12/15

Alejandra López Gabrielidis

Article publicat a la Revista Teknokultura Vol 12, No 3 (2015):

Desafiaments de l'acció col·lectiva en l'era post-Snowden: lectures des d'Amèrica Llatina

revistas.ucm.es/index.php/TEKN/article/view/50385

Aquest article aborda el vincle entre el règim de hipervisiblitat en el qual es troba inscrit el subjecte contemporani i les noves formes de vigilància. A partir d'una anàlisi de l'obra audiovisual de Hito Steyerl How Not to be Seen: A Fucking Didàctica Educational.MOV File (2013) s'exploren les modificacions que ha patit el model de vigilància tradicional i es destaquen les característiques que revesteix el dispositiu de cibervigilància actual. El s. XXI està sent testimoni del fenomen soci-tècnic de transformació del subjecte en imatge-dada com a fruit del que Paul Virilio anomena la industrialització i proliferació de les "màquines de visió" (càmeres fotogràfiques, microscopis, telescopis, drones), dels hàbits socials en línia que tendeixen a la autocaptación i autodifusió, i dels processos de datificació. El subjecte assumeix avui en dia un paper actiu en els mecanismes de vigilància i per tant és corresponsable del control que s'exerceix sobre ell. En aquest vídeo, Hito Steyerl ens ensenya tècniques de camuflatge, confusió i d'usos de la baixa resolució per poder ser més invisibles davant els ulls del poder. No obstant això, l'excés de visibilitat i exposició del subjecte sembla ser una circumstància difícil de contrarestar a les condicions tècniques en què vivim. Com reflexionem cap al final de l'article, per resoldre els problemes de vigilància en l'era digital cal redefinir la noció de privacitat a partir del concepte d'identitat digital, amb tot el que això implica, i obrir així el camí cap a noves formes de data potestat.