2. MORFOLOGIA NOMINAL

INTRODUCCIÓ         

TRETS CARACTERÍSTICS


• Gènere

El gènere d’una paraula llatina pot ser masculí (popŭlus 'poble'), o femení (puella 'nena') o neutre (templum 'temple'). La informació sobre el gènere dels substantius es troba en els diccionaris.

• Nombre

La immensa majoria de les paraules llatines tenen nombre singular i plural. Excepcionalment, hi ha paraules com unus 'u', els noms propis de persona, els noms d’algunes divinitats, la majoria dels noms de ciutat, de rius, etc., que tenen solament nombre singular.

Sota la denominació pluralia tantum ‘només plural’ s’agrupen altres paraules que presenten únicament aquest nombre, per ex.: Athēnae (f) 'Atenes'; Penātes (m) 'Penats'; castra (n) ‘campament’; exta (n) 'entranyes'.

Algunes paraules adquireixen un significat diferent segons que es trobin en singular o en plural. Així, per exemple, littera, en singular, significa ‘lletra’, però litterae, en plural, pot significar ‘carta’, i fins i tot ‘literatura’.

La consulta del diccionari permet esbrinar el significat correcte de cada mot d’acord amb el context en el qual es troba.


• Cas

En les llengües flexionals rep el nom de cas qualsevol de les diverses formes que pot revestir un nom, pronom o adjectiu segons quin sigui el seu paper dins l’oració (subjecte, complement directe, complement indirecte, complement circumstancial, etc.). Els casos llatins són:

A banda dels casos ja esmentats, hi ha en llatí restes en singular d’un setè cas: el locatiu, que assenyalava lloc amb noció exclusivament situacional.

En termes generals, es pot dir que la funció sintàctica dels casos és la següent:

• Declinació

Sota el nom de declinació s’agrupen els sis casos, tant del singular com del plural, en què podem trobar un nom, un adjectiu o un pronom.

En llatí hi havia cinc declinacions, cadascuna amb característiques pròpies. De les cinc declinacions, les tres primeres són les que presenten un major nombre de mots.

• Enunciat dels mots

Per a diferenciar des d’un punt de vista formal les cinc declinacions, des d’antic hom dóna per a cada substantiu un enunciat concret constituït pel nominatiu i el genitiu del singular, tal com reflecteixen els lèxics i diccionaris.

2.1. PRIMERA DECLINACIÓ (temes en –a)       

Els mots de la 1a. declinació llatina tenen com a característica principal que la seva arrel o lexema acaba en –a. La darrera lletra del lexema s’anomena tema i a aquest s’afegeixen les desinències pròpies de cada cas.

La combinació entre l’última lletra del lexema i la desinència s’anomena ‘terminació’, per ex.: el lexema puēlla ‘nena’, tema en –a, unit a la desinència –m, dóna lloc a la terminació –am de l’acusatiu singular.

Els substantius flexionats per aquesta declinació són de gènere femení o bé masculí:

a) Femení: la gran majoria dels mots.

Ex.	puēlla	‘nena’
	uīlla	‘granja’

b) Masculí:

- Noms d'ofici     

Ex.	nauta	‘mariner’
	agricŏla	‘pagès’

- Noms propis d'home

Ex.	Agrīppa	‘Agripa’
	Nerua	‘Nerva’

- Noms de rius

Ex.	Garūmna	‘Garona’
	Sequăna	‘Sena’

 

Observacions:

• Es conserva una terminació arcaica de genitiu del singular acabat en –as que solament es troba en les expressions jurídiques păter familĭas ‘pare de família’, măter familĭas ‘mare de família’ i filĭus familĭas ‘fill de família’.

• Alguns noms de ciutats o illes presenten un setè cas, anomenat ‘locatiu’, que assenyala lloc amb noció exclusivament situacional. La desinència de locatiu era -i, però combinat amb el tema de la 1a. declinació donava lloc a la terminació -ae. Ex.: Rōma-i > Rōmae ‘a Roma’.

2.2. SEGONA DECLINACIÓ (temes en -o / -e)       

Els mots de la 2a. declinació llatina tenen com a característica principal que la seva arrel o lexema acaba en –o i que alterna amb –e en el vocatiu del singular. Al lexema s’afegeixen les desinències pròpies de cada cas.

Els substantius flexionats per aquesta declinació són de gènere masculí, femení o neutre:

a) Masculí: la gran majoria dels mots.

Ex.	domĭnus	‘amo’, ‘senyor’
	popŭlus	'poble'

b) Femení:

- Noms d'arbre

Ex.	fāgus	‘faig’
	pīnus	‘pi’

- Topònims

Ex.	Aegӯptus	‘Egipte’
	Corīnthus	‘Corint’

- Genèrics

Ex.	hūmus	‘terra’

c) Neutre: un grup força nombrós.

Ex.	bellum	‘guerra’
	oppĭdum	‘plaça forta’

2.2.1. Substantius de gènere masculí o femení

Observacions:

• Els noms acabats en -us poden ser de gènere masculí (popŭlus ‘poble’) o bé femení (pīnus ‘pi’).

• Els noms acabats en -er / -ir són tots de gènere masculí (pŭer ‘nen’, ăger ‘camp’, uir ‘baró’).

• Els substantius acabats en -ĭus formen generalment el vocatiu del singular en -i, per ex.: fīli és el vocatiu de filĭus.

• Alguns noms de ciutats i illes i algun substantiu, com ara humus ‘terra’, presenten un setè cas, anomenat ‘locatiu’, que assenyala lloc amb noció exclusivament situacional. La desinència de locatiu és -i. Ex.: Rŏdi ‘a <l’illa de> Rodes’, hūm-i ‘a terra’.

• Alguns noms masculins, com ara lŏcus, tenen un plural masculí (lŏci, locōrum ‘llocs’) i un plural neutre (lŏca, locōrum ‘comarca’).

• El substantiu dĕus, dĕi ‘déu’ presenta algunes peculiaritats en la seva flexió:

Nota:
Fins el cristianisme no apareix una forma específica per al vocatiu singular de deus.

2.2.2. Substantius de gènere neutre

Observacions:

• Els substantius, el nominatiu dels quals acaba en –um, són tots de gènere neutre (templum ‘temple’).

• Hi ha tres substantius acabats en –us que són de gènere neutre:

pelăgus	‘mar’
uīrus	‘verí
uūlgus	‘el vulgar <de la gent>’

• Alguns noms de ciutat conserven el cas locatiu.

Ex.	Lugdūni	‘a Lugdúnum (avui, Lyon)’
	Tarenti	‘a Tarent’

2.3. TERCERA DECLINACIÓ (temes en -i / consonant)       

Dins la tercera declinació, s’inclouen substantius que eren o bé de tema en -i (naui- ‘nau’), o bé de tema en consonant (mulier- ‘dona’), així com un grup de paraules de difícil classificació flexional (com ara el nom bos ‘bou’).

Els substantius flexionats per aquesta declinació són de gènere:

Ex.	Masculí	hostis	‘enemic’
		homo	‘home’
		pes	‘peu’
	Femení	nauis	‘nau’
		mulĭer	‘dona’
		tempestas	‘tempesta’
	Neutre	lac	‘llet’
		līmen	‘llindar’
		corpus	‘cos’

 

Tal com succeïa en la segona declinació, masculins i femenins presenten una flexió comuna, i els neutres adopten terminacions específiques per a alguns casos.

2.3.1. Substantius de temes en -i

Els temes en -i formen un grup de característiques morfològiques pròpies dins la tercera declinació.

Els substantius poden ser de gènere masculí (cīuis 'ciutadà'), femení (nāuis 'nau') o bé neutre (măre 'mar').

Observacions:

• Alguns noms de ciutats i el substantiu rus ‘camp’ conserven el cas locatiu. Ex.: Carthagĭn-i ‘a Cartago’, rur-i ‘al camp’.

• Un grup de paraules que, en un principi, presentaven un lexema acabat en -e adaptaren la seva flexió al paradigma morfològic que proporcionaven els temes en -i. És el cas de substantius com ara nubes (< nube-s) 'núvol', clades (< clade-s) ‘desastre’. Aquests mots fan sempre l’acusatiu singular en -em.

• Els substantius canis ‘gos’, iuuĕnis ‘jove’ i sedes ‘seu’, ‘seient’ fan el genitiu plural en -um: canum, iuuĕnum, sedum.

• Els substantius mensis ‘mes’ i uates ‘poeta’ presenten dues formes de genitiu plural: mensum / mensĭum i uatum / uatĭum.

• Són també temes en -i alguns altres substantius que, per la seva peculiar evolució, no encaixen en la tipologia establerta:

Ex.	cos, cotis (f)	'pedra d'esmolar'
	dos, dotis (f)	'dot'
	lis, litis (f)	'litigi'
	imber, imbris (m)	'pluja'
	linter, lintris (f)	'barca'
	uenter, uentris (m)	'ventre'
	uter, utris (m)	'odre', 'bot'

2.3.2. Substantius de tema en consonant

Es consideren temes en consonant els lexemes que acaben en un so consonàntic. D’acord amb el sistema fonològic llatí, els paradigmes podran ser en oclusiva (labial, dental o velar), sonant o sibilant.

Hom pot esbrinar el tema d'una paraula de la tercera declinació, com ara uirtus uirtūtis ‘valor’, ‘virtut’, en observar el lexema després de separar la terminació -is del genitiu. En aquest cas, doncs, el lexema és uirtut- i es tracta d’un tema en dental sorda.

El nominatiu del singular dels noms de gènere masculí, femení i neutre presenta formes ben diferents com a conseqüència de l’evolució fonètica. Així i tot, val a dir que aquest nominatiu dels substantius de gènere masculí o femení podia prendre com a desinència una -s o bé presentar el lexema tot sol, és a dir, sense afegir cap morfema desinencial.

Observacions:

• Els substantius de tema en oclusiva dental, en prendre la desinència –s en el nominatiu singular, assimila el seu so, per ex.: *uirtut-s > uirtuss > uirtus), però el seu lexema, uirtut-, es manté inalterat a l’ac., gen., dat. i ab. del singular i a tot el plural.

• El substantiu de tema en oclusiva velar, en prendre la desinència –s en el nominatiu singular, assimila el seu so, per ex.: *reg-s > rex, però el seu lexema, reg-, es manté inalterat a l’ac., gen., dat. i ab. del singular i a tot el plural.

• Els substantiu de gènere neutre, com căput, no prenen cap desinència en el nominatiu, vocatiu i acusatiu singulars i, per tant, el lexema no pateix cap alteració en aquests tres casos.

• En alguns substantius s’observen també petits canvis vocàlics entre el lexema del nominatiu i vocatiu singulars amb la forma que presenta a la resta de la seva flexió. Aquests canvis estan motivats per un fenomen fonètic anomenat ‘apofonia’.

Ex.	homo, homĭnis (m)	'home'
	miles, militis (m)	'soldat'
	princeps, princĭpis (m)	'príncep'
	caput, capĭtis (n)	'cap'
	flumen, flumĭnis (n)	'riu'

 

• Els substantius de tema en sibilant presenten un fenomen anomenat rotacisme: la sibilant en posició intervocàlica esdevenia r. Malgrat que en nominatiu aquesta es trobava en final de paraula i no havia de patir cap canvi, per analogia amb la resta de la flexió, alguns noms podien presentar indiferentment una forma acabada en -s o en -r. Així, per exemple: dolos / dolor; honos / honor, etc.

• Un grup de substantius també de tema en sibilant presenten petits canvis vocàlics entre el lexema del nominatiu i vocatiu singulars amb la forma que presenta a la resta de la seva flexió.

Ex.	cĭnis, cinĕris (f)	‘cendra’
	tempus, tempŏris (n)	‘temps’

 

2.3.3. Particularitats de la 3a. declinació

Des d’antic, el llatí va incloure en aquesta declinació un grup de mots d’origen i característiques diverses. Els més importants són els següents:

• İuppĭter, İouis (m) ‘Júpiter’

• iter, itinĕris (n) ‘viatge’

• uis, uis (f) ‘força’

Nota:
El genitiu uis que apareix a l’enunciat del mot en els diccionaris és solament producte de la unificació de criteris en l’elaboració de les entrades.

• bos, bouis (m/f) ‘bou’ / ‘vaca’

• sus, suis (m/f) ‘porc’ / ‘truja’

2.4. QUARTA DECLINACIÓ (temes en -u)       

Els mots de la 4a. declinació llatina tenen com a característica principal que la seva arrel o lexema acaba en -u, al qual s’afegeixen les desinències pròpies de cada cas.

Els noms poden ser de gènere masculí (senatus 'senat'), femení (manus 'mà'), neutre (cornu 'banya').

Observacions:

• El datiu i l’ablatiu plural en -ŭbus apareix principalment en aquelles paraules que presentarien homofonia amb mots de la tercera declinació.

Ex.	ārcus, ārcus ‘arc’ fa arcŭbus, mentre que arx, ārcis ‘ciutadella’ fa arcĭbus; ārtus, ārtus ‘articulació’ fa artŭbus mentre que ars, ārtis ‘art’ fa artĭbus; pārtus, pārtus ‘infantament’ fa partŭbus, mentre que pars, pārtis ‘part’ partĭbus.

 

• Algunes paraules de la quarta declinació presenten interferències amb la segona: és el cas del substantiu domus ‘casa’ i d’alguns noms d’arbre, com, per exemple, laurus ‘llorer’, populus ‘pollancre’, quercus ‘alzina’, etc.

2.5. CINQUENA DECLINACIÓ (temes en -e)       

Els mots de la 5a. declinació llatina tenen com a característica principal que la seva arrel o lexema acaba en -e, al qual s’afegeixen les desinències pròpies de cada cas.

Els substantius d’aquesta declinació són tots de gènere femení excepte els substantius dĭes, que pot ser masculí (‘dia’) i femení (‘data’), i meridĭes (compost de dĭes) ‘migdia’, que és sempre masculí.

Els substantius dĭes i res són els únics que presenten la flexió completa en singular i plural. La majoria dels noms d’aquesta declinació es flexiona solament en singular, però alguns mots presenten també nominatiu, vocatiu i acusatiu del plural.

Facultat de Filologia | Departament de Filologia Latina


Tots els continguts estan registrats amb una llicència de Creative Commons.