PER UNA UNIVERSITAT DIGNA I DEMOCRÀTICA

Ja fa quasi una dècada que el GRECS, com a grup de recerca consolidat de la Universitat de Barcelona, porta mirant de coneixent i donant a conèixer les formes i els discursos que adopta avui la inferiorització de determinades persones per diverses raons –entre d’altres la del seu origen nacional–, sobre tot quan és exercida per instàncies i institucions que sovint s’autoproclamen garants d’aquells valors d’igualtat i solidaritat que a la pràctica són les primeres en vulnerar. Un exemple d’aquesta doble moral la tenim ben a prop, al si mateix d’aquella institució acadèmica a la que pertanyem.
El passat 6 de juliol, la Comissió Econòmica del Consell de Govern de la Universitat de Barcelona va aprovar una nova normativa relativa a les matrícules de tots els estudiants de grau i postgrau. Tot consagrant la decisió presa mesos abans –el 27 d’abril–, pel Consell Social, presidit per Joaquim Coello Brufau –president, entre altres activitats, de l’Autoritat Portuària de Barcelona-, el Consell de Govern, i citem textualment l’article 19 de l’esmentada normativa, “va acordar establir un preu per crèdit diferenciat per als estudiants estrangers no residents que no siguin nacionals d’estats membres de la Unió Europea, de països membres de l’Acord Econòmic Europeu o de Suïssa”. En concretar aquest valor diferencial del crèdit matriculat per als estudiants provinents d’altres països als citats, l’article 19 sentenciava que “el preu del crèdit serà el resultat de multiplicar per dos el preu fixat per a l’ensenyament en què es matriculi l’estudiant”. Per a un estudiant no europeu, doncs, el preu de la matrícula serà, a partir d’ara, aproximadament el doble que el d’un estudiant europeu.
Rebutgem una decisió presa a corre-cuita, que ens consta que ha estat rebuda amb perplexitat per les secretaries de les diferents facultats de la UB, en haver d’assumir l’aplicació d’aquesta normativa un cop s’havia encetat el procés de difusió de les condicions de matriculació per a l’any 2010-2011. La iniciativa, inspirada pel que sembla en acords similars presos per altres universitats catalanes, ha arribat tard i malament, atès que genera una complexa casuística d’excepcions que al seu torn provoca confusió entre els estudiants i complica encara més les tasques administratives que han d’afrontar les corresponents secretaries.
Ara bé, les raons fonamentals del nostre rebuig rauen en la concepció, sembla que diametralment oposada a la defensada pel Sr. Coello i els seus col•legues, del que hauria de ser una universitat pública. Com que aquest diferencial econòmic no pot rebre cap justificació acadèmica mínimament raonada –és que potser els esforços que la institució universitària destina a l’educació de qualsevol estudiant no són, en definitiva, els mateixos?–, i en la mesura que la despesa provocada pels estudiants al llarg del seu procés d’aprenentatge no sembla que depengui de la seva nacionalitat, els arguments que justifiquen aquesta decisió remeten lògicament a la necessitat de reduir una part del dèficit històric que arrosseguen les universitats públiques, entre elles particularment la Universitat de Barcelona. El Consell Social ha decidit que res millor que maldar perquè el dèficit que arrossega la UB sigui finançat –parcialment– pels estudiants que, sense dubte, a causa de la llunyania de casa seva i alhora de la seva condició minoritzada, menys capacitat de protesta tenen.
Amb independència de l’eficàcia d’una mesura com aquesta, el fet d’establir preus diferenciats ens sembla un greuge intolerable que la universitat pública no pot permetre, reproduir o justificar. En nom de quins principis pedagògics condemnem, per exemple, els estudiants d’Amèrica Llatina o d’Àfrica, cada cop més presents als nostres ensenyaments –i per tant cada cop més importants per a la supervivència econòmica de les nostres institucions-, a pagar el doble que els seus companys per rebre la mateixa educació? On és, doncs, la voluntat d’atraure els estudiants del món sencer i competir així amb universitats nord-americanes o britàniques? És aquest el respecte que els hi mostrem? Cóm podem difondre els principis democràtics d’igualtat davant la llei o la defensa de la igualtat d’oportunitats si les nostres universitats semblen reproduir les diferències socials castigant els pobres i afavorint únicament la formació dels més rics? Si el que vol el Consell Social és, simplement, fer caixa, per què no practica un augment universal del preu del crèdit que, com a mínim, resulti menys immoral? Creiem que si no ho han fet és perquè no s’atreveixen a prendre una decisió tan impopular que pugui abocar als estudiants catalans i europeus al carrer, a la protesta i la indignació. És per això que prenen els estudiants no europeus com a conillets d’Índies d’una política alcista que acabarà, més tard o més d’hora, per afectar-nos a tots.
Potser són altres les raons últimes d’aquesta decisió. Potser el membres del Consell Social han arribat a la conclusió que els estudiants d’Àfrica i Amèrica Llatina que decideixen estudiar a casa nostra són una mena d’anacronisme inútil, atès que el destí “natural” de la gent que prové d’aquests països consisteix a esdevenir mà d’obra barata i poc qualificada. O potser consideren que la nostra política acadèmica ha de consistir a formar únicament les elits d’aquests països per tal que puguin reproduir eficaçment la seva condició i mantenir sota control una majoria inculta i explotada. Siguin quines siguin les explicacions, les rebutgem totes i cadascuna d’elles; ens neguem a acceptar que la nostra universitat pública malbarati la seva –ja malmesa, qui sap si irreparablement- legitimitat en nom d’una decisió perversa i miserable que desacredita a tota la comunitat universitària. Refusem la indignitat, aturem la pífia.

GRECS
Grup de Recerca sobre l’Exclusió i Control Socials
Universitat de Barcelona