentades, mutilades i, a més, la primera no diu el que ens diuen que diu. A aquesta citació[36] es pot llegir que la compra per part d’estrangers de finques tan rústiques com urbanes, repeteixo “tanto rústicas como urbanas”, no és l’únic, repeteixo “aunque no es el único”, que faig servir per tal de caracteritzar el 3rBT. Això es pot comprovar llegint altres part de l’article (Rullan, 1999: 405-6)[37] o el que precedeix i segueix a les paraules citades. La caracterització del 3rBT la vaig fer a partir de variables de més abast territorial que la residencialització del foravila mallorquí. Més tendenciosa és encara la mutilació que sofreix la segona citació (paràgraf 33) ja que, si es va a l’original, hom pot comprovar que s’insereix en una caracterització, com l’anterior, de molt més abast territorial (Rullan, 2002: 217-23). Això és com si algú que ha escrit “el turisme és sostenible malgrat tenir aspectes que, si no es modifiquen, esdevindrà completament insostenible” és citat únicament per la part “... el turisme és sostenible ...”. Trampa.

I com demostra que el que vaig dir (que en realitat no he dit mai) és erroni? Per començar ell mateix se n’atribueix l’autoria de l’error que ara denuncia (paràgrafs 38 a 40 i quadre 1), un suposat error consistent en pensar que a la dècada del 1990 s’havia edificat més en sòl rústic que a la precedent. Una teoria que l’autor havia defensat encara per setembre del 2004 al congrés de geografia rural de l’AGE (Lleó) i que ara contradiu ja que, afirma, indicadors com les compra-vendes en rústic dels anys 1985, 1990 i 1995 són parcials (paràgraf 40). Doncs molt bé, l’autor sabrà si el que diu ho té correctament documentat o no, però a nosaltres que no ens impliqui amb les seves oscil·lants teories. Però ¿està correctament documentada aquesta darrera versió? Permeteu-me que mostri els meus dubtes.

Les dades que ens aporta l’estudi (paràgraf 24) assenyalen com, entre 1987 i 2002 a Mallorca es comptabilitzen 13.400 noves edificacions dins sòl rústic, el que suposaria un increment del 26 per cent. Front a un augment de 19.807 (58,3 per cent d’increment) entre 1973 i 1987 que havia aportat l’estudi de 1992[38]. La qual cosa, si aquests fossin els valors absoluts reals, tampoc suposaria tanta diferència. Però més endavant se’ns aclareix el dubte: “Les dades, les hem de valorar des de l’òptica del seu valor relatiu”. Ah, molt bé. I per quina raó?, doncs cap ni una. Senzillament que per la seva tesi preconcebuda li va millor comparar 26 per cent amb 58 per cent que 13.400 edificacions amb 19.807 edificacions ja que 26 és més lluny de 58 que 13 de 19[39].

Però és que, tanmateix, totes aquestes dades haurien de ser posades en quarantena. Per començar no se sap sobre quins fulls es va fer exactament el recompte i, en conseqüència, sobre quin vol es recolza l’estudi (vegeu la nostra nota 19) que, en el millor dels casos segur que no passa del 1999. Tingui’s en compte que si parléssim del 1999 estaríem en una mitjana anual de 1.116 noves edificacions/any per al període 1987-1999 (12 anys) front a una mitjana de 1.415 per al període 1973-1987 (14 anys). Però aquesta darrera mitjana baixaria fins a 1.177 noves edificacions/any si ho calculem amb la xifra publicada el 1992 (increment de 16.483 i no de 19.807 per al període 1973-1987). Però és que, principalment, hi ha una altra raó per posar en dubte les xifres sobre les que es recolzen les conclusions.

Com informa la Web de l’IGN “La serie de cartografía MTN50 ha sido reconducida a procedimientos digitales desde 1998 y actualmente deriva de la serie MTN25 por procedimientos de generalización” http://www.ign.es/ign/es/IGN/home.jsp [28 de desembre de 2006]. Això no s’esdevenia amb les edicions utilitzades pel treball del 1992 (anteriors al 1998)[40] on, tant l’1/25.000 (MTN25) com pel MTN50, era fotointerpretat individualment per a cada escala. La generalització, com es pot comprovar tot comparant ambdues sèries, simbolitza la informació sobre les edificacions aïllades que, al MTN25, és de caràcter planimètric. Això suposa, entre d’altres, que un número important d’edificis aïllats del MTN25 desapareguin amb la simbolització i generalització del MTN50. Una desaparició cartogràfica més palesa com més denses d’edificis aïllats sigui les quadrícules (Figures 4 i 5)[41], especialment a les, segons la terminologia de l’IGN, “agrupaciones dispersas”. Tot i que s’hauria de confirmar fent comprovacions més acurades estic per dir, amb totes les precaucions, que les xifres reals d’edificis aïllats en sòl rústic cap a l’any 2000 podria ser bastant superior a la que se’ns proporciona a SN-225 per al 2002.

Si, com dèiem el 1992 (Artigues et al., 1992: 24), el 1987 el MTN50 de Mallorca presentava 53.354 edificacions en sòl rústic i si, com ens diu el Col·lectiu Pagès, entre 1987 i 2000 (?), l’increment que es detecta amb el nou MTN50 és de 13.400 (paràgraf 24) això voldria dir que, cap al 2000, el MTN mostra 66.754 símbols que la llegenda ens diu que són edificacions aïllades dins sòl rústic. Només que la generalització del MTN25 per a fer el MTN50 hagi suposat, de mitjana, la desaparició cartogràfica del 10 per cent de les edificacions aïllades voldria dir que, de fet, n’hi ha unes 74.000. Dit d’una altra manera, basta que la generalització hagi suposat la desaparició cartogràfica d’un 10 per cent dels edificis aïllats (i les figures 4 i 5 mostren casos del 24 per cent i 37 per cent) perquè l’increment anual mitjà del període 1987-1999 sigui equivalent al del 1973-1987, fins i tot suposant que en aquest període l’increment fos de 19.807 noves edificacions i no de 16.483 com, amb l’autor d’SN-225, vam publicar el 1992. Però si les dades que publicarem el 1992 són bones (i encara ningú ha parlat en sentit contrari) no cal ni tenir en compte la generalització per a considerar el període 1987-1999 com més “edificador” del sòl rústic que el 1973-1987.

A més, ¿què vol dir això de que la difusió suposadament residencial sigui, en el segon període considerat, de “menor abast territorial”? (paràgraf 27). És que les edificacions aïllades del primer període ara han recuperat la seva primitiva funció agropeqüària? En cas de casos, fins i tot donant per bones les xifres que ens aporta el Col·lectiu Pagès, el titular de la notícia seria que el got s’ha seguit omplint amb més de 13.000 nous edificis aïllats. El 2000 (o el 1999 o el 2002) hi ha més edificis aïllats dins sòl rústics dels que hi havia el 1987. Però personalment penso, com he discutit més amunt, que no només n’hi ha més sinó que la intensitat edificadora del segon període ha estat superior al del primer i això tant quantitativament com qualitativament ja que, per a una correcta comparació, caldria ponderar els edificis aïllats del primer període respecte als del segon. Sense fer-ho, potser estem comparant xalets, que en algunes transaccions immobiliàries actuals poden assolir més de 3 milions d’euros, amb casetes d’eines d’autoconstrucció que tan proliferaren després de la crisi del 1973.

Doncs, malgrat el que acabem de dir, l’autor d’SN-225 s’afanya en afirmar que “Les afirmacions realitzades pel Dr. Rullan (1999, 2002) donant un protagonisme preeminent al procés de residencialització en l’espai rural a l’hora de definir el tercer boom no són del tot certes ...” (paràgraf 37). Atenció!, i ara de què parlem?, d’espai rural o de sòl rústic?, ja que els paràgrafs que comentem són dins un epígraf que porta per títol: “¿És el procés de residencialització en sòl rústic el “fòssil guia”[42] del Tercer Boom turístic?”. De fet quan nosaltres parlàvem de la residencialització, com una més de les característiques del 3rBT, ho fèiem tot referint-nos tant als àmbits urbans com als rurals i no únicament, ni per suposat de manera majoritària, al que la legislació urbanística balear anomena sòl rústic[43]. Però al treball presentat a SN-225 s’han estudiat les edificacions, residències o no, de foravila tot assimilant erròniament espai rural i sòl rústic: “En primer lloc, ens calia definir què era l’espai rural a Mallorca. Oblidant la discussió que aquest tema ha generat des d’una òptica teòrica, hem optat per una solució convencional que no es correspon de forma exacta amb la realitat. Hem seguit criteris estrictament urbanístics, considerant l’espai rural com allò que queda un cop han definit què és l’espai urbà i l’espai urbanitzable[44] (...). En aquest sentit, sobre un 1:50.000 es van delimitar les àrees de sòl urbà i urbanitzable segons la qualificació contemplada al Pla Territorial Insular (2003)” (paràgraf 9).

I tant que no es “correspon de forma exacta amb la realitat”. ¿L’espai rural com allò que queda un cop el planejament urbanístic ha definit el sòl urbà i urbanitzable?[45] Doncs així si que anem bé. És a dir, les promocions immobiliàries de plurifamiliars, unifamiliars i d’adossats (més de 90.000 habitatges a Mallorca entre 1995 i 2005 segons el COAB) que infecten l’illa no han estat considerades a l’hora de refutar la meva definició de 3rBT. S’analitza únicament el sòl rústic (13.400 edificis aïllats entre 1987 i 2002) on no s’hi poden construir aquells tipus d’edificis que a mi me serveixen precisament per a definir el 3rBT. Atòmic.

I això que si es llegeix l’epígraf “Delimitació de l’àmbit d’estudi” i les notes que pengen dels seus paràgrafs es pot constatar que l’autor és perfectament conscient de l’error en que està incorrent, de fet aquesta qüestió l’havíem discutit fa anys i l’autor sap perfectament que això és incorrecte. Però és igual, com que l’objectiu era atacar la meva suposada definició de 3rBT -que ell diu que jo havia donat i que jo nego- tot valia, les casetes de sòl rústic o el formatge maonès.

Cal recordar novament que l’antecedent de l’article aquí comentat (Artigues et al. 1992) parlava ja al seu títol de “suelo no urbanizable” i de “poblamiento disperso” i que la seva finalitat era quantificar i analitzar la difusió d’edificacions d’aquest tipus de poblament rural, el dispers, i no el concentrat que quedava classificat com a sòl urbà. Doncs ara se’ns critica que diguem que la residencialització rural sigui una més de les característiques del 3rBT aportant-nos dades i comentaris que afecten únicament el sòl rústic (paràgrafs 38 a 49). El problema és que es segueix fent geografia agrícola o agrària i es parla de rural i, és clar, així ningú no pot entendre res. És més, si algú ho tenia clar s’embullarà.

Crec, benvolgut lector, que malgrat hagis aconseguit arribar al final d’aquestes ratlles, si vols entendre les nostres intranscendents discrepàncies i formar la teva pròpia opinió hauràs de fer un darrer esforç, ho sento però no queda més remei. Hauràs de llegir els textos citats[46] i, a més, hauràs d’obviar els sermons del cap més visible del Col·lectiu Pagès.

Notes

[1] El treball que dóna lloc a aquest article es finança amb el projecte d’investigació titulat "La funcionalización turística de las Islas Baleares (1955-2000): adaptación territorial y crisis ecológica del archipiélago" (SEJ2006-07256/GEOG) de la Direcció General d’Investigació del Ministeri d’Educació i Ciència.

[2] Onofre Rullan és professor de Geografia del DCT de la Universitat de les Illes Balears i membre del grup d’investigació sobre Sostenibilitat i Territori (GIST).

[3] BINIMELIS, J. La difusión residencial en el espacio rural de la isla de Mallorca en la década de los noventa. Nuevas aportaciones para una correcta interpretación del llamado "tercer boom" turístico. Scripta Nova. Revista electrónica de geografía y ciencias sociales. Barcelona: Universidad de Barcelona, 15 de noviembre de 2006, Vol. X, núm. 225 <http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-225.htm>.

En tractar-se d’una revista electrònica que, en imprimir-la, pot ser paginada de molt diferents maneres, hem optat per numerar els 54 paràgrafs de l’article que hi ha entre les “Key words” i les notes. En aquesta numeració de paràgrafs no hem tingut en compte els títols dels epígrafs, els quadres ni les figures amb els corresponents peus explicatius. Així doncs les citacions faran referència al número de paràgraf, nota, figura o taula.

[4] Finalment M. Blázquez no va participar a l’esmentat treball però, a la publicació, li vàrem reconèixer l’autoria de la idea original: “No podemos cerrar esta aportación al estudio del proceso de rurbanización de la isla de Mallorca sin dejar constancia de nuestra más sincera gratitud para con Macià Blázquez quien sugirió la posibilidad de este trabajo y por su ayuda en el recuento del hábitat diseminado en 1973 y 1987 (…)” (Artigues et al. 1992: 43). Val a dir que a l’abans esmentat MTN50 de Mallorca del meu despatx encara es poden veure els números del recompte d’edificacions i qui coneix la meva mala lletra podrà esbrinar quina part d’aquesta feina vaig fer personalment.

[5] Aquest treball és citat incorrectament (paràgraf 2) amb data de 1991 quan tant el congrés com la publicació són del 1992. Tanmateix a la bibliografia final és correctament datat. Així mateix, tan al text com a la bibliografia, es cita com a Binimelis et al. i no com a Artigues et al. quan, si hom consulta l’original, es pot comprovar que els autors apareixem per ordre alfabètic.

[6] Tant és així que el treball del 1992 és incorporat íntegrament, sense citar la procedència, a la seva tesi doctoral. Compari’s sinó les pàgines 15-34, en castellà, de (Artigues et al., 1992) amb –si l’autor o algun membre del tribunal que jutjà la tesi us ho vol deixar llegir- les 191-210, en català, de sa tesi doctoral (Binimelis, 1996).

[7] L’article que comentem cita aquest informe (paràgraf 3) com a (Binimelis Sebastián, Jaume (coord.) et al., 1996). Tanmateix l’esmentat informe, creiem que per error, porta data de l’any anterior, en concret de 15 de juliol de 1995.

[8] Al document referit a Mallorca, l’únic que cita el Col·lectiu Pagès, hom pot comprovar que hi havia un coordinador (J. Binimelis) i un Equip Tècnic format per un assessor científic i tècnic (O. Rullan), dos supervisors cartogràfics i analistes GIS (A. Marcús i J. Manchado) i dos geògrafs que feren feina de fotointerpretació i elaboració cartogràfica (M. A. Escanellas i A. Pons). Tanmateix, en altres parts de l’informe lliurat hi intervingueren també l’arquitecte Àngels Serra i l’economista Antoni Barceló (Rullan-Manchado-Marcús, 1998: 127).

[9] Aquesta reunió, curiosament, es va celebrar a un bar, en concret al Casa Julio de Palma, cantonada dels carrers dels Fideus i de la Prevenció. A aquesta reunió de bar, “punt de partida de la carrera acadèmica dels alumnes aplicats” (paràgraf 1), hi assistirem l’autor d’SN-225, J. Manchado i jo mateix.

[10] De l’assaig del 2002, com dic al prefaci (Rullan, 2002: 15), en vaig fer la primera redacció entre 1995 i 1999 malgrat la publicació no sortís fins tres anys més tard. A l’esmentat assaig de 2002 el nom de J. A. Guijarro hi apareix 41 vegades citat, especialment tot comentant la seva magnífica tesi (Rullan, 2002: 64-72). Una tesi que vaig llegir, òbviament, abans de 1995 i la metodologia de la qual ja coneixia des del 1988 arran de la coordinació de l’estudi sobre la serra de Tramuntana.

[11] Vegeu la nota 6 del text de (Rullan-Manchado-Marcús, 1998: 129).

[12] Ni a la tesi doctoral de l’autor (Binimelis, 1996), ni a la publicació del 2002 (Binimelis, 2002), ni tampoc a l’Scripta Nova número 225 he trobat cap referència a l’obra de Guijarro, però he de reconèixer que no conec totes les seves publicacions.

[13] Val a dir que a la nota 2 d’SN-225 hi ha una imprecisió, un error i una tendenciosa insinuació sobre la procedència de la idea original dels treballs que comentem que convé aclarir per deferència als lectors que vulguin comprovar el que diem. La imprecisió, es refereix al títol de la revista on nosaltres publicarem els resultats (Rullan-Manchado-Marcús, 1998). Es tracta de Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, correctament citat a la bibliografia però no així al text (nota 2). L’error es quan, per un altra banda, és parla de la traducció al català de l’esmentat article al Bolletí de Geografia Aplicada (Rullan-Manchado-Marcús, 1999), una revista de la qual es diu que només n’ha sortit aquest número “el de la seva estrena” quan, en realitat n’han sortit 4 en tres volums (el 3/4 és volum únic). Quan a la tendenciosa insinuació si voleu esbrinar amb claredat el rerafons d’aquest thriller, més que “demanar als distints autors”, el que us aconsellaria és que es llegíssiu tots els treballs citats amb especial atenció a les dates de lliurament i/o publicació i, al marge de l’opinió dels que som “jutge i part”, us en faceu el vostre propi veredicte.

[14] El motiu d’aquesta suposada “gran dispersió d’esforços” (nota 2) rau en el divorci pactat entre l’Equip Tècnic i el coordinador (vegeu la nostra nota 8) que es va produir poc després de la lectura de la tesi de qui havia figurat com a coordinador de l’informe del 1996. Un divorci que s’ha d’emmarcar dins del context més ampli de les fílies i les fòbies que, a la darrera part del seu mandat, va provocar un antic rector també felanitxer. Per tant, furgar en les causes d’aquesta separació no faria més que despistar i distreure un debat que, pensem, s’ha de centrar en els continguts estrictament geogràfics.

[15] Mentre l’informe original, en la seva part referida a Mallorca, eren 29 pàgines policopiades més un annex cartogràfic de 14 mapes de l’illa, la publicació de 1998 són 19 pàgines amb 11 mapes de les diferents illes i la publicació del 2002, en la seva part referida al tema tractat, són 6 pàgines i escaig amb un mapa de Mallorca on, gràcies a les coordenades UTM que hi figuren, es pot calcular l’escala aproximada: 1/1.277.955.

[16] Les mateixes que s’havien fet servir al treball de 1996 més les que s’havien mostrejat a posterirori d’haver mapificat els resultats per tal de validar els mapes obtinguts per aplicació de la recta de regressió (GAAT, 1995: 28-29).

[17] Aquest exercici, que no s’havia fet el 1996 i que tampoc va fer la segona publicació (Binimelis, 2002), es va dur a terme “como simple ejercicio cartográfico (...). Se trataba de redibujar las tonalidades aumentando la intensidad cromática que las rectas de regresión construyen para el momento actual” (Rullan-Manchado-Marcús, 1998: 140).

[18] Mentre el treball de 1996 es refereix a aquesta àrea amb aquest nom (GAAT, 1996: 27) el del 2002 es refereix al mateix indret com a “un corredor nord-sud. Des de Muro fins a Campos” (Binimelis, 2002: 218) tot i que el text que acompanya ambdós treballs és pràcticament coincident. Per tal d’entendre aquesta aleshores inexplicada “desaparició del nom”, que no de la cosa, haureu de llegir l’epígraf “Sobre l’arc agrícola” que ve més endavant.

[19] Diem del 2002 ja que aquesta data és la que figura al mapa però al text no es cita amb precisió la font utilitzada i, conseqüentment, no es pot saber exactament a quin any correspon la xifra aportada, no es pot avaluar la investigació ja que no es pot saber de quines fonts d’anàlisi es parteix. Al llarg del text es dona un “ball de dates” que va del 2000 al 2002. Mentre per un costat se’ns diu que s’ha fet servir la nova edició del MTN50 apareguda el 2001-2002 (paràgraf 7), per l’altre es diu que s’ha afegit un nou registre a la base de dades 1973-1987 que es diu “edificacions disperses en sòl rústic del 2000” tot i que, tan al text com als mapes, s’usa sempre la data del 2002. No es pot esbrinar quins fulls s’han fet servir ja que el treball no aporta la referència cartogràfica. I la cosa no és banal ja que l’any d’edició ens diu molt poc de la data a la que es refereix exactament el recompte. De fet els darrers fulls del MTN50 de l’IGN que conec s’han editat entre el 2003 i el 2005 però el MTN50 s’elabora a partir d’una generalització del MTN25, l’edició del qual s’ha dut a terme entre el 1998 i el 2003 segons informa la Web de l’IGN. Els vols fotogramètrics del MTN25, que han servit indirectament per a elaborar el MTN50, se suposa que haurien de ser del 1999 ja que les Balears són incloses dins l’anomenada zona I que, segons el pla de vols quinquennals de l’IGN, s’haurien d’haver volat l’esmentat any. Tanmateix alguns fulls del MTN25 porten diferents data de vol fotogramètric. N’hi ha, fins i tot, del 1996 com en els casos que he pogut comprovar dels fulls d’Andratx i Sta. Maria.

[20] La delimitació del sòl rústic o no urbanitzable al treball del 1992 es va agafar de la meva tesi, circumstància que no es pot esbrinar de la lectura d’SN-225 on (paràgraf 10) tan sols es donen les extensions del sòl urbà i urbanitzable procedents d’un article meu (Rullan, 1989) que tampoc no apareix a la relació bibliogràfica del final. La delimitació per al treball que comentem s’ha pres del “fons de dates” (?) del Pla Territorial Insular de Mallorca (nota 7).

[21] Tanmateix encara restaria esbrinar quin “grau d’ús” tenen aquestes edificacions d’aparença residencial; diari?, setmanal?, mensual?, estacional?, esporàdica?...

[22] De fet a SN-225 el meu nom surt 26 vegades. Crec que només soc superat pel propi autor de l’article que n’hi surt 44. Tinc una “densitat d’aparició” semblant al de la paraula “boom” (28) o “arc” (21) i molt per sobre de “Col·lectiu Pagès” (7) i de la resta de membres del nostre departament. I això que no me dedico a la geografia rural, hi ha molts altres geògrafs mallorquins que fa anys que s’han dedicat a aquest tema. Sense anar més lluny el propi director de la tesi de l’autor el nom del qual només surt 2 vegades o, a títol d’exemple, altres geògrafs d’humana o regional com J. Ma. Petrus, P. Brunet o M. Seguí que no hi surten cap vegada. Tan alt índex de citació me serà molt útil quan, en el futur, hagi de sotmetre a avaluació el meu currículum.

[23] L’esmentat informe el vaig dirigir jo mateix, fou coordinat per A. Marcús i, a més, hi intervingueren J. Manchado, M. Llobera, M. Blázquez, J. Llop i B. Bibiloni (GAAT, 1995: 3). La publicació que presentava els resultats més importats veié la llum dos anys més tard (Manchado-Marcús-Rullan, 1997) tot i que, el mateix 1995, vaig publicar un article a la premsa local on donava compte de la singularitat de l’àrea (Rullan, 1995).

[24] Aquest dibuix sembla que no agradà a l’autor d’SN-225 ja que se’ns diu que “al model de Sinclair el pendent de la renda té una altra tipus de pendent i d’inclinació” i que ja abans (1992) de la seva tesi doctoral (1996) “havien aparegut altres alternatives i models per explicar el funcionament dels usos agrícoles del sòl a franges rururbanes dinàmiques” (nota 15). De la inconscient autoinculpació de la segona part de la citació ell sabrà, però quan al retret de la primera, caòtica redacció a part, potser cal recordar que un pendent és el quocient entre la diferència de nivell entre dos punts i la seva distància horitzontal. En conseqüència, tant per conèixer la diferència de nivell com la distància horitzontal cal que les coordenades tinguin escala no qualitativa com vaig fer jo: ordenades amb un no quantificat major-menor renda i abscisses amb un inconcret centre-perifèria. Amb escala qualitativa els perfils i inclinacions resultants no poden ser interpretats en termes de pendent. Per fer-ho caldria quantificar, a més de qualificar, les distàncies entre el centre i la perifèria i la minva-increment de rendibilitat en funció de la distància al centre. Això permetria, efectivament, assolir un algoritme matemàtic del pendent del model amb el que dibuixar perfils i inclinacions. El meu modest coneixement de la geografia rural mallorquina me va impedir treballar en aquesta línia i me vaig haver de conformar, efectivament, amb un simple “exercici d’esquematització gràfica” (nota 15) del que l’autor d’SN-225 havia dit, en prosa, el 1996. Des d’aquí vull animar al Col·lectiu Pagès, molt més bon coneixedor que jo del món rural mallorquí, a la implementació matemàtica del model de Sinclair o del que considerin que encaixa millor (Bryant, Johnston...) amb el món rural mallorquí actual. Només així podrem conèixer “el tipus de pendent que té el pendent” de la rurbanització rústica a l’illa de Mallorca.

[25] Ni a l’informe original del 1995 ni a la publicació de 1997 apareixen aquestes paraules que, recordem-ho, sortiren publicades al suplement dominical Fora Vila Verd. Al llibre que vaig publicar el 2002 aquestes paraules tornen a sortir únicament pel fet que reprodueixo, en un encartament, l’article periodístic de 1995 (Rullan, 2002: 297-9) però no a la part nova de text que s’aporta sobre l’arc agrícola.

[26] L’àrea la definírem J. Manchado, A. Marcús i jo mateix, i no jo únicament com, en una imprecisió més, ens diu l’autor d’SN-225.

[27] I no com un àrea de “sòls profunds i escasses pendents” com se’ns diu en una nova imprecisió (paràgraf 42).

[28] L’esmentada conferència fou un avanç de la segona part del llibre que publicaria el 2002 i que aleshores estava redactant (Rullan, 2002: 107-222). L’esmentada conferència finalment fou publicada amb el títol “De la Cova de Canet al tercer boom turístic. Una primera aproximació a la geografia històrica de Mallorca” (Rullan, 1998).

El mateix any 2002 va aparèixer un treball de geografia del turisme de les Balears on es podia llegir: “D’altres autors ens parlen ja del tercer boom turístic que, a més del litoral, estendria els seus efectes a tot el territori balear (...) (Binimelis, 1996)” (Picornell-Picornell, 2002: 32). Una de dues, o som davant una errada important o no s’havia consultat la tesi del redactor d’SN-225. En realitat, en lloc de (Binimelis, 1996) la citació hauria de dir (Rullan, 1998) tot i que, aquesta darrera referència, no apareix entre les 102 entrades bibliogràfiques que els autors aporten (Picornell-Picornell, 2002: 89-96).

[29] De fet tal circumstància s’esdevé amb els tres apartats fonamentals de l’article. La primera, la de presentació del treball (paràgrafs 1 a 48) ja comença amb la nota 1 que penja del primer paràgraf on es parla de “osmosi intel·lectual”. La segona, la dedicada al 3rBT (paràgrafs 30 a 41) també comença amb un paràgraf d’on penja la nota 9 on es denuncia la manca de referència a la teoria del cicle de vida i una suposada pretensió propagandística de l’expressió tercer boom turístic. Finalment, la tercera part del treball dedicada a l’arc agrícola (paràgrafs 42 a 54) torna a començar intentant ridiculitzar la suposada “descoberta”. Es a dir, en comptes de presentar aquestes crítiques al final de cada part, com a conclusions, es presenten al començament, com a postulats. L’autor ja te la crítica elaborada prèviament i frisa tant de llançar-la que es no pot esperar a exposar els seus suposats arguments. El que dèiem abans, ens sembla que s’hagués arribat a les mateixes conclusions amb un treball sobre el formatge maonès.

[30] Entre ells el Col·lectiu Pagès que, sense dubtar-ho, ens informa taxativament que aquestes fluctuacions de la demanda turística i immobiliària que els “erudits locals” anomenem booms s’enquadra dins els “cicles de vida de les destinacions turístiques” (nota 9). Cap dels altres 14 models que Dianne Dredge (1999: 399) ha inventariat, el bo és el model de cicle de vida del destí que, fa 27 anys, R. W. Butler proposava des de les pàgines del Canadian Geographer (Butler, 1980). Ah, molt be, doncs ja ho sabeu els que us dediqueu a la geografia del turisme, no perdeu temps amb models diferents al del cicle de vida que el Col·lectiu Pagès, comptant edificacions aïllades del MTN50, ha descobert que tots els altres modelitzadors de les destinacions turístiques anaven malament.

Bromes a part, el que sembla constatat és que “la curva del ciclo de vida sólo puede considerarse una agregación realmente representativa si todos los turistas son repetitivos. Si se incorporan los turistas no repetitivos al mercado, el modelo del ciclo de vida deviene una aproximación estadística o una caricatura del mundo real, tanto más distorsionada cuanto mayor es la proporción de estos últimos, hasta un punto que el modelo colapsa totalmente” (Lundtorp-Wanhill, 2001: 381). I quants “turistes repetitius” tenim a les Balears?, doncs sembla que “una tercera part dels turistes ve una sola vegada i no sol tornar, una altra tercera part sol venir cada any i, un altre terç, o bé sol combinar la vinguda a les Balears amb altres destinacions, o bé no surt de vacances” (Sastre, 2002: 444). Vosaltres mateixos.

[31] La corba de creixement logístic (Haggett, 1988: 324) no és més que l’aplicació a la vida de les destinacions turístiques de la corba logística del creixement de les poblacions descrites des de les ciències naturals per Verhulst el 1845 (Dajoz, 1979: 246) i, posteriorment, adaptada per moltes altres disciplines. Entre elles la sociologia i la geografia urbana que, des de mitjans segle XX, en treballar la població de les àrees urbanes va adaptar i adoptar la metodologia de l’ecologia factorial o la teoria de la difusió espacial de Hägerstrand, publicada originàriament a Suècia el 1953 i no traduïda a l’anglès fins el 1968. Tres dècades més tard de l’arribada a la geografia de la corba logística del creixement descrita al segle XIX, aquesta arribaria també a la geografia del turisme amb el treball de Butler (1980).

[32] Després d’haver descrit el 3rBT (1997-8) vaig estar 4 anys (1999-2003) fora de la vida acadèmica. Va ser precisament a partir del retorn a la Universitat quan vaig començar a treballar sobre aquesta qüestió. Fruit d’aquesta feina va ser el treball d’investigació que vaig presentar a les proves d’habilitació a CU d’AGR (Rullan, 2006) dia 1 de març de 2006, vint-i-dos dies abans que l’autor d’SN-225 lliurés la seva primera versió de l’article que comentem. Un article on l’autor d’SN-225, “des de darrera [...] albira l’esperança” (segon paràgraf de la nota 1). Òbviament el Col·lectiu Pagès no tenia perquè conèixer el meu treball d’investigació ni tampoc que me presentés a cap habilitació. Aquell treball, adaptat a les diferents exigències editorials, és actualment en premsa.

[33] Com la de la osmosi inversa per al cas que ens ocupa.

[34] David Harvey i Giovanni Arighi han usat també aquesta expressió als seus escrits (Harvey, 2003: 77; Arighi, 2004: 528).

[35] Potser seria interessant que algú investigués la possible influència de l’obra schumpeteriana en l’elecció del mot “boom” per part dels erudits locals de l’època del primer boom.

[36] Si la voleu consultar la trobareu entre les pàgines 422 i 423 i no només a la 423 com s’indica al paràgraf 31.

[37] L’esmentat article és incorrectament citat a SN-225. El títol és “Crecimiento y política territorial en las Islas Baleares (1955-2000)” i no “Política territorial en las islas Baleares”.

[38] Aquí tornem a tenir un ball de xifres important. No sabem d’on es treu la xifra d’increment de “19.807 noves edificacions” (paràgraf 24) per al període 1973-1987 ja que, segons la publicació del 1992, el 1973 eren 36.871 i el 1987 s’assoliren les 53.354 la qual cosa suposa un increment de 16.483 (Artigues et al., 1992: 17, 24 i 26) i no de 19.807. Pel que es diu al paràgraf 24 d’SN-225 es pot deduir que les dades que maneja el Col·lectiu Pagès per al 1973 i 1987 són, respectivament, 33.974 i 51.538. Potser el Col·lectiu Pagès ha repetit el recompte i ha descobert que ens n’havíem oblidat 3.324? Seguim, aquí també, sense saber amb quines dades s’ha estat treballant.

[39] De fet no s’aplica el mateix criteri quan, al paràgraf 5, l’autor parla de la, segons ell, menor incidència del turisme rural i l’agroturisme “dins el medi rural”. Segons les dades aportades aquest s’hauria incrementat des de finals del 1990 al 2002 en un 210 per cent, però ara els valors relatius de les dades no deu ser convenient que siguin valorades.

[40] Tanmateix, per tal poder comparar els fulls del MTN50 anteriors a 1998 amb els posteriors, caldria esbrinar les diferències que hi pugi haver entre el criteri de simbolització del fotointerpretador anterior al 1998 i el criteri de simbolització (automàtica?) de les generalitzacions posteriors a aquesta data. Hem de suposar que, malgrat no ho manifesti, el Col·lectiu Pagès ho ha fet ja que, en cas contrari, seriem davant una errada metodològica que invalidaria tot el treball.

[41] Per tal d’assegurar-nos que aquestes figures són sòl rústic hem consultat el Pla Territorial de Mallorca a http://www.conselldemallorca.net/sit/ptm/viewer.htm [28 de desembre de 2006].

[42] No és aquí tampoc el moment d’explicar a l’autor d’SN-225 la diferència entre el que és un fòssil guia i el que crec que ell ha entès, és a dir, el fòssil més abundant.

[43] I si algú ens porta alguna citació que apunti en sentit contrari, des d’aquí ja acceptem la crítica per anticipat. Jo no recordo haver-ho escrit mai tot i que, potser, a finals de la dècada del 1990 no negaré que en algun debat o conversa les meves afirmacions puguin haver fet pensar que la residencialització del sòl rústic fos el més important del 3rBT i que la idea de fòssil guia fos entesa, a més, com a sinònim de fòssil més abundant. Si de les meves paraules en alguna ocasió se n’ha pogut extreure tal interpretació, repeteixo, ara mateix me desdic. L’explicació d’aquesta hipotètica exageració, d’haver-se donat, podria venir de dos orígens diferents. El primer per mor del debat social en el que sovint m’he vist implicat a l’hora de combatre l’edificació residencial dins sòl no urbanitzable i que, precisament, va tenir un dels punts més àlgids cap a 1997 (el mateix any de la conferència de Can Tàpera) arran de l’aprovació de la llei balear de sòl rústic. En segon lloc, potser al seu moment me vaig veure massa influenciat pel que veia quan acompanyava un antic amic en les sortides de treball de camp quan aquest preparava la seva tesi doctoral.

[44] Aquí, pacient lector, si vols entendre res has de llegir sòl urbà i sòl urbanitzable.

[45] El tema es complica si tenim en compte que el sòl urbà i urbanitzable és del 2006 (paràgraf 10) i les edificacions aïllades d’una data indeterminada d’entre finals dels 90 i 2002.

[46] Segurament tindràs dificultats per a localitzar alguns textos si segueixes les citacions i referències bibliogràfiques d’SN-225 per mor d’imprecisions i alguna omissió. En aquest treball he assenyalat totes les que he advertit amb la qual cosa, si decideixes consultar les fonts originals, t’aconsello usis les referències que apareixen al present article. Jo no crec, com defensen alguns, que es tracti d’errates, imprecisions i inconcrecions terminològiques fetes expressament per tal d’embullar la troca i evitar que el lector pugui esbrinar que hi ha de cert i de ficció malintencionada en el que cadascun de nosaltres esposem. Ho atribueixo, més aviat, al treball fet “a grapades” de qui signa l’article, la qual cosa me posa en alerta a l’hora de valorar tota la resta de la seva obra que fins ara, i hi ha molta gent que m’ho ha sentit defensar, havia considerat prou digna.

AGUILÓ, E., BARDOLET, E. i SASTRE, A. El turismo en las Baleares. Palma: CGI/CEH/Banca March, 1981. 158 p.

ARIGHI, G. Spatial and other “fixes” of historical capitalism. Journal of World Systems Research, 2004, vol. X, nº 2, p. 527-539.

ARTIGUES, A. A., BINIMELIS, J., RUIZ, M. i RULLAN, O. Los SIGs y el suelo no urbanizable. Análisis del poblamiento disperso en Mallorca. In V Coloquio de Geografía Cuantitativa. Zaragoza: Universidad de Zaragoza, 1992, p. 9-45.

BARCELÓ, B. Las islas Baleares. In Conocer España. Geografía y Guía. Pamplona: Salvat S.A. de Ediciones, 1973, vol. 2, Cataluña-Baleares, p. 130-300.

BENNÀSSAR, B. Boom turístico. ¿Por qué? ¿Para qué?, Vida Nueva, 1972, nº 819, p. 22-29. Reeditat a Procés al turisme. Turisme de masses, immigració, medi ambient i marginació a Mallorca (1960-2000), Palma: Lleonard Muntaner editor, 2001. p. 74-82.

BLÀZQUEZ, M., MURRAY, I. i GARAU, J. M. El tercer boom. Indicadors de sostenibilidad del turisme de les Illes Balears 1989-1999. Palma: Lleonard Muntaner, 2002. 427 p.

BINIMELIS, J. El procés de rururbanització a Mallorca. Palma: tesi doctoral inèdita, Universitat de les Illes Balears, 1996. 1146 p. en tres volums + un mapa a escala aproximada 1/199.601.

BINIMELIS, J. Canvi rural i propietat estrangera a Mallorca. In PICORNELL, C. i PICORNELL, M. L’espai turístic. Palma: INESE, 2002, p 207-236.

BISSON, J. La utilización del suelo en las Baleares. Boletín de la Cámara Oficial de Comercio Industria y Navegación, 1964, nº 643, p. 61-76.

BISSON, J. La terre et l'homme aux iles Baleares. Aix-en-Provence: EDISUD, 1977. 416 p.

BUADES, J. On brilla el sol. Turisme a Balears abans del boom. Eivissa: Res Pública Edicions, 2004. 253 p

BUTLER, R. W. The concept of a tourist area cycle of evolution: implications for management of resources. Canadian Geographer, 1980, vol. 24, nº 1, p. 5-12.

DEFFONTAINES, P. Islas Baleares. In Geografía de España y Portugal, Vol. IV. Barcelona: Montaner y Simón, 1967, p. 173-227.

DREDGE, D. Planificación y diseño de destinos turísticos. Annals of Tourism Research en Español, 1999, Vol. 1, nº 2, p. 394-414.

EQUIP TRAMUNTANA. Pla Territorial Parcial de la Serra de Tramuntana. Fase d'Informació i Diagnòstic. Palma: Conselleria d'Obres Públiques i Ordenació del Territori - Universitat de les Illes Balears, 1988. 6 volums de text + 1 volum de mapes + Apèndix + Carpeta de mapes.

GAAT. Gabinet d’Anàlisi Ambiental i Territorial. El medio físico de las Islas Baleares. Palma: Govern Balear, 1995. 65 p. policopiades + 3 atles de mapes.

GAAT. Gabinet d’Anàlisi Ambiental i Territorial. Estudi sobre la problemàtica del Sòl No Urbanitzable de les Illes Balears. Dinàmica ocupacional del SNU. Palma: Govern Balear, 1996. Informe per a les Directrius d’Ordenació Territorial dividit en 4 parts lliurades separadament: Anàlisi formal (Illes Balears), Anàlisi funcional (Mallorca), Anàlisi funcional (Menorca i Pitiüses), Proposta d'Ordenació.

GUIJARRO, J. A. Contribución a la bioclimatología de Baleares. Palma: tesi doctoral inèdita, Universitat de les Illes Balears, 1986. 282 + 301 p.

HAGGETT, P. Geografía. Una síntesis moderna. Barcelona: Ediciones Omega, S.A., 1988. 668 p.

LUNDTORP, S. i WANHILL, S. La teoría del ciclo de vida del destino turístico. Procesos de generación y estimación. Annals of Tourism Research en Español, 2001, vol. 3, nº 2, p. 364-383.

MANCHADO, J., MARCÚS, A. i RULLAN, O. El Medio Físico de las Islas Baleares: soporte de las Directrices de Ordenación Territorial. Investigaciones Geográficas, 1997, nº 18, p. 19-40.

MARCÚS, A. Estimation of soil´s surface physical properties using LANDSAT TM data in es Pla de Sa Pobla-Muro (Mallorca). Aberdeen: Tesi de Master of Science en "Environmental Remote Sensing" inèdita, University of Aberdeen. 1991. 119 p. policopiades.

NAVINÉS, F. El turismo en las Baleares: 1960-81. El Campo. Boletín de información agraria, 1985, nº 100, p. 96-99.

PASTOR, B. Maria de la Salut: un exemple de canvi de paisatge dins el Pla de Mallorca. Mayurqa , 1976, nº 16, p. 181-194.

PICORNELL, C. El Turisme com articulador de la dependència a les Illes Balears. Palma: Centre d'Estudis Socialistes Gabriel Alomar, 1978. 37 p.

PICORNELL, C. i SEGUÍ, J. Ma. Geografía humana de les Islas Baleares. Barcelona: Oikos-Tau, 1989, 182 p.

PICORNELL, C. i PICORNELL, M. L’espai turístic de les Illes Balears. Un cicle de vida d’un àrea turística? Evolució i planificació de la darrera dècada”, In PICORNELL, C. i PICORNELL, M. L’espai turístic. Palma: INESE, 2002, p. 31-96.

ROSSELLÓ, V, Ma. Les Illes Balears. Resum geogràfic. Barcelona: Barcino. 1977, 198 p.

RULLAN, O. MANCHADO, J. i MARCÚS, A. La captación del gradiente residencial en suelo rústico. Una propuesta metodológica ensayada en la Islas Baleares. Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, 1998, nº 115, p. 125-144.

RULLAN, O., MANCHADO, J. i MARCÚS, A. La captació del gradient d’ocupació residencial en sòl rústic: una proposta metodològica assajada a les Illes Balears. Geografia Aplicada, 1999, nº 1, p. 53-71.

RULLAN, O. La previsió de sòl a Mallorca: una variable condicionada pel turisme i la segona residència. Treballs de Geografia, 1989, nº 42, p. 117-128.

RULLAN, O. La descoberta de l’Arc Agrícola. Fova Vila Verd. El Día del Mundo, 1995, 10 de desembre de 1995, p. 7.

RULLAN, O. De la cova de Canet al tercer boom turístic. Una primera aproximació a la geografia històrica de Mallorca. In El medi ambient a les Illes Balears. Qui és qui?. Palma: Caixa de Balears “Sa Nostra”/Obra Social i Cultural, 1998, p. 171-213.

RULLAN, O. Crecimiento y política territorial en las islas Baleares (1955-2000). Estudios Geográficos, 1999, nº 236, p. 403-442.

RULLAN, O. La construcció Territorial de Mallorca. Palma: Ed. Moll, 2002, 435 p.

RULLAN, O. Posibilidades y probabilidades de crecimiento residencial. Geografía del cambio territorial reciente en las Islas Baleares. Palma: treball d’investigació inèdit presentat, defensat i debatut a les proves d’habilitació a CU d’AGR, 1 de març de 2006, 185 p. policopiades.

SASTRE, A. Perfils i motivacions turístiques (II). In PICORNELL, D, SASTRE, F. I SERRA, S. Turisme i societat a les Illes Balears. Palma: Govern de les Illes Balears-Grup Serra, 2002, vol 1, p. 433-448.

EDIFICIS AÏLLATS O RESIDÈNCIES?, ÀREES SINGULARS O REGIONS ÚNIQUES?, “BOOMS” O DESENVOLUPAMENTS?, ESPAI RURAL O SÒL RÚSTIC?[1]

Els antecedents del treball

Els resultats i les conclusions que es pretenen encarrilar amb la continuació de l’estudi de 1992

Sobre l’arc agrícola

Sobre el tercer boom turístic

Notes