GRAT 5

J. VILELLA, «Rang i procedència geogràfica dels vicaris i governadors de la Diocesis Hispaniarum (300-409)», Fonaments 8 (1992), pp. 79-97.

Rang i procedència geogràfica dels vicaris i governadors
de la Diocesis Hispaniarum (300-409)

per Josep Vilella

La reducció analítica que -ja des de l'inici de la Real-Encyclopädie però,
sobretot, durant els darrers anys-¹ ha anat sistematitzant i fixant el material
prosopogràfic d'època del baix imperi fa que, en l'actual horitzó epistemològic,
les investigacions -incloses les no genuïnament prosopogràfiques- fonamenta-
des en aquest corpus documental siguin imprescindibles per a conèixer el feno-
men històric.

Hom no pot, però, abusar d'aquest banc de dades². A més de la seva
escassetat i fragmentació i de la problemàtica derivada de l'homonímia, les
concretes notícies prosopogràfiques també pateixen -com la resta de la informa-
ció existent sobre l'antiguitat- la incertesa cronològica i les deformacions origi-
nades en la seva transmissió. És per això que els estudis no pròpiament
prosopogràfics -o, millor, biogràfics- que es recolzin en aquest material han
d'utilitzar, només, aquelles notícies que siguin, a la vegada, pertinents i plena-
ment verídiques; és aquest el cas que ara ens ocupa.

Des que l'any 1965 A. Chastagnol publicà Les espagnols dans l'aristocratie
gouvernementale à l'époque de Théodose, el rang jurídic i la procedència geogràfica dels
màxims responsables de l'administració imperial a la Hispània del segle IV ha
originat una considerable producció historiogràfica³. El tema, però, no està resolt
i nosaltres mateixos hem tornat a analitzar, recentment, aquestes qüestions en la
tesi doctoral;⁴ és tant la metodologia que s'hi ha emprat com les conclusions que
aquesta ens proporcionà les que, amb lleugeres variants, recollim aquí.

Com diem, estem convençuts que solament a partir d'un ús rigorós del

1. L'avenç aconseguit des del 1893 és gegantí; sense intenció de fer una crònica detallada de
la investigació prosopogràfica, són fites capdavanteres, per als nostres objectius, els dos volums
apareguts de The Prosopography of the Later Roman Empire. Aquesta obra -malgrat algunes mancançes i
inexactituds- constitueix el necessari punt de partença per a qualsevol estudi -a més de molts altres
tipus de recerques- sobre l'administració i/o els administradors del baix imperi.

2. Cf. les observacions que fa F. JACQUES (1986), ps. 81-87.

3. A més d'altres treballs, es dedica especial atenció als vicaris de la diòcesi d'Hispània i als
governadors de les seves províncies a A. CHASTAGNOL (1965), ps. 270-287; A. BALIL (1965),
ps. 111-123; L. A. GARCíA MORENO (1980), ps. 32-45; J. J. SAYAS (1981), ps. 45-50; J. ARCE (1982),
ps. 36-62; E. GARRIDO (1987), ps. 58-91.

4. J. VILELLA (1987), ps. 626-637.

JOSEP VILELLA

conjunt documentai i, alhora, matisant entre fets segurs, versemblants i possibles
es pot aconseguir la més exacta aproximació al wie es eigentlich gewesen rankià. Així,
quant a l'anàlisi del rang i la procedència geogràfica dels vicaris -i comites- i
governadors provincials de la Hispània d'aquest moment, no serveix de res
reproduir totes les dades prosopogràfiques existents,⁵ sinó que el que cal és
comparar i confrontar aquelles dades qualitatives, aquelles notícies que són, en
aquest respecte, mínimament explícites.

Són aquestes les notícies a les quals dediquem, en el tercer apartat, unes
breus monografies en què, però, cal dir-ho, no pretenem, en absolut, abastar tota
la informació -i problemàtica- existent sobre el personatge o fer esment de tota
la bibliografia existent;⁶ amb aquest émiettement ens proposem, únicament, pre-
sentar les dades pertinents per a la nostra recerca. Cal, així mateix, indicar que
els noms escrits, en els apartats primer i segon, amb majúscules, remeten a
aquesta llista.

1. Rang

Sempre amb la prudència que imposa l'escassetat documental -absència,
per exemple, d'informació sobre la Cartaginesa⁷ i les Balears (el govern de
Litorius⁸ és posterior al 409)-, podem afirmar que els perfectissimi pràcticament
monopolitzen el govern de les províncies hispàniques durant el primer terç del
segle IV i que aquest «monopoli» de l'ordo equester no sols desapareix cap al
340/350, sinó que, a més, els perfectissimi deixen d'estar al capdavant de les
provincies d'Hispània.

5. A més dels anònims i dels proporcionats pels textos hagiogràfics, queden exclosos de la
llista que proporcionem a l'apartat 3 els següents: ALBINVS -cf. A. CHASTAGNOL (1965), p. 274, núm.
4; PLRE, I, p. 33, Albinus 1-; CLEMENTINVS -cf. PLRE, 1, p. 215, Clementinus 1- ; MACROBIVS -cf.
RE, 14, 2, col. 2533, 7 (W. Ensslin); A. CHASTAGNOL (1965), p. 277, núm. 13; PLRE, II, p. 698,
Macrobius 1- ; MAXIMINVS -cf. RE, 14, 2, cols. 2546-2555, 33 (W. Ensslin); A. CHASTAGNOL (1965),
ps. 284-286; PLRE, I, ps. 578-579, Antonius Maximinus 9- ; RVFVS -cf. A. CHASTAGNOL (1965), p.
279, núm. 1; PLRE, I, p. 785, Octauius Rufus 9- ; VIGILIVS -cf. A. CHASTAGNOL (1965), p. 278, núm.
14; PLRE, II, p. 1166, Vigilius 1- ; VOLVENTIVS -cf. A. CHASTAGNOL (1965), ps. 281-282, núm. 8;
PLRE, I, p. 975-. Cal dir també que prescindim de LEVCADIVS -cf. PLRE, I, p. 504, Leucadius 1- i
de CLEMENS (Prudenci) -cf., entre molts altres, J. SUNDWALL (1915), p. 64, núm. 102; RE, 23, 1,
cols. 1039-1071, 2 (A. Kurfess); I. LANA (1962), passim; K. F. STROHEKER (1963), ps. 119-120; A.
CHASTAGNOL (1965), ps. 286-287, núm. 2; R. E. MESSENGER (1967), passim; PLRE, I, p. 214, Aur.
Prudentius Clemens 4; U. DOMíNGUEZ DEL VAL (1986), ps. 133-138- a causa del fet que els seus
governs hispànics no passen de ser una mera conjectura.

6. En els cossos explicatius d'aquestes notícies indiquem -diferenciant entre fets segurs,
versemblants i possibles- les dades que s6n rellevants per a conèixer el rang i/o la procedència dels
respectius personatges documentats amb un càrrec a Hispània. Quant a la moderna producció
historiogràfica, considerem escaient -a causa del caire de la nostra recerca- esmentar solament els
principals repertoris prosopogràfics; això, però, no vol dir que siguem excloents respecte als altres
estudis. Cf., en aguest sentit, el recent treball d'E. GARRIDO (1987).

7. Sobre un possible praeses de la Cartaginesa esmentat en el C. Th. Cf., recentment,
E. GARRIDO (1987), p. 60, amb bibliografia.

8. Sobre Litorius (Sever de Menorca, Ep., 620-630), cf. RE, 13, 1, cols. 783-784; PLRE, II,
p. 661, Lectorius. Quant a la cronologia de l'Ep. de Sever -confirmada una vegada més la seva
autenticitat per l'Ep. 12*, 13, 6 de Consenci-, cf. V. SAXER (1980), p. 256, n. 23, i E. DEMOUGEOT
(1982), p. 16, n. 3. És possible, d'altra banda, la identificaci6 del governador balear amb el Litorius
(cf. PLRE, II, ps. 684-685) documentat a la Gàl.lia com a comes rei militaris durant els anys 435-437 i
com a magister utriusque militiae vers el 439.

RANG I PROCEDÈNCIA GEOGRÀFICA DELS VICARIS I GOVERNADORS

Com és sabut,⁹ arran de la crisi del segle III l'ordre senatorial havia vist
reduïts els llocs del seu cursus en benefici dels perfectissimi. Aquests darrers -amb
òbvies excepcions i entre les quals hi ha, lògicament, els grans càrrecs exercits a
la mateixa Roma i els proconsolats més importants- ocupen un percentatge molt
enlairat de les places de l'administració imperial des de l'«anarquia militar» fins a
Constantí.

També a Hispània l'ordo equester ostenta, gairebé, l'exclusivitat dels governs
provincials durant el primer terç del segle IV. És el cas -cenyint-nos, estricta-
ment, als perfectissimi esmentats com a tals per la nostra documentació- de
VINCENTIVS, VRSINVS, CAECILIANVS, IVLIANVS, SVLPICIVS, MACRINVS, FAVS-
TINVS i SATVRNINVS. L'únic uicarius Hispaniarum que, amb absoluta seguretat, no
és senatorial -HERMIAS-¹⁰ també correspon al segon o tercer decenni del se-
gle IV.

La prosopografia de l'administració hispana confirma, una vegada més, les
conclusions generals formulades per A. Chastagnol en els seus decisius treballs.¹¹
Els canvis d'ordo -documentats amb claredat en els governs de la Bètica i la
Lusitània vers el 340- no obeeixen, com s'ha dit recentment,¹² a una «promoció»
resultant d'una suposada «alta política» de favoritisme o desdeny cap a les
províncies, sinó, simplement, a la materialització -també a Hispània- d'una
complexa política que es forja en època de Constantí i un dels resultats de la qual
és un ordo senatorius incrementat i que va absorbint l'eqüestre.¹³

Que el suposat rang¹⁴ d'una província no és obstacle perquè hom trobi al
seu davant tant perfectissimi com clarissimi queda demostrat, per exemple, en el fet
que el 336 la Lusitània sigui governada per un clarissimus -ALBANVS- i en
337/340 per un perfectissimus -SATVRNINVS-. Contràriament als perfectissimi, els
membres de l'orde senatorial ocupen el vicariat i el càrrec de comes a Hispània
-amb l'única excepció documentada d'HERMIAS- durant tot el baix imperi.
Prenent en consideració sols els explícitament documentats com a clarissimi, són:
ACINDYNVS, QVARTVS, SEVERVS ([Acili ?]us), LAETVS, VENVSTVS, SALLVSTIVS, AEDESIVS, VALERIANVS i ARTEMIVS.

Quant als governs provincials hispànics ostentats per clarissimi, podem dir
que, sense considerar els casos de TACITVS -de cronologia imprecisa- i de
MAXIMVS -el fragment epigràfic no proporciona, en aquest sentit, un mínim

9. Cf., recentment, F. JACQUES (1986), ps. 231-232.

10. Sobre l'ús del títol agens uices praefectorum praetorio per a referir-se als uicarii, cf. M. T. W.
ARNHEIM (1970), ps. 593-603.

11. A. CHASTAGNOL (1970 a), ps. 187-211; ID. (1970b), ps. 305-314; ID. (1976), ps. 51-69; ID.
(1982), ps. 167-194

12. Cf., entre altres, L. A. GARCíA MORENO (1980), ps. 34-39; J. ARCE (1982), ps. 31-49;
E. GARRIDO (1987), ps. 58-91.

13. Cf. les notes 3 i 5.

14. Sense pretendre entrar en els complexos problemes de redacció i de cronologia que
enclouen aquests documents, tant el Breuiarium, 5 de Festus com la Notitia Dignitatum, Occ., 21
-aquest darrer qualifica tambe de consular la Gallaecia- esmenten la Bètica i la Lusitània com a
consulares. L. A. GARCíA MORENO -(1980), ps. 35-38-, J. ARCE -(1982), ps. 43-46- i E. GARRIDO
-(1987), ps. 58-91- confronten la precària datació d'aquests textos amb els testimonis -no menys
problemàtics- de PAVLINVS, Voluentius -cf. A. CHASTAGNOL (1965), ps. 281-282, núm. 8; PLRE, I, p.
975-, i Maximinus -cf. RE, 14, 2, cols, 2546-2555, 3 (W. Ensslin); A. CHASTAGNOL (1965), ps.
284-286; PLRE, I, ps. 578-579, Antonius Maximinus 9-. Més prudents són A. CHASTAGNOL -(1965),
p. 287- i J. J. SAYAS -(1984), ps. 45-50 i 115-117-.

JOSEP VILELLA

d'informació fiable-, durant els anys trenta del segle IV ja constatem que alguns
senadors -ALBANVS i CATVLLINVS- són al capdavant dels governs provincials.
Així, ALBANVS i CATVLLINVS -que obté el consolat el 349- estan documentats,
respectivament, com a praeses prouinciae Lusitaniae i praeses prouinciae Gallaeciae.

Malgrat l'important estudi de M. T. W. Arnheim,¹⁵ és mèrit de F. Jacques¹⁶
haver demostrat -fa poc i definitivament- que les famílies senatorials documen-
tades -com a tals- abans de la crisi del segle III romanen durant el segle IV. Amb
el seu dossier minimo¹⁷ de 108 notícies resta ben provat que les famílies senatorials
antigues -sòlidament ancorades tant en el camp econòmic com en el polític-
pogueren capejar molt millor els esdeveniments del segle III i, sobretot, aquelles
que tenien el seu patrimoni a les regions que romangueren incòlumes durant les
invasions.

Reconeixent, com és lògic, la inseguretat que porta implícita l'antroponímia
per a obtenir conclusions d'aquesta índole, pot afirmar-se que els gentilicis
documentats entre els clarissimi segurs que eren al capdavant de l'administració
hispana durant el segle IV corroboren aquesta continuïtat molt clarament. És el
cas -citant-los pel cognomen- de TACITVS, ACINDYNVS, QVARTVS, SEVERVS
([Acili ?]us), LAETVS, CATVLLINVS, CAELESTINVS i PRAETEXTATVS.

L'escassa documentació existent permet, però, precisar quelcom més. Així,
constatem que les famílies senatorials de vell llinatge -amb l'única excepció
d'HERMIAS- són les que es documenten al capdavant del vicariat -o en el càrrec
de comes- hispà en època de Constantí I. Fins a la mort de Constantí -any 337-
els únics clarissimi suposadament noui que trobem en l'administració són MAXIMVS
i ALBANVS, que, significativament, exerceixen -encara que el cas de MAXIMVS,
a causa de la fragmentació de l'epígraf, no és segur- solament un govern provin-
cial.

2. Procedència geogràfica

Els diferents estudis de què ha estat objecte l'ordo senatorius indiquen clara-
ment que aquest estament social és també el privilegiat en la documentació -per
precària que ens sembli- existent.¹⁸ Utilitzant de manera ponderada el corpus de
notícies disponibles creiem que és licit i possible, a més, indagar -encara que els
resultats estiguin mancats, sovint, d'importants matisos- les origines geogràfiques
-malgrat que es desconeguin habitualment els complexos lligams de parentiu
existents dins de l'ordo- dels senadors que exerceixen part del seu cursus a la
Hispània del segle IV. De tota manera, el buit documental existent en època
teodosiana adquireix, en aquest sentit, particular gravetat, ja que a les acaballes
del segle IV -amb una significativa presència «hispana» en l'administració

15. M.T.W. ARNHEIM (1972).

16. F. JACQUES (1986), ps. 81-225.

17. Ibid., p. 87. L'hiat que C. CASTILLO -(1968), ps. 121-125- constata per a la Bètica -és
evident que la Hispània del segle III sofrí una forta commoció- corrobora els resultats obtinguts per
F. JACQUES.

18. A més del mateix material prosopogràfic, són eloqüents en aquest respecte -i entre molts
altres- estudis com K. F. STROHEKER (1963); M. T. W. ARNHEIM (1972); J. MATTHEWS (1975);
F. JACQUES (1986).

RANG I PROCEDÈNCIA GEOGRÀFICA DELS VICARIS I GOVERNADORS

imperial- un major contingent hispà en els governs d'Hispània sembla molt
probable; és, en tot cas, il·lustratiu l'exemple de MARINIANVS.

Si bé no tenim cap dubte sobre la pertinença a l'ordre senatorial de
MARINIANVS, PETRONIVS, Macrobius¹⁹, Vigilius²⁰, Maximinus²¹, Voluentius²² i, fins i
tot, PAVLINVS, el fet que no es mencionin -prescindint dels anonymi-, de manera
específica, com a uiri clarissimi determina que no els emprem.

La coincidència entre la perduració de les velles i poderoses famílies
senatorials i un destacat predomini de clarissimi itàlics en els càrrecs de la
Hispània del segle IV és, amb tota evidència, altament significativa; la «romani-
tat» -sense que es pugui parlar d'anquilosi- de l'élite senatorial és, d'altra banda,
ben coneguda i ha estat assenyalada repetides vegades.²³

Els senadors ítalo-romans són, com diem, una clara majoria entre els
clarissimi que realitzen part de la carrera a Hispània;²⁴ encara que som conscients
del marge d'error que existeix, aquests resultats són irrefutables. Partint de les
conclusions de F. Jacques²⁵ i dels personatges documentats en l'exercici de
diversos càrrecs, constatem que els clarissimi d'origen romà segur o molt versem-
blant que són al capdavant del vicariat -o en la funció de comes- i governs
provincials d'Hispània durant la part de la quarta centúria anterior a Teodosi
-anys per als quals disposem d'un mínim d'informació- són: TACITVS, OCTA-
VIANVS, ACINDYNVS -la família, fins i tot acceptant un origen oriental, es troba
molt arrelada a Roma-, QVARTVS, CATVLLINVS, CAELESTINVS(?), PRAETEX-
TATVS, VENVSTVS, AEDESIVS i ARTEMIVS.

Els que semblen quedar exclosos, en principi, d'aquest grup itàlic -que
acapara majoritàriament l'administració a gairebé tot l'Occident- són molt pocs,
però el desconeixement sobre si tenien o no residència i béns patrimonials a
Itàlia -fet altament probable- fa encara més insegur atribuir-los un àmbit
geogràfic no itàlic. Tanmateix, l'origen africà -família dels Annii- més o menys
remot de TIBERIANVS és perfectament versemblant. Possible és, també, la
hispanitat de SEVERVS ([Acili?]us). SALLVSTIVS (amb propietats a Hispània) obté
-per la vinculació a Julià?- els rellevants càrrecs de uicarius urbis Romae, praefectus
praetorio Galliarum i consul ordinarius -encara que aquest gentilici és molt freqüent i
estès geogràficament, SALLVSTIVS podria pertànyer a la família hispana dels
Flauii -llinatge del futur emperador Teodosi-, que ja estaria documentada -com
a segura família senatorial -el 337/340 amb LAETVS.

Si bé és veritat que la documentació epigràfica procedent de Roma pot
ressaltar el pes dels itàlics en els llocs de l'alta administració hispana, no hi ha
cap dubte -així ho demostra una minuciosa anàlisi de la informació avaluable-
que l'ordo senatorius establert a Itàlia i concretament a Roma ocupa, generalment,

19. Cf. RE, 14, 2, col. 2533, 7 (W. Ensslin); A. CHASTAGNOL (1965), p. 277, núm. 13; PLRE,
II, p. 698, Macrobius 1; S. RODA (1981), ps. 135-136.

20. Cf. A. CHASTAGNOL (1965), p. 278, núm. 14; PLRE, II, p. 1166, Vigilius 1.

21. Cf. RE, 14, 2, cols. 2546-2555, 33 (W. Ensslin); A. CHASTAGNOL (1965), ps. 284-286;
PLRE, I, ps. 578-579, Antonius Maximinus 9; L. A. GARCÍA MORENO (1980), ps. 35-36; J. ARCE,
ps. 43-44 .

22. Cf. A. CHASTAGNOL (1965), ps. 281-282, núm. 8; PLRE, I, p. 975.

23. Cf. el mapa que fa F. JACQUES (1986), p. 110.

24. Es també eloqüent la carrera de L. Aradius Valerius Proculus signo Populonius ( PLRE, I,
ps. 747-749).

25. Ibid., ps. 111-113 i apèndix.

JOSEP VILELLA

el govern hispànic. És aquesta mateixa conclusió la resultant de constatar que
són, en tot cas, molt pocs els clarissimi hispans que es troben al capdavant de la
seva diòcesi o de les províncies hispanes encara que -sempre dins d'una
informació extremament escassa- per sobre, numèricament, dels seus col·leges
-limitant-nos a Occident- africans o gals, amb els quals, d'altra banda, també
estarien emparentats.

Poc es pot dir -a causa, bàsicament, del desconeixement dels seus gentilicis
i de les seves carreres- quant als perfectissimi, que, com hem vist, monopolitzen els
governs provincials hispans durant les tres primeres dècades del segle IV. L'únic
uir perfectissimus que, ultra el càrrec hispà, tenim documentat en altres oficis i que
és mencionat com a tal per la nostra documentació és CAECILIANVS; l'origen
itàlic d'aquest individu és segur. És també, de tota manera, pràcticament segura
la pertinença a l'ordo equester del retòr gal EXVPERIVS, que cap al 335 governa una
província hispana.

Analitzant el lloc que ocupen els càrrecs exercits a Hispània dins dels
cursus mínimament coneguts, s'obtenen, així mateix, unes conclusions prou
explícites per als clarissimi; l'únic perfectissimus a considerar en aquest sentit és
CAECILIANVS -inicis del segle IV-, que amb anterioritat al seu govern hispà
és uicarius praefecti per Italiam, corrector Apuliae et Calabriae i després rationalis urbis
Romae et Africae.

Prenent en consideració solament els clarissimi explícits i testimoniats amb
seguretat tant en l'administració hispana com en altres càrrecs obtenim els
següents resultats: TACITVS, abans d'exercir el govern provincial de la Bètica, és
quaestor candidatus, praetor candidatus i VIIuir epulonum i més tard consul suffectus;
ACINDYNVS, després d'ocupar el vicariat hispà (abans del 326), és praefectus
praetorio Orientis i assoleix el consolat el 340; QVARTVS és corrector Flaminiae et Piceni,
corrector Venetiae et Histriae i consularis Belgicae Primae abans de ser vicari a Hispània
(325/350) i amb posterioritat a l'estada hispana és proconsul prouinciae Africae uice
sacrra iudicans (és també pontifex maior, promagister iterum i duodecimuir); TIBERIANVS és
comes Africae abans d'exercir dos càrrecs (332-335) a Hispània (comes i uicarius) i
durant l'any següent és praefectus praetorio Galliarum; CATVLLINVS, després de
governar Gallaecia (abans del 338), és uicarius Africae, praefectus praetorio (d'Itàlia?),
praefectus urbis Romae i consul; GERMANIANVS, després d'estar al capdavant de la
Bètica (353/360), és vice-prefecte del pretori de les Gàl·lies i praefectus praetorio
Galliarum; PRAETEXTATVS és quaestor candidatus, praetor urbanus i corrector Tusciae et
Umbriae abans d'ocupar el govern lusità (abans del 362) i més tard proconsul
Achaiae, praefectus urbi, legatus a senatu missus V, praefectus praetorio II [sic] Italiae et
Illyrici i consul ordinarius designatus; VENVSTVS, abans de ser vicari hispà (363), és
corrector Apuliae et Calabriae i consularis Siciliae; el buròcrata AEDESIVS, amb anterio-
ritat al seu vicariat a Hispània (355/376), fou orator Africani tribunalis, orator in
consistorio principum, magister libellorum, magister cognitionum sacrarum, magister epistularum i magister memoriae; SALLVSTIVS fou uicarius quinq. prouinciarum abans d'exercir el
vicariat hispà (abans del 361) i, després, uicarius urbis Romae, comes consistorii, praefectus
praetorio Galliarum i consul ordinarius; CONSTANTIVS fou praeses Mauretaniae et Tingita-
nae [sic] abans de ser consularis Tusciae et Umbriae -càrrec que exerceix després del
366-; ARTEMIVS és corrector Lucaniae et Brittiorum abans d'obtenir el vicariat a
Hispània (369-370).

Si bé és veritat que el coneixement històric sempre és verificable -i, per

RANG I PROCEDÈNCIA GEOGRÀFICA DELS VICARIS I GOVERNADORS

tant, també pot ser fal·lible-, són, només, aquests resultats²⁶ els que, avui com
avui, creiem que hom pot extreure -sense endinsar-se en el terreny de les meres
conjectures- quant a la documentació existent sobre la procedència geogràfica
dels màxims responsables de l'administració imperial a Hispània des del 300 al
409.

3. Llista prosopogràfica

Cadascuna de les notícies consta dels punts següents:

1. Nom del personatge: es col·loca, destacat tipogràficament, al principi de
cada notícia i a la part superior esquerra. S'hi basa la seriació alfabètica i, sempre
que és possible, s'entra els personatges pel cognomen.

2. Cronologia: apareix a la part superior dreta i indica la data en la qual
s'ocupa el càrrec hispànic. El guió horitzontal uneix dates extremes segures; les
dates unides per un traç oblic indiquen els límits cronològics entre els quals cal
situar el càrrec hispà del personatge.

3. Càrrec hispà; del personatge: es troba a la segona línia en llatí.

4. Cos explicatiu: la presentació de la informació pertinent que facilita cada
notícia pretén ser ordenada, detallada, exacta i breu.

ACINDYNVS, Septimius²⁷ - - - - - - - - - - -(...abans del 326...)

agens per Hispanias

probable fill del praefectus urbis Romae Septimius Acindynus²⁸ que, abans del
326,²⁹ apareix documentat amb aquest ofici.³⁰

El 338-340 és praefectus praetorio Orientis i assoleix el consolat el 340.

AEDESIVS, Sextilius Agesilaus³¹ - - - - - - - - - - - (...355/376...)

per Hispanias uice

uir clarissimus del qual coneixem el cursus per l'altar taurobòlic que construí a
la seva casa de Roma el 13 d'agost del 376, en rebre el taurobolium.³² Sembla que
es tracta d'un buròcrata que s'incorpora a la carrera senatorial amb el vicariat
hispànic durant una data compresa entre el 355 i el 376.³³

26. Confronteu-los amb els d'A. CHASTAGNOL (1965), passim, L. A. GARCÍA MORENO (1980),
ps. 43-44; J. ARCE (1982), ps. 60-61; E. GARRIDO (1987), p. 89.

27. RE, 1, 1, cols. 1169-1170, 3 (O. Seeck); A. CHASTAGNOL (1965), p. 274, núm. 2; PLRE, I,
p. 11, Septimius Acindynus 2.

28. Cf. A. CHASTAGNOL (1962), p. 21; la família sembla tenir un origen oriental
(A. CHASTAGNOL [1965], p. 274, núm. 2).

29. Es menciona Crispus; A. CHASTAGNOL (1965), P. 274, núm. 2, data la inscripció entre el
330 i el 337.

30. CIL, II, 4107; RIT, 97.

31. RE, 1, 1, col. 941, 1 (O. Seeck); A. CHASTAGNOL (1965), p. 276, núm. 10; PLRE, I, ps.
15-16, Sextilius Agesilaus Aedesius 7.

32. Cf., A. CHASTAGNOL (1965), p. 276, núm. 10.

33. Ibid, p. 276, núm. 10. És també possible que ja fos clarissimus abans d'exercir el seu càrrec a
Hispània.

JOSEP VILELLA

Abans de ser uicarius Hispaniarum havia estat: orator Africani tribunalis, orator in
consistorio principum, magister libellorum, magister cognitionum sacrarum, magister epistularum i magister memoriae.³⁴

ALBANVS, Numerius³⁵ - - - - - - - - - - - - (..336..)

praeses prouinciae Lusitaniae

uir clarissimus documentat com a tal en una inscripció d'Olisipo.³⁶

ARTEMIVS, Marius³⁷ - - - - - - - - - - - - - - (...369-370...)

uicarius Hispaniarum

uir clarissimus que després d'exercir, en el 364, el càrrec de corrector Lucaniae et
Brittiorum és uicarius Hispaniarum en el 369-370.³⁸

CAECILIANVS (Vinicius?)³⁹ - - - - - - - - - (...inicis segle IV...)

praeses Lusitaniae

uir perfectissimus que era al capdavant de la Lusitània a principis del segle IV.
És també rationalis urbis Romae, rationalis Africae, corrector Apuliae et Calabriae i uicarius
praefecti per Italiam.⁴⁰ És, probablement, originari del nord d'Itàlia.⁴¹

CAELESTINVS, (Q. Att)ius Granius⁴² - - - - - - - - - (...357...)

consularis Baeticae

uir clarissimus -versemblantment, fill de Q. Attius Granius Caelestinus-⁴³ que
administra la Betica el 357.⁴⁴

CATVLLINVS, Aco signo Philomathius⁴⁵ - - - - - - - - - - -(..abans del 338..)

praeses prouinciae Gallaeciae

uir consularis⁴⁶ que és praeses prouinciae Gallaeciae⁴⁷ abans del 338, uicarius

34. CIL, VI, 510 (= ILS, 4152); també CIL, VI, 31118.

35. A. CHASTAGNOL (1965), p. 281, núm. 3; PLRE, I, p. 32.

36. CIL, II, 191 (= ILS, 5699).

37. RE, 2, 2, col. 1445, 3 (O. Seeck); A. CHASTAGNOL (1965), p. 276, núm. 9; PLRE, I, p.
113, Marius Artemius 4.

38. C. Th., II, 26, 1 i 8, 2, 2.

39. RE, 3, 1, cols. 1172-1173, 6 (O. Seeck); A. CHASTAGNOL (1965), p. 281, núm. 2 ; PLRE, I ,
p. 166.

40. CIL, XI, 831 (= ILS, 1218).

41. Cf. A. CHASTAGNOL (1965), p. 281.

42. RE, 3, 1, col. 1247, 3 (O. Seeck); A. CHASTAGNOL (1965), p. 280, núm. 5; PLRE, I, p. 168,
(Q. Att)ius Granius Caelestinus 3.

43. PLRE, I, p. 167.

44. C. Th., 9, 42, 3, i CIL, II, 1972.

45. RE, 3, 2, cols. 1795-1796, 4 (O. Seeck); A. CHASTAGNOL (1962), ps. 121-123; ID. (1965),
p. 282, núm. 2; PLRE, I, ps. 187-188, Aco Catullinus 3.

46. CIL, II, 2635.

47. CIL, II, 2635.

RANG I PROCEDÈNCIA GEOGRÀFICA DELS VICARIS I GOVERNADORS

Africae⁴⁸ els anys 338-339, praefectus praetorio⁴⁹ (d'Itàlia?) el 341, praefectus urbis
Romae⁵⁰ els anys 342-344 i consul⁵¹ el 349.

Personatge pagà,⁵² la seva filla Fabia Aconia Paulina es casà amb Praetextatus.⁵³

CONSTANTIVS, Lucilius⁵⁴ - - - - - - - - - (...c. 366.. )

praeses Mauretaniae et Tingitanae [sic]

uir clarissimus⁵⁵ documentat en aquest càrrec per una inscripció de Luni
(Etrúria).⁵⁶

EXVPERIVS⁵⁷ - - - - - - - - - - - - - (...c. 335...)

praeses prouinciae Hispaniae

que nasqué a Bordeus⁵⁸ i exercí de rètor -mediocre, segons Ausoni-⁵⁹ a
Tolosa⁶⁰ i, més tard, a Narbona,⁶¹ on té -grandi mercede-⁶² per deixebles els fills
-prope puberis aeui-⁶³ de Dalmatius, germà de l'emperador Constantí⁶⁴ -Dalmatius⁶⁵ i Hannibalianus.⁶⁶

Quan el seu alumne Dalmaci és Cèsar⁶⁷ (325-327), Exuperius és nomenat
governador -praeses- i president d'un tribunal d'una província hispànica.⁶⁸

Morí -praediues-⁶⁹ a Cadurca (Càors) després de viure uns quants anys
tranquils en aquesta localitat.⁷⁰

48. C. Th., 15, 1, 5; 12, 1, 26; 6, 22, 2 (= 12, 1, 24); 1l, 36, 4; C.J., 10. 48, 7.

49. C. Th., 8, 2, 1 (= 12, 1, 31).

50. C. Th., 16, 10, 3.

51. Chronographus anni CCCLIII, p. 61; CIL, II, 2211 (= ILS, 7222).

52. C. Th., 16, 10, 3.

53. CIL, VI, 1780 (=ILS, 1260). .,

54. PLRE, I, p. 227, Lucilius Constantius 9.

55. Els autors de la PLRE pensen que era perfectissimus en el moment d'exercir el govern a la
diòcesi d'Hispània.

56. CIL, XI, 6958 (= ILS, 1252).

57. RE, 6, 2, col. 1696, 1 (O. Seeck); K. F. STROHEKER (1948), p. 171, núm. 142; A.
CHASTAGNOL (1965), p. 286; PLRE, I, ps. 321-322, Exsuperius 2 i p. 1110.

58. AUSONI, Prof., 1 8, 16- 17.

59. Ibid., 18, 1-8.

60. Ibid., 18, 7.

61. Ibid, 18, 8.

62. Ibid., 18, 10.

63. Ibid, 18, 1l.

64. Ibid., 18, 9. Cf. PLRE, I, ps. 240-241,. Fl Dalmatius 6.

65. PLRE, I, p. 241, Fl. Iulius Dalmatius 7.

66. PLRE, I, p. 407, Hannibalianus 2.

67. AUSONI, Prof., 18, 12.

68. Ibid, 18, 13.

69. Ibid., 18, 15.

70. Ibid., 18, 15.

JOSEP VILELLA

FAVSTINVS, Egnatius⁷¹ - - - - - - - - - - -(...337...)

praeses Baeticae

uir perfectissimus⁷² documentat com a praeses de la Bètica per una inscripció de
Córdova⁷³ i pel C. Th.⁷⁴

GERMANIANVS, Decimius⁷⁵ - - - - - - - - -(...353/360...)

consularis prouinciae Baeticae

entre els anys 353 i 360, documentat per una inscripció de Córdova.⁷⁶ El
361 aquest uir clarissimus és vice-prefecte del pretori de les Gàl·lies⁷⁷ i praefectus
praetorio Galliarum⁷⁸ des de la tardor del 363 a l'any 366.

HERMIAS, Q. Aeclanius⁷⁹ - - - - - - - - - - - (...313/314/323/324...)

agens uicem praefecti praetorio

uir perfectissimus que és també iudex sacrarum cognitionum, documentat per una
inscripció de Córdova,⁸⁰ entre 313/314 i 323/324.⁸¹

ISFALANGIVS, Tanaucius⁸² - - - - - - - - - - (...368-371...)

consularis Baeticae

que condemnà a mort Lollianus.⁸³ La seva identificació amb el praefectus urbis
Romae (entre el 372 i el 375) és versemblant.⁸⁴

IVLIANVS, Val.⁸⁵ - - - - - - - - - - - - (..312..)

praeses prouinciae Hispaniae Tarraconensis

71. A. CHASTAGNOL (1965), p. 279, núm. 2 i 3; PLRE, I, p. 328, Egnatius Faustinus 9.

72. CIL, II, 2205.

73. CIL, II, 2205.

74. C. Th., 1l, 9, 2.

75. RE, 7, 1, cols. 1250-1251, 1 (O. Seeck); A. CHASTAGNOL (1965), ps. 279-280; PLRE, I,
p. 392, Decimius Germanianus 4.

76. CIL, II, 2206. Cf. la precisió cronològica que suggereix L. A. GARCÍA MORENO (1980),
p. 38, n. 57.

77. AMMIÀ MARCEL·LÍ, Rerum gestarum libri, 21, 8, 1.

78. C. Th., 1l, 30, 30; C. J., 10, 32, 29; C. Th., 8, 7, 9; C. J., I l, 48, 6; AMMIÀ MARCEL·LÍ, Rerum
gestarum libri, 26, 5, 5.

79. RE, 8, 1, col. 832, 14 (O. Seeck); A. CHASTAGNOL (1965), p. 274, núm. 1; PLRE, I,
p. 422, Q. Aeclanius Hermias 3.

80. CIL, II, 2203.

81. Seguim la cronologia proposada per A. Chastagnol.

82. RE, 3, A, 2, col. 1694 (O. Seeck); A. CHASTAGNOL (1962), p. 194; ID. (1965), p. 280,
núm. 6; PLRE, I, ps. 464-465.

83. AMMIÀ MARCEL·LÍ, Rerum gestarum libri, 28, 1, 26. Cf. PLRE, I, ps. 511-512, Lollianus 1.

84. CIL, VI, 1672a, i VI, 1672b.

85. RE, 10, 1, col. 92, 31 (O. Seeck); A. CHASTAGNOL (1965), p. 283, núm. 2; PLRE, I, p.
480, Val. Iulianus, 40.

RANG I PROCEDÈNCIA GEOGRÀFICA DELS VICARIS I GOVERNADORS

uir perfectissimus, documentat en aquest càrrec per una inscripció de Tar-
raco.⁸⁶

LAETVS, Tiberius Flau.⁸⁷ - - - - - - - - - (...337/340...)

comes Hispaniarum

i uir clarissimus durant una data compresa entre el 337 i el 340, documentat
per la inscripció del circ de Mèrida.⁸⁸ Contemporani del praeses prouinciae Lusitaniae
Saturninus.⁸⁹

MACRINVS, Badius⁹⁰ - - - - - - - - - - - - - - - - -(...324/326...)

praeses prouinciae Hispaniae Tarraconensis

uir perfectissimus, documentat en aquest càrrec per dues inscripcions de Tarraco
entre el 324 i el 326.⁹¹

MARINIANVS⁹² - - - - - - - - - - - - - (...abans del 383-409...)

uicarius Hispaniae

amic -plenae atque inueteratae inter nos amicitiae-⁹³ i corresponsal⁹⁴ de Symmachus
que és, probablement, originari de Gallaecia;⁹⁵ el 383 exerceix el càrrec de uicarius
Hispaniarum⁹⁶ i abans d'aquesta data actua com a professor de dret a Roma -tenet
te eruditio Scaeuolarum, dum forenses rabulas peruigil doctor instituis.⁹⁷

De les epístoles conservades -III, 23-29- que li escriu Símmac, Marinià
rebé segurament a Hispània les 25, 27 i 29 (al llarg dels anys 382-383) i potser
també la 24. Més difícil de precisar és on es trobaria Marinià en el moment de
rebre les 26 i 28; la 23 li arribaria a Roma abans del 383.

A l'ep. 24 Símmac el felicita tant per les seves noces com pel naixement
de la seva filla; l'orador havia conegut ambdós fets al mateix temps: quae quidem bona
tibi dispertita temporibus acciderunt, sed meum pectus pariter ingressa sunt.⁹⁸

Amb l'ep. 25 Símmac contesta una carta de Marinià en la qual aquest darrer
li formulava una amica uindicatio:⁹⁹ que li procurés la indumentària quae peregrinatio

86. CIL, II, 4105; RIT, 94.

87. A. CHASTAGNOL (1965), p. 273, núm. 4; PLRE, I, p. 492, Tiberius Flau. Laetus 1.

88. J. R. MÉLIDA (1975), p. 7; ILER, núm. 2056.

89. Cf. infra.

90. A. CHASTAGNOL (1965), p. 283, núm. 4; PLRE, I, p. 529, Badius Macrinus 2.

91. CIL, II, 4106, i II, 4108; RIT, 95 i 96.

92. O. SEECK (1883), p. CXXVII; RE, 14, 2, col. 1758, 3 (W. Ensslin); A. CHASTAGNOL (1965),
ps. 276-277, núm.11; PLRE, I, ps. 559-560, Marinianus 2, i p. 1015, Anonymus 58.

93. SÍMMAC, Ep., III, 25, 1.

94. Rep les Ep., 23-29 del llibre III.

95. SÍMMAC, Ep., III, 25, 2; si bé seguim la lectura proposada per O. Seeck, cal dir que en la
tradició manuscrita apareix també Galatia.

96. C. Th., 9, 1, 14. És Marinià el uicarius Hispaniarum a qui Macedoni encarrega l'interrogatori
dels priscil·lianistes (SULPICI SEVER, Chron., II, 49, 3).

97. SÍMMAC, Ep., III, 23, 2.

98. Ibid., III, 24, 2.

99. Ibid., III, 25, 2.

JOSEP VILELLA

hiberna poscebat; Marinià li deia que li'n donaria l'import des de Galícia -ubi
ad patrium larem ueneris.^10l

Juntament amb la carta i aquesta petició, Marinià havia tramès a Símmac,
en una segona pàgina, una detallada descripció dels vestits que volia -descriptio
tradendarum tibi uestium secundam paginam tenet-;¹⁰² Marinià desitjava que, més que
elegants, protegissin del fred. Símmac, per la seva part, opina que els vestits que
li demanava Marinià eren massa senzills.¹⁰³

Sobre aquests vestits tracta també l'ep. 29 -uestimenta de nobis usui tuo uind-
icas-.¹⁰⁴ Aquesta epístola sembla portada a Marinià, conjuntament amb la indu-
mentària, per un servidor de Símmac. Creiem que el portador de l'ep. 29 devia
ser l'hominis mei¹⁰⁵ que, de tornada, portaria a Símmac les desideratas mihi litteras¹⁰⁶
de Marinià. Símmac li respondria amb la breu ep. 27.

Amb l'ep. 26, datada tradicionalment per 0. Seeck també vers el 383,¹⁰⁷
Símmac es queixa del fet que Marinià no li escrigui -scribendi ad me uices neglegis.¹⁰⁸
A l'ep. 28, que sembla posterior, és Símmac qui explica a Marinià per què no li
contesta amb promptitud. És evident que a les expectatae mihi tuae litterae contige-
runt¹⁰⁹ que Símmac havia rebut de Marinià, aquest darrer lamentava la dilació de
les epístoles de Símmac; Símmac es disculpa dient que es troba molt ocupat (és
en aquest moment praefectus urbis Romae ?) i a més es queixa de la negligència dels
missatgers.¹¹⁰

Desconeixem la data en què Marinià torna a Roma. L'any 409 el seu fill
Maximilianus¹¹¹ és captivat per Alaric prop de Roma i rescatat per Marinià amb
30.000 solidi.¹¹²

MAXIMVS, Aemilius¹¹³ - - - - - - - - - - - - - - (...312/324...)

praeses prouinciae Gallaeciae ?

probable i uir clarissimus que, segons documenta una inscripció fragmentada
de Bracara,¹¹⁴ dedica una base a Constantí I.

OCTAVIANVS, Rufinus¹¹⁵ - - - - - - - - - (..316-317..)

100. Ibid., III, 25, 1.

101. Ibid, III, 25, 2.

102. Ibid., III, 25, 2.

103. Ibid., III, 25, 2.

104. Ibid., III, 29.

105. Ibid, III, 27.

106. Ibid, III, 27.

107. O. SEECK (1883), p. CXXVII.

108. SÍMMAC, Ep., III, 26.

109. Ibid, III, 28.

110. Ibid, III, 28.

111. Cf. PLRE, I, p. 560, Marinianus 2, i PLRE, II, p. 741, Tarrutenius Maximilianus 3;
A. CHASTAGNOL (1962), ps. 268-269.

112. ZÒSIM, Historia Noua, 5, 45, 4.

113. A. CHASTAGNOL (1965), p. 282, núm. 1; PLRE, I, p. 586, Aemilius Maximus 31.

114. Eph. Ep., VIII, 117.

115. RE, suppl., 7, cols. 693-694, 6 (W. Ensslin); A. CHASTAGNOL (1965), p. 272, núm. 1;
PLRE, I, p. 637, Octauianus 1, i p. 638, Rufinus Octauianus 5.

RANG I PROCEDÈNCIA GEOGRÀFICA DELS VICARIS I GOVERNADORS

comes Hispaniarum

que després de ser corrector Lucaniae et Brittiorum el 313 apareix documentat com a
comes Hispaniarum el 4 de desembre del 316 i el 19 de gener del 317;¹¹⁶ la convergència
d'ambdós càrrecs en un mateix personatge ens sembla versemblant.

PAVLINVS^1l7 - - - - - - - - - - - - - - - - (...abans del 382...)

corrector Tarraconensis

aquità,^1l8 casat amb Megentira,^1l9 filla d'una germana d'Ausoni.¹²⁰ Paulí és,
probablement, officialis,^12l rationalis summarum Africae¹²² i governador de la Tarra-
conense.¹²³

Mort a l'edat de 72 anys,¹²⁴ cap al 382. Paulí ja és difunt¹²⁵ quan mor el seu
fill Paulinus a Hispània.¹²⁶

PETRONIVS¹²⁷ - - - - - - - - - - - - -(...395-397...)

uicarius Hispaniarum

els anys 395-397¹²⁸ i germà gran de Patroinus.¹²⁹ Si bé és possible que l'ep. 106
del llibre VII de Symmachus estigués dirigida als dos germans, sembla més versem-
blant que tingués Petroni per únic destinatari.¹³⁰ En aquesta carta Símmac li
demana -ut illis merita tua Hispanorum mentibus inpressa suffragio sint-¹³¹ que ajudi als
seus agents que compraven cavalls a Hispània.¹³²

Des del 398 al 401 ambdós germans romanen a la cort de Milà, on tenen molta
influència. Desconeixem l'ofici que ocupa en la cort l'any 401,¹³³ potser comes rerum
priuatarum.¹³⁴ Del 402 al 408 Petroni, cristià,¹³⁵ és praefectus praetorio Galliarum.¹³⁶

116. C. Th., 9, 1, 1 i 12, 1, 4.

117. K. F. STROHEKER (1948), p. 201, núm. 289; A. CHASTAGNOL (1965), ps. 283-284,
núm. 5; PLRE, I, ps. 676-677, Paulinus 7.

118. AUSONI, Par., 26, 7-8.

119. Cf. PLRE, I, p. 591.

120. AUSONI, Par., 25, ll; 26, 5-6.

121. Ibid., 26, 9.

122. Ibid., 26, 9-10.

123. Ibid, 26, 1l. La paraula correctura sembla fruit d'una llicència poètica, cf. PLRE, I,
677.

124. AUSONI, Par., 26, 16.

125. Ibid, 25, 1-8.

126. Ibid, Par., 25, 14.

127. O. SEECK (1883), p. CLXXXIX; J. SUNDWALL (1915), ps. 117-118, núm. 361; RE, 19, 1,
cols. 1194-1195, 6 (W. Ensslin); A. CHASTAGNOL (1965), p. 277, núm. 12; PLRE, II, ps. 862-863,
Petronius 1.

128. C Th., 4, 21, 1; 12, 1, 151; 4, 6, 5; 4, 22, 5.

129. Cf. PLRE, II, ps. 843-844.

130. Així es desprèn de l'expressió merita sua. El nom de Petronius és substituït moltes vegades
pel del seu germà en les cartes que li tramet Símmac.

131. SÍMMAC, Ep., VII, 106.

132. Sobre les relacions de Símmac amb la Península Ibèrica, cf. J. VILELLA (1987),
ps. 463-477 i passim.

133. SÍMMAC, Ep., VII, I 1O.

134. Això ho creu A. CHASTAGNOL (1965), p. 277, núm. 12.

135. GENNADI, De uir. ill., 42.

136. C. J., 9, 74. 3

JOSEP VILELLA

PRAETEXTATVS, - - - - - - - - - - - - - - - Vettius Agorius¹³⁷ (...abans del 362...)

consularis Lusitaniae

del qual coneixem el cursus complet per una inscripció.¹³⁸ La seva carrera és
la següent: quaestor candidatus, praetor urbanus, corrector Tusciae et Umbriae, consularis
Lusitaniae, proconsul Achaiae, praefectus urbi, legatus a senatu missus V, praefectus praetorio II
[sic] Italiae et Illyrici, consul ordinarius designatus. La seva estada a Lusitània té lloc
abans del 362.

Pretextat hauria nascut a Roma¹³⁹ i potser es pot identificar amb qui
participa en les cerimònies de la inauguració de Constantinoble l'any 330.¹⁴⁰
Personatge obertament pagà¹⁴¹ i amic de Symmachus.¹⁴²

QVARTVS IVNIOR, M. Aurelius Consius¹⁴³ - - - - - - - -(...325/350...)

uicarius Hispaniarum

uir clarissimus que entre el 325 i el 350 -després de ser corrector Flaminiae et
Piceni, corrector Venetiae et Histriae i consularis Belgicae Primae- és uicarius Hispaniarum.¹⁴⁴ Després del vicariat hispànic ocupa el càrrec de proconsul prouinciae Africae uice sacra
iudicans.

Si bé hi ha qui creu que aquest personatge és bètic,¹⁴⁵ pensem que, com diu
Chastagnol,¹⁴⁶ és més versemblant una origo itàlica -així ho suggereix el seu
cursus-; de tota manera els lligams de la família -ja documentada durant el se-
gle III-¹⁴⁷ amb Hispània semblen clars.

SALLVSTIVS, Flauius¹⁴⁸ - - - - - - - - - - (...abans del 361...)

uicarius Hispaniarum

probablement hispànic¹⁴⁹ i amb propietats a la Península Ibèrica -seria el

137. J. NISTLER (1910), ps. 462-475; RE, 22, 2, cols. 1575-1579, 1 (W. Ensslin); A. CHASTAG-
NOL (1962), ps. 171-178; ID. (1965), p. 281, núm. 7; PLRE, I, ps. 722-724, Vettius Agorius Praetexta-
tus 1.

138. CIL, IV, 1779 (= ILS, 1259). La menció de consularis Lusitaniae apareix també al CIL, VI,
1777 (= ILS, 1258), i VI, 1778.

139. SÍMMAC, Relationes, 11

140. Cf. PLRE, I, p. 722.

141. CIL, VI, 1779 (= ILS, 1259), i VI, 1778.

142. SÍMMAC, Ep., I, 44-45.

143. A. CHASTAGNOL (1959), ps. 191-203; ID. (1965), p. 275, núm. 5; PLRE, I, p. 757, M.
Aurelius Consius Quartus Iunior 2.

144. Cf. E. MAREC (1954), ps. 388-390 (= AE, 1955, núm. 150).

145. Cf. J. ARCE (1982), p. 59.

146. A. CHASTAGNOL (1965), p. 275, núm. 5. En el mateix sentit, F. JACQUES (1986), ps. 113 i
175.

147. Cf. CIL, II, 1270.

148. RE, 1, A, 2, col. 1959, 25 (O. Seeck); R. ÉTIENNE (1963), ps. 104-113; A. CHASTAGNOL
(1965), p. 275, núm. 6; PLRE, I, ps. 797-798, Flauius Sallustius 5.

149. K. F. STROHEKER (1963), ps. 111-112; A. CHASTAGNOL (1965), p. 275, núm. 6; PLRE, I,
p. 998, Flauius Sallustius 5.

RANG I PROCEDÈNCIA GEOGRÀFICA DELS VICARIS I GOVERNADORS

pare de Sallustius-.¹⁵⁰ Amic de Julià, pagà convençut i autor¹⁵¹ del PERI ZEON
KAI KOSMOU que plau a Iamblichus¹⁵² i a l'emperador.

Arran de l'estàtua que els hispànics li erigeixen el 28 de maig de 364 al
fòrum de Trajà¹⁵³ sabem que, entre el 357 i el 361,¹⁵⁴ fou uicarius quinq. prouincia-
rum, uicarius Hispaniarum i uicarius urbis Romae; comes consistorii i praefectus praetorio
Galliarum¹⁵⁵ des de la primavera del 361 fins al 7 d'agost del 363 i consul
ordinarius¹⁵⁶ el 363, ja d'edat avançada.¹⁵⁷

Latinus Alcinus Alethius,¹⁵⁸ poeta i rètor de Bordeus, compon un panegíric en
honor de Flavi Sal·lusti.¹⁵⁹

SATVRNINVS, Iulius¹⁶⁰ - - - - - - - - - - - (...337/340...)

praeses prouinciae Lusitaniae

uir perfectissimus que ocupa aquest càrrec en un data compresa entre el 337 i el
340, segons la inscripció del circ de Mèrida.^16l És contemporani del comes Lae-
tus.¹⁶²

SEVERVS, Iulius¹⁶³ - - - - - - - - - - - (...316...)

praeses Tarraconensis

documentat¹⁶⁴ com a tal el 6 de maig del 316 -com Iulius Verus- que
identifiquem amb el uicarius Italiae de l'any 318.¹⁶⁵

SEVERVS, [Acili?]us¹⁶⁶ - - - - - - - - - - - (...333-335..)

comes Hispaniarum

uir clarissimus documentat en aquest càrrec els anys 333, 334 i 335.¹⁶⁷ Si bé no

150. Cf. O. SEECK (1919), ps. 93-9;; A. CHASTAGNOL (1962), ps. 216-218. Sobre Sallustius
-praefectus urbis Romae el 387- cf. O. SEECK (1919), ps. 93-94; RE, 1, A, 2, col. l959, 29 (O. Seeck);
A. CHASTAGNOL (1962), ps. 216-218; K. F. STROHEKER (1963), ps. 116-117; A. CHASTAGNOL (1965),
p. 288, núm. 5; PLRE, I, p. 797, Sallustius 4; J. ARCE (1982), p. 40.

151. Cf. R. ÉTIENNE (1963), p. 112.

152. PLRE, I, ps. 450-451, Iamblichus 1.

153. CIL, VI, 1729 (= ILS, 1254).

154. Respecte a la cronologia cf. A. CHASTAGNOL (1965), p. 275, núm. 6.

155. AMMIÀ MARCEL·LÍ, Rerum gestarum libri, 21, 8, 1; C. Th., 7, 4, 7; 9, 2, 1; l1, 23, 2; 12, 13, 1;
12, 1, 53; LIBANI, Or., 18, 182.

156. AMMIÀ MARCEL·LÍ, Rerum gestarum libri, 23, 1, 1; LIBANI, Or., 12, 9 i 17, 22.

157. LIBANI, Or., 17, 22.

158. PLRE, I, p. 39, Latinius Alcinus Alethius 2.

159. AUSONI, Prof., 3, 23-24.

160. A. CHASTAGNOL (1965), p. 28l, núm. 5; PLRE, I, p. 808, Iulius Saturninus 13.

161. J. R. MÉLIDA (1975), p. 7 (= ILER, núm. 2056).

162. Cf. supra.

163. A. CHASTAGNOL (1965), p. 283, núm. 3; PLRE, I, p. 836, Iulius Seuerus 25, i p. 953, Iulius
Verus 3.

164. C. Th., 2, 6, 1.

165. C. Th., 6, 22, 1; 6, 35, 4; 11, 30, 9; 7, 22, 2; 8, 18, 2.

166. RE, 2, A, 2, col. 2003, l9 (O. Seeck); K. F. STROHEKER (1963), p. 111; A. CHASTAGNOL
(1965), ps. 272-273, núm. 3; PLRE, I, p. 831, Seuerus 4, i p. 835, Acilius Seuerus 17.

167. C. Th., 8, 12, 5; 11, 39, 2; 8, 18, 3; 8, 5, 8; L WlCKERT (1934), ps. 115-116 (= ILER,
2057).

JOSEP VILELLA

és segur, podria ser el mateix personatge -probablement cristià- que visqué a
Hispània i escriví una autobiografia en prosa i vers titulada Katastrofhvn siue
Pei`ran.¹⁶⁸ Mor en temps de Valentinià I.¹⁶⁹

SVLPICIVS, G.¹⁷⁰ - - - - - - - - - - - - - - - - - (...315/319...)

praeses prouinciae Lusitaniae

uir perfectissimus documentat en aquest càrrec per una inscripció de Mè-
rida.¹⁷¹

TACITVS, Aulus Caecina¹⁷² - - - - - - - - - - - - (...finals segle III/inicis segle IV...)

praeses prouinciae Baeticae

que abans d'exercir aquest càrrec és: quaestor candidatus, praetor candidatus,
VIIuir epulonum; després és consul suffectus.¹⁷³

TIBERIANVS, C. Annius¹⁷⁴ - - - - - - - - - - - - - (...332-335...)

comes Hispaniarum i uicarius Hispaniarum

documentat com a comes Africae el 325-327. La seva presència a Hispània és
testimoniada el 332 com a comes Hispaniarum¹⁷⁵ i el 335 com a uicarius Hispania-
rum¹⁷⁶. L'any següent (336-337) és praefectus praetorio Galliarum.

Pertany a la família africana dels Annii.¹⁷⁷

VALERIANVS¹⁷⁸ - - - - - - - - - - - - - - - - -(...365-366...)

uicarius Hispaniarum

uir clarissimus el 365-366.¹⁷⁹ No sembla probable¹⁸⁰ que s'hagi d'identificar
amb el seu homònim, praefectus urbis Romae del 381;^18l aquest darrer seria,
versemblantment, també el corresponsal de Symmachus.¹⁸²

168. JERONI, De uir. ill., l11.

169. Ibid., 111.

170. A. CHASTAGNOL (1965), p. 281, núm. 1; PLRE, I, p. 1002, G. Sulpicius... S.

171. CIL, II, 481.

172. PLRE, I, p. 873, Aulus Caecina Tacitus 2.

173. Cf. PLRE.

174. RE, 6, A, 1, cols. 778-779, 3 (W. Ensslin); A. CHASTAGNOL (1965), p. 272, núm. 2;
PLRE, I, ps. 911-912, C. Annius Tiberianus 4.

175. C. J., 6, 1, 6.

176. C. Th., 3, 5, 6.

177. Cf. A. CHASTAGNOL (1965), p. 272, núm. 2.

178. O. SEECK (1883), p. CCIV; J. SUNDWALL (1915), p. 142, núm. 487; RE, 7, A, 3, col. 2286,
13 (W. Ensslin); A. CHASTAGNOL (1962), p. 208; ID. (1965), p. 276, núm. 8; PLRE, I, p. 938,
Valerianus 5; S. RODA (1981), ps. 119-120.

179. C. Th., 1, 16, 10; 9, 1, 9 i 3, 4.

180. O. Seeck, J. Sundwall, W. Ensslin i A. Chastagnol consideren que pot tractar-se del
mateix personatge.

181. PLRE, I, p. 938.

182. SÍMMAC, Ep., VIII, 69, i IX, 13.

RANG I PROCEDÈNCIA GEOGRÀFICA DELS VICARIS I GOVERNADORS

VENVSTVS, Volusius¹⁸³ - - - - - - - - - - - - - (...363...)

uicarius Hispaniarum

uir clarissimus originari de l'Apúlia i d'una destacada família pagana que,
després de ser corrector Apuliae et Calabriae entre el 326 i el 333, consularis Siciliae i
participar en una legació senatorial que Julià rebé a Antioquia durant la tardor
del 362, és nomenat -el darrer any de regnat de Julià- uicarius Hispaniarum.¹⁸⁴

El 371 participa en una altra ambaixada senatorial juntament amb Praetex-
tatus.¹⁸⁵

VINCENTIVS, M. Aur.¹⁸⁶ - - - - - - - - - - - - - - (...finals segle III/inicis segle IV...)

praeses Tarraconensis

uir perfectissimus, documentat en aquest càrrec per una inscripció de Tarraco,¹⁸⁷
de data molt imprecisa.

VRSINVS, Aur.¹⁸⁸ - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - (...finals segle III/inicis segle IV...)

praeses prouinciae Lusitaniae

uir perfectissimus documentat en una inscripció fragmentada d'Ossonoba.¹⁸⁹

BIBLIOGRAFIA

G. ALFÖLDY, Die römischen Inschriften von Tarraco (Berlín 1975); abreujat, RIT.

AMMIÀ MARCEL·LI, Rerum gestarum libri, ed. de W. SEYFARTH (Leipzig, Teubner,
1978).

L'année épigraphique (1966 [com a publicació autònoma] i ss; en curs de publicació).

J. ARCE, El último siglo de la España romana: 284-409 (Madrid 1982).

M.T.W. ARNHEIM, Vicars in the Later Roman Empire, «Historia», 19 (1970), ps. 593-
606.

ID., The Senatorial Aristocracy in the Later Roman Empire (Oxford 1972).

AUSONI, Commemoratio Professorum Burdigalensium, ed. de C. SCHENKL, Monumenta Germaniae
Historica. Auctores antiquissimi, 5, 2 (1893), ps. 55-71.

ID., Parentalia, ed. de C. SCHENKL, Monumenta Germaniae Historica. Auctores antiquissimi, 5, 2
(1893), ps. 41-55.

A. BALIL, The Governors of the Spanish Provinces during the late Roman Empire, «Classical Folia»,
XIX (1965), ps. 111-123.

183. RE, 8, A, 1, col. 896, 4 (W. Ensslin); A. CHASTAGNOL (1965), p. 275, núm. 7; PLRE, I,
p. 949, Volusius Venustus 5, i stemma 16.

184. AMMIÀ MARCEL·LÍ, Rerum gestarum libri, 23, 1, 4.

185. PLRE, I, ps. 722-724, Vettius Agorius Praetextatus 1 (cf. supra).

186. A. CHASTAGNOL (1965), p. 284, núm. 6; PLRE, I, p. 966, M. Aur. Vincentius 7.

187. CIL, II, 4112; RIT, 155.

188. A. CHASTAGNOL (1965), p. 281, núm. 6; PLRE, I, p. 987, Aur. Vrsinus 3.

189. CIL, II, 5140.

JOSEP VILELLA

N. CASTILLO, Observaciones sobre la continuidad prosopográfica de la Bética en el Bajo Imperio, «Actas
del III Congreso Español de Estudios Clásicos», 2 (Madrid 1968), ps. 121-125.

A. CHASTAGNOL, La carrière du Proconsul d'Afrique M. Aurelius Consius Quartus, «Lybica», 7
(1959), ps. 191-203.

ID., Les Fastes de la Préfecture de Rome au Bas-Empire (París 1962).

ID., Les espagnols dans l'aristocratie gouvernementale à l'époque de Théodose, dins Les empereurs romains
d'Espagne (París 1965), ps. 269-292.

ID., Les modes de recrutement du Sénat au IVe. siècle ap. J. C., dins Recherches sur les structures sociales
dans l'Antiquité Classique (ed. de C. NICOLET) (París 1970a), ps. 187-211.

ID., L'évolution de l'ordre sénatorial aux IIIe et IVe siècles de notre ére, «Revue Historique», 496
(1970b), ps. 305-314.

ID., Constantin et le Sénat, «Atti dell'Accademia Costantiniana», II (1976), ps. 187-211.

ID., La carrière sénatoriale du Bas-Empire (depuis Dioclétien), dins Epigrafia e ordine senatorio, I
(Roma 1982), ps. 167-194.

Chronographus anni CCCLIII, ed. de Th. MOMMSEN, Monumenta Germaniae Historica. Auctores
antiquissimi, 9 (1892), ps. 39-148.

Codex Theodosianus, ed. de Th. MOMMSEN i P. MEYER, dins Theodosiani Libri cum constitutioni-
bus Sirmondianis et Leges Nouellae (Berlín 1905).

Codex Iustinianus, ed. de P. KRUEGER (Berlín 1877).

CONSENCI, Epistulae, dins AGUSTÍ, Epistulae, ed. de J. DIVJAK, Corpus Scriptorum Ecclesiastico-
rum Latinorum, 88 (Viena 1981), ps. 51-80.

E. DEMOUGEOT, L'évêque Sévère et les juifs de Minorque au V siècle, «Mayorque, Languedoc et
Roussillon (Actes du LIII Congrés de la Federation Historique du Languedoc Mediterra-
néen et du Roussillon)» (Montpeller 1982), ps. 13-34.

H. DESSAU, Inscriptiones latinae selectae (Berlín 1892-1916); abreujat, ILS.

DIVERSOS AUTORS, Real-Encyclopädie der classischen Altertumwissenschaft (Stuttgart 1893 i ss; en
curs de publicació); abreujat, RE.

DIVERSOS AUTORS, Corpus Inscriptionum Latinarum (Berlín 1863 i ss.; en curs de publicació);
abreujat, CIL.

U. DOMíNGUEZ DEL VAL, Estudios sobre literatura latina hispano-cristiana, I (Madrid 1986).

R. ÉTIENNE, Flauius Sallustius et Secundus Salustius, «Revue des Études Anciennes», 65
(1963), ps. 104-113.

L.A. GARCÍA MORENO, España y el Imperio en época teodosiana. A la espera del bárbaro, «I
Concilio Caesaraugustano» (Saragossa 1980), ps. 27-63.

GENNADI, De uiris inlustribus, ed. d'E. RICHARDSON, «Texte und Untersuchungen», 14
(Leipzig 1896), ps. 57-97.

Ephemeris epigraphica, VIII (1899).

FESTUS, Breuiarium, ed. de J. EADIE, The Breviarium of Festus (Londres 1969).

E. GARRIDO, Los gobernadores provinciales en el Occidente bajo-imperial (Madrid 1987).

F. JACQUES, L'ordine senatorio attraverso la crisi del III secolo, dins Società romana e impero tardoantico
(ed. d'A. GIARDINA), I (Roma 1986), ps. 81-225.

JERONI, De uiris inlustribus, ed. d'E. RICHARDSON, «Texte und Untersuchungen», 14
(Leipzig 1896), ps. 1-56.

A.H. M. JONES; J. R. MARTINDALE; J. MORRIS, The Prosopography of the Later Roman Empire,
I (anys 260-395) (Cambridge 1971); abreujat, PLRE.

I. LANA, Due capitoli prudenziani. La biografia - la cronologia delle opere - la poetica (Roma
1962).

LIBANI, Orationes, ed. de R. FOERSTER (Leipzig, Teubner, 1903-1908).

E. MAREC, Le Forum d'Hippone, «Lybica», 2 (1954), ps. 263-416.

J. R. MARTINDALE, The Prosopography of the Later Roman Empire, II (anys 395-527) (Cambrid-
ge 1980); abreujat, PLRE.

J. F. MATTHEWS, Western Aristocracies and Imperial Court. A D. 364-425 (Oxford 1975).

RANG I PROCEDÈNCIA GEOGRÁFICA DELS VICARIS I GOVERNADORS

J.R. MÉLIDA, El Circo romano de Mérida, «Memorias de la Junta Superior de Excavaciones y
Antigüedades», 72 (1975).

R. E. MESSENGER, Aurelius Prudentius Clemens a biographical study (Boston 1967).

J. NISTLER, Vettius Agorius Praetextatus, «Klio», 10 (1910), ps. 462-475.

Notitia Dignitatum, ed. d'O. SEECK (Berlín 1876).

S. RODA, Commento storico alle «relationes» di Quinto Aurelio Simmaco (Pisa 1981).

V. SAXER, Morts, martyrs, reliques en Afrique chrétienne aux premiers siècles. Les témoignages de
Tertullien, Cyprien et Augustin à la lumière de l'archéologie africaine (París 1980).

J.J. SAYAS, El Bajo Imperio, dins Historia de España (dir. M. TUÑÓN DE LARA), II (Romanismo y
Germanismo, el despertar de los pueblos hispánicos) (Barcelona 1984), ps. 21-241.

O. SEECK, Symmachi opera, dins .Monumenta Germaniae Historica. Auctores antiquissimi, 6, 1
(1883), ps. V-CCXI.

ID., Regesten der Kaiser und Päpste für die Jahre 311 bis 476n. Chr. Vorarbeit zu einer Prosopographie
der christlichen Kaiserzeit (Stuttgart 1919).

SEVER DE MENORCA, Epistula, ed. de G. SEGUÍ, La Carta-Encíclica del obispo Severo. Estudio
crítico de su autenticidad e integridad con un bosquejo histórico del cristianismo balear anterior al siglo VIII
(Palma de Mallorca 1937) (el text crític és a les ps. 149-185).

SÍMMAC, Epistulae, ed. d'O. SEECK, Monumenta Germaniae Historica. Auctores antiquissimi, 6, 1
(1883).

ID., Relationes, ed. d'O. SEECK, Monumenta Germaniae Historica. Auctores antiquissimi, 6,
(1883).

K.F. STROHEKER, Der senatorische Adel im spätantiken Gallien (Tubinga 1948).

ID., Spanische Senatoren der spätrömischen und westgotischen Zeit, «Mitteilungen des Deutschen
Archäologischen Instituts», 4 (1963), ps. 107-132.

SULPICI SEVER, Chronica, ed. de C. HALM, Corpus Scriptorum Ecclesiasticorum Latinorum, 1
(1866), ps. 3-105.

J. SUNDWALL, Weströmische Studien (Berlín 1915).

J. VILELLA, Relaciones exteriores de la Península Ibérica durante la Baja Romanidad (300-711):
prosopografía (Barcelona 1987); tesi doctoral, editada per la Universitat de Barcelona en
microfitxes.

J. VIVES, Inscripciones latinas de la España romana (Barcelona 1971); abreujat, ILER.

L. WICKERT, Epigrafía emeritense, «Anuario del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliote-
carios y Arqueólogos», 1 (1934), ps. 113-128.

ZÒSIM, Historia Noua, ed. de L. MENDELSSOHN (Leipzig 1887).

Disseny Web: Pere-Enric Barreda (Filologia Llatina), 1997-2013. Sergi Guillén (GRAT) 2014.