13. Eixugar vs. torcar

El verb torcar ‘netejar amb un drap o amb un paper la superfície bruta o humida d’algun objecte’ ha desaparegut del parlar viu de Barcelona i de la major part del català oriental i de l’occidental, però es manté esponerós a les Illes Balears, al País Valencià, a Tortosa i a la franja d’Aragó. Aquesta situació de reculada no es correspon en res a la de la llengua antiga, que emprava pertot el verb d’una manera completament normal. Hi ha prou per adonar-se’n si es consulten els nombrosos exemples dels segles xiii-xv de totes les comarques fornits pel DCVB i pel DECat (s.v. torcar).

Al català oriental el lloc deixat per torcar ha estat ocupat per eixugar (< exsucare), però això representa una pèrdua gran de matís. A Barcelona es pot eixugar un plat després de rentar-lo o bé un vidre que està brut. A les comarques conservadores, eixugar (d’acord amb el sentit etimològic de ‘deixar sense suc’) és assecar, i els plats després de rentar-los s’eixuguen o bé hom s’eixuga amb una tovallola després del bany, però una superfície bruta es torca. La dita valenciana “No es torca amb mitja mànega”, referent a algú que es dóna importància, expressa clarament el sentit del verb.