M.Carmen Olivé Ferrer

PRESENTACIÓ


Hola! sóc la Carmina, nascuda a la postguerra, en una família humil catalana de fortes creences religioses. La petita dels grans, la sisena de vuit, i la gran de les petites...

 

No pretén ser un embarbussament, senzillament o de manera complexa descriure el meu rol familiar en la perspectiva dels germans. Si la posició orienta lligams i relacions particulars, potser ens apropa al pensament complex i reflexiu. Quin paper s'espera de la gran de grans? Quin paper s'espera de la gran de les petites, quan a més han passat com qui diu 20 anys de la gran a la petita… del 1946 al 1964, hi ha hagut molts canvis! En aquest context, sens dubte, vaig a escola de monges, on les germanes que em precedeixen són un exemple de rendiment escolar i d'actitud esperada. La meva trapelleria, i que per estar amb l'àvia no vaig a escola fins els 6 anys, fan de la meva primera experiència escolar una nebulosa ambivalent. Recordo un dia, una rotllana feta de nenes uniformades, organitzades per ordre d'alçada, amb un llibrot a la mà i l'obligació de llegir un paràgraf cadascuna. Tinc la imatge i crec que vaig llegir també, tot i que no tenia consciència de que en sabia. Un altre repte va ser l'aprenentatge de les taules de multiplicar, un caramel llarg era la recompensa, jo de memòria no en tinc, ah! Tinc un truc, si hi poso música se'm queda... per tant, primer hi vaig posar la música, i quan ja la tenia apresa hi vaig anar posant lletra als nombres, lletra als nombres musicats!

Començo el batxillerat superior a un institut, no m'hi adapto, tanta protecció anterior em dificulta la volada. Canvio al segon curs i, posteriorment, entro amb molta il·lusió a fer el que en aquell moment en deien ATS, tot i que el que jo volia fer, el que jo volia era: SER INFERMERA! La vida transcorre interessant, els estudis, els primers amors, i una sortida professional engrescadora: Un Hospital de tercer nivell. En aquest hospital m'incorporo més o menys amb 20 anys, els deu primers esdevenen creatius en quan a la meva formació personal i professional. Medicina interna i medicina infecciosa seran les especialitats en les que treballaré regularment, tot i que amb inclusions a d'altres que m'enriqueixen: urgències, cardiologia, oftalmologia, cirurgia cardiovascular, neurologia... qui més qui menys, per experiència pròpia ha viscut situacions de salut particulars, jo les vivia intentant desenvolupar aptituds i actituds professionals, que tot i ajudar l'altre i implicar-me amb el que feia, em permetessin sobreviure a la mort, al dolor, al patiment de gents que algunes encara recordo: la Sílvia , la Valentina , el Joan, els germans Poyatos... gràcies.

La feina era fixa, vaig entrar un setembre i l'octubre següent signava la plaça en propietat, no obstant això, en passar el temps, el meu pensament era: jo aquí no em vull jubilar... Ha arribat el moment que vull ser mare i l'horari de dotze hores a dies alterns no em sembla adequat per exercir, aconsegueixo una plaça al mateix hospital al servei de Formació contínua amb horari de matí. És un temps que recordo com de formació pròpia i en el qual neixen la meva filla i el meu fill, hi seré durant set anys i opto a una plaça a una escola d'infermeria, amb el temps tinc sensació de “más de lo mismo” El començament per mi va ser molt dur, sense especificar, vaig sobreviure per que la feina m'apassionava... si era, i em sentia infermera, aquest entusiasme el podia traslladar a l'alumnat, pensava jo... Faig intents d'estudiar pedagogia a la UNED... impossible! Les companyes comencen a fer Antropologia, a mi m'agrada l'Antropologia, però què hi faig jo si sóc infermera docent? Quan hi ha la possibilitat de fer el segon cicle d'infermeria m'hi apunto... viatges a Tarragona, el tren, el mar, l'escola, el professorat, les companyes, el dinar... quina sensació d'aliment alliberador! amb el temps que feia que tenia la sensació de donar, donar i donar ... i els dubtes també, les incerteses, m'ensortiré? Tornar a fer un examen, veure el teu nom a una llista i al costat una qualificació... la memòria que sempre l'he tingut de vacances... Vaig fent camí i l'entusiasme em retorna de la connexió que vaig establint amb allò que estudio i que puc incorporar a la meva vida, a aquesta vida compartida, a aquesta vida que portem les dones i que inclou allò que som com dones, com mares, com professionals, com docents... em serveix per aquesta vida plena i inclusiva en la qual incorporem tots els nostres jos en harmonia!

L’aposta va ser clara per mi, tot i que els comentaris que sentia als cercles més propers era que allò que feia no em serviria per a res... jo contestava, jo responia, que si de cas, ho havia de dir jo... si et mous amb perspectives diferents, els conceptes tenen significats diferents també i el llenguatge es fa incomprensible i no permet la comunicació, tot i que jo interpreto que ells diuen: no et serveix pel poder.... no m’interessa aquest poder! Després d’aquest segon cicle, una titulació europea cercant la possibilitat d’incorporar-me de nou “al redil” i aquí amb molta il·lusió, per disposar del temps, l’espai i l’orientació per seguir donant allò pel qual en definitiva et paguen... per tant a distribuir justícia i aquí incorporaria el pensament del professor Contreras, de tal manera que em permeti alliberar el meu desig d’educar.



< TORNAR

Presentació



Grup d'Innovació en l'Orientació i Tutorització dels estudiants d'Infermeria.


CONTACTE
Departament d'Infermeria de Salut Pública, Salut Mental i Maternoinfantil.




LOCALITZACIÓ
Campus de Bellvitge
Pavelló de Govern
c/ Feixa Llarga, s/n
08907 L'Hospitalet del Llobregat
Tf: 934 024 234
Fax: 934 024 297 - 934 024 216