Cristina Pastó

Observacions entorn de l’obra gràfica, la fotografia i la impressió digital

Des del punt de vista de l'artista gravador, les diferents tècniques gràfiques del gravat, la litografia o la serigrafia han suposat un repertori instrumental molt variat que gràcies a la seva capacitat combinatòria li han permès possibilitats molt diverses. Amb el descobriment de la fotografia i l'aparició de diversos processos fotomecànics com la fotolitografia o el fotogravat s'ampliaren les seves capacitats creatives Actualment a aquests recursos tradicionals s'hi suma l'ús de l'ordinador i la impressió digital que amplien el seu camp de treball.

L'ús dels mitjans digitals planteja un canvi important en el format, el projecte i la concepció de l'obra. Suposa una nova manera de mirar, d'entendre la imatge, de pensar i també l'ús d'un nou lèxic específic. Una imatge escanejada sigui una pintura, una fotografia o un dibuix pot ser la base de fons d'una litografia o gravat també digitalitzats. Tenim la possibilitat de sobreposar treballs manuals i imatges digitals per crear una peça que finalment s'imprimirà de forma digital. Els artistes podem usar tots els recursos informàtics i de retoc d'imatge, ampliant-se en escreix les possibilitats creatives. En aquest cas, podríem dir que el gravat moltes vegades s'inicia directament a la pantalla de l'ordinador.

Cada mitjà de creació demana una actitud específica, una forma de pensar. L'obra gràfica, per les seves característiques processuals, permet una gran experimentació que ha servit d'estímul en altres terrenys com la pintura o l'escultura. La litografia ha estat simultàniament un procediment industrial i també una eina de creació, de la mateix manera que la serigrafia, la xilografia, la impressió digital, etc...

És un fet evident que les noves tecnologies han anat transformant conceptualment les formes de creació. Les imatges que generem moltes vegades ja no pertanyen a una disciplina en particular, sinó que es regeixen per unes noves lleis. La pintura, el gravat o la fotografia han perdut la pròpia identitat per barrejar-se en allò digital. Així, ens trobem que les disciplines autònomes estan totes a un mateix pla i comparteixen procediments comuns de manipulació i tractament d'imatge. La tecnologia digital ja no ens permet parlar d'allò purament calcogràfic, o pictòric o fotogràfic, sinó d'alguna cosa nova i diferent. Moltes vegades les imatges es generen a través del ratolí o s'acaben de conformar amb el llapis òptic: ja no només fem servir la punta de gravar o el pinzell i el suport sobre el qual treballem és la pantalla de l'ordinador. Amb la imatge digital no hi ha un únic referent: aquest es construeix a la pantalla i la matriu, l'objecte físic del gravador desapareix. Hi ha una desmaterialització de l'obra que es converteix en una informació binària parpallejant sobre la pantalla. L'artista treballa en un estat d'incertesa: crea i manipula la imatge mitjançant l'ús de l'ordinador i no veu els resultats definitius fins al moment de la impressió.

Per un altre costat, l'ús de la tecnologia digital per a la impressió d'obra gràfica és una realitat cada vegada més freqüent. Especialment als EUA, molts artistes estan usant la impressió digital per reproduir obra gràfica. És interessant analitzar aquest fet i fer algunes consideracions.

Segons sembla, l'ús d' impressores de raig de tinta per crear peces d'art es remunta l'any 1990 a Venice Beach (Califòrnia) quan el músic Graham Nash (del grup californià “Crosby, Stills, Nash&Young”) buscava nous mètodes per imprimir les seves fotografies en blanc i negre manipulades a través de l'ordinador. Després d'un temps d'investigació, Nash comença a treballar amb la impressora gràfica Iris 3047 i juntament amb el seu soci R. Mac Holbert modifica el seu software per obtenir més bona qualitat i aconsegueixen la primera impressió “giclée” o de raig de tinta. El 1991 funden Nash Editions, el primer estudi d'impressió digital del món. Giclée (pronunciat zhee-klay) prové del francès i vol dir “raig” o “esquitxada”. Parlem d'impressió giclée quan ens referim a imatges digitals d'alta resolució impreses amb tintes de gran qualitat a partir d'un arxiu informàtic sobre diferents suports: tela, paper fotogràfic, etc... Aquest procés d'impressió proporciona a les imatges una gran precisió de color, més que qualsevol altre mitjà de reproducció. Usa entre 8 i 12 colors i fa servir tintes pigmentades que es calcula que poden durar de 80 a 120 anys sense esvair-se. Les còpies giclée tenen l'avantatge que els arxius d'imatge no es deterioren com pot passar amb els negatius, les pel·lícules o les matrius gravades i es poden reproduir a qualsevol tamany i en diferents suports. En el cas de les imatges fotogràfiques, la seva qualitat rivalitza amb les còpies tradicionals fetes amb halur de plata i gelatina.

Actualment, el terme giclée -per extensió- s'usa per referir-se a l'obra impresa en qualsevol impressora de raig de tinta d'alta qualitat. Essencialment el procés de producció d'una imatge giclée és la captació digital de la imatge (o digitalització) que es fa a través d'un escàner d'alta resolució que capta directament un original o una fotografia d'aquest original. Aquesta imatge es guarda en un fitxer i després s'imprimeix. Els principals museus d'art del món accepten el giclée com el sistema de reproducció d'obres de més qualitat.

Quan J. Nicéphore Niépce l'any 1827 buscava reproduir una imatge del Cardenal d'Amboise 1 d'una manera més ràpida que copiant-la –se sap que era poc dotat pel dibuix- va aconseguir realitzar el primer fotogravat2. Es tractava d'una heliografia o gravat realitzat gràcies al sol, la primera de les tècniques fotomecàniques que suprimeix el traç manual per reproduir imatges. El següent pas fou el descobriment de la fotografia.

N. Niépce, heliografia sobre planxa de peltre, 17,9x14,1 cm, 1826. . / Isaaac Briot, El cardenal Georges D'Amboise, gravat, 1650.

La imatge giclée compleix també de nou la funció de reproduir amb gran qualitat i definició un gravat, una fotografia o una pintura a l'oli. Però les seves qualitats van molt més enllà i es tracta evidentment d'un nou llenguatge que no es limita simplement a la reproducció d'obres d'art. La impressió digital ha ampliat les possibilitats de creació de l'artista i obre una vegada més el debat entre què és obra original, obra seriada o reproducció. Tots aquests conceptes es reqüestionen i cal revisar-los i redefinir-los amb els matisos nous necessaris. També amb la digitalització sorgeix una nova forma de distribució a través d'internet i canvia el sentit d'autoria.

El món de l'obra gràfica acull un repertori tècnic extraordinari que s'ha anat construint al llarg dels anys gràcies a l'enginy i la recerca de diversos artistes. És evident que s'estan produint molts canvis en el terreny artístic, en les formes de distribució, els suports, els mètodes que modifiquen la gràfica. Renunciar a la incorporació dels mitjans digitals seria absurd i impossible. Però també sembla clar que les velles formes seguiran i les noves no poden ni han de substituir les tradicionals.

Graham Nash, Autoretrat Plaza Hotel, Nova York , fotografia, 1974. / Rembrandt, Autoretrat recolzant-se en un ampit de pedra, aiguafort i punta seca, 1639.