04-07-2012
Frontiers in Ecology and the Environment
Un article dels professors Jacob González-Solís i Raül Ramos, del Departament de Biologia Animal de la UB i l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio), ha estat publicat en portada a la revista d’alt impacte científic Frontiers in Ecology and the Environment.
L’article, titulat «Trace me if you can: the use of intrinsic biogeochemical markers in marine top predators», tracta de l’impacte, cada cop més important, de les activitats humanes sobre els grans depredadors marins. Els autors hi analitzen l’ús de traçadors biogeoquímics de caràcter intrínsec, per exemple, isòtops estables, àcids grassos, oligoelements i contaminants químics, entre d’altres, com a metodologia eficaç per estudiar l’ecologia tròfica i espacial dels grans depredadors (aus i mamífers marins, peixos, etc.), que es poden desplaçar milers de quilòmetres cada any.
Desxifrant la dieta i els grans moviments migratoris
Un marcador biogeoquímic intrínsec és, d’acord amb l’explicació del professor González-Solís, un traçador, és a dir, «una substància química que s’incorpora, fonamentalment a través de la dieta, als teixits animals de manera predictible, com és ara el cas d’alguns isòtops estables, oligoelements, lípids i, fins i tot, contaminants. Totes aquestes substàncies deixen una signatura química als teixits biològics. En aquest sentit, tots ells es poden emprar com a traçadors de l’ecologia tròfica i dels moviments migratoris dels organismes marins en l’espai i el temps».
Els diversos aspectes de l’ecologia animal se solen estudiar mitjançant mostres de la dieta o bé col·locant en els animals instruments de seguiment remot del moviment, com ara els emissors per satèl·lit. Els marcadors biogeoquímics, en canvi, potser no proporcionen detalls taxonòmics o de gran exactitud geogràfica, però no estan tan afectats pel biaix i les limitacions dels estudis de perfil més convencional. I encara presenten altres avantatges: es poden fer anàlisis de traçadors en qualsevol espècie, no cal recuperar els animals a posteriori i els resultats aporten informació tant dels grans desplaçaments dels animals com dels llocs on es trobaven abans, i de la dieta que hi mantenien.
Millorant estratègies per conservar la biodiversitat
L’aplicació de marcadors en ecologia animal ha augmentat durant la darrera dècada per l’interès que tenen en àmbits com ara el de la protecció i conservació de la biodiversitat. No obstant això, encara no hi ha prou dades que permetin conèixer els mecanismes sobre els processos d’integració dels traçadors als teixits, entre d’altres. Per als experts, en el futur caldrà continuar l’esforç investigador per poder fer front a un gran desafiament: aprendre a desxifrar correctament tota la informació que es deriva de l’aplicació d’aquesta metodologia. «Hi ha molts factors que poden influir en la dinàmica d’aquests marcadors en els teixits biològics. Si no acabem d’entendre bé com funcionen aquests processos, el missatge que interpretem podria ser equivocat», alerta González-Solís.
L’article, titulat «Trace me if you can: the use of intrinsic biogeochemical markers in marine top predators», tracta de l’impacte, cada cop més important, de les activitats humanes sobre els grans depredadors marins. Els autors hi analitzen l’ús de traçadors biogeoquímics de caràcter intrínsec, per exemple, isòtops estables, àcids grassos, oligoelements i contaminants químics, entre d’altres, com a metodologia eficaç per estudiar l’ecologia tròfica i espacial dels grans depredadors (aus i mamífers marins, peixos, etc.), que es poden desplaçar milers de quilòmetres cada any.
Desxifrant la dieta i els grans moviments migratoris
Un marcador biogeoquímic intrínsec és, d’acord amb l’explicació del professor González-Solís, un traçador, és a dir, «una substància química que s’incorpora, fonamentalment a través de la dieta, als teixits animals de manera predictible, com és ara el cas d’alguns isòtops estables, oligoelements, lípids i, fins i tot, contaminants. Totes aquestes substàncies deixen una signatura química als teixits biològics. En aquest sentit, tots ells es poden emprar com a traçadors de l’ecologia tròfica i dels moviments migratoris dels organismes marins en l’espai i el temps».
Els diversos aspectes de l’ecologia animal se solen estudiar mitjançant mostres de la dieta o bé col·locant en els animals instruments de seguiment remot del moviment, com ara els emissors per satèl·lit. Els marcadors biogeoquímics, en canvi, potser no proporcionen detalls taxonòmics o de gran exactitud geogràfica, però no estan tan afectats pel biaix i les limitacions dels estudis de perfil més convencional. I encara presenten altres avantatges: es poden fer anàlisis de traçadors en qualsevol espècie, no cal recuperar els animals a posteriori i els resultats aporten informació tant dels grans desplaçaments dels animals com dels llocs on es trobaven abans, i de la dieta que hi mantenien.
Millorant estratègies per conservar la biodiversitat
L’aplicació de marcadors en ecologia animal ha augmentat durant la darrera dècada per l’interès que tenen en àmbits com ara el de la protecció i conservació de la biodiversitat. No obstant això, encara no hi ha prou dades que permetin conèixer els mecanismes sobre els processos d’integració dels traçadors als teixits, entre d’altres. Per als experts, en el futur caldrà continuar l’esforç investigador per poder fer front a un gran desafiament: aprendre a desxifrar correctament tota la informació que es deriva de l’aplicació d’aquesta metodologia. «Hi ha molts factors que poden influir en la dinàmica d’aquests marcadors en els teixits biològics. Si no acabem d’entendre bé com funcionen aquests processos, el missatge que interpretem podria ser equivocat», alerta González-Solís.