Els primers Homo sapiens van facilitar l'establiment de l'àliga cuabarrada a la Mediterrània fa 50.000 anys

Un estudi liderat per la Universitat de Granada i on participen Joan Real i Antonio Hernández- Matías  de l'Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio_UB) demostra que els nostres antecessors van modificar la relació entre les àguiles cuabarrades i les seves grans competidores, les àguiles daurades 

Paradoxalment, avui l'activitat humana compromet el futur de l'àliga cuabarrada entre nosaltres 

Científics catalans, espanyols i portuguesos liderats per la Universitat de Granada han desentranyat la història ancestral d'una de les aus de presa més icòniques de la fauna ibèrica actual, l'àliga cuabarrada (Aquila fasciata). 

El treball, publicat a la prestigiosa revista científica People and Nature, integra arguments procedents de diverses disciplines, com la paleontologia, la genètica i l'ecologia, per respondre les preguntes de quan l'àliga cuabarrada, una mena de distribució eminentment tropical i subtropical, va colonitzar la conca mediterrània i per què. 

Com explica Marcos Moleón Paiz, professor del Departament de Zoologia de la UGR i primer autor de l'article, “l'àliga cuabarrada és una 'nouvinguda' a Europa. Aquesta espècie probablement va començar a establir-se a la conca mediterrània no fa més de 50.000 anys, mentre que altres, com l'àliga daurada (A. chrysaetos), han estat presents aquí des de molt abans, tal com ho testifiquen els registres fòssils”. 

Segons mostren les anàlisis espacials realitzades a l'estudi, l'àliga cuabarrada, a diferència de l'àliga reial, es veu molt desafavorida en els períodes de clima fred. “En l'últim període glacial, l'àliga cuabarrada només podria trobar refugi a les càlides zones costaneres, que és precisament on han aparegut els seus fòssils més antics”, assenyala Moleón. Les anàlisis genètiques van confirmar que, al voltant de l'últim màxim glacial, la població mediterrània d'àliga cuabarrada devia estar formada per pocs exemplars. Aquesta població ancestral d'àligues cuabarrades va anar prosperant a mesura que la temperatura a la conca mediterrània va pujar i la població humana va créixer i es va fer sedentària. 

Tot i això, com indica Moleón, “una vegada resolt el 'quan', se'ns plantejava la inevitable pregunta de per què l'àliga cuabarrada va començar a establir-se a la Mediterrània en un període tan complicat climatològicament parlant. A més, per què es va establir just a l'últim cicle glacial i no abans?”. 

El paper dels nostres antecessors 

Segons Moleón, “després de posar a prova diverses hipòtesis alternatives, totes les peces del puzle indicaven que els primers pobladors europeus de la nostra espècie (Homo sapiens) van jugar un paper fonamental”. 

Per a aquest estudi, es va recol·lectar i analitzar la informació més completa que hi ha sobre les interaccions competitives que manté l'àliga cuabarrada amb l'àliga real actualment. Això va permetre confirmar que, en aquesta relació, l'àliga reial és l'espècie 'dominant' i la cuabarrada l'espècie 'subordinada'. Així, els resultats van mostrar que l'àliga cuabarrada només pot subsistir en aquells llocs on l'àliga real és escassa, cosa que succeeix principalment en llocs altament humanitzats. 

"A més", assenyala Moleón, "els nostres models matemàtics van indicar que, si fóssim capaços d'eliminar totes les parelles d'àliga real existents en zones climàticament favorables, caldria esperar un fort increment en el nombre de parelles d'àliga cuabarrada, però no al contrari. També se sap que les àguiles reals poden matar àguiles cuabarrades i usurpar-los els seus territoris, cosa que no passa a la inversa”. 

Cal destacar que l'àliga real és menys tolerant cap als humans que l'àliga cuabarrada. La hipòtesi dels autors és que, amb l'arribada dels primers humans anatòmicament moderns a Europa, alguns dels territoris d'àliga reial més propers als assentaments humans van quedar abandonats, i aquests territoris vacants van començar a ser ocupats per àligues cuabarrades procedents de l'Orient Mitjà. "En definitiva," assenyala Moleón "l'àliga cuabarrada no es va poder haver establert a la Mediterrània amb anterioritat a l'arribada dels primers Homo sapiens perquè la pressió competitiva exercida per l'àliga reial i altres espècies seria llavors massa 'asfixiant'". 

Viure a prop o lluny dels humans? 

Que els humans som capaços de modificar la distribució de les espècies no és res de nou. La novetat d'aquest estudi rau a revelar un mecanisme, anomenat alliberament competitiu intervingut per humans, pel qual la nostra espècie, inclosos els nostres antecessors, podria modificar la distribució d'altres espècies, incloses les de llarga vida, de forma indirecta. “Entendre el que observem avui dia a la natura requereix sovint mirar el passat”, apunta Moleón. 

Segons Joan Real, no es pot separar l’evolució dels paisatges de la biodiversitat ni de la petjada humana: “Molts dels paisatges que tradicionalment es consideraven pristins ja tenien l’empremta humana. Això és especialment evident a la conca Mediterrània on molts dels paisatges, processos ecològics i espècies són fruit d’aquesta interacció.”   

No obstant això, l'avantatge que va suposar al seu dia per a l'àliga perdiguera viure en proximitat amb els humans s'ha tornat avui en contra. “Paradoxalment, el futur de l'àliga cuabarrada a la Mediterrània està actualment compromès per la imparable intensificació de les activitats humanes al medi, que es tradueix en mortalitat en línies elèctriques, escassetat de preses i molèsties als llocs de nidificació, entre altres amenaces”, expliquen els autors. “Les principals amenaces que té aquesta espècie és l’abandó de les activitats agroramaderes extensives a la muntanya mediterrània que produeixen la pèrdua de les àrees obertes i de les seves preses principals com el conill i la perdiu” precisa Joan Real. La urbanització del territori implica la pèrdua irreversible dels seus hàbitats i la implementació d’infraestructures com les línies elèctriques són la primera causa de mortalitat. També representen un perill les tanques on col·lideixen i les basses on s’ofeguen. 

Pel Dr. Real “Cal que les activitats humanes siguin sostenibles amb el territori, no creant grans concentracions urbanístiques i grans infraestructures (viàries, elèctriques,…), sinó planificant el territori perquè les activitats agràries i ramaderes de baixa intensitat tinguin el seu espai.” 

Referència bibliogràfica: 

Moleón, M. et al. (2024) Wildlife following people: A multidisciplinary assessment of the ancient colonization of the Mediterranean Basin by a long-lived raptor.  People and Nature. Doi: 10.1002/pan3.10642 

Contacte: Marcos Moleón Paiz 

Departament de Zoologia 

Facultat de Ciències 

Universitat de Granada 

Correu electrònic: mmoleon@ugr.es 

Imatge: Àguila cuabarrada. Autor: F. David Carmona  

Font: Universitat de Granada