Cristina Pastó

Impressió digital d’alta resolució sobre suports experimentals

Un dels aspectes importants de la investigació desenvolupada durant aquests anys com a grup ha estat la impressió digital. Aquí destacarem l'experimentació que hem estat realitzant M.Mercè Casanovas, Cristina Pastó i Eva Vila (com a col·laboradora) en impressió digital d'alta resolució sobre diferents tipus de suports experimentals en col·laboració amb l'empresa EGM Laboratoris color de Barcelona pionera i especialitzada en impressió digital a gran format amb els sistemes d'impressió: DURST RHO 600 i ARIZONA 250 GT que treballen amb tintes pigmentades de gran resistència i durabilitat sobre gran diversitat de suports experimentals. En aquest darrer projecte estem iniciant les investigacions amb sistemes lenticulars i 3D que permeten la impressió d'imatges, produint sensacions de relleu (3D), transformació i moviment. Provar i estudiar diferents tipus de suports de procedències molt diverses possibiliten l'adaptació d'aquests mitjans a les necessitats, a vegades discutibles i transgressores, en què els artistes i investigadors ens plantegem els processos creatius, diferents a la visió estrictament tècnica i pràctica que puguin tenir, algunes vegades, les empreses del sector. 

El nostre punt de partida és el coneixement i experimentació del món del gravat i la impressió -en totes les seves vessants- i és el nucli a partir del qual hem anat enfilant el nostre treball com artistes, al llarg dels anys. És un fet indiscutible, però, que en les últimes dècades s'ha produït un desplaçament de l'art cap a formes de producció, distribució i comunicació mediatitzades per l'ordinador que hem anat incorporant als nostres projectes artístics i que han modificat i ampliat  el concepte d'impressió i d'estampa. L'ordinador i la seva pantalla estan cada vegada més endinsats en el nostre fer i pensar i les expressions artístiques es construeixen i transformen, en gran part, en funció de les tecnologies digitals. L'adopció dels mitjans electrònics i digitals pressuposa treballar a partir de noves premisses que amplien i redefineixen conceptes fonamentals com són el d'obra gràfica i estampa.

Com a docents i investigadores la nostra activitat comporta, per una banda, l'observació, el coneixement i la pràctica de la tecnologia digital com un instrument al servei de la creació i, per l'altra, l'anàlisi de les produccions artístiques i dels discursos derivats d'aquestes tecnologies electròniques i digitals.

Fruit d'aquestes exploracions han sorgit les exposicions Mig blanc de Lluna (Espai Tinta invisible, Barcelona març-abril 2007), Assaigs al Temple (Temple Romà de Vic, Vic, setembe-octubre 2009), Impressions de realitat (Espai G d'art, Terrassa, abril-maig 2010) que han servit per mostrar els resultats d'aquestes investigacions i per posar en relleu com aquestes noves tecnologies permeten reconèixer i descobrir nous àmbits i aprofundir en allò que significa l'obra d'art múltiple, alterant si cal la seva funció original i modificant els seus principis tècnics i funcionals amb l'objectiu de generar noves maneres que permetin mantenir la pràctica artística en evolució constant.

Observem que les obres resultat d'aquestes investigacions pertanyen al territori gràfic, deriven del gravat així com de la imatge fotogràfica però és evident que són una altra cosa. Hi reconeixem, entre d'altres, les matrius bàsiques de les tres tècniques bàsiques del gravat tradicional: la planxa de coure -suport del gravat calcogràfic-, la pedra -suport de la litografia- i la tela de serigrafia. Però els processos litogràfics, de la serigrafia o del gravat al buit han quedat substituïts per la impressió digital, un altre registre. La imatge impresa ja no s'elabora en els suports tradicionals sinó que es construeix a través de la tecnologia.

El terme obra gràfica digital suposa un diàleg entre la imatge i els mitjans tecnològics que intervenen en la seva producció, modificació, reproducció i transmissió. Aquest diàleg és obert i canviant i mostra la nostra relació amb la tecnologia.

En aquestes peces, realitzades en col·laboració amb els Laboratoris EGM Quality Image el resultat final  es formalitza a través d'un aspecte material. La impressió digital s'enllaça amb la tradició del gravat, però la ficció de la pantalla i el concepte d'arxiu imposen una nova manera de treballar. Sorgeixen nous paràmetres provinents de les tecnologies de la informació que desplacen “les jerarquies” provinents de les classificacions tradicionals de la representació i de la reproducció, donant pas als nous mitjans que introdueixen les seves peculiaritats específiques. En alguns casos, la pròpia tècnica pot ser el referent concret de l'experiència artística.

La representació numèrica ens permet produir imatges d'una manera molt diferent als mitjans tradicionals del gravat, de la fotografia o de la pintura. Bàsicament podem elaborar dos tipus d'imatges: les que són descrites matemàticament per mitjà d'agoritmes i les que hem obtingut a partir d'imatges tradicionals ja existents (dibuixos, gravats, fotografies...); en el segon cas són transformades a través de l'ordinador en valors numèrics (coordenades espaials i cromàtiques) i així les podem treballar a través de la pròpia màquina.

La impressió gràfica digital s'inicia així en la sensorialitat lumínica de la pantalla en el procés de creació de les imatges i s'acaba en la fisicitat de l'estampació final. La gràfica s'eixampla conceptualment i esdevé un espai híbrid, experimental i obert. “Un aspecte de la tecnologia numèrica és que afavoreix l'aparició d'una estètica de l'hibridació". [1] Parlem d'Impressió expandida, per aquesta vocació de l'obra gràfica d'obrir-se cap a altres disciplines i generar noves situacions que fan que l'art es redefineixi constantment.

L'observació del procés i el resultat d'aquestes investigacions em permeten reprendre algunes nocions unides i fortament vinculades a l'obra gràfica i veure com canvien, es modifiquen i s'amplien.


[1] Veure Edmond Couchot, l'art numérique, www.encyclopédia-universalis.fr/ o l'obra del mateix autor l'art numérique.Paris: Ed. Flammarion, 2003.


 

L'espai físic/espai virtual

Observem que s'han modificat i es redefineixen els conceptes d'espai i temps.

L'espai físic i l'espai virtual creen una experiència del temps diferenciada.

L'espai de treball – l'espai del taller- ha passat a ser l'espai de la pantalla, un espai intangible. La naturalesa de la tecnologia digital és de per se immaterial i complexa.

En la pantalla de l'ordinador un període de temps es converteix en una superfície-suport d'una inscripció.

Si mentalment recorrem la història del gravat, pensem immediatament en les primeres incisions fetes sobre pedres- els primers segells o cilindres de fang -o els motlles de fusta per estampar roba i veiem que la matèria, allò escultòric – el fet de gravar- ha cedit terreny progressivament a allò inmaterial, a la imatge digital, a la virtualitat.

Ja no prenen la mateixa importància el tacte, tampoc l'olor, hi ha un cert adormiment dels sentits –pensem en les olors característiques del taller de gravat, litografia o serigrafia: vernissos, dissolvents, emulsions, tinta... - i, en canvi, ens concentrem en un únic sentit: el de l'ull que mira la pantalla acompanyat de la mà que, amb les eines que li ofereix l'ordinador, manipula i construeix la imatge a partir d'un simple tecleig.

L'entorn immediat de treball també és diferent. És fàcil que cadascú disposi del propi laboratori o taller: un ordinador, un escàner, una impressora, una càmara digital, etc... elements que ens permeten començar a treballar i amb els quals podem esbossar i definir les idees d'allò que seran futurs projectes. S'ha ampliat el nostre espai de treball, en el sentit que resolem les diferents qüestions que se'ns plantegen en espais diferenciats. Podem solucionar certes qüestions simplement treballant amb l'ordinador, altres recorrent al taller tradicional de gravat, litografia o serigrafia i d'altres necessitem una maquinària molt més complexa i hem de delegar allò que volem a uns tècnics que treballaran segons les nostres instruccions.


Versatilitat

La lògica del gravat tradicional preveu que d'una matriu original se'n podien extreure diverses còpies iguals. El fet de la multiplicitat, però, ens permet també obtenir diversos resultats i donar diferents versions d'un mateix tema i experimentar així la capacitat de prolongació d'una mateixa imatge. Podem anar descrivint un conjunt de variants i possibilitats dins una sola imatge i pensar el gravat com a matriu base de repeticions idèntiques o també com a base generativa d'estadis diversos. Podem fer estendre, créixer una imatge per la successió de diferències. La seva competència reproductiva em permet crear un univers imaginari i real de possibilitats en sotmetre el tema a una contínua transformació.

Les proves d'estat pròpies del gravat em permeten tenir una memòria del treball successiu fet sobre la matriu, de tenir una constància de com s'ha anat construint la imatge. Un estat, però, elimina l'anterior i la matriu canvia sense retorn possible, una incisió es fusiona completament amb l'anterior, el compromís amb aquella imatge és cada vegada més estret. La imatge es crea per acumulació i es comprimeix amb cada nou gest. És cada vegada més densa i sòlida.

Estructuralment la imatge digital consta d'una sèrie de capes independents, que contenen cadascuna unes informacions visuals determinades. Al llarg del procés de creació manipulem cada capa per separat i podem eliminar-ne i crear-ne de noves sempre que vulguem. Tenir els elements en capes independents ens permet canviar la composició i el contingut de la imatge ràpidament i generar infinites versions diferents sense haver d'eliminar-ne cap. Les variacions són interminables: allò que estava en un primer pla pot passar a l'úlltim pla i viceversa, puc substituir un element per un altre, desenfocar-lo, afegir, treure, etc... amb un temps curt i fent diversos clics.

L'ordinador ens obre clarament la possibilitat de tenir moltes versions diferents d'una imatge, enlloc de còpies iguals, i el nostre temps fluctua anant d'una imatge possible, a una altra també possible que es van succeint una darrera l'altra sobre el vidre de la pantalla. El suport que rep la incisió s'ha tornat dinàmic i versàtil.

Aquesta volubilitat de la imatge digital també es fa evident amb la possibilitat dels canvis d'escala. Es poden programar diferents versions d'una mateixa imatge variant el seu tamany: la puc fer diminuta o de dimensions espectaculars, modificar-ne la seva resolució, el color, fragmentar-la i obtenir-ne visions molt diverses usant els instruments que em facilita l'ordinador.

La tridimensionalitat que posseïa la matriu clàssica del gravat ha donat pas a un sistema de signes,  un entramat de dades que ocupen un espai imaginari i que puc traslladar sense esforç d'un lloc a un altre, enviar-les a través de la xarxa i imprimir-les quan vulgui.


Virtualitat versus matèria 

Com hem argumentat, si reprenem la història del gravat des dels seus inicis, observem clarament que la matèria ha anat cedint espai a allò intangible, a la virtualitat però paradoxalment veiem també el retorn a allò material – és el cas d'aquestes investigacions- quasi com una necessitat inapel·lable. Sentim l'impuls de donar un cos físic a la imatge, per poder-la tocar, palpar. Segurament perquè formem part encara d'una cultura de transició per la qual les qualitats sensorials que ens  transmet allò material-objectual, són encara referents molt importants.

La matriu ha passat a ser immaterial, ara és un arxiu però el suport final -que tradicionalment era paper-, en canvi, continua sent físic. La materialitat es desplaça, s'ha traslladat i reprèn el protagonisme al final del procés, en l'obra final. Així, l'estampa tradicional que es caracteritzava per la seva autonomia, flexibitat, lleugeresa, -qualitats vinculades al paper i que en permetien un transport fàcil-... es modifica i agafa aspectes totalment diferents. Els nous sistemes d'impressió permeten impressions sobre tot tipus de materials: pesats o lleugers,  rígids o flexibles, llisos o rugosos... i amb qualitats ben diferenciades. El suport pot ser una paret de rajoles o una tela finíssima, quasi d'aire. Les possibilitats són infinites. La visió que podem tenir d'una mateixa imatge es multiplica, creix, s'expandeix i retorna sobre un suport material per arribar fins a l'espectador.

 


Llum -empremta

“En totes les arts, és únicament la llum, la llum incorruptible, el que compta”. Guillaume Apollinaire.

La llum de la naturalesa i la llum de la ment es fonen dins l'ull i fan possible que ens hi veiem. Cadascuna d'elles per separat és estranya i fosca. Únicament hi veiem gràcies al seu encreuament. Si ens en falta una, estem a cegues.

Conèixer i entendre l'essència de la llum ha estat una de les grans preocupacions, d'artistes, filòsofs i científics. La llum molt abans de ser estudiada de manera científica, era venerada com una divinitat, una imatge de Déu. En l'obscuritat externa, en la ceguesa, una llum interior il·lumina la visió. La civilització occidental va néixer fa 3000 anys quan el cant d'un cec, Homer, en escriure l'Odissea dóna veu a la poesia occidental.

En el descobriment de la imatge fotogràfica van intervenir dos tipus de factors: els progressos òptics i els químics que no conflueixen fins a finals del s. XIX. Calia conèixer les propietats de la cambra fosca i la llum, que té un paper essencial en la fotografia, i certes reaccions químiques.

Sabem que les primeres experiències fotogràfiques foren en forma de gravat. El químic francès J.N. Niépce autor de la primera fotografia coneguda feu la primera versió d'un fotogravat, el 1826. Es tractava de reproduir una imatge, que prèviament havia convertit en transparent, sobre una planxa de metall per mitjà de la llum i després gravar aquesta planxa a l'àcid.

William Henry Fox Talbot (1800-1877), pare de la fotografia moderna, aconseguirà una imatge sobre un paper empapat amb una solució de nitrat de plata i sal gràcies a l'acció de la llum solar, posant-hi algun objecte; fulla vegetal, teixit… El paper s’enfosqueix progressivament allà on l’opacitat de l’objecte no el protegeix de la llum. El resultat és una silueta blanca enmig del fons obscur del paper ennegrit ell anomenarà aquest descobriment Dibuix fotogènic, l’antecedent del fotograma. En paraules del propi Talbot: “ La más transitoria de las cosas, una sombra, el emblema proverbial de lo efímero y momentáneo, se puede retener mediante el sortilegio de nuestra “magia natural”, y fijarla para siempre en el lugar que al parecer estaba destinada a ocupar durante un solo instante”[1]. Aquests experiments de Talbot tingueren la seva continuació en els treballs d'artistes d'avantguarda dels anys 1920 com Man-Ray, Moholy-Nagy, etc... Aquest concepte de la necessitat de la fusió d'art i ciència i l'esperit investigador que demostrà Talbot no ha desaparegut i perdura en l'actualitat amb els artistes que exploren els mitjans. 

El s. XIX fou, doncs, un testimoni excepcional d’un trànsit, alba i crepuscle: veure la llum representada en imatge a veure la imatge feta de llum : -la fotografia i després el cinema-.

A cavall entre el s. XX i el XXI com diu Paul Virilio “Entrem en un nou règim de visibilitat. Crec que el video i la infografia són elements essencials d'aquesta mutació del règim de percepció. En primer lloc, perquè s'han desdoblat tres elements: la transparència, l'òptica i la llum.[...] Abans hi havia dues llums principals: la llum directa i la natural, la del sol, les estrelles o la lluna, i una llum artificial, l'espelma, la làmpada de petroli o la làmpada elèctrica. Pero avui hem arribat a la llum indirecta, és a dir, la llum, evidentment, del video i la infografia”[2].La imatge té llum pròpia; és una llum diferent a la del sol i a  la llum elèctrica, ens arriba a través de les pantalles, dels monitors...

Penso en la imatge de l'ull com un fanal, pensament no només metafòric sinó també científic que  va dominar la filosofia durant 1500 anys. Aquesta reflexió que il·lustrava l'ull humà com un punt lluminós que desprenia els seus raigs i permetia la visió, defensada per Empèdocles (492 aC-432 aC) sembla haver-se invertit. Ens movem i vivim continuament atrets per pantalles que capten la nostra atenció, fanals externs que volen posar llum a les nostres visions i pensaments.”La xarxa de les pantalles ha transformat la nostra forma de viure, la nostra relació amb la informació, amb l'espai-temps, amb els viatges i el consum: s'ha convertit en un instrument de comunicació i d'informació, en un intermediari quasi inevitable en les nostres relacions amb el món i amb els altres. Viure, és, de forma creixent, estar enganxat a la pantalla i connectat a la xarxa”.[3]


Notes

[1] Schaaf, Larry J. ; i altres. Huellas de luz. El Arte y los experimentos de william Henry Fox Talbot. Museo de arte Reina Sofía , Madrid, 2002, pag. 79.

[2] Virilio, Paul. Todas las imágenes son consanguineas. Entrevista a TVE. aleph-arts.org/pens/index.htm

[3] Lipovetsky, Gilles; Serroy, Jean, La pantalla global. Cultura mediática y cine en la era hipermoderna. Trad. Antonio-Prometeo Moya, p. 271.Barcelona: Anagrama, 2009.