UB

C. BUENACASA, «Un exemple de la caritat cristiana a l'Església primitiva: la manumissió dels esclaus a Hispania segons les fonts dels segles IV-VII», Annals de l'Institut d'Estudis Gironins 38 (1996-1997), pp. 1231-1243.

UN EXEMPLE DE LA CARITAT
CRISTIANA A L'ESGLÉSIA
PRIMITIVA: LA MANUMISSIÓ
DELS ESCLAUS A HISPANIA
SEGONS LES FONTS DELS SEGLES
IV-VII1

CARLES BUENACASA PÉREZ*




Una vegada l'Imperi romà va reconèixer oficialment la legalitat de
la religió cristiana, aquest no va poder escapar ja a la influència de la seva
moral. L'Església no podia restar impassible davant la institució de l'escla-
vitut. Ara bé, com podia aquesta tractar d'abolir un dels pilars sobre els
quals descansava l'economia de l'Imperi i, fins i tot, la seva pròpia2?. El
gran repte de l'Església fou, aleshores, adaptar les seves creences a aques-
ta situació tan contrària a les idees que en un principi predicava, però que
era totalment imprescindible dins les estructures del món antic. Fer desa-
parèixer aquesta pràctica hauria trasbalsat de dalt a baix la societat roma-

* Universitat de Barcelona
1 Aquest estudi ha estat portat a terme gràcies a la concessió d'una beca de Formació de
Personal Investigador (FI/1.026) i del projecte d'investigació PS94-0242 subvencionat per la DGICYT.
2 L'Església no podia prohibir la possessió d'esclaus, ja que no només els clergues en tenien
a títol privat, sinó que les esglésies mateixes en tenien gran quantitat. De fet a final del s. V, l'es-
glésia de Roma en tenia milers a les seves terres de Sicília: MARAVAL, P. (1970): "L'Église du IVème
siècle et l'esclavage", Studia Moralia, 8, p. 319-346, p. 328.

1231
CARLES BUENACASA


na3. Per tant, l'actitut de l'Església prendrà una doble dimensió. D'una
banda, la justificarà i, de l'altra, cercarà la manera de millorar-la4.
L'esclavitut és explicada pels grans autors cristians del segle V, Gregori de
Nazianz, Agustí o Joan Crisòstom com a resultat del pecat5, per la qual
cosa ells prediquen el sotmetiment de cada esclau a la voluntat divina6.
Al mateix temps, però, que l'Església pretèn fer més humana la rela-
ció entre l'amo i l'esclau7, el cristianisme va introduir un nou concepte dins
la legislació romana baix-imperial, el de la charitas8. Ara bé, les mesures
legals més humanitzades en matèria d'esclavitut, no van partir del no-res,
ja que alguns emperadors anteriors a Constantí I, influenciats per les con-
cepcions estoiques, ja havien preparat el camí9.

3 Cf. CARON, P. G. (1983): "L'influenza cristiana sulla legislazione imperiale romana in mate-
ria di schiavitù", Studi in onore di Arnaldo Biscardi, IV, Milà, p. 311-323, p. 317. Sobre la situació
dels esclaus al Baix Imperi, cf.: DE MARTINO, F. (1980): Storia economica di Roma Antica, II,
Florència, p. 409-423; MARCONE, A. (1988): Il colonato tardoantico nella storiografia moderna: da
Fustel de Coulanges ai nostri giorni, Como; FIRPO, G. (1991): "Il problema servile tra Costantino e
Giustiniano. Pensiero cristiano e legislazione imperiale", L'impero romano-cristiano. Problemi politici,
religiosi, culturali, Roma, p. 95-119, p. 109-112.
4 VERLINDEN, Ch. (1934): "L'esclavage dans la monde ibérique médiéval", AHDE, 11, p.
283-448, p. 305; MARAVAL, "L'Église...", citat, p. 321; CARON, "L'influenza...", citat, p. 317.
5 En aquest sentit s'expressa Agustí quan diu: Prima ergo seruitutis causa peccatum est, ut
homo homini condicionis uinculo subderetur: AVGVSTINVS, De Ciuitate Dei, XIX, 15, CC 48, p. 682,
l. 21-23. Només donem la referència de les edicions dels textos que hem fet servir la primera vegada que
en fem menció. Cf.: MARAVAL, "L'Église...", citat, p. 324-328; DECRET, Fr. (1985): "Augustin
d'Hippone et l'esclavage", DHA, 11, p. 675-685; CORCORAN, G. (1985): Saint Augustine on slavery,
Roma (Studia Ephemeridis Augustinianum, 22); GEBBIA, C. (1987): "Pueros vendere vel locare.
Schiavitù e realtà africana nelle nuove lettere di s. Agostino", L'Africa romana, IV, 1, Sàssari, p. 215-227.
6 MARAVAL, "L'Église...", citat, p. 328-331.
7 Cf., sobre això: VERLINDEN, "L'esclavage...", citat, p. 305 i 313; MARAVAL, "L'Église...",
citat, p. 331-341.
8 CARON, "L'influenza...", citat, p. 312. Segons aquest autor, la charitas, expressada també
mitjançant altres termes sinònims com els de misericordia o benignitas, complementa el concepte legal
de l'aequitas romana, entesa com la justícia perfecta: ID., "L'influenza...", citat, p. 313-314. G. Firpo
considera que aquesta charitas és el que fa possible el principi de la igualtat entre tots els homes i es
converteix en inspirador de lleis: FIRPO, "Il problema...", citat, p. 104-105.
9 Sobre la influència de l'estoïcisme a la legislació anterior a Constantí I: VERLINDEN,
"L'esclavage...", citat, p. 299-304; MADE, R. van der (1949): "Note sur l'affranchissement des
esclaves abandonnés dans l'Île d'Esculape", Revue historique de droit français et étranger, 27, p.
454-465; FABBRINI, F. (1963): La manumissio in ecclesia, Milà, p. 169-170; MARAVAL,
"L'Église...", citat, p. 321-325; CARON, "L'influenza...", citat, p. 313-314; FIRPO, "Il problema...",
citat, p. 95-97 i 107.

1232
UN EXEMPLE DE LA CARITAT CRISTIANA A L'ESGLÉSIA PRIMITIVA:...


L'emperador Constantí I va concedir una sèrie d'importants privile-
gis a l'Església10 entre els quals, atès l'àmbit del nostre estudi, destacarem
les constitutiones referents a la manumissio in ecclessia11. Molt s'ha debatut
per part dels autors dedicats a l'estudi d'aquesta problemàtica quin va ésser
el nombre de lleis que es van emetre. Segons el testimoni de Sozòmenos,
aquestes serien tres12, però, aparentment només se n'han conservat dues. La
més antiga d'elles només és recollida al Codex Iustinianus i és la dirigida

10 Sobre les concessions fetes a l'Església per part d'aquest emperador, cf.: GAUDEMET,
J. (1947): "La législation religieuse de Constantin", Revue d'Histoire de l'Église de France, 33, p.
25-61, p. 25-48; FABBRINI, La manumissio..., citat, p. 71-76; DUPONT, Cl. (1967): "Les privilè-
ges des clercs sous Constantin", RHE, 62, p. 729-752; ID. (1971): "Décisions et textes constantiniens
dans les oeuvres d'Eusèbe de Césarée", Viator, 2, p. 1-32; JOANNOU, P.-P. (1972): La législation
imperiale et la christianisation de l'Empire romain (311-476), Roma, p. 30-31.
11 La qüestió referent als orígens d'aquesta pràctica cristiana és matèria encara avui de dis-
cussió, donat que els especialistes han volgut cercar-los en les pràctiques d'alliberament d'esclaus del
món pagà: hierodulisme, consagració a la divinitat, manumissio inter amicos, manumissio uindicta,
pràctiques d'alliberament a les sinagogues jueves i d'altres. Sobre aquest particular, cf.: GAUDE-
MET, "La législation...", citat, p. 38-41; FABBRINI, La manumissio..., citat, p. 130-162; CALDE-
RONE, S. (1971): "Intorno ai problemi della manumissio in ecclesia", Studi in onore di Giuseppe
Grosso, IV, Torino, p. 377-397 (inclou una extensa bibliografia sobre això, p. 379, nota 1); SAR-
GENTI, M. (1986): Studi sul diritto del tardo impero, Pàdua, p. 58-62. La discussió sobre els orígens
de la manumissio in ecclesia gira a l'entorn de la seva atribució a una o altra de les formes de manu-
missió tradicional dels sistemes jurídics antics i poder parlar així de l'existència d'una continuïtat.
Ara bé, potser caldria pensar, com fa J. Gaudemet, que aquesta pràctica no respon a un únic model
o a un únic origen, sinó que l'Església transformaria en profit seu costums de diversos orígens:
GAUDEMET, "La législation...", citat, p. 39-41. A la meva manera de veure, al llarg de poc més de
tres segles de convivència amb les institucions de l'Imperi, les comunitats cristianes haurien dispo-
sat de temps suficient per poder adaptar les pràctiques paganes i, molt possiblement, com indiquen
els especialistes, la manumissio inter amicos, a les seves necessitats. Sobre la legislació constanti-
niana referent a la manumissio in ecclesia, cf., també, JOANNOU, La législation..., citat, p. 30-31.
12 SOZOMENVS, HE, I, 9, 6, SC 306, p. 153-155. La major part dels estudiosos es mostren
favorables a considerar com a verídic el testimoni d'aquest autor. F. Fabbrini es mostra partidari
d'una tercera llei, que seria la primera, a què faria referència el iam dudum que apareix a la consti-
tutio de l'any 316: FABBRINI, La manumissio..., citat, p. 43 i 57-62. J. Gaudemet soluciona el pro-
blema considerant que hi ha un error en la transmissió dels noms dels cònsols de la llei dirigida a
Protògenes i proposa substituir el nom de Sabí pel del cònsol Sever: GAUDEMET, "La législa-
tion...", citat, p. 39. Aquest canvi donaria la data del 323 i, com que és posterior a l'adreçada a Osi,
el iam dudum faria referència a la llei del 321. S. Calderone, però, no troba necessari fer aquesta
substitució: CALDERONE, "Intorno...", citat, p. 380. M. Sargenti creu, encertadament, que el iam
dudum no s'ha d'entendre com referent a una llei emesa entre el 313 i el 316, un lapse de temps
massa curt per justificar aquesta expressió, sinó que al·ludiria a un costum més antic: SARGENTI,
Studi..., citat, p. 67. Seguint el raonament d'aquest investigador, i tot i reconeixent que manquen ele-
ments per poder decantar-se vers una o altra explicació, potser podríem considerar, encara que sense
cap argument del tot definitiu, que aquesta tercera llei podria ser la CI, VI, 7, 2 (326), ed. de KRUE-
GER, P. (1954): Codex Iustinianus, Berlín, p. 247, ja que menciona l'adquisició de la ciutadania
romana, i no la llatina, com a efecte de la manumissió, encara que no menciona que aquesta ha de
tenir lloc a l'església.

1233
CARLES BUENACASA


al bisbe Protògenes, datada l'any 31613. En ella es permet manumetre els
esclaus de particulars en una cerimònia que té els clergues com a testimo-
nis. Quan els qui alliberen són els mateixos sacerdots, aleshores no calen
tants formalismes i només la seva voluntat ja és suficient. L'altra constitu-
tio s'ha conservat tant al Codex Theodosianus com al Codex Iustinianus i
és la que té com a destinatari a Osi14, bisbe de la ciutat hispana de Còrdova i
el principal conseller de l'emperador Constantí I en matèria religiosa durant
els primers anys del seu regnat15. Si bé en aquesta llei es reafirma el que ja
havia estat concedit anteriorment, a més, permet als clergues el poder
manumetre per testament i especifica que els esclaus que siguin alliberats
mitjançant la cerimònia de la manumissio in ecclesia obtenen la ciutadania
romana.
La principal novetat del sistema creat per aquest emperador en
aquest camp és que el bisbe, i no una autoritat civil, és qui supervisa aquest
canvi d'estatus16, la qual cosa és indicadora de la gran importància del seu
paper a les comunitats cristianes17. La manumissió dels esclaus seria con-
cebuda per part de l'emperador quasi com un deure religiós, imposat per la

13 CI, I, 13, 1 (316), p. 67. Molt probablement es tracta del bisbe Protògenes de Sàrdica, que
va assitir al concili de Nicea i era un gran defensor de l'ortodòxia nicena. Sobre aquesta llei, cf.:
GAUDEMET, "La législation...", citat, p. 39 i 41; FABBRINI, La manumissio..., citat, p. 43-53;
CALDERONE, "Intorno...", citat, p. 381, nota 7; SARGENTI, Studi..., citat, p. 70, nota 110.
14 CT, IV, 7, 1 (321), ed. de MOMMSEN, Th. i KRUEGER, P. (1905): Theodosiani libri XVI
cum constitutionibus Sirmondinis, I, 2, Berlín, p. 179, i CI, I, 13, 2 (321), p. 67. Sobre aquesta llei,
cf.: GAUDEMET, "La législation...", citat, p. 40-41; FABBRINI, La manumissio..., citat, p. 53-57 i
65-66; CALDERONE, "Intorno...", citat, p. 381, nota 7.
15 Sobre Osi de Còrdova, cf.: LOOFS, F. (1900): "Hosius von Corduba", Realencyclopädie
für protestantische Theologie und Kirche (ed. per A. Hauck), Leipzig, 8, p. 376-382; DE CLERCQ,
V. C. (1954): Ossius of Cordoba. A contribution to the history of the Constantinian period,
Washington; ID. (1957): "Prosopography of Ossius (Hosius) of Cordova", Folia, 11, p. 251-264;
KRAFT, H. (1957): "Ossius of Cordova and the origins of Priscillianism", StPatr, 1, Berlin, p. 601-
606; DOMINGUEZ DEL VAL, U. (1958): "La bibliografía de los últimos tiempos sobre Osio de
Córdoba", CD, 171, p. 485-489; ID. (1958): "Osio de Córdoba", RET, 18, p. 141-165 i 261-281; LIP-
POLD, A. (1981): "Bischof Ossius von Cordova und Konstantin der Grosse", ZKG, 92, p. 1-15;
MADOZ, J. (1981): "Osio de Córdoba", EE, 56, p. 371-383.
16 Sobre les innovacions d'aquest emperador en matèria d'esclavitut, cf.: CALDERONE,
"Intorno...", citat, p. 385-389; JOANNOU, La législation..., citat, p. 30-31; FIRPO, "Il problema...",
citat, p. 112-116.
17 En el mateix sentit: CALDERONE, "Intorno...", citat, p. 389, el qual considera que en
tant que el bisbe es converteix en un funcionari de l'estat, no és gens estrany que substitueixi els
magistrats en determinats actes jurídics.

1234
UN EXEMPLE DE LA CARITAT CRISTIANA A L'ESGLÉSIA PRIMITIVA:...


caritat, per mitjà del qual es reintegra a l'esclau a l'estat de llibertat prescrit
per Déu.
Aquests lliberts podien tenir un patrimoni propi18, però continuaven
vinculats al seu patró19, a qui devien obediència i fidelitat. Segons aquestes
disposicions constantinianes i les dels seus successors, la ingratitut dels lli-
berts envers els seus patrons es castigava amb el retorn a la condició ser-
vil20.
El que no ens indica la informació de tipus legal de què disposem és
l'aspecte formal del procediment per mitjà del qual es desenvolupava la
cerimònia que conduïa a l'assoliment, per part de l'esclau, de la seva lli-
bertat21.
Els testimonis referents a la manumissio in ecclesia en època poste-
rior a Constantí I són escassos i poc clars22. De fet, no tornem a trobar cap
altre constitutio imperial que al·ludeixi a aquesta pràctica fins l'any 392, en
el qual els emperadors Teodosi, Valentinià II i Arcadi disposen que tot acte
públic o privat es suspengui durant el quinze dies de la Pasqua, amb la úni-

18 Els lliberts podien ser, des de temps de Constantí I, beneficiaris de disposicions testa-
mentàries al seu favor: CT, II, 19, 3 (332?), p. 108; CT, VIII, 13, 3 (355), p. 413-414; CT, XIV, 3, 10
(368? 370?), p. 775; CT, IV, 6, 7 (426/427), p. 178. De fet, coneixem el cas d'Hipàtia, una dona de
mitjans s. VI, que a més de deixar la major part dels seus béns a l'Església, en va donar una una part als
seus lliberts: Nouell. Marc., V (455), ed. de MOMMSEN, Th. i MEYER, P.M. (1990): Leges
Novellae ad Theodosianum pertinentes, II, Berlín, p. 193-196.
19 Constantí va disposar que el llibert continués al servei de qui l'havia manumès, però que
els seus fills restarien lliures: CI, VI, 7, 2 (326), p. 247.
20 CT, IV, 10, 1 (332?), p. 187; CT, IV, 10, 2 (423), p. 187-188; CT, IV, 10, 3 (426), p. 188.
A més, els lliberts i els esclaus eren severament castigats en cas que intentessin acusar o testificar
contra els seus patrons: CT, IX, 5, 1 (314 [320-323]), p. 443-444; CT, IX, 6, 1 (376), p. 444; CT, IX,
6, 2 (376), p. 444; CT, IX, 6, 3 (397), p. 444-445; CT, IX, 6, 4 (423), p. 445; Nouell. Valent., XXV
(447), p. 118-121.
21 Potser les lleis no en fan menció a causa de la probable existència de divergències entre
les diferents províncies de l'Imperi. Pel que fa a l'Africa disposem del testimoni d'Agustí: Seruum
manu mittendum ducis in ecclesiam. Fit silentium. Recitatur libellus tuus, aut fit tui desiderii prose-
quutio. Dicis te seruum manumittere, quod tibi in omnibus seruauerit fidem. Hoc diliggis, hoc hono-
ras, hoc donas praemio libertatis. Quicquid potes facis. Facis liberum, quia non potes facere sem-
piternum (AVGVSTINVS, Sermo, 21, 6, CC 41, p. 281, l. 159-164). Sobre el pensament d'Agustí
respecte a l'esclavitut, vegeu nota 4.
22 Sobre el desenvolupament històric d'aquesta institució fins als regnes germànics: FAB-
BRINI, La manumissio..., p. 87-96.

1235
CARLES BUENACASA


ca excepció de la manumissió dels esclaus23.
La desaparició de l'Imperi, com a conseqüència de l'arribada dels
pobles germànics, certament, no va comportar la desaparició de les institu-
cions romanes ni la dels seus representants a nivell provincial i local. Ja feia
temps que, a causa de la decadència de les magistratures urbanes, les pui-
xants aristocràcies de cada província havien descobert la manera de con-
servar el poder dintre de les seves ciutats mitjançant la detentació dels càrrecs
eclesiàstics. Amb la irrupció dels bàrbars a l'Imperi aquest grup social es va
veure enfortit per la nova conjuntura, i els bisbes es van convertir en els
veritables representants dels integrants de les seves comunitats, els quals,
moltes vegades, preferiren l'actuació dels seus bisbes a la de les cada cop
més ineficaces forces militars de l'Imperi24.
Hom pot considerar cert que les esglésies d'Occident no varen per-
dre gran cosa dels seus recursos amb la instal·lació dels regnes germànics25.
És més, la situació seria favorable pels bisbes. Els fidels, trobant-se sense
defensa davant dels invasors germànics s'haurien dirigit als prelats i hau-
rien multiplicat les donacions i haurien fet de l'Església la més important
de les propietàries fundiàries de l'época26.
Pel que fa a Hispania, un cop la situació es va estabilitzar, l'Església
va cercar de consolidar els avantatges que havia obtingut de la nova con-
juntura. És per això que en l'important concili celebrat durant la dominació

23 CI, III, 12, 7(8) (392), p. 127.
24 BAJO, F. (1981): "El patronato de los obispos sobre las ciudades durante los siglos IV-V
en Hispania", MHA, 5, p. 203-212.
25 Sobre la nova entesa que es produeix entre l'Església i els diferents estats germànics, cf.:
VILELLA, J. (1988-1989): Hispània i l'Imperi romà durant els segles V i VI, Acta Arqueològica de
Tarragona, 2, p. 47-54; ID. (1992): Aduocati et patroni. Los santos y la coexistencia de romanos y
bárbaros en Hispania (siglos V-VI), III Reunió d'Arqueologia Hispànica, Barcelona, p. 501-507.
Pel que fa a la situació al regne dels francs, cf. DURLIAT, J. (1990): Les finances publiques de
Dioclétien aux Carolingiens (284-889), Sigmaringen, p. 139-151.
26 DURLIAT, Les finances..., citat, p. 139.

1236
UN EXEMPLE DE LA CARITAT CRISTIANA A L'ESGLÉSIA PRIMITIVA:...


visigoda a la ciutat d'Agde l'any 50627, les qüestions patrimonials ocupen
el lloc que els hi pertoca entre les preocupacions dels bisbes assistents28. Pel
que fa a la manumissió dels esclaus de l'Església, segons els canons d'a-
quest concili, els bisbes poden alliberar a alguns dels seus esclaus (seruis
ecclesiae benemeritos), els quals, a més de la llibertat, poden ésser recom-
pensats amb una dot que no pot superar els vint sous. En cas de que la quan-
titat donada fos superior, s'hauria de tornar la part sobrant i el successor del
bisbe que havia dut a terme les infraccions, hauria de comprovar que així es
fes29. En aquest sínode també es determina que els bisbes poden alienar (de
rebus ecclesiae aliquid alienari uoluerit), sempre i quan ho restituissin de
les seves propietats personals. De la mateixa manera, dins del mateix
cànon, també s'estableix que aquests lliberts quedaven subjectes al servei
de l'Església (placuit eos ad proprium reuerti seruitium)30.
Com podem constatar, hi ha una preocupació per part dels eclesiàs-
tics per evitar les gestions fraudulentes en l'administració del patrimoni. És
per això que en alguns dels concilis celebrats amb posterioritat, com són el

27 Sobre aquest concili i les decisions que s'hi van prendre: VALLS, F. (s.a.): "Los conci-
lios visigodos de la provincia eclesiástica tarraconense", Spanische Forschungen, 8, p. 25-36, p. 29;
MARTINEZ DIEZ, G. (1959): El patrimonio eclesiástico en la España visigoda. Estudio histórico
jurídico, Comillas, p. 126-128 i 133-134; DIAZ, P.C. (1995): "Propiedad y poder: la Iglesia lusitana
en el s. VII", Los últimos romanos en Lusitania (ed. per A. Velázquez, E. Cerrillo i P. Mateos),
Mèrida (Cuadernos Emeritenses, 10), p. 49-72.
28 Pel que fa a la pervivència del dret romà als regnes bàrbars i, sobretot, en el dret de
l'Església, cf. LE BRAS, G. (1949): "Le droit romain au service de la domination pontificale", Revue
historique de droit français et étranger, 27, p. 377-398.
29 Conc. Agathense (506), c. 7, MARTINEZ, G. i RODRIGUEZ, F. (1984): La Colección
Canónica Hispana, IV, Madrid, p. 123-124.
30 Conc. Agathense (506), c. 49, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección..., citat, IV, p.
141-142.

1237
CARLES BUENACASA


de LLeida31 i el de València32, es prenen mesures tendents a afrontar la usur-
pació d'aquests béns33, entre els quals, naturalment, s'ha d'incloure els
esclaus eclesiàstics. Tot això és indicador també del fet que els bisbes con-
trolaven ja una quantitat important de patrimoni i, d'altra banda, que hi
havia una certa confusió entre els seus béns privats i els de l'església que
ell administrava34.
Amb posterioritat als sínodes que acabem de mencionar el tema de
la propietat de l'Església no torna a aparèixer fins al concili III de Toledo,
reunit l'any 58935, per celebrar la conversió del rei Recared i gran part de la
noblesa visigoda al catolicisme, on només es dediquen dos cànons a aques-
ta qüestió. D'una banda, repeteixen que els bisbes no estan autoritzats a
portar a terme alienacions greument perjudicials per a les propietats eclesiàs-
tiques36; i, de l'altra, atès que, segons sembla, no tots els lliberts es mostra-
ven disposats a seguir servint a l'Església, s'ordena que els lliberts no aban-

31 El canon 16 del concili de Lleida vol preservar el patrimoni d'una església determinada
quan té lloc la defunció del seu bisbe: Conc. Ilerd. (546), c. 16, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La
Colección..., citat, IV, p. 306-307. Cf. també: Conc. Chalcedon. (451), c. 22, ed. de HEFELE, Ch. J.
i LECLERCQ, H. (1908): Histoire des Conciles d'après les documents originaux, II, 2, París, p. 809;
Conc. Tarrac. (516), c. 12, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección..., citat, IV, p. 278-279. Sobre
aquest concili, cf. RAMOS-LISSON, D. (1986): "Los concilios hispánicos antes de la conversión de
Recaredo", Historia de los concilios de la España romana y visigoda (per J. Orlandis i D. Ramos-
Lissón), Pamplona, p. 23-159, p. 124-131.
32 Els cànons 2 i 3 d'aquest sínode tracten d'evitar, de nou, que la mort d'un bisbe sigui
aprofitada pels seus fidels, sacerdots o parents per alienar les propietats de l'Església: Conc. Vallet.
(549), c. 2, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección..., citat, IV, p. 315-317; Conc. Vallet. (549),
c. 3, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección..., citat, IV, p. 317-318. Sobre aquest concili, cf.
RAMOS-LISSON, "Los concilios...", citat, p. 131-135.
33 Sobre les propietats eclesiàstiques i els mecanismes per evitar que fossin alienades, cf.
DIAZ, "Propiedad...", citat, p. 63-65.
34 DURLIAT, Les finances..., citat, p. 139.
35 Cf. sobre aquest concili: VILELLA, J. (1991): "Hispania durante la época del III Concilio
de Toledo según Gregorio Magno", XIV Centenario del Concilio III de Toledo, Toledo, p. 236-245;
VILELLA, J. i GODOY, C. (1991): "La conversión de los visigodos como afirmación política de la
monarquía de Toledo", VII Journées Nationales d'Archéologie Mérovingienne, Toulouse, p. 103-
110; ORLANDIS, J. (1986): "Los concilios en el reino visigodo católico", Historia de los concilios
de la España romana y visigoda (per J. Orlandis i D. Ramos-Lissón), Pamplona, p. 163-507, p. 197-
226.
36 Conc. Tolet. III (589), c. 3, MARTINEZ, G. i RODRIGUEZ, F. (1992): La Colección
Canónica Hispana, V, Madrid, p. 111. Sobre la qüestió del patrimoni eclesiàstic, cf. ORLANDIS,
"Los concilios...", citat, p. 219-221.

1238
UN EXEMPLE DE LA CARITAT CRISTIANA A L'ESGLÉSIA PRIMITIVA:...


donin el patrocinio ecclesiae37. El que sembla atreure ara la preocupació
dels assistents a aquest sínode és que ja comencen a mostrar-se uns certs
vicis relacionats amb aquesta pràctica de l'alliberament d'esclaus de
l'Església, i això ens és confirmat pel fet que són d'aquest període cro-
nològic de final del s. VI-principi del s. VII dos dels tres testimonis que
tenim pel que fa a les infraccions comeses pels bisbes hispans a l'hora de
manumetre els seus esclaus38.
L'any 590 es va reunir un concili a Sevilla39 que va jutjar el cas pre-
sentat pel bisbe Pegasius d'Écija. Segons aquest, el seu antecessor a la seu
episcopal, Gaudenci, havia alliberat un cert nombre d'esclaus de la seva
església i n'havia atorgat d'altres a diversos parents. Els assistents van dis-
posar que aquests esclaus manumesos no es podien considerar legítimament
lliberts (liberi qui ab eo facti sunt non sunt legitime liberti), però que fent
ús de la benignitat més que de la severitat ells han decidit que tant ells
com la seva descendència conservessin la seva condició de lliberts de
l'Església (in iure ecclesiae)40. En referència als esclaus entregats als seus
familiars, la posició del concili és més ferma. Si Gaudenci no va indemnit-
zar a la seva església els actuals propietaris hauran de retornar-los a la seu
astigitana41.
Pel que fa a l'actuació del bisbe Masona, aquesta és l'única notícia
que no prové de les actes conciliars, sinó que ens ha estat tramesa per les
Vitas sanctorum patrum Emeretensium. Masona42 detenia el seu càrrec a la
ciutat de Mèrida, que era la capital de la diocesis Hispaniarum i la seu del

37 Conc. Tolet. III (589), c. 6, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección..., citat, V, p. 114.
38 Els tres testimonis a què fem referència són: el del bisbe Gaudenci d'Écija, el de Masona
de Mèrida i el del bisbe Ricimir de Dumium, el cas del qual va ser objecte d'estudi en el concili X
de Toledo (656): Conc. Tolet. X (656), MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección..., citat, V, p. 540-
542. Cf. també, MARTINEZ, El patrimonio..., citat, p. 129-132.
39 Sobre el concili de Sevilla i el veredicte sobre el cas presentat per Pegasius, cf.: ORLAN-
DIS, "Los concilios...", citat, p. 233-235, p. 233-234 i nota 32; MARTINEZ, El patrimonio..., citat,
p. 134-135.
40 Conc. Hispalensis I (590), c. 1, VIVES, J. (1963): Concilios visigóticos e hispano-roma-
nos, Barcelona-Madrid, p. 151-152.
41 Conc. Hispalensis I (590), c. 2, VIVES, Concilios..., citat, p. 152.
42 DOMINGUEZ DEL VAL, U. (1973): Masona, Diccionario de Historia Eclesiástica de
España (dir. per Q. Aldea, T. Marín i J. Vives), III, Madrid, p. 1444-1445.

1239
CARLES BUENACASA


uicarius Hispaniarum43, i, per tant, una de les ciutats més importants de la
Hispania baix-imperial. L'església d'aquesta ciutat, a més, era una de les
més riques de tota la Península44 i, atès el gran patrimoni que posseïa, sense
cap mena de dubte, hauria de menester una quantitat important d'esclaus45.
Segons el relat que ens proporciona la font mencionada, el bisbe Masona es
trobava al seu llit i, creient que s'apropava el moment de la seva mort, fent
ús de les prerrogatives que li atorgaven les lleis romanes i la normativa
canònica46, va redactar un testament en què, entre altres disposicions, va
concedir la llibertat a aquells esclaus que s'havien distingit pel seu servei i
la seva fidelitat, al mateix temps que repartia entre ells una dot composta de
diners i de propietats.
Aleshores, el seu ardiaca, Eleuteri47, que s'encarregava de l'adminis-
tració dels béns de l'església emeritense durant la malaltia del bisbe, va cal-
cular la pèrdua econòmica que això suposava, va reunir els lliberts i va
amenaçar-los amb invalidar les manumissions un cop ell fos elegit com a nou
bisbe.

43 Sobre la Mèrida baix-imperial, cf.: ARCE, J. (1982): "Mérida tardorromana (284-409
d.C.)", Homenaje a Sáenz de Buruaga, Madrid, p. 209-226; ETIENNE, R. (1982): "Merida, capita-
le du vicariat des Espagnes", Homenaje..., citat, p. 201-207; GARCIA MORENO, L.A. (1982):
"Mérida y el reino visigodo de Tolosa (418-507)", Homenaje..., citat, p. 227-240; VV.AA. (1995):
Los últimos romanos en Lusitania, Mèrida (Cuadernos Emeritenses, 10).
44 El nucli principal d'aquesta acumulació patrimonial va ser la donació que, en temps del
bisbe Pau, va fer un matrimoni de la ciutat en agraïment pels serveis que Pau, com a metge, els hi
havia prestat: Vitas sanctorum patrum Emeretensium, IV, II, l. 70-76, CC 116, p. 30. Cf. sobre això:
GARCIA IGLESIAS, L. (1974): "Aspectos económico-sociales de la Mérida visigótica", Revista de
Estudios Extremeños, 30, p. 321-362, p. 326-327 i 346-347, nota 40; DIAZ, "Propiedad...", citat, p.
53. Sobre la inmensa riquesa de l'església emeritense i el gran poder del seu bisbe dins de la comu-
nitat cristiana, cf. GARCIA IGLESIAS, "Aspectos económico-sociales...", citat, p. 326-331.
45 Els esclaus d'aquesta església apareixen a la biografia del bisbe Fidel: Vitas sanctorum
patrum Emeretensium, IV, VII, l. 5, p. 39; a la de l'abat Nancte, que precisament va morir a mans
d'uns esclaus que li havia donat el rei Leovigild: Vitas sanctorum patrum Emeretensium, III, l. 44-
61, p. 23-24; i en diferents moments de la de Masona: Vitas sanctorum patrum Emeretensium, V,
III, l. 16-17, p. 50; V, III, l. 46-51, p. 52; V, XI, l. 29-33, p. 86-87; V, XI, l. 86-114, p. 90-92. Sobre
el paper dels esclaus a l'explotació de les propietats de la seu emeritense, cf. DIAZ, "Propiedad...",
citat, p. 61-62.
46 Vegeu notes 13 i 28.
47 Sobre Eleuteri i la seva positiva existència històrica, cf. CABALLERO ZOREDA, L. i
MATEOS CRUZ, P. (1992): "Trabajos arqueológicos en la iglesia de Santa Eulalia de Mérida",
Extremadura arqueológica, 3, p. 15-41, p. 23. En aquest article es data la mort d'aquest sacerdot el
dia 28 de desembre de l'any 604.

1240
UN EXEMPLE DE LA CARITAT CRISTIANA A L'ESGLÉSIA PRIMITIVA:...


Els lliberts, espantats, van acudir a Masona, que després d'escoltar
els seus laments i les seves súpliques, i un cop confirmada la veracitat de
tot el que li van explicar, es va aixecar del llit i va acudir a pregar a la basí-
lica de Santa Eulàl·lia. Desprès, va oficiar la missa del vespre i, un cop aca-
bats els oficis, Eleuteri es va indisposar i va caure malalt. Al cap de tres dies
l'ardiaca va morir i els lliberts van veure com desapareixia l'home que
representava l'amenaça sobre la seva llibertat48.
A pesar de l'efectisme dramàtic que envolta la narració, no trobo cap
motiu per dubtar de la veracitat dels fets que aquí es relaten i, de fet,
Eleuteri sembla ésser un personatge completament històric49. Molt proba-
blement, les manumissions que Masona va disposar quan es creia a punt de
morir no complirien les requisits per poder considerar-les vàlides, és a dir,
que Masona no hauria pres les mesures per compensar adequadament la
seva església pel perjudici que estava ocasionant amb la seva actuació. En
vistes d'això, Eleuteri, que es considerava ja el successor del bisbe, va
donar a entendre que no deixaria passar aquesta situació anticanònica quan
ell fos el bisbe, a l'igual que Pegasi havia fet respecte a Gaudenci. El que
tenim, doncs, és l'exemplificació de dues posicions diferents dintre de
l'Església hispana d'època visigoda d'enfrontar-se a un mateix fet social,
l'esclavitut. En contra de l'actitut de Masona, Eleuteri, basant-se en els
cànons conciliars, prioritzava la supervivència econòmica de la seva comu-
nitat.
És de suposar que, un cop desaparegut Eleuteri, Masona va confir-
mar les manumissions i, pel que sabem, el seu successor a la seu emeriten-
se, Innocenci, no les va qüestionar. Aquest bisbe, com a successor de
Masona, era qui tenia el poder de decidir sobre elles, i segons sembla les va
acceptar sense més. Aquest fet confirma els plantejaments de L. García
Iglesias, que considera que aquesta política de lliberalitats va ésser conti-
nuada pels successors de Masona i va ésser la causa de la crisis econòmica

48 Vitas sanctorum patrum Emeretensium, V, XIII, l. 1-80, p. 94-98. Cf.: MARTINEZ, El
patrimonio..., citat, p. 144-146; GARCIA IGLESIAS, "Aspectos económico-sociales...", citat, p.
335; ID. (1989): "Las posesiones de la iglesia emeritense en época visigoda", Anejos de Gerión, 2,
p. 391-401, p. 400.
49 Vegeu nota 46.

1241
CARLES BUENACASA


que va afectar l'església de la metròpolis lusitana al llarg del segle VII50.
Com a conseqüència de tots aquests fets, la tasca dels concilis del
segle VII -i molt especialment la del concili IV de Toledo, celebrat l'any
63651- serà frenar les infraccions comeses pels bisbes a l'hora de concedir
la llibertat a alguns dels seus esclaus, i també evitar que els lliberts cer-
quessin la protecció d'altres persones fora de l'Església.
A partir d'aquestes disposicions, almenys des del punt de la
teoria legal, només s'accepten les manumissions especificades pels cànons
del concilis o aquelles per les quals les esglésies han estat degudament
compensades amb el patrimoni privat del bisbe52. Les alliberacions que no
s'ajustin a les normes canòniques poden ser invalidades pel successor del
bisbe que les va dur a terme53.
Pel que fa als lliberts, aquests no poden buscar un altre patró54 i, a
més de prometre que ni ell ni els seus fills55 mai no abandonaran el servei

50 Cf. sobre el particular: GARCIA IGLESIAS, "Las posesiones...", p. 391-401, p. 399-400;
ID., "Aspectos económico-sociales...", citat, p. 338.
51 Sobre el IV concili de Toledo, cf. ORLANDIS, "Los concilios...", citat, p. 261-298, p.
279-281; MARTINEZ, El patrimonio..., citat, p. 129, 135 i 137-138.
52 Conc. Tolet. IV (636), c. 69, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección..., citat, V, p. 244;
Conc. Emerit. (666), c. 21, VIVES, Concilios..., citat, p. 341-342. Cf., sobre això, MARTINEZ, El
patrimonio..., p. 135-136. De fet, el bisbe pot manumetre esclaus que quedin completament deslliu-
rats del patrocinium ecclesiae a canvi de donar dos esclaus d'igual valor i peculi a l'església a la qual
pertanyia l'esclau. Aquest acte s'ha de fer en un concili i els bisbes assistents han de donar la seva
aprovació: Conc. Tolet. IV (636), c. 68, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección..., citat, V, p.
243. L'única obligació del llibert era que no podia testificar contra l'Església. Cf. MARTINEZ, El
patrimonio..., citat, p. 137.
53 Conc. Tolet. IV (633), c. 67, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección..., citat, V, p.
243.
54 Conc. Tolet. IV (636), c. 71, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección..., citat, V, p.
245; Conc. Tolet. IX (655), c. 15, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección..., citat, V, p. 508;
Conc. Emerit. (666), c. 20, VIVES, Concilios..., citat, p. 399-340. Cf. sobre això, MARTINEZ, El
patrimonio..., citat, p. 138.
55 Els fills dels lliberts eclesiàstics no podien ésser entregats a ningú que no fos el bisbe,
que tindrà cura de la seva educació: Conc. Tolet. VI (638), c. 10, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La
Colección..., citat, V, p. 316-317; Conc. Tolet. IX (655), c. 13, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La
Colección..., citat, V, p. 505-507; Conc. Emerit. (666), c. 20, VIVES, Concilios..., citat, p. 339-340.
Cf. també, MARTINEZ, El patrimonio..., citat, p. 138-139.

1242
UN EXEMPLE DE LA CARITAT CRISTIANA A L'ESGLÉSIA PRIMITIVA:...


de l'Església56, cada vegada que hagi un canvi de bisbe a la seu a la qual
pertanyen, s'han de presentar al successor per tal de mostrar-li les cartes de
llibertat (scripturas libertatis)57.
Així, com hem vist, l'activitat legislativa conciliar mostra una gran
preocupació per assegurar que les esglésies no vegin disminuir les seves
riqueses. Els cànons tendeixen a una progressiva especificació que cerca la
manera d'evitar la fugida dels béns que pertanyen a la institució eclesiàsti-
ca, entre els quals una part important és la constituïda pels seus esclaus. No
tots, però, ho van veure així, i bon exemple d'aquesta posició alternativa
ens l'ofereixen els casos de Gaudenci, de Masona i de Ricimir. Ara bé, aquest
seria un corrent minoritari dins el cos episcopal d'època visigoda.
D'una altra banda, seguint els models d'actuació oferts per
l'Església dels segles IV i V, les comunitats cristianes hispanes dels segles
VI-VII van acceptar l'existència de l'esclavitut, al mateix temps que els
seus bisbes continuaren la política d'estimular les manumissions presen-
tant-les com una expressió de la caritat cristiana, l'exercici de la qual seria
premiat algun dia58.

56 Conc. Tolet. IV (636), c. 70, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección, citat, V, p. 244-245. Sobre les fugi-
des d'esclaus, cf.: DIAZ, "Propiedad...", citat, p. 69, nota 16; KING, P.D. (1981): Derecho y socie-
dad en el reino visigodo, Madrid, p. 184-203.
57 Conc. Tolet. IV (633), c. 70, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección..., citat, V, p.
244-245; Conc. Tolet. VI (638), c. 9, MARTINEZ i RODRIGUEZ, La Colección..., citat, V, p. 314-
316; Conc. Caesar. III (691), c. 4, VIVES, Concilios..., citat, p. 478-479. Cf. MARTINEZ, El patri-
monio..., citat, p. 141-142.
58 Cf., sobre això, els diferents formularis de les cartes de llibertat d'època visigoda:
Formulae Visigothicae, 2-6, ed. de ZEUMER, K. (1886): Formulae Merowingici et Karolini aevi,
Hannover (Monumenta Germaniae Historica, legum, sectio V. Formulae), p. 576-578.

1243

GRAT
Prosopografia
Epistolografia Hispana
Publicacions
Noticiari

Disseny Web: Pere-Enric Barreda (Filologia Llatina), 1997-2007.

Última actualització: 4 de juny de 2007.