El còmput del temps a Roma

Autor: 
Esperança Borrell Vidal
 

1. El còmput de l'any
    1.1. El calendari de Ròmul
    1.2. El calendari de Numa Pompili
    1.3. El calendari de Juli Cèsar
    1.4. Reformes del calendari després de Juli Cèsar

2. La datació dels anys

3. Els dies
    3.1. La divisió del mes
    3.2. Fórmula de datació del dia
    3.3. Dies fastos, nefastos i especials

4. El còmput dels cicles curts
    4.1. Nundines
    4.2. Setmanes

5. Les parts del dia
    5.1. La divisió del dia i la nit

 

 

INTRODUCCIÓ

La religió romana estava, ja des dels primers temps, lligada al còmput del temps i, per tant, al calendari. Les festes en honor dels déus

Gràcies als calendaris gravats en pedra es conserven alguns noms de divinitats antigues.

, les dates de consagració dels temples i la seva commemoració, les dates favorables i desfavorables, etc. eren fixades pels sacerdots en el calendari, fet que condicionava l'activitat pública i privada.
 
La paraula 'calendari' deriva del llatí calare 'proclamar'

Verb arcaic, emprat com a tecnicisme en expressions de la llengua religiosa i jurídica: calata comitia, intercalo, intercalaris, etc. En època històrica fou substituït per clamo (de la mateixa família) i per uoco.

, atès que a l'antiga Roma els sacerdots eren els encarregats de proclamar l'inici dels mesos (Kalendae) en entrar a la fase de lluna nova (cal tenir present que els romans, com la majoria de les cultures antigues, es regien inicialment per la lluna en el còmput de l'any). El terme calendarium designava el 'llibre de venciment' on es registraven els noms del deutors i els seus deutes, els interessos dels quals es pagaven a les calendes de cada mes (Els calendaris i el còmput del temps: text 1.1 i text 1.2).
 
Els termes emprats pels romans per al que nosaltres entenem com a 'calendari' eren dos: fasti i annales. Des de l'antiguitat han estat tres les divisions fonamentals del temps: el dia, el mes i l'any.

 

 

1. EL CÒMPUT DE L'ANY

La notícia més antiga sobre el calendari romà atribueix a Ròmul, poc entès en astronomia, la primera divisió de l'any en mesos (10), la seva durada (304 dies) i el seu començament a la primavera, tal com han transmès Gracà, Fulvi Nobilior, Varró, Livi, Ovidi, Gel·li, Macrobi, Solí i Servi. L'existència, però, d'un any de deu mesos va ser ignorada o qüestionada per alguns romans, com ara Licini Màcer i Luci Fenestel·la, i pel grec Plutarc

Numa 18.

, atès que en els seus escrits assenyalen que, des d'antic, el calendari tenia dotze mesos. Al s. XIX, el gran historiador Theodor Mommsen

Th. Mommsen, Die Römische Chronologie bis auf Caesar. Berlín 1889.

considerava que el calendari de deu mesos no havia estat mai seguit, sinó que es tractava d'una explicació etiològica amb la finalitat d'aclarir el perquè de la creença que l'any començava al març i acabava al desembre.

 

1.1. El calendari de Ròmul

El primitiu calendari romà constava de deu mesos lunars de trenta o trenta-un dies (en total, 304) i, com s'ha dit, el cicle anual començava al març i acabava al desembre. La divisió decimal de l'any atribuïda a Ròmul pot haver estat conseqüència de l'atracció mística dels romans pel número 10 –el nombre de dits de les mans, la durada d'un embaràs

Deu mesos lunars equivalen a nou de solars; a més, cal tenir present que els romans se servien del còmput inclusiu, és a dir, comptaven sempre el primer i l'últim element de qualsevol operació aritmètica (per exemple, de 2 a 4 en van 3).

, etc.–, número emprat també per Ròmul per subdividir els grups de senadors i les unitats militars. La principal dificultat d'aquesta divisió és el fet que no concorda ni amb el curs del sol ni amb el de la lluna.

 

La divisió de l'any segons Ròmul

Nom dels mesosDurada

LlatíCatalà
MartiusMarç31mes ple (plenus mensis)
AprilisAbril30mes buit (cauus mensis)
MaiusMaig31mes ple (plenus mensis)
IuniusJuny30mes buit (cauus mensis)
Quinctilis / Quintilis 'quintil'Juliol31mes ple (plenus mensis)
Sextilis 'sextil'Agost30mes buit (cauus mensis)
SeptemberSetembre30mes buit (cauus mensis)
OctoberOctubre31mes ple (plenus mensis)
NouemberNovembre30mes buit (cauus mensis)
DecemberDesembre30mes buit (cauus mensis)
                                                           Total304 dies
 

Vegeu Els calendaris i el còmput del temps (text 2 i text 3) i els testimonis següents:

Durada de l'any en temps de Ròmul

Ovidi, Fastos 1,27-34Trad.: J. Medina (1991)

Vol. I, Barcelona, FBM, pàg. 37.

tempora digereret cum conditor Vrbis, in anno
     constituit menses quinque bis esse suo.
scilicet arma magis quam sidera, Romule, noras
     curaque finitimos uincere maior erat.
est tamen et ratio, Caesar, quae mouerit illum,
     erroremque suum quo tueatur habet.
quod satis est, utero matris dum prodeat infans,
     hoc anno statuit temporis esse satis.

Quan el fundador de Roma establí el calendari, decidí que el seu any tingués dues vegades cinc mesos: ja es veu, Ròmul, que coneixies més bé les armes que no els estels, i que la teva gran preocupació era de vèncer els veïns. Tanmateix, cèsar, hi ha una raó que el va moure, i el seu error té una excusa: considerà que el temps suficient a l'infant per a sortir del ventre de la mare era suficient per a la duració d'un any.

 

El març, primer mes de l'any antic

1. Ovidi, Fastos 3,135-150Trad.: J. Medina (1991)

Vol. I, Barcelona, FBM, pàg. 117-118.

neu dubites primae fuerint quin ante Kalendae               135
     Martis, ad haec animum signa referre potes:
laurea flaminibus quae toto perstitit anno
     tollitur, et frondes sunt in honore nouae;
ianua tum regis posita uiret arbore Phoebi;
     ante tuas fit idem, Curia prisca, fores.
                        140
Vesta quoque ut folio niteat uelata recenti,
     cedit ab Iliacis laurea cana focis.
adde quod arcana fieri nouus ignis in aede
     dicitur, et uires flamma refecta capit.
nec mihi parua fides annos hinc isse priores
                   145
     Anna quod hoc coepta est mense Perenna coli.
hinc etiam ueteres initi memorantur honores
     ad spatium belli, perfide Poene, tui.
denique quintus ab hoc fuerat Quintilis, et inde
     incipit a numero nomina quisquis habet.                   
150

[135] Perquè ningú no dubti que en altre temps les calendes de març foren les primeres, només cal tenir en compte els següents indicis: hom treu de la casa dels flàmens

Ovidi es refereix, sens dubte, només als flàmens 'majors', els de Júpiter, de Mart i de Quirí. El llorer posseïa virtuts purificadores i conjuradores [n. del t.].

el llorer que hi ha restat durant tot l'any, i hom posa en el lloc d'honor unes branques noves; llavors la porta del rex sacrorum verdeja amb l'arbre de Febus renovellat; [140] hom fa el mateix davant la teva porta, antiga Cúria; a fi que també Vesta s'embelleixi ornada amb fulles tallades de fresc, hom aparta de l'altar d'Ílion el llorer marcit. Afegiu-hi que en el seu santuari secret hom encén, diuen, un foc nou, i que la flama renovada pren noves forces. [145] Per a mi, tanmateix, la millor prova que antigament l'any començava pel març és que el culte d'Anna Perenna se celebra des de l'origen en aquest mes. És també pel març, segons que diuen, que els magistrats prenien possessió del càrrec fins a l'època en què ens feres la guerra, pèrfid cartaginès. En fi, és comptant a partir del març que Quintilis (juliol) era el mes cinquè, i és de març que [150] parteixen tots els mesos formats sobre una xifra.
 

2. Macrobi, Saturnals 1,12,5Trad.: J. Raventós (2003)

Vol. I, Barcelona, FBM, pàg. 142.

haec fuit Romuli ordinatio, qui primum anni mensem genitori suo Marti dicauit. quem mensem anni primum fuisse uel ex hoc maxime probatur, quod ab ipso Quintilis quintus est, et deinceps pro numero nominabantur.

Aquesta fou l'ordenació de Ròmul, que dedicà el primer mes de l'any al seu genitor Mart. El fet que el quint mes fos anomenat per ell quintil i que designés els següents d'acord amb llur nombre prova a bastança que aquest mes fou el primer de l'any.

 

Els noms dels mesos es designen en llatí mitjançant adjectius avantposats al genèric mensis 'mes':

Martius, pel nom del déu Mart, déu dels camps, les pastures i la guerra. Els romans el consideraven el seu pare, atès que hom atribuïa a Mart la paternitat de Ròmul i Rem. El fet d'haver estat el primer mes del calendari és sens dubte la raó per la qual va ser sempre el primer mes del calendari religiós i el començament de l'any militar (inici de campanyes i proclamació d'ascensos de categoria).
 
Aprilis es relaciona amb Apru, nom d'Afrodita en etrusc, atès que personifica la germinació de les plantes i l'eclosió de la natura a la primavera. En ser Venus [Afrodita, per als grecs] la mare d'Eneas, els romans la consideraven també la seva 'mare'

Macr. Sat. 1,12,8.

(no la seva àvia!). Alguns autors antics (per exemple Ov. fast. 4,61) anomenen aquest mes com a Veneris mensis 'mes de Venus'. Una etimologia popular

Varro ling. 6,33. Alguns autors posteriors (Censorí, Servi i, fins i tot, Sant Isidor) donaren per bona l'etimologia popular que relacionava Aprilis amb aperire 'obrir'.

feia derivar el nom del mes d'aperio 'obrir', atesa l'eclosió de la natura en aquest període.
 
Maius, del nom de Maia, antiga divinitat companya de Volcà i símbol de la fecunditat i la primavera. Una etimologia popular feia derivar el nom del mes de maiores ['els més grans' > 'els ancians'], ja que Ròmul va dividir els romans en dues classes socials: maiores i iuuenes.
 
Iunius, del nom de la deessa Juno (Iuno). Una etimologia popular el feia derivar de la forma iuniores, comparatiu de iuuenes.
 
Quinctīlis, Sextīlis, September, Octōber, Nouember, December segueixen una numeració correlativa.

 

Vegeu Els calendaris i el còmput del temps (text 5 i text 6) i els testimonis següents:

El nom del mes d'abril

1. Ovidi, Fastos 4,61-64Trad.: J. Medina (1997)

Vol. II, Barcelona, FBM, pàg. 16.

sed Veneris mensem Graio sermone notatum
     auguror; a spumis est dea dicta maris.
nec tibi sit mirum Graeco rem nomine dici;
     Itala nam tellus Graecia maior erat.

Però jo conjecturo que el mes de Venus manllevà el seu nom al grec: la dea rep el seu de l'escuma del mar. No us estranyi gens aquesta etimologia grega: la terra itàlica era antany la Magna Grècia.

 

2. Macrobi, Saturnals 1,12,8Trad.: J. Raventós (2003)

Vol. I, Barcelona, FBM, pàg. 143.

secundum mensem nominauit Aprilem, ut quidam putant cum aspiratione quasi Aphrilem, a spuma quam Graeci ἀφρὸν uocant, unde orta Venus creditur. et hanc Romuli adserunt fuisse rationem, ut primum quidem mensem a patre suo Marte, secundum ab Aeneae matre Venere nominaret, et hi potissimum anni principia seruarent a quibus esset Romani nominis origo, cum hodieque in sacris Martem patrem, Venerem genetricem uocemus.

Al segon mes, li posà el nom d'abril (aprilis), però alguns pensen que el mot és si fa no fa afril (aphrilis), amb aspiració, a partir de l'escuma, que els grecs anomenen aphrós, d'on es creu que nasqué Venus. I asseguren que el propòsit de Ròmul fou de designar el primer mes amb el nom del seu pare Mart i el segon amb el de Venus, mare d'Eneas, i que volgué que es reservessin justament per a ells, que donaren naixença al poble romà, els inicis de l'any; de fet, actualment encara invoquem Mart com a pare i Venus com a mare.

 

1.2. El calendari de Numa Pompili

La divisió de l'any en dotze mesos s'atribueix històricament a Numa Pompili, el segon rei de Roma, el qual afegí dos mesos al final de l'any: Ianuarius 'gener' (29 dies) i Februarius 'febrer'

Sobre si el febrer era l'últim o el primer mes de l'any, uid. A. Ruiz de Elvira, "Problemas del calendario romano", Cuadernos de Filología Clásica 11 (1976), pàg. 9-17.

(28 dies):
A més, dominat per la superstició que considerava els números parells nefasti 'malastrucs'

Cf. Plin. nat. hist. 37,5: impares numeros ad omnia uehementiores credimus, "considerem els números imparells com a més eficaços per a totes les coses". Ja des d'antic s'atribuí aquesta superstició al fet que, segons la tradició, Numa havia estat seguidor de l'escola pitagòrica, la qual atorgava poders màgics a alguns números, particularment als imparells (perfectes i superiors) enfront dels parells. La cronologia desmenteix la influència de Pitàgoras de Samos (570-500 aC) sobre Numa (?-673 aC).

, Numa corregí la durada dels mesos buits i la deixà en 29 dies, de manera que l'any passà a constar d'un total de 355 jorns; l'únic mes que restà amb un nombre parell de dies fou el febrer, consagrat als déus Manes i a les divinitats infernals. El calendari de Numa Pompili s'organitzà, d'aquesta manera, al voltant del mes lunar.
 
Les fonts discrepen quant a la col·locació dels dos mesos introduïts per Numa. Segons Plutarc i Macrobi

Plut. Numa 18; Macr. Sat. 1,13.

, de bell antuvi els situà al principi de l'any. Ovidi

Ov. fast. 2,47-54; cf. la nota a propòsit de Ianuarius.

, en canvi, sosté que el gener era el primer mes i que el febrer no passà a la segona posició fins al 451 aC, per obra dels decemvirs. L'humanista Escalíger, a l'últim, fixà en el 153 aC

La crítica posterior considera, emperò, que els canvis d'ordre es produïren a mitjan segle V aC. Vid. A. Ruiz de Elvira, art. cit., pàg. 12.

el trasllat de Ianuarius al començament de l'any per tal que l'any consolar coincidís amb el general. Què que sigui, la introducció dels dos mesos acabà provocant un desparionament de l'ordre. Així, Quintilis passà a ser el setè més; Sextilis, el vuitè; September, el novè; October, el desè; Nouember, l'onzè, i December, el dotzè.

 

La divisió de l'any segons Numa Pompili

Nom dels mesosDurada

LlatíCatalà
MartiusMarç31
AprilisAbril29
MaiusMaig31
IuniusJuny29
Quinctilis 'quintil'Juliol31
Sextilis 'sextil'Agost29
SeptemberSetembre29
OctoberOctubre31
NouemberNovembre29
DecemberDesembre29
IanuariusGener29
FebruariusFebrer28
                                                  Total355 dies

 

Per ajustar els calendaris lunar i solar, a imitació dels grecs amb els anys embolismals

Embolisme (del grec ἐμβούλομαι): intercalació o inserció de dies, de mesos, d'anys, a un període de temps perquè acordi amb un altre.

, Numa intercalà dos mesos a cada període de quatre anys de la manera següent:
 
     • un mes de 22 dies a meitat del període (és a dir, al segon any) i 

     • un altre de 23 dies al final.
 
Aquestes addicions donaven com a resultat anys de 377 i 378 dies respectivament. Un consell de magistrats s'encarregava d'aquestes addicions i les aplicava entre el 23 (després de les festes anomenades Terminalia

Festa en honor de Tèrminus (divinitat de les fites i dels termes).

) i el 24 de febrer (abans de la festa del Regifugium

Festa que, com indica el seu nom, commemorava l'expulsió dels reis.

). Plutarc

Numa 18.

anomenà aquests mesos amb el nom de mercedonius o mercedīnus, perquè coincidien amb l'època de l'any en què els amos donaven una propina als seus esclaus. El resultat final va ser que la mitjana de duració de l'any en aquests períodes quadriennals excedia en un dia l'any solar.

 

1.3. El calendari de Juli Cèsar

Juli Cèsar, d'acord amb el consell dels astrònoms de l'època que postulaven que l'any solar durava 365 dies i 6 hores, fixà un calendari anual de 365 dies i, per recuperar les 6 hores d'escreix, decidí que de manera cíclica tres anys consecutius tindrien 365 dies i el quart, 366. El fet que des d'antic les intercalacions es realitzessin entre el 23 i el 24 de febrer féu que Cèsar continués amb la tradició, tot obligant els anys de 366 dies a afegir-ne un en aquesta data (ante diem bis sextum

bis sextum > cat. 'bixest' o 'bissextil', cast. 'bisiesto', etc.

Kalendas Martias 'per segona vegada el sisè dia abans de les calendes de març') (Els calendaris i el còmput del temps: text 4).

 

La divisió de l'any segons Juli Cèsar

Nom dels mesosDurada

LlatíCatalà
IanuariusGener31
FebruariusFebrer28 / 29
MartiusMarç31
AprilisAbril30
MaiusMaig31
IuniusJuny30
Iulius (text 7)Juliol31
Sextilis 'sextil'Agost31
SeptemberSetembre30
OctoberOctubre31
NouemberNovembre30
DecemberDesembre31
                                                  Total365 / 366 dies

 

Segons Varró (rust. 1,28), la durada de les estacions era la següent:

Primavera91
Estiu94
Tardor91
Hivern89
                     Total365 dies

 

El calendari julià entrà en vigor el primer dia de gener del 45 aC (709 a.u.c.

a.u.c. o a.V.c.: diferents maneres d'abreujar l'expressió llatina ab Vrbe condita 'des de la fundació de la ciutat [= Roma]'.

). Juli Cèsar, a més, ordenà que a totes les places de la Península Itàlica s'hi col·loquessin calendaris gravats en pedra.

 

1.4. Reformes del calendari després de Cèsar

Després de l'assassinat de Cèsar el 44 aC, les seves instruccions sobre l'aplicació del calendari foren mal interpretades, de manera que hom aplicà la intercalació del bixest, o any de traspàs, cada tres anys en comptes de cada quatre. Així les coses, els anys bixests entre el 44 i el 8 aC van ser 12 en lloc de 9, és a dir, el calendari havia patit un avançament de tres dies. August, conscient d'aquesta circumstància, ordenà suspendre l'aplicació de les intercalacions per arribar a ajustar de nou el calendari. Per tant, fins a l'any 4 dC no s'implementà correctament el calendari julià.

Mentrestant, per un decret del senat del 24 aC, el mes Sextilis prengué el nom d'Augustus (> Agustus > Agost) en honor d'Octavi August (Els calendaris i el còmput del temps: text 8.1 i text 8.2).

Altres canvis, sense repercussió futura, van ser:

a) El canvi de nom d'Aprilis 'abril' per 'Neroneu' o 'Neronià' en temps de l'emperador Neró (54-68 dC) (Els calendaris i el còmput del temps: text 9).

b) El canvi de nom de September 'setembre' i October 'octubre' per Germanicus 'Germànic' i Domitianus 'Domicià' en temps de Domicià (81-96 dC) (Els calendaris i el còmput del temps: text 10).

 

    

 

 

2. LA DATACIÓ DELS ANYS

Els anys poden ser computats de diferents formes:

a) Acumulativa, és a dir, a partir d'una data concreta. Aquest procediment es coneix amb el nom d'era 'era'. L'era és, per tant, un punt fix o la data determinada d'un succés a partir del qual hom comença a comptar els anys.

Era romana (ab Vrbe condita 'des de la fundació de la Ciutat [= Roma]'). Marc Terenci Varró (116-27 aC) establí, definitivament, que l'any 753 aC havia estat el de la fundació de Roma (Els calendaris i el còmput del temps: text 11).

b) Cíclica. Un cicle és un període de temps o un nombre concret d'anys que, un cop acabats, hom comença novament a computar.

Entre els romans:

annus consularis (= 1 any): rebia el nom dels cònsols d'aquell any.

La datació consular dels anys

1. Cèsar, Guerra de les Gàl·lies 1,2,1Trad.: J. Icart (1974)

Vol. I, Barcelona, FBM, pàg. 81.

is (= Orgetorix) M. Messala [et P.] M. Pisone consulibus regni cupiditate inductus coniurationem nobilitatis fecit.

Aquest (= Orgetòrix), durant el consolat de M. Messala i M. Pisó (= 693 a.u.c. = 61 aC), empès pel desig de regnar, va ordir una conjuració junt amb la noblesa.

 

2. Cèsar, Guerra de les Gàl·lies 1,6,4Trad.: J. Icart (1974)

Vol. I, Barcelona, FBM, pàg. 84.

is dies erat a. d. V. Kal. Apr. L. Pisone A. Gabinio consulibus.

Aquest dia era el cinquè abans de les calendes d'abril, durant el consolat de L. Pisó i A. Gabini (= 28 de març del 58 aC).

 

lustrum 'lustre' (= 5 anys).
saeculum 'segle' (= 100 anys).
indictio 'indicció' (= 15 anys).

Les indictiones eren, entre els romans, un impost extraordinari que es pagava cada quinze anys. El primer autor a parlar-ne fou Plini el Jove en el Panegíric de Trajà (mort el 117 dC), però no se sap ni la destinació de l'impost ni l'època exacta en què s'implantà. Durant l'etapa del Baix Imperi s'emprà molt sovint el còmput en indiccions, que s'adoptà el 312 dC però es remunta a l'any 3 aC.

La primera aparició del terme indictio

Plini el Jove, Panegíric de Trajà 29,3-5Trad.: M. Olivar (1932)

Barcelona, FBM, pàg. 29.

[3] nonne cernere datur, ut sine ullius iniuria omnis usibus nostris annus exuberet? quippe non, ut ex hostico raptae perituraeque in horreis messes, nequidquam quiritantibus sociis auferuntur. [4] deuehunt ipsi, quod terra genuit, quod sidus aluit, quod annus tulit: nec nouis indictionibus pressi ad uetera tributa deficiunt. [5] emit fiscus, quidquid uidetur emere.

[3] ¿Per ventura no és permès de veure com, sense dany per a ningú, tota anyada és abundosa per a les nostres fretures? És a dir, les collites no són pas arrabassades, com si es tractés d'una despulla enemiga, als aliats que ens demanaven ajut, i posades a morir en els graners. [4] Ells mateixos porten el que ha produït la terra, el que l'astre ha alimentat, el que l'any ha llevat, en comptes de mancar, sota el pes de noves càrregues, a tributs endarrerits. [5] El fisc compra tot el que aparenta comprar.

 

Vegeu Els calendaris i el còmput del temps (text 12) i l'exemple següent:

La datació per indiccions

CIL V 5419 (Como, a. 535)Trad.: E. Borrell Vidal

B+M. hic requiescit in pace famola dei Politta, que uixit in hoc seculo anus pl. m. LV, deposeta sub die IIII Idus Augustas principatus Paulini iunioris indictione XIII.

<Dedicat> a qui bé s'ho mereixia. Aquí descansa en pau l'esclava de déu Polita, que visqué en aquest temps més o menys 55 anys, enterrada el quart dia abans de les idus d'agost del principat de Paulí el Jove, durant la indicció tretzena.

 

 

3. ELS DIES

3.1. La divisió del mes

 

Kalendaedia 1
Nonaedia 5 (mesos buits)
dia 7 (mesos plens)
Idusdia 13 (mesos buits)
dia 15 (mesos plens)

 

 

En el calendari romà els mesos començaven d'una manera bastant poc precisa, ja que gairebé tot depenia de l'observació per part d'un pontífex menor del moment en què, en la fase de lluna nova (luna silens), apareixia durant uns moments un quart creixent molt prim: era aleshores quan havia de 'proclamar' el primer dia del mes, anomenat Kalendae (mot derivat de calare) i conegut també amb el nom de Ianus Iunonius 'Janus Junònia'. A continuació, el Rex sacrorum anunciava al poble les festes que se celebrarien durant aquell mes (Els calendaris i el còmput del temps: text 13).

Aquest procediment provocava un grau d'incertesa gran i, atès que el còmput dels dies era sempre regressiu, fa pensar que la proclamació es feia no per mitjà de la lluna real, sinó d'una 'lluna mitjana'. Amb aquest cerimonial, però, el poble 'sabia' si les nonae eren el 5 o el 7 del mes i, indirectament, 'sabia' també si les idus se celebraven el 13 o el 15.

De les tres dates clau, les nonae són les més mal documentades: en el calendari lunar corresponien a la fase de quart creixent (Luna crescens o Luna dimidia), cinc o set jornades després de les Kalendae i sempre vuit dies abans de les Idus. El culte de les nonae s'associà en algun moment a Diana.

Les Idus (cat. 'les idus' / 'els idus'; cast. 'los idus') corresponen en aquest calendari a la fase de lluna plena. Durant les Idus se celebraven a Roma les cerimònies més importants, raó per la qual es prohibia a les magistratures col·legiades d'absentar-se simultàniament de l'Vrbs.

 

3.2. Fórmula de datació del dia

Els dies es comptaven per anticipació, és a dir, tants dies abans de les calendes / nones / idus del mes següent.

De ben segur hi hagué una forma, probablement més antiga, de computar els dies del mes seguint la successió normal dels dies. En efecte, de manera sistemàtica, totes les celebracions religioses antigues (excepte el Regifugium del 24 de febrer i les Equirria del 14 de març) queien en dies impars. Segons la versió de Virgili (ecl. 8,75), als déus els complauen els nombres imparells.

La fórmula més habitual de datació del dia és la que segueix:

 

      ante diem + ordinal + Kalendas / Nonas / Idus + adj. del mes.

      'el dia + ordinal + abans de les calendes / nones / idus del mes...'
 

      Ex.:   ante diem quintum Kalendas Apriles

              'el dia cinquè abans de les calendes d'abril'.

 

La fórmula apareix sovint amb abreviatures. Les més habituals són:

 

a.d.ante diem 'el dia... abans de'Mai.Maias 'de maig'
Kal.Kalendas 'calendes'Iun.Iunias 'de juny'
Non.Nonas 'nones'Iul.Iulias 'de juliol'
Id.Idus 'idus'Sept.Septembres 'de setembre'
Ian.Ianuarias 'de gener'Oct.Octobres 'd'octubre'
Feb.Februarias 'de febrer'Nou. / Nov.Nouembres 'de novembre'
Mart.Martias 'de març'Dec.Decembres 'de desembre'
Apr.Apriles 'd'abril'

 

3.3. Dies fastos, nefastos i especials

Des del punt de vista del desenvolupament de les activitats públiques i privades, els dies podien ser 'fastos' o 'nefastos' (Els calendaris i el còmput del temps: text 14.1, text 14.2 i text 14.3). Addicionalment, els dies del calendari podien ser marcats amb alguna altra lletra o abreviatura que es referia o bé a les característiques del dia o bé a la festa que se celebrava.

 

Dies especials
Ffastus: 'legítim', 'hàbil'
dies fastus (sg.) 'dia fast' = 'dia hàbil' / dies fasti (pl.)

Dies fasti en el decurs d'un any: 235.

Ndies nefastus 'dia inhàbil' / dies nefasti (pl.)

No es podia dur a terme cap activitat judiciària ni celebrar festes fixes, excepte el Regifugium, que commemorava l'expulsió dels reis (24 de febrer).

Dies nefasti en el decurs d'un any: 109.

Cdies comitialis / dies comitiales 'dia comicial'

Macrobi (Sat. 1,16,14) explica la diferència entre dies fastus i dies comitialis.

Dies idonis per a la celebració d'assumptes públics, especialment els comicis i el dia d'eleccions: els ciutadans sortien dels closos del Camp de Mart, un a un, per anar a votar.

Dies comitiales en el decurs d'un any: 192.

ENintercisus dies / intercisi dies 'dia estroncat'
(arc. endotercisus)

L'activitat profana solament estava permesa durant una part del dia (l'espai de temps comprès entre el sacrifici d'una víctima i l'oferiment, temps considerat 'fast').

Anomenats també NP o FP (uid. infra).

Dies endotercisi en el decurs d'un any: 8.

 

 

 

intercisi dies

Varro ling. 6,31: intercisi dies sunt per quos mane et uesperi est nefas, medio tempore inter hostiam caesam et exta porrecta fas; a quo quod fas tum intercedit aut eo intercisum nefas, intercisi.

'dies estroncats'
NPnefastus principio dies 'dia nefast al principi'

FPfastus principio dies 'dia fast al principi' /
fastus publico dies 'dia fast per a la cosa pública'

QSTDFquando stercum delatum fas
'legítim quan hom ha tret les escombreries

Varró (ling. 6,32) explica que en aquesta data –15 de juny– s'escombrava el temple de Vesta i, baixant per la costa del Capitoli, es duia la brossa a un lloc concret.

'

Fast solament a partir de l'ofrena de les entranyes d'una víctima sacrificada recentment.

Dies QSTDF en el decurs d'un any: 1 (15 de juny).

 

 

 

 

fissi dies: 'dies mixtos' o 'compartits'

QRCFquando rex <sacrorum> comitauit fas

'hàbil quan el rei del culte

Varró (ling. 6,31) concreta que el dia era nefast fins que el sacerdot encarregat del culte (rex sacrificulus / rex sacrorum) visitava els comicis, moment en què el dia es considerava automàticament fast i, per tant, hàbil per a l'administració de justícia.

[= sacerdot] ha acompanyat <els comicis>'.

Dies QRCF en el decurs d'un any: 2 (24 de març i 24 de maig).

 

 

4. EL CÒMPUT DELS CICLES CURTS DE L'ANY

4.1. Nundinae

Amb aquest nom, compost etimològicament del numeral nouem (9) i del substantiu dies 'dia', es designava l'interval de temps entre dos dies de mercat, és a dir, un període de vuit dies però, segons la forma de comptar dels romans, de nou.

 

4.2. Septimana

És un cicle de set jornades consecutives. Etimològicament sembla emparentada amb l'adverbi mane ['al matí', 'a primera hora'], acompanyat de l'adverbi numeral septies ['set vegades' = 'set vegades a primera hora'].

El cicle de set dies s'adapta molt bé a la durada de les fases llunars i, per això, sembla força antic. Com és sabut, els filòsofs pitagòrics donaren un valor màgic i sagrat al número 7 [3 (= masculí) + 4 (= femení)], nombre imparell i primer (set planetes, set notes de l'escala diatònica, set colors de l'arc de sant Martí, els set savis de Grècia, les set Meravelles de l'Antiguitat, etc.). El nom dels dies de la setmana estan dedicats als planetes (quant a llur nom cristià segons Cesari d'Arles, vegeu Els calendaris i el còmput del temps, text 16). Una representació clara de la posició dels planetes i el nom correponent a cada dia és una figura geomètrica de 7 puntes:

 

 

Tot i això, els romans solament se serviren de la septimana a partir del s. III dC, segurament per influència caldea i babilònia, influència que ja s'havia iniciat al s. IV aC, però que tingué molta més força a partir del s. I dC amb la introducció a l'Imperi dels cultes orientals (Cibeles, Baal, Mitra, Isis, etc.). Els pobles antics, sobretot el caldeu i l'egipci, conegueren set planetes o 'cossos errants' –inclosos com a tals també el Sol i la Lluna, però exclosa la Terra pel fet que la consideraven el centre del món. Aquests planetes eren, per ordre de llunyania (col. 1) o de proximitat (col. 2) respecte a la Terra:

 

Els set planetes

7. Lluna1. Lluna
6. Mercuri2. Mercuri
5. Venus3. Venus
4. Sol4. Sol
3. Mart5. Mart
2. Júpiter6. Júpiter
1. Saturn7. Saturn
 

Tots els 'cossos errants' tenien a l'Antiguitat una gran influència en els esdeveniments de la vida i presidien successivament totes les hores del dia, en l'ordre assenyalat i retornant a Saturn tantes vegades com els set 'planetes' feien el seu recorregut. Si hom té present que una setmana consta de 168 hores i que cadascun dels dies pren el nom del planeta al qual estava consagrada la primera hora, s'obté l'esquema següent:

 

Nom dels dies1a. hora del dia

Planeta

LlatíCatalà
Saturni dies  'dia de Satun'dissabte1a.Saturnus
Solis dies  'dia del Sol'diumenge25a.Sol
Lunae diesdilluns49a.Luna
Martis diesdimarts73a.Mars
Mercurii diesdimecres97a.Mercurius
Iouis diesdijous121a.Iuppiter
Veneris diesdivendres145a.Venus
Saturni diesdissabte1a.Saturnus

 

 

5. LES PARTS DEL DIA

5.1. La divisió del dia i la nit

Cadascun dels dies de la setmana estava dividit en 24 hores

La divisió del dia en hores té el seu origen a Grècia, aproximadament al segle V aC.

. El punt de partida d'aquesta divisió a Roma, a diferència dels altres pobles de l'Antiguitat (Babilònia i Grècia, per exemple), era mitjanit (costum que ha heretat occident), moment en el qual es començaven a computar les hores.
 

Primera divisió del dia
en temps de Pirrus (284 aC)
(de la sortida del sol al capvespre)


matí

mane / prima luce
ante meridiem (a.m.)

tarda
meridies
suprema (p.m.)

 

Els primers rellotges que arribaren a Roma (263 aC) eren d'origen grec i, per tant, no estaven ajustats al seu quadrant solar. Hom trigà gairebé un segle a adonar-se de l'error, però se sap que el 164 aC un grec corregí aquesta situació per encàrrec del censor Q. Marci Filip i fabricà el primer rellotge d'acord amb la latitud de l'Vrbs, fet que permeté experimentar un sistema horari més exacte que fins aleshores. L'ús de rellotges de sol i aigua (clepsydra

No s'ha conservat cap clepsidra antiga, però el seu funcionament es coneix perfectament gràcies a Vitruvi (9,9).

) esdevingué freqüent entre particulars rics. En temps d'August hi havia rellotges de sol portàtils, i a les cases benestants podia trobar-se una clepsidra al triclini, tal com es dedueix de la lectura d'un passatge de Petroni (Els calendaris i el còmput del temps: text 15).
 
Tanmateix, la construcció de rellotges no era, en general, gaire precisa. A les dificultats inherents a la fabricació de rellotges cal afegir-hi el fet que les hores, oficialment 12 de dia (de la sortida del sol fins a la posta) i 12 de nit, no tenien una durada uniforme sinó que variaven lògicament en funció dels solsticis.
 
Durada de les hores:
 

Durada de les hores diürnes

hivern44' 26''
estiu1h 15' 33''

Durada de les hores nocturnes

hivern1h 15' 33''
estiu44' 26''

 

El nom de les hores:

Número

Nom llatí

Hora actual
(solstici d'hivern)
Ihora prima7 h 33' → 8 h 17'
IIhora secunda8 h 17' → 9 h 2'
IIIhora tertia9 h 2' → 9 h 46'
IIIIhora quarta9 h 46' → 10 h 31'
Vhora quinta10 h 31' → 11 h 15'
VIhora sexta11 h 15' → 12 h
VIIhora septima12 h → 12 h 44'
VIIIhora octaua12 h 44' → 1 h 29'
VIIIIhora nona1 h 29' → 2 h 13'
Xhora decima2 h 13' → 2 h 58'
XIhora undecima2 h 58' → 3 h 42'
XIIhora duodecima3 h 42' → 4 h 27'
 

Número

Nom llatí

Hora actual
(solstici d'estiu)
Ihora prima4 h 27' → 5 h 42'
IIhora secunda5 h 42' → 6 h 58'
IIIhora tertia6 h 58' → 8 h 13'
IIIIhora quarta8 h 13' → 9 h 29'
Vhora quinta9 h 29' → 10 h 44'
VIhora sexta10 h 44' → 12 h
VIIhora septima12 h → 1 h 15'
VIIIhora octaua1 h 15' → 2 h 31'
VIIIIhora nona2 h 31' → 3 h 46'
Xhora decima3 h 46' → 5 h 2'
XIhora undecima5 h 2' → 6 h 17'
XIIhora duodecima6 h 17' → 7 h 33'
 

Hores nocturnes

NúmeroNom llatíHora actual (aprox.)
Iuigilia prima6 p.m. → 9 p.m.
IIuigilia secunda9 p.m. → 12 p.m.
IIIuigilia tertia0 a.m. → 3 a.m.
IIIIuigilia quarta3 a.m. → 6 a.m. (hora final)
 

Distribució de les hores nocturnes i diürnes amb relació a les hores actuals: