Sèries orientals. Mig blanc de lluna

En aquesta sèrie de treballs, els elements que conformen la majoria d'imatges sorgeixen a partir dels recorreguts fets a la Xina i al Japó, sobretot als temples i els seus jardins. En alguns casos són evocacions clares fetes a través de fotografies redibuixades: un fragment del jardí de paisatge sec del temple Taizo-in de Kioto, un altre del Jardí de la Cultura de Suzhou; espais i llocs concrets són el punt de partida d'escenes il·lusòries. 

Pels orientals el jardí és alhora part de la seva llar i espai obert, un espai “màgic” en el qual es recrea la imatge d'una naturalesa ideal on la pintura i l'escriptura hi prenen part fonamental. Prenent com a punt de partida l'existència humana, mitjancera entre el cel i la terra, el jardí esdevé lloc de trobada i d'experiència del macrocosmos a petita  escala. Fortament arrelat en la pròpia tradició, com deia Gabriel Ferrater de la poesia, el jardí  oriental esdevé “un sistema d'esperes” .

El temps del jardí és un temps narratiu – “el temps històric, de llarga duració, el temps local de les societats inscrites en els seus territoris, de les alternances diürnes i nocturnes, dels usos i dels horaris,...” -tal com descriu Paul Virilio-  en contrast amb l'entorn immediat d'aquests jardíns, inmersos actualment en el temps de la immediatesa, el temps mundialitzat i de la velocitat. El jardí és com una illa?... Una illa d'estabilitat.

La tela de serigrafia té la capacitat de combinar resistència, lleugeresa i transparència . Uso la malla serigràfica, fràgil i translúcida, com a suport de les imatges amb la intenció d'incidir especialment en la vulnerabilitat dels jardins tradicionals a Orient, ubicats avui -la majoria d'ells- enmig de grans ciutats denses demogràficament, sorolloses i immerses en una frenètica transformació economicosocial. La “violència de l'economia” que creix i s'imposa en aquests nuclis urbans ha suposat l'enderroc de barris sencers, generant una imatge totalment nova de la ciutat. Els jardins, però, són al mateix lloc, el lloc on foren construïts molts segles abans i van ser en el seu moment l'espai que contenia la poesia, l'art i la música. 

En altres peces d'aquesta sèrie hi són presents elements fortament lligats a les civilitzacions xinesa i japonesa com ho són la muntanya, els crisantems, l'arròs, la lluna... Així, una muntanya d'arròs, un crisantem, un fragment de jardí.... se succeixen per crear un mosaic d'experiències que cristal·litzen en un mural imaginari, mental, fet de fragments aparentment diversos, vinculats per associació o contrast.  En el procés de creació es barregen imatges reals, imaginades, fotografies, dibuixos... per acabar elaborant una realitat diferent: un espai fictici, construït a partir d'opostos: el dintre i el fora, allò visible i allò amagat, etc ... Es tracta de reunir un conjunt de significats a través d'elements juxtaposats formant un document de suggerències

Les imatges sobre fusta formen part d’un conjunt més ampli i es poden entendre com una reposta poètica i visual a una sèrie de qüestions presents des de fa temps en el meu treball, que per una banda gira entorn de la llum i l’obscuritat i per l’altra de la mirada i la percepció. Hi ha una evocació i recreació dels mecanismes i artefactes de visió anteriors al descobriment de la fotografia: les siluetes, la llanterna màgica, la cambra obscura o les capses òptiques … misteriosos i incerts, i referents de la posició i mirada de l’artista. Entre ciència i art es dibuixa una frontera imprecisa. En l’espai d’exploració constant en els camins de la impressió i el gravat és on es fan visibles i prenen forma aquestes imatges. La fusta és el material de suport i s’hi combinen tècniques de dibuix, transfer fotogràfic i els recursos de la xilografia i la impressió digital.
Potser la necessitat d'alliberar la peces de la neutralitat que els dóna el processat digital i fer-les úniques i personals, m'impulsa a fer-los una intervenció directa en llapis de color. Així, en moltes d'elles em cal treballar-hi al final de manera manual,
redibuixar-hi a sobre, suposo que per un impuls de “[...] Donar temps a la imatge: és la única condició perquè aquesta pugui treure a la llum, més enllà del moment històric que documenta, tots els records, totes les ressonàncies culturals, tots els estrats superposats, tots els desitjos i les protestes, les profecies fins i tot, que és capaç de transmetre. [...] “ (Didi-Huberman) .
I, per altra banda, observo com de forma paradoxal com més “quantitat” de recursos tecnològics tinc a l'abast, m'oriento de manera progressiva cap a unes imatges on és evident la reducció d'elements, la senzillesa, com per una necessitat de simplificació... de dirigir-me cap a la quietud i el silenci.