L'habitatge dels romans

Autor: 
Esperança Borrell Vidal

 

1. L'habitatge
    1.1. Tipus i característiques dels habitatges

2. Les cases de camp: les uillae
    2.1. Villae rusticae
    2.2. Villae urbanae

3. Insulae

4. Els acabats
    4.1. Pintures murals
           4.1.1. Els estils
           4.1.2. Els colors
    4.2. Els mosaics

5. L'aixovar domèstic
    5.1. Mobiliari i decoració

6. Altres elements de l'aixovar domèstic
    6.1. L'enllumenat
    6.2. La calefacció

7. Vaixelles i estris de cuina

 

 

1. L'HABITATGE

Per als romans, la llar era un espai sagrat on es vivia, i convivia, entre quatre parets alçades al voltant del foc (L'habitatge i l'aixovar domèstic: text 1).

 

1.1. Tipus i característiques dels habitatges

Poc sabem de les primitives cabanes (llat. casa, tugurium) on visqueren indubtablement els primers pobladors del Laci, tot i que l'arqueologia ha trobat restes d'alguns habitacles al Palatí, com ara la suposada 'casa de Ròmul'.

 

Esquema de la casa de Ròmul.

 

En temps de la Monarquia i dels primers segles de la República, els romans, com en moltes altres coses, edificaren les seves cases (domus) a imitació de les etrusques, és a dir, conceberen la seva llar com una gran estança amb una obertura rectangular al sostre. Els romans anomenaren aquesta habitació atrium i l'obertura, compluuium. La teulada, dividida en quatre vessants inclinats cap a l'interior, podia descansar sobre pilars encastats a les parets laterals (atri toscà) o bé sobre quatre columnes situades als quatre angles de l'impluvi (atri tetràstil). Altres tipus d'atri són el corinti (sostingut sobre un major nombre de columnes, fet que contribuïa a donar més claror), el displuuiatum ('proveït d'aiguavés', que vessava les aigües cap a l'exterior) i el cobert (llat. testudinatum). Al voltant de l'atri s'hi construïen diferents estances, anomenades cubicŭla (sg. cubicŭlum 'cambra, gabinet, dormitori') i generalment obertes, és a dir, sense porta.

 

http://www.archeo.it/uploads/media/SPECIALI/2013/ERCOLANO/stabiae/thumbnail/view_05_IMG_3153.jpg        https://c1.staticflickr.com/7/6075/6057279413_0e8dd7f668_b.jpg

A l'esquerra, atri tetràstil (Vil·la San Marco, Stabiae); a la dreta, atri corinti (domus de M. Epidi Rufus, Pompeia).

 

La paraula atrium no té un origen segur: l'etimologia popular fa derivar el terme d'ater 'negre' pel fum de la llar, però és més probable que es tracti d'una paraula d'origen etrusc relacionada amb la ciutat d'Àtria. L'atri era la peça clau de la casa. Al començament era el lloc on hom menjava, dormia, rebia els visitants, cuinava, etc., i tenia comunicació directa amb el carrer a través d'una porta de fusta de dos batents que s'obria cap a dins. Amb el pas del temps les cases més riques folraren aquesta porta amb planxes metàl·liques. Per trucar hi havia una campaneta o un martellet o una balda. La manera més habitual de barrar el pas era amb cadenat per fora i amb unes barres de ferro o de fusta per dins. Els rètols (nom de l'amo + fórmula de bon averany / sentència moral / conjurs contra el foc / referència a l'ofici) servien per distingir unes cases de les altres.

 

https://classconnection.s3.amazonaws.com/198/flashcards/1943198/png/hichabitat1363191935585.png

Relleu fàl·lic de caràcter apotropaic situat a l'entrada d'una fleca de Pompeia; el text diu hic habitat Felicitas.

 

Si la casa era gran, a continuació de la porta hi havia una mena de rebedor, anomenat uestibulum; i, a dreta i a esquerra d'aquesta mena de passadís, la quadra (si era el cas) i/o les botigues (sg. taberna, pl. tabernae). En un principi, el primer que hom trobava en entrar a l'atri era el llit conjugal, adornat al més ricament possible; amb el pas del temps el dormitori acabà ocupant un espai independent, malgrat que es mantingué el costum de situar un lectus simbòlic com a record (cf. el lectus genialis de la cerimònia matrimonial a casa del marit). A no gaire distància, encara a l'atri, s'hi situava la llar i l'altar amb els déus familiars (Lares i Penates).

 

 

Al mateix temps que es transformava la societat romana ho feia també l'habitatge. Així, tot i mantenir l'aspecte extern de la casa –orientada cap a l'interior, amb poques finestres, murs blanquejats amb cal i teulada vermella–, la domus amplià el seu perímetre i experimentà canvis en el seu interior:

• La primera innovació fou el tablinum, una sala que comunicava directament amb l'atri i estava situada davant per davant de l'entrada; en un principi s'utilitzà com a menjador i, més tard, com a despatx on el pater familias guardava diners, documents, llibres, etc.

• Les cases antigues d'una sola planta passaren a tenir, com a fet habitual, un pis i la corresponent escala d'accés, segurament de fusta.

• A imitació de la casa grega, s'introduí el costum de construir a continuació del tablinum un pati de columnes, anomenat peristylum 'peristil', amb un uiridarium o jardí; al seu voltant s'hi construïren les estances principals (el menjador, la biblioteca, etc.) i es deixà la zona de l'atri per als esclaus i els serveis generals de la casa.

• Una altra novetat fou l'exedra, saló o salons de tertúlia que es destinaven també a biblioteca, pinacoteca i sala de bany.

• A imitació també de la casa grega, les domus riques disposaven d'una sala, anomenada oecus, com a lloc de descans i com a menjador per als grans banquets.

 

 

2. LES CASES DE CAMP: LES VILLAE

Segons Vitruvi, els habitatges havien de complir tres requisits:

utilitas: utilitat,
firmitas: resistència dels fonaments i dels materials,
uenustas: bellesa + estètica = elegància i refinament.

Aquests aspectes es posen especialment en relleu tant a les domus com a les uillae dels antics romans, si bé, en raó de la utilitas, prenien més o menys importància els altres dos.

Hi havia dos tipus de cases de camp: la uilla rustica i la uilla urbana, que servia de repòs i d'estiueig. Les vil·les rústiques propietat de grangers més o menys rics presenten una planta molt similar a la de la domus tradicional, és a dir, allunyada de la influència grega.

 

2.1. Villae rusticae

Les vil·les rústiques eren explotacions agrícoles i/o ramaderes de petits o grans propietaris. Les fonts antigues (Cató el Vell i Varró) no ens proporcionen cap mena de plànol sobre la seva estructura, fet comprensible si hom pensa que cadascuna d'aquestes viles havia de construir-se en funció de la producció. En qualsevol cas, les dependències habitades pel uillicus i la seva família, si aquest era el propietari, devien de reproduir en gran part l'estructura de la domus urbana; en canvi, si era solament l'arrendatari, el uillicus vivia i dormia en una barraca i en unes condicions força míseres.

Les recomanacions i els consells dels antics a l'hora de construir aquest tipus de vil·la són breus i poc precises: orientar-la a migdia, emprar bons materials i bons manobres en la seva edificació i tenir cura de les condicions del bestiar, dels esclaus i de tots els estris necessaris per a l'adequat funcionament de l'explotació.

 

Planta de la vil·la rústica de Boscoreale (Campània).

 

2.2. Villae urbanae

Les residències d'estiu

Anomenades sovint 'pretòries' pel fet que augmentaren molt en època imperial.

reproduïen fins a l'excés el model de domus amb peristil, exedra i oecus. El luxe s'estenia a l'exterior afavorint vistes paisatgístiques, passeigs amplis, estanys, fonts i jardins. La predilecció per llocs frescos i verds dugueren els romans a situar aquestes uillae al Tíbur (avui, Tívoli). Altres zones de moda foren Nàpols, els llacs Major, Garda i Como i les terrasses dels Apenins.
 
Sempre per influència grega, les habitacions podien estar agrupades en construccions separades (conclauia o diaetae) i es comunicaven per corredors coberts. Als jardins hi edificaren edicles dedicats al cultiu del cos i de l'esperit, com ara la palestra (sala d'exercicis i lluita), torre(s) d'observació, colomers, criptes o criptopòrtics (galeries construïdes a nivell de terra, cobertes i tancades, però amb finestres laterals estretes o bé amb columnes) per passejar a cobert del temps (l'amplada d'aquests pòrtics permetia, fins i tot, de fer-ho en llitera [gestationes] o a cavall), biblioteques, hipòdrom i també thermae o cambres de bany.
 

Les parts més importants de la uilla eren:

Triclinium: podia haver-hi diversos tipus de triclinia (d'estiu, d'hivern, per a grans recepcions, privats...).

Cubicula (diurna i nocturna): al seu davant podia haver-hi un procoeton o avantcambra.

– Sales d'estudi i reunió, com la bibliotheca o la zotheca 'cambreta, saleta'.

Thermae: sales de bany amb apodyterium 'vestuari', caldarium 'caldari (bany calent)', tepidarium 'tepidari (bany tebi)' i frigidarium 'frigidari (bany fred)'.

Porticus.