Vegetació més robusta a la tundra, incentivada pel canvi climàtic

El bioma de la tundra àrtica i alpina es caracteritza per la dominància que hi tenen les herbes graminoides i els subarbusts, tots de mida petita. Les limitacions climàtiques i de fertilitat d’aquells ambients hi mantenen la producció primària en uns nivells molt baixos, comparables als de zones desèrtiques o semidesèrtiques. Però, com que aquestes limitacions actuen de manera encara més acusada sobre els processos de descomposició de la matèria orgànica, els sòls de la tundra acumulen quantitats ingents de carboni orgànic, que podrien arribar al 50% dels estocs del carboni de tots els sòls del mon.

L’escalfament del clima, que en les tres darreres dècades ha sigut del voltant d’1 °C a l’estiu i 1,5 °C a l’hivern a la zona àrtica, està incentivant la mineralització d’aquest carboni orgànic, amb el consegüent alliberament de gasos d’efecte hivernacle. Al mateix temps, se sap que també incentiva canvis en la coberta vegetal de la tundra, per exemple l’increment de petites mates en front de les gramínies.

Un recent estudi publicat a la revista Nature (https://www.nature.com/articles/s41586-018-0563-7), en què han col·laborat prop de 130 investigadors, entre ells el Dr. Josep Maria Ninot i la Dra. Alba Anadon del Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona, i que està liderat per científics del Centre de Biodiversitat i Recerca del Clima de Senckenberg (Alemanya) i de la Universitat d’Edimburg, analitza aquests canvis en l’estructura de la vegetació. Es basa en el conjunt de dades més exhaustiu fins al moment sobre plantes de la tundra, recopilant informació de gairebé 120 localitats, majoritàriament de les regions àrtiques però també de muntanyes alpines, com els Alps i els Pirineus. La base de dades corresponent, Tundra Trait Team (https://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/geb.12821), és fruit d’una iniciativa col·laborativa oberta a d’altres estudis. El treball compta amb la participació de Josep M. Ninot i Alba Anadon Rosell, membres de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) i del departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals, de la Universitat de Barcelona.

En l’estudi, la vegetació s’analitza en base a cinc trets funcionals, com ara l’alçada de les plantes o la concentració de nitrogen de les fulles, d’unes 450 espècies de tundra, que resulta en un total de més de 56.000 registres. La variació en aquests trets s’observa tant en la repetició de la seva mesura en una mateixa localitat després de 30 anys, com també comparant observacions de la mateixa espècie al llarg d’un gradient de temperatures en l’espai.

El canvi més nítid observat és un augment global en l’alçada de les comunitats de plantes típiques de la tundra en les últimes tres dècades. Aquest increment es deu en part a que les plantes dominants es fan més altes, però també a que espècies de port més robust, abans restringides a ambients particulars, entren a formar part de la comunitat de tundra. Pel que fa a altres trets, la resposta és més variable, i sovint és més acusada en les variants humides de la tundra que no pas en les variants limitades per l’aigua. Segons Anne Bjorkman, primera signant de l’article, “Si les plantes més altes continuen expandint-se al ritme actual, l’alçada de la vegetació podria augmentar entre el 20% i el 60% cap a finals de segle”.

L’increment en el port de la vegetació podria accelerar la retracció del permafrost, i per tant l’alliberament de gasos d’efecte hivernacle, ja que les plantes més altes atrapen més neu, aïllant el sòl i evitant que es congeli ràpidament i profundament a l’hivern. “Tot i que encara hi ha moltes incerteses, les plantes de tundra més altes podrien alimentar el canvi climàtic, tant a l’Àrtic com a la resta del planeta”, conclou Bjorkman.

Fotos:

Tundra arbustiva a Abisko, Suècia (fotografia, Alba Anadon-Rosell)

Salix arctica a Zackenberg, Grenlàndia (fotografia, Josep M. Ninot)