11-12-2012
La crisopa al·lucinant de Diògenes: com acumulava residus per sobreviure fa 110 milions d’anys
Una larva d’insecte que va viure durant el cretaci, fa uns 110 milions d’anys, i que apareix recoberta de restes vegetals, és l’evidència de camuflatge en insectes més antiga coneguda fins ara, segons un article que publica l’última edició de la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS). El treball es basa en l’estudi d’una peça excepcional d’ambre descoberta el 2008 al jaciment d’El Soplao (Cantàbria), el més extens i ric en ambre de l’era mesozoica a Europa.
Participen en l’estudi els investigadors Ricardo Pérez de la Fuente i Xavier Delclòs, del IRBio i del Departament d’Estratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines de la UB; Enrique Peñalver, del Museu Geominer de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya; Mariela Speranza, Carmen Ascaso i Jacek Wierzchos, del Museu Nacional de Ciències Naturals (CSIC), i Michael S. Engel, de la Universitat de Kansas (EUA).
Tapar-se amb deixalles per amagar-se en el medi
El fòssil, d’uns quatre mil·límetres de longitud, és una larva depredadora del grup dels neuròpters que apareix recoberta per un embull de petits filaments d’origen vegetal recol·lectats amb les seves mandíbules amb la finalitat de formar un escut protector i confondre’s amb l’entorn. Aquest comportament, conegut com a trash-carrying o transport de deixalles, és una estratègia de supervivència que també es produeix en espècies actuals —com ara les crisopes verdes, amb les quals manté afinitats— per camuflar-se davant les preses o els depredadors. L’espècie fòssil descoberta representa un nou gènere que ha estat denominat crisopa al·lucinant de Diògenes (Hallucinochrysa diogenesi), en al·lusió a la seva aparença sorprenent i a la síndrome de Diògenes, una patologia que afecta algunes persones, que acumulen escombraries de manera compulsiva.
Segons l’estudi, les deixalles que recobreixen el fòssil són tricomes, pèls vegetals de formes i funcions diverses que creixen a la superfície de les plantes. Mitjançant l’estudi de la morfologia, la microestructura i la composició d’aquests tricomes, els investigadors han pogut confirmar que pertanyien a falgueres.
Les larves de crisopes verdes acumulen restes vegetals o animals de tot tipus i les retenen mitjançant uns petits monyons amb pèls distribuïts pel dors. Per contra, l’Hallucinochrysa diogenesi, d’aspecte únic i diferent del de les crisopes verdes d’avui en dia, mostrava llargs túbuls amb pèls abundants acabats en forma de trompeta que actuaven a manera d’àncora. Tota aquesta estructura, desconeguda fins ara per a la ciència, formava una cistelleta dorsal que retenia les deixalles i impedia que es desprengués en moure’s la larva.
El camuflatge més antic en el món dels insectes
En opinió dels autors, «l’Hallucinochrysa diogenesi mostra que el comportament del camuflatge i les adaptacions morfològiques que hi estan relacionades van aparèixer molt aviat en els insectes, ja a l’època dels dinosaures. En el cas de les crisopes verdes, es pot dir que aquest sofisticat comportament s’ha mantingut sense canvis durant almenys 110 milions d’anys, fet que aporta una informació rellevant per als estudis evolutius sobre el comportament animal i les estratègies d’adaptació al medi dels organismes al llarg de la història de la Terra».
Una altra dada excepcional de l’estudi és que reflecteix una estreta relació ancestral planta-insecte —possiblement un exemple de mutualisme—, ja que la larva depredadora lliurava la falguera de plagues, mentre que aquesta constituïa el seu hàbitat i li aportava les deixalles protectores: és a dir, els dos organismes haurien obtingut un benefici mutu. En un escenari cretàcic en el qual els boscos resinífers de l’antiga península Ibèrica —llavors una illa— eren assolats per grans incendis forestals, aquesta larva va recol·lectar les seves deixalles a partir d’un tipus de falguera que creixia de manera abundant després del pas del foc.
El jaciment d’El Soplao, on ha tingut lloc la troballa, és un dels grans referents actuals per desentranyar els misteris de l’evolució dels invertebrats terrestres i conèixer com eren els ecosistemes boscosos de fa 110 milions d’anys. Aquest estudi, que forma part de les recerques del grup AMBARES (Ambres d’Espanya), ha estat possible gràcies a la col·laboració de la cova d’El Soplao, de SIEC, SA i del Govern de Cantàbria, i ha estat finançat amb fons governamentals autonòmics, espanyols i nord-americans.
Participen en l’estudi els investigadors Ricardo Pérez de la Fuente i Xavier Delclòs, del IRBio i del Departament d’Estratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines de la UB; Enrique Peñalver, del Museu Geominer de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya; Mariela Speranza, Carmen Ascaso i Jacek Wierzchos, del Museu Nacional de Ciències Naturals (CSIC), i Michael S. Engel, de la Universitat de Kansas (EUA).
Tapar-se amb deixalles per amagar-se en el medi
El fòssil, d’uns quatre mil·límetres de longitud, és una larva depredadora del grup dels neuròpters que apareix recoberta per un embull de petits filaments d’origen vegetal recol·lectats amb les seves mandíbules amb la finalitat de formar un escut protector i confondre’s amb l’entorn. Aquest comportament, conegut com a trash-carrying o transport de deixalles, és una estratègia de supervivència que també es produeix en espècies actuals —com ara les crisopes verdes, amb les quals manté afinitats— per camuflar-se davant les preses o els depredadors. L’espècie fòssil descoberta representa un nou gènere que ha estat denominat crisopa al·lucinant de Diògenes (Hallucinochrysa diogenesi), en al·lusió a la seva aparença sorprenent i a la síndrome de Diògenes, una patologia que afecta algunes persones, que acumulen escombraries de manera compulsiva.
Segons l’estudi, les deixalles que recobreixen el fòssil són tricomes, pèls vegetals de formes i funcions diverses que creixen a la superfície de les plantes. Mitjançant l’estudi de la morfologia, la microestructura i la composició d’aquests tricomes, els investigadors han pogut confirmar que pertanyien a falgueres.
Les larves de crisopes verdes acumulen restes vegetals o animals de tot tipus i les retenen mitjançant uns petits monyons amb pèls distribuïts pel dors. Per contra, l’Hallucinochrysa diogenesi, d’aspecte únic i diferent del de les crisopes verdes d’avui en dia, mostrava llargs túbuls amb pèls abundants acabats en forma de trompeta que actuaven a manera d’àncora. Tota aquesta estructura, desconeguda fins ara per a la ciència, formava una cistelleta dorsal que retenia les deixalles i impedia que es desprengués en moure’s la larva.
El camuflatge més antic en el món dels insectes
En opinió dels autors, «l’Hallucinochrysa diogenesi mostra que el comportament del camuflatge i les adaptacions morfològiques que hi estan relacionades van aparèixer molt aviat en els insectes, ja a l’època dels dinosaures. En el cas de les crisopes verdes, es pot dir que aquest sofisticat comportament s’ha mantingut sense canvis durant almenys 110 milions d’anys, fet que aporta una informació rellevant per als estudis evolutius sobre el comportament animal i les estratègies d’adaptació al medi dels organismes al llarg de la història de la Terra».
Una altra dada excepcional de l’estudi és que reflecteix una estreta relació ancestral planta-insecte —possiblement un exemple de mutualisme—, ja que la larva depredadora lliurava la falguera de plagues, mentre que aquesta constituïa el seu hàbitat i li aportava les deixalles protectores: és a dir, els dos organismes haurien obtingut un benefici mutu. En un escenari cretàcic en el qual els boscos resinífers de l’antiga península Ibèrica —llavors una illa— eren assolats per grans incendis forestals, aquesta larva va recol·lectar les seves deixalles a partir d’un tipus de falguera que creixia de manera abundant després del pas del foc.
El jaciment d’El Soplao, on ha tingut lloc la troballa, és un dels grans referents actuals per desentranyar els misteris de l’evolució dels invertebrats terrestres i conèixer com eren els ecosistemes boscosos de fa 110 milions d’anys. Aquest estudi, que forma part de les recerques del grup AMBARES (Ambres d’Espanya), ha estat possible gràcies a la col·laboració de la cova d’El Soplao, de SIEC, SA i del Govern de Cantàbria, i ha estat finançat amb fons governamentals autonòmics, espanyols i nord-americans.