(Article publicat a la revista Carrer, nº 92, setembre-octubre del 2005, p. 9. http://www.lafavb.com/pdfs/carrer_92/92_09.pdf

Segons l’indicador d’accessibilitat a l’habitatge de l’Agenda 21 de Barcelona, l’any 2003 per adquirir-ne un calia destinar el 57% de la renda familiar disponible mitjana, un cop descomptades les bonificacions fiscals. Mentre la renda mitjana de les famílies catalanes va augmentar un 33% entre els anys 1995 i el 2002, l’habitatge s’encarí a Barcelona un 70%. Els lloguers també han experimentat una alça pronunciada i, a més, cada cop resulta més difícil trobarne. El 1981 la meitat del habitatges de la ciutat eren en propietat, i un 46% de lloguer. El 1991 ja només estava llogat el 36% del parc d’habitatges de Barcelona, i un 29% el 2001 (que, tanmateix, encara suposa el major percentatge de tota Catalunya).

El lloguer mitjà era de 9,6 euros/m el 2003, és a dir 576 euros mensuals per un habitatge de 22- 60 m2 o 864 euros per un de 90 m2 . La bombolla especulativa immobiliària es trasllada, com una mena de terratrèmol, cap a la resta de la regió metropolitana on l’esforç per adquirir un habitatge ja exigeix el 42% de la renda mitjana. A més, en aquesta mena d’afers les mitjanes són una ficció estadística. L’any 2004 una llar amb uns ingressos que només fossin 3,5 vegades el salari mínim hauria hagut de destinar a habitatge el 87% del seu pressupost si visqués a Barcelona, el 61% a l’àrea metropolitana, i el 41% a la resta de Catalunya. Dedicar a l’habitatge un percentatge superior al terç de la renda disponible és una situació de veritable alarma social.

Hem de considerar la situació de l’habitatge el pitjor indicador d’insostenibilitat de la nostra ciutat, encara que molta gent no ha après encara a relacionar com cal les dimensions ambientals amb les socials. Per un cantó es tracta d’un problema econòmic que recau desproporcionadament sobre determinats col·lectius que, per edat o manca de xarxa familiar, no poden esquivar els preus usuraris de l’habitatge mitjançant alguna herència o uns ingressos prou alts per pagar una hipoteca. D’altra banda aquesta situació provoca un seguit d’efectes socioambientals nefastos i bloqueja l’avenç cap a escenaris ecològicament menys insostenibles.

L’efecte directe més evident és l’expulsió de la ciutat de molta gent jove amb ingressos massa baixos o precaris per sostenir aquell nivell de despesa en habitatge. Barcelona va arribar a tenir 1.752.627 habitants el 1981, però ara amb prou feines arriba al milió i mig de residents empadronats. Un quart de milió de persones desplaçades cap altres indrets equival a tota la població que tenien el Maresme o el Vallès Oriental quan va començar l’èxode. No ha estat només Barcelona, totes les ciutats de la primera corona metropolitana han acabat perdent població. Aquesta explosió metropolitana ha provocat un enorme consum de sòls agroforestals i espais lliures. De 1992 a 1997 el sòl urbanitzat va saltar de 46.700 a 52.000 hectàrees, mentre la població total de la regió metropolitana no creixia. El 60% d’aquell sòl –22.000 hectàrees, gairebé com trenta Eixamples de Barcelona— corresponia al patró de baixa densitat de la urbanització difusa, on només hi viu un 16% de la població metropolitana.

Això ens recorda que una part de l’èxode el composen també famílies d’alt poder adquisitiu que cerquen entorns més exclusius, per a què als seus impostos o espais comuns no hi tinguin accés altres més pobres. S’estima que un 20 ó 30% de tots els nous habitatges van a parar a la bossa de residències secundàries o buides en espera de majors plusvàlues. Darrere l’altre 70 ó 80% hi ha, però, unes necessitats socials d’habitatge cada cop més peremptòries i desateses que l’endarreriment de l’edat d’emancipació, i l’arribada d’importants contingents migratoris, segueixen de moment mantenint a l’alça. En cap cas es pot dir, però, que l’encariment respongui a una manca de sòl edificable: el 1997 encara hi havia 18.500 hectàrees en espera d’urbanitzar-se –equivalents a 25 Eixamples—, la meitat de les quals amb baixa densitat d’edificació. L’explosió segregadora ha multiplicat la distància entre treball i residència, ha disparat la mobilitat obligada i la dependència del cotxe, i ha esperonat els consums d’aigua i energia a les zones de cases unifamiliars amb piscines i jardins privats. Gairebé la meitat dels cotxes que circulen i reclamen aparcament a Barcelona són d’aquesta gent que hi treballa de dia però viu, o dorm, a fora la ciutat.

Hi ha una altra connexió oculta entre la situació d’alarma social i els efectes ambientals insostenibles del problema de l’habitatge: el bloqueig de qualsevol canvi important en els patrons de consum. És impossible entendre com s’ha pogut aguantar fins ara l’enorme encariment de l’habitatge sense tenir en compte que, simultàniament, la despesa alimentaria ha caigut del 28% de la cistella de la compra familiar que encara suposava el 1980, a només un 18% el 2005. Massa poques vegades ens adonem dels graus d’explotació i violència social, i de degradació ambiental, què hi ha al darrera d’aquell abaratiment real de les coses més importants de la vida. No es pot avançar cap escenaris socialment més justos i ecològicament més sostenibles sense tornar a donar el valor que mereixen l’aigua, l’aliment, l’energia o el tractament dels residus.

Fins i tot sense caminar cap a la sostenibilitat l’energia, els residus i l’aigua ja comencen a encarir-se per l’esgotament i la degradació dels recursos. Davant aquesta realitat, i el bloqueig insostenible en què vivim, moltes administracions –i especialment les més conservadores— tenen la temptació de traslladar una part creixent de la factura als impostos generals que paga tothom, independentment de si consumeix molt o poc, o de si genera més o menys residus. Això ja ha començat a passar, i a més d’una presa de pèl a la ciutadania sempre acaba suposant que els pobres i els qui viuen més frugalment subvencionen forçadament als rics i malbaratadors.

Si volem fer possible un altre món més just i sostenible, haurem d’aprendre a donar més valor a les coses bàsiques com l’aigua, l’energia i l’aliment, fent-losun espai mésgran a la cistella de consum. És evident que això no serà viable si, a la vegada, no tornem a reduir la despesa en habitatge per sota del trenta per cent de la renda familiar. Per aconseguir-ho cal posar fi a la sangonera de l’especulació immobiliària. Les eines per fer-ho possible les haurem de cercar analitzant, a la vegada, els fluxos de diner que circula pel mercat i els que passen per les comptes de la Hisenda Pública. No únicament una de les dues cares de a moneda.

Aquí rau una de les tasques més importants que ens han de fer treballar plegats al moviment ecologista, veïnal, sindical, i el de consumidors o consumidores conscients i responsables. Aturar l’especulació, refrenar la febre constructora, reorientar la despesa pública des del foment de la usura immobiliària cap a l’habitatge social de lloguer, preservar els espais lliures i garantir els serveis socials per a tothom. Construir, en definitiva, un sistema de ciutats socialment justes i acollidores que redueixin la mobilitat obligada, que ofereixin uns bons serveis de transport públic, d’aigua i energia netes, i de recuperació de residus. Aquest és el nostre objectiu comú. Per abastar-lo hem de deixar de mirar l’Estat i el mercat com si fossin dos móns separats. La clau del problema, i de la solució rau, en les diverses formes de connectar-los.

UN REGAL PÚBLIC ALS ESPECULADORS

Les estadístiques dels organismes internacionals ja fa temps que adverteixen de la insostenible febre constructora i el gravíssim problema d’accés a l’habitatge a Espanya. Tenim les xifres récord a Europa en habitatges en propietat, del quals gairebé una tercera part són segones residències o estan buits. També som el país que més inversió destina a una construcció que, tanmateix, està resultant més destructora que un bombardeig: som el país amb un parc d’habitatges més “jove”, que més ha destruït el seu antic patrimoni.

Però és menys conegut el fet que l’Estat espanyol figura, al costat de Dinamarca, a la capçalera dels països que més despesa pública dediquen a promoure l’adquisició d’habitatge. Impossible? Doncs no, si comptem el que costen les desgravacions fiscals que la Hisenda Pública deixa d’ingressar. El misteri s’acalareix quan ens adonem que a Espanya els subsidis indirectes a través de desgravacions representen el 82% de la despesa pública en habitatge, mentre a Europa són els ajuts directes a l’habitatge social els que suposen un 75% de mitjana. Amb l’actual poder de mercat que acaparen els promotors, està demostrat que qualsevol augment indirecte de la capacitat de pagar habitatges, com la rebaixa de l’interès hipotecari, no fa altra cosa que augmentar-ne el preu. Aquella despesa pública tan gran esdevé, per tant, un regal als especuladors. Sense que l’Estat recuperi aquests diners, i els destini a ajuts directes a l’habitatge social, mai no serà possible acabar amb aquesta situació perversa.

L’HABITATGE A ESPANYA: “A QUI TINGUI SE LI DONARÀ”
 

A. Llocs de treball ocupats per residents en altres àrees (entrades).

B. Llocs de treball ocupats perresidents de la mateixa àrea(viatges interns ).

C. treballadors que treballen en altres àrees (sortides)
B+C= població treballadora que viu en una àrea
B+A= llocs de treball a l'àrea. (totes les dades en milers).

Volver al menú principal