2. Mètrica i estilística

Autor: 
Jordi Avilés Zapater (UB)

 

2.1. Introducció

2.2. El patró mètric
       •   Hexàmetres holoespondaics i holodactílics
       •   Ús dels patrons mètrics a l'Eneida
       •   Variatio en un mateix patró mètric

2.3. L'efecte rítmic de l'espondeu i del dàctil

2.4. La cesura
       2.4.1. La cesura penthemímera
       2.4.2. La cesura trihemímera
       2.4.3. La cesura hepthemímera
       2.4.4. La cesura 'tríple a'
       2.4.5. La combinació de cesura i dièresi
                 •   Cesures per tmesi
       2.4.6. Els hexàmetres sense cesura

2.5. L'estructura del període
       •   Estil

 

 

2.1. Introducció

L'estructura mètrica de l'hexàmetre, repetida κατὰ στίχον («vers rera vers») en una obra de milers de versos com l'Eneida, hauria produït sens dubte un efecte rítmic de monotonia, si els poetes no s'haguessin preocupat d'introduir elements de uariatio rítmica i estilística. De fet, tots els components de la mètrica de l'hexàmetre que hem vist fins ara tenien també la funció estilística d'afavorir la varietat del ritme, i cada autor els emprava d'acord amb les seves preferències. Si pensem en el nombre d'aquests components i la gran quantitat de combinacions possibles entre ells, ens adonarem de la riquesa rítmica que els poetes tenien al seu abast.

 

 

2.2. El patró mètric

Tenint en compte que el cinquè peu de l'hexàmetre era gairebé sempre un dàctil i que el sisè es pot considerar un espondeu (vegeu l'apartat 1.4. de «L'hexàmetre catalèctic»), els quatre primers peus no eren dàctils o espondeus indiferentment, sinó que cada autor mostrava les seves preferències a l'hora de formar una seqüència de peus determinada, és a dir, un patró mètric concret, preferències que solien variar al llarg de la seva vida o d'acord amb el gènere literari que emprava (poesia bucòlica, èpica, didàctica, etc.).

Hi ha quatre patrons mètrics possibles per a l'hexàmetre, els quals comencen, respectivament, per ds, dd, sd o ss (la sigla d correspon a un dàctil, la s, a un espondeu) i presenten quatre variants cadascun:

       

dsss

dsds

dssd

dsdd

ddss

ddds

ddsd

dddd

sdss

sdds

sdsd

sddd

ssss

ssds

sssd

ssdd

 

Hexàmetres holospondaics i holodactílics. De vegades, trobem hexàmetres holospondaics («totalment espondaics»; recordem, però, que aquests hexàmetres havien de contenir un dàctil –vegeu infra els exemples 2 i 13) i hexàmetres holodactílics (vegeu infra l'exemple 4), però només s'empraven com a recurs estilístic per a fer ressaltar un ritme concret (vegeu el punt 2.3).

Els poetes, normalment, no empraven les setze possibilitats dels patrons mètrics, sinó que mostraven preferències per algunes i, les altres, no les empraven mai: Virgili, a l'Eneida, empra preferentment el patró dsss en deu llibres i el patró ddss en els llibres V i VII.

 

Ús dels patrons mètrics a l'Eneida. El patró dsss, preferit per Virgili –recordem que la llengua llatina era molt espondaica (vegeu el final de 'Constitució dels peus' a l'apartat 1.3 de «L'hexàmetre»)–, apareix en el 14,39 % dels versos de l'Eneida. El conjunt dels quatre primers patrons preferits per ell apareix en el 46,95 % dels versos, i el conjunt dels vuit primers patrons preferits apareix entre el 71-77 % (depenent dels llibres).

Si comparem la proporció d'espondeus i de dàctils que hi ha en els vuit primers patrons que prefereix Virgili (= 32 peus), veiem que empra 20 espondeus i 12 dàctils; a més, en aquests vuit patrons, advertim que el quart peu és sempre un espondeu, de manera que un final d'hexàmetre típic virgilià seria el següent:  ̄   ̄  |  ̄  ˘ ˘ |  ̄  ˘.

No és clara la raó estilística per la qual Virgili empra unes proporcions diferents en els tres darrers llibres de l'Eneida (alguns filòlegs opinen que eren els llibres que encara necessitaven una revisió més a fons):

1) empra el patró dsss un 14,02 % en els nou primers llibres i un 15,34 % en els tres darrers;

2) empra el patró dsds, respectivament, un 10,76 % i un 12,15 %.

 

Variatio en un mateix patró mètric. Els poetes no solien repetir el mateix patró mètric en versos seguits, sinó que, en benefici de la uariatio, els alternaven. Això no obstant, si decidien repetir-lo en versos seguits o en versos molt propers, podien introduir fàcilment elements de uariatio, per exemple:

•   distribuint diferentment les cesures o les pauses de sentit,
•   diversificant les assonàncies,
•   variant la coincidència de l'ictus i l'accent en el quart peu (vegeu l'apartat 3.2 de «La lectura en veu alta»),
•   canviant la composició dels peus –recordem que un peu de l'hexàmetre pot estar compost per un mot sencer (ībānt), per la part d'un mot (ēxtēmplo) o per una part de dos mots seguits (quā Gālli), etc.; vegeu el final de 'Constitució dels peus' a l'apartat 1.3 de «L'hexàmetre».

 

2.3. L'efecte rítmic de l'espondeu i del dàctil

Musicalment parlant, podríem dir que el dàctil representa el ritme lleuger del vals vienès, mentre que l'espondeu representa el ritme lent del vals anglès.

Hom sol afirmar que la preponderància d'espondeus en un hexàmetre marca un ritme que posa en relleu una acció pausada, solemne, greu, grandiosa, dificultosa o àdhuc estàtica (vegeu, però, l'apartat 3.3 de  «La lectura en veu alta»; en realitat, l'efecte rítmic d'un text és quelcom molt subjectiu i, d'altra banda, hi intervenen també altres factors estilístics, com l'ordre dels mots o la sonoritat). Aquest mateix efecte rítmic s'atribueix als escassos exemples d'hexàmetres espondaics.

 

 

     Ex. 1

cōrnŭă uēlātārum ͜  ōbuērtĭmŭs āntēmnārŭm    (Verg. Aen. 3,549)

Trad.: Girem cap al mar les puntes de les antenes carregades de veles

Hexàmetre espondaic amb un patró dssd. Marca l'esforç en la manipulació de les veles d'un vaixell.

Cf. cāră dĕūm sŭbŏlēs, // māgnūm Iŏuĭs īncrēmēntŭm! [Verg. georg. 4,49], patró ddsd.

 

 

     Ex. 2

cōnstĭtĭt ātque ͜  ŏcŭlīs // Phrygĭa ͜  āgmĭnă cīrcūmspēxĭt    (Verg. Aen. 2,68)

Trad.: Es plantà i amb la mirada esguardà al seu voltant la multitud frígia

Hexàmetre espondaic, però amb un patró dddd. Marca una acció pausada.

 

 

     Ex. 3

ēxtēmplo ͜  Aēnēaē // sōluūntūr frīgŏrĕ mēmbră    (Verg. Aen. 1,92)

Trad.: De sobte, un calfred embalbeix el cos d'Eneas

Hexàmetre holospondaic. Marca la dificultat de moure els membres.

 

Altres exemples d'hexàmetre holospondaic a l'Eneida: 2,559 (estupor davant la mort del rei Príam; cf. 4,279); 3,658 (descripció, plena d'elisions mètriques, de la deformitat del ciclop Polifem; cf. 4,181 i 7,78); 8,452 (els ciclops treballant a la farga).

 

D'altra banda, hom afirma que la preponderància de dàctils en un hexàmetre posa en relleu una acció lleugera, graciosa, ràpida.

 

 

     Ex. 4

Haēc ŭbĭ dīctă dĕdīt, // lăcrĭmāntem ͜  ēt mūltă uŏlēntěm

dīcĕrĕ dēsĕrŭīt // tĕnŭīsquĕ rĕcēssĭt ĭn aūrās    (Verg. Aen. 2,790-791)

Trad.: Tan bon punt (Creüsa) hagué pronunciat aquestes paraules, malgrat que jo plorava i volia dir-li moltes coses, em deixà i s'esvaí en les tènues aures

Hexàmetre amb patró ddds i hexàmetre holodactílic. Marquen la lleugeresa del fantasma de Creüsa, la rapidesa amb què s'esvaeix, i també el neguit d'Eneas davant la situació.

 

Altres exemples a l'Eneida : 8,596 (galop d'un cavall, ressaltat també per la sonoritat; cf. 11,875); 9,503 (so de la trompeta, ressaltat també per la sonoritat).

 

 

2.4. La cesura

La cesura, com ja hem vist, era una pausa mètrica que s'emprava per a dividir el vers en cola (de les cesures trocaiques, només prenem en consideració la penthemímera. Vegeu l'apartat 1.5  «L'hexàmetre»). Ara bé, els poetes també l'empraven com a recurs expressiu per a establir pauses de sentit en el text, ja que en els hemistiquis podien aïllar unitats semàntiques o sintàctiques, i també l'empraven com a recurs estilístic per a atenuar o fer ressaltar figures estilístiques (hipèrbaton, anàfores, paral·lelismes, antítesis, sonoritats, etc.). A causa d'aquesta multiplicitat de funcions, hom sol destacar, d'entre totes les cesures possibles en cada hexàmetre concret, aquella o aquelles que semblen estilísticament més expressives i adients al sentit del text (de fet, l'ús de dobles cesures en un vers sol respondre a la intenció d'aïllar un mot important del discurs entre les cesures per tal de destacar-lo).

 

2.4.1. La cesura penthemímera és la més habitual en l'hexàmetre, potser perquè divideix el vers en dos hemistiquis ben equilibrats (el primer hemistiqui comença i acaba amb un temps fort, el segon hemistiqui, amb un temps dèbil; a més, cada hemistiqui conté tres arsis). Ara bé, per a evitar la sensació de monotonia rítmica que produiria la repetició de la mateixa cesura en versos successius, els poetes recorrien a la uariatio: situaven la cesura entre dos mots estretament units pel sentit, o darrere d'un nexe copulatiu en elisió o en sinalefa amb el mot anterior, o la feien coincidir amb una elisió o una sinalefa (vegeu la cesura per tmesi en el punt 2.4.5), o la combinaven amb una altra cesura (sobretot, amb l'hepthemímera). En canvi, rarament trobem la cesura penthemímera trocaica tota sola en un vers.

 

 

     Ex. 5

tālĭă uōcĕ rĕfērt // «Ō tērquĕ quătērquĕ bĕātī»    (Verg. Aen. 1,94)

Trad.: (Eneas) diu en veu alta aquestes paraules: "Oh, tres i quatre vegades benaurats"

Penthemímera; patró ddsd; pausa de sentit.

 

 

     Ex. 6

spārgēns ūmĭdă mēllă // sŏpōrĭfĕrūmquĕ păpāuěr    (Verg. Aen. 4,486)

Trad.: Espargint mels líquides i cascall adormidor

Penthemímera trocaica; patró sddd; separa els dos complements directes. Vegeu l'exemple 17.


 

     Ex. 7

ārmă uĭrūmquĕ cănō // Trōiaē // quī prīmŭs ăb ōrīs    (Verg. Aen. 1,1)

Trad.: Canto les armes i l'home que, el primer, des de les costes de Troia

Penthemímera i hepthemímera; patró ddss; aïllen Troia al mig del vers per a destacar-la.

 

 

     Ex. 8

ūna ͜  Eūrūsquĕ Nŏtūsquĕ // rŭūnt // crēbērquĕ prŏcēllīs    (Verg. Aen. 1,85)

Trad.: Ensems l'Eurus i el Notus remouen (el mar) i també, carregat de tempestes, (l'Africà)

Penthemímera trocaica i hepthemímera; patró sdds; deixarien aïllat el nucli verbal entre els dos subjectes.

 

 

     Ex. 9

ūnă sălūs // ūictīs // nūllām // spērārĕ sălūtěm    (Verg. Aen. 2,354)

Trad.: L'única salvació per als vençuts (és) no esperar cap salvació

Trihemímera, penthemímera i hepthemímera; patró dsss; possiblement, fan ressaltar els elements de la paradoxa marcant un ritme solemne de sentència.

 

2.4.2. La cesura trihemímera no se sol trobar tota sola en un hexàmetre, ja que probablement trenca massa bruscament el ritme mètric només començar el vers; això no obstant, és més habitual quan coincideix amb una pausa de sentit després d'un encavalcament de versos. Els poetes solen combinar-la amb l'hepthemímera, ja que així distribueixen el vers en tres parts de llargària creixent.

 

 

     Ex. 10

nōn quīuīs // uĭdĕt īmmŏdŭlātă pŏēmătă iūdēx    (Hor. ars. 263)

Trad.: Un crític qualsevol no percep els poemes mal ritmats

Trihemímera; patró sddd; Horaci empra el defecte que critica per tal de fer-lo ben evident (a més, inclou dues dièresis: darrere de uidet i de poemata).

 

 

     Ex. 11

scēptră tĕnēns // mōllītque ͜  ănĭmōs // ēt tēmpĕrăt īrās    (Verg. Aen. 1,57)

Trad.: (Èol), empunyant el ceptre, aplaca llurs ànims i també modera llurs ires

Trihemímera i hepthemímera; patró dsds; aïllen el subjecte i les dues oracions paral·leles; tres parts (4 + 5 + 6 síl·labes).

 

2.4.3. La cesura hepthemímera es pot trobar tota sola més freqüentment que la trihemímera, però normalment hom sol emprar-la en combinació amb alguna altra (vegeu els exemples 7, 8, 9, 11, etc.).

 

 

     Ex. 12

haēc dūm Dārdănĭo ͜  Aēnēaē // mīrāndă uĭdēntŭr    (Verg. Aen. 1,494)

Trad.: Mentre Eneas, fill de Dàrdan, es complau admirant aquests (quadres)

Hepthemímera; patró sdss; aïlla les formes verbals al final i situa haec i miranda al principi dels hemistiquis.

 

 

     Ex. 13

mōnstrum ͜  hōrrēndum, ͜  īnfōrme, ͜  īngēns, // cuī lūmĕn ădēmptŭm    (Verg. Aen. 3,658)

Trad.: (Polifem), un monstre horrible, informe, ingent, al qual havien privat de la llum

Hepthemímera; separa un adjectiu que ha pres la forma d'oració subordinada de relatiu; hexàmetre holospondaic amb múltiples sinalefes.

 

2.4.4. La cesura 'triple a' és la combinació de cesures que els crítics consideren més perfecta: trihemímera + penthemímera trocaica + hepthemímera. Virgili empra aquesta combinació en un 10% dels seus hexàmetres (cf. l'exemple n. 9).

 

 

     Ex. 14

īnfāndūm, // rēgīnă, // iŭbēs // rĕnŏuārĕ dŏlōrěm.    (Verg. Aen. 2,3)

Trad.: Un dolor indicible, reina, em demanes que faci reviure

Patró: ssdd. Marca un ritme solemne de sentència.

 

2.4.5. La combinació de cesura i dièresi era un recurs molt subtil que es podia emprar per a destacar el text que quedava aïllat entre ambdues; també s'emprava, en el cas de la dièresi bucòlica, per a relacionar semànticament el text dels dos darrers peus del vers amb el text del següent hexàmetre (vegeu l'apartat 1.5. de «L'hexàmetre: combinació de cesura i dièresi»):

 

 

     Ex. 15

sīc ănĭmīs iŭuĕnūm // fŭrŏr | āddĭtŭs. | īndĕ, lŭpī ceū    (Verg. Aen. 2,355)

Trad.: Així, el cor dels joves s'omplí de furor. Aleshores, com llops

Cesura penthemímera; hexàmetre holodactílic; d'una banda, el sentit de furor additus queda ressaltat per una dièresi entre ambdós mots i, de l'altra banda, la dièresi bucòlica crea un encavalcament amb l'hexàmetre següent.

 

 

     Ex. 16

mōrtālīs // nēc uōx hŏmĭnēm // sŏnăt; | ō dĕă cērtē    (Verg. Aen. 1,328)

Trad.: (Ni el teu rostre és) el d'una mortal ni la teva veu sona com la humana; oh!, una deessa, sens dubte

Cesura trihemímera i hepthemímera; patró ssdd; dièresi bucòlica.

 

Cesures per tmesi. En alguns casos, hom admet també les cesures per tmesi (o «imperfectes»), és a dir, cesures que, dins la cadena fònica del vers, solen separar un preverbi (dividint en dues parts un mot compost) o un nexe enclític (potser a causa de llur antiga autonomia) o dos mots afectats per elisió o per sinalefa. Generalment, es tracta de cesures penthemímeres, no es troben gairebé mai soles (vegeu l'exemple 18) i hom creu que donen un efecte estilístic molt subtil fent ressaltar el sentit del text.

A continuació mostrem alguns possibles exemples d'aquestes cesures:

 

taūrŭs ĕt īncērtam ͜  ēx//cūssīt // cēruīcĕ sĕcūrĭm    (Verg. Aen, 2,224)

Trad.: El toro (fuig de l'ara ferit) i s'espolsa del bescoll la destral mal clavada

La penthemímera per tmesi divideix el compost excussit (potser imita la destral mal clavada que s'espolsa o insinua un sintagma ex ceruice); hepthemímera.

 

haūd mŏră cōnuērsīs//quĕ fŭgāx // aūfērtŭr hăbēnīs    (Verg. Aen. 11,713)

Trad.: No perd ni un moment i, fent girar la gropa, s'allunya rabent

La penthemímera per tmesi separa el nexe enclític -que (potser pretén deixar conuersis i habenis al final d'hemistiquis, o potser imita la ràpida fugida?); hepthemímera.

 

dīuĕs ălīt; // plăcĭtō//ne ͜  ĕtĭām // pūgnābĭs ămōrī    (Verg. Aen. 4,38)

Trad.: ...lluitaràs també contra un amor que t'és grat?

La penthemímera per tmesi separa el nexe enclític -ne (potser pretén deixar placito i amori al final d'hemistiquis); trihemímera i hepthemímera.

 

āccĭpĭūnt // ĭnĭmī//cum ͜  īmbrēm // rīmīsquĕ fătīscūnt    (Verg. Aen. 1,123)

Trad.: (Les naus) deixen entrar l'onada hostil i per les esquerdes s'esberlen

La penthemímera per tmesi divideix el mot inimicum, afectat per sinalefa; trihemímera i hepthemímera.

 

ārrēctaē//que ͜  hōrrōrĕ // cŏmae ͜  ēt // uōx faūcĭbŭs haēsĭt    (Verg. Aen. 4,280)

Trad.: I se li ericen d'horror els cabells i la veu se li encasta a la gola

La trihemímera per tmesi separa el nexe enclític -que, afectat per elisió (potser imita la por?); penthemímera trocaica i hepthemímera.

 

2.4.6. Els hexàmetres sense cesura podien ser força expressius rítmicament i, per aquesta raó, també formaven part dels recursos estilístics dels poetes.

 

 

     Ex. 17

frāngĕrĕt īndēprēnsŭs ĕt īnrĕmĕābĭlĭs ērrŏr    (Verg. Aen. 5,591)

Trad.: El vagareig (pel laberint), imperceptible i desfavorable al retorn, eliminava (les pistes)

D'acord amb els crítics, aquest vers no presenta cesura (potser imita la complexitat del laberint cretenc), però podria tractar-se d'un exemple d'hexàmetre únicament amb cesura penthemímera trocaica, que separaria els dos adjectius coordinats deixant als extrems el nucli verbal i el subjecte (vegeu l'exemple 6); patró dsdd.


 

     Ex. 18

ēt uěnĭt āduērsīque ͜  īnfīgĭtŭr ārbŏrě mālī    (Verg. Aen. 5,504)

Trad.: I (la sageta) arriba i es clava a la fusta de l'arbre (de la nau) que té enfront

L'absència de cesura potser imita la rapidesa de la sageta; l'única cesura possible seria una penthemímera per tmesi, que afectaria l'elisió; patró dssd.

 

 

2.5. L'estructura del període

Finalment, també prenia un relleu estilístic especial l'estructuració del text en períodes sintàctics. Malgrat que amb els hexàmetres no es poden formar estrofes diferenciades, tanmateix, els poetes van adaptar al vers el període de la prosa ciceroniana madura, que equivalia a l'extensió de quatre hexàmetres.

L'inici d'un nou període sintàctic era un altre mitjà per a introduir uariatio rítmica, ja que permetia fer una mena de tall en el ritme mètric per tornar a començar.

 

2.6. Estil

Virgili també va adaptar a l'hexàmetre l'estructura i l'ornamentació de la prosa retòrica. Va substituir la pesada hipotaxi de la poesia anterior per la parataxi i compensà la senzillesa d'aquesta nova estructuració sintàctica amb elaborats artificis estilístics.