A l’inici
dels anys vuitanta és van començar a desenvolupar
a Espanya
unes estructures institucionals per a la difusió de l’art
contemporani
basades en criteris vinculats al boom del mercat de l’art.
Tanmateix, és
tractava d’una difusió en la qual convivien de manera
contradictòria l’apologia de l’esperit postmodern
i la restauració de gestos i actituds premodernes i preavantguardistes;
i d’unes estructures legitimades per un discurs de modernització
que és van plantejar essencialment al servei de la promoció
de la indústria artística, en detriment d’altres
possibles models de política cultural per als quals el
mercat no era necessàriament l’entorn privilegiat
o legítim. Cal tenir en compte, en tot cas, que aquestes
polítiques és van iniciar de manera programàtica
en un context originalment mancat de museus i institucions capaces
de garantir una funció pública de l’art, i
que estaven emmarcades en el context més general de les
noves polítiques de modernització administrada que
és van posar en marxa amb l’adveniment de la socialdemocràcia
al govern. També cal destacar que tot plegat obre un període
en
el qual les polítiques culturals adquireixen una significació
sense gairebé cap precedent en el nostre context, amb la
qual cosa assoleix ocasionalment el grau de veritable nau capitana
de les polítiques d’Estat més generals.
A la llarga, hem pogut observar que aquestes
estructures, un dels emblemes de les quals seria la fira d’art
contemporani ARCO, ha fet més profund l’abisme entre
l’art i la vida social, i han contribuït a crear un
gueto autoreferencial, dissociat de qualsevol reflexió
ètica i política sobre el paper de l’art i
la cultura en un entorn social i cultural complex. El fracàs
del model és fa avui més palès quan és
constata que determinades polítiques i estructures concebudes
en part com a plataforma per al llançament internacional
dels artistes espanyols, entesos com un producte de marca o una
indústria nacional
més (com en el cinema o la moda) no van acabar de funcionar
com a tals i aquests artistes no han assolit aquella desitjada
“normalització” en el mercat internacional.
Un mercat que, en l’àmbit nacional, mai no va acabar
d’enlairar-se; avui és pot afirmar que la realitat
econòmica de l’art a l’Estat espanyol està
sostinguda per les institucions públiques (les administracions,
els museus i centres d’art, les universitats) i sobreviu
com un àmbit productiu capriciós i precaritzat,
cosa que contradiu els objectius implícits de les polítiques
de foment del mercat, orientades a reforçar el paper d’una
“societat civil” gairebé sempre simplificada
a la imatge mistificada que el neoliberalisme ens ofereix d’un
entorn social lliure d’antagonisme, i que té com
a principals o úniques forces dinamitzadores les de la
competència.
La contradicció que contenen les
polítiques que pretenen promoure
la necessitat social de l’art, tot i que ho fan a través
de la seva desvinculació de qualsevol necessitat social
(més enllà de l’enèsima actualització
de les tradicionals funcions elitistes de les belles arts i el
seu ocasional maridatge amb la neoliberalització de la
cultura), apunta cap a un doble llenguatge que ha estat en joc
en les polítiques culturals que dominen durant els anys
vuitanta i fins als nostres dies a Espanya.
La història, amb tots els matisos que és vulgui,
és més o menys coneguda; però no ho són
tant les interpretacions dissidents, i l’existència
d’altres models posats en joc, encara de manera embrionària
o testimonial, en els àmbits culturals i artístics
del nostre país en l’últim mig segle. A l’efecte
de divorci art-societat que és deriva de les polítiques
administrades durant els anys vuitanta, cal sumar-hi la manera
com aquest model ha enfosquit el coneixement d’un altre
tipus de pràctiques i contramodels que han buscat, en èpoques
diferents i de molt diverses maneres, establir complicitats i
efectes en l’àmbit públic, i encara més
en alguns casos: erigir-se com a esferes públiques alternatives
o d’oposició des del camp cultural, vinculades en
alguns casos, manifestament, a projectes de transformació
i democratització social més amplis.
Desacuerdos és un projecte de col·laboració
institucional entre el MACBA, ARTELEKU (Sant Sebastià),
UNIA Arte y Pensamiento (Universitat Internacional d’Andalusia)
i CASA (Centro de arte de Salamanca) que sorgeix de la
voluntat d’erigir un contramodel historiogràfic que
desbordi el discurs acadèmic, amb la qual cosa és
contribueix a establir algunes bases de reconstrucció d’una
possible esfera pública cultural crítica. Historiografiar
críticament determinades
polítiques artístiques només és pot
fer amb la posada en pràctica de
models de gestió cultural explícitament nous. En
aquest sentit sembla cabdal l’inici d’una estructura
descentralitzada i de col·laboració en xarxa entre
institucions culturals de diferent tipus, que posi en marxa dinàmiques
de treball que ocasionalment desbordin els límits institucionals
a fi que altres àmbits crítics de la cultura puguin
operar sense estar subsumits o innecessàriament condicionats.
CURS
El curs és planteja com un recorregut
relativament cronològic per
algunes fites en la constitució d’un discurs de modernitat
artística i
un marc institucional hegemònic a Espanya, des de l’entorn
de la
Transició fins al present.
Els testimonis i les aportacions de primera mà de les persones
implicades en projectes institucionals és combinen juntament
amb
altres visions crítiques. Més que no pas com una
suma de discursos
estrictament historiogràfics, el curs s’ofereix com
un repertori de
materials orals per a la construcció d’una narració
que està per fer i
que és l’objectiu del projecte Desacuerdos. En aquest
sentit, el curs
afavoreix tant com és possible el format del diàleg
i la taula rodona
sobre el format de la conferència o la lliçó
magistral, d’acord amb un
esperit de confrontació i debat.
La línia d’ombra comprèn sols una part
de la recerca de
Desacuerdos, en particular aquells aspectes més centrats
en la
construcció d’una narrativa de modernitat institucional
hegemònica
des de l’Estat. En aquest sentit, el curs centra l’atenció
en
polítiques culturals, en programes d’exposicions
i en el mercat
artístic com a eixos principals que s’entrecreuen
de diferents
maneres en el discurs institucional al llarg d’aquest període.
Aquest
aspecte monogràfic del curs, centrat en l’anàlisi
de la relació Estatmercat, és complementa amb altres
actes públics (a Sevilla i Sant
Sebastià), que analitzen alguns dels altres aspectes de
la recerca de
Desacuerdos que aquí no s’aborden i que també
plantegen
perspectives sobre i des de les diverses zones geogràfiques
de
l’Estat espanyol.
PROGRAMA
Les sessions tindran lloc a les 19 h
8 D’OCTUBRE
Política i cultura a la Transició. Taula
rodona amb Eduardo Subirats, Juan
Ramón Capella i José Vidal Beneyto, moderada per
Ignacio Echevarría.
13 D’OCTUBRE
Intents de reconstrucció històrica de l’avantguarda.
La Biennal de Venècia del 1976 com a cas d’estudi
(Spagna. Vanguardia artistica e realtà sociale 1936-1976).
Taula rodona amb Tomás Llorens i Quico Rivas, moderada
per José Díaz Cuyás.
15 D’OCTUBRE
El cinema i la transició política espanyola,
Julio Pérez Perucha.
20 D’OCTUBRE
Polítiques de l’art contemporani del Ministeri
de Cultura als vuitanta: la
promoció de l’art espanyol i el programa d’exposicions
internacionals. Taula rodona amb Carmen Giménez i Miguel
Satrústegui,
moderada per Jorge Luis Marzo.
22 D’OCTUBRE
L’Edat d’Or i els programes d’art de TVE.
Paloma Chamorro en conversa
amb José Manuel Costa.
27 D’OCTUBRE
El naixement d’ARCO. Taula rodona amb Juana de Aizpuru
i Rosina Gómez
Baeza, moderada per Alberto López Cuenca.
29 D’OCTUBRE
La reconstrucció de la modernitat fotogràfica
a Espanya als vuitanta:
d’Idas i Caos, aspectes de les avantguardes fotogràfiques
a Espanya a
Creació fotogràfica a Espanya. Joan Fontcuberta.
3 DE NOVEMBRE
La joventut com a objectiu cultural. La promoció de
l’art jove. Taula
rodona amb Félix Guisasola i Carles Feixa, moderada per
Carles Guerra.
10 DE NOVEMBRE
Cap a una institucionalització del videoart? Taula
rodona amb Eugeni
Bonet i Manuel Palacio, moderada per Gabriel Villota Toyos.
12 DE NOVEMBRE
Una anàlisi de les polítiques culturals als
vuitanta. Taula rodona
amb Kevin Power i Francesc Torres, moderada per Horacio Fernández.
19 DE NOVEMBRE
Les polítiques culturals del model Barcelona. Cultura,
canvi urbà i
terciarització econòmica. Taula rodona amb Ferran
Mascarell i Miren
Etxezarreta, moderada per Xavier Antich.
24 DE NOVEMBRE
El programa d’exposicions de la Fundació “la
Caixa” en els anys
vuitanta. María de Corral en conversa amb Jesús
Carrillo.
26 DE NOVEMBRE
A tall de conclusió provisional: El projecte Desacuerdos.
Sobre art,
polítiques i esfera pública a l’Estat espanyol,
taula rodona amb part de
l’equip de coordinació de la recerca: Manuel J. Borja-Villel,
Alberto Martín, Esteban Pujals i Marcelo Expósito.
3 DE DESEMBRE
Postmodernitat o una altra modernitat? Del Somni imperatiu
a
Distancia cero. José Luis Brea en conversa amb Juan
Pablo Wert.
10 DE DESEMBRE
El cas Guggenheim Bilbao com a símptoma, Joseba
Zulaika en
conversa amb Santi Eraso
Auditori. Places limitades.
Programa subjecte a canvis d’última hora.
INSCRIPCIONS
Del 8 de setembre al 6 d’octubre
a la recepció del Museu
(excepte els dimarts).
Preu de la matrícula: 90 €
Preu reduït: 72 €
Amics del MACBA: 60 €
Mes informació:Tel. 93 412 08 10,
ext. 382, de dilluns a divendres,
de 10 a 14 h.
INSCRIPCIONS ICE
Els professors en actiu que ho
acreditin poden inscriure’s, a través
de l’ICE de la UB, del 23 de
septembre al 6 d’octubre, a
www.ub.edu/ice, tel. 93 402 10 24.
Preu de la matrícula: 60 €.
Organitzat en col·laboració
amb l’ICE de la Universitat de Barcelona
ALTRES ACTIVITATS
Desacuerdos. Jornades d’estudi Arteleku, Sant Sebastià.
22, 23 i 24 d’octubre de 2003.
Desacuerdos. Seminari UNIA, Arte y pensamiento, Sevilla.
9, 10 i 11 de desembre de 2003.
Plaça dels Àngels, 1
08001 Barcelona
Tel.: 93 412 08 10
Fax: 93 412 46 02
www.macba.es
PARTICIPANTS
