49. Sortir vs. eixir

És un fet ben conegut que els valencians usen eixir quan els catalans i mallorquins diuen sortir. Aquesta és, almenys, la idea general, però cal matisar-la.

Eixir és el representant del llatí exire ‘anar fora’ (al qual, en la Romania, li han fet darrerament competència els verbs salire i sortiri) i és un verb de nissaga ben genuïna. Fou l’expressió normal a tot el domini català fins fa ben poc de temps (un parell de segles), quan el català central l’abandonà en profit de sortir, tot i que hi resten vius molts derivats del primitiu, com ara eixida ‘galeria’.(*) La solució sortir s’estengué ràpidament a la major part del Principat i a les Balears, mentre que els representants d’exire van romandre, a grans trets, al País Valencià, a la franja d’Aragó i al rossellonès (amb la forma íxer).(*)

És inexacte de dir, com el DECat fa (s.v. eixir), que sortir també s’usa a Castelló de la Plana. Aquí sortir vol dir ‘eixir impetuosament’, que és la significació tradicional d’aquest verb; hom hi exclama, per exemple, m’ha sortit una purna quan salta del foc una espurna, però mai no és emprat en el sentit d’anar a fora.

Resulta difícil d’explicar el canvi semàntic que han sofert els representants del llatí sortiri tant a Catalunya com a França, on també issir fou expulsat al segle xvi pel nouvingut sortir. En un principi sortiri significava ‘llançar sorts’, ‘resultar’, ‘brollar’ i el pas a ‘eixir’ no és gens manifest; s’ha proposat de veure-hi una formació sobre el participi surrectus > surctus del verb surgere. Però el vocalisme en -u- fa dificultat i no es pot prescindir de sortiri. —Vegeu FEW, s.v. exire i sortiri; DECat, s.v. eixir i sortir.